Fins demà!
Per quina raó?
De terror, perquè tenia que anar al dentista i em pensava que m'arrencarien un quixal.
A veure, a veure, com t'han deixat?
No, no, no ha passat res.
No t'han fet res?
Sí, bueno, me l'arrenquen d'aquí un mes, però bueno, dius que ja tenim un mes de pròrrega.
Oh, hi havies d'anar al dentista just abans del programa?
Sí, estava preocupat perquè avui ho faré un programa que serà xungo, però no, no estic bé.
Bueno, que parlis bé no és garantia que el programa no sigui xungo.
No, no, no, el programa avui serà guapíssim, eh?
Home, jo crec que té algun toc xungo, jo, el programa.
Jo us aviso d'una cosa.
El primer.
Què és això? Ximé, no paga el mòbil.
Va, no em diguis que he parlat d'Eurovisió.
Home, hem de parlar d'Eurovisió avui.
També n'hi ha corcón.
Va, després direu que no teniu temps.
Mira, jo com que estic farta...
Després ja mi que no som friquis.
Com que estic farta d'esperar el monogràfic de les patates,
avui faré el programa menjant galetes.
Jo tinc gana, jo tinc gana, és hora de veranar.
Això no pot ser.
Home, avui farem el monogràfic de les Jocs Olímpics.
No sé qui peca en les Jocs Olímpics.
O l'Iberra Llenes, potser?
Per què l'Iberra Llenes?
Ah, no ho sé.
Bé, és indiferent.
Abans que s'acabi la nostra sintonia,
benvinguts al No en vinguis amb històries
per tallar aquesta presentació que no té cap tipus de lògica.
El programa de divulgació històrica,
encara que no sembli que Tarragona Ràdio
possiblement no es mereix.
No en vinguis amb històries aquesta setmana.
Aquesta setmana, com és habitual,
iniciem el programa amb una efemèride.
En aquest cas, en referència al referèndum
sobre l'entrada a l'OTAN de l'estat espanyol.
Una frase qualsevol signada per Get o Goete.
Get, Get, Get.
No n'aprendre mai d'Alemanya, aquesta xica.
No, jo mai.
Ach, tung.
També seguirem parlant el nostre monogràfic
sobre els Jocs Olímpics a l'Antiguitat.
I entre Galeta i Galeta de la Núria
també continuarem el programa
amb Avui fa 100 anys a Tarragona,
Curiositats,
i com a fet,
que esperem que no es torni a produir,
avui no parlarem de cap llibre.
Efemèrides
1986,
un referèndum sobre l'entrada de l'OTAN d'Espanya.
Això ho arribem a fer tu i jo?
Sí, t'esmigna.
Però és que m'estic menjant una galeta napolitana.
Tens més galetes o no?
Sí, té.
Ah, doncs espera.
Però que això no es fa.
Són napolitanes,
però no parlem dels Jocs a Roma.
Ui, per què no fem un flam
ni fem un Constantinople?
Els Jocs menjaven...
Bueno, eren olimpianis, no napolitanis,
però bueno, eren galletes també.
Vinga, 12 de març.
12 de març de 1986.
Vos en recordeu?
No eren...
Sí.
Teníem ja gust de raó, eh?
O tan no...
O tan no...
Va ser fora.
Què va passar?
Doncs tal dia com avui,
de fa 22 anys,
es va fer aquell famós referèndum
que en contra dels pronòstics
va guanyar el sí.
O sigui que vam entrar...
Acabant entrant a l'OTAN.
I en un govern socialista.
En un govern socialista.
I va ser un referèndum molt estrany,
veureu-ho.
Perquè, teòricament,
els partits de dretes
s'havien defensat d'entre l'OTAN,
els partits d'esquerres
i estaven en contra.
Però el PSOE
ja havia anat a les eleccions
en aquell lema una mica ambigu, no?
O tan de entrada...
No.
Que dius, ui,
què en vols dir, no?
Sí.
I al final va acabar sent,
per part del PSOE,
demanant el vot favorable
a l'entrada d'Espanya a l'OTAN.
Els partits de dreta, en canvi,
què van fer?
A més de demanar el vot afirmatiu,
com era la lògica que fessin,
per castigar el govern
van demanar o abstenció o vot en contra.
I els únics que es van mantenir
en el que havien defensat sempre
van ser els pobrets d'Esquerda Unida.
Dic pobrets perquè tal com no s'han d'anar a l'espoca.
I al final, com dic, va guanyar el sí
i vam acabar entrant a l'organització...
Com és?
Organització Tratado Atlántico-Norte.
De l'Atlantic Nord.
Molt bé.
Tant dia com avui...
De fa 22 anys, 12 de març de 1986.
Una frase qualsevol.
Qui vol tenir la raó i parla sol
segurament aconseguirà el seu objectiu.
Interessant, eh?
Tornem-me a repetir, Manel.
Treu-te la galeta de la boca.
Ja repeteixo jo.
Qui vol tenir la raó i parla sol
segurament aconseguirà el seu objectiu.
signat per Goet.
Goethe.
Goethe.
Goethe.
Goethe.
Goethe.
Goethe.
Pensador illiterat alemany
que va viure entre el 1748 i el 1832.
De jove va ser un advocat sense gaire vocació
i entre moltes obres,
cal destacar segurament totes,
però nosaltres ens fixem segurament
amb les elegies romanes
o amb els epigrames venecians.
Però el seu llegat més important
és la tragèdia en dues parts faust
a la qual dedicar pràcticament
tota la seva vida.
Goethe, el clàssic alemany més important,
és un valor universal.
El seu pensament reflecteix magistralment
l'inquietud del seu temps
davant la irrupció indefectible
d'una nova època.
Estem ja a principis del segle XIX.
Recordem la cita.
Qui vol tenir la raó i parla sol
segurament aconseguirà el seu objectiu.
No en vinguis amb històries,
el monogràfic.
Ja sé per què feu aquest monogràfic,
perquè heu anat a veure Astèrix
i los Juegos Olímpicos.
No.
Ah, no.
Hi ha una pel·lícula que es diu
Astèrix i los Juegos Olímpicos.
És l'última de l'Astèrix?
Dibuixos animats?
Ah, no, no, no, pel·lícula amb el Gerard Depardier.
Ah, el Depardier.
Sí, sí.
No, però diuen que està molt bé.
A veure, és d'acció.
Està ben feta.
Home, està molt bé.
No ho sé.
Doncs mira, per qui hagi anat a veure la pel·li,
ara potser clareu coses
o trencareu la pel·lícula o la tireu per terra.
No, segurament la tirarem per terra.
I per aquesta època, els atletes...
No es topava.
Bé, per una banda, potser sí.
No ho sé.
Però es queixaven de la pol·lució atmosfèrica,
en aquest cas d'Atenes?
No ho crec.
No ho creus?
Jo crec que no.
Com a molt si podien queixar
si alguna vaca es tirava un pet,
però hi havia una mica de metà,
però res més.
Què va passar a l'antiguitat,
durant dotze segles?
Els Jocs Olímpics.
Els Jocs Olímpics.
Sempre comença amb una pregunta, el Manel.
Cada quatre anys, toma, Jocs Olímpics.
O sigui que ara en portem apenes un segle,
imagina't, tots els segles.
També era cada quatre anys, a l'antiguitat.
Sí, també, també.
Els Jocs Olímpics d'avui en dia,
encara que no tinguin res a vore en l'esperit,
tot això de l'esperit olímpic,
tot això avui en dia fan per pasta,
bàsicament, i punto.
en aquella època era completament diferent,
ja que eren unes festes religioses,
culturals i deportives.
Se van celebrar durant, com dic,
dotze segles, ja veurem,
des del segle VII, VIII abans de Cris,
fins a finals del segle IV.
I és que els grecs donaven molta importància
en això de l'exercici físic,
tal com passa avui en dia
en la nostra societat, també.
Sí, bueno, mirant-nos a nosaltres mateixos,
no gaire, eh.
Escolta, que jo acabo de vindre amb bicicleta
de fer 20 quilòmetres, eh.
Ojo al dato.
Els nens, barons, barons,
les nenes no pintaven res.
Els nens, barons grecs,
al complir els 12 anys,
ingressaven ja a la palestra,
on començaven a treballar
l'exercici de músculs
i altres disciplines.
Als 16 anys entraven al gimnàs,
on realitzaven exercicis físics i atletisme,
i als 20 anys,
concluïn la formació deportiva,
se'ls entregava les armes
i estaven capacitats per participar
en aquests Jocs Olímpics.
Aquests Jocs Olímpics eren una...
a diferència del que és avui en dia,
que és una reunió de caràcter esportiu,
bàsicament,
eren...
tenien un caràcter molt més àmpli,
com dic, religiós, cultural,
però també social.
I és que l'antiga Grècia,
fins al segle IV,
quan els macedonis invadeixen el país
i ho unifiquen,
mai havia estat una...
Bueno, de fet,
ja en vam parlar una mica la setmana passada,
no del senyor Pericles.
Era un mosaic
de petites ciutats-estats,
no estava unificat.
Llavors, per a què servien
aquests Jocs Olímpics,
com les fires d'avui en dia,
una mica, no?
Servien per a...
Paraven les guerres,
inclús,
estaven les treguers olímpiques,
les treguers olímpiques,
i anava tothom allí,
se reunien,
se trobaven,
i era una manera de fer país,
diguem-ne, no?
Era com una espècie de fer una calçotada,
venim a fer una calçotada de tots,
però ells feien...
Quines compareixions?
Escolta,
perquè la gent m'entengui,
vale?
Molt bé.
Jo soc molt pedagògic.
I...
i era...
bàsicament per això
què es feia?
Se van començar a realitzar,
o històricament,
se diu que es van començar a realitzar,
l'any 776 abans de Cris,
i s'utilitza aquesta data
per a començar a comptar
el calendari helènic.
Així com el nostre calendari
partitza de la data
del naixement de Jesucrist,
els romans comptaven a partir
de l'any 753,
que és l'any de la fundació de Roma,
els grecs comptaven a partir
d'est any 776 abans de Cris,
que han considerat
com una de la primera olimpiaga
que es va celebrar,
tot i que els acadèmics
o els historiadors
situen aquest inici
en un interval
una mica més gran de temps
que va des de l'any 884
fins a l'any 704.
O sigui, ben bé,
tampoc no està massa clar.
I, com dic,
ens situarem
en aquest segle VIII
a una petita ciutat
anomenada Olimpia,
on hi havia emplaçat
el santuari més important
dedicat al Déu Zeus,
que era la divinitat
més important del Panteó grec.
Olimpia està situat
al Vall de l'Alfeu,
entre el món Olimp
i una petita muntanya,
la muntanya de Cronos.
Hi ha unes celebracions
que s'efectuaven
cada quatre anys
a l'estiu,
tal com passa avui en dia
en els Jocs Olímpics d'estiu,
entre els mesos de juny
i agost.
Com van anar evolucionant
aquests Jocs Olímpics?
Doncs bé, al principi,
aquestes reunions
que es feien
de caràcter social,
de caràcter cultural,
de caràcter religiós,
tenien només
un esdeveniment
deportiu
que era una carrera.
Una carrera de velocitat
que es corria
a la distància
d'un estadi,
que era una mesura,
una unitat de mesura
de distància
de l'antiguitat
que corresponia
a 192 metres actuals.
Però a poc a poc
es van anar ampliant
el número
de diferents competicions.
Estes competicions
s'anomenaven
Agons.
Teníem, per una part,
les carreres.
Com dic,
aquesta,
la més antiga de totes,
recorre un estadi,
era una carrera
de velocitat,
i més tard
es va incorporar
una altra carrera
que era
el mateix,
però anava a tornar,
o sigui,
de velocitat,
però més llarga.
Era la nomenat
Diaule.
Una miqueta més tard
també es va agregar
la nomenat
Dòlic,
que era una carrera
de resistència,
que al principi
tenia 1.500 metres
i en va acabar
tenint uns 4.600.
També es va añadir
l'anomenat
Oplitodromia,
que és una carrera
en armament,
en tot l'armament,
llança,
escut,
armadura,
i havien de córrer
en armament,
o sigui,
era una manera
d'entrenar-se
també per a les guerres.
Després teníem
també els salts
de longitud,
tal com passa avui en dia.
Corrien,
saltaven
sobre una
superfície
d'interra fina,
el que passa és que no es mesurava
la distància com avui en dia.
Els rècords no tenien importància,
no anaven a superar
marques.
Ah, no?
No.
Simplement miraven
els peus de l'aleta
que havia arribat
més lluny
i aquell guanyava
i aquí s'acabava.
També a partir del segle VII
es van incorporar
en aquests salts
en pesos,
o sigui,
saltava
en pesos
entre 1 i 5 quilos
que portaven
en pesos
o de pedres
o de plom.
També teníem
el llançament
de disc,
no sé si recordeu
aquella famosa escultura,
el discòbol
de Miró,
no del senyor Miró
que pintava quadres
aquí fa 50 anys,
sinó de l'escultor,
que simplement
eren quilos,
quilos,
dic discos
d'uns 5 o 6 quilos,
de fet,
s'han trobat
alguns de 6 quilos
i mig
i 33 centímetres
de diàmetre
i tenien que tirar-lo
quan més lluny
possible millor.
Teníem també
llançament de javelina,
tal com passa avui en dia,
doncs,
tirar la javelina
quan més lluny millor.
aquestes javelines
que eren armes de guerra
s'utilitzaven
en el seu ús
deportiu
sense punta.
Després
teníem
els agons
o competicions
lucratòries
o de lluita.
La lluita,
pròpiament dita,
era,
tenia com a objectiu
d'arribar
a l'adversari
mitjançant
diferents tipus
d'agarrant-lo
de diferents maneres
o preses diferents,
però no es podia
golpejar-lo
ni donar-li patades
ni cops de mà
ni cops de puny.
Era una mica
com el judo.
Si ara t'anava a dir.
El tenien que tirar a terra.
El pugilat
que era
el que
actualment
correspon
a la boxa.
O sigui,
lluitaven en els punys.
Primer descobert,
després també van incorporar guants.
Després també tenim
el pancràssi
que no era un senyor
sinó que era
una altra lluita
que apareix
al voltant
de l'any 640
i que aquí
ja era bastant més bèstia
ja que estava tot per més
menys arrencar els ulls
al contrari,
arrencar-li els dits
i n'hi havia alguna altra cosa
però no la recordo.
Arrencar els ulls
i mossegar-lo.
Tampoc?
Sí,
això tampoc estava...
O sigui,
tu no li podies arrencar els dits
ni treure els ulls
ni mossegar-lo
però li podies fer
tot el que volguessis
i això
alguna vegada
havia acabat en la mort
de...
s'hi va anar endurint
en el temps.
Sí,
i es feia però amb armes o...?
No, no,
despullats.
Amb els punys
i els peus
i el que convingués.
Perquè ja veureu que
estaven tots despullats, eh?
A l'època
era obligatori
anar despullat
als que competien.
Estaven també
les competicions hípiques,
les carreres de carros
que després van adoptar
els romans.
Les quadregues
i les vigues
es feien a l'hipòdrom
d'Olímpia
que tenien
1.540 metres
i aquí
és una tradició
que comencen
les carreres de quadregues
l'any 680
i que es perllongarà
pràcticament
fins a la caiguda
de Constantinople
2.000 anys després.
Després també
estaven les carreres
de cavalls
introduïdes
també a la voltant
de l'any 650
abans de Cris
i tot i que
tenien que pensar
que no tenien
estreps
o sigui
que corriien
sense subjecció
a qual cosa
era més dificultós
tenint en compte
que eren carreres
on hi havia
balles
fossos
pendents
i terrenys
abruptes
en dificultats.
Això també
era important.
Després estava
també
la competència
per excel·lència
el pentathlon
que crec que es fa
avui en dia
també.
El pentathlon
eren 5 proves
una carrera
de velocitat
salt de longitud
llançament de disc
de javelina
i lluita
i es va incorporar
l'any 708
abans de Cris
qui guanyava
el pentathlon
era el jefe
dels guanyadors.
Era l'esportista
complert.
L'Iron Man.
Sí.
Li erigien
una estàtua
al santuari
de seus
i gravaven
ell el seu nom
i quedava
per a la posteritat.
Això dels Jocs Olímpics
que va començar
com una cosa
més d'anar per casa
a poc a poc
en el part dels anys
s'hi va anar fent
més gran
i més gran
i es va tindre
que muntar
una organització
molt ben estructurada
per a
poder dirigir
en eficàcia
i aquesta organització
dels Jocs
va passar
a mans
de la nomenada
Voler
d'Olímpia.
Era un
consell olímpic
que s'encarregava
d'elegir
els jutges
i castigar-los
si no ho feien bé
i també controlar
els gastos
i ingressos
del tresor
de seus.
O sigui,
tots els diners
que entraven
i sortien
a partir
d'aquest
esdeveniment.
Tenim
una altra figura.
Escolta,
parles de diners?
No,
al segle
76
encara no.
A partir del segle
6-5
crec que sí.
En quin sentit diners?
La gent havia de pagar
per entrar?
No,
era tot gratuït.
Doncs els diners
se'ls pagava.
Seria
en espècies,
serien
donacions,
donatius
que feien
al santuari.
però no es cobrava
entrada.
Els jutges
anomenats
helenòdiques
tomaven el seu càrrec
deu mesos
abans
de l'Olimpíada.
Normalment
per una
Olimpíada
tot que podien ser
reelegits
i ells seleccionaven
els millors participants,
supervisaven els entrenaments,
inspeccionaven
les instal·lacions,
dirigien les proves
i condecoraven
els guanyadors.
Si s'equivocaven
també rebien forra.
Ah,
sí?
Sí.
I després
teníem els teòcols.
Els teòcols
eren sacerdots
que supervisaven
els temples
i se n'encarregaven
específicament
de la litúrgia
perquè recordem
que era
la base
de tota la religiosa,
no?
Era fer els jocs
en honor
al senyor Zeus.
Hi havia tota una sèrie
d'enormes
i sancions
en aquests jocs
que estaven gravats
en unes tauletes
de bronze
que tothom podia
llegir.
Algunes
de les quals
volies dir
ara mateix,
per exemple,
els que volguéssim
participar
tenien que ser
grecs,
i de condició
lliure.
Evidentment,
barons,
homes.
Tenien que fer
l'entrenament
reglamentari
a una ciutat,
que ara en parlarem,
que estava a prop
d'Olímpia,
a Elis,
i prestar
el jurament ritual.
Elis,
Elis,
sí, Jordi.
A mi també
m'ha vingut al cap.
Les dones casades
no podien
presenciar
els jocs,
però si eren
solteres
sí que podien
entrar
com a espectadors.
I direu,
per què?
Per què?
Ah,
perquè els homes...
Te ho explico
en la següent norma.
Ah, diguem.
Els participants
tenien l'obligació
d'anar despullats.
I clar,
si entraven
dones casades
se podien emocionar,
suposo.
Podien comparar.
Podien comparar
i dir que tinguessin.
I les solteres
ni que s'emocionessin,
bueno, mira...
Millor per a elles,
no?
Ah,
que curioso,
en les peleies
ni en les carreres
fer-lo caure.
Però bé,
sembla ser que
el no del pancraci
va acabar la cosa
com va acabar.
Intentar subornar
un jutge
era castigat
amb cops de fuet.
O sigui,
poca broma.
I els jutges,
evidentment,
no podien participar
com a esportistes
en els jocs.
Havien d'anar
despullats
els jutges
o no caminen.
No, els jutges
crec que no.
Les sancions
per no complir
el reglament
podien ser econòmiques,
que eren
les més freqüents,
polítiques,
deportives
o corporals,
que te donaven.
O sigui,
que era una cosa seriosa.
La dels assots,
que deies.
Sí.
I com
se portaven a terme
aquests jocs?
Doncs,
un any abans
de començar
les competicions,
els atletes
començaven
a entrenar-se
a la seva pròpia polis,
a la seva pròpia ciutat.
I un mes abans
anaven a aquesta ciutat,
a Elis,
que estava
a uns 50 quilòmetres
d'Olímpia,
on,
durant aquell mes,
feien una sèrie
d'entrenaments
supervisats
per aquests jutges,
tots igual,
no?
específics
per a cada prova.
Com dic,
havien de ser grecs,
tot i que
aquest requisit,
quan va arribar
la conquista romana
al segle II,
abans de Cris,
se va acabar.
Podia anar tothom,
llavors ja.
I els jocs
duraven,
se suposa,
que sis dies.
I s'arribaven
a fer 23 proves
diferents,
sense incloure
esdeveniments
musicals
o culturals,
com lectures
de poesia,
etcètera.
i l'ordre
més o menys
era
el següent.
El primer dia
començava
tot el festival olímpic
amb un concurs
de trompeters,
o sigui,
una espècie de desfilada
que es feia
com avui en dia
es fa la cerimònia
i l'inauguració.
El segon dia
estava destinat
a les competicions
dels més joves.
El tercer dia
se portaven a terme
les activitats
relacionades
amb cavalls,
equestres,
a l'hipódrom.
I era la jornada
aristocràtica
per excel·lència,
carreres de quàdrigues
o de dos cavalls
i també
l'opentatlon,
que com he dit,
el que guanyaria
era considerat
com l'atleta més valiós
de totes les olimpiades.
El quart dia
era el dia més important
des del punt de vista religiós
ja que
se feia
el ritual solemne
en honor a seus,
sacrificant
cent bous.
O sigui,
Déu-n'hi-do,
que moltes cent bous.
Cent bous?
Sí.
Després suposo que
se'ls menjava.
S'ha de menjar, clar.
El cinquè dia
realitzaven
les proves
de les carreres,
el diaule,
el dòlic,
la lluita,
el pugilat,
el pancràssi
i acabava el dia
en la oplitodromia,
que era aquella carrera
vestits tots
en armament de soldats.
El cinquè dia,
que era el que
tancaven els jocs,
s'entregaven els premis.
Estos premis
avui en dia
es donen medalles,
no?
Doncs bé,
no recebien
els guanyadors
premis materials,
sinó honor i glòria.
Però se'ls donava
un objecte simbòlic
que al principi
era una massana
i poma,
no?
Dieu-ho aquí?
Sí.
De veritat,
de les que es mengen,
també.
Sí.
Sí.
Se la podien menjar.
Suposo,
perquè si no es devia
podrir el temps.
i després se va entregar
ja una corona
o de rames
d'olivera
o de lloré
i una cinta de llana
al front.
Era suficient,
no?
A més,
a més,
els guanyadors
s'inscrivien
en un registre
així com el nom
del seu pare,
el lloc de naixement
i del llenatge
del qual provenien.
I com he dit,
el que guanyava
totes les proves
del pentatlón,
si aconseguia guanyar
les cinc proves,
tenia dret
a una estàtua
al temple de Zeus.
Per tant,
hi havia edicions
dels Jocs Olímpics
en què no hi havia
guanyador del pentatlón?
Suposo que no.
Suposo que no,
si només guanyaven
dos o tres o quatre,
no,
no podia.
Si guanyava les cinc,
doncs era un autèntic heroi
i li feien una estàtua
que dava allà
al temple de Zeus.
Que déu-n'hi-do.
Què va passar
en els Jocs Olímpics?
Doncs,
que després del màxim
esplendu
al segle sisè i cinquè,
a poc a poc
van entrar
en una certa decadència,
però tot i això,
com dic,
que al segle II
els romans
invadixen
Grècia
i els Jocs
no es van acabar.
Van substituir
500 anys més encara.
Sota,
bueno,
sota les aprovisions
del César,
en aquest cas.
Sí.
El que passa
és que també
se'n van fer
a moltes altres ciutats,
prenent,
des del segle IV
abans de Cris,
prenent com a model
el que es feia Olímpia.
El que passa
és que normalment
aquests altres Jocs
no es feien
en honor d'una divinitat,
sinó d'un mandatari
o d'un rei,
no?
I saps qui va acabar
en els Jocs Olímpics?
Algun emperador romà?
Sí,
però quina religió
va acabar
en els Jocs Olímpics?
Cristianisme.
Cristianisme,
evidentment.
I això que ja no
anaven despullats,
no?
Suposo.
En època romana?
Sí.
Vols dir,
en època romana,
despullats?
No t'ho sabria dir.
Ja me'ls imagino jo
amb les togues, eh?
Sí.
Vagin a la toga
o lluita.
No, no,
t'havia anat.
Jo crec que sí
que anaven despullats.
immediatament
l'emperador Teodosi I,
que l'any anterior,
l'any 392,
havia prohibit
tots els cultes pagans,
considerant-los
com a culte pagà,
ho va prohibir.
Dos anys després,
l'any 395,
els gots van
invadir i saquejar
Olímpia,
ho van destruir tot
i es va perdre
ja la tradició
fins que és
1.500 anys després
el baron de Coubertin
i altres idealistes
francès,
bueno,
europeus
de finals del segle XIX
van decidir
recuperar
aquests jocs
l'any 1896 a Tènes,
però això
ja és una altra història.
No en vinguis
amb històries,
curiositats,
que teniu fred.
Avui un parell...
Home, la galleta
estava bona.
Això te contesto,
vull dir,
bueno...
Teniu fred,
la galleta
estava bona.
Quina hora és?
Passat demà.
Curiositats.
Curiositats.
Avui parlem de
Reikard,
cor de lleó,
un rei anglès
que per començar
no havia nascut ni
a Anglaterra,
havia nascut a França
i no parlava anglès.
I no tenia cor de lleó.
Parlava francès,
per començar,
tampoc tenia cor de lleó.
i és que moltes són
les llegendes
i històries
que s'han explicat
al voltant
d'aquesta figura,
de la figura
d'aquest rei anglès
que va participar
a les croades,
en concret
a la tercera croada.
Moltes de les seves
fites,
doncs,
aixequen
la seva valentia
o la valentia
d'aquest personatge,
però poca gent sap
que també és el responsable
que durant la tercera croada
doncs va
manar,
tallar el cap
a 2.700 musulmans.
tan gran
va ser el terror
que va sembrar
a Orient
que les mares
de l'època
quan volien reprendre
els seus fills
els amenaçant
van dient
que bé
Ricard Cordejo
o com dient
que bé
l'home del sac.
És el rei
de Robin Hood?
Sí.
És el rei
que està fora
i que estan esperant
que torni
perquè posi una mica
d'ordre.
Que hi ha un sorpedor
en la serra.
Doncs aquest senyor
que en teoria
estan esperant
perquè fiqui ordre
estava organitzant
el desordre
a Orient Mitjà.
Avui fa 100 anys
a Tarragona.
La veritat
és que
1908
almenys
fins al mes de març
va ser un any
bastant avorridet
a Tarragona.
Sí,
t'agradava més...
Almenys
els dijous
d'aquell
perquè era dijous
fa 100 anys.
No ho sé.
Sí que a finals
de 1907
grans inundacions
descarrilament de trens
una miqueta
més interessant.
Deixa'ls ser una mica
tranquils.
També tenen dret
a Gaudí
a l'inici de primavera.
M'han obligat
a portar-vos
una sesió
del Ajuntament
perquè dius
que no va a pensar res
i voreu
que feia el Ajuntament
fa 100 anys
i l'ordre del dia
per a mañàna.
Diu,
primero,
lectura i aprobació
del acta anterior.
Sí,
se escau.
No,
això m'ho invento jo,
però bueno.
Segundo,
registro
de los boletines oficiales.
Tercero,
distribució de fondos
per a les atencions
del presente mes.
Cuarto,
dictámenes
de la Comisión
de Gobernación.
Primero,
concediendo una pensión
al huérfano
José Rabada Gabriel.
Segundo,
aprobando una cuenta
de don José Vidal
para la comida
servida
a la corporación
el día
de la declaración
de soldados.
Tercero,
proponiendo...
¿Vale?
No res.
Jordi,
avui estem tremendos,
eh?
Tercero,
proponiendo...
Proponiéndose...
Proponiéndose
acudicada
una pensión
durante ocho meses
al joven artista
de esta ciudad,
don José Sentís Porta.
Que no sabe
què va a fer
el señor Sentís Porta,
si va arribar a ser artista
o no.
Può ser viure
del cuento
de la pensió
que ésta.
Può ser,
sí.
Sin que
això d'aquí
no he acabat de identificar.
Supongo que fica
en el Ministerio de Fomento,
¿no?
O que...
En fin.
Sí,
se habla una M,
Ministerio de Fomento.
Vale.
Primer,
autorizando a don Antonio Elías
para hacer obras
en la casa número 11
de la calle de Caballeros.
O sigui,
tot això d'aquí
son los permisos
que demane la gent
per fer les eues
obres particulares.
Según,
concediendo permiso
a don Matías Mallol
para colocar
un mástil de bandera
en la casa número 1
de la calle de Mar.
Tercero,
adjudicando
don José Pellicé
el concurso
de repicado
de piedra
acoplada
en las afueras
de San Francisco.
Això és el que havia fet
a la sessió,
o el que s'havia decidit
a la sessió
de l'Ajuntament
de fa 100 anys.
I a més a més,
també tenim un altre
patrocinador, Jordi.
Ah, sí?
Sí.
L'Ajuntament de Tarragona?
No m'ho crec.
No,
de Liverpool, tío.
Ah, Liverpool, tío.
Igual era un iaio
de John Lennon.
Qui sap.
és la United Alcalde Company Limited.
Sulfato de cobre puro garantido
de 90 a 100%
de Liverpool
i t'avisen que si compres
en aquesta empresa
exija-se la marca
Dos Manos.
Una marca,
Dos Manos
que està escenificada
per dues mans
de dues persones
donant-se la màu,
les dues mans
que s'encaixen.
Pida-se a los principales
importadores de España.
No sé,
si vols
el sofá de cobre,
com ho has dit?
The United Alcalde Company Limited
patrocina
No en vinguis amb històries.
Ahí está.
Notícies
Com sempre anem malament de temps,
però bé,
anem fent.
I de notícies,
què vols que et digui?
Doncs també.
És que fa 100 anys
tot era una mica avorrit,
les notícies també,
no han trobat cap tomba a Egipte,
en fi.
Bueno,
si aneu a Roma
podeu visitar
una altra part
de la casa d'August,
al Palatino,
que s'acaba d'obrir
al públic.
Se'n va obrir una part
fa un temps
i ara
el senyor August
es va construir
un gran palau
abans de ser designat,
bueno,
Octavi,
abans de ser designat
com a August,
com a emperador.
Sí.
I se'n conserven
unes quantes
habitacions
o unes importants,
no?,
en unes pintures murals
molt importants.
Ara s'han recuperat
quatre habitacions
que estan al costat
septentrional
d'un peristil.
Se tracta
de
l'estudiolo
o despatx petit
de l'emperador
el Gran Ecus,
que és una sala
dedicada a rebre visites
amb paviments
de màrmol
i dues sales més.
És molt curiós,
veu-ho,
perquè són sales
molt grans,
molt altes
i completament
cobertes,
inclús en volta,
cobertes en volta,
tot cobert
amb frescos,
que són
els millors frescos
o els de més qualitat
de l'època,
de finals del segle
primer
abans de Cris.
el que passa
és que
a Roma
les visites
es fan
en petits grups
viats,
suposo que
si vas allí
potser no entres,
no sé si s'ha de fer
a algun lloc
una reserva
o alguna cosa.
Però bueno,
si aneu a Roma
ja ho sabeu,
aneu al Palatino
i a la millor
una mica de sort
podeu visitar
la casa del senyor August.
I també
una altra notícia
de Tarragona
que diu
que construiran
la rèplica
d'un jardí romà
al costat
de l'amfiteatre.
Ai, molt bé, eh?
Dalt de l'amfiteatre
aquell parc
escarós
que ho diré
d'una altra manera
allí abandonat.
Home, escarós,
a veure si fan cosetes.
Hi ha una taula
de ping-pong, eh?
Us ho dic.
Ah, sí?
Sí, sí.
Allí, no ho heu tocat
el bató?
Quin sentit té
fer una rèplica
d'un parc romà?
Bueno,
aquí queda bé.
Home, ja que s'ha d'arreglar,
no?
Potser ja que està
a prop de l'amfiteatre.
Diu que volen fer-ho
una zona més aterrassada
perquè ara hi ha
molt de desnivells
dalt del carrer.
I ho trobo bonic, també.
Però, bueno, clar.
Bueno, no ho sé.
No és de tant
posició.
Suposo que el deuen
sobre els diners
i a més de restaurar
la muralla,
que està molt bé,
doncs ha de fer
jardins romans,
si li voleu dir així.
Toma, ja.
Ala, venga, venga.
No ho sé.
Suposo que hi ha
llibres que parla
de diferents
jardins romans
perquè volen recrear
un jardí de necròpolis,
altres de
cases privades.
Ja veurem què...
Home, posats a arreglar-ho,
doncs, bueno,
doncs, vaja,
no veig tan la idea.
Mentre s'hi pugui accedir,
perquè, clar,
mi queda tot amb l'amfiteatre
que no m'estan
pots mirar des de dalt.
No, no, es podrà accedir,
es podrà accedir.
Què passa és que dius,
vale, aquí us gastaran diners,
no?
I, per exemple,
jo quan moltes vegades
passo en bicicleta
per davant de la muralla romana
i on està la...
Tu creus que les muralles
necessiten ràgimment
una restauració?
No només les muralles.
Tot, però jo et dic un tram
que el veig,
a Tàrraco.
Sí, on hi ha les piscines.
Exacte, on està el camp del Roquerà,
el que fan activitats
a Tàrraco.
Allí hi ha un tram de muralla
que hi ha un munt de fragments,
però fragments,
alguns de pam,
caiguts.
Hi ha unes zones d'humitat
que es veu
que estan degradant
els carreus romans,
però a marxes forçades.
Però aquesta és,
possiblement,
la part menys vista
pel turista
que arriba a la ciutat de Tarragona.
Home,
està la sortida
del passeig arqueòleg.
Sí, això també.
Sí que es veu, eh?
Sí, sí, però bé.
Home, si diuen que
la muralla
la restauraran,
que hi ha...
Però és que aquella zona
jo penso que s'hauria d'actuar-hi ja,
perquè s'està caient
literalment a trossos.
Molt bé,
fem un toc d'atenció
a l'Ajuntament de Tarragona.
D'acord.
El rellotge del temps avança
i el pèndol de la història
continua funcionant.
Ens veiem la propera setmana
a...
No em vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio.
No, no ens veiem
la propera setmana.
No, no, no, no.
Jo necessitava...
Jo necessito un descans.
Jordi,
és un home
ajetreado.
Sí, sí.
És que teniu feina.
Arriba Setmana Santa.
No tenim feina, no.
Però jo sé que us passareu
tota Setmana Santa
preparant el monogràfic
de la patata.
No, ens passarem...
Que ens passarà l'any
de la patata.
El de la patata
va dir que ho faria Jordi.
Jordi...
Ho podem fer després de l'estiu,
inclús.
No.
O que no?
És que jo tinc ganes
de menjar-me...
Avui l'experiència
de menjar-me una galleta
ha sigut...
Home, jo he trobat
una mica de mala educació.
Mira, mira.
Sí, mira,
el que estava badallant
tot el programa...
Però ningú ho ha sapigut.
i ara ho havíem fet públic.
Sí, però a mi em caia
la llagrimeta.
Jo aquí parlant d'Olímpia
i tu aquí...
Com deia la Núria,
crec que és la temperatura
que fa en aquest estudi.
Sí, no?
Fa aquella caloreta,
allò que no saps
si posar-te raó
i treure-te-la.
En fi...
I com que no volíem acabar
com els atletes grecs...
Clar.
Bueno, no estaríem a veure.
També podem fer un programa
sobre nudisme
i fer-lo despullats,
vull dir, és una opció.
Ui, passeu bona setmana santa,
descanseu, descanseu.
Adéu-siau.
Adéu-siau.