Marell Magí, Jordi Ximeno, bon any 2008.
Bon any.
Que tal, com estem?
Us ho dic d'acord, perquè és d'aquelles frases estereotipades.
A veure, que us miro als ulls.
Que aquest 2008 sigui molt bo per tots dos.
I per què només el 2008?
Per tots tres.
Per el 2007 ja no hi puc fer res.
I per què no el 2009 i el 2050?
Així continueu col·laborant i ja arribarà.
Entre el 10 i el 49?
També, també.
Doncs bé, benvinguts.
Al no en vinguéssim històries, anem al gra, no?
Bueno, és que us volia preguntar...
Com s'han portat els reis.
Vull un munt de coses que us he de preguntar.
No, però comentàveu ara micro tancat
que ja podem començar a tossir, a estornudar,
ja passarà malament, no?
Sí, en dues setmanes arriba la grip.
Ficava avui als diaris.
Com ho poden preveure d'aquesta manera?
No ho sé.
En dues setmanes?
Però si hi ha una grip com la de l'any 18 o no?
No, home, no, espero que no.
Ni com la pista bubònica,
que serà el protagonista del nostre monogràfic la setmana vinent.
Si agafeu la grip, no em treu per la porta, eh?
Ja us ho dic ara.
Ho farem el programa des de casa.
Bueno, entrarem per la finestra.
I ja està.
Benvinguts al No em vinguis amb històries,
el magasin de divulgació històrica
que a Tarragona Ràdio avui no es mereix.
No em vinguis amb històries aquesta setmana.
Sí que ens ho mereixem, que avui és monoprograma.
Ah, aquesta setmana, això és...
Molt bé.
La relació de continguts.
És que jo estava pensant.
Que no diuen l'Efeméride, com és habitual.
Deixant la grip de banda, comencem amb la nostra efeméride,
avui protagonitzada per Simone de Beauvoir.
Una frase qualsevol signada per Alexis de Tocqueville.
Com a monogràfic, la mumificació a Egipte.
Un tema preparat pel Manel.
Com és habitual, tota l'egiptologia d'aquest programa,
en quatre temporades, en quatre anys que portem fent programa,
sempre està signat per Manel Magí.
I una notícia també d'un descobriment a Egipte.
Que estrany.
Notícies, curiositats, avui fa sentència a Tarragona
i tanquem, parlant del llibre,
sis segles d'edició a Catalunya,
signat per Manuel Llanes
i publicat per Eumo i Pagès Editors.
Crec que teniu la neurona encostipada, pot ser.
Per què?
Avui serà un programa divertit.
Ui.
Afemèrides.
1908, neix Simone de Beauvoir.
Qui és?
Jo no sé dir-ho.
Com ho dius, tu, Manel?
Simone de Beauvoir, no?
Tal qual.
Jo té francès, no en sé.
Però d'on el pego?
Beauvoir.
És com quan llegeixes en japonès.
En japonès en sent molt.
I en alemany també.
Sí.
Al Bermach.
Sí.
Sona bé.
Doncs bé, Simone de Beauvoir avui hagués complert 100 anys.
Si la pobra dona que l'ha estat viva.
Va néixer en una família burguesa de tradició catòlica,
però aviat se va mostrar com una noia rebel·lin conformista.
L'any 1929 va conèixer a la Sorbona,
on ella estudiava filosofia, a la seva parella.
Segur qui era, no?
Sartre.
Molt bé.
Jampol Sartre.
Sartre.
Bueno, sí.
Bueno, suposo Sartre.
Sartre, i punto.
Del Sartre, de tota la vida.
Del Sartre, de tota la vida.
Sí.
Doncs el senyor Sartre, que seria la seva parella,
encara que en un sentit liberal del terme, eh?
Érem parella, però tant en tant un anava per aquí,
l'altre anava per aquí.
Era Modernillos, ja.
Sí, Modernillos, fa 70 anys.
Doncs bé, aquesta senyora, Simone de Beauvoir,
va impartir classes de filosofia,
fins que, durant l'ocupació nazi,
ell estava a París,
va decidir dedicar-se només a escriure,
col·laborant amb el seu company Sartre
en la revista Les Temps Moderns.
L'ideologia marcadament progressista i feminista,
la seva literatura s'emmarca dins de l'anomenat Existencialisme.
Alguns dels principals títols de la seva trajectòria són
La invitada, de l'any 43,
La sang dels altres, del 44,
Tots els homes són mortals, de 1947,
o El segon sexe, de l'any 1949,
obra clau dins del feminisme.
Va morir l'any 1985, a París,
a l'edat de 77 anys.
Una frase qualsevol.
En aquest cas, signada per Alexis de Tocqueville.
La història és una galeria de quadres
on hi ha pocs originals i moltes còpies.
Possiblement tenia raó, possiblement no.
El senyor Alexis de Tocqueville,
nascut com Charles Alexis Henry Clorell de Tocqueville,
va néixer a París l'any 1805
i va morir a Cants, a la Provença, l'any 1859.
Podem dir que és un gran polític, pensador i escriptor francès.
El senyor de Tocqueville va estar escollit diputat
i durant la seva legislatura
es mostrarà partidari d'un reformisme democràtic moderat.
També va ser ministre d'Afers Estrangers l'any 1848,
però es retirà de la política activa
després del cop d'estat de Napoleó III.
l'any 1851, entre les seves obres més importants,
trobem la democràcia a Amèrica
i l'antic règim i la revolució.
Repetim la frase, home, perquè...
La història és una galeria de quadres
on hi ha pocs originals i moltes còpies.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
M'agrada, Manel, avui podrem conversar amb el monogràfic.
Clar, perquè com que dia el senyor...
en l'èxit de Tocqueville hi ha pocs originals
que feien els egipcis, els conservaven.
Clar, que s'aguantessin.
S'aguantessin ben senceres.
Jordi, passa-li els cascos a l'home,
si no et sembla malament,
perquè així se't tirà en profunditat la meva veu.
No calenten els cascos.
Sí, oi, me'ls has deixat calents, eh, Jordi?
A veure, que avui parlem de la momificació a Egipte.
A Egipte.
Perquè només es momificava a Egipte.
No, es momificava a molts llocs.
Inclús aquí, al nostre país,
hi ha llocs que els cadàvers queden...
que s'assequen i es momifiquen.
Per exemple, a Toledo hi ha molts casos de mòmies naturals.
A quina època?
Del segle XVII.
Però perquè estan...
Sí, però que es conserven de manera natural
per les característiques del sol, per el clima.
Per què hagin estat preparats?
No.
També a Amèrica Llatina.
Però a Amèrica Llatina sí hi havia casos de civilitzacions.
La Inca, per exemple, que momificaven els seus morts.
Però potser els més coneguts de tots són les mòmies d'Egipte.
Els més coneguts per nosaltres,
perquè a un senyor del Machu Picchu no li vagis a preguntar...
El que passa és que potser...
On fem el programa de ràdio, Jordi? A Tarragona.
Però tot és relatiu.
El que passa és que potser a Egipte van arribar amb una tècnica
molt més bona que altres llocs.
A més, a més, molt fastigosa de fer,
que ara l'explicarem.
Però pràctica.
Aviso, sí, molt pràctica.
És pitjor que fer paté?
Va por ahí la cosa.
Vinga, va.
Mira, a Egipte, de fet, la conservació dels cadàvers
és un fet natural.
És una cosa que passa ja
degut a la climatologia desèrtica
que tenen a la sorra del desert.
Ajuden.
Ajuden.
El clima i la sorra ajuden.
O sigui, sense que hi hagui...
No tots els casos,
però hi ha molts de cossos
que de manera natural queden conservats.
Hi ha alguns casos espectaculars.
Com se passava, per exemple,
els Andes,
gràcies al clima també,
el fred.
També suposo que el fred
i la sequedat extrema
també ajudaven a conservar.
Sí, sí.
Val.
Aquí a Egipte,
durant el quart mil·lenni,
o sigui,
l'època predinàstica,
estem parlant
d'entre el 4.000 i 3.000
abans de Cris,
hi ha una sèrie de cultures
que són el president
del que es posarà l'Egipte,
que tots coneixem,
doncs hi ha molts casos
de cossos enterrats
i que apareixen intactes.
O sigui,
sense cap tractament,
simplement per l'efecte
del desert.
Exacte.
Estaven enterrats
en posició fetal,
embolicats normalment
amb pells de cabra
i acompanyats
per diferents objectes,
això va al funerari,
i és impactant
a veure cossos
de fa 5 o 6.000 anys
realment s'ha encès.
A més a més,
també, per exemple,
hi ha altres casos.
A la necròpoli de Teve
se va descobrir,
actual,
d'Iriel Bahari,
una fossa comuna
amb un centenar
de soldats morts
que segurament
havien format part
de l'exèrcit
del faraó Mentuotep,
estem parlant
d'uns 4.000 anys,
i s'havien enterrat
sense cap ritual
de mumificació
de manera precipitada
i estaven també intactes.
O sigui,
que la mumificació
és un fet natural
que es produeix
molt sovint,
com dic,
de manera natural.
Però,
a partir d'aquestes
mumificacions naturels,
els antics egipcis
van voler imitar
la natura
i estrendre-ho
a tots els cossos.
de fet,
però va ser
un procés lent,
perquè
a l'imperi antic,
estem parlant
de fa uns 5.000 anys,
les primeres dinasties,
aquest procés
de mumificació
no s'aconseguia
de forma plena
i actualment
totes les mòmies
que es troben
d'aquest període
pràcticament
només conserven
els ossos
i en tot cas
alguna cosa de pell,
però molt poca cosa.
De fet,
la notícia
que parlarem després
és d'una tomba
que hem trobat intacta
a Egipte
d'aquest període
es veu
el sarcòfag
com l'han obert
i hi ha un esquelet,
no hi ha una mòmia.
O sigui,
era un procés
de mumificació
encara incomplet.
No serà fins
a l'imperi mitjà,
estem parlant
de fa uns 4.000 anys,
això no és cap
espèritu de cap mòmia,
no?
No,
sóc jo movent
el micròfon.
Vale.
A l'imperi mitjà
la tècnica millora
i com millora?
Doncs extraient
el cervell
dels difunts.
Hasta en aquell moment
extraient els vísceres
però deixaven un cervell
i s'ho feia
que el cos...
En el moment
que estava mort.
Sí.
Que quede clar.
O si no,
se moria.
Sí,
se no moria.
I serà a partir d'aquí
en què
aquesta tècnica
permetrà
una conservació
dels cossos
cada vegada millor.
I arribem ja
a l'imperi nou,
l'època dels faraons
més famosos,
del senyor Ramcet,
del senyor Tutankamon,
etcètera,
en què
aquesta tècnica
ja se...
O sigui,
la poden assolir
molta més gent,
no només
el faraó i tal,
sinó bona part
de les classes dirigents
i a més a més
se perfecciona
i això fa
que els cossos
ens hagin arribat
fins als nostres dies
pràcticament intactes,
com hi ha molts casos
de...
Una persona
que es dedicava
a la mumificació
gairebé era
un mestre artesà
d'aquella feina.
Doncs es dedicava
exclusivament
en això,
era un sacerdot.
Principalment
eren sacerdots,
clar.
Eren sacerdots,
hi havia més d'una tècnica?
Espera, espera,
abans d'entrar en tècniques,
que això pot ser molt interessant,
aclarim,
era com un privilegi
pel que dius mumificar,
per què es mumificaven
els cadàvers?
Per les creències religioses
que tenien.
Per passar...
Per sobreviure
una altra nova vida.
Segons els egipcis
hi havia moltes parts,
el cos i l'ànima
es dividien en moltes parts
i una d'estes parts
necessitava el cos
per sobreviure
després de la mort.
Per tant,
era important
conservar-lo.
Però com veurem,
depenia sobretot
si tenies peles,
com tot.
Hi havia diversos tipus.
L'últim,
veuràs,
que no te'l recomano,
el més barat.
Tot el procés
de mumificació,
com tu dius, Jordi,
el portaven a terme
sacerdots especialitzats
que es dedicaven a això,
que per cert
no estaven gaire ben vistos.
Ah, no?
No,
perquè era com allò
el pàjaro de malagüero,
no?
Era com un interremors.
Com els motxins.
Sí, no?
O sigui,
era necessari
per a la seva religió
que era una funció.
Clar,
per significar.
Però qual més allun,
millor.
Sí, sí.
Perquè significava la mort.
per se moria algú, evidentment.
Un cop desaparegut
els signes de vida,
els familiars
entregaven immediatament
el cos als sacerdots.
Tot i que no sempre immediatament.
Les noies més maques,
no.
Entivineu per què?
Per què?
Havien hagut casos,
estan documentats,
de necrofilia.
O sigui,
d'abús sexual
sobre els morts.
Si era una noia molt bonica,
esperaven que apareguessin
els primers símptomes
de putrefacció.
Però per què?
Perquè el sacerdot...
Perquè els sacerdots no...
Sí,
no abusessin del cos,
que segur que s'havien...
hi ha casos documentats
de necrofilia.
Doncs bé,
llavors començava
tot el procés.
Era un procés
déu-n'hi-do.
Complicat
i que coneixem
en bona part
gràcies a l'historiador
grec Herodot.
Un historiador
també viatger,
aventurer...
Amb els pares de la història.
Exacte.
Que va visitar Egipte
a mitjans del segle V,
cap a l'any 450
abans de Cris,
quan Egipte era una província,
no era un país independent,
sinó que era una província
o satrapia
de Pèrsia.
I aquest senyor
ens parla
de tres tipus
de momificacions
i també ens explica
el ritual funerari egipci
de l'època
en què ell va anar.
I d'acord,
amb les dades extretes
sobre les mòmies
que s'han fet
en les investigacions modernes,
les dades
del senyor Herodot
són totalment precises.
Clar, després s'ha contrastat
el que ell deia
amb el que s'ha trobat.
O bé ell ho va veure
en directe
o li van explicar
en tot tipus
de pèls i senyals.
Sembla ser que
quan moria,
segons ens explica Herodot,
un home egipci
de certa categoria social,
totes les dones
de la casa
es cobrien
de fang
el cap
i la cara
i recorrien
la ciutat
juntament amb els parents
del difunt
donant-se cops al cor,
amb les faltes
arremangades
i en els pits
a l'aire.
Els homes també
donaven cop
al pit
i s'arremangaven
la roba.
Finalitzada
aquesta expressió
pública de dol
portaven
el que d'haver
al lloc
on se faria
l'embalsamament.
I, d'igual manera,
que avui en dia
les funeràries
quan algú és mort
presenten el catàleg
de tauts
i de corones
i d'enterraments
dels més cars
als més barats
passava el mateix.
T'oferien
tres tipus
de mumificació.
La família decidia
i segons
està on arribava
el pressupost
s'arribava
a un acord.
i el cos
quedava en mans
d'aquests sacerdots.
Veurem ara
tot seguit
com se feia
el tipus de mumificació
més sumptuós
i, evidentment,
el més car.
En primer lloc,
s'extraia el cervell,
òrgan considerat
de poca rellevància
pels egipcis.
És curiós.
Sí, perquè deien
que tot el pensament
i tot els concentrats
els concentrava el cor.
Exacte.
El cervell era una cosa
que estava allí
i no tenia cap funció.
I sabeu
per on l'extraien
el cervell?
Pel nas.
Sí.
Sí, ho explico
a veure si és veritat
el que vaig veure jo.
Introduien una mena de ferro...
Tu vas veure una mumificació?
Vas estar prenent...
No, home, no,
jo he vist bastants documentals
sobre això.
Mira, vaig tenir
la meva època.
Introduien una mena
de punxa,
de ferro punxat
al nas
i trencaven
el tabinc.
Llavors, d'aquesta manera
podien accedir al cervell
i al cervell
hi accedien en un ferro
en forma d'espiral
que l'introduien pel nas
i feien,
quan el tenien a dins del cervell,
li donaven toms
de manera que feia
com una batedora,
liquava el cervell
com una batedora
i clar, que hi ha tot el líquid.
És això.
Com a Herodot
ha presenciat
una mumificació...
Però Herodot
no va ser tan nataïsta,
potser amb l'explicació.
No, és curiós perquè...
Veiem el que diu
el senyor Herodot.
Digue'm.
Primer extreuen el cervell
pels orificis del nas
amb un fil ferro doblat
i, un cop extret,
vesen gotes
d'un líquid resinós
al seu interior.
Això no ho sabia.
Sí, però ell molt bé,
de veritat.
Clar, perquè una de les proves
que fan a les mòmies
per saber si tenen
la tècnica egípcia
és saber si està trencat.
O sigui, fan radiografia
i saber si tenen
el tabic del nas.
Però es trencaven
l'anomenat os etmoide,
que és un os
que hi ha aquí dalt.
Però a vegades
també els ho podrien
extreure per detrás del coll,
per l'orifici natural
del crani,
on s'encaixa
la primera vèrtebra.
Sé que no era tan freqüent,
però també es podia fer.
Doncs,
aquest líquid resinós
que tiraven a l'interior,
del qual parla,
és ja per a reomplir.
perquè el cos
s'havia de reomplir.
Llavors,
aquest líquid
sembla ser que
era una mescla
de resines
de diverses coníferes
que importaven
de l'ívan.
A més a més,
ser d'abelles
i diferents olis
vegetals aromàtics.
Ho calentaven
i es liquava,
ho abocaven
dins el cervell
i llavors
es tornava a solidificar.
Quedava com una espècie
de goma
o de pasta.
I així no es podia
aplastar el crani.
Perquè del que es tractava
és que el cadàver
quedés com més igual
a quan estava viu,
millor.
Doncs,
efectivament,
fet tots aquests passos
d'haver extret
tal com tu
has explicat molt bé
el cervell
i haver-lo reomplit,
passaven
a extraure
la resta
de les vísceres
del cos.
I així
ens ho descriu
el senyor Herodot.
Després,
obren el cos
al llarg
de les parts blanes
amb una pedra
etíop
afilada
i extreuen
totes les vísceres.
Quan
ja l'han rentat
i es van dit
amb vi de palma
el tracten
una vegada més
amb incens
molt.
O sigui,
les vísceres
s'havien d'extraure
perquè si no
se podrien.
I en aquesta incisió
ventral,
aquesta incisió
de la qual
la realitzaven
per sobre
la cresta
ilíaca
a la part
esquerra
del cos.
O sigui,
on te toques
l'os
de la cadera
a la part
de dalt
feien un forat
i llavors
anaven
extraent
les vísceres
que també
conservaven.
És curiós.
Sí,
les conservaven?
Les embolicaven
en un drap
de lli
i les
depositaven
als anomenats
bassos
canopis.
Canopis.
Sons com uns gerros
i a partir
ja de la
XIX dinastia
tenen una forma
del déu protector
perquè cada òrgan
tenia un déu protector.
No t'ho perdigues.
O sigui,
cada òrgan
estava en un bass
canopi.
En un bass
canopi
diferent.
Eren quatre déus.
No sé per què
em recorden
les nines
aquelles russes
que es tancen
dins de l'altra.
Pot ser alguna relació?
Qui sap?
Doncs bé,
aquestes
vísceres
eren col·locades
en quatre
vasos
diferents.
Mireu,
els quatre déus
que les protegien
eren els anomenats
fills d'oros.
El senyor
amb set
protegia
el fetge
i tenia un cap humà.
Era representat
en un cap humà.
El senyor
api
els pulmons
amb un cap de mico.
El senyor
que vexenuef
els intestins
representat
ell
amb un cap de falcó.
O sigui,
l'obàs
que contenia
els intestins
a la tapa
tenia el cap de falcó.
I finalment
duamutef
que protegia
l'estómac
i era representat
amb un cap
de xacal.
I el cor?
I el cor
no l'extreien.
No?
O si
per alguna causa
superior
era extret
era substituït
per una espècie
d'amulet
en forma de cor
que el més enllà
tenia les mateixes funcions.
Perquè el cor
representa
que si arribaves
al més enllà
el cor
era l'òrgan
que et feia
el pensament.
I era el que
tenien que pesar
quan feien
el judici
i els morts.
Ah, mira.
Era el que donava
compte
de com s'havia portat
el senyor difunt.
Per tant,
era molt important
que es quedés.
Escolta,
vísceres,
estic repassant.
I els ronyons?
Els ronyons
no els extreien
perquè se veu
que era molt complicat.
No per cap
superstició
ni...
Però se veu
que no podien arribar.
I era una destrosa
del cos.
I els deixaven,
no sé,
se devien secar
suposo
en tota la resta
del cos.
Perquè
un cop
ha acabat
tota l'extracció
de cervell
i de vísceres
i tal
doncs venia
la part
no més important
però potser
la més vistosa
que era
igual que el pernil.
La conservació?
La conservació.
I utilitzaven
el natró.
El natró
és una mescla
natural
de sal
i bicarbonat sòdic
i que extrau
tot el líquid
del cos.
Ah,
per assecar.
Sí,
per assecar.
Igual que fan
en els pernils.
Però això
ho posaven a dins?
No,
ho cobrien el cos.
A dins
no posaven res
per substituir
tota la part
de les vísceres?
Sí,
sí,
sí,
després.
Ah.
El cervell
en víscer
el tenien ja
en aquell líquid
que havien tirat
i després
s'hi complien
en serrín,
en nerves aromàtiques
o que s'estan fent
alguna vegada.
I tot aquest procés
la gent especialitzava
als sacerdots
que ho feien
un parell d'hores
o uns quants dies?
Això costava.
Home,
suposo que extraure
les vísceres
ho devien fer ràpid,
però el cos
necessitava estar
de 35 a 40 dies
en natró.
Per secància.
I un cop
ha passat aquest temps
s'extreia
d'aquest tipus
de sal,
se rentava
i reomplia
la caixa toràcica
on faltaven els pulmons
i la cavitat abdominal
amb lli,
com he dit,
serradures també,
o com en algun cas
aïllat,
com en dic,
fang,
inclús.
I així quedava
el cos unflat
en una aparència
de normalitat,
no es xafava.
I el forat
practicat
per extraure
les vísceres
era cosit
o tapat
en una vena
de lli
o inclús
en una placa
de cera
col·locada
damunt
perquè no es veigués.
Un material
tan poc noble
que cera
per tothom?
Bueno, sí,
per tothom no.
El faraó,
evidentment,
no.
El faraó,
la placa era d'or.
D'or.
Sí.
Doncs bé,
el cos era perfumat
i llavors
els mumificadors
li juntaven
les cames,
li col·locaven
els braços
sobre el pit
i procedien
a embolicar-lo
amb venes.
Després
li abocaven
resina
sobre
aquestes venes
per aquí
que desment
compactat
i podríem dir
que el procés
arribava ja
cap al final.
Un cop el cos
ja estava sec
devia ser una mica
difícil
no fer tot això.
No ho sé.
Bueno,
ja està.
A veure per si ho sabíeu.
Imagino que no sabí
tan manejable.
Ara que amb el rigor
mortis tampoc.
Jo m'estic imaginant
un pernil.
No ho he provat mai, eh?
És que és el que tinc.
En fi.
Doncs bé,
què passa?
Necessitaven moltes venes,
molts draps de lli
i solien reprofitar
molts cops
prendes de vestir
i teles procedent
de l'aixobar del difunt.
També per donar
més rigidesa al cos,
a vegades
se'l ficava
damunt d'un tauló
de fusta
i se l'embolicava
juntament al tauló.
Val.
Perquè quedés més èrtic.
O, més directament,
se li introduïa un pal
des de la caixa toràcica
seguint la columna
fins al crani
on l'adjectiu
que el cos
també quedés
més aixecat.
I tot això
no fa mal
inclús quan estàs mort?
No ho sé.
Però de llegir-ho
sí que me'n fa una mica.
De veritat.
I entre les venes
ficaven molts de mulets,
inclús de centenars.
Funcions protectores,
etcètera,
mulets.
Per això
molts de lladres
el que feien
eren obrir
les mòmies
i destripar-les totes
per a veure què està on podien
trobar alguna joia
o algun amulet.
Doncs bé,
havia passat
tot el procés
i se retornava
al cos
als familiars.
Havien passat
aproximadament
uns 70 dies
fins que...
Dos mesos i mig...
Se podia allargar el temps
si la tomba no estava acabada,
per exemple,
i estava curat,
podríem dir,
el cadàver
i momificat.
En lladar de descans en pau
durava.
I podia durar.
Però tot això
és el primer mètode.
de tres mètodes.
Aquest és el més car.
És el completit.
Aquest és el que et deixava bé.
Però hi havia dos mètodes més pagats.
Ah, bueno,
i després on ho posem,
això,
en un sarcòfag?
Això es ficava en un sarcòfag,
que hasta l'imperi mitjà
eren caixes de fusta,
perdó,
i a partir de l'imperi nou
eren caixes
o ataúds
en forma de mòmia.
Tots deveu recordar
potser l'ataúd
d'or
de Tutankamon.
Sí,
no era habitual.
Home,
de Tutankamon
era d'or.
Sí, sí.
No, però que no era habitual
entre tothom.
Que fos tan somptuós...
A partir d'aquí, sí.
Incluso a època
ja més avançada,
d'època romana i tal,
era molt normal
representar
a la caixa
el rostre del difunt.
Però mirem ara
els dos mètodes més barats.
El mètode
que podríem anomenar
intermig
consistia en el següent.
Els embalsadors
omplien unes xeringues
amb oli de cedre
i l'injectaven
al cos
per l'orifici anal.
Immediatament
després l'obstruïen
per evitar
que aquest oli
tornes a sortir.
Per una lavativa.
Sí.
Després
depositaven
l'ocos
en natró
en el mateix procés
aquests 35-40 dies
en aquesta sala especial
i després
li traien el tap
al cadàver.
Imagina't.
I que havia fet
l'oli de cedre
havia descomposat
per dins
tots els òrgans
totes les vísceres
i ahí
rajava tot.
Imagineu-vos
l'olor que devia fer.
I...
Doncs bé.
Un cop
expulsades
totes les
les vísceres
liquades a l'exterior
lo...
Home, no és un procés
tan agressiu
pel cos.
No, però segurament
no es conservava
tan bé.
El cos no es conserva, no?
El cos no es conservava
tan bé, però tot i això
segurament quedava
la pell i els ossos.
Però, bueno,
era més barat.
Però, finalment,
hi havia encara...
I pels que no tenen diners.
Exacte.
Per el poble...
Per el poble llano, no?
Doncs neteja de budells
a base de lavatives
35-40 dies
sec en natró
o després uns dies
secat el sol
i retornat a la família.
Anda.
Segurament...
Neteja de budells
tal com hem explicat ara?
No, no.
No s'extraïa res.
No se'ls extraïa
cap víscerà.
netejava
en lavatives
i quan quedava
l'intestí net
tal qual
se'l ficava
en la sal
a secar
i després uns dies més
d'assecat el sol
i el cos,
imagina't en quin estat
devia estar,
doncs
se li entregava
a la família.
I ja per acabar,
sabeu d'on ve
la paraula mòmia?
No.
No?
Si ho lleges demà
no tindràs, home.
doncs bé,
ve del terme àrab
momilla
que significa
betum
i diràs que voler betum
en les mòmies.
Doncs bé,
és que els àrabs
les van anomenar així
perquè es pensaven
que la resina
que tenien entre les venes
era betum,
cosa que no era
del tot certa.
Però, en fi,
això ja és
una altra història.
No en vinguis
amb històries.
Curiositats.
Avui parlem
de Sòcrates,
de la seva professió
i també
de la seva pobresa.
De ser certes
les poques notícies
llegendàries
sobre Sòcrates,
hem de dir
que aquest senyor
filòsof,
la professió original
de Sòcrates,
hagués hagut de ser
com a conseqüència
del seu llinatge
l'ha de picapedrer.
Però el senyor
va obrir
una escola de filosofia.
Per què?
Li tocava per...
Sí, per llinatge,
per família.
Per llinatge familiar.
Durant tota la seva vida
es va ejectar
de ser pobre
i com que defensava
que la riquesa
i tot afany de lucre
eren èticament indesitjables,
es va mantenir sempre
ferm a les seves idees
i es va negar
inclús a cobrar
per les seves lleixons.
I això
encara està força bé.
Però
alguns relats
expliquen
que malgrat
la seva fama
la seva indigència
va ser tan gran
que inclús
la seva esposa
Xantipa
va haver de treballar
com a rentadora
per a mantenir la família.
És a dir,
per una banda
està molt bé
defensar les teves pròpies idees
però
les feministes
se l'haurien menjant.
Avui fa cent anys
a Tarragona.
Avui fa cent anys
a Tarragona
mira,
anirem de sarsuela.
Us agrada la sarsuela?
El menjar o...
No, la música
de menjada
suposo que us agrada.
I és que el diari
de Tarragona
del 9 de gener
de 1908
fa cent anys
i ha plogut.
Clar,
per això
aquesta secció
s'anomena
avui fa cent anys
a Tarragona.
Hòstia,
sí,
no ho sabia Jordi,
joder,
gràcies.
N'hem fet a la tenda
que sapíeu.
Sí,
vale,
ràpidament.
Diu el següent.
En vista
de la favorable
acogida
que el público
tarragonense
ha dispensado
a la compañía
de Tarzuela Chica
que desde septiembre
último
ha venido actuando
en el teatro
Ateneo Tarragonense
coma
la empresa
del mismo
ha decidido
abrir un abono
con el fin
de dar a conocer
las obras
recientemente estrenadas
y que más éxito
han obtenido
en los principales
teatros de Madrid
y Barcelona.
Esto es una frase,
es brutal,
una foto en puns.
Entre el nuevo
repertorio
con que cuenta
la compañía
Lorente
sobressalen
las renombradas
tarzuelas
La Patria Chica,
La Fea de l'Olé,
Sangre Moza,
La Bella Lucerito,
Nana Nanita,
La Última Copla,
El Señorita,
tal cual,
El Señorita,
El Niño de San Antonio
o La Corte de Transmania
i otras.
Grans títols.
Sí,
com aquella vegada
que ens has parlat
de pel·lícules
també repetibles.
Sí,
grans títols
de la tarzuela
de fa cent anys.
I també,
així ràpidament,
diu
ha aparecido
en su segunda
época
la revista literaria
ilustrada
Patria,
cuyo primer
número
publica
entre sus grabados
Nuestro Puente del Diablo,
conteniendo
trabajos literarios
de nuestros paisanos
Alfredo Opiso,
Bernabé Martí,
Luis Benayges
y José Alader
y otros.
Dado el sabor local
que toda ella respira,
no dudamos
que la revista
catalana Patria
ha de ser simpática
a todos los buenos
terraconenses.
Tornem cap a Egipte.
Tornem cap a Egipte.
Vinga,
va,
ràpid,
que dius que anem malament de temps.
I és que han fet una troballa,
n'hi ha fet moltes troballes a Egipte,
però, bueno,
Déu-n'hi-do,
perquè és una tomba intacta.
a Egipte de tombes
n'hi troben moltes,
però intactes
n'hi troben molt poques,
perquè al llarg dels mil·lenes
les han anat saquejant.
Doncs bé,
una missió d'arqueòlegs txecs
que estan excavant
a la regió des dels anys 70,
han descobert
la tomba
d'un sacerdot
anomenat Neferimpu
de la cinquena dinastia,
estem parlant
aproximadament
del 2.500 abans de Cris.
Doncs la troballa
es va fer a 10 metres de profunditat,
i és una càmera de 4 metres
per dos,
que no havia estat
mai oberta
i que conservava
un sarcòfag
amb les restes del difunt
i el que havíem dit,
l'esquelet,
no la mòmia,
o sigui,
simplement l'esquelet
i també
molts objectes
relacionats
amb el culte funerari.
I és curiós
el que ha dit
l'arqueòleg
encarregat
d'esta excavació,
Miroslav Barta,
diu,
de pronta
vostè està
frente a la puerta
d'una tomba
que no fos saqueada.
Uno experimenta
les sensacions
d'Indiana Jones.
Referent.
Ho trobo una mica cutre,
no?,
que faig
referència al senyor Indiana Jones,
però, en fi,
i així molt ràpidament també,
recordeu el teatre romà
de Segundo,
que va haver-hi molta polèmica
fa 15 anys,
perquè un teatre
que conservava
tot el graderí
o les grades romanes
i el van reconstruir tot,
van ficar
marmol al damunt
i torna a funcionar
com a teatre,
però de les ruïnes
quasi no es veu res.
Doncs bé,
ara
la sala
de lo contencioso
administrativo
del Tribunal Supremo
ha confirmat
que
s'ha de destruir
tot el que es va fer.
Hi ha una sentència
en què
s'ha de
tornar
a deixar el teatre romà
a la vista
i aixecar
tot el que es va fer
en aquella época.
A picar amb arbre.
A picar amb arbre
i veurem com queda,
perquè em sembla
que ho van ficar
directament,
el ciment i tot
sobre el material
antic de construcció.
Més feina
pels restauradors,
ja està bé.
Sí.
Home, sí, no.
Però són aquestes coses
que es produeixen a vegades,
aquestes restauracions
que moltes vegades
fan plorar.
I aquesta setmana
el senyor Jordi
mos presenta
el següent llibre.
Sis segles d'edició
a Catalunya.
Que l'escriu
el senyor
Manuel Llanes.
Publica
Eumoy Pagès Editors.
Té moltes pàgines.
230.
I el preu,
què tal?
Molt assequible,
18 euros.
Doncs bé,
dins d'una col·lecció
que ja s'està fent
força important
dins d'aquest editorial
o dins d'aquestes
dues editorials,
Eumoy i, en aquest cas,
Pagès Editors.
El darrer volum
porta aquest títol,
sis segles d'edició
a Catalunya
i és una síntesi
en aquest volum
de les etapes
i iniciatives
editorials més sòlides
des del segle XV,
és a dir,
a la baixa de mitjana,
fins a l'actualitat
ja en concret
es tanca l'any 2005,
és a dir,
fa quatre dies.
És una història
de l'edició.
Sí, de l'edició
a Catalunya.
Al llarg de sis capítols
es pot resseguir
així
amb un emarcament
previ general,
és a dir,
contextualitzant
cadascun dels periodes,
la trajectòria
de l'activitat editora
que en qualsevol país,
a més a més,
com ja sabem
o com ens podem imaginar,
és un dels pilars
fonamentals
de la cultura.
No, però és curiós,
perdona Jordi,
que arriba fins a l'any 2005,
o sigui,
són dades
pràcticament
molt actuals.
Molt actuals.
Centrant-se també,
sobretot,
a la ciutat de Barcelona,
això sí,
però, clar,
també l'activitat editorial
de Catalunya en general
sovint s'ha centrat
en aquesta ciutat.
Un llibre fort interessant,
publicat per Eum Editorial
i sota el títol
de sis segles d'edició a Catalunya
i signat per Manuel Llanes.
El rellotge del temps avança
i el pèndol de la història
continua funcionant.
ens veiem la propera setmana.
a...
No envinguis amb històries
a Tarragona Ràdio.
Ara sí que us ho pregunto,
què us han dut els Reis?
Ai,
jo tinc un bale
per fer-me una momificació
d'alto standing.
Ah, molt bé.
Que guai.
Jordi, tu?
Jo una de baix standing.
De baix standing.
No arribava més, la veritat.
A mi els Reis m'han portat
una secció d'història
per fins a l'estiu.
Estic més content
amb dos col·laboradors fantàstics.
Estàs com...
Això de fantàstic, sí,
però això no t'ho han portat
els Reis.
Ja fa molt de temps
que són fantàstics.
Perquè jo ho demano cada any.
Ah, sí?
Sí.
Per això venim.
Sou un regal,
sou un regal.
Prerrepublicà.
Van, el Jordi,
tornareu la setmana que ve,
ho sento.
Sou el meu regal de Reis.
Molt bé.
Adéu-siau.
Adéu.
Adéu.
Adéu-siau.