Marell Magí, Jordi Ximeno, bona tarda.
Molt bona tarda.
Què tal?
Què, Manel? T'has passat tots aquells dies llegint, ha que sí?
I tant, no.
Jo, perdoneu, però us vaig fer el sada el dia de Sant Jordi.
Bueno, si haguessis hagut de dir el que va dir l'home Manel, quasi que és igual.
Només amb la seva presència...
Això sí.
...inunda les zones.
Això sí, una inundació, tots enflutador, això sí.
Li vam dir, recomanar-nos un llibre, i va deixar de manifest que la gent d'història no llegiu.
Com que no llegim?
No llegiu.
A veure, tampoc hi ha tant de temps.
És que ho va dir tal qual, ho va reconèixer.
I això el dia de Sant Jordi?
Sí.
Mare de Déu.
És un dia ideal que aquell dia tothom llitgi i tal, pots dir jo no.
Jo avui no, els altres dies sí, avui no.
Les dies pot ser un rato, però no. I a més, llibres per recomanar?
Doncs no.
Doncs això ja ho fa el Jordi al final de la secció.
Sí, vaig acabar recomanant un disco.
Un disco?
De música, del Roger Mas.
Del Roger Mas, no sé qui és.
Bueno, em sona el nom.
Home, com pots dir que no saps qui és?
No l'he escoltat, no, no l'he escoltat mai.
Ja te'l passaré.
Ai.
Espero que vingueu més ben documentats pel programa d'avui.
Sí, a tope, a tope.
Bueno, mentalment, perquè hi ha coses que no te les he escrit.
Però bueno, tu tranquil·la, sortirà bé, segur.
Benvinguts al No em vinguis amb històries,
al programa de divulgació històrica de Tarragona.
Dubtem que es mereixi.
No em vinguis amb històries, aquesta setmana...
Que rieu, que rieu ja.
Què passa?
No es pot començar cap secció normalment.
T'ho dic a l'orella.
30 d'abril, 1945, mort de Hitler.
Això serà l'efemèride?
Sí, serà l'efemèride.
Però això després, molt bé.
D'acord?
Val.
Mira, has escrit-te molt l'íra.
Doncs comencem el programa.
Avui, el nostre programa, com és habitual,
un efemèride, que d'aquí a una estona sabreu,
també una frase qualsevol...
Va sobre Hitler.
Va sobre Hitler.
Sí, va sobre Hitler.
Una frase qualsevol, també, d'un personatge que, bé,
marcant les distàncies, també té relació amb Hitler.
Sí, és veritat.
Anomenat-se el Chaplin, el monogràfic va sobre un matrimoni,
un dels matrimonis artístics més importants
o més coneguts del segle XV.
També, com és habitual, avui fa sentència a Tarragona,
curiositats, notícies...
I avui no tenim llibre, perquè els d'història no llegim.
Afemèrides
Del dia com avui, l'any 1945, moria Hitler.
Fa 63 anys, sembla que va ser ahir,
i Déu-n'hi-do, com passa el temps.
Ostres!
Va morir...
Li us de veritat, això?
63 anys, sí, encara me'n recordo.
Com va sortir a la premsa.
Recordem, el Manel té 35.
O 36?
Sí, ja, sí.
Mira, al revés, de 63.
Digues.
Què hi farem?
Doncs bé, aquell dia el senyor Hitler va decidir posar fi a la seva vida,
ho hauria pogut fer 30 anys abans, per exemple,
però no, es va decidir esperar hasta que les coses ja estaven al límit.
De fet, els russos estaven a pocs centenars de metres d'on ell estava,
al búnquer de la Canselleria, en ple centre de Berlín.
I va ser el 30 d'abril, a les 3 i mitja de la tarda,
quan ell, la seva obsessió era no caure viu en mans dels russos,
se va suïcidar, a més a més, per partida doble, podríem dir.
Es va prendre Berlín, a més a més, se va disparar un tret a la boca,
per assegurar que la jugada no li sortiria malament.
En ell estava la que fins llavors havia sigut la seva amant, Eva Braun,
però que la nit anterior a la seva mort s'havien casat en una boda esperpèntica
al mateix búnquer.
se posava a final així a la vida d'uns dels personatges més terrorífics.
Eva Braun també es va suïcidant d'ell.
Sí, també, en la seva declaració final de mort.
Va morir allà junts a un sofà, al búnquer de la Canselleria.
Perquè si no ho hagués fet, quin futur l'esperava, segurament?
Segurament viure un any o així, tancat a la presó i acabar penjant.
Sí, i Eva Braun pitjor, possiblement.
Eva Braun, suposo que l'exem viola, tots els soldats russos.
Ja, això d'entrada, ja.
Això d'entrada, però, home, condenada a mort no ho crec.
Però, per això o per no, com que era el seu estimat i tenien...
Era una persona... Eva Braun, un dia parlarem de Eva Braun.
Sí, perquè tot això ho dius perquè ho saps o vés a saber la relació que tenia Eva Braun amb Hitler?
Bé, era la seva...
Devoció?
L'amor, sí, la devoció, alguna cosa fins al fanatisme.
No, ho dic perquè amb aquest tipus de relacions hi podia haver molt també d'eròtica del poder i tot això.
No, no ho crec.
Era una persona bastant insignificant espiritualment, molt pobra d'esperit, podríem dir, i que estava encegada per Hitler.
I que la va recompensar, i sí, que s'ha encès la nit abans, i tal dia com avui, de fa 63 anys, hem dit, no?
Sí, 63.
Morien los dos, Eva Braun i Adolf Hitler, al búnquer de la Cancilleria, a Berlín.
Jordi, puc canviar la paraula final?
No.
Diu, bueno, al final tot és un xiste.
Tot és un acudit.
És que m'agrada més dir xiste que acudit, ho sento.
Un acudit, al final tot és un acudit.
Un senyor, això ho signava un senyor anomenat Charles Chaplin, o Charles Spencer Chaplin, més conegut per tothom com a Charlotte.
Un senyor que, com comentàvem a l'entrada del programa, té certa relació també amb les dictadures dels anys 40.
I, en concret, l'any 1940, signava una de les seves grans obres mestres, anomenada El Gran Dictador,
una sàtira sobre Hitler i Mussolini en general.
Però veiem els seus inicis.
Nascut a Londres l'any 1889, era fill d'una modesta parella d'actors teatrals,
en la seva trajectòria, doncs, va fer les primeres passes l'any 1907
i va encarnar ràpidament el vagabund romàntic marginat de la societat més famós de tota la història.
Charlotte, entre les seves obres més importants trobem El Xicot,
trobem La Quimera de l'Or, Les llums de la ciutat, El Gran Dictador,
Temps Moders, que també és una sàtira, però en aquest cas sobre la societat industrial.
hem de dir també que va viure als Estats Units, on va crear o va fundar,
juntament amb altres socis, la United Artists,
i un país que va abandonar l'any 1953 per traslladar-se a Suïssa per raons polítiques,
ja que se l'havia acusat de procomunista.
Recordem que l'any 1953, la Casa de Bruixes, recordem que estem en plena gref,
bueno, inicis de la Guerra Freda, i que ser comunista o ser d'esquerres als Estats Units
no està massa ben vista.
Suïssa, s'instal·la Suïssa, on va morir, doncs, un 25 de desembre de l'any 1977,
un dia de Nadal de l'any 1977.
La seva obra, podem dir, és una cintesi madura del melodrama romàntic
i de la sàtira social més punyent, un dels referents importants del cinema contemporani,
sempre inconformista i independent, alhora còmic i alhora sentimental,
animat pels seus sentiments humanitaris, però sense una manca d'una trista amargura.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
A veure, que em teniu intrigada.
Una de les parelles dels matrimonis del segle XV.
I, en concret, a Flandes, un matrimoni famós del segle XV.
I un gos?
A Flandes, un gos, també, i dos testimonis, també.
Matrimoni, el del quadre?
Molt bé.
El Sarnolfini?
El Sarnolfini, parlem del matrimoni Arnolfini.
A mi m'encanta el gos.
Sí?
A veure, expliquem el quadre.
Doncs bé.
Perquè la gent tingui la referència.
Però l'anirem explicant tal com m'has de desenvolupar el monogràfic.
Ah, perquè no parlarem del matrimoni concretament, sinó de tot.
No, però parlarem de tot.
El matrimoni Arnolfini, de Jean Van Eyck, es considerarà l'obra mestra de la pintura flamenca del segle XV.
Aquest quadre és un exemple perfecte de les noves tècniques que van conduir els artistes cap al reneixement
i ha estat admirat al llarg dels segles per la seva barreja de realisme i espiritualitat.
Però hi ha inclús gent que diu que no va ser el mateix Van Eyck, el Jean Van Eyck, qui va pintar el quadre.
Molt bé, qui va pintar el quadre.
Hi ha tot una...
Bé, misteris al voltant d'aquesta obra.
Però abans fem una mica de context.
Jean Van Eyck va néixer a prop de Maastricht, a Flandes, l'any 1390.
Moria l'any 1441 i pel mig trobem que inclús va ser assessor de l'acord del duc de Burgonya,
Felip III, el Bo, pel qual inclús va arribar a fer d'espia amorós, per dir-ho d'alguna forma, ja ho explicarem també.
Va col·laborar també amb el seu germà Hubert Van Eyck, amb el qual va signar algunes obres
o inclús va acabar alguna obra inacabada del seu germà perquè havia mort, en concret el Cordé místic.
I històricament, ja ho hem dit, estem al segle XV, que ve acompanyat per molts canvis,
que més endavant donarien pas al final de l'edat mitjana i donarien peu al que és el renaixement.
A nivell temàtic, el context, estem davant d'una obra que representa un matrimoni.
Al segle XV, a Flandes, en concret, el matrimoni era l'únic dels sacraments de la religió cristiana
que no requeria la presència d'un sacerdot, és a dir, la gent es podia casar sense un sacerdot,
les bodes es podien celebrar en privat, tot i que sempre hi havia d'haver dos testimonis
que certifiquessin aquesta unió i això ho representa molt bé aquesta pintura.
Anem directament al gra i dir que durant el segle XV, Itàlia i Flandes es van convertir
en els dos focus més importants de renovació pictòrica a Europa, Flandes i Itàlia,
però cadascuna amb les seves particularitats pertinents.
Flandes era una regió en constant desenvolupament econòmic,
les innovacions es van produir en un ambient que era afavorit per les arts,
ja que els ducs flamencs s'havien exercit de mecenes ja durant el gòtic
i durant moltes dèquades anteriors.
La pintura flamenca es caracteritzava per una barreja de realitat i espiritualitat
en les imatges representades, així com per l'ús de colors brillants
i per l'experimentació amb la perspectiva.
Anem, doncs, matisant, fent pincellades, ja que parlem d'una obra,
sobre la vida de Juan o de Joan Van Eyck i també de l'obra.
Primer parlem del pintor i la seva vessant de gent secret.
Bàsic, això és molt interessant.
Si tinguéssim la música de Mission Impossible o podria estar bé,
només que per l'època no és la que toca.
Doncs bé, com hem dit, va néixer a prop de Maastricht,
a prop també de l'any 1390, perquè hi ha dubtes sobre la seva data de naixement.
Jan Van Eyck va ser anomenat ajudant del duc de Burgonya,
assessor de la cort d'aquest duc, que és de fons, molt bé,
que era Felip III, el Bo, i va desenvolupar importants missions secretes
que el van portar a viatjar per tota Europa com a diplomàtic.
una de les seves missions més importants va ser la de fer una mica d'espia
del duc de Burgonya, clar, per la seva futura muller.
Ah, d'anar investigar el seu passat i a veure què feia abans de casar-se.
No, no, si era lletja o no era lletja.
En sèrio?
Clar, d'aquests matrimonis entre corts, entre nobles...
No es coneixien?
No es coneixien.
I què li va dir? Vés allà i pinten-la.
Molt bé, el pintor, que també era conegut amb el nom de Joan de Bruixes,
va visitar la península ibèrica l'any 1426
per retratar, fer un retrat, de la infanta Isabel de Portugal,
amb qui Felip el Bo volia casar-se.
Però que ho va fer allò en l'anonimat, canviant-se el nom i tal?
No, no, no.
Obertament?
Sí, sí, sí.
Va dir, xati, vine que et pinto, clar, ella devia dir, pinta'm bé, perquè si no...
Sí, però clar, qui pagava era el duc de Burgonya,
no era l'Isabel de Portugal, ja diuen, la mujer portuguesa...
Què?
No, no direm res.
Què? Ja ho sé.
Ah, jo tampoc, ara m'he deixat intrigar.
Doncs bé, qui sàpiga la cançó...
Ja, jo us ho diré.
No, no, no.
Perquè potser podríem ferir sensibilitats dels nostres estudiants portuguesos i portugueses...
Que és una cançó d'aquí.
Que ens estimem...
Una cançó d'aquí.
Bueno, del Ninyo Gossano i d'altra gent.
Però, bueno, és una dita, també.
Doncs bé, quan Felip III, el bo, duc de Burgonya, va veure el retrat realitzat per Van Eyck,
un retrat que era més realista que idealitzat,
el duc va decidir, finalment,
en redoble de tambors,
va accedir al matrimoni.
Molt bé.
I sabrem de Portugal no era tan lletja com semblava.
Bueno, i depèn dels gustos que tingués.
Però sí.
Era com allò que em diuen Forres, que amb una caja de sorpreses,
com una caja de bonpones.
Com a casar-te en aquella època.
Diu, te casaràs en la princesa tal.
Però és que no et casaves...
Vaja, no sé si aquest home què pensava,
però tu no et casaves perquè fos guapa o no,
te casaves per establir aliances.
Sí, però tu no sabies que et tocava.
Ja, i que hagués dit que no, i llavors què?
Home, però era un duc només, no era un rei.
Potser no jugàvem tant.
Clar.
Van bé.
Doncs bé, saltem a un altre capítol.
La recerca del realisme.
Ah, hi ha prou, eh?
Prou, va ser difícil, vinga.
Que això no és el tomate.
Es considera que Jan Van Eyck va dur a terme
el descobriment del món visible per a la pintura,
ja que va mostrar la realitat com ningú ho havia fet abans.
és un dels primers artistes que podem inscriure
en el realisme pictòric,
i hem dit que estem en la XV, en el pas cap al reneixement.
Sí, perquè recordem que venim del romànic i del gòtic.
Que hi ha com una...
Que no són tan expressius, que els hi falten encara, doncs...
La perspectiva.
La perspectiva.
Clar, hi ha un intent de poder reproduir el món tal com és
i és aquest senyor el primer que podríem dir que ho perseguís
plenament gairebé.
Van Eyck va elaborar, sobretot, quadres amb motius religiosos i retrats,
on va demostrar una extrema atenció cap al detall
i cap a l'atmosfera de l'ambient.
Sobre les seves obres es troben les bases de la pintura flamenca d'aquest període.
El pintor va donar les seves primeres passes en la pintura
juntament amb el seu germà Huber,
una figura també enigmàtica
de la que coneixem poques dades biogràfiques.
A partir de l'any 1420,
en Joan va començar a pintar obres religioses
en col·laboració amb el seu germà.
La més important, ja hem dit,
que és la que s'anomena el Cordè místic,
un retaule monumental que Huber no va poder acabar
ja que va morir l'any 1426
i se suposa que va ser Joan o Jan
qui va completar l'obra.
Però centrem-nos en el matrimoni Arnolfini,
any 1434,
que és l'obra mestra de Joan Beneig.
Giovanni de Arrigo Arnolfini,
que no tenia res d'holandès,
va ser un ric comerciant italià afincat a bruixes
que va desenvolupar càrrecs importants a la cor de Burgonya.
Va ser Arnolfini qui va encarregar a Beneig
un quadre que certifiqués la seva boda
amb Giovanna Senami,
heredera també d'una família
amb molta pasta, benestant,
doncs també italiana.
Com hem comentat abans,
en l'època dues persones es podien caçar
sense la presença d'un sacerdot
i així ho van fer,
sempre i quan hi hagués dos testimonis
que donguéssim fer d'aquesta unió.
D'aquí la importància d'aquesta obra també
perquè hi ha el reflexe del mirall central que hi ha a l'obra.
Recordem que és una obra que es veuen els dos nubis.
A primer pla.
A primer pla, un gos a terra, com diu l'home.
Sí, un gos a terra, però a punt de fuga
la mirada també se t'escapa cap a...
I al darrere sí, hi ha...
Cap enrere.
Hi ha aquest joc de perspectives que dieu, no?
I els ulls, el punt de fuga que dius tu,
se't dirigeixen, et fa el pintor que es dirigeixen
cap a aquest mirall i en el mirall hi ha un reflexe.
I que hi ha dues persones, apareixen dues persones.
Clar, que són els testimonis, al principi.
Aquests dos testimonis apareixen també a l'obra,
darrere de les figures del Sarnó Fini.
El pintor va situar un mirall convex en el centre de la imatge,
de manera que es reflexava i mateix i també un altre testimoni.
El mirall, utilitzat també, com ja sabeu,
però un altre pintor espanyol important,
en una altra obra també encara segurament molt més important,
anomenada Les Menines, Diego Velázquez,
dona la sensació de profunditat a una obra
composada de múltiples elements i objectes
que reflecteixen una escena situada en una habitació
on, a més a més, la llum penetra per una finestra
i també es dona molta importància al paisatge
que es pot intuir a les afores.
Com és habitual, qualsevol obra té moltes lectures.
La càrrega simbòlica del matrimoni a Arnó Fini
ha donat lloc a múltiples interpretacions sobre el seu significat,
però d'una banda es considera que és, al mateix temps,
un certificat de boda, és a dir, simplement ens van dir...
Com si Van Eyck fos un notari.
Sí, un notari, però representat amb un quadre.
També hi ha altres lectures que diuen que és un quadre de costums
sobre el matrimoni a l'època o també un retrat psicològic
de dos importants membres de la societat flamenca,
dels inicis d'aquesta burxesia o societat amb més benestar adinerada.
I molts historiadors de l'ara han intentat esbrinar
quin és el sentit de les alegories
i cadascú arriba a conclusions molt diferents.
Possiblement no hi ha una única raó.
perfectament pot ser un retrat de la societat benestant,
també podria ser a la vegada un testimoni
del que seria un certificat de boda,
o un retrat psicològic dels dos membres importants de l'època.
El que passa és que és un retrat fet per encàrrec,
això sí que ho sabem segur,
però clar, el pots fer d'una manera o el pots fer d'una altra
i hi ha molts elements en aquest retrat
que donen també especulacions d'interpretacions,
fins i tot de maçoneria i històries d'aquestes.
Hi ha molts elements per comentar.
Sí, hi hauria molts elements.
El del gos mateix.
Manel, per què t'agradava tant el gos?
Per què l'has esmentat tant?
És un bitxo recurrent.
Sí.
Molta de la pintura després fins i tot el renaixen.
No, no, m'agrada per la simbologia.
I té simbologia.
Simplement m'agrada per si tu t'apropes
o veus el quadre de prop,
és una passada del detall en què està fet el gos.
Sí, hi ha molts detallets,
com per exemple hi ha un espelma encessa també a l'obra.
Hi ha, per exemple, també la presència de Santa Margarita al capçal del llit.
Hi ha tota una sèrie d'elements que són curiosos també per l'època.
i més curiós és una cita que hi ha al quadre
on es pot llegir
«Jean Van Eyck va estar aquí».
Alguns historiadors s'han posat en entredit
que Jean Van Eyck sigui realment l'autor del matrimoni a Rolfini,
recolzant-se en què algunes dates no quadren.
De fet, només s'ha certificat que siguin realment seves,
una dotzena d'obres,
però en concret aquesta obra sembla ser que sí que ho és
perquè a favor de l'artista jugarà inscripció del seu nom
just damunt del mirall
on es pot llegir això «Jean Van Eyck va estar aquí».
I sembla ser...
Ui, quina gran prova!
Potser va estar-hi i no va pintar-ho.
Clar, potser va estar-hi i no ho va pintar,
però ell va deixar la marca.
Van Eyck s'ha convertit en un dels pintors més importants de la història de l'art.
Es tracta, i aquest quadre, tothom, o la gran majoria,
segurament dels nostres soients, quan hem començat a parlar d'ell,
doncs ja s'han fet.
Només amb el nom, amb el matrimoni a Rolfini, ja el veus.
Per cert, ella no està embarassada.
Ah, això és una altra de les especulacions.
No, sembla ser que és la moda de l'època,
que la vestit anava així, però no està embarassada.
Que la vestit anava olgadet, eh?
Fem panxeta.
Que ho sembla, però no.
Sembla que no.
I ja per acabar, doncs sí que Van Eyck...
No teniu la foto del quadre?
No, no la tenim.
Oh, a la mereria.
Van Eyck, doncs, es va convertir en un dels pintors més importants de la història de l'art.
Es tracta d'una figura determinada en la pintura del segle XV,
i que va ser molt influent durant el rereixement i el barroc.
I la seva petjada, doncs, la trobem en altres artistes,
com podrien ser Petrus Christus, Roger van der Weyden,
o inclús, a mi, un pintor que m'agrada inclús molt més que Van Eyck,
que és Vermeer, de Delft, La vista de Delft.
És possiblement un dels quadres també més macos de tota la història de l'art.
Però això ja és una altra història.
Avui fa 100 anys a Tarragona.
Doncs avui fa 100 anys a Tarragona,
i ho sento, avui no he portat patrocinador,
des d'aquells dies que dius, mira, ningú s'oferiix, no?
Doncs jo sí que em porto.
Ah, estupendo.
Doncs hi havia una crònica al diari
que parlava d'un gran temporal que havia llegut al nord d'Europa,
i diu el següent.
Londres, 28.
28 d'abril.
Continua en el canal de la Manxa la violenta tempestat
de viento, nieve, granizo y niebla
que produjo la catástrofe del gladiator.
Uy, viento, nieve, granizo y niebla.
És que més coses ja no hi poden haver.
La tempesta perfecta.
Sí, alguna erupció volcànica, però no.
Centenares de barcos veleros han entrado de arribada
en los puertos del sur d'Inglaterra
i els grans transatlàntics lleguen amb gran retraso,
contant els seus tripulants
que han passat moments de gran angustia.
Les costes franceses, des de Cherbourg fins Calais,
estan inabordables
i molts vapors han tingut que buscar refugio
en els puertos ingleses.
El mar està en tal estado de oleaje
que ha arrebatado a varios marineros
de las cubiertas de los barcos.
El Nueva York, que trae 30 millones en metàlico
y sobre cuya suerte se temía
por traer un retraso de más de 50 horas,
ha ganado puerto
después de dos días de luchar con el mar.
El Saint Paul, que salió de Southampton
y que se creía perdido,
ha podido entrar en Cherbourg
según despachos recibidos.
Varios correos de América han entrado de arribada
y los vapores de Kensboro,
Pir, Dover, Folkestone, New Haven, Harwich y Hull,
que hacen el correo diario con Francia, Bélgica y Holanda,
han tenido que suspender sus salidas
por ser imposible navegar.
El Königgen Regens y el Le Nord
han tenido que regresar al puerto.
Según despachos de las costas francesas,
hay varios barcos veleros a la deriva
en las costas de la Mancha
y cuatro veleros han sido lanzados sobre las rocas,
perdiéndose carga y tripulación.
Jo crec que notícies de carrer internacional
moltes no n'hi devia haver, no?
Sí, sí, sí.
Al carrer de Tarragona, sí.
Sí, sí, el que arribaven en dos o tres dies de retard.
Este mateix, això està signat a Londres 28
i estem a 30.
Vale, vale.
Però sí, sí, i notícies del Titanic,
per exemple, quan se va afonar,
quan arribéssim a l'any 12
si encara fem el programa.
El programa, avui.
Avui té una temporada.
M'encanta el Manel perquè li van els temes així
meteorològics, eh?
Sí, a mi m'agrada molt això, i tant.
Lo temps.
Lo temps.
No en vinguis amb històries.
Curiositats.
Doncs bé, no sé si és ben bé un patrocini,
però és un anunci.
Parlem del primer anunci escrit.
I sembla ser que el primer anunci escrit
que es coneix fins a la data d'avui
té lloc aproximadament a l'any 3.000 abans de Crist.
3.000 abans de Crist?
Sí, 3.000 abans de Crist.
Es tracta d'un cartell aparegut
en les runes de la ciutat egípcia de Tebes,
en el qual s'ofereix una recompensa
pel valor d'una moneda d'or
a qui capturés i tornés al seu amo
un esclau fugit
anomenat Shem.
I no sé, Núria, com tu podries muntar
per...
Però bé, la veritat...
Perquè ens patrocinessin.
Sí, però jo, la veritat, preferiria
que no agafessin a l'esclau.
Ja.
No fem més publicitat al pobre
que segueixi en fuga, no?
Home, per molta publicitat que fem,
jo crec que 3.000 anys desparés.
No, 3.000 abans de Crist, 5.000 anys.
5.000 anys, sí, és veritat.
Però sí.
Trobar-lo, trobar-lo...
No sé, ara nosaltres tampoc cobraríem, eh?
Com se va dir que acaba la història?
La història continua.
Sí, sí, però van dir que agafà el pobre Shem?
Home, per una moneda d'or potser no val la pena.
Oh, home...
Depèn del tamany.
Clar.
Va bé.
Notícies.
Avui parlarem d'Egipte, d'Egipte i per variar d'Egipte.
Oh.
Què us sembla?
Oh.
Meteorologia i Egipte, m'agrada.
Vos aneu donar el compte?
Sí.
Doncs bé,
una notícia que ha comentat un senyor que és un fantasma,
és veritat,
però bé, és el Zai Hawass,
l'ho visc mai?
Un tio que va en un barret tipus Indiana Jones a l'Egipte?
Sí, sí, sí.
És com una mena d'homenatge, no?
A l'indi.
Sí, no ho sé.
Espera, espera, però qui és?
Què encara té?
És el secretari general del Consell Superior d'Antigüitats,
CSA.
D'Egipte.
D'Egipte.
Clar.
I és un tio que sempre va fer-se la foto quan surt alguna cosa.
Sí, és autoritat, sí.
Sí.
Doncs bé,
aquesta senyor ha dit que a partir de novembre s'utilitzarà un radar per a buscar a prop d'Alexandria
les tombes de Cleopatra i Marc Antoni.
es creu que estan a un lloc anomenat Borg al-Arab, a uns 50 quilòmetres a l'oest d'Alexandria.
I en aquesta tècnica de radar, doncs, buscarien aquestes suposades tombes.
El passa que hauran d'afinar molt, eh? Perquè per allà deu estar ple.
Segurament.
No?
Segurament.
També hi ha unes altres troballes importants que s'han fet a Egipte.
A l'oàcil de Bajari hi ha uns 375 quilòmetres al sur d'Egipte.
Han trobat unes 250 mòmies a l'anomenat Vall de les Mòmies Dorades,
on creu que hi poden haver unes 10.000 mòmies enterrades.
10.000 mòmies, eh? Un al costat de l'altre.
Imagineu-vos, espera, imatge mental, 10.000 mòmies juntes.
Fa por. Fa molta temor.
El que passa és que, de moment, n'han tret 250 i diu que les restes,
les que queden, les altres 9.000...
Ja n'aniran fent.
Ho deixen per a les properes generacions, que ara ja tenen prou feina en restaurar aquestes.
I després, també, una escalació...
El British Museum no donarà la part.
No.
Que porten alguna quita raó.
Potser troben a l'esclau Xem, també.
I t'hi imaginés?
No ho sé.
En una inscripció que fiquen.
No me pillaron nunca.
Nunca.
En fi, si ha anat mai al Valle de los Reyes, a l'Uxor...
No.
Que et quedi clar, Manel, que sempre preguntes coses d'aquestes, que no hem estat a Egipte.
Jo tampoc, però no ho sé, igual...
Doncs bé, hi ha una tomba, ara, del senyor Seti I,
pare del famós Ramsés II,
que la seva tomba està espoliada fa molt de temps,
tot i que té unes pintures molt xules,
però hi ha un túnel que partís de la càmarra funerària que no se sap on va.
Doncs bé, han començat a excavar,
a aquest túnel que té uns gairebé 140 metres de llarg
i que es pensen que porta una habitació secreta.
O sigui que veurem segurament en els propers mesos
si hi haurà alguna notícia de si troben alguna cosa
o simplement el túnel.
A mi no va cap posta i també troben una nota al final en jeroglífic
que fica tonto el que l'Olea, per exemple.
Això passa, això passa.
I una altra cosa.
Al final tot és un acudit.
Clar.
Hi ha una exposició, si us agrada d'Egipte,
no cal l'Egipte, podeu anar...
Ara que teniu l'AVE aquí,
que anar a l'AVE són dues hores i mitja,
més tres hores d'aquí a l'estació,
però bueno, després de l'estació a Madrid...
La gran cagada.
Exacte.
Algún dia en parlarem.
Hi ha una exposició sobre Egipte molt interessant
a l'anomenar Matadero de Legazpi.
Mira, el Jordi ja el truquen, ja el truquen,
preguntant per l'exposició.
Digue'm on, digue'm on.
Tu creus que és tan difícil apagar el mòbil?
Hi ha una ferra fonmental...
A veure, a veure...
Les neurones no connecten bé...
De veritat.
Atenció a Madrid.
El Matadero de Legazpi,
l'antic matadero de la ciutat,
que ara han fet un centre d'art collonut.
La van obrir el 16 d'abril,
jo la vaig a veure el 17 d'abril.
Atenció.
Oh, que és xulo.
Que és xulo.
Sembla Egipte, que és xulo.
Escolta, espaterran, de veritat.
Espadarran.
Però a veure, què hi ha amb aquesta exposició?
Tot són obres d'art.
Jordi!
Ximeno, apaga el mòbil.
Escolta, a veure,
atenció, perdona, Manel, parèntesi,
tots els estudiants de Jordi Ximeno,
tots els seus alumnes que ens estiguin escoltant,
que en són uns quants,
deixeu el mòbil a veure a classe,
a veure si li fa gràcia.
Sí, Doria.
Espero que estàs guanyant.
Segur que els fot la bronca.
Doncs tot són peces que han trobat sota el mar.
A la zona d'Alexandria.
Tres antigues ciutats d'Alexandria,
era Clion i Canop,
que al segle VIII es van esfonçar.
Doncs des de fa una vintena d'anys,
un arqueòleg francès,
Frank Goddio,
està excavant aquesta zona
i s'han tret tota una sèrie de peces molt importants.
Hi ha estatues monumentals, no?
Sí, hi ha un parell d'estàtues d'uns 5 o 6 metres,
hi ha una estela que pesa 15 tones,
o sigui que hi ha imatges de com van muntar l'exposició,
en grues, gegants,
perquè són estatues de realment molt de peces.
Però sobretot hi ha dos peces
que són de...
A mi em se va ficar la pell de gallina realment.
Una és una estatua d'una reina
que no té cap,
però és que és una passada,
perquè és una mescla del que és la cultura egípcia,
en la pose tradicional egípcia,
però en canvi està esculpida de tal manera
que sembla que porta un vestit mullat damunt
a la manera grega,
com ho feia el senyor Fibius,
per exemple, el frisor del pàrtanà.
Té un rotllo grec, això.
És una mescla.
És una mescla, sí.
És de l'època del senyor Ptolomeu,
del segle final, del segle IV, segle III.
Sí que és veritat,
és com si portés un vel al damunt cobrint-li el cos
i es veuen totes les arrugues,
és perfecte.
És una autèntica meravella,
només per veure aquesta peça val a l'apel·lar d'anari.
I després també hi ha una estela
d'un dictamen de...
No recordo si era...
Crec que era el senyor Nectanebo II,
que és un faraó que va anar cap a l'any 350.
I és una estela també que sembla realment
acabada de treballar,
perquè està en un estat de conservació perfecte.
S'ha conservat Baix del Mar.
Que curiós, no?, que s'hagi conservat també Baix del Mar.
I pel que estic veient,
hi ha una mena de documental
de com van trobar les peces.
Hi ha diversos vídeos que pots veure com s'escava,
com extrauen les peces del fons del mar...
I clar, és una mica impressionant
veure aquestes magnituds de peces a sota el mar, no?
Sí, sí, sí.
Com si fos una civilització
o tota una ciutat perduda a Baix.
Val la pena anar-hi a pedre
i com a mínim un bon matí,
perquè val la pena...
Doncs recordem el lloc, les dates i tot.
Està oberta fins al 28 de setembre
al Matadero de la Gazpi, a Madrid,
aquesta exposició que el nom exacte
crec que és Egipte Sumergido,
però no t'ho sabria dir ara.
I en tot cas ja ho recordarem
al proper programa,
però que val la pena anar-hi, de veritat.
El rellotge del temps s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant.
Ens veiem la propera setmana a...
No em vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio.
Xatis, que us n'aneu de viatge, de pont,
us n'aneu a Madrid, a l'exposició...
No, a Madrid no, però a altres jo.
Sí?
Jo, no.
No.
Home, si fa poc vas estar a Madrid,
no toca ja, no?
Però has anat per feines, tio.
Estem en crisi.
Jordi, tu veuràs cosetes històriques?
Sí, sí, sí.
El cai jueu de Girona, per exemple.
Vas a Girona, eh?
Sant Pere de Rodes...
Oi!
Vas a Girona?
Sí.
Ah, que preciós.
Sí, maco, maco.
Molt bé.
O sigui, ens portaràs un souvenir?
No.
Vale.
Escolta, si vas a Girona,
tens que anar a veure los sarcófagos romans
que hi ha a la iglesia de Sant Fèlix.
Molt bé.
No té desperdici.
Molt bé.
Prenem nota.
Bueno, Magí...
I a la plaça del Raïm,
que és la plaça més petita del món?
Mira, ara et farà un itinerari.
Bueno, Magí, Jordi Chimeno...
Au, fes la setmana que ve.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Música...
Música...
Música...
Música...
Fins demà!