Ja fa uns mesos que vam comptar amb la presència del Blaimesa,
dinamitzador cultural, i de l'Adam Menyer,
la responsable dels serveis territorials de joventut aquí a la demarcació,
i amb ells vam parlar, ens van explicar, vaja,
en què consistia aquest projecte que s'anomena Art Emergent.
Doncs bé, si recordeu, es tractava d'una mena de concurs obert
en què es podien presentar diferents projectes artístics,
tots ells vinculats a noves tendències artístiques,
i se n'escollien uns quants, se'ls donava una dotació econòmica
amb el requisit, això sí, que els serveix per dur-los a terme.
La notícia, i el fet que en tornem a parlar ara,
és que avui s'inaugura l'exposició, o vaja, comença,
es posa en públic el primer d'aquests projectes.
és un projecte que presentava la Cecília Vendrell,
és una exposició fotogràfica que trobareu,
a veure, calculo, bé, calculo, miro les dates,
des d'avui que s'inaugura aquest vespre a les 7
i fins al 29 de febrer al Serveis Territorials de Cultura,
al carrer Major.
A l'altre costat del fil telefònic tenim la seva protagonista,
la Cecília. Bona tarda, Cecília.
Bona tarda.
Esteu ja preparats per la inauguració?
Sí, ja quasi a punt. A les 8 inaugurem i vindrà la Pilar,
que m'acompanyarà, és crítica d'art i professora d'història de l'art,
i intentarem explicar abans d'inaugurar-la oficialment una mica de què va el treball.
Ara ens ho comentava la Cecília, a la inauguració intervindrà també Pilar Bonet,
que la tenim també al telèfon. Pilar, bona tarda.
Hola.
La Pilar ha col·laborat en aquesta exposició fotogràfica o en aquest catàleg,
perquè això també s'ha editat en un dels textos, no?
I aquesta nit em sembla que també, doncs, bueno, mantindreu una mena de diàleg, les dues.
Sí, aquesta és la idea. Bueno, aprofito per saludar la Cecília.
Bona tarda.
Perquè estem parlant de diferents llocs.
Sí, avui a les 8 la Cecília ens ensenyarà aquests trebanys
que ha relacionat sota un títol que són els meus,
i que parla de la família i l'entorn de la família.
Cecília, tu et dediques a això de la fotografia?
Sí, ho intentem.
Sí?
Com?
Tentem al començament.
Com se't va acudir presentar un projecte sobre una cosa tan òbvia,
com és fer fotos?
A veure, dit en pla, eh?
Fer fotos a la família, fotos que no deixen de ser familiars,
d'aquelles que tots tenim a casa.
Sí, bueno, el treball és la conseqüència, és el resultat d'un treball anterior,
que va començar el 2004, i que ja tractava sobre les dones,
unes dones que en aquell moment eren desconegudes,
i que, bueno, el treball va anar evolucionant,
fins que vaig arribar al punt d'enfrontar-me amb les dones que tenia a casa.
I el treball mostra el dia a dia de la meva família
intentant mostrar tot allò que normalment no es fa explícit
i que els àlbums convencionals s'encarreguen de dissimular.
I aquesta és la part que més m'interessa.
Aquelles fotos, potser que sí que tots tenim a casa,
però que no posaríem en un àlbum per ensenyar.
Exactament. Les fotos que potser no trobem tan boniques,
per mi, són les que transmeten més sensacions
i que diuen allò que realment és el que a mi m'interessa.
Com es fa això de treballar amb la família?
És complicat. És complicat treballar amb les persones més properes.
Molt més complicat que treballar amb desconeguts.
Primer que tot, seguien el joc? Ho entenien?
Allò que els necessitaves per fer aquesta exposició?
O et deien, nena, vés ara aquí, que ens hem de fer fotos?
Sí, una mica al principi va començar així,
com la meva àvia em deia,
bueno, sí, no hi ha cap problema, que em facis fotos.
Tampoc sé ben bé en el seu moment si van entendre la finalitat.
Ara, dia d'avui, crec que sí, ja ho tenen més clar,
però al principi va començar tot com...
anem a fer un projecte i m'heu d'ajudar.
Si et sembla, li preguntem alguna cosa a la Pilar,
més que res, perquè em sembla que va amb cotxe
i pot ser que s'estalla la comunicació.
Pilar, a tu se t'ha encarregat fer el primer dels quatre textos
que acompanyen aquesta mostra fotogràfica que s'ha editat.
La mare i la iaia de la Cecília, les vas conèixer?
Com si les conegués.
No, jo voldria apuntar una cosa,
amb tot això que estava dient,
que efectivament la Cecília ha treballat
en el territori de la família,
que per altra banda és la temàtica que interessa molt,
especialment a les dones artistes.
Però aquest territori de la família,
a mi em va semblar detectar
que bàsicament era un lloc de genealogia femenina.
O sigui, era la Cecília, la seva mare, la seva iaia.
O sigui que aquests fills i aquestes mirades entre elles
i aquestes relacions són les que realment vertebren
tot aquest imaginari o aquest paisatge de la família.
I el text que vaig fer,
que estic molt contenta d'haver pogut aportar alguna cosa
en aquest projecte, una mica anava per aquí.
O sigui, jo assenyalo aquesta qüestió
com alguna cosa que per mi és especialment energètica
en el treball de la Cecília.
Aquesta mirada cap a les dones, no?
Aquest mirar-se a ella mirant a les altres,
mirant aquesta relació entre mares i filles.
Sí, perquè hi ha moltes fotos que donen a entendre
aquest lligam, no?
Fotos en què estan les dues
i dius, bueno, jo sóc la filla i tu ets la mare
i mira com ens assemblem.
Venen a dir això, suposo.
Sí, encara que no únicament surtin elles,
perquè també hi ha espais i elements a la casa
i també apareix en algun moment un altre personatge,
però jo crec que la Cecília,
potser de manera més o menys inconscient,
estava fent l'itinari
a través de la representació femenina
dins de la família.
Que en part és lògic
perquè la idea, l'estructura de família
i la idea de casa
està associada sempre a la part femenina
de les dones.
Cecília, què hi va dir ton pare
de no sortir tant a les fotos?
Bueno, avui s'ha vist el diari
i ja s'ha quedat content.
Molt bé.
Sí, sí.
I ells va entendre que era un treball
on jo volia, com ha dit la Pilar,
veure quines eren les relacions
i quines eren aquestes tensions
entre dones, entre la meva àvia,
i la meva mare i jo.
I bueno, ella entenia que,
tot i que apareix, apareix en el treball
perquè és una peça fonamental,
també, no té tant de protagonisme.
Perquè es facin una idea els oients,
que clar, s'estan escoltant,
però no poden veure encara les fotografies.
Recordeu que les trobareu fins al 29 de febrer
als serveis territorials,
de cultura, al carrer Major.
Doncs són això, fotografies
de les membres, bàsicament femenines,
de la família de la Cecília,
en posicions molt naturals,
bé assegudes al sofà,
bé cuinant,
bé cara a cara,
mostrant una mica la relació que hi ha.
Hi va haver molta preparació.
Jo estic molt encuriosida
per com va anar el procés
de fer les fotos.
Tu els hi deies, poseu-vos així,
sigueu naturals.
Sí, a veure...
Fins a quin punt està preparat?
Ai, se'ns ha despenjat la Cecília,
se li ha penjat el telèfon.
Pilar, haurem de continuar amb tu, eh?
Bé, d'acord.
Bé, puc explicar una mica
això que li preguntaves a la Cecília?
Doncs sí, perquè a més,
jo tinc el catàleg al davant,
però hi ha només un recull de fotos
i tu les deus haver vist totes, no?
Sí, de fet,
la primera impressió que tens
quan veus aquestes fotografies
és que efectivament són fotos molt familiars,
molt domèstiques,
als interiors,
però quan continues mirant,
te n'adones,
que això és una cosa que he proposat,
una reflexió que he proposat en el té,
te n'adones que hi ha quelcom estrany, també.
O sigui, és l'aspecte
que treballa fotogràficament la Cecília.
O sigui, les imatges treu una part,
diguem-ne, com de realitat,
de document,
però després treu una part també estranya,
ambigua.
O sigui, que no és la foto convencional
que fas i poses a l'àlbum,
sinó que són aquelles fotos
que no les posaries a l'àlbum
perquè hi ha alguna cosa
que sembla que està fora de marge
o hi ha algun moment
o alguna història
o fins i tot un borrós de les imatges
que pot semblar que tècnicament
no està ben resolt.
I aquí és on treballa la Cecília,
en aquest punt, diguem-ne,
de quan la imatge no està resolta.
És així.
Crec que és la seva aportació
més interessant.
Tot és molt familiar,
però no ho és tant.
Estàs d'acord, Cecília?
Sí, hem recuperat la Cecília.
Estic d'acord amb la Pilar,
ella coneix el meu treball
i és així, tal qual ella ho ha explicat.
Hi ha fotografies més espontànies
i n'hi ha d'altres que en ocasions
hi ha hagut de provocar les escenes
per tal que aquestes tensions
surtissin a la llum.
Clar, perquè a veure,
no estem parlant d'actors, eh?
No, no, no.
Ni de gent que està acostumada
a posar davant d'una càmera.
No, no, precisament ja el treball
té diferents parts
i hi ha també objectes
perquè crec que els objectes
moltes vegades representen molt millor
a una persona
que si els hi fes un retrat
que a la pròpia persona.
Sí, deixa'm explicar alguns dels objectes
perquè els oients es facin una idea.
Dels que tinc jo per aquí
ja tenim la típica taula de menjador
amb un tapet estupendo
fet com de ganxet.
És que això tothom ho ha vist a casa, no?
Amb mil platerets al damunt
per decorar allò
o la taula del menjador
quan no està parada.
Sí.
O tenim, per exemple,
un interior d'armari
que s'assembla.
A mi m'ha recordat molt
els anuncis aquests
de les fotografies
que hi ha en els catàlegs de mobles
però clar, és que és un armari
sense...
en què no està tot posat estratègicament
on es barregen mil colors
on la roba en sec està ben plegada
però en sec no ho està tant.
Bueno, està molt bé.
Bueno, aquest dels armaris
té a dir
forma part d'un treball anterior
que em serveix
per explicar el treball d'ara
però aquest dels armaris
no és del treball dels meus.
Val.
No és de l'exposició.
Però sigui el que dius de la taula
per mi la taula
té un significat molt clar
i representa
tot el meu punt de vista
a la meva àvia perfectament.
Ara t'anava a dir
fem una mena de jocs, Cecília
perquè a més li quedé més propera
a l'exposició a la gent
quan la vagin a veure.
Quin objecte de la casa
representaria per tu la teva àvia?
La taula.
La taula.
La taula amb el tapeta.
La teva mare?
A la meva mare
és més difícil
adjudicar-li un objecte.
La meva mare
és més
potser d'un gesto
o d'un sentiment
d'una mirada.
Val.
Val, que això també passa
depèn de la persona.
El teu pare?
El meu pare
com que no l'incloc tant
té un paper més secundari
apareixen algunes fotografies
però normalment
acompanyant
a la meva mare
o
surt
amb família
i llavors queda integrat
dins d'aquesta família
però no li he donat
no li he otorgat
un paper concret.
Assumeixo que el mateix
deu passar amb el que
suposo que és el teu avi.
Sí, exacte.
El meu avi i el meu pare
apareixen perquè
evidentment hi són
i juguen un paper
important
però
des d'un
segon pla.
I tu
quin racó de la casa
o quin objecte
és per tu
molt simbòlic?
Perquè et veiem
en una fotografia
que a mi m'agrada molt
potser personalment
és de les que més m'agrada
que està a la cuina
la teva àvia cuinant
com qui no vol la cosa
molt natural
i tu estàs al darrere
asseguda en una cadira
en un racó
com si sempre et posessis allí.
Sí, la cuina té
jo guardo
molt bons records
de la cuina
el que passa
és que potser
per mi també
la taula
és molt important
el fet
de veure'm
reflexada
en aquesta taula
que per mi
hi he viscut
un munt d'històries
fa que alhora
m'assimili
la meva àvia
tota l'estona
és aquest joc
jo l'assimilo
la meva àvia
a la taula
i jo també
m'hi veig
amb aquesta taula
per tant
aquestes relacions
que jo mantinc
amb elles
crec que
són bastant fortes
estem parlant
de fotos
això
que en una primera mirada
us poden semblar
molt familiars
de dir
ostres
però si això
és un àlbum de fotos
això
és el que tothom
tenim a casa
però
però no
va més enllà
com ara explicàvem
i fins i tot
hi ha
bueno és tot un estil
em sembla Pilar
les fotografies
doncs això
quotidianes
casolanes habituals
hi ha tot un munt
de coses a tenir en compte
bueno sense
ja estendre'ns
en el tema
del tractament
de la llum
i tot això
sí sí
la fotografia
és un medi
molt oportú
per fer aquest tipus
de treball
perquè
per una banda
t'aporta
una sensació
i un registre
com de document
de realitat
però per l'altra
sempre es permet
com triar la foto
o sigui triar l'angle
cap on mira la persona
i això
li dona una dimensió
més enllà
de la realitat
que és el que
crec que busca
la Cecília
tot és molt proper
tot és com molt real
és molt intern
de família
molt domèstic
però
jo també
aquesta fotografia
que has dit
que t'agrada
a mi també especialment
em va impactar molt
aquesta a l'interior
de la cuina
perquè és d'aquelles
fotografies
que no faries mai
per l'àlbum familiar
però que en canvi
són els veritables moments
de l'àlbum familiar
no faries mai
perquè és el que fas
cada dia
no li fes la foto
perquè és molt habitual
estar-se un costat
de l'altre
sense ser poses
i no hi ha tampoc
en la majoria
de les fotos
hi ha unes que hi ha pose
i altres que no n'hi ha
però quan no hi ha pose
també s'està buscant
precisament
crec
que doni
aquesta qualitat
que no és
una escenificació
que és real
però s'està buscant
aquesta realitat
jo voldria la veritat
celebrar aquest tipus
d'iniciatives
d'exposicions
d'artistes
que tenen la emoció
de preparar
un conjunt de treballs
i ensenyar-lo
que és una ocasió
esplèndida
i que ara esteu fent
tot això
des d'aquí a Tarragona
a mi quan m'ho van dir
vaig pensar
ja era oh
aquestes coses val
ja que hi ha un esforç
al darrere
i una il·lusió
val la pena
que surtin exposades
doncs mira
anem acabant
l'entrevista
us pregunto
Pilar tu quina és
la fotografia
que més t'agrada
perquè tu l'has vist totes
sí
a mi em van
impressionar així
d'entrada
perquè aquestes fotos
en aquest
tipus
després
ah i t'anem
perdent de cobertura
la Pilar ja ens ha avisat
que anava en cotxe
per tant potser
serà un hàndicap això
mira i tant
bueno pues Cecília
hola bona tarda
bona tarda
doncs quasi que ja
deixem la connexió
amb la Pilar
suposo que li ha marxat
la cobertura
digue'ns doncs tu
que de fet
t'anava a preguntar
quina és la fotografia
que a tu més t'agrada
bé sigui per personal
que a part és una exposició
jo crec
personal
des del punt de vista
que et toca de prop
però que
té el punt aquell
que ens hi podem sentir
identificats
i per tant és molt extrapolable
sí
una cosa que volia recalcar
és que
aquest treball
crec que és bastant
bastant comprensible
pel públic en general
perquè no deixa de ser
una cosa
que
un objecte
que tots tenim a casa
i que
tots en podem fer
una primera lectura
i ens podem sentir
identificats
independentment
de la segona lectura
que fa jo
de les fotografies
perquè clar
jo llegeixo
unes altres coses
que potser
el públic no llegirà
però crec que
s'hi pot sentir
identificat
perquè és una cosa
molt propera
per tant és apte
per tots els públics
i molt recomanable
com dèiem
i crec que
no és que tingui
una fotografia
preferida
però la de la taula
ja t'he dit
que
sí
que m'hi sento
molt identificada
i n'hi ha una
també que està
la meva àvia
pentinant-se
d'esquena
que la trobo
molt entranyable
també
crec realment
que he aconseguit
que
mostrar la meva àvia
com jo la veig
el que passa
és que
bueno
crec que s'ha de veure
tot el conjunt
i a l'exposició
hi ha fotos penjades
a la paret
que estan extretes
de l'àlbum
que
que també el podeu trobar
allí
el podeu consultar
i mirar
i l'àlbum complet
té una dimensió
que
que crec que
unes fotos
es complementen
amb les altres
Déu-n'hi-do
tot això
ho trobareu
fins al dia 29 de febrer
als serveis territorials
de cultura
al carrer Major
Cecília Vendrell
felicitats
per haver guanyat
aquest
bueno
haver aconseguit
no
participar
en aquest projecte
que
ja en seguirem parlant
l'art emergent
perquè
i altres artistes
també s'hi veuran
beneficiats
i en fi
ja visitarem l'exposició
a veure què tal
felicitats per la feina
moltes gràcies
tot