Música
Així son el darrer treball discogràfic dels Masclat, i ja els trobàvem a faltar, i que aquests nois no venen.
Cròniques colonials. Joan Aguiar, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Joan Reig, bona tarda.
Molt bona tarda.
Com estem?
Bé, molt bé, encantat d'estar aquí amb vostè.
Us vau resistir una miqueta a fer promoció, pot ser? N'heu sobrats?
No, no, no. El que passa és que, com que els membres de Masclat tots tenim altres grups i altres obligacions,
costa coincidir un parell, com ara avui en Joan i jo, que puguem vindre aquí a atendre els mitjans de Tarragona, en aquest cas.
Quant de temps feia de l'últim?
Doncs és del 2004, crec, al Manilla.
Sí, sí, sí.
4, 5, 6, 7, el vam fer a finals del 2007, sí.
És allò cada dos, tres anys?
Sí, clar, també anem al ritme una mica que permet els altres grups, clar, tots els Masclat tenim altres compromisos,
jo i el Joan estem amb els pets i l'altre està amb Deb, l'altre està aquí, l'altre està allà.
I quan permet l'agenda i tenim coses que dir, tenim unes quantes cançons per ensenyar, les grabem i mira, i amb això estem ara.
I és això el procés que dura, aquests tres anys, o...?
No.
En el sentit que, bueno, anem composant, no tenim mai.
Sí, jo crec que Cròniques Colonials s'ha treballat més o menys en un any.
Ja fa un any que vam començar a treballar, a poc a poc, a portar les primeres idees al local d'assaig,
i ens anem veient una vegada per setmana, anem fent, anem fent, i a mesura que passa el temps i tenim més coses concretes, doncs quedem més sovint.
Jo pel que escolto de fons ens sona bastant coherent, bastant amesclat.
Sí, clar.
Déu-ho escolto i són ells.
No podria ser d'altra manera.
Hi ha pocs canvis, doncs.
No, jo crec que hi ha canvis.
A veure, què ha passat en aquests tres anys?
El canvi principal és en Joan Aguiar, precisament.
Tu has bitxat per partida doble.
És un músic nou.
Sí, ja soc nou.
O sigui, Carles Velda viu a Euskal Herria, concretament a la Navarra Alta, i té família allà,
i aleshores ve menys aquí al Principat a tocar i a gravar, i per tant, la seva presència ha sigut menor en aquest disc,
i això ha anat a favor, doncs, d'una major complicitat d'en Joan Aguiar i els seus instruments,
i també, per exemple, ha resaltat més la guitarra elèctrica amb David Dozell, no sé, jo crec que hi ha uns petits canvis a nivell de sonoritat.
Sí, perquè l'acordió és un instrument que fa melodia i s'acompanya al mateix temps.
Llavors, l'acompanyament passat forma part de la base, de la guitarra i el baix.
I això li dona un so una mica més roquer, potser.
I per la part meva, el violí i els instruments a corda, més mediterranis, són un altre...
És un element nou, potser, diferent.
Però tirant cap al so mesclat, que ja tenien els companys ben trobat.
Molt bé.
O, però sí que hi ha hagut canvis, doncs.
Sí, sí, sí, sí, sí.
O i tant, només que sigui a nivell instrumental.
Cròniques Colonials, us ha de preguntar pel títol.
És un homenatge a Manuel de Pedrolo, l'escriptor dels comarques de Ponent,
desaparegut ja fa uns quants anys.
El nom ve arrel d'un llibre d'assaig que va fer, que era un recull d'articles de premsa,
que va començar fent el diari de Barcelona i va acabar el diari avui.
I era un escriptor que les cantava molt clares, diguéssim.
Un escriptor que avui no cau gaire bé a l'establishment, no?
No se'l recupera gaire, així com ara estem...
Jo crec que si se'l recupereix potser més per la part de ficció.
Sí, narrativa, sí, però el seu pensament polític, que era molt important i era un home molt compromès
amb la lluita de la nació catalana, de la cultura, etcètera, etcètera.
Un home profundament d'esquerres.
Sembla que molesti una mica avui en dia, no?
Que la gent més s'estima reivindicar Josep Pla, Mercè Rodríguez,
amb tot respecte als grans escriptors, però jo crec que la càrrega filosòfica d'en Pedro Oló
era molt important i nosaltres el volem reivindicar
i per això li hem dedicat el disc utilitzant un títol seu, descaradament.
És que els he preguntat pel títol, normalment ho faig, però jo sabia que darrere dels títols
dels vostres àlbums hi ha alguna cosa.
Sí, clar, no és la gratuït, eh?
No, no, no, no allò de, jo què sé, alma blanca o te quiero i coses així, no, no.
No intentem parlar de coses més serioses.
Revolta permanent, rates, poll ressuscitat.
Pica més que cap.
És una dita.
És una dita.
És una dita que deia la meva mare, sí.
Escolta, i què vol dir?
Bé, la cançó concretament parla d'un nàdie, per dir-ho d'alguna manera,
que comença a pujar els glaons en l'escala social
i que quan arriba a ser algú no se'n recorda del que era ni dels seus companys, diguéssim, no?
I aleshores es comporta com un perfecte feixista.
Aquest tipus de gent que a vegades arriba a dalt on és sense...
Bé, que...
Pujant els graons sense importar-li en qui degen el camí, no?
Aquests que es fan, pugen les graons socials, a cops de colzes i sense escrúpols
i que venint del no-re, arriben a dalt de tot i després no se'n recorden de qui era.
Jo crec que està molt bé la superació personal, no?
A la fenya, en tots els àmbits de la vida, no?
Però sempre tenint present qui ets d'un vent, quines són les teves reels i quina és la teva gent, no?
Quan ets dalt de tot no pot ser que te n'oblidis dels teus orígens i de la teva gent, no?
Hi ha molta gent que ho fa...
I aquesta cançó et descriu aquest tipus de personatge, per això es diu
poll ressuscitat pica més que cap, no?
Perquè a vegades el que menys hauria de garlar, doncs és el que garla més.
Us veig al peu del canó, eh?
Ui, fas garrifar.
Per això traieu discos vosaltres?
Per poder una mica vincular aquest sentiment de revolta d'hem de dir alguna cosa?
Doncs sí.
Per mi, la meva participació, col·laboració, integració mesclat és una qüestió reivindicativa, fonamentalment.
Musical, som bons companys, ens avenim, tot molt bé, però és una qüestió reivindicativa.
Perquè hi ha coses que s'ha de cridar a dalt d'un escenari i s'ha de cremar fins i tot.
Seguiu, a més, jo diria, interessats o volem cridar, volem reivindicar els mateixos temes de sempre.
Bé, si no s'ho solucionen, continuen siguent actuals.
Quins temes piquen els mesclats?
Parlem de les arrels.
Sí, en aquest disc hi ha de tot.
El fet de fer música d'arreu, música amb arrels tradicionals, ja és una manera de reivindicar, no?
D'on som, d'on venim, tot plegat, què volem.
El fet de cantar en català ja és una manera de...
El Rupert Ordórica, el cantant bas, sempre ho diu, no?
El fet de cantar en mosquera ja és, ja és una manera de reivindicar, no?
El fet de cantar en català és una llengua minoritària i a sobre minoritzada i és una manera de reivindicar.
I a més, nosaltres encara ho fem més implícit, musicant poemes de gent que diu coses o les nostres lletres una mica denunciant el que no ens agrada, doncs no ho sé.
Per exemple, a veure...
Rates mateix ens parla de l'especulació urbanística a la costa catalana, no?
I hi ha una frase que diu...
Com diu, aquella de la cangrí?
Dígame-la, Joan, que no me'n recordo jo que tinc.
Tots a la cangrí...
Régidos d'urbanisme.
Régidos d'urbanisme de 30 anys cap aquí, no?
Semblava que quan, amb la transició, quan se va morir el general, les coses es farien més bé i amb moltes coses hem anat a pitjor, no?
De 30 anys cap aquí, l'especulació urbanística per interessos creats, per interessos econòmics, ha destrossat gairebé tot el litoral català, no?
Principalment el País Valencià, on ja sabem qui mana i sabem que tenen carta blanca per destruir tot el que...
No tan sols la llengua, la unitat de la llengua, sinó també tot el patrimoni natural preciós que hi ha a la costa valenciana.
Especulació urbanística, necessitat de recuperar les arrels, de no perdre-les.
També una mica tracteu el tema aquest, com deies abans, de les desigualtats socials, no?
Sí, sí, sí, però...
Mira, amb el teu permís, diari avui d'avui.
Ja sabia, jo que t'hauríem parlat.
Més rodalies per a Madrid.
El poble català està empipat, està emprenyat amb coses.
I nosaltres fem festa, però denunciem tot això que està passant, perquè això és molt emprenyador.
I hi ha un descontent general, no?
I jo, no sé, jo crec que s'ha de reivindicar, no?
Clar, la pregunta seria, encara creieu en la música com a vehicle per reivindicar tot?
Serveix d'alguna cosa?
Sí, perquè nosaltres hem optat per un tipus de música fresca, molt ballable, molt de festa, no?
La música tradicional, bàsicament, es va fer per ballar, i per tant, nosaltres continuem fent-ho, no?
Fent ballar la gent, no?
Jo crec que el nostre mercat natural, per dir-ho d'alguna manera, són les places dels pobles durant la festa major, no?
És la contractació nostra natural.
I fent ballar la gent és una bona manera d'incluir en les cançons aquestes píldures en forma de lletres que fan pensar, que fan qüestionar les coses, que desperten l'esperit crític, en definitiva.
Jo crec que amb una lletra ballable pots estar qüestionant coses que passen al teu voltant, i això la gent ho agafa perfectament i ho entén perfectament.
Quin és el procés d'elaboració de les lletres? Perquè imagino que us ho deveu passar de mort, fent les lletres que feu.
O musiquem poemes, a vegades, en aquest cas Peles Mestres i Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot...
Però el Tito una mica és el responsable de les lletres, és un gran lletrista, i ell sobre qualsevol tema que surt a un local d'assaig, doncs comença a treballar.
Marçal Casellas també fa cançons, jo la meva també l'he feta.
És un procés... El lletrista és un procés bastant...
No hi poseu cullera de tots, eh? No aneu allò a fer el carajillo i crideu allà...
A crema catalana, que és l'última que es va fer, es va fer l'últim dia d'estudi.
Mira, i és el single.
Sí, curiosament.
Es va canviar la llet a l'última hora.
Exacte.
Sí.
Va estar influïda una mica per tot el que passava a les hores de la crema de fotografies del rei, Joan Carles.
I això ens va influir.
Quan anàvem allà a l'estudi i a dinar, ho veiem per la tele, que fins i tot el tomate o les televisions espanyoles parlaven d'això,
el que estava passant aquí a Catalunya, aquesta espècie d'efecte mimetisme que va passar arrel de la visita del rei a Girona
i de la primera crema, i va haver com un efecte mimetisme que anava repetint per tots els periodos catalans.
I això va espantar molt els espanyols, els mitjans de comunicació espanyols, i sortia caig.
I nosaltres ho vèiem i vam decidir fer una cançó que es deia Crema Catalana,
una mica en homenatge al pòstrec típic, i també a la crema que es fa a tot arreu, per Sant Joan o per Sant Josep a València.
Vull dir que la cultura del foc forma part d'aquest país, de tots els periodos catalans,
i per extensió la cultura mediterrània està molt present, relacionar el foc amb la festa, amb la crema,
cremar l'ovell perquè el foc nou ens presenti una vida nova, té connotacions, fins i tot, ancestrals, religioses.
I per això vam fer aquesta lletra, i mira, com has dit tu, va sortir monetat,
i allí sí que l'estaven fent concretament en Tito i en Marcel Casellas,
allà a la cuina dels estudis, una mica separats, i jo entrava, bum, i els hi deia un nom,
i l'altre entrava i els hi deia un altre nom.
O sigui, aquí sí que vam posar tots cullerada a la crema catalana, es la vam menjar per a tots.
Sí, els drets d'autos seran per a ells, però és una mica de tots.
Allà porten la crema i un munt de culleretes, no?
La gravació, com va anar? Suposo que amb l'experiència que teniu tots, fàcil.
Teniu alguna anècdota?
No, anem totes... Mira, la gravació és anar provant coses i anar fixant el que t'agrada més,
el que veus que funciona millor.
Plàcida.
Home, amb la incorporació d'aquests nous instruments, una mica de canvi s'hi ha d'haver hagut.
Sí, sí, sí.
Molt plàcida. Mira, se treballa molt bé a Can Pardaler, amb el David Rossell.
És el primer disc que prescindim de productor.
El segon, al Manilla, va produir el Toni Pastor, de Mallorca.
El primer ens va ajudar en Josep Tió, del Sopa de Cabra,
i aquest hem decidit fer-ho tots, que ja som prou grans, si ens veiem.
I una mica el que ha coordinat la producció tècnica ha sigut en David Rossell,
ja que l'estudi on gravàvem era a casa seva.
Per tant, qui millor ell, membre del grup, compositor també del grup, guitarrista del grup,
i fent les funcions d'enginyer, no?
Una mica direcció de la gravació.
I això ha fet que la gravació ha sigut molt més plàcida,
ell ha agafat la responsabilitat tècnica,
i nosaltres, senzillament, anàvem apareixent per allí,
anàvem gravant els trossos,
i després s'ha fet una tria d'un millor i ja està.
Tu t'encarregues dels violins?
Violins, cordes, corda doble i senzilla.
Amb mandolines, mandoles, i això.
Tot el que tingui corda, que no sigui guitarra.
I percussió és molt instrumentista, Joan.
És molt humil, però...
Una guitarreta, guitarra ventilador, diguem-ne.
I percussions també.
Amb els pets que el portem a la gira de Com a N'Alçà i Tornar,
i Enguany també porta...
Toca 11 instruments diferents.
Imagina't.
O sigui, que val la pena, en més de llogar 11 músics,
llogues el Joan Aguiar i pel mateix preu ho tens tot.
Ai, doncs Joan no m'havia fixat amb tu.
Us avisa la gira i no...
Sí, és aquell que està penjat dalt a l'esquerra,
que toca de tot, que està rodejat de coses.
Sí, és aquell que amagat, entre tant...
Envoltat d'atràs...
Enmesclat està dalt a la dreta.
Sí.
Conforme entres a l'escenari a la dreta.
I amb els pets està dalt a l'esquerra.
És molt divertit.
Tocar tants instruments,
se't passa a un concert, però volant.
Volant.
El que passa és que tu devies viure gairebé l'estudi de gravació.
Vinga, que li toca tornar a entrar al Joan.
Déu-n'hi-do.
Doncs m'hi vaig passar forces d'hores, sí.
Déu-n'hi-do.
Però vaja, és una feina molt maca
i, com deia el Joan, molt gratificant.
El David diu molt tranquil.
Com anem de directes?
És que vosaltres sou l'exclusió en directe.
Com ho teniu?
Venim per Tarragona a finals de febrer.
Un dijous a la sala zero.
No et puc dir el dia, perquè encara s'ha de tancar.
Serà un dijous a finals de febrer i a principis de març.
A la sala zero.
A la sala zero, sí.
És un concert que es fa per la plataforma per la dignitat,
per aquesta associació que intenta recuperar tots els papers
que estan encara a Salamanca,
en sala que van entrar els feixistes.
doncs, bueno, sabeu, no cal que ho expliqui,
ho estan intentant recuperar
i nosaltres farem un festival per recollir calés, m'imagino.
Fer bullir l'olla una mica, a veure si tornem a la talla.
Finals de febrer a la sala zero.
Sí.
Ja hi estarem, ja hi estarem al cas.
Molt bé.
Bueno, i per tant no sou només grups d'estiu?
No, no, no, de primavera, d'hivern.
Abans quan era a festes majors, evidentment,
toquem més a l'estiu perquè hi ha fet més festes majors,
però vaja, toquem a tot arreu on vulguin una mica de festa
i anem si ens lloguen.
I clar, jo quan veig gent així tan veterana com vosaltres
aprofito per preguntar-los com veieu l'evolució del mercat discogràfic.
Han passat tres anys des que vau estar aquí, més o menys.
Què tal?
Seguiu igual a nivell, veieu que igualment hi ha possibilitat
que us contractin, vull dir, es mou la gent?
Com veieu ara el panorama musical?
Jo em sembla que hi ha una oferta amb música catalana fantàstica,
que no hi havia sigut mai, hi ha una oferta i de tot.
Vull dir, avui en dia pots trobar gent que fa hip-hop o electrònica,
fins a gent que està recuperant música tradicional,
pròpiament dit allò pura i dura,
fins a gent que barreja coses com naltros, pop-rock, grups de...
Jo em sembla que està bé, falta que als mitjans potser se'n donin compte.
Ai, que això em vas demanar de lo mateix fa tres anys.
És que no ha canviat gaire, vull dir,
en el cas de les emissores com ara vosaltres, sí, no?
que feu racional, però les televisions, per exemple,
jo crec que no se'n fa gaire racó
i el mercat d'escogràfic, no ho sé.
I hi ha fins i tot jazz en català,
això que fa el Chris Benico.
No, de músics de jazz ja...
Un pantall d'estils...
De músics de jazz.
Absolutament...
I terreny no tenim molts, no?
Sí, exactament.
Bueno, ja per anar acabant l'entrevista,
us he de preguntar sobre els vostres capgrossos.
Heu fet un videoclip on no voleu ensenyar la cara?
Téu vergonya? Us hem dit, bueno, ja vale.
De fet, els capgrossos estan fets a imatges semblant-se nostres
i la gent diu que si s'assemblem molt.
Sí, però us han deixat molt divertits, eh?
Jo crec que estan molt bé fets.
I això del capgrossos també forma part de la cultura popular
i gegants i capgrossos.
i per fer el videoclip de Crema Catalana
vam reunir un munt de colles geganteres, no?
I de nanys.
On t'era, allò?
A Manlleu?
A Manlleu, sí, el becard de Manlleu, no?
A la sala i vam fer com si fos una festa major
la qual nosaltres tocàvem amb els capgrossos
i els gegants són els que ballen, no?
i bé, va estar molt bé.
L'ha fet un escultor de granollers
i no ho sé.
I ara els portem en directe també,
les actuacions també.
Hi ha un moment determinat
de l'espectacle que surt en els capgrossos.
Però això és una bestialitat en infraestructura,
portar aquests mons?
És una furgoneta plena, sí.
No pesant gaire per això.
Com us els van fer?
Vau veure el procés, com us ho feia o no?
Sí, ens van fer unes fotos,
una frontal, una altra perratera,
per als laterals i no sé què.
Ens demanaven que obríssim la boca,
perquè, esclar, per la boca...
És on hi ha l'alçada dels ulls.
On hi veus, quan el tens posat.
Llavors fan una estàtua de fang.
Aquí en treuen un mollo de fibra...
De vidre.
De vidre, sí.
Que després va pulit,
fan una mena de farcit amb no sé què.
Això és una feinada, eh?
És una feinada important, sí, sí.
I hi ha tota la família involucrada allà.
Hi ha el fill i els dos pares que fan...
És un escultor de...
Els artistes.
I la mare treballa a la fibra de carboni, de vidre.
Déu-n'hi-do!
Home, s'han d'amortitzar, clar.
Sí, una gent de Clarenoñés ho fan.
Els portareu aquí, els capgrossos,
a la sala zero?
Sí, sí, encara que la sala zero és una sala, diguéssim, petita.
No canteu amb els capgrossos posats, no?
No, no es pot, no es pot.
Ho vam intentar, eh?
El vídeo ho vam intentar.
Però, clar, en Joan pel violí ho tenia una mica difícil.
I el flautista hauria de bufar pels ulls.
Clar.
Ja, seria una mica més complicat.
La flauta dins del capgrossos, llavors no se sentiria res.
Ell ho sentiria amb una ressonància fantàstica,
però la gent no se sentiria res.
Però de fora no.
Déu-n'hi-do.
Doncs, xiquets, jo em sembla que ja ha estat tot més o menys explicat.
La gent ja coneix mesclat,
ja sap que hi ha aquest cròniques colonials al mercat.
I, en fi, que teniu un públic ja molt fidelitzat.
Bueno, si ho esperem, a veure si hi ha una vella.
Aneu recollint gent nova, veieu que hi ha gent que s'afegeix?
Sí, em sembla que sí,
que hi ha molta gent jove que segueix aquest tipus de música
que barreja rock i altres.
El que passa és que, clar, en el vostre cas,
no només és una qüestió musical de dir,
ostres, m'agrada musicalment com sona aquesta barreja,
sinó que és una qüestió també de principis,
d'identitat, d'identificar-se amb les lletres.
És molt important.
Sí, exacte, exacte.
Llavors, saber que s'afegeix gent a la causa de mesclat
és també un verem, no?,
per veure com està el nivell crític de la població.
Sí, no, està bé, està bé.
Com més serem, no vivrem.
Què esteu fent ara, plans de futur?
Doncs estem assajant per tal de preparar aquesta gira
i tocant, estem en plena gira, diguéssim.
Esteu molt ficats en això, i els altres projectes?
Els altres projectes, doncs ell i jo també estem assajant amb els pets
perquè, mira, demà precisament toquem a l'espai Movistar de Barcelona
i després serà com l'últim concert de la gira passada
i ja començarem a assajar la gira que ve,
que començarà crec que el 20 d'abril a Sabadell.
Déu-n'hi-do, un no parar, eh?
Ja ho porteu bé, això?
Bé, estem treballant.
M'ho estau estupendos.
Sí, sí, estem estupendos.
Joans, Joan Aguiar, molt de gust.
Ja et coneixem.
I Joan Reig, bona tornar quan vulguis, què t'he de dir?
Moltes gràcies.
Amb quina cançó acabem?
Amb Poder, amb Corrandes Colonials, no?
Corrandes Colonials.
De què va, de què va?
Bueno, són Corrandes Colonials de la colònia.
Sí.
Té una lletra molt...
Jo crec que la gent que l'escolti.
Vinga, va, doncs.
Gràcies, Joan.
Gràcies, Masclata.
A vosaltres.
Amb la mateixa soncònia
Tres segles d'anar-nos queixant
Però hem acabat resultant
Ser la darrera colònia
De flam des de la Patagònia
Tots han anat esquitllant
I amb tota la persimònia
Aquí nosaltres anàvem avant
I amb tota la persimònia
Aquí nosaltres anàvem avant
No resoltes cap misteri
Sí que no és cap honor
Ser la darrera nació
Que fot el camp de l'imperi
Sembla el cortès que gratteri
I on hi ha humil·liació
Que el guinet al Cap Tiberi
S'hi mogra, beneitó
Que el guinet al Cap Tiberi
S'hi mogra, beneitó
Que el guinet alçarem al món
A deixar fent les maletes
Que l'imperi espanyol
Aquí se'n va a fer punyetes
Més que una gran aventura
Ha estat un joc d'acrobàcia
Però dintre de la desgràcia
Hem mantingut la cultura
Ho hem fet en la dictadura
I ara en aquesta fal·làcia
Amb tota la cara dura
Anomenen democràcia
Amb tota la cara dura
Anomenen democràcia
Aquest alçarem el món
A deixar fent les maletes
Que l'imperi espanyol
Per qui se'n va a fer punyetes
Més que una gran aventura
Més que una gran aventura
Més que des de la caverna
Creu en les obres del foc
Sofives el trip i joc
Dels demòcrates de caserna
Ara és qüestió de saber-ne
I no fer més el badoc
Vèiem que Espanya era eterna
però ara ja li queda por.
Deia que Espanya era eterna,
però ara ja li queda por.
Allà t'alçarem el bon,
ara ja fem les maletes,
que m'integui Espanyol
per qui se'n va fer punyetes.
Aïe, aïe, aïe, aïe.
Aïe, aïe, aïe.
Aïe, aïe.
Aïe, aïe.