El Montvinguis amb Històries arrenca una setmana més amb el Manel Magí i el Jordi Ximeno.
Bona tarda, nois.
Molt bona tarda, noia.
Com estem? Bé. Perfecte.
Jo també. I tu?
Avui bé, avui portem un programa molt xulo.
Per cert, jo vull fer un incís. Crec que és el primer any en aquesta quarta temporada del Montvinguis amb Històries que el Manel està controlant més els seus refredats i la seva tos.
Aquest any no has caigut. Encara...
Jordi...
No cridis amb el temps.
No, és que des de fa aproximadament 20 minuts m'està començant a fer una mica de mala gola.
Doncs no parlis.
Molt bé, benvinguts.
Ai, què has anat a dir?
Benvinguts al Nomvinguis amb Històries, al programa de divulgació històrica que la ciutat de Tarragona...
Sí, Jordi, se mereix.
Se mereix.
Descaradament.
Nomvinguis amb Històries, aquesta setmana...
Aquesta setmana amb l'Efeméride tirem enrere fins l'any 1989 i el protagonista és Salvador Dalí.
Una frase qualsevol, una frase signada per Italo Calvino l'any 1972 al llibre Les Ciutats Invisibles.
El nostre monogràfic, avui dirigit per Manel Magí, pel senyor Manel Magí, tractarà sobre els kamikazes japonesos a la Segona Guerra Mundial.
La curiositat tractarà, en aquest cas, sobre el fet de fer d'advocat del diable, avui fa 100 anys a Tarragona, notícies, i per tancar, com és habitual, un llibre.
En aquest cas, signat per Jonathan Powis, publicat per Siglo XXI, sota el títol de L'Aristocràcia.
Salvador i alguna cosa més. Sabeu com seria realment aquest personatge?
Ostres, jo ho sabia, però no me'n recordo.
Salvador Domènec, Felip, Jacint, Dalí i Domènec.
Doncs no ho sabia.
Ja sempre els amics.
Doncs, fa 19 anys, l'any que ve es complirà el 20è aniversari de la seva mort, que moria...
Ostres, ja començaran les commemoracions...
Segurament, segurament. Encara que el seu mitjà principal d'expressió va ser la pintura, també s'ha de recordar que va fer incursions al camp del cinema, a l'escultura, a la joieria, al disseny de roba o al teatre, i també la literatura.
Recordem que va escriure, per exemple, una obra anomenada Diari d'un geni, de l'any 65.
La seva pintura es caracteritza per la meticulositat extraordinària en el dibuix i una minuciositat gairebé fotogràfica en el tractament dels detalls,
l'autolització de colors brillants i lluminosos i la representació d'objectes quotidians i imatges, en formes compositives, insospitades i sorprenents, surrealisme, del qual va ser un dels màxims representants.
Recordar algunes obres seves, per exemple, com El gran masturbador, La persistència de la memòria, La panera de pa, La madona de Port Lligat, etcètera, etcètera.
En fi, avui fa 19 anys que ens vam quedar sense un geni.
Una frase qualsevol.
Les ciutats, com els somnis, estan construïdes de desitjos i de pors.
Si barrufem una mica, aquesta frase ens diu molt.
En aquest cas està signada per Italo Calvino, un novel·lista i crític italià que ha nascut a l'Habana, en concret, l'any 1923,
i mor a Siena, a la Toscana, l'any 1985.
A les ciutats, de dia somiem desperts i de nit tenim malsoms.
Doncs, possiblement, aquests malsoms seran més greus depenent de la ciutat on vivim,
a quina posició ocupem o quina posició ocupem en el paisatge social i físic,
si patim desigualtats entre rics i pobles, és a dir, entre inclosos o exclosos de la societat.
Però tornem a la frase, en aquest cas d'Italo Calvino.
Les ciutats, com els somnis, estan construïdes de desitjos i de pors.
publicada l'any 1972, el llibre La ciutat invisible.
No em vinguis amb històries, el monogràfic.
Arriba el cos central del programa.
Sí, i el Manel ve amb la directa.
Sí, avui d'un tema...
No t'estavellaràs, no?
No, no, jo no soc japonès, per començar.
Avui parlarem dels kamikazes, però m'agradaria matisar que parlarem dels kamikazes japonesos.
Sí.
Perquè la paraula kamikaze avui en dia s'utilitza per extensió a tots aquells suïcides que perpetren atacs, no?
Deixen la seva vida en atac.
Com esbomba.
Per exemple, els...
Dones bomba.
Dones bomba, els pilots de l'11S i els Estats Units, etcètera.
O inclús en llenguatge col·loquial també parlem de kamikaze quan hi ha gent que fa coses que posa la seva vida o la vida dels altres en perill, no?
Sí.
Per exemple, gent que va molt de pressa per la carretera.
Hòstia, un kamikaze, no? Sembla un kamikaze.
Sí, sí.
Doncs bé, aquesta paraula, la paraula kamikaze, és una paraula japonesa composta de dues paraules.
Kami, que vol dir deu, i kase, que és ben.
Per tant, es pot traduir com a ben diví o ale dels déus.
I l'origen és la referència a un tifó que va salvar el japonès d'una invasió mongola al segle XIII.
Es veu que l'any 1281 Kublai Khan va ordenar invadir el Japó
i la gran flota que s'havia concentrat a Corea per assaltar el Japó,
just en el moment en què estava creuant el mar,
va ser dispersada i en gran part destruïda per un tifó que va aparèixer de repent
i que els japonesos van anomenar així, el vent dels déus, el vent diví.
A partir de la Segona Guerra Mundial coneixerem en este nom els pilots
que van portar a terme una tàctica desesperada, una tàctica suïcida
per intentar guanyar una guerra que ja tenien pràcticament perduda.
Vèiem què diu un capità de barco japonès, el senyor Rikihei Inokuchi, al respecte.
Bé, intentaré igualar el teu domini del japonès i dir aquestes paraules d'aquest senyor.
Gràcies.
En japonès.
Para nosaltres, els japoneses, ja estava completamente clara que nostre país
tendria que afrontar una gravíssima crisis, a menos que de una manera u otra
lográramos hacer intervenir elementos que fueran capaces, por sí solos,
de canviar radicalment la situació.
Així, pues, era muy natural que, en semejantes circunstancias,
los combatientes nipones estuvieran dispuestos a sacrificar sus vidas
por el emperador y por la patria.
Sempre havia dit que el japonès i el castellà sí semblava molt, però efectivament.
Doncs sí, havia arribat un moment ja a l'octubre de l'any 44
en què els japonesos havien perdut pràcticament la guerra
i es trobaven en una situació molt fràgil davant d'un potencial bèl·lic nord-americà
que no parava de créixer i de créixer.
Els kamikazes eren pilots que realitzaven missions suïcides,
o sigui, missions en les quals no salvarien la vida.
De fet, només va haver-hi un que després d'un atac va sortir disparat de l'avió
i va sobreviure.
A la velocitat que cau l'avió i tot això encara va sobreviure.
Sí, va sobreviure.
Però un cas dels molts millors que en van haver-hi.
Consistia aquesta tàctica en utilitzar els avions carregats al màxim de bombes
com a projectils contra els vaixells americans
fondejats en aigües del Pacífic Sur.
I de què va ser tan brillant idea, brillant i desesperada?
Doncs va ser d'un almirall.
De l'almirall Takihiro Onishi.
Aquesta senyor, el 19 d'octubre de l'any 44,
en una reunió que té en altres militars de l'armada japonesa,
té la idea o planteja la idea d'utilitzar els avions com a projectils
per poder fer més mal a la flota americana,
ja que la flota japonesa i l'aviació s'havien quedat tecnològicament bastant antiquats
i poc podien competir quan se'n flotaven directament contra els americans.
Així que la tàctica del senyor Onishi era una tàctica desesperada
per intentar redreçar la situació.
va ser acceptada per unanimitat.
Vull dir, no hi va haver ningú que...
És a dir, que els japonesos ja eren conscients de la seva inferioritat en aquest combat.
Sí, eren plenament conscients que si no feien alguna cosa...
Suïcida.
Suïcida o greu desesperada, no podien ja de cap manera guanyar la guerra.
I el 20 d'octubre de l'any 44,
si es produeix un dia després de la proposta del senyor Onishi,
tots els pilots que havien s'ofereixen voluntaris, menys dos,
i el dia següent 20 d'octubre es produeix el primer atac.
En total, van aconseguir esfrontar completament 34 vaixells americans
i danyar-ne 288.
A més a més, aquest tipus d'atacs provocaven un efecte psicològic molt greu
als soldats aliats, els americans.
Totes les flotes dels vaixells estaven en contínua tensió
perquè no els aparegués un dels kamikazes i si els tigués a sobre.
No sé per què a mi em venen imatges molt més contemporànies.
Per exemple?
De psicosi, d'avions sobrevolant, en aquest cas no la Marina Nordamericana,
sinó ciutats.
De Nova York, per exemple.
Se'ns pot fer una mica estranya als occidentals
aquesta idea de morir d'aquesta manera, no?
De conquerir la vida a través de la mort, potser.
Sí.
Perquè aquí, tot i que abans, quan la gent feia l'Emili,
el feien jurar tot allò de dar, la gota,
fins a l'última gota de sang per la pàtria,
si fórem en aquesta línia...
Hi havia algú que s'ho creia?
No.
Això era paraules i poca cosa més.
Aquí ens estimem molt la vida i ja està.
Però aquesta mentalitat de morir de manera honorable per la pàtria
estava molt arraigada...
Per la pàtria i l'emperador.
I l'emperador com a representant de la pàtria.
Com a figura divina.
Exacte.
Gairebé divina.
Divina, divina.
Hasta quan s'acaba la Segona Guerra Mundial,
ja els americans obliguen a treure este qualificatiu de l'emperador,
però hasta l'any 45 era considerat com un personatge diví.
Doncs bé, aquest tipus de mentalitat estava molt arraigada
al pensament i la dimensió moral japoneses,
japoneses, ja que el sentit de l'honor i l'obediència
formaven part del concepte del deure,
o anomenat també per els japonesos jiri.
El jiri, o deure, és un dels principis del pensament japonès,
herència directa de les idees morals
que van predominar al Japó durant l'edat mitjana
i que les recull el còdic de conducta del samurai, el bushido.
És a dir, tota una sèrie de normes per ser bon kamikaze.
Exacte.
O sigui, ja és una tradició que tenen el país,
que ve de molts segles.
A l'època del shogunat, al final, sí.
Ara m'enrotllaria molt més, però és igual.
Sí que no sé si tindrem gaire temps.
No, no.
Per tant, el credo dels kamikazes
derivava, en certa manera, d'aquest bushido,
d'aquest codi de conducta del samurai,
i es basava en l'espiritualisme propi del budisme
i que revela una especial insistència en el valor
o també en la consciència de l'home.
Un altre dels desitjos més ardents dels kamikazes
era aconseguir una mort digna, en un moment just,
sacrificant-se per la pàtria i morir en honor.
i si no feien això,
el que passa és que
se sometien a una censura pública,
o sigui, que tothom
lo rebutjava per no haver complert el seu paper
en el moment que els tocava.
I el que tu diies, exactament,
a través d'esta mort,
el que pretenien els kamikazes era
conquistar la vida eterna,
una mica també recordant
amb els kamikazes musulmans.
Doncs bé,
els kamikazes que...
Que això no vol dir, perdona,
que tots els japonesos fossin kamikazes,
ni que tots els musulmans...
Exacte.
Però està allí
i en un moment determinat
se pot activar
i pot haver gent que ho faigui.
Abans de partir,
els pilots kamikazes,
que tots eren voluntaris,
no s'enviava gent obligatòriament,
tothom eren voluntaris,
doncs se'ls feia una cerimònia,
se'ls oferia un bol en arròs,
una copa de sake o té
per part dels seus superiors,
una cerimònia simbòlica i molt emotiva.
I el pilot se...
se ficava sobre el front
una cinta blanca.
Una cinta blanca,
que per cert,
podeu veure la fotografia
que hem inclòs al nostre blog,
nomvinguisamhistoris.blogspot.com.
era pràcticament obligatori
ficar-se-ho.
Era l'anomenat
achimaki
i que recordava el samurai.
El samurai, abans d'entrar en combat,
es lligava en una vena
de teala,
una peça de teala
sobre el front
perquè la suor
no es tapés
la visió
durant el combat.
Per tant,
es col·locaven
l'achimaki
i també simbolitzava
la virilitat
o el poder
del guerrer,
que suposava.
i si pel rango
ho podia fer,
també prenen
una katana
dins de l'avion,
que evidentment
l'utilitzaven
per lluitar,
però sí
de manera simbòlica.
Sí,
a més a més
d'explosius,
bombes...
Al màxim,
tot el que podien.
Carregat de bombes
de normalment
de 250 quilos
que activaven
just abans
de picar
contra el vaixell.
La formació
que se'l tornava,
perquè ja hi havia pilots,
que ja eren pilots
que se presentaven voluntaris,
però també hi havia gent
que no era pilot
i que es presentaven voluntaris
i necessitàven
un període de formació.
Sempre els va passar
que tenien més voluntaris
que no pas avions.
Curiós, eh?
Curiós.
O sigui,
es quedaven sense avions
però no sense pilots.
I aquest programa
d'administrament
de pilots
era ultra ràpid.
Se feia
a la base
que tenia,
a una base
que hi havia
a l'illa Formosa.
Els nous pilots
tenien
aquest programa
d'aprenentatge
de set dies.
Les dues primeres jornades
només eren
per a despegar.
Podeu fer,
si voleu,
el xiste fàcil
que no calia fer
no calia fer
cap exercici
d'aterratge,
no?
Ah, d'acord.
Perquè no tornaven.
Doncs bé,
dos dies
per a despegar.
Però les pràctiques
havien de tornar.
Les pràctiques sí.
Les pràctiques sí.
Com dic,
dos dies.
Després,
dos dies següents
destinats a
vol en formació
i els tres últims dies
dedicats de manera especial
a l'estudi teòric
i als exercicis pràctics
d'aproximació
a l'objectiu
i a l'atac.
Si hi havia temps
se tornava a fer
tot el procés
altra vegada.
Però si no,
en set dies
en aquesta formació bàsica
ja partien
per atacar.
Utilissaven
dos tipus
d'avions.
Cases,
lleugers i ràpids
com per exemple
els famosos
Zero
que els aliats
anominaven
Zeke
o els bombarders
embarcats
en portaavions
anomenats
Suissei
que els americans
anomenaven
Judy.
I els mètodes
d'aproximació
que eren
més important
eren dos.
El més normal
hauria sigut
aproximar-se
als vaixells
enemics
a mitja
en alçada.
Però així
eren un blanc
perfecte
per al foc
antiaari
dels vaixells.
Per tant,
hi havia dues maneres
d'aproximar-se.
La preferida
era
atacar
a màxima
alçada.
O sigui,
a una alçada
entre 5.500
i 6.500
metres,
o sigui,
5 quilòmetres mig,
6 quilòmetres mig,
per dos raons
o per diverses raons
era
l'atac
preferit.
Perquè
a més alçada
evidentment
la intercepció
per part de l'anèmic
és més difícil,
el foc antiaari
t'arriba
menys.
També per la maniobrabilitat
de l'avion,
ja que els avions
carregats
al màxim
d'explosius
eren
més maniobrables
a més alçada.
També que
si tu
te llençaves
en picat
des de 5 o 6 quilòmetres
d'alçada,
en el moment
d'impactar
contra el vaixell
elmic,
la velocitat
era més ràpida,
t'entravies
a la màxima velocitat.
Si hi havia núvols,
per exemple,
no et vèiem venir.
També era un altre
dels motius.
En núvols baixos
te podies amagar
i també obligava
els artilles
dels barcos americans
a disparar
en la màxima elevació
i així era més difícil
centrar i apuntar bé.
També podien atacar
amb un vol resant.
Els vols resants
s'utilitzaven
també perquè el radar
tardava més
a detectar els avions.
Si atacaven
a gran alçada
a 160 quilòmetres
i eren detectats,
fent-ho
a ras del mar
no els detectaven
fins a 30
o 50 quilòmetres.
Sí, sí.
I també els instruïen
per on
xocar, on picar
o era indiferent?
Sí, no,
no eren diferents.
No eren diferents.
De fet, hi ha alguns casos
de filmacions
que es veuen
com xoquen
en angles
massa curts
i reboten
contra el casco
del barco
i no li fan
res.
Evidentment,
hauria de ser
un atac
molt picat
i hi ha llocs
punts febles
dels vaixells.
Mireu,
els portaavions,
per exemple...
El taló d'aquiles
a l'avió.
Exacte,
i el taló d'aquiles
dels portaavions
és l'elevador.
Els portaavions
tenen diverses plantes
on emmagatzem
els avions
i els pugen
a la pista
per uns elevadors.
Sí, sí, sí.
L'elevador principal,
si podien entrar per allí,
explotava l'avió
dins
de les cobertes
i podien fer-li
realment molt de mal
al portaavions.
També podien atacar
els elevadors
que hi havia a popa
o a prova.
En quant als altres
tipus de vaixells,
per exemple,
el millor era
atacar
a la base
del pont de Mando,
un lloc central,
i també
amb vaixells més petits,
destructors
o altres petits
vaixells de guerra,
un impacte
entre el pont de Mando
i el centre del vaixell
també solia resultar
molt eficaç.
El senyor Riqui Hei
Inokuchi,
el capità
de barco
que abans
havíem citat,
també explica una cosa.
A veure,
de no haver sido
por la falda
del número
necessario
de aparatos,
lo ideal
hubiera sido
enviar contra cada
gran portaaviones
cuatro aviones
kamikaze,
dos contra
el elevador principal
y los otros dos
contra los de popa
y proa,
respectivamente.
Así,
en teoría,
dos o tres atacantes
se consideraban
el número ideal
para un portaaviones
de escolta,
pero lo cierto
era que en la práctica
los portaaviones
americanos
eran demasiados
y nosotros
disponíamos
de muy pocos
aparatos
para realizar
esta tarea.
En consecuencia,
para obtener
al menos
un golpe
centrado
y eficaz
contra cada
portaaviones
se enviaba
a un solo
aparato,
un avión
por cada
buque de guerra.
El que pasa
es que,
clar,
molts eran
derribats.
Sí,
es a dir,
que si
els japonesos
haguessin
tingut
suficients
avions,
hauria estat
una pluja
de kamikazos,
una tempesta
de kamikazos.
Sí,
clar,
perquè,
a més a més,
atacant
varios a la vegada
dispersa el foc
antiàri
i és molt més
eficaz.
Se'n poden
tombar un o dos
però n'arriba
més.
per cada
portaavions,
quatre avions
kamikazos
com a mínim.
Per afrontar-los
directament.
Doncs bé,
aquestes
tàctiques,
com hem dit,
van causar
terror
entre les tripulacions
americanes,
però
no van servir
per a canviar
el curs de la guerra.
I tot i això,
hi ha cap al final,
a partir de l'abril
del 45,
a la batalla
d'Oquinawa,
l'última batalla
que hi ha,
l'última gran batalla
que hi ha
durant la guerra,
els japonesos
van utilitzar
una nova tàctica
suïcida.
Era un coet
pilotat
per un kamikaze,
un coet
de 1.800 quilos
de pes
i que s'assoltava
des d'un bombarder
no drissa.
Tenia forma
d'avion
i era conduït
també per un
suïcida.
Es van fer
uns 1.800 vols.
Però,
com dic,
van ser ja
incapaços
de canviar
el curs
de la guerra.
I la nit
del 15 d'agost
de l'any 1945,
unes hores
després
que l'emperador
hagués ordenat
la rendició del Japó,
el creador
dels kamikazes,
l'admirall
Onishi,
va escriure
la següent
nota.
Rendeixo
a les ànimes
dels meus subordinats
morts
l'immens tribut
que mereixen
els seus
valerosos fets.
A l'hora de morir,
vull presentar
excuses
a aquests valents
i a les seves famílies.
I després de dir
això,
se va fer
el Harakiri
i se va negar
a rebre
el cop de gràcia,
que és que els tallen
el cap
immediatament
després d'obrir-se
el ventre
i va estar durant
gairebé 24 hores
agonitzant
com intentant
expirar
tot
les morts
que havia provocat.
I
podríem parlar
de moltes coses més
però
ja serien
una altra història.
No em vinguis
amb històries
Curiositats
Vinga,
pregunta.
Algú de vosaltres
algun cop ha fet
d'advocat del diable?
Tic-tac,
tic-tac.
A mi,
un altre punt del diable,
no sé si serveix.
No,
crec que no serveix.
Núria.
No,
ja m'agradaria.
Ja t'agradaria.
Doncs,
i us pregunteu
com a mínim
d'on prové
aquesta experiència.
Tots hem fet
alguna vegada
l'advocat del diable,
no?
És allò que significa
posar-te
a la contra
o com ho explicaríem?
A veure.
Posar-te a l'altra banda,
dir
defensar
l'indefensable
a vegades.
Molt bé.
Doncs,
us explicarem
com a curiositat
l'origen d'aquesta frase.
Aquesta frase
va ser utilitzada
per primera vegada
l'any 1587
1587
per cincè
per gestionar
causes de beatificació
i canonització.
Encara que el títol oficial
era el de promotor
de la fe,
la seva funció
consistia en objectar
i argumentar
per escrit
contra les proves
aportades a favor
de beatificar
o canonitzar
una persona.
Aquí està
l'origen
d'aquesta frase,
fer d'advocat
del diable.
Aquesta figura,
curiosament,
després,
va ser
suprimida
l'any 1983.
Avui fa 100 anys
a Tarragona.
Avui fa 100 anys
a Tarragona
passaven coses
semblants
a les de l'AVE.
Tot això
que ha passat
a l'AVE
a Barcelona,
els problemes
en els ferrocarrils
ja existien
fa 100 anys.
És una notícia
que ens recordarà
dues notícies
que havíem comentat
fa uns mesos.
Una,
la de les inundacions
famoses d'octubre
i l'altra també
el de l'accident
que va haver-hi
de tren
al Riu de Canyes
que va ser
a finals de novembre
de l'any 1907.
En aquest cas,
això és una nota
que apareix
el 23 de gener
de 1908,
avui fa 100 anys,
al diari
de Tarragona.
Diu el següent.
Gacetilla
de Quejas.
En el viatge
que hicimos
anteayer
para llevar
los socorros
con destino
a los damnificados
por las últimas
inundaciones
en Tortosa,
notamos que
passada
la estación
de Cambrils
el tren
moderó
tanto la marcha
que casi no andaba.
Llamános la atención
y nos asomamos
a la ventanilla.
El motivo
de la moderación
de la marcha
del tren
era debido
a que pasábamos
por el tristemente
célebre puente
sobre el barranco
de Riu de Cañas.
La lentitud
de la marcha
del convoy
nos dio tiempo
para inspeccionar
las obras
que ha practicado
la empresa
del Norte,
que es la empresa
de ferrocarrils
que gestionaba
esta línea
en dicho puente.
En la parte
hundida
y que tantas víctimas
causó,
se han colocado
tres caballetes
de madera
de una resistencia
enorme,
pero el tramo
de entrada
del citado puente
en la parte
que linda
con el término
de Cambrils
continúa solo
con un endeble
caballete
y viejo
por añadidura,
o sea,
el mismo
que existía
antes
de la terrible
Hecatombe.
¿Tan costoso
le hubiese sido
a esa funeraria
empresa del norte
colocar
uno o dos caballetes
para seguridad
de los pasajeros?
Eso nos trae
a la memoria
una anécdota
que viene aquí
que ni pintada.
Visitaba
un extranjero
un famoso
convento
de España.
En la artística
fachada
había dos balconcillos,
uno con baranda
y otro sin ella.
¿Preguntó
de sí
el extranjero?
Dijole al Cicerone
que era un lego
de la comunidad.
Dígame,
hermano,
¿cómo es que
en un balcón
hay baranda
y en el otro no?
Es,
respondió
el interpelado,
que hace unos 10 años
del balcón
donde está colocada
la barandilla
cayó un fraile
de cuya resulta
falleció.
Ah,
replicó el extranjero
y ahora esperan
sus paternidades
para colocar
la otra baranda
a que caiga
y muera otro fraile.
Como detalle
de la anterior anécdota,
tal vez espere
la compañía del norte
a que ocurra
otra catástrofe
para reforzar
el tramo citado.
O sigue que
había llegado
el accidente
tan greu
de ferrocarril
pero las cosas
continuaban
tan malamente.
Y ya también
si algún interés
a una pastelería
se enven una,
pastelería en venta
diu
por retirarse
su dueño
del negocio
se vende
acreditada
pastelería
y confitería
situada
en uno
de los puntos
más céntricos
de la capital
para informes
dirigirse
a la imprenta
de este diario.
Quizás
si volumen
al diario
de Tarragona
igual
encara
la tienen
a la venta.
notícies
quines notícies
porteu
aquesta setmana?
Avui porto
una notícia
que es bastant
curiosa
mireu
s'ha subestrat
al Regne Unit
una gerra
per la qual
demanaven 300 euros
i que els experts
han acabat
tassant
en 7,5 milions
d'euros.
Toma
resulta
que el venidor
que tenia
aquesta gerra
volia
demanar
uns 200 lliures
que són uns 300 euros
en una subhasta
de províncies
per el que considerava
una gerra francesa
del segle XIX
sense
gaire interès
o aparent interès
artístic.
Van haver-hi dos
pujadors
dos compradors
que van anar
pujant pujant
i el preu
es va disparar
hasta que van arribar
a superar
els 300.000 euros.
Després d'això
han descobert
aquesta sala
de subhastes
anomenada
Lawrence de
Criukern
a Somerset
que aquella gerra
que se subhastava
no era francesa
sinó que era
un tresor
estranyíssim
o raríssim
de l'Egipte
mitjaval
en un valor estimat
al mercat
de gairebé
7,5 milions
d'euros.
I és que
se tractava
d'un decantador
de cristall
de roca
tallat
decorat
amb animals
mitològics
ocells
i motius vegetals
i acabats
amb plata
dorada
i esmals
que està considerat
com un dels objectes
més valiosos
de l'art islàmic
de tota la història.
Data del segle XI
i només se'n coneixen
l'existència
d'altres 5 peces
de la mateixa
naturalesa.
Són peces
treballades
per artesans
musulmans
del califat
Fatimí.
L'última
que va sortir
a la llum
va ser adquirida
pel Museu
Londinen
de Victoria
en Albert
en una subhasta
l'any 1862.
Les restants
que es coneixen
es troben
a la basílica
de Sant Marcos
de Venècia
on n'hi ha dos
a la catedral
de Fermo
també a Itàlia
i al Louvre
que també
n'hi posseix
una.
N'hi havia
una altra
al Museu
d'Eglia Argenti
a Florencia
però que fa 10 anys
va caure
i es va
se va fer
mal bé.
Molt bé.
O sigui
que realment
qui la tenia
no tenia
ni idea
del que tenia
entre mans.
ara realment
el que es podria fer
aquesta gent
que la tenen
seria
ventre-la
a algun museu
però
no ho sé
són aquestes coses
que tant en tant
passen
i de temps
com anem?
Fatal.
Fatal.
Porto una altra notícia
però en tot cas
digues
digues
no Manel
digues
digues
i tant
un conductor
d'autobusos
que va portar
un grup de nens
a Anglaterra
a una granja
al mig del camp
a una festa
i mentre s'esperava
va veure
que hi havia
un detector
de metalls
per allí
i l'amo
de la granja
tenia un detector
de metalls
i el seu cara aficionat
li va dir
deixa'm-ho un moment
mentre s'esperava
que els nois
acabessin la festa
van a fer un tomb
i què va descobrir
aquest senyor?
Doncs
va començar a notar
que li pitava
l'aparell
i va descobrir
uns amagatalls
de l'edat de ferro
on s'amagaven
uns aproximadament
500 objectes
d'aquest metall
entre les quals
hi havia
268
d'estrals
en perfecte estat
Déu-n'hi-do
són moltes
o frenes
que havien fet
segurament
per motius
religiosos
ara sembla ser
que
els descobridors
tant l'home
que ho va descobrir
com el propietari
de la granja
seran recompensats
econòmicament
i aquesta setmana
Jordi
us parlo del següent llibre
l'aristocràcia
escrit per
Jonathan Powis
publicat per
siglo XXI
quantes pàgines té?
150
i és molt car
17 euros
doncs
el llibre d'aquesta setmana
sota el títol
de l'aristocràcia
ens presenta
una àmplia perspectiva
cronològica
i és el marc
d'un procún
anàlisis
de l'obra
d'aquest historiador
Jonathan Powis
que ens ofereix
una visió
de l'aristocràcia
en si mateixa
i també
de la seva història
a través de conceptes
com poden ser
l'estatus
la jerarquia
la família
la fortuna
el rang
el lideratge
etc.
un llibre publicat
per siglo XXI
i
amb aquest títol
l'aristocràcia
El rellotge del temps
s'avança
i el pèndol
de la història
continua funcionant
ens veiem la propera setmana
No em vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio
Fins aquí la dosi històrica setmanal
que tenim al Ja Tardes
Jo la setmana vinent
intentaré trencar un mite
el mite dels kamikafes
amb la curiositat
perquè a mi em sona
bé llegit fa temps
que abans que els japonesos
decidissin suïcidar-se
per la pàtria
i per l'emperador
a Europa
hi havia hagut kamikafes
en època contemporània
Ja ho buscaré
Ja ho buscaré
Escolta Jordi
per cert
tens pendent un monogràfic
sobre
de la patata
La patata
Si el fem
vindrà un convidat molt especial
Un cuiner?
No
Mister Potato
Mister Potato
Ei
i vam dir que portaríem
una bossa de patates
xips
Feria amb el programa
m'està agant
patates xips
Manel Jordi
moltes gràcies
fins la setmana
Sayonara
Adol
Ciao
La patata
La patata
health
civilisation
Fins demà!