Si vols sentir-te psicològicament millor i no saps com fer-ho, a què esperes?
Demanar ajuda és de savis.
Consulta la psicòloga clínica Sonia Navarro.
Truca al 977-22-0560.
La seva consulta és al carrer Pau Casals, número 10, primer tercera.
Informa't a www.sonianavarropsicologia.com
Camins d'anada i tornada amb Sònia Navarro.
Hi ha qui diu que no existeixen els fills perfectes i els pares són persones que tenim limitacions.
També hi ha qui diu que l'ofici de pare o mare és un dels més durs que hi ha.
De fet, educar és complex, escoltar, acompanyar, dialogar i doblegar per construir una autoestima sana.
Un caràcter fort i una ment sobretot oberta.
Avui en parlem un dia més de la relació entre els pares i les mares i els fills.
Sònia Navarro, bona tarda, benvinguda.
Hola, bona tarda.
Ho farem des del punt de vista de la psicologia.
El senyor Navarro, nostra psicòloga clínica, si voleu fer alguna pregunta en el decurs d'aquest espai,
potser trucar al 977-24-4767 o us podreu enviar un correu electrònic a jetardes arroba a tarragonaradi.cat.
Només per fer-ho ja tindreu un número per prendre part en un sorteig que farem divendres
d'una cervesa estrellàrem inèdit.
Sònia, punt de partida.
Això, no?
És complicat fer d'exercir l'ofici de pare o mare, no?
Bé, jo diria que educar probablement és la tasca més complicada que tenim a la vida.
i, entre altres coses, perquè és una tasca per la que ningú ens prepara, d'alguna manera.
Hi ha un moment que un es troba sent pare o sent mare sense haver-se preparat per això, no?
I llavors, doncs, cadascú realment fa el millor que pot, això sí que és veritat, des de la millor intenció.
i sempre veiem que sempre hi ha equivocacions, però d'això es tracta, d'assumir aquestes equivocacions, no?
I d'assumir que no cal ser perfectes.
De fet, si existís la mare o el pare perfecte, segurament tampoc seria positiu pel fill, un pare o una mare perfecte, no?
Llavors, intentar, dintre del possible, establir aquesta relació amb el teu fill o amb la teva filla el més adequada possible, no?
La setmana passada parlàvem de, sobretot, posar límits, no?
De saber posar-li al nen certs límits perquè, si no, difícilment l'educarem.
Que no ens passem que a vegades ni de massa estrictes ni de massa...
Tous.
Tous, no? Per dir-ho d'alguna manera.
Que les dues coses poden ser prou negatives pels fills, no?
Que a més ara estem en un moment social bastant tou, en el que es permet tot,
i parlàvem una mica de com els límits en els nens petits eren tan importants ja des de ben petits, des de bebè,
des de posar les rutines, no?
I que a més això és molt important perquè, si no, quan arriben a l'adolescència,
és impossible a la preadolescència, adolescència, és impossible posar límits si prèviament no els hem ficat.
I a vegades hi ha pares que volen a l'adolescència de cop posar uns límits que no han ficat durant tota la seva infantesa, no?
I això és una tasca impossible de fer.
És no només posar límits i no fer-los complir també, no?
Que potser a vegades posar-los pot semblar fàcil, aparentment no, però després ser inflexible, no?
Que no sigui un dia així, un altre no, que no sigui el pare que diu que sigui, la mare que diu que no, no?
Per suposat, a veure, és que aquí parlaríem que com a pares primer hem d'estar d'acord de què li direm al nostre fill.
O com a mínim, si no estem d'acord en alguna situació que el nen o la nena no se n'adonin que no estem d'acord,
que ho parlem darrere.
Perquè si en el moment aquest nen capta que no estem d'acord, ja l'hem liat.
Després, els límits no han d'anar en funció del nostre estat d'ànim, sinó en funció del que és millor pel nen.
I ho dic perquè a vegades podem estar cansats i llavors el límit que ahir li vam posar,
avui ens el passem perquè, bueno, és igual, estic cansat, que faci el que vulgui i ja.
I si ahir li vam dir que avui no veia un programa de tele, avui no veu un programa de tele.
No perquè a mi em sigui més fàcil avui.
Aquí és on hi ha, doncs realment moltes vegades els pares arriben molt tard, molt cansats,
i és difícil per ells també mantenir aquestes pautes.
Però aquest és el gran esforç com a pares, que a pesar d'estar cansats,
que a pesar de no poder més al final del dia, el que hem pactat es compleixi.
De fet, hi ha una cosa que està passant i és que els pares estan parlant molt poc amb els seus fills.
Els nens avui dia surten a primera hora del matí, van cap a l'escola, surten de l'escola,
van anar a fer un munt d'activitats i els passem a recollir a última hora,
que ja són les vuit o les vuit i pico, que són els horaris dels pares.
Per tant, els nens estan portant horaris d'adults i van tot el dia corrents d'un lloc cap a l'altre
i estan superplens d'activitats.
D'activitats i moltes vegades massa sedentàries,
perquè moltes vegades totes aquestes activitats són sedentàries.
són anglès, o sigui, un cop han sortit de l'escola, em refereixo,
continuen fent anglès, continuen fent música, continuen fent moltes coses
a les que a vegades no descarreguen l'energia que tenen els nens.
Com ara jugant, no?
Com ara jugant, per exemple.
Com ara jugant, clar.
És que una de les coses que els està passant als nens avui dia
és que no juguen el que necessiten.
Llavors, primer parlo d'un tema i després el lligarem a un altre,
però diríem que si els nens, quan arriben a casa,
els pares estan molt cansats a última hora,
és possible que els nens passin 5, 10, 15 minuts parlant amb els pares,
només, i això és molt poc per a un nen.
Si jo com a pare no estic una estona amb el meu fill diària
i li pregunto com li ha anat l'escola, com li ha anat amb els companys,
què li ha passat, si no li presto aquesta atenció,
torno a dir que no puc esperar que quan sigui adolescent
m'expliqui el que fa.
D'alguna manera ho dic perquè quan som petits
no els donem gaire importància,
perquè pensem que no tenen problemes,
això també és un altre error, tenen problemes de nens,
potser no són els meus, però tenen problemes
o tenen coses que per ells són problemes,
i llavors, si jo al meu fill de petit no l'he escoltat,
ell no voldrà explicar-me res
quan sigui un preadolescent o adolescent,
perquè ja és una etapa prou difícil,
i si jo no l'he preparat perquè hi hagi un punt de confiança
i de diàleg abans, després no apareixerà.
Molts pares no el fan abans,
i de cop a la preadolescència i adolescència
volen saber-ho tot, volen controlar-ho tot.
I això és un fracàs, perquè els nens se senten atacats,
d'alguna manera, se senten violentats,
perquè de cop volen saber masses coses
que ells no poden explicar,
que no tenen confiança.
Tenim una pregunta, recordeu,
que et farà la Núria, no és cap trucada,
de moment, Núria.
Sí, s'ha acudit que nosaltres,
a l'anunciar la secció,
hem parlat tota l'estona de relació entre pares,
mares i fills.
Realment és important diferenciar aquests rols.
El pare i la mare
educaran psicològicament de manera diferent
cap a una criatura, dic perquè a més cada cop
són més freqüents les famílies monoparentals.
També hi ha el tòpic, no?,
que no sé si és veritat que és més difícil,
doncs això,
que un nen es formi psicològicament
amb una família monoparental,
pel fet que, bé, com que hi falta una pot.
A veure, són tòpics d'aquests que...
Tu què en penses, Sònia?
Mira, jo et diria que,
a veure,
un nen es pot educar bé
amb una família monoparental,
habitualment és una mare sola,
quan és aquest cas.
Dependrà de la mare.
El que passa és que moltes vegades
aquestes mares monoparentals
estan tan saturades
de feina
i amb tants problemes
que realment no poden,
no tenen temps.
Llavors, clar,
si no hi ha un pare darrere,
doncs, i la mare no hi és,
el que els passa moltes vegades
amb aquests nens
és que no hi ha ni pare ni mare.
I llavors aquí és on apareix
més aviat la dificultat
d'aquests nens,
en què no hi ha cap adult
que realment els estigui
marcant els límits.
Perquè moltes vegades
aquestes mares estan
sobresaturades
i prou feina tenen
per arribar
a la feina
a nivell econòmic,
perquè si no, clar,
no poden anar més enllà.
Llavors,
què aportaria
un pare i una mare?
Doncs,
si realment van
cohesionats,
doncs que a vegades
si no està un,
està l'altre.
i que d'alguna manera
hi ha com dues figures,
la masculina
i la femenina,
que d'alguna manera
estan integrants
perquè tots tenim
dos parts,
la nostra part masculina
i la nostra part femenina.
Si nosaltres tenim
un pare i una mare,
d'alguna manera
integrem bé
aquestes dues parts.
Si no,
no les integrem
de la mateixa manera.
Això no vol dir
que no puguem tenir
un avi,
un tiet
o qualsevol altra persona
amb el qual
puguem integrar aquest rol.
Identifiquem el rol
amb un altre.
exacte.
I podria funcionar,
no?
Què és millor?
Doncs,
a veure,
la qüestió,
clar,
a vegades
la realitat
que ens trobem
és que ara
hi ha moltes
històries
de pares separats
i de mares
monoparentals,
no?
Que,
bueno,
tenen això.
La qüestió és
si poden arribar
a tenir
una relació
bona,
la que puguin parlar,
la que puguin escoltar,
a la que el nen
se sigui atès,
se senti atès
emocionalment
perquè molts d'aquests nens
estan atesos
a nivell de menjar,
a nivell de roba,
a nivell d'higiene,
a nivell d'escola,
però a vegades no
a nivell emocional.
Però això
també pot passar
amb famílies
que estan els dos pares
i que els dos pares
estan fora
i vull dir que...
cada cop més.
Clar,
llavors,
depèn.
Jo no diria
que hi ha un...
o no estaria d'acord
amb el tòpic
que sempre
no funciona.
Una altra cosa
és que, clar,
hi ha més probabilitats
que no hi hagi
ni pare ni mare
per ocupació.
Hi ha més probabilitats.
Recordeu el teléfono
al directe
al 977-24-4767
si voleu formular
alguna pregunta.
Ingetardes,
arroba,
tarragonaradi.cat.
977-24-4767
Ingetardes,
arroba,
tarragonaradi.cat.
Hem de parlar
de trastorns,
de dèficit de tensió.
Per què s'arriben
aquests trastorns?
Jo és que volia comentar
precisament
aquest trastorn
tan tòpic
i tan típic
ara mateix
que s'està diagnosticant,
el trastorn
amb dèficit
de tensió
amb hiperactivitat.
Abans no existia,
perdona,
abans no existia
o no se'n parlava tant?
No existia,
no.
Si existia,
el que passa
és que el tant percent
de nens
que es diagnosticaven
d'aquest trastorn
era molt petit
i ara,
de cop,
aquest trastorn
es diagnostica
moltíssim
i, de fet,
hi ha bastants nens
diagnosticats
i medicats
per aquest trastorn.
Llavors,
jo volia comentar
que,
d'alguna manera,
em sembla
que és un diagnòstic
que s'està fent
massa fàcilment,
amb massa facilitat
i que,
d'alguna manera,
és bastant normal
que en una societat
com la nostra
es diagnostiqui això.
Abans estàvem parlant
que els nens
porten vides d'adults,
estan ocupats
exactament com els adults
i tenen moltes activitats
mentals
i tenen poc espai
pel joc,
per l'esport
i en el joc
apareix la creativitat,
apareix el cansament,
el córrer,
el descarregar.
Un nen té
moltíssima energia
que els nens d'avui
no estan descarregant
de cap manera.
Llavors,
d'alguna manera,
hi ha moments
que hi ha nens
que no és que tinguin
un trastorn
amb dèficit de tensió
o amb hiperactivitat.
És que realment
aquests nens
no estan descarregant
tota l'energia
que tenen.
Llavors,
si nosaltres els valorem
que han d'estar
qui ets aquí,
qui ets allà,
però clar,
volem que vagin
al nostre ritme.
Nosaltres ja portem vides
molt plenes,
amb masses activitats,
com adults,
i arribem esgotats
al final del dia.
Si sóc un nen
i llavors
porto una vida
igual d'adult,
i no tinc espai
per jugar
i per descarregar,
difícilment,
clar,
és que jo,
com a nen,
no puc estar quiet.
Moltes vegades,
i no dic que no existeixin
nens
amb aquest trastorn,
però que segurament
hi ha més diagnòstics
dels que són reals.
Perquè a vegades
el fet
que el nen
es mogui molt
és un incòrdit
per a mi,
com a pare,
o per a mi
com a educador,
o per a mi
com a mestre
de l'escola,
o per a mi
com a avi
que el cuida,
però al nen
a vegades
li hem de permetre
quants espais
té de joc,
quants espais
té per córrer,
per anar en bici,
per descarregar-se,
no?
I ho dic perquè,
clar,
si volem que el nen
sigui com un adult
en petit,
malament,
ja no li estem,
a més,
li estem coartant
gran part
de la creativitat,
que el nen
la treu
a través dels jocs,
de la fantasia,
llavors això
crec que és important
que ho,
perquè a vegades
doncs,
bueno,
tothom quan és una mica
mogut
ja té
hiperactivitat,
i bueno,
clar,
els nens d'abans
no és que
no fossin moguts,
és que descarregaven
tota l'adrenalina
al carrer,
i jugant,
i corrent,
i amb bici,
i jugant a tots els tipus
de jocs,
llavors quan arribaven a casa
estaven esgotats,
i dormien,
llavors moltes vegades
vigilem amb això,
perquè estem creant-li
als nens
tota una sèrie
d'activitats
fora de l'escola,
fora de l'escola,
molt mentals,
i quan arriben a casa
tele,
ordinador
o videojoc.
I m'ho dava dir,
és que d'altra banda
també el joc es converteix
en un joc sedentari,
també.
Clar,
llavors tornen a estar sols
i tornen a estar
amb activitat mental,
i l'activitat física
no existeix.
Per tant,
un nen
amb l'energia que té
d'alguna manera
l'ha de descarregar.
Llavors,
vigilem amb això,
no?
Una coseta
que m'agradaria comentar
és que moltes vegades,
també,
fins als 7-8 anys,
els nens,
totes les patologies
dels nens,
i això ho dic
des de la...
des de la...
la posició
que jo no treballo
directament amb nens,
que jo no atenc
directament amb nens,
que m'agradaria...
perquè moltes vegades
aquests nens
estan fent símptomes
de les històries
dels pares.
I realment,
moltes vegades,
treballant amb els pares,
els nens deixen de fer
aquests símptomes.
Això especialment
fins als 8 anys.
Però fins i tot,
inclús,
en l'adolescència,
això es pot fer.
Ho dic perquè
moltes vegades
hi ha pares
que volen portar
el seu nen
i moltes vegades
el tema
no és el nen.
El tema és
alguna cosa familiar
que no està funcionant.
Llavors m'agradaria
que...
Però els nens
fan el símptoma d'això.
Quan hi ha alguna cosa
familiar,
que no funciona,
els nens són molt sensibles
per molt
que pensem
que no se n'enteren.
Tot el contrari,
els nens se n'enteren
d'una manera emocional
perquè els nens
capten les emocions
molt més que nosaltres.
Som nosaltres
els que les hem tapat,
els que hem posat
un munt
de capes
a la nostra ceba,
per dir-ho d'alguna manera.
Els nens
ho capten.
Llavors,
moltes vegades
hi ha coses
que es poden treballar
perfectament
amb els pares
perquè si els pares
es troben millor
i s'ubiquen
d'una altra manera,
els nens
deixen de fer
aquests símptomes.
Si els pares
es col·loquen
en una altra posició.
Això m'agradaria
que quedi
constància,
perquè moltes vegades
és com
el nen
i des d'aquesta posició
que a més a més
precisament
a mi no m'agrada
treballar
amb els nens
directament
perquè penso
que moltes vegades
és més important
treballar
amb el pare.
Encara que
hi pot haver
un problema
de família,
un problema
amb el fill,
però probablement
ho treballarem
amb el pare
i el pare
farà el que
tingui que fer
amb el nen
perquè si no
estem posant
l'etiqueta
al nen
i hi ha coses
que s'han de treballar
amb els nens
directament.
Això tampoc no
dic que no,
vull dir
que tampoc no es malinterpreti
el que estic dient.
Però
moltíssimes coses,
sobretot
a nivell més clínic,
per exemple,
crec que la logopèdia,
les reeducacions,
hi ha una sèrie de coses
que s'han de treballar
amb els nens.
Un nen que està retrasat
a nivell escolar,
això s'ha de treballar
amb el nen.
Però
quan són coses
més clíniques,
un nen tímid,
un nen que
no relaciona bé,
a vegades
estan fent un símptoma
d'alguna història familiar.
I especialment
fins als 7-8 anys,
que són moments
en què estan molt lligats
a la mare.
A la mare i al pare,
especialment a la mare
perquè sols ser
la que està més hores,
també.
Si hi ha algun pare
que està més hores,
estarà lligat al pare.
vull dir que...
Donaria per més
aquest espai,
aquest capítol,
o creus que ja
podríem tancar l'episodi
per les mares fills?
Donaria per més,
però vaja.
Jo crec que si vols
podríem parlar
una mica més
de l'adolescència
concretament,
que és una època
bastant complicada
i podríem,
si vols,
la setmana que ve,
enfocar-ho més
cap a aquest col·lectiu.
I mira,
els bons o bons sentiments
no neixen,
les persones
es formen
a través d'un procés educatiu
que ha de començar
en edats molt primerenques,
no?
I tant.
Senena Barro,
gràcies per acompanyar-nos
un dia més
i fins a la propera.
Molt bé,
fins la setmana que ve.
Si vols sentir-te
psicològicament millor
i no saps com fer-ho,
a què esperes?
Demanar ajuda
és de savis.
Consulta la psicòloga clínica
Sonia Navarro.
Truca al 977-22-0560.
La seva consulta
és al carrer Pau Casals,
número 10,
primer tercera.
Informa't a
www.sonianavarropsicologia.com.