La sete i gairebé tres minuts.
Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
Ens sentem al tram final del nostre programa d'aquests ja tardes que ens atàvem
i que començàvem al punt de les 4 de la tarda,
una programació especial dedicada a la Diada de Sant Jordi.
Les 7 i 3 minuts.
Ens anem ràpidament cap a la Rambla perquè tenim convidats.
Parlem, continuem parlant millor dit, del Rec.
Tarragona Ràdio es recomana Rec 2008,
Festival de Cinema de Tarragona.
Del 22 al 27 d'abril,
Pel·lícules a l'antiga audiència,
Curtmetratges a l'Auditori de Caixa a Tarragona,
Rec la Nui al Camp de Mart,
Nit bizarra a la Sala Loop i molt més.
Rec 2008, Festival de Cinema de Tarragona.
Doncs parlem del Rec i parlem amb d'altres protagonistes, Núria, endavant.
Doncs sí, perquè no només tenim la projecció d'una pel·lícula aquesta nit,
projecció especial de Sant Jordi,
us ho recordem, pel·lícula documental,
l'último guión, Bunyuel en la memòria,
una projecció, a més, 100% oberta,
a les 9, aquí al mig de la Rambla Nova.
No només això, sinó que aquesta tarda ja s'ha endut a terme
la projecció de diferents curtmetratges
que dins el gènere del documental
entraven a concurs
i a les 8 del vespre,
l'antiga audiència es projecta
Tropa d'Elite, es torna a projectar,
de fet va ser la pel·lícula brasilera,
recordeu que va inaugurar el festival dissabte passat,
i atenció perquè a dos quarts d'onze,
a l'antiga audiència,
presentem l'òpera prima Supermarket.
I ha vingut tot un equip amplíssim de Supermarket,
que són el Javi i el Vareta Actor.
Javi, bona tarda.
A prop, apropa't el micròfon.
Hola, bona tarda.
Molt bé, tenim el Takuro, que és director de fotografia.
Hola, bona tarda.
La Brunet, que és actriu.
Hola, què tal?
I la Marta Calbó, que és productora.
Hola.
La pregunta obligada és,
no teníeu res més a fer el dia de Sant Jordi,
que venia tots de Tarragona?
Heu vingut molta gent, no?
Sí, sí, molta, molta.
Us fa il·lusió això que es projecti la pel·li aquí?
Sí, almenys és un Sant Jordi diferent, no?
Veure la pel·li i celebrar el Sant Jordi,
que estava molt bé.
És la primera vegada que presenteu Supermarket a concurs?
Sí, està a la secció d'Òpera Prima,
però ja l'havíem...
Ja l'havíem vingut abans, una miqueta.
Quant de temps té aquesta pel·lícula?
No ho sé exactament ara, però un anyet o així...
I suposo que hi ha més gent implicada, evidentment,
en tot l'equip de producció.
Si, Marta, tu que deus calcular els números,
quanta gent diries que ha participat fent aquesta pel·lícula?
Entre producció, entre maquillatge,
bé, tot l'àmbit que...
A veure, és una producció molt...
És petita, però crec que vam arribar a ser uns 25, amb tot.
No està malament.
No està malament.
És l'habitual o és menys de la normal?
Bueno, en aquesta pel·lícula el que hi havia
és un equip de guió en directe,
que era amb vària gent.
Què vols dir, un equip de guió en directe?
Això ho heu de descobrir veient la pel·li.
Ja, vale, ja m'ho imagino.
Ara parlarem de l'experiment.
Parlarem de l'argument.
Té un puntat experimental, la pel·lícula.
Sí, val.
Val, i aleshores el que és el tema del guió
és la part de l'experiment interessant
que hi ha a la pel·lícula
i que s'ha d'anar descobrint.
El guió, a veure, són 13...
Simplement una introducció petita.
13 persones tancades en un supermercat
filmant una pel·lícula.
Per tant, és allò típic del cine, dins del cine.
D'on vau treure el guió?
Takuro?
Bé, el guió...
Jo potser sí que explicaré una miqueta més de la...
Vinga, va, va, va.
Clar que sí.
Que a la Marta no vols soltaprendre.
La història és que...
La trama és d'un equip de guionistes, un equip tècnic, dos actors i un equip de so,
que ens tancaven a un supermercat una nit per rodar la pel·lícula,
però a més també crear la pel·lícula.
O sigui, no anàvem un guió fet, sinó que anàvem creant la pel·lícula a mesura que l'anàvem rodant.
I llavors nosaltres vam començar a gravar i fins que no vam tenir la pel·lícula no vam tallar.
Això sé que era una mica.
Però ve a ser, perquè en fem una idea, ve a ser com un making of el que veurem aquesta nit.
No, no és un making of.
Jo crec que és una ficció amb la creació de la pel·lícula incorporada.
Per tant, és allò que deia la Marta abans, el guió...
O sigui, no hi havia guió per establert, hi devia haver quatre àitems, no?
Sí, els actors, per exemple...
Sí, només hi havia una idea base, al final, que era dos persones que es troben al supermercat
i decideixen quedar-s'hi tancats i a partir d'aquí tot brolla d'una forma espontània.
Vull dir, realment els actors rebien ordres per part del director i per part d'uns guionistes
que estaven tancats en una sala amb monitors i tal, que anaven controlant l'acció.
Però tot transcorre d'una forma molt espontània i molt natural.
El rodatge d'aquesta pel·lícula implica que us estàvem filmant...
Estàveu filmant tota l'estona sense parar i després la selecció la fa el muntatge final, no?
Sí.
Una mica perquè sou una idea, rotllo gran hermano, vamos filmando i després ja editem les seqüències.
Exacte, sí.
Brunet i Javi, què tal això de treballar d'aquesta manera?
És la primera experiència que teniu amb aquesta forma de treballar?
Jo, personalment, sí, és la primera, però la veritat és que ens vam sentir molt còmodes
perquè pensa que nosaltres teníem que, d'alguna manera, omplir les escenes
perquè el no tenir guió no et pots quedar parat i era constant el rodatge, no paraven.
I llavors tu tenies que anar traient, traient, traient i llavors finalment ells decidien el que valia o el que no valia.
Home, fa l'efecte...
I, perdó, era cansat, era cansat perquè era constantment al cap donant voltes, a veure com surto, què faig.
És que ni que tinguis un paper preestablert, allò de dir, bueno, el meu personatge és tal,
suposo que al ser tan improvisat devien sortir moltes coses vostres, no?
Sí, sí, hi ha molt nostre, eh?
Absolutament.
Sí, sí, van ser quatre hores ininterrompides gravant i llavors, vulguis o no, la teva personalitat acaba florant allà dintre del projecte.
Per molt que ens canviem els noms, hi ha part del Xavi allà, hi ha part de la Teresa...
Jo em veig i dic, oi, la Brunet.
Jo vull saber per què dues persones decideixen quedar-se tancades en un supermercat.
Home, doncs perquè a una de les dues li deu faltar un bull.
I ho planteja l'altre i penses, per què no?
Però no hi ha cap història allò de... et segres tu, el darrere no.
No, no era un segres, era simplement una proposta divertida per passar una nit d'una altra manera.
Ella em proposa a mi de quedar-me allà al supermercat i jo sóc una persona més aviat melancòlica,
molt buida en quant a experiències i vivències i llavors decideixo que allò pot ser
doncs una cosa digna de viure, no?
I realment va ser digna de viure perquè ens ho vam passar molt bé, molt bé rodant.
Escolta, però té un avantatge a tot això, Takuroi,
i és que en quatre hores que va durar la tancada al supermercat i l'anar filmant,
en quatre hores va humetar la pel·li.
I a més, tot dins d'un espai únic, això és molt pràctic, eh?
La veritat és que sí.
Va ser molt pràctic i jo crec que, sobretot, el que es va aconseguir amb la pel·li
és crear una atmosfera de realitat i d'alguna cosa immediata
que amb diversos dies de rodatge i diferents localitzacions i tal,
poder no podríem haver aconseguit.
Són bons, dius, són bons.
En aquest cas, desvio ara l'atenció cap al Takuroi,
que en aquest tipus de pel·lícula què fa un director de fotografia?
Improvisar també tota l'estona, no?
Sí, això va ser, en quant a llum, la veritat és que per aconseguir aquest realisme,
aquest immediatès, no podíem treballar la llum que hi havia.
Llavors vam treballar amb la llum natural de la que disposava el supermercat
i poder el treball més interessant és de càmera,
ja que jo vaig estar, igual que ells, quatre hores tota l'estona filmant
i tampoc no sabia mai per on aniria l'acció,
no sabia cap a on es moriria el Javier, ni sabíem res.
Llavors, al principi va costar, però jo crec que al final
la sincronia que vam pillar, jo crec que al final ballàvem,
era com una mica un ball.
Va ser molt interessant la veritat.
No es fa monòtona la pel·lícula, mateix espai,
joc de càmeres, no sé quantes càmeres teniu instal·lades.
Una, una càmera.
Una càmera, clar, imagina't, una càmera només,
tot dins d'un espai, amb aquesta improvisació, no?,
manca de guió i, per tant, quin és el resultat final?
Això fa una mica de por, eh?
Bueno, jo penso que el fet de tancar-ho tot en un espai tan petit,
és com tu apostes per una cosa, és a dir, per aquest guió en directe
i el fet de tancar-ho tot en un espai, amb dos personatges,
i treure moltes variables, o sigui, treure, posar pocs elements,
i això potenciava el guió aquest directe, saps?
I la interpretació dels actors.
I jo penso que si tu t'enganxes a la història,
no se't fa monòtona.
I fins i tot el fet que tot el reto siguin ells i tal,
et concentres més en el que realment està passant entre ells.
Perquè, clar, per molt que hi hagi improvisació,
sí que hi ha un fil argumental, no?,
una història que ens porta, que ens explica,
que ens porta cap a algun lloc.
Hi havia unes premisses que era tancar-se tota la nit al supermercat,
però el que havia de passar,
o el que acaba passant o no,
ningú ho sabia, saps?
I aquest suspens, aquest que passarà, es manté, també, a la peri?
És que es manté en el sentit que nosaltres també estàvem dintre d'aquest suspens
i llavors quan el director ens ordenava alguna coseta
com establir una espècie de punt de gir,
també era un punt de gir pels actors.
I d'aquí, d'alguna manera, el realisme que té,
perquè tu quan actues en un guió establert,
ja saps que aquell punt de gir ha de venir en 30 segons.
En el nostre cas no va ser així,
perquè els punts de gir els teníem que assimilar rapidíssimament.
Anàveu fent i el director en sé que us deia canvi de sentit.
És clar, ens anava enviant ordres
i llavors això es va viure d'una forma molt curiosa,
molt experimental, realment.
Jo crec que per a valtros, pels actors,
això ha de ser fantàstic de poder-ho provar.
I a part d'això,
a ell li donaven un ordre
i a mi em donaven una contraordre.
És com si a ell li diuen,
intenta basar-la i a mi em deien,
fes el possible perquè no et véss.
Clar, i llavors allò era difícil.
Llavors és quan agafes,
que allò és la típica cosa que faria en un supermercat,
menjar-me totes les bolsos de patates fregint.
Ja van passar coses així.
Aquests us devien passar, no?
Aquesta pregunta...
Sí, sí, jo estic amb mi papel,
però mira, ens ha fosquit tot.
A més teníem carta lliure
per fer absolutament el que volguéssim
amb els productes del supermercat
i ens ho van passar pipa.
Que era un super de veritat.
Sí.
Us van deixar un super de veritat equipadet i tot.
Sí, sí, amb el seu salmó fumat,
amb la seva coca,
ens ho van passar teta.
Però aquesta pregunta que has fet abans,
de si no es fa llarga la peli,
tal i qual,
me la va fer una amiga meva
i llavors va saltar una altra i diu
però si això és el que tarda,
quan vas al condi és una hora i no.
Sí que és veritat,
deveu tenir un munt d'anècdotes, no?
Del rodatge, de la intensitat del rodatge.
Què fèieu mentre està amb Marta?
l'equip que estàveu al darrere
mentre ells actuaven?
Clar, nosaltres estàvem veient
tot el que estava passant
en el set de rodatge
i a més havíem d'anar intervenint.
Saps?
Tots els de l'equip de guió.
Quanta gent hi havia a l'equip de guió?
Perquè això també podia ser una bogeria.
A veure,
no sé si érem 8 o 10.
7 o 8.
7 o 8.
I s'havia de posar d'acord
per no marejar-nos amb ordres.
S'havia de posar d'acord per no marejar-nos amb ordres.
S'havia de posar d'acció en directe
intentant decidir una acció
que enviàvem el director
perquè la passés als actors.
Entens?
Llavors era com
clar, 8 persones de cop
tots parlant
veient el que estava passant
en el set de rodatge
decidint què podíem fer, què no.
I clar, tot en directe.
Takuro, per tu també ha sigut
una experiència nova
treballar d'aquesta manera?
Doncs sí, per mi ha sigut
una experiència novíssima.
No crec que...
Jo n'he vist res semblant, la veritat.
Ara us anava a preguntar
hi ha referents?
Hi ha alguna pel·li que mínimament
s'hi pugui semblar?
Jo crec que no, jo no n'he vist mai cap.
No dic que no existeixi,
però no n'he vist cap.
És que més que una pel·li
sembla un exercici.
Sí.
Sí, era una mena d'experiment,
jo penso,
per buscar altres formes
d'explicar una història.
I potser també en la recerca
una mica d'una marca de la casa,
amb el Ferran, el director.
I jo crec que es va aconseguir bastant.
de fet, si mirem en el catàleg del REC,
a Supermarket,
la posen com a dins l'apartat de gènere,
com a gènere experimental.
S'ha de mirar la pel·lícula
tenint en compte que és un experiment,
sabent tot això que m'heu explicat,
o qualsevol persona que no sàpiga de què va
es pot enganxar per la simple història
i per pensar,
mira, quin format més diferent, no?
Vull dir, s'ha de tenir en compte
que és una pel·lícula experimental?
Que el punt experimental no existeix,
però si no ho saps,
és bastant fàcil d'entrar a la història, saps?
Notes coses del tema aquest experimental,
però tampoc és una cosa estranyíssima
que d'un grup minoritari
no té res a veure amb aquest tímol
de cinema experimental, saps?
Té un punt quotidià
que et fa entrar a la història,
però hi ha aquests tics de l'experiment
que és inevitable que els acabes veient.
Javi Brunet, estic segura
que ara vosaltres ja no aneu igual
a un supermercat.
Deveu tenir molts records
quan entreu a un supermercat.
No, sí que jo és que me'n recordo,
això no m'oblidaré mai, eh?
T'ho dic en cert.
Dels vostres diferents àmbits
dins la pel·lícula,
més o menys ja ens ho heu dit,
però quin és el punt,
el que trobeu més difícil
i quin és el moment,
el que heu trobat més difícil
a l'hora de fer-la
i quin és el moment de la pel·li,
l'escena o la frase
que destacaríeu?
Per la gent que vagi aquesta nit
a veure-la
perquè tinguin el referent.
A veure, aquí comença.
A veure, hi ha una frase
que...
Bueno, hi ha una cosa
que li diu el Javi
a la nit
que és que li té
que explicar una cosa.
Li diu
te tengo que explicar una cosa
i li diu
que es un àngel.
I tu ja sabies
que li havies d'explicar una cosa?
Jo no ho sabia.
En aquell moment
el Ferran,
el director,
em va dir
eres un àngel
i jo em vaig perdre
una mica
en la pluralitat
de sentits
que li podia donar
a la paraula àngel
perquè clar,
estàs en una pel·lícula
quotidiana
i de sobte
et salta
amb la idea
que ets un àngel
i a més,
bueno,
jo estic estudiant filosofia
i de sobte
l'àngel
se'm van creuar
en els cables
i vaig dir
com?
Soy un àngel
però vengo a rescatar-la
que pinto
jo como ángel
i...
però bueno,
clar...
I li vas passar
la pilota amb ella
i li vas dir
eres un àngel?
No, no, no,
no, no,
que va, que va.
Jo estava prohibidíssim,
tenías que asimilar
las hordas del director,
si no quedabas
esclós.
No, no, no,
però clar,
aquests punts de giro
és lo que comentàvem abans
que fan que la pel·lícula
sigui molt interessant
també el tema
de que els actors
ni s'esperin
i llavors
hi ha xoc,
i no us passava allà
tan típic
de posar-vos a riure?
Havíeu d'estar
molt concentrats?
No, perquè era...
l'ambient
no era divertit,
o sigui,
jo estava suelta,
em notava suelta,
em notava tranquil·la,
però es va crear
un ambient
estrany, no?
Estrany
vers la situació aquella
i vers el que estava passant
i jo vaig tenir moments
que em vaig sentir
realment encoixada,
però com a brunet.
Sí, sí.
i el temps que jo
vaig passar pitjor
era quan de repente
no et deien cap premiss
a seguir
i tu estaves allà
i...
I què faig?
Clar.
Clar.
I llavors potser et deixaves portar
tu com a brunet
i et mostraves tu com eres,
com ets.
Fins que et donaven
una altra ordre,
esclar.
Doncs la Marta
ens ha destacat aquesta frase,
tengo que decirte una cosa,
soy un ángel.
Val,
quines frases
destaqueu vosaltres?
una que vaig dir jo,
bueno,
que no és meva,
però...
que el miedo es el peor enemigo
de l'hombre.
I va sortir així espontani.
Sí.
però té que veure,
té que veure.
El miedo es el peor enemigo
de l'hombre,
que fa por a la pel·lícula.
No,
però no,
però és veritat això,
és cert.
La por és el que...
Les guerres
venen per la por.
Oh,
depèn,
depèn,
fa una mica de por?
No.
Jo crec que,
no sé si por,
però jo crec que hi ha
una certa tensió.
Val.
I crec que és aquesta atmosfera
també,
algú...
O sigui,
jo crec que et dones compte
com a espectador
que els actors
a vegades ho estan passant malament,
els hi veus a la cara.
Per exemple,
a la Javi hi ha cares
que són,
o sigui,
són un poema.
I la Brunet també.
I fins i tot la Brunet,
jo recordo que deia
me quiero ir d'aquí,
saps?
I jo sabia que ho deia de veritat,
sabia que ho deia de veritat.
Takuro frase,
perquè aquesta de
me quiero ir d'aquí
no la deveu haver inclòs a la pel·li.
Sí, sí,
està inclòs,
està inclòs.
Ens quedem amb aquesta o què?
Jo,
jo no,
jo,
n'hi ha una que
potser és una mica xorra,
però em va encantar
com la va dir la Brunet
i era
me voy a por whisky,
és una mica xorra,
però em va encantar
com la va dir.
Llavors,
potser a Javi,
tu com a Javi deies
sí, sí,
vete a por whisky
perquè si jo no que l'aguante
però el personatge no podia.
Clar,
què feies en aquests casos?
Què fèiem?
Perdó?
Sí,
en casos d'aquests
en què tu li haguessis dit
sí, sí,
vete a por whisky,
nos emborratxamos
i ho acabem tot,
però clar,
el teu personatge
això no ho hauria dit mai.
És que el meu personatge
i jo
som una mica el mateix
en aquest tipus de pel·lícula.
Va,
a por whisky
Javi,
quina frase destaques
o quin moment,
quina escena?
A mi va haver un moment
que em va agradar molt
des del punt de vista fotogràfic
més que actural.
Va ser un moment
en què ella i jo
estàvem sentats
davant d'una estanteries
i llavors
es crea una espècie
d'angústia molt gran
perquè clar,
comença el rodatge,
vam començar el rodatge
cap a les 11 i mitja,
no vam acabar fins a les 4 i mitja
i va haver un moment
que realment
el nostre cos ja no podia més,
no podia més
i va ser un moment
que de cara a càmera
van quedar fotogrames
preciosos allà
i com a frase destacable
jo no sabria molt bé
què dir-te
però potser la d'un guiño
que li vaig fer al director
que li vaig dir
Ferran,
esto es mejor
que Porta Aventura
perquè realment
com a experiment
d'interpretació
jo m'ho vaig passar
molt bé,
molt bé,
molt bé,
molt bé,
no sabia el que sortiria
però després,
un cop editada
la pel·lícula
em va agradar molt.
I quina feinada
després per editar-ho tot.
Xics,
no tenim més temps?
Escolta,
pinta molt bé,
Supermarket avui a dos quarts d'onze
a l'antiga audiència
Òpera Prima
que va a concurs
per cert que l'ha dirigit
el Ferran Calbó
que també li fem els honors.
Hem tingut
la Javi Álvarez
que és l'actor de la pel·lícula,
la Brunet,
l'actriu,
el Tacoró,
director de fotografia
i la Marta Calbó
de l'equip de producció.
Molta sort amb el concurs,
moltes gràcies
per passar per aquí.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Dies que a una nit s'amaguen,
dies que no pesen d'aire més,
com el paper.
Tardes que s'emporta l'aire,
cartes que la sort estan passents,
el món va fent.
Ningú perd l'esperança,
no et servirà de res.
Podria tornar a casa,
però esperaré potser després.
Quan em falti el teu alè,
quan el cos em queixi més,
quan em caia sobre el cel,
sortiré a buscar-te.
Dies que el record se'n passa,
dies que la sort es canpa.
Sents,
el món va fent.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
T'apropa més als teus.
Sents?
Ho sents o no ho sents?
Ens en van empassar
des de la Rambla Nova.
I allà marxem.
Núria,
interessantíssim l'entrevista
i també boníssima
aquesta pel·lícula de Supermàrquet.
Aquesta òpera Prima
que va ser que hauria d'anar a veure-la ja.
Ostres, jo m'he quedat sorpresa.
Escolta, Sílvia,
anem fatal de temps,
però mentre el Josep
se'ns apropa cap a la Jaima
i ens ha d'explicar què hi fan per allà,
tenim aquí el col·laborador de la Ja Tardes,
de No em vinguis amb històries,
el Manel Magí.
Manel, bona tarda.
Ei, què tal?
Com estem?
Tens res.
Mig minut per recomanar-nos un llibre.
Vinga, va, sí,
que mig minut no costa res.
Recomana un llibre?
Ara m'has matat, eh?
Mig minut.
Un llibre?
No hi ha cap versió així rareta del Quixot
o alguna cosa que hagués sortit,
és que no en tinc ni idea.
No llegeixen?
La gent d'Història no llegeixen?
No.
No, últimament no res.
Molta feina, molta feina.
Què passa, es pot dir, no,
el dia de Sant Jordi,
que no sóc l'hector?
Què passa?
Que no te'n regalaran cap de llibre.
No, últimament només escolto música.
I la Rosa, ja l'has comprat?
Sí, això sí.
Escolta, doncs,
recomanen-nos algun disco?
Un disco?
Hòstia,
és que escolto coses molt antiques.
Ja està bé, ja està bé.
Vinga, doncs...
Un disco?
Vinga.
Eh...
Home, potser l'últim treballet del Roger Mas,
vinga, va.
Veus?
No és tan antiga aquesta, eh?
Vale.
Vale.
Vinga, ja has quedat bé, Manel.
Oh, que fatal.
Però, Manel, quina sort?
Mos veiem dimecres que ve.
Vale.
Adeu.
El Manel, que s'ha apropat amb tota la família,
per aquí, ja ho hem dit,
doncs passa i digue'ns alguna coseta.
No només és el dia del llibre,
es regala cada cop més,
doncs això,
variants del llibre,
com seria música.
Jo no sé si...
Si ens estigués sentint el Roger Mas,
no sé què opinaria d'això de música antiga,
escolto el Roger Mas.
Sí, perquè a més ens recomanen l'últim, eh?
Per això vol dir.
Bona tarda.
Josep, tot teu, tot el micro.
Mira, ho deixo en directe a la lectura pública
de l'escriptora Montserrat de Balló.
Joan Negri, entre una de les d'altres, escoltem.
Presistent, que m'envolta.
Moltes gràcies, Montse.
Res.
Un plaer.
Adéu, bona tarda.
Jo estem bé al final, eh?
Era Àngela.
Escolteu, Joan Negri,
que dóna pas a un altre...
Vosaltres dones un poema,
a un altre dels persones que llegiran un poema
de Montserrat de Balló.
Recordem que és aquesta escriptora terragonina,
de 90 anys,
a la qual s'hi fa aquest homenatge,
aquí a la Jaima Sant Jordi,
on hi ha moltíssimes activitats
al llarg d'aquesta jornada
i ara mateix estan donant pas
a una altra persona que va puxar
en aquest escenari de la Jaima Sant Jordi
i així un fragment del text
de Montserrat de Balló.
Veig que no s'acaba de convèncer,
aquesta persona.
Mira, podríem puxar nosaltres,
però tampoc seria qüestió.
Es quedaria una miqueta...
No, quedaria pastillera.
Sí, a més, tenim en compte
que només es queden tres minuts.
No t'ho recomano, Josep,
no t'ho recomano.
En qualsevol cas,
recomanar que aquí a la Jaima
hi ha moltíssimes activitats
i que és un dels punts
a anar a veure al cins d'aquesta jornada
de Sant Jordi
amb molts actes, actuacions en directe,
en fi,
tot plegat aquí a la Jaima Sant Jordi.
I davant de la Núria,
pel que sento,
gairebé tens totes les gralles, Núria.
Són en gralles.
Són en gralles
i està pujant moltíssima gent ja
plegant-se aquí al voltant del Teatre Metropol
per veure aquesta exhibició castellera.
Déu-n'hi-do.
Sentim-les una etiqueta?
Quedava maco, eh?
Quedava la barreja entre la lectura
i les gralles, eh?
Quedava molt bonic, eh?
I mira, just s'han parat davant
de l'estam de Tarragona Ràdio.
Què et deia?
Fantàstic.
Amb la qual cosa
no podrem acomiadar
amb gaire dignitat el programa.
Doncs fem una cosa.
Amb una mica de sort
podem escoltar
una lectura pública de Montserrat.
Ho veieu?
Una mica de sort.
Està a punt de començar, eh?
A veure si podem,
encara que sigui el darrer minut,
enxampar una lectura ràpida.
Vinga, va, va, som-hi, som-hi.
Josep, que haurem d'acomiadar-nos
sense dir-ho.
Doncs sembla que no, eh?
Escolteu, xics,
quant de temps queda, Sílvia?
Ens queda un minut i mig,
escasament.
No hi arribarem, no hi arribarem.
Ens acomiadem, si us sembla.
Fem-ho, fem-ho.
Si tu podràs gaudir de les gralles,
el Josep podrà gaudir de la lectura
i també la gent, doncs,
d'aquesta petita cançó
que ja hem triat ja per acabar
i per acomiadar-nos
abans que arribin les notícies.
Doncs jo des d'aquí
m'ha quedat a partir una cosa
que és a felicitar molt efusivament
a tots els que celebreu
el vostre sant
o a tots els que disfruteu
de la festa del llibre i la rosa.
Ja està, i donar-vos les gràcies
al Josep Sunyer i a la Sílvia García
perquè ens heu ajudat
a fer aquests ja tardes
i sense vosaltres això, doncs,
no hauria sigut res.
Jo m'agradaria tenir
les darreres paraules per vosaltres
per tenir el pastís de Sant Jordi
que l'han de potenciar.
Molt bé, clar que sí.
Doncs gràcies, Núria.
Demà a partir de les 5
aneu amb els ja tardes, no?
A les 4 a la primera hora
i a les 5 al ja tardes, sí.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Gràcies, companys.
Ja poc importa
Poso els peus a terra
Vull caminar
Necessito despertar
En un dia radiant
Encara em queda temps
Per descobrir
Tot allò que m'he amagat
I que no m'he volgut dir
Corren, corren
Pels carrers corren
Paraules que no s'esborren
Imatges que no se'n van
I que no s'esborren