Música
Manel Magí i Jordi Ximena, bona tarda.
Molt bona tarda.
Ai, aquí subratllant fins l'últim moment.
Clar, com sempre.
Sí, de fet és veritat.
Com te penses que vam aprovar la carrera?
Som els subratlladors.
Estudiant l'últim moment, fent-ho tot.
Però veig que no porteu allò,
rotuladors d'aquells de colors.
No.
Això és molt de batxillerat.
Sí, no, no, i això a nosaltres, sí, que ja existíem,
però érem de classe obrera, nosaltres.
Clar, bolígraf, llapis gairebé.
Bolígraf, vic.
Llapis sense punxa gairebé.
I si et despistava el company del costat, li agafaves,
si no em portaves.
Ja veieu, eh?
Amb quina mena de col·laboradors hem de tractar.
En fi, espero que almenys els continguts valguin la pena.
No et queixes, que portem un programa extraordinari.
Ah, sí?
Sí.
Que estrany.
És per dir alguna cosa, no?
Molt bé.
Benvinguts al No Vinguis en Històries,
és el programa de divulgació històrica que Tarragona es mereix.
No en vinguis en Històries, aquesta setmana...
Aquesta setmana, programa número 31 de la quarta temporada, no?
Temporada.
No cridis, Manel, no cridis.
Perquè són programes que trempen, per això s'emociona.
M'emociono perquè estem a 4 de juny i ja hem cobrat la nòmina.
Molt bé, ja hem cobrat la nòmina.
I també una notícia trista, que ens queden 4 programes del No Vinguis.
No, menys.
Menys, 4, 11 i...
Doncs 3 programes, comptant aquest 3 programes.
Que trista.
Després arriben les vacances de Nadal.
Ai, de Nadal.
D'estiu.
Que malament que estem.
Has vist?
Doncs bé.
No veu de fer sumari?
Sí, sumari.
Que si li ficam una B, és un submarí.
Doncs bé, iniciem el programa.
És un sumeri.
Que també és important, eh?
Començem el programa amb la nostra efemèride habitual,
en aquest cas dedicada al cinema en color,
als orígens del cinema en color.
Una cita, una frase qualsevol d'un senyor
que es ficava la mà per sota de la roba.
Era Napoleo Bonaparte.
Ha quedat fatal.
En fi, continuem.
Un atxo viral.
També va quedar fatal el senyor Guet en bona part d'Europa.
Un monogràfic dedicat als bombardeig alemanys sobre Londres
a la Segona Guerra Mundial, clar.
I també, com és habitual, avui fa 100 anys a Tarragona,
les curiositats que desvetllarem,
un dels grans secrets de la història de la humanitat
i també, doncs, notícies...
Ah, sí?
I ho deixes anar així tal qual?
I tant.
Bueno, que s'esperin, no?
Clar, que s'esperin.
Les curiositats.
I poca cosa més.
Ja no diré, no, del llibre.
No, cal que ho digui.
Vinga, va.
EFEMÈRIDES
1929, projecció de la primera pel·lícula amb tecnicolor
per part de George Eastman.
Aquest efemèric l'ha depotat el Manel, no?
Que és l'especialista cinematogràfic de la casa.
A què us sona, el de Tecnicolor?
Tecnicolor.
Tecnicolor.
El que es fa servir ara.
No, ja no es fa servir, però moltes pel·lícules, allà al baix, antigues, tal, ho fiquen, no?
Sí, que era un sistema d'imatge, o...?
Doncs sí, va ser Tecnicolor el primer intent efectiu del cine,
o de la indústria cinematogràfica,
per deixar atràs el blanc i negre
i reproduir els colors a la pantalla.
Ah, molt bé.
De fet, va ser l'any 29 quan es va projectar aquesta primera pel·lícula,
però les dues primeres pel·lícules que sonaran són de finals dels anys 30,
Local Viento se llevó.
I tant.
Sí, amb aquells colors esmortaïts, no?
Però colors.
Sí, però molt vius i molt ben...
Sí, amb uns pastels.
I el Mago d'Oz, també.
Doncs s'aconseguia per la filmació simultània
de tres pel·lícules dins de la mateixa càmera,
cada una de les quals comptava amb filtres
perquè fos impressionada només per un color.
Després d'un procés de tintura,
que tenia que més a veure en la impremta que en la fotografia,
es treia una sola còpia que es projectava mantenir els colors de la realitat.
Bé, pel que sembla ser, els colors eren molt purs i no ha estat encara ben bé igualat,
aquesta puresa de colors.
O sigui, recordem tal dia com avui,
de l'any 1929, fa 79 anys, són això?
L'Ocina feia un pas per deixar d'espoir el blanc i negre
i endinsar-se dins del món del color.
Una frase qualsevol
Havia dirigit, sense emoció, les més sagnants batalles
i em trobo aquí conmogut pels crits i el dolor d'un gos.
Imagina-vos...
Que bonic!
Home, bonic, bonic...
És poètic.
No sé, poètic, la cita, la frase sí que és poètica,
però potser és...
Com mou més el crit de dolor d'un senyor que s'està morint en plena batalla, no?
Però jo crec que ho diu com a sorprès, fins i tot, no?
Sí, sí, sí.
L'autor és Napoleó Bonaparte, nascut l'any 1769
i mort a Santa Helena, a l'illa de Santa Helena, l'any 1821, com tothom sap.
Era fill d'un cors col·laboracionista amb els francesos
que va traslladar la seva família a França l'any 1779
on va estudiar Napoleó
i justament allí va agafar certes posicions ideològiques
independentistes i antifranceses.
Imagineu-vos, el senyor Napoleón.
Posteriorment, i amb la revolució, es va declarar jacubí
i va començar una brillant carrera militar
per, posteriorment, declarar-se anti-jacubí
i, doncs, després de la mort de Robespierre,
declarar-se anti-jacubí
i passar molts dels jacubins també
per fer-los arribar a la presó.
Doncs, com a general, va començar una increïble
carrera o cursa militar
que el va portar a Itàlia, on aconseguir, després d'una victoriosa campanya,
el tractat de Campo Formio
i, per primera vegada, ja va modificar el mapa polític europeu,
les fronteres,
suprimint el regne de Venècia.
També va acceptar, doncs, dirigir els exèrcits
i, com ja sabeu, més endavant, doncs, va acabar
fent-se declarar, anomenar, emperador pel mateix papa Pius VII,
que va ser obligat a consagrar-lo a París l'any 1804.
De fet, se la va ficar ell, la corona.
Sí.
Sí, sí.
Era molt xulo.
Sí.
A partir d'aquí s'inicia un règim autoritari, personalista, repressiu,
que a vegades, inclús, tenia aspectes gairebé similars a l'antic règim.
És a dir, tot el que la revolució francesa havia intentat derrocar i trencar.
Ara no podem fer tota la biografia d'en Napoleó,
però jo us mereixeria un monogràfic, aquest home.
I 3 i 4.
I 3 i 4, perquè després hi ha totes les...
Sí, les guerres amb tota Europa, a Egipte també,
per frenar els anglesos, contra la Gran Bretanya.
A més, és un personatge que té alguna cosa,
perquè tots els bojos...
Sí, o tots els dictadors posteriors sempre han tingut una referència.
És un personatge que ha calat molt dintre...
Perquè allò de portar la bar darrere, la baixa sota la...
Seu que tenia mal de panxa, ho tenia...
Sí, però no ho sabeu, perquè no se sap.
Portava més bé el pit, no? No passa la mà.
La mà a l'alçada del pit o a l'alçada de la panxa?
De la panxa, crec que...
De la panxa?
Crec que era un problema físic.
Però no ho sabeu del ser ara, això no s'ha demostrat mai.
Ai, ja en parlarem.
Recordem la frase?
La cita era la següent.
Havia dirigit sense emoció hores més en nans batalles
i em trobo aquí com mogut pels crits i el dolor d'un gos.
Napoleó Bonaparte.
No em vinguis amb històries, el monogràfic.
Avui estaré superatenta.
M'agrada molt el monogràfic que heu portat.
Però faré preguntes, eh?
Te n'estàs fotent a mi?
No, que va en sèrio.
Escolta una cosa...
El bombardejos alemanys sobre la ciutat de Londres?
Sí.
A la Segona Guerra Mundial.
A mi m'agrada fer monogràfics que sortiguin paraules alemanyes.
Va, que farem un concurs.
Com s'ha pronunciat?
No sé si ho sabré tot, que jo tampoc penso tant.
Blitz?
Blitzkrieg.
Blitzkrieg.
És la guerra ràpida?
Sí, la guerra llampec.
Sí.
Però avui parlarem no de la Blitzkrieg, sinó, de fet, d'una contracció de la paraula Blitzkrieg.
Simplement de blitz, que vol dir literalment llampec.
Llampec.
I m'assembla que també vol dir que això és molt bonic.
M'assembla, ara no podré posar la pota.
El moviment que fan les parpelles, on cloca d'ulls.
Ah, sí?
De cosa ràpida.
Que poètics que són.
Un flash.
Sí, mira, un això.
En un blitzkrieg.
I més ràpid, ingress.
Blitzkrieg.
Blitzkrieg.
Molt bé.
Doncs se coneix com el nom de Blitz, estem parlant de la Segona Guerra Mundial,
el bombardeig sostengut sobre el Regne Unit per part del Tercer Reig, o sigui, dels alemanys.
Especialment en el període que compresa entre el 7 de setembre de 1940 i el 16 de maig de 1941.
Tot i el nom, no és que fos un exemple de guerra llempeg.
La Blitzkrieg era una guerra terrestre basada en uns moviments molt ràpids de les tropes i dels tanks.
Això no.
Això només havia de ser un bombardeig estratègic i que pretenia anar minant la moral de la població anglesa
i que acabés de treure a Anglaterra de la guerra o ben incapacitar-la per resistir a una eventual invasió alemana.
Però era, bueno, digues, digues, digues, no.
Núria, espera't.
Sí, amor, espera't.
Home, si pots preguntar alguna cosa, tu dispara.
No, després, després.
Molt bé, situem-nos al juliol de 1940.
França havia caigut davant les forces alemanes i començava la nomenada batalla d'Anglaterra.
I què era això?
Era un atac frontal dels caixes alemanys, de la Luftwaffe, contra els caixes de la RAF, de la Royal Air Force,
o sigui, les forces angleses, amb l'objectiu de deixar els anglesos sense força aèria i facilitar-se una invasió amfibia del país.
Destrossem els avions i així farem entrar per terra.
Les seues instal·lacions aèries terrestres i no tindran cap problema per desembarcar.
Les baixes van ser quantioses per les dues parts, però els anglesos, en moltes menys reserves, van estar a un pas de la derrota total.
I això és molt curiós perquè hauria pogut canviar el curs de la guerra i el curs de tota la humanitat.
S'ho hem dit tantes vegades, no?
Si els alemanys haguessin continuat els atacs contra la RAF, en poques setmanes l'hagessin derrotat,
assolint la supremacia aèria i haguessin pogut invadir lliurement el país.
Què va passar?
Que els alemanys mai van arribar a saber de los futurs que estaven els inglesos i que estaven a un pas de derrotar-los.
I quan hi ha allò que els faltava a l'última espenta, van dir, canviem de tàctica.
El tàctica i la banca, s'ha de dir, sí.
Què va passar?
Que van decidir deixar d'atacar frontalment la RAF, els aeródroms i els avions,
pensant que seria més eficient destruir primer instal·lacions estratègiques com fàbriques d'avions o arsenals.
Així, a finals d'agost, la LUP va començar a atacar objectius industrials, el Birmingham o el Liverpool.
I va ser en aquest context quan es va produir un fet que va acabar de salvar els inglesos i canviar el curs de la guerra i de la història.
Estaven els alemanys dient anem a bombardejar-los les fàbriques, anem a bombardejar-los tota la cadena de producció, d'avions, termament.
I arribem el 24 d'agost de 1940.
Resulta que alguns bombarders alemanys tenien objectius industrials a prop de Londres.
Però van tenir una errada d'orientació, es van perdre.
I van soltar de manera accidental les bombes en diversos barris, o sigui, sobre objectius civils, de l'est i el nord des de Londres.
Els barris de Benalgrin, Hagney, Islington, Tottenham i Finchley.
Es van equivocar?
Se van equivocar.
Simplement això?
Simplement.
A l'època no tenien uns mètodes molt precisos de bombardeig i ells se van desorientar.
i els danys, no és que fossin molt grans, però van haver-hi alguns morts.
Llavors els anglesos van acusar els alemanys de premeditació en l'atac i els nazis se van disculpar.
Van dir que no, que perdonessen, que allò havia sigut un error, que no entrava dins dels seus plans i que havia sigut involuntari.
Però els anglesos no van admetre aquestes disculpes i al dia següent tots xulos ells van llançar un atac, un petit atac, contra la mateixa capital alemana, Berlín.
Però, a veure, era una època en què es demanava perdó per bombardejar?
Sí.
A la població civil, sí.
A l'això, sí.
Com a mínim als inicis.
Als inicis, en estos inicis, sí.
També és una actitud curiosa, no?
Al principi, per exemple, s'ajudaven els pilots que caïen, si arribava un avió i caien per caigudes, al principi de la guerra se'l recollia, se'l tractava bé i al final de la guerra s'intentava matar-lo.
L'anemic estava demonitzat.
Sí.
I res.
A por ell.
Doncs bé, els anglesos van decidir bombardejar Berlín.
I és que el fantasma del senyor Gering, que era el cap de la Luftwaffe, havia dit que mai ningú s'atreviria a bombardejar Berlín.
I a més, perquè els nazis acabaven de conquistar França, Dinamarca, Països Baixos, Noruega, estaven en plet triomfalisme.
La idea que algú els pogués atacar la capital era pràcticament absurda.
I es van presentar quatre avionets inglesos, els van tirar quatre bombes, els van destruir algunes cases i els van matar alguns paisanos.
Allò va fer emprenyar tantíssim...
Va ser més el mal moral que no físic.
Sí, sí, físic va ser poca cosa.
Però Hitler s'hi va enfadar tantíssim que va ordenar un canvi total de l'estratègia i els atacs aèris sobre l'Anglaterra.
La Luftwaffe va rebre ordres d'atacar les principals ciutats angleses.
O sigui, l'objectiu va passar a ser civil.
Sí.
I entre elles, evidentment, Londres.
I atacs tant de dia com de nit, de manera continuada.
Entraven en joc, com dic, els objectius civils i les forces aèries angleses les respirava tranquil·la,
ja que els seus avions i les seues bases deixaven de ser objectius.
I es van poder recuperar i al cap d'un temps arribar a superar els alemanys.
Déu-n'hi-do.
Per este error.
Hi va haver molta destrossa a Londres.
Ara ho veuràs.
El primer d'aquests atacs massius contra Londres, contra objectius civils,
va tenir lloc el 7 de setembre.
Per això, en aquesta data, el 7 de setembre d'any 40, comença el Blitz.
Van ser 300 bombarders escoltats per 600 cases
i l'objectiu va ser el port londinen, l'Isten.
I per la nit, 180 bombarders més van continuar la feina.
Van morir 436 persones i 1.600 ferits.
Aquell primer bombardeig.
I és que els inglesos no estaven preparats per la defensa antiària.
tenien pocs canons antiàries, amb sistema de control de foc,
i les llums de cerca d'avions, ho has vist mai a les pel·lícules, allò...
Sí, una mena de canons de...
Els canons de llum que intentaven localitzar els avions per poder-los disparar,
doncs no eren efectius a més de 3.600 metres.
i la majoria d'avions de caça anglesos no podien operar per la nit.
I també el radar que tenien els inglesos era encara molt limitat en abast i en prestacions.
En aquella primera incursió, només van haver-hi 92 canons antiàries per tot Londres,
que és molt poquet.
El que passa és que ràpidament els inglesos es van posar les piles
i les defenses antiàries reorganitzades pel general Frederic Pyle
en pocs dies van millorar bastant.
Per exemple, l'11 de setembre, només 4 dies després d'aquest primer atac,
ja tenien el doble de canons.
De fet, això va tindre cert efecte sobre els alemanys,
ja que, al augmentar la barrera de foc antiàri,
a part de fer pujar la moral dels civils,
feia que els atacants tiressin les bombes,
els alemanys, d'una manera més apressurada
i no es fixessin tant.
Això feia que fallessin més en els objectius.
Durant aquesta primera fase del blitz,
entre mitjans de setembre i mitjans de novembre,
una mitja de 200 bombarders van atacar Londres cada nit.
Només amb una excepció,
un dia que no van atacar segurament per mal temps.
L'atac més gran el van protagonitzar 400 bombarders
i va durar 6 hores.
Altres ciutats, com Bristol o Birmingham,
també van ser durament castigades.
Així, a mitjans de novembre, dos mesos després,
havien tirat 13.000 tones de l'explosiu
i més d'un milió de bombes incendiàries
i havien perdut molts pocs avions,
els alemanys, menys del 1%.
Des del mes de novembre,
de l'any 40 fins al febrer del 41,
la Luftwaffe va diversificar més els atacs,
atacant ciutats industrials i portuàries
com Coventry, que va ser completament arrasada,
Southampton, Birmingham, Liverpool, Bristol,
Swindow, Pridmus, Cardiff, Manchester, etc.
A part de Londres, és clar,
que continuava sent un objectiu preferent.
Però els mesos passaven
i el comandament alemany veia
que no hi havia gaire resultats,
que la població inglesa baixava la moral
i que l'enemic no es rendia.
Llavors, també va haver-hi un canvi de tàctica
i és que el febrer de l'any 41,
l'almirant Eric Raeder,
que era l'almirall de la Kriegsmarine,
de la marina alemana,
va convèncer Hitler de la necessitat
d'atacar ports britànics
per ajudar a la marina alemana
en la batalla de l'Atlàntic
contra les flotes aliades.
Llavors, el 6 de febrer,
el Führer va ordenar
concentrar els atacs aèrics contra els ports,
principalment Plymouth,
Portsmouth, Bristol,
Avonmouth, Liverpool, Belfast,
Belfast, Kingston,
Open Hull, Sunderland i Newcastle.
I aquests atacs es van concentrar
entre el 6 de febrer i el 12 de maig,
donant una tregua a l'allà
parcialment devastada a Londres.
En aquells moments, com veiem,
els objectius eren igualment civils
com industrials, no?
O sigui, es volia tant destruir l'indústria
com atemorir la població.
Però les defenses antiaèries angleses
es van anar fent més i més fortes,
van incorporar nous cases
que podien atacar de nit,
com el Bristol Boofighter,
que era un cas molt eficient per la nit,
i les baixes alemanes
van anar augmentant, augmentant, augmentant,
passant de 150 aparells derribats
al mes de maig de l'any 41.
L'últim darrer gran atac contra Londres
va tenir lloc precisament el 10 de maig
de l'any 41
s'han danyats molts edificis històrics
com el British Museum o el Palau de St. James.
I què pretenien
en aquests bombarders els alemans?
Pretenien la caiguda de la moral
de la població fins a arribar
al col·lapse governamental,
o sigui que la gent se rebelés.
el propi Hitler havia predit
que les classes treballadores
s'acabarien aixecant contra les riques
fent cau al govern anglès.
Però no va ser així.
De totes maneres,
els danys van ser molt grans.
S'acalcula que van morir
unes 43.000 persones
i unes 139.000
van resultar ferides.
I les destrosses materials
van ser igualment dramàtiques.
Fins a la...
vam veure a la dècada dels 80
a les ciutats angleses
hi havia uns espais
anomenats bomb sites
que eren solars buits.
I eren uns solars
on havien hagut cases
destruïdes per les guerres.
Tu veies les ciutats,
Londres, Liverpool,
estaven plenes d'edificis
i al costat solars.
Bé, és una mica
la sensació que dona Berlín.
Berlín encara està així.
Segons quines zones
hi ha molt de parc,
molt de tros amb gespa, diguéssim.
Bé, és que Berlín
va ser destruïda
pràcticament al 100%.
És que no han volgut tornar
a edificar.
Però es nota
que ha sigut una ciutat, sí,
que ha patit el seu.
Doncs, en tot aquest episodi
del Blitz
es pot considerar
com una victòria alemana
perquè mireu,
les pèrdues
han dit que van ser molt elevades,
més de 40.000 morts,
tota la destrucció
que va comportar material
i els alemanys
van tindre
unes pèrdues
poc significatives,
uns 600 avions,
que és només
al voltant
de l'1,5%
per missió.
O sigui,
unes pèrdues
molt baixes.
El que passa
és que esta victòria,
entre comets,
dels alemanys
no els aporta res.
No van poder aprofitar
perquè l'objectiu final
era derrotar Anglaterra
i tot haver-li causat
molt de mal
això no van aconseguir.
Ja pel maig de 1941
Hitler ja no tenia
el Regne Unit
com a màxim enemic.
L'atac a l'URSS
era ja imminent
i les bombes
canviarien d'objectiu.
Però això
ja és una altra història.
No en vinguis
amb històries,
curiositats.
Que havies marxat, Jordi?
No, no havia marxat.
Estaves escoltant,
estaves dormint.
Estaves escoltant,
un poc abedat
per tots els coneixements.
Ens has deixat el Manel
una mica solant
i el pel·ligro, eh?
Clar, no, tant de blitz.
No passa res.
Tant de blitz, tant de blitz.
Ha sigut un monogràfic
i en pec.
Doncs bé,
dèiem a l'inici del programa
que desvetllaríem
un dels grans secrets
de la història
i és que...
Ah, sí, quina emoció!
Segurament...
El tercer misteri
de Lourdes o de Fàtima.
No, no, no.
Segurament el 90%
de la població
del planeta seixeca
cada matí pensant
quants quilòmetres
de trinxeres
es van excavar
la Primera Guerra Mundial?
Jo m'ho he...
M'estàs dient en sèrio
que això és
la gran curiositat
que ens has venut
en el somari?
Sí, sí, sí.
Tu segurament
no hauria de formar part
del 10%
que no s'ho ha preguntat mai.
No et creguis
que alguna vegada sí, eh?
Deixa'm fer una reflexió.
Jo això no m'ho havia preguntat mai
però, per exemple,
allà al centre
on jo treballo
hi ha un passadís molt llarg
i l'altre dia
vaig estar intentant calcular
quants quilòmetres havia fet
jo fa 14 anys
que estic allà, no?
Quants quilòmetres
Amunt i avall del passadís.
I sortien milers
i milers de quilòmetres
i realment
me vaig assustar
de les meves circumstàncies.
Avant, endavant, Jordi.
Ole!
Ostres, no m'estranya.
Segons s'afirma
l'historiador Paul Fussel
es van arribar a excavar
al voltant de 40.000 quilòmetres
de trinxeres,
una longitud
que ens permetria
donar la volta al món.
En teoria,
era possible
caminar sense interrupció
sota terra
des de Bèlgica
fins a Suïssa.
L'escriptor francès
Henry Barbius
va calcular
que en el front
del seu país
podia tenir
una extensió
d'uns 10.000 quilòmetres
de trinxeres.
Aquesta xifra
s'han d'afegir
els fossos defensius
construïts
per l'exercit britànic
que
deurien cobrir
aproximadament
uns 19.600 quilòmetres
de llarg.
El càlcul
només és una aproximació
ja que evidentment
no eren línies
contínues
sinó que
el seu rastre
estava constantment
interromput
per els forats
cabussats
per les bombes
de la guerra.
Torna a dir la xifra
quants quilòmetres?
Doncs 40.000 quilòmetres
de trinxeres.
Això traviu
de metres cúbics
de terra?
Doncs molts.
Què feien
amb tota aquesta terra
que traien?
Al costat de la trinxera
per fer ja
la formeta.
Tu vols dir
que has caminat
tants quilòmetres
en el passadís aquest?
Sí.
40.000?
No, 40.000
no tants
però diversos
milers de quilòmetres.
Sí, sí.
I tu quants quilòmetres
fas d'arreus aquí?
Però jo no els faig caminant.
Però els facin cotxe
però compta-te
els quilòmetres
que passen aquí.
Ostres, és que em deprimiria.
Igual aniries a la Lluna
i tornaries.
I si calculéssim
la despesa energètica...
Amb quilòmetres no ho sé
però amb temps...
I la nostra petjada
ecològica...
Uf,
ens estem carregant
al planeta.
Notícies.
Notícies.
Va, notícies positives.
Home.
Ui.
Bé, la Generalitat valencià
diu que demanarà
no desmantellar
la reforma
del teatre de segon.
I és que
el Tribunal Superior
del País Valencià
va donar
a més de març
tres mesos
al govern valencià
per presentar un pla
per desmantellar
la reforma
que havien fet
l'any 93.
Ens en vas parlar
d'aquesta notícia.
Sí.
Ara diuen
que no volen desmuntar
perquè els experts
aleguen
que aplicar
aquesta sentència
no suposa
que el teatre
torni a l'estat
en el qual
estava abans
o sigui que es pot degradar
més.
A més,
aleguen qüestions
de seguretat,
problemes
per mantenir
l'ús cultural
del teatre
i una despesa
molt important
de diners.
Per tant,
l'havien restaurat?
Sí,
de fet,
l'han cobrit
tot de màrmol
i del teatre
original
pràcticament
no es veia res.
L'havien restaurat
de mala manera,
l'havien protegit.
No,
l'havien fet nou,
o sigui que l'havien fet
un teatre nou,
la veritat.
Tampoc no hi havia
moltes restes,
no?
Sí,
de les grades,
sí.
De les grades,
el que passa és que
les grades
se conservava
molt mal conservades.
Exacte,
però ho van fer
tot de nou.
I ara
veurem el que passa.
I una altra notícia
d'Egipte,
per fin,
crec que un equip
espanyol
dirigit per l'arqueòloga
la Miriam Seco
excavarà a partir
de la pròxima tardor
el temple funerari
del faraó
Tuitmosis III
a l'Uxor,
on no es porten
cap a terme
treballs
de dels anys 60.
Bueno,
és una bona notícia
que se'ls hagi
donat permís
per a poder
excavar
este recinte
de la debutana
dinàstia.
Veurem
si surt alguna cosa.
Molt bé,
jo em pregunto
per què han fet abans
les notícies
que avui fa 100 anys
a Tarragona.
Ah,
perquè jo
he tingut ganes.
No,
perquè l'anònia és així,
li agrada anar a Mariana.
Improvisant.
Avui fa 100 anys
a Tarragona.
No passa res.
Sí,
és veritat,
mira,
he passat una cosa
per l'altra.
Jordi,
si vols alguna cosa
aquí tens la
Gacetilla de Quejas.
Gacetilla de Quejas.
En sèrio?
Doncs bé,
a veure de què es queixava.
La població de Tarragona
avui fa 100 anys
al diari de Tarragona.
4 de juny de 1908,
diari de Tarragona.
Diu,
el agua de las fuentes
de la plaza de las coles,
atenció,
la escalinata de la catedral,
sí,
tienen tan mal sabor
que algunos vecinos,
por temor
de que perjudique la salud,
presentarse ayer
al inspector provincial
de sanidad,
señor Deó,
dándole cuenta de ello.
Como tiempo atrás
sucedió lo mismo
y examinado el depósito
biose con sorpresa
que filtraban
las aguas sucias
de una casa contigua,
creemos del caso
que se tomen
las medidas consiguientes
por nuestras autoridades
para evitar males mayores.
De unido,
Itamediu,
se ha acercado
a nuestra redacción
una comisión
de inquilinos
de los que resultan
molestados
por el humo
que despiden las hogueras
que enciende
con hojas y hierbas
en su jardín
un propietario
de la calle
de San Agustín.
Participándonos
que ayer
encendió nuevas hogueras
y que ante el temor
de no ser atendidos
por el alcalde
se proponen
visitar al gobernador civil
para formular
sobre semejante abuso
una enérgica queja.
Muy bien,
¿tenéis patrocinado
o no, Manel?
Avui tenim,
sempre tenim patrocinadores.
Sempre?
Molt bé.
Gran liquidación
por reforma del local.
Se liquidan
todas las existencias
en lanería,
cedería,
pañería,
lencería,
estampados,
bichís y fantasías
a precios de fábrica.
Es una outlet.
Això está
a Carre Unió, ¿no?
Casa Manuel Llebrador.
Molt bé.
Carre Unió 21.
Ho sabia.
Jo he estat aquí.
Ventas al contado
per un tío fijo.
Sí, sí.
Sí,
¿y qué?
Guay.
Encara et dura la roba,
veig.
Sí, i tant.
Molt bé.
Casa Manuel Llebrador
patrocina No en Vinguis amb Històries.
El rellotge del temps s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant.
Ens veiem la propera setmana
a...
No en Vinguis amb Històries
a Tarragona Ràdio.
Que guai, eh?
Sí.
M'ha agradat molt
avui el monogràfic
i tot el que heu fet, sí.
Tot i que jo
no hagi participat,
el monogràfic
he estat en silenci.
Mira,
el que més m'ha agradat
de tot el programa
sabeu què?
És l'anècdota
del passadís del Manel.
Home, gràcies.
És històrica, eh?
Tu en quin pis vius, Núria?
Ailas.
Un primer.
Puges per les escales.
Has dit Ailas?
Sí.
Puges per les escales, eh, que sí?
Sí.
No, segur...
Oh!
No, no, coneixent-la
segur que puja...
Quants metres puges a l'any?
Ostres.
Igual pujaries a l'Everest.
Atenció, eh?
Doncs ara aquí penso...
Home, a vegades
quan puja li falta oxigen.
Vaig a meditar-ho, eh?
Molt bé.
Vaig a usar l'avaculadora.
Són coses que cal fer-hi...
La resposta la propera setmana.
Adéu.