Hola Núria, què tal? Bona tarda.
Doncs sí, sí, som aquí a l'auditòria de Caixa Tarragona,
al carrer Pere Martell.
Hem vingut per conèixer una exposició que podreu visitar aquí
fins al proper dia 2 de novembre.
L'exposició diu Miopia i és de Ramon Giné.
Ell, Ramon Giné, és fotògraf,
però també hi ha citat alguns llibres, ara ho explicarem,
perquè és un home que és molt polifacètic.
Ramon Giné, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Escolta'm, com ha anat d'entrada el procés de selecció?
Per aquí t'adon crec que són 23 fotografies dels nans,
dels gegants aquí?
No, només nans, només nans.
Només nans i és producte,
hi ha 23 fotos penjades, com molt bé dius tu,
i és producte d'una selecció d'unes 70 o 75 fotografies en total.
Selecció fàcil o no?
Bé, sí, perquè no t'ho penses massa.
Et dius, tries aquest, aquest, aquest i s'ha acabat.
Si t'ho penses massa, al final no sabria si no penjar.
I ara que me l'estic mirant aquí amb la vostra companyia,
me n'adono que algunes no les hagués penjat.
Són primers planos, perquè la singularitat d'aquesta mostra fotogràfica
és això, és que són detalls, no?,
de cadascun dels nanos, que de vegades fins i tot els que els porten
no els veuen, eh?
Efectivament.
A tall d'anar de dubte us puc comentar
que el dia de la inauguració hi havia portants dels nans
que pateixen la suor sota els seus capxossos, no?
I algunes d'elles feien com una joguesca
per intentar associar la imatge que està aquí penjada,
fotografiada, a la personatge en concret, no?
I alguna van marxar en el dubte.
És que, per exemple, aquí estem veient una peça de roba,
es veuen pràcticament tres botons, eh?
Perquè us feu una idea.
És que és això, són detalls de cadascun dels nans
que quan passen potser no el veus gaire clar, no?,
però que quan t'hi atures, no?,
i amb la mirada allò tranquil·la, no?,
llavors sí que es poden veure.
Perquè, de fet, per fer les fotos,
imagino que, clar, hi ha hagut una mica de problema, no?,
perquè en marxa és possible fer aquestes fotos o no?
No, en marxa és impossible, ho vaig intentar fer i me n'adonava
quan aixecava el cap perquè m'acutxava a fer les fotos i m'incorporava,
la plaça de la forma mirava a mi com si fos un bitxo raro, no?,
com si fos un extraterrestre.
Aleshores vaig intentar, a través de l'Ajuntament,
que em va ajudar moltíssim, la Conselleria de Cultura,
apropar-me molt als nans, com aquí es poden veure,
des de la Casa de Cultura, perdó, des de la Casa de les Festes.
I a partir d'aquell moment tot va ser facilitats
i la feina va ser molt més productiva,
que no, insisteixo, pel que res és impossible.
Hi ha una fotografia aquesta d'aquí, per exemple,
que es veu un tros de tela.
De quin nen és aquesta fotografia d'aquí?
Això és de la Pagessa, això és de la Pagessa.
Perquè és que dóna la impressió que sigui una tela,
sembla que sigui això, ben bé, una tela retallada, no?,
i posada aquí, una mostra, més que una fotografia.
Sí, no ets el primer que ho diu.
Jo a vegades inclús hi gasto la broma, no?,
dic que aquí no hi ha la fotografia,
aquí realment és la revoltejit, no?,
inclús hi ha una mirata d'arruga i sembla que realment sigui així, no?,
però us puc assegurar que el que hi ha darrere és fotografia, eh?
És que es veu, mira, el plec i tot, eh?,
es veu fins i tot el plec com si fos un tros de roba, eh?
En fi, hi ha moltes coses, eh?
Per exemple, aquí hi ha els ulls, de quines aquest n'an d'aquí?
Aquests ulls és del marquès,
aquests ulls són del marquès i tenen un punt de melangia, no?,
es veuen molt tristes.
És una...
Sembla un contrasentit, no?,
els nans surten al carrer per donar festa i alegria a la canalla
i els que no són tanta canalla,
tanta canalla,
i en canvi aquests ulls estan com apagats, com tristots.
Aquesta va ser la fotografia escollida
per el targetó de la invitació
que es va enviar a la gent, no?
Però insisteixo, tenen un punt de melangia, de tristor.
Sí que és cert, eh?, que transmeten això, aquesta tristor,
a més a diferents angles, eh?
Es veu un de davant, també laterals, no?, més detall.
Sí, aquests són els ulls que hi ha repetits, no?
Són dos ulls repetits, precisament per intentar mostrar això, no?
Que per molt que surten i donen molta alegria
i moltes joies petits,
té un punt de tristesa
i això és el que amb aquestes fotografies intento demostrar.
Com se't va córrer, aquesta mostra fotogràfica o aquestes fotografies?
Com va anar el procés?
Bueno, el procés va començar fa un parell d'anys.
M'agrada molt la fotografia, fa com 30 anys que faig fotografia,
però no havia mai intentat fer una fotografia d'aquesta mena, no?
Fotografies nanos pel carrer és molt fàcil.
Tothom té fotos a casa seva de nans pel carrer
o abans comentava un micròfon apagat de Setmana Santa a la cor romana, no?
Tothom.
Però fotos així, que busquis la diferència, no?
Que t'apropis tant, tant, tant, tant de prop,
que arribis a veure que el nan està ratllat,
que necessita un manteniment,
que hi ha un pel enganxat a la pintura,
que la roba sembla que sigui de debò,
que el perdin, com l'hem dit molt abans,
la forma, no?
No saps ben bé què és això, no?
Doncs això va ser un punt de vista molt diferent,
molt diferent de lo que són els nans tradicionals i festius.
Seguim, seguim avançant.
Aquí, per exemple, ja teia peces de roba,
menys que hi ha moltes peces de roba, no?
Sí, bàsicament perquè tenen molt més coloridus que els saps grossos en sí, no?
Els saps grossos en sí, malgrat que són 13,
riu un moment que quan t'es mires molt de prop són molt repetitius.
Hi ha molts de debò són gairebé iguals.
En canvi, a la roba hi ha colors grocs,
hi ha colors negres, hi ha colors vermells,
hi ha colors fúcsia, verds, hi ha de tots els colors,
que els que fem fotografia, en aquest cas, en color,
doncs ho apreciem molt.
És de la marquesa aquesta peça d'aquí o no?
Aquesta és la marquesa, sí.
Aquesta és la marquesa per la part de darrere, n'hi ha dues.
Hi ha gent que amb aquella d'allí veu que és una altra cosa
i diuen que fan servir l'emaginació,
però això és la marquesa, sí, per la darrere,
el volant que porta, el teixit que porta damunt.
Això és com un punt de ganxet, no?
Una mantellina, un punt de ganxet, no ho sé,
això no hi entenc gaire.
Això, en la fotografia, diguéssim, capta en aquest material,
perquè, clar, la roba enginyer no té perquè tampoc s'experten
en aquesta matèria, no?
És com aquesta d'aquí, sí,
donem per això que sigui una altra cosa.
Sí, hi ha gent que, i per durà, m'ho diu que és un tanga.
És un tanga i jo no ho sé veure, francament,
però la gent, això és un tanga, un tanga,
doncs bueno, serà un tanga.
Però no és de la part, diguéssim, posterior de la marquesa, no?
Doncs no t'ho sabria dir, ara mateix és davant o darrere?
Potser sí que és darrere.
Però no és un tanga.
No, no, què diu?
Que està enxecat a un tanga.
I aquest d'aquí, quin és?
Aquest és el marquès, el marquès que té la sella
i tot el pentinat, no?
Que porta una malla petita perquè no es despentinin tant, no?
A part de portar la laca, van encintats o enmallats
perquè no perdien la forma dels pentinats.
Hi ha molts, per exemple, aquests d'aquí,
es veuen el que serien els llavis d'algun dels nans,
l'altre veia amb els dents, no?
És a dir, és això, el detall, no?
Sí, bàsicament el que buscava és que perdessin la personalitat,
ells mateixos.
Evidentment, aquests dos, que la pell es veu negra,
es fa adivinar, no?
Però aquest martell que estem aquí davant,
que és simplement una sella,
costa saber de qui és, no?
És, en aquest cas és del metge,
però costa saber associar aquesta imatge
amb el personatge en concret.
És que fins i tot podríem dir que és un boomerant, no?
Qualsevol altra cosa, eh?
Perquè és un...
Si fos, si estiguessin parlant de pintura,
podria ser qualsevol cosa, això.
Sí, si no diguessis que és d'un nant,
podries dir, doncs això és la forma de no sé què
quan el sol no sé quantos...
Possiblement hi ha gent que colaria, no?
O l'arena de la platja una miqueta tractada,
donant-li un altre color,
diries que és la sombra de l'arena de la platja
quan surt el sol pla, jo què sé.
Ho podries dir, mil excuses, no?
Podries dir.
I aquí al final entendim un que també és...
Aquest és molt bonic, aquest m'agrada molt,
i aquest surt que és com un escut, no?
Sí, això és el tratge del nanocapità.
El que és el botó aquest...
Clar, després t'han entès en moltes coses, no?
Aquests botons se van comprar al mercat de la part alta,
el que és els diumenges al matí.
Vé de les guerres francesos,
o sigui que realment són originals
i tenen gairebé 200 anys, no?
I això són d'aquelles coses que jo crec que donen valor
al treball que pots fer tu, no?
Tota la informació que reps després al final.
Perquè tu fas moltes vegades una foto perquè t'agrada,
perquè t'agrada la composició, perquè t'agrada l'ombra
o el textura o el que sigui,
però la part del per què s'ha fet així moltes vegades s'ho perds, no?
I això és un dels detalls que valoro molt, no?
Aquesta dada.
El botó és de les guerres francesos i té 200 anys.
Ja n'hi do, eh?
I al final el marimer?
No, aquell és el de Cuba.
Això és un vestit tradicional de Cuba
que van amb una bat així
que es correspon a una de les dames
que surt dintre dels caps grossos.
És l'exposició de Ramon Giné.
Per cert, per què miopia el nom?
Doncs miopia és perquè sabeu molt de prop, no?
Sabeu molt de prop i és d'aquelles coses que o t'apropes
o aquest detall no veus.
Hi ha un llibre de visites,
hi ha un personatge que diu
tant de bo amb la meva miopia hauria pogut fer això.
Això vol dir que algun dels visitants
patiria aquesta malaltia
i agraeix que aquesta miopia
no sigui tan cruel com l'enfermetat de debò, no?
Aquí al començament també veurem...
Aquí és un dels negritos, no?
Dels nans negritos.
Aquest és de les fàcils.
La gent l'associa ràpid, no?
Sí, això és mitja boca
i un forat del nas d'un dels negrets, no?
Ja fins i tot perquè us feu una idea, eh?
Un dels pentinats d'un dels nans
que es veu d'esquena
amb tota la complexitat d'aquest pentinat
que no és gens senzill, eh, Ramon?
No, el problema d'aquesta fotografia
és treure-li la textura, no?
Perquè quan tot és negre,
el pentinat, el pell és negre,
les pinces que porta són negres,
el problema era treure-li la textura
i sortosament va sortir.
Hi ha molta laca,
aquests puntets que es veuen aquí,
mig blanc, és de la laca
que porta el capgros, però sí.
Aquesta no sé si està...
I perdonem-me,
i seré molt clar, molt sincer,
no sé si està penjada al revés.
Ara, no sé si està així o al revés,
però la gent no se n'adona
que està pensada...
Segurament jo diria
que està penjada al revés, ara,
però bueno,
és tan abstracte
que es pot penjar com es fa la manera.
No és la primera vegada
que Ramon Giné treballa
amb els elements del seguit i popular.
De fet, abans comentaves
amb els armats
que hi havies anat a fer algun treball.
Vas anar, però,
quan assajaven,
és a dir,
al local d'assaig, no?
Vaig anar
abans de sortir al carrer
mentre se vestien.
Mentre se vestien
vaig acudir un dia
a veure com se preparaven per sortir,
tota una ceremònia que fan,
i això era el dimarts
en el dia de la Via Crucis dels Nazarets
i després va anar també el divendres
que abans d'obrir les portes
per sortir a recollir dels misteris
fan l'adoració a Sant Cris
que realment és espectacular.
És un dels actes
que jo desconeixia
i que ara tinc la pell de gallina.
Només de pensar-ho, no?
Hi ha molt poca gent,
és molt ceremoniós
i molt seriós,
tota la vegada,
i realment la gent
ho desconeixem completament
i jo entenc que sigui
una cosa molt reservada
pràcticament
els components de la cor romana, no?
I és, val la pena,
si tens ocasió val la pena
viure-ho perquè és espectacular.
Imagino que les fotografies
en aquest cas
són molts primers plans, no?
De gestos de contenció,
no sé, d'emoció, no?
Sí,
quan fan la duració
és divendres, sí,
i el dimarts
va ser completament més informal, no?
Mentre ells se vestien,
doncs fan rodaf,
perquè clar,
van amb l'armadura
i se l'han de fer darrere
i es posen un rei de l'altre
com si facin un trenet
i cadascú se fa
l'armadura del que té davant.
Bueno, jo dic armadura,
no sé si ben bé
es diu així,
o curassa o pectoral,
no sé com s'ha de dir, no?
I llavors cadascú
es posa el seu cas,
se posen les sandàlies,
és tot un cerimonial
que és força bonic
i també
cal destacar
l'acollida que et donen, no?
Vull dir,
malgrat que tu vas
amb una càmera
que no et coneixen de res,
que s'estan canviant,
l'acollida va ser
espectacular, també.
Ramon,
que ens estigui escoltant,
qui vulgui vindre
a aquesta exposició
a mi o Pia,
aquí a Caixa Tarragona
pot fer-ho
i veurà tot això
que m'ha explicat,
però segurament
a molts assolients
se'ls passarà
com m'han passat a mi
al vindre aquí,
que deia
Ramon Ginem,
sona aquest nom
i o si sona per alguna cosa,
no?
És a dir,
hi ha alguna explicació, no?
No ho sé.
És la primera que faig
d'exposició fotogràfica,
però jo abans
aquí a Tarragona
tinc publicat
tres llibres,
no?
Tres llibres locals.
Surt un de Massivells,
també suposo
que alguna gent
me'l coneixia per això,
però bàsicament
fins ara
la gent me'l coneixia
per escriure,
per escriure llibres.
Llibres sobre la Rambla,
amb els 150 anys
de la Rambla?
Sí,
aquest és l'últim
que va sortir publicat,
ja hi ha una segona part
preparada per sortir,
seran els comerços,
però encara no està,
però sí,
va ser el 150 aniversari
de la Rambla,
que la vam fer
juntament amb un amic,
un bon amic,
que és en Rafael Vidal.
I ara en què treballes,
Ramon?
Perquè sempre tens
projectes amb ment,
no?
Sempre s'ha de fer alguna cosa,
si no malament,
no?
Estic preparant
una altra exposició
que es farà a Valls
al mes de gener,
en aquest cas
no és una exposició
temàtica,
serà,
no sé de què encara,
serà Pàssics de la vida
o Imatges d'una vida,
alguna cosa així se dirà,
i sortirà a un recuide
de totes les fotografies
que he anat fent últimament,
i abans hi ha un projecte
d'un llibre
però que encara no està lligat
precisament perquè els editors
estaven fins ara,
fins ahir,
al llibre de Frankfurt
i estan esperant
que quan torni a veure
si agafa forma
i tirem endavant,
no?
No serà un tema local,
serà de la ruta al Císter,
en principi,
però és un projecte,
això no és cap realitat encara.
Però veurem fotografia,
tinter també,
una mica de tot?
Sí, sí,
hi haurà fotografia
i tinter
o bolígraf,
no?
Malgrat que cada vegada
m'acosta més escriure
que abans també
en petit comitè ho dèiem,
m'he donat un dropo,
ho sento,
la fotografia és més rentable
i és més ràpid
i més còmode,
i en canvi l'escriure costa més
perquè queda escrit,
no?
I la imatge val més
que mil paraules
i per tant
amb una imatge
fa quasi mitja pàgina
d'un llibre.
Però també la fotografia,
home,
a part de tècnica,
també s'ha de tenir
un bon ull,
no?
Un bon ull,
un bon,
vaja.
Sí, sí,
jo crec que el 80%
o 70%
de la fotografia
és l'ull fotogràfic,
no?
Veure la fotografia.
Hi ha molta gent
que fa fotografia,
molta gent,
hi ha gent
que fa fotografies meravelloses
i que estic segur
que mai arribarà a ser
ni,
bueno,
no em podré mai
semblar amb ells
perquè ells tenen un do,
no?
Que és l'ull fotogràfic.
Ells veuen la fotografia
abans que jo tragui
la càmera de la butxaca,
no?
Com a dir que diu,
i ells ja la tenen fet
i ja saben com quedarà
i saben com tot,
no?
Això es cultiva,
això se va aprenent,
però és un do,
és un do que
o ho tens o no ho tens,
no?
Passes davant d'alguna
o d'algun peixatge
o d'algun objecte
com pot ser
cap grossos
i te quedes parat
del que és capaç
de veure la gent
24x36,
no?
Amb un rectangle,
no?
Tenen una visió
diferent,
diferent,
completament,
sí,
és complicat,
però,
bueno,
amb una vequeta de pràctica
tothom pot fer això,
eh?
Jo t'estic veient
i sé quin personatge
fas que d'aquestes
però recorda-s'hi,
oi,
que és que no et veuen.
Bueno,
vaig fer del batlle
Nadal l'any passat,
en qual n'he sortit,
l'any passat vaig fer
l'última sortida
del Nadal.
Et sembla que t'encant
l'entrevista
aquí al Lleu de Visites
perquè,
mira,
la nostra companya
la Sara
està acabant
de posar-hi
la seva,
no sé,
la gent que comenten.
Hi ha de tot,
hi ha de tot,
amb el preàmbul,
amb el que és
el programa
que va fer
la Fundació,
hi ha l'última frase
que diu
possiblement
cap visitant
no sortirà indiferent,
no?
I realment
crec que aquest és el repte,
no?
Jo fer una exposició
que agradi la majoria
de gent
i fer postals,
doncs no és el que buscava.
Aleshores,
d'una manera anònima,
algunes estan signades,
vaig deixar un llibre
amb tota la intenció
del món
i hi ha de tot,
no?
Hi ha l'última
abans que signés la Sara,
l'última posa Sosa,
doncs bueno,
doncs és Sosa.
Hi ha gent que
no tenen per què
estar d'acord amb mi,
no?
Hi ha signatures
que realment
sé de qui són
i per tant
no tenen tant de valor
o no tenen tant de mèrit
dir que el que és
molt bonic
i que t'agrada molt,
sinó el que més valorós
és les signatures
de la gent anònima,
no?
Veus que la lletra
a vegades
és de gent gran
que s'equivoquen
i ho tatxen
i posen gràcies
i una signature a sota,
no?
I aquest alletra
correspon a una persona gran,
no?
I això és el que realment
valores, no?
Sí,
hi ha de tot,
hi ha crios
que diuen
que li agrada molt
el truc del paraigües
perquè suposo
que surten
del salón d'actes
que han de veure el truc
i posen la semanè
que li ha agradat això,
no?
Hi ha de tot,
hi ha de tot,
però jo crec que li donen valor
amb aquesta forma
o aquest anecdotari
entre cometes
que vaig recollint
amb el temps
aquí en aquest llibre,
per mi és el que quedarà
a l'exposició,
l'exposició
el dia 2 de novembre
s'ha desmuntat
i s'apareix, no?
Jo estava acostumat
als llibres
que quedaven a hemeroteques,
quedaven a biblioteques,
quedaven a llibreries
i en canvi l'exposició
és efímer
però aquest llibre
a signatures
és l'únic que quedarà
i això és el que té
precisament té la gràcia,
no?
Aquest llibre.
Ramon Giné,
gràcies per fer-nos aquest recorregut
per explicar-nos com ha anat
aquesta exposició fotogràfica,
el procés de creació,
ara la podem veure aquí
perquè clar,
l'arrere de feina
i esperem ben aviat
poder veure això
en un altre llibre.
Molt bé,
moltes gràcies a vosaltres.
Doncs això és tot des d'aquí,
des de l'Auditori de Caixa Tarragona,
ja ho sabeu,
Ramon Giné,
miopia,
una exposició que com deia ell
i com surt de fet el preàmbul
el fulletó que ha editat
Caixa Tarragona
doncs no us deixarà indiferents
i això ja és molt,
si no us deixem indiferents
ja és molt,
ja val la pena venir fins aquí
i poder-nos contemplar
des d'aquestes òptiques,
des d'aquesta mirada personal
de Ramon Giné
doncs aquests elements
del saquisit popular,
els nans de la ciutat.
Això és tot,
fins ara, Núria,
bona tarda.