Fem una tarda a tothom que ens està escoltant.
Ara comptàvem amb el Felipi, se'ns està acabant ja la secció,
perquè recordeu que encara falten dies,
però després de Sant Joan comencem temporada d'estiu i us donem vacances.
I se'ns està acabant la secció.
El que passa és que ja visem també que dins o fora de Tarragona Ràdio
poden trobar també fora, no?
Home, i tant, i tant.
No veus aquí?
No estic només els divendres al món.
Molt bé, explica'ns on et trobem.
Estic al Serrallo, al carrer Gravina.
El carrer Gravina, número 44, entre Sol Segona.
això és justament darrere de l'església de Sant Pere.
Qui hagi vejat el Serrallo segurament ho trobarà.
I allà poden venir a consultar qualsevol problema de tot tipus.
I a partir d'aquí, doncs tu, o els hi apliques un massatge
o els hi apliques algun altre tipus de teràpia.
Dona el telèfon perquè sí que és important, no?
Sí, sí, és la manera de trobar-me.
És el 977-24-48-20.
977-24-48-20.
Doncs aclarides les dades, a veure, què ens ofereixes avui, Felip?
Avui et porto una cosa, porto tu i a tothom que ens escolta,
una cosa que ens toca a tots.
He dit que ens toca a tots perquè un moment o altre a la vida ens hi hem trobat.
Que és el tema de les proves complementàries.
Tu diràs, proves complementàries?
Proves complementàries.
Però segurament amb aquesta paraula no ho has sentit,
però potser ho has sentit a tall de
mira, t'hem de fer una radiografia,
o mira, t'hem de fer una ecografia.
Són proves, però per què se n'hi diuen complementàries?
Aquí ve el tema, i per això,
jo una mica et porto aquest tema perquè sempre porta molta confusió,
i tothom, quan estem malalts i anem al metge,
moltes vegades exigim
a mi m'ha de fer una ressonància magnètica,
o a mi m'ha de fer una radiografia,
i moltes vegades no són les proves adequades.
El metge ja té el criteri com perquè
es faci servir una o l'altra,
en el cas que amb l'examen clínic,
és a dir, amb la conversa que ha tingut,
amb una tècnica que es diu l'anamnesis,
amb l'escoltació quan t'escolta,
amb el fonendo, allò que et mira en el cor,
mira com respires,
amb la palpació tocant,
quan el metge ja ha vist o creu que ja té un diagnòstic,
quan no ho veu clar,
necessita fer algun altre tipus de proves.
I això són les famoses proves complementàries.
I és així, és a dir, no sempre fan falta.
No, Felip, però és que jo també em poso a la pell
de molts oients que ens deuen escoltar,
fins i tot a la meva pròpia,
a qui no li ha passat,
que ha anat al metge i no li acaben de trobar el què.
Ah, això també, també és veritat.
Clar, i a qui no té la sensació aquella
que avui en dia encara,
aquí en aquesta casa, vull dir que no plora, no mama.
I a vegades dius,
bueno, és que jo vull que em diguis què tinc.
M'ho soluciones o no?
No, això ja serà una altra cosa.
Això ens inquieta.
Home, clar que ens inquieta.
I a vegades fa la impressió com a usuari
que o demanes o hi ha cert passotisme.
No, Felip, a vegades és així.
No, no, no.
Te comprenc, te comprenc,
perquè davant de qualsevol patiment
ens trobem moltes vegades desolats.
No trobem resposta en allò que tenim
perquè ben bé ningú ens ho sap dir.
Penseu que en medicina
les coses no sempre són exactes.
Encara que ens ho pensem,
o tinguem aquesta idea moltes vegades,
de tinc un problema, tinc un procés,
em donen un tractament,
per exemple una farmacologia,
i per tant tinc una solució,
doncs no sempre és així.
Llavors la manera també
de poder trobar-li un nom,
perquè diagnosticar acaba sent,
a fi de comptes, posar-li un nom.
Clar, però és que a partir del nom que poses
inicies una teràpia.
Un tractament o un altre.
Perquè després també hi ha tractaments
que es fan servir com a protocolaris
i després no duen enlloc
i arran de proves posteriors
que es fan més específiques,
llavors es troba el correcte.
Dius, bueno, jo he estat tot aquest temps
perdent el temps.
Sí, sí, sí, no és indiscutible el que dius.
Però no són casos tan aïllats
ni tan estranyes.
No, no, no.
El que passa és que
hem de tindre una mica de mesura
amb les proves complementades.
Ara veurem per què, precisament.
Perquè hi ha proves que
acostumem a pensar
que tenen una inocuitat,
és a dir, no ens faran cap mal
i doncs precisament poden ser
més perjudicials del que semblen
en aparència.
Fins i tot els accessos.
hi ha estudis que parlen
que un accés radiogràfic
es fan al llarg de la vida
doncs no sé si eren
un 70% més de radiografies
de les que s'haurien de fer.
De les que s'haurien de fer per què?
Per qüestions de salut?
Sí.
Ah.
És a dir, que no faria falta.
És a dir, amb altres mitjans
n'hauria d'haver prou.
I moltes vegades heu de pensar
que hauríem de confiar
amb el metge,
que és que amb el seu criteri...
Com això és bàsic.
El que passa és que
per confiar en el metge
també el professional
s'ha de guanyar la confiança.
Sí, sí, sí, és cert.
Estic dura, estic dura, però...
Sí, et noto una mica rassalosa.
Però és normal, eh?
És molt habitual, això.
Parlo per boca,
jo crec que una mica
de molta gent que ens escolta.
Jo entenc, eh?
I no és el tema d'avui,
però entenc que, clar,
el sistema sanitari,
doncs, a vegades,
té fallides per alguns llocs
de saturació,
d'aquestes qüestions d'economia,
moltes vegades per estalviar
doncs no es fan...
d'històries protocolitzades
de, bueno,
vostè em diu que li fa mal la gol
ni tan sols li miro.
El típic si li fa mal la gol
és que la té un no constipat.
Sí, sí,
té les grans crítiques.
A veure,
m'ha posat ara la pell dels metges
que si tinguéssim un metge aquí
també diria el seu.
I també és veritat
que hi ha pacients
que van a la consulta
i ja li diuen al metge
el que li ha de fer.
El diagnòstic, sí,
li porta un diagnòstic.
No, no, no,
és cert, indiscutible
i si vols un dia
en parlarem més extensament.
Comida algun metge un dia,
voler rebre'm.
Sí, sí, sí,
pertany a algú més per parlar.
És a dir,
però,
és una qüestió de sistema
més que personal.
Jo estic segur
que tots els professionals
intenten fer-ho
el millor que saben
i el millor que poden.
Després,
que el sistema
no els faciliti,
els posi difícils,
estic segur que també,
que també és així.
És una evidència
perquè el ciutadà
molts cops es queixa.
Però hem d'agrair
que tenim sanitat social
i això hauríem d'estar contents,
que hi ha molts apaïsos
que ja n'hi entenen.
Llavors,
tornant al tema,
tornant al tema,
si et sembla,
que és la de les proves complementàries
i us ho dic
que és precisament
per això que t'ho portava.
Perquè
tinguem una idea
del que són
i fins i tot
fins a quin punt
hem de fer-ne un ús,
és a dir,
fins a quin punt
els hem d'exigir
si ens surt a compte o no.
I a vegades,
fins i tot,
per saber
què podem insinuar
o sugerir
al professional
que ens està tenint,
si ho veu adequat.
Llavors,
mira,
les proves complementàries
serveixen per moltes coses,
per diverses coses.
Una és
confirmar els diagnòstics.
El metge,
ja t'ho he dit,
té de tocar-te,
doncs ell fa un diagnòstic.
Si no ho veu clar,
doncs fa una prova complementària
i que poder
corrobora
allò que ell havia pensat.
Una altra,
també és,
una altra finalitat
de les proves complementàries
és
descartar
altres possibilitats.
Moltes vegades
s'arriba en un diagnòstic
d'aquesta manera
per eliminació.
Això sembla que pugui ser
tres coses,
doncs fem unes proves
i veiem que no.
Descartar.
Una altra funció
o una altra finalitat
seria
seguir l'evolució
de les malalties.
L'evolució de les malalties
i també l'evolució
del tractament
per veure si allò
ha millorat,
si no ha millorat.
Un exemple fàcil
que podeu tenir en ment
és una radiografia,
es trenquem,
es fracturem un os,
la radiografia
evidentment
senyala
que hi ha una fractura
i després del tractament
d'immobilització,
del que
s'hagi requerit
al respecte,
doncs un parell
de mesos després
o tres,
depèn de la persona,
veiem que allò
s'ha consolidat,
no?
Aquella fractura,
aquell trencament que hi havia,
doncs ja s'ha soldat,
s'ha fet el callosi,
això serviria per valorar això,
que ha anat cap a bé
o ha anat cap a malament,
també s'ha de valorar
tenint en compte aquest aspecte.
I l'altre,
i aquest també és molt interessant,
és el diagnòstic per cos.
Per sort tenim el que es diu
la medicina comunitària,
no?
Que s'ocupa una mica
de tot el que li passa
a la població en general.
Són els que fan
sobretot campanyes
de prevenció.
No sé si coneixes algú
però a determinades edats
ja és molt comú
que des de Seguritat Social
us envien a casa
doncs una prova
i et recomanin
que visitis per exemple
el ginecòleg
i que et facin
una mamacografia.
A les senyores es fa molt
per controlar,
per què?
Per estadística,
doncs hi ha
unes certes edats
on hi ha possiblement
més riscos
de patir
unes certes malalties.
Llavors,
les proves complementàries
són això,
per controlar
que no aparegui res.
I si en el cas
que hi ha aparegut alguna cosa,
sigui molt més fàcil
tractar-ho,
perquè això és important.
És a dir,
com abans detectem
un problema,
com abans el tractem
tenim molts més números
per solucionar-ho.
I això
és important tenir en compte
i ho dir,
perquè moltes vegades
quan ens fa mal
alguna cosa
anem passant.
Ja se'm curarà,
ja se'm curarà,
ja se'm curarà
i clar,
ens trobem que potser
hem passat un mes
o tres setmanes
i no s'ha curat,
al contrari,
hem pitjorat.
Llavors,
sempre feu cas
una miqueta al cos,
una mica,
sense excessos,
perquè hi ha l'altre extrem,
hi ha gent que
constantment troben mals
per totes bandes.
Llavors,
les proves complementàries.
jo tinc una pregunta
ja per començar,
un àn·lisi de sang
seria una prova complementària?
Sí,
seria una prova complementària.
En aquest cas,
seria un problema complementària
que té moltes
petites variants.
Pot ser un àn·lisi de sang
a nivell químic,
bioquímic,
pot ser un àn·lisi de sang
a nivell hormonal,
és a dir,
l'an·lisi de sang
té molta versatilitat
en quant a proves,
però seria considerada
una prova complementària.
El metge,
la medicina està molt evolucionant
en això,
amb el terreny de les proves,
la medicina alopàtica,
la nostra medicina occidental,
és molt bona.
Amb el diagnòstic
ens hem avançat molt.
Amb els tractaments,
a vegades,
algunes coses
encara ens costen una mica.
Escolta,
i quina diferència hi ha
a part de l'evident,
entre anàlisi de sang
i anàlisi d'orina?
Quines coses es poden detectar
a través de l'orina
que no a través de la sang?
Són dos molts diferents.
Són dos líquids
completament diferents.
Home, evidentment, evidentment.
Sí, no, no,
no tenen comparança
en aquest sentit.
Podem trobar,
mira què et dic,
podem trobar sang
a l'orina,
això sí que ho podríem trobar,
però al revés no,
per suposat.
Home, clar, clar.
Llavors,
es valoren altres qüestions.
Doncs en el cas de l'orina,
sobretot,
es valora l'acidesa,
es valora la presència
d'això de substàncies pesants
que no s'espera que estiguin.
Si a l'orina trobem proteïna,
doncs no n'hi hauria d'haver,
o trobem sang,
doncs tampoc n'hi hauria d'haver,
això ens donarem uns indicatius.
I disfunció, potser,
en el que és el sistema
d'assimilació del cos.
Normalment,
els anàlisis d'orina
es fan servir
per valorar a termes generals
tot el que és renal,
sistema renal,
els ronyons,
i el que és el comportament
metabòlic del cos.
Perquè, clar,
si és una excreció del cos,
doncs allí podem trobar això,
els rebutjos.
I amb els rebutjos
ens dona pistes a vegades
que d'alguna cosa
no està funcionant bé.
Amb la sang
és completament diferent.
Busquem un altre tipus
de substàncies,
busquem un altre tipus,
per suposat,
de cèl·lules.
Amb la sang trobem
sistema immunitari,
trobem els lòvuls vermells,
trobem substàncies formants,
minerals,
el famós ferro,
és a dir,
es busquen altres qüestions.
I dius que també
es pot analitzar la sang
a nivell hormonal?
Sí,
buscar la presència d'hormones,
clar,
on les hem de buscar.
El corrent sanguínic
està en la sang.
L'analítica,
sigui d'orina o de sang,
és una prova complementària,
també.
Molt bé.
Llavors,
si et sembla,
començo,
a part ja hem començat,
per aquí,
però anirem al que es diuen
les proves per imatge.
Aquestes també són molt comunes.
Per imatge es vol dir
que d'una manera o altra
hi ha un resultant
o una radiografia,
que és aquell format,
aquella placa que veiem
semitransparent o fosca,
o un vídeo,
també,
també pot ser,
en funció de la prova,
i buscarem unes coses
o unes altres.
Això és interessant saber
per què serveixen cada una.
Comencem per una de comuna,
la famosa ecografia.
Ecografia,
en el sentit parlar,
potser,
aquest sona,
això.
I tant.
Aquest sona.
Embaràs.
Embaràs,
però no és l'única,
no és per l'única cosa.
No és l'única finalitat.
L'ecografia es basa
en l'emissió
de lo que es diuen
ultrasons,
sons a alta freqüència,
no audibles
pels humans,
però el que acaben formant
són unes ones mecàniques
que travessen
els teixits,
bueno,
travessen,
porteixen els teixits
i fan una ona.
Aquesta ona es reflecteix,
torna,
i el mateix aparell
la llegeix.
Llavors,
amb una màquina
surt la imatge.
Semblava fàcil, eh?
Semblava fàcil.
La peculiaritat que té
és que per aplicar-ho
es fica un petit gel,
llavors,
bàsicament,
perquè hi hagi contacte constant,
perquè el cos
no és pla completament,
no es té relleus.
Llavors,
perquè hi hagi
una bona conductivitat,
sempre hi ha d'haver
el gel
entre el capsal
i la pell.
per això es posa.
Jo crec que un dels grans mèrits
que tenen els especialistes
és saber interpretar
les ecografies,
perquè la típica ecografia,
aquí no ha vist una ecografia
d'una dona embarassada,
no?
I dius,
bueno,
i el cap de la criatura on és?
Això és molt bo,
això que dius.
I,
mira,
ens ve el pèl,
perquè precisament
l'ecografia
és una prova molt adequada
en el cas d'això,
d'un control abdominal,
d'òrgans,
d'un fetus
o fins i tot
de teixits del cos
com són els músculs,
els tendons,
els lligaments.
I la peculiaritat
que té l'ultrasò
és que
dona un resultant
que és una imatge
de poca resolució,
de poca definició.
Llavors,
ha de ser un bon expert
el que la pugui interpretar.
Si està valorant
un múscul
o un tendó
i estem buscant
a veure si està trencat
o hi ha una altura febrilar
o el que deies tu,
no?,
en el cas dels nanos,
doncs ha de ser un bon expert
el que sàpigui
veure el que hi ha a la imatge.
l'ecografia
veureu
moltes vegades
que està impresa
normalment en paper
o així és com ens arriba
o com es passa
a l'especialista
i doncs va
de colors
matisos grisos,
grisos, blancs.
Avui en dia
ja fan altres coses
d'alta resolució
en tres dimensions
fins i tot
i doncs ja tens
si és el cas del nanos
fa servir sobretot
en nanos
doncs
el nano en tres dimensions
en la foto.
És més fàcil de veure,
no?
Sí, sí.
Ha sigut una millora
se suposa.
Però bàsicament
l'ecografia normal
i corrent
doncs és això,
una emissió d'ultrasons.
Quina gràcia té
l'ecografia?
Doncs ja us ho dic
per toves,
per coses que no són
molt dures
però
el bo que té
és que no té cap efecte
perjudicial sobre el cos.
Molt bé.
És a dir,
així com altres coses
que veurem més endavant
sí que tenen una repercussió
aquesta no té res.
Aquest és l'interessant.
Un altre també
de força comuna.
Aquí ha estat un nom
genèric
però després veurem
que tindrà un munt
de germanets petits
que és la famosa
endoscòpia.
Et sona això, Núria?
Ai,
m'sona
però ara no et sabria dir.
Endoscòpia literalment
vol dir mirar endins.
Mirar dins del cos.
Però això es fa
introduint
alguna mena de cosa.
Correcte.
El que es fa a l'endoscòpia
és introduir
un tub.
Normalment es fica
per algun conducte natural
o per alguna cavitat
natural.
Pot ser la boca,
pot ser l'anus.
Avui en dia
això està molt, molt, molt
cada vegada més avançat.
O pot ser fins i tot
que es faci una petita incisió
i s'introdueixi el tub.
En el cas, per exemple,
d'una gran articulació
com és el genoll,
doncs es faria.
Llavors, en funció de
per on s'ha posat
aquest aparell,
rep un nom.
Per exemple,
si és dins una articulació
és el que es diu
una artroscòpia.
Ah, val.
Sí.
Si la posem
per mirar els pulmons,
per exemple,
seria una broncoscòpia
el que anem a través dels broncos.
O si la posem
o si es fa
a través de l'anus
seria el que es diu
una colonoscòpia.
miraríem el intestí gruixut.
D'acord?
Llavors, hi ha una cosa
molt curiosa,
que aquest tub
té tres compartiments
bàsics.
Imagineu-vos un tub,
està dividint tres.
En un compartiment
porta infraestructura,
normalment són fibres
de teixit òptic,
de teixit òptic,
que dona llum, d'acord?
Un dels compartiments
s'encarrega
d'il·luminar la zona.
Dins del cos
no hi ha llum,
necessita alguna cosa que il·lumini.
Un altre dels compartiments
sol portar infraestructura
per poder veure
una petita càmera,
normalment.
I el tercer compartiment
normalment està buit.
I en aquest tercer compartiment
s'introdueixen,
a vegades,
accessoris
que el que ajuden és
potser agafar
algun tros de teixit
o potser
algun tipus d'aparell
que pugui
fer cirurgia,
com un làser,
per exemple.
Llavors,
mitjançant aquesta prova,
podem veure,
i us ho he dit,
l'interior del cos.
I què fem?
Finalitats n'hi ha moltes.
Molts cops aquesta prova
només es fa per veure
el que hi ha dins.
Però moltes vegades
aquesta prova
es fa per bé
per tractar,
el que us deia,
dins d'aquest compartiment
opcional,
bé,
més que opcional,
més versàtil,
doncs podem trobar des d'això,
des de per agafar una mostra,
o per restaurar algun teixit,
o per netejar-lo.
Que és molt doble,
aquest tub?
No,
no acostuma a ser-ho.
Si estaríem parlant
de microcirurgia.
Bueno,
és depèn del lloc
on t'ha d'entrar,
també t'ho dic.
És molt diferent
el tub que ha d'entrar
pels bronquis,
d'acord,
que el que ha d'entrar
per l'anus
és un palet diferent
com el que hem de fer passar
per mirar un genoll.
Són un pèl diferent,
adequats cada un
a l'estructura
que estan pensats.
Què passa?
Que tenen un peró
totes aquestes proves,
les endoscòpies.
Les endoscòpies,
doncs que a vegades,
com que són coses
una mica desagradables,
perquè per exemple,
si t'han de ficar
un tub important
a través de la boca
per mirar els bronquis,
doncs hi ha gent
que li pot donar
sensació d'ofec,
d'ennoegament,
o pel còlon
passa el mateix,
per l'anus,
hi ha gent que es diu
que és molt molest
perquè els plecs
els han d'insuflar
una mica d'aire
per anar obrint.
Això és dolorós.
Aquestes proves
requereixen moltes vegades
la farmacologia,
o tranquil·litzants,
o fins i tot anestèsia.
Relaxants.
Relaxants,
per la persona,
clar.
I aquí no,
hi ha qui s'enfronta
sense cap problema.
però normalment
o molts cops
es fa servir.
Això sí,
també,
si féssim una incisió,
hem parlat de forats naturals,
però si haguéssim de fer un tallet,
doncs heu de pensar
que al fer el tallet
també s'ha de posar anestèsia
normalment local,
en aquest sentit.
No és el tub en si
el que,
la conté indicació,
però bé,
tota...
Però clar,
l'endoscopi ens dona
una informació
molt pròxima.
Clar.
Estem parlant d'aquí,
ja no és una imatge
radiogràfica interpretada,
sinó que és directament
l'imatge.
Clar,
i moltes vegades
és l'alternativa
menys agressiva
a la cirurgia.
Abans,
per veure alguna cosa
d'aquesta,
s'havia d'obrir.
Sí,
s'ha millorat molt,
perquè abans
que això era una prova
normalment per mirar,
avui en dia
és una prova de tractament.
Llavors ha substituït
algunes de les cirurgies
que es feien.
Avui en dia
un genoll
per operar uns meniscos
ja no fa falta
fer la cel oberta,
ja no fa falta
obrir el tot.
En gent darrere
sí que es feia.
Avui en dia no,
són tres foradets,
passen les càmeres
i passen les pinces
i ja està.
No té més.
Una altra prova
i aquesta és la més comuna
que segurament
tothom que ens està escoltant
l'hi hem fet alguna vegada.
La radiografia.
És el clàssic
dels clàssics
de les proves complementàries.
La radiografia consisteix,
Núria,
en radiacions
d'alta energia
i ratx X,
radiacions electromagnètiques,
que travessen el cos,
totes les estructures
d'aquí sí que travessen
realment,
travessen,
ho dic perquè l'ultra son
normalment el que feia
a bordejar-ho tot,
i donant-nos una sensació
de relleu,
travessen el cos
i imprimeixen
una imatge
en una placa.
Ho travessen tot
excepte la musculatura?
No, no,
ho travessen tot.
El que passa
i el que nosaltres veiem,
com que veiem,
si has vist alguna radiografia
alguna vegada,
hauràs vist que bàsicament
és en un color
entre negres,
blancs,
grisos,
en funció
de la densitat
del que travessa,
té un color
que ha d'impres
d'una manera.
És a dir,
com més densitat té,
més blanques.
Si tu mires una radiografia,
tot el blanc que veigis
normalment serà os.
Os
o alguna cosa que s'assembli,
perquè potser hi ha
altres qüestions.
En canvi,
tot el negre que veurem
vol dir que serà teixit
teixit
tou,
per estobes.
O, per exemple,
si fan una radiografia
del tòrax,
dels punjons,
el que normalment veurem
és que veurem
els ossos en blanc
i tot el que veiem en negre
normalment és l'aire.
i amb els estudis
que s'han fet,
el metge ja sap
on t'ha d'haver
estructures en color negre
i estructures en color blanc.
Però això,
la diferència
és la densitat.
Llavors,
és interessant saber
que les radiografies,
majoritàriament,
es fan servir
per estructures dures,
pels ossos.
És a dir,
si algú pateix
algun problema als ossos,
una fractura,
algun tipus d'aquís,
telòs,
necessita una radiografia,
no necessita pas
alguna altra prova
que a vegades
tothom,
això que deies tu al principi,
que demanem
i no fa falta.
De tota manera,
sí que en aquest cas,
en el de les radiografies,
no estaríem parlant
d'una cosa inòqua.
Aquí està.
Aquí té un gran però.
El gran però que té
és que és radiació.
I com a radiació,
i veurem que hi ha altres proves
que també ho fan això,
té inconvenients.
Doncs mira,
s'ha d'anar a vigilar
sobretot amb la quantitat
a la que se sotmeten
i a situacions del cos
que no s'hi poden exposar.
Pensa que les radiografies
poden arribar a provocar,
sense espantar ningú,
estem parlant
que tant pot ser casual
com pot ser per excessos.
Poden arribar a provocar
cataractes,
infertilitat,
malformacions fatals
en els nanos.
Si de fet
estan contraindicades
per embarassades.
No les deixen entrar
fent radiografies.
I a més no poden entrar
en tota la sala.
avui dia és tota la sala
que queda...
Sí.
La sala és aïllada
normalment,
és una sala aïllada
amb plom,
que és una substància
que no passa,
no travessen els regics,
per tant no.
Protegeixen de la radiació
a tothom,
tothom que està fora
de la sala,
i llavors per això
no les deixen entrar.
Segurament heu vist
un cartellet prohibit
passar embarassades.
altres problemes,
pot arribar a provocar
tumoracions,
també la radiació,
això ho hem de tindre en compte.
Per tant,
és una prova
que no és inocua.
I té unes varietats,
té unes varietats,
aquestes són interessants
perquè també són molt comunes.
Una és el que li diuen
la radiografia
amb contrast.
Sí?
Has sentit parlar d'aquesta?
Sí, sí, sí, sí, sí.
La radiografia amb contrast
és una radiografia,
o sigui,
el sistema és el mateix
de captació,
però amb la diferència
que a la persona
d'alguna manera o altra
se li posa
dins el cos,
ja sigui a nivell digestiu,
és a dir,
s'ho menja,
o a nivell,
a nivell,
perdó,
a intestins,
se li posa un enema,
se li posa una substància
que es diu
una substància radioopaca.
Radioopaca,
què vol dir?
Vol dir que
no passen els rajos X
a través d'allò.
Això és per si haguéssim
de mirar per dins,
per exemple,
doncs això,
els intestins,
com que la radiació passaria
i només,
vaja,
no els veuríem.
Ens quedaria allò
d'una manera
molt, molt, molt blanca,
veuríem,
el que hem dit abans,
el més dur es veu més blanc
i veuríem,
és típic per veure
sobretot evolucions.
Et fan menjar,
si volen valorar,
si el metge vol valorar
el sistema digestiu,
l'estómac,
com transita el menjar,
doncs et fan menjar
aquesta papilla
i van fent radiografies
en diferents passos.
Llavors es va veient
com l'estómac
està en diferents moments
digerint allò,
per exemple.
Aquest és interessant.
La substància aquesta s'elimina,
aquesta substància
no dona problema,
però estem amb el mateix,
el problema era la radiació,
la metodologia per captar-ho.
una altra també
molt comuna,
aquesta la demana
també la gent,
existeix
i insisteixo s'ha de fer
quan fa falta,
és el famós TAC.
S'ha dit aquesta?
També.
El TAC.
Això no és allò
que et posen
dins d'una mena de tub?
Sí,
sí,
és semblant.
N'hi ha una que encara
és més angoixant
que és la ressonància magnètica,
encara que és un tub més tancat.
En el TAC,
atenció a quina particularitat,
el TAC vol dir
tomografia axial
computeritzada,
que la traducció
de tot això què és?
És el mateix
que una radiografia,
però atenció,
imagineu-se que la radiografia
és com si tinguéssiu
una persona davant
que us fa una foto
i queda la imatge,
estem d'acord?
Sí.
Doncs el TAC
és, imagineu-se
que al vostre voltant
hi ha dotze persones,
els que siguin,
al voltant vostre,
fent la mateixa foto
de vosaltres.
I llavors,
des de diferents aspectes,
hi ha un ordinador
que munta,
et munten en tres dimensions.
Reconstrueix
totes les fotos,
les apega, diguéssim.
I què tenim com a resultant?
Doncs tindríem
el que semblaria
una radiografia,
però atenció,
acaba sent el que és
una llesca,
com si fos una llesca,
imagina que fóssim
una barra de pa,
tot el cos,
doncs acaba sent
una llesca del cos.
D'aquesta manera
podem saber
amb exactitud
la forma
i fins i tot
el volum
d'una lesió.
Els TACs
es fan servir
també per coses dures,
es farien servir
sobretot
per malformacions
anatòmiques
d'algun òrgan,
o fins i tot
per inflamacions
importants
o tumoracions,
però estaríem
també amb teixits
forts,
tús.
El que passa
és que amb aquest aspecte
llescat
i a més
en una altra dimensió
interessant.
la gran pega
del TAC
és que has d'estar
uns 30 minuts
allà estirat.
I treballa amb radiació
també.
I parat.
Sí,
és igual que l'orografia.
Ah,
clar,
clar,
clar,
30 minuts
quiet.
Quiet.
Està quiet,
no respiris,
a vegades
te fan agafar aire,
para,
deixa'l anar,
no et moguis,
no et moguis,
i a més és delicat,
és una prova
que és una mica soferta
per això,
però recordem,
és una prova
amb radiació,
llavors té paròs,
té paròs.
que ens queden moltes proves.
Ens en queden,
a veure,
jo t'en...
És que ens en queden
unes quantes,
no,
no,
no,
ens en queden dues,
a veure,
a veure,
va,
vinga,
va.
Va,
fem via,
fem via.
Unes,
i aquestes val la pena
saber-les,
d'acord?
Una és la gamagrafia.
Aquest nom sona.
Potser has sentit
parlar de la famosa
densiometria òsia,
et sona això?
Sí.
Que miren,
sota es mira per valorar
si un os té prou mineral,
és a dir,
estem parlant
de la típica osteoporosi,
una manera de valorar-la
és la densiometria òsia.
La densiometria
hi ha en diversos sistemes,
però un és la gamagrafia.
Què és la gamagrafia?
La gamagrafia,
Núria,
atenció,
és com el ràtgix,
però encara més potent.
En aquest cas,
en comptes de ser ràtgix,
es diuen ràtg gamma.
I travessen els ossos.
Aquests ho travessen tot,
també.
D'acord?
És una ona
molt més potent,
però té una particularitat.
Això es fa dins d'una sala
especial,
hi ha una cambra gamma,
que es diu,
que capta,
sobretot,
capta
malfuncionaments,
podríem dir.
A més a més,
a la persona
se li fa inhalar
o se li fa aprendre
o se li injecta,
també isòtocs radioactius.
D'acord?
Gamma.
Per què?
Perquè la radiació
pugui captar-los
quan fa la foto.
Sí.
O sigui,
seria quasi com una radiografia
de contrast,
però més elaborada.
I amb què serveix?
Amb molt més,
ara t'ho explico,
amb molta més potència.
Sí.
Normalment es fa servir
també per malformacions orgàniques,
per tumors,
també es fa servir,
força,
per la densitat òsia,
i sobretot pel funcionament
orgànic.
es pot valorar
com funciona un òrgan.
Perquè clar,
el que et deia abans,
igual que amb el contrast
que ens ho preníem
i anàvem veient com l'estona
que anava fent,
doncs el mateix.
I es pot fer per uns ronyons,
per exemple,
o es pot fer per una altra
estructura que requereixin.
I els rajos gamma
són tan perillosos
com els x?
Aquests són...
Aquests és curiós,
perquè aquests són
de més alta energia
que els x,
però per la persona
no són nocius.
Mira.
O sigui,
perquè ens anem a fer
una gamografia
no ens passarà res.
Són més nocius
més aviat per la gent
que hi treballa,
perquè estan molts anys
normalment
en contacte
amb aquelles radiacions.
I això,
t'ho dic,
això és un departament específic,
és el famós
departament de medicina nuclear.
O sigui,
ha de ser un espai
ja concret,
no ho trobem
a tots els llocs,
són centres especialitzats.
I l'última,
ja no ens queda res de temps,
però te la dic,
que és la famosa
ressonància magnètica nuclear.
Fes-me una ressonància magnètica.
Que és el del tub,
que aquí si tens claustrofòbia
ja has pringat.
Aquí també són camps magnètics
intensos,
iones de ràdio fins i tot.
I fan una cosa molt curiosa,
perquè així com
la radiografia
el que feia era
emetre ratxics
i captar
el que traspassava
més o menys,
en aquest cas
la ressonància magnètica
el que fa
és que,
mitjançant els canvis
els camps magnètics
que emet,
el que fa
és canviar
l'orientació
d'una sèrie de molècules,
concretament la molècula
d'hidrogen,
els àtoms d'hidrogen,
perdó.
D'acord?
I d'aquesta manera
fa també una foto
d'aquesta resposta
davant de la radiació
que ha fet.
És diferent,
és un concepte diferent.
No és el concepte
de ha traspassat
i veiem el que ha traspassat,
sinó
hem emès
allò ha mogut
els àtoms d'hidrogen
i hem fet una foto
d'aquell moviment.
I per què interessa?
Llavors,
això normalment
es fa servir,
això sí que és bonic,
es fa servir normalment
per òrgans de moviment,
per exemple,
una típica
resonància magnètica
és per valorar
l'activitat cerebral.
Sí.
És aquella foto
que veiem a vegades
amb colors,
no hem vist mai
algun reportatge.
Sí,
en què es veu
el cervell,
el crani del cervell
i amb colors...
I dins veiem
que es va movent,
sembla que es vegi movent.
No és que es vegi movent,
és que són un munt
de seqüències
en què es va veient
els punts
o les zones
de més activitat.
Doncs això pot valorar
una resonància magnètica
nuclear,
eh?
El bo és que
ens pot donar imatges
en tres dimensions
i no té riscos.
El bo és que
aquesta radiació
electromagnètica
no té riscos
per a la persona,
això sí.
Com que és un lloc tancat,
és el típic tub
que tothom
en parla moltes vegades,
és una mica més delicat,
pot provocar claustrofòbia
i hi ha gent
que ho porta molt malament.
Quant de temps
acostumarà a tenir?
Normalment
una resonància magnètica
nuclear
pot durar
a l'ordre
d'uns 40 minuts.
llavors, clar,
quanta minuts...
I clar,
i no et poden adormir
ni tranquil·litzar-te
ni res perquè, clar...
I és un tema
perquè, clar,
que van dient
doncs no et moguis
i si et mou resulta
doncs que t'ha de repetir
llavors és una mica complex
en aquest sentit.
Té la particularitat
que no pot entrar
res metàl·lic a la sala
perquè això interferiria
amb els camps magnètics
que fan aquest canvi
en l'hidrogen.
I no hi ha problema
amb l'hidrogen?
Moure d'alguna manera
o canviar l'hidrogen?
No, no, no,
perquè el que fa és moure'l.
És fer-ho rotar
sobre si mateix.
Ah, de la reactivitat
per veure el moviment.
No és que transfiguri res.
Val.
D'acord?
Vull dir, no s'espanti ningú.
Ja.
Llavors,
no només es faça pel cervell,
eh?
L'arcenari magnètica,
altres estructures,
s'hi opta
quan no es veu clar
quan no es veu clar
alguna cosa.
Acostuma a ser també
parts molt tubetes,
o sigui,
coses de poca densitat.
Perquè estem parlant,
imagina't,
si podem valorar
l'activitat cerebral,
estem parlant
que es valora aquí
des del rec sanguí,
és a dir,
les zones on hi ha més sutilesa
en aquest moviment orgànic, eh?
Llavors,
és això,
és una prova destinada,
ja no en casos extremis,
però podríem dir
que normalment
se va servir
per qüestions bastant complexes.
Molt interessant,
Felip,
molt interessant.
Ara,
jo crec que haurà
sigut de gran ajuda.
Espero que sí.
A molta gent
que ens estàs escoltant
per saber...
I alguna altra
em tocarem algunes
que ens han deixat,
que són
l'electrocardiograma,
l'encefalograma,
l'electromiografia,
aquesta també,
que hi haurà gent
que l'haurà fet
i diran,
sí, sí, ja ho vaig patir jo.
O la biòpsia.
Ah, doncs, escolta,
sí, avui no tenim temps ja.
Queda pendent.
Felip Caudet,
gràcies i bon cap de setmana.
Gràcies a vosaltres.