Aquesta tarda, el Parànim del Rectorat,
a partir de dos quarts d'avui, tindrà lloc un motiu,
suposem que motiu, homenatge a la Mercè Massip.
Per què? Doncs perquè ella va ser la primera bibliotecària
quan es van recuperar els estudis universitaris a Tarragona.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic la Mercè Massip
que, sens dubte, tindrà moltes coses que explicar-nos
d'aquesta etapa professional, entre altres coses,
perquè no només ha estat bibliotecària,
la Mercè crec que és una persona molt activa.
Mercè Massip, bona tarda.
Hola.
Com es prepara l'acte d'aquesta tarda?
Que estàs nerviosa?
Una mica esverada.
Sí? Que t'ho imaginaves, això d'un homenatge?
Eh?
Que t'ho imaginaves, això d'un homenatge?
No, mai, mai. Ara pensava...
Quan vaig sortir de la universitat, l'any 73,
poc podia pensar que havia d'arribar aquest moment.
Així que des del 73, que ja no estàs treballant a la universitat?
Bé, al 73 vaig saber deixar la biblioteca de la universitat
per circumstàncies diferents de la mateixa universitat
i tot plegat amb la meva deficiència visual.
Però vaja, més que res, va ser per problemes que en aquell moment,
com que era una cosa incipient, aquella delegació de Tarragona, saps?
Es van presentar. Llavors vaig haver de deixar-ho
i me'n vaig anar molt trista perquè estimava molt la feina, saps?
Perquè quants anys vas estar al càrrec de la biblioteca?
Deu anys.
Deu anys. I la vas enganxar, va ser la primera bibliotecària...
Sí, primerament hi havia la Sofía Esteban,
una amiga meva, bibliotecària i també ella,
però ella estava a la caixa de la caixa de pensions
i, clar, no podia compaginar-ho tot
i llavors ella va començar, però a cap d'un poc temps
que havia començat a registrar els llibres,
va dir, mira, jo no puc portar això,
jo crec que tu ho podries fer molt bé.
I ja està, i pràcticament sí.
Això va ser, doncs, el 63?
El 63? Mira, sí, això mateix.
Sí, del 63 al 73, senyor.
Deu anys, no, sí.
Escolta, i estaríem parlant físicament
de la biblioteca que hi ha a la Facultat de Lletres,
aquí a la Imperial Terracó.
Sí, sí, a la Imperial Terracó, això mateix,
en aquell edifici que van ser dels hermanos de la Salle.
Ahà, clar, què va suposar la feina per vosaltres?
Perquè era començar de zero, com qui diu, no?
Va ser molt divertit, perquè jo aleshores estava
a la Biblioteca del Vendrell
i venia cada...
anava i venia, no?
Les tardes només obríem.
i baixant les escales de l'estació,
de pressa, perquè perdia el trenc,
per anar al Vendrell,
doncs m'han cridat,
Mercè, Mercè,
i era la Sofí i Esteban, justament,
que em venia a proposar això.
Escolta'm, mira, jo no ho puc fer,
m'havien dit de fer-ho,
però jo...
la caixa estic més bé econòmicament,
esclar, i no ho puc fer.
I aleshores jo he pensat en tu,
i jo vaig anar a la universitat
i allà em vaig quedar.
Vaig així, baixant les escales del carrer.
Quants llibres calculeu que hi devia haver,
més o menys?
I aleshores vam partir de zero.
Clar.
I no ho sé, fins quan ja no me'n recordo,
però això de les xifres...
Bueno, però poca cosa, no?
Comparat amb avui en dia...
Home, sí, no, quan ho vaig deixar,
ja n'hi havia uns quants milers, eh?
Clar.
Sí, però a l'inici no,
vam començar de zero.
Quina era la feina que recordes
més pesada que havíeu de fer?
La feina pesada?
Mira, quan no és bibliotecari,
estima els llibres,
no en trobes cap de pesada.
més avorida, potser,
doncs és registrar els llibres,
fer les fitxes a mà,
perquè aleshores era així que es feia tot a mà, no?
Clar, l'època...
Amb lletra molt ben feta.
L'època dels ordinadors encara no...
No, no, no, no, no, no,
res.
Aleshores, doncs, era bonic classificar un llibre
perquè el tenies de mirar bé
i pensar, a veure...
Clar, hi ha llibres que molt directament
hi ha, dius, aquests de religió,
aquests de ciències socials, etcètera.
Però n'hi ha, que no,
que són més complicats
i els nostres també hi haurien mirat
i quan fas la fitxa,
a més a més de fer la fitxa d'autor,
la de matèries, la de conceptes,
has de fer referències
perquè es pugui trobar per allà
on es pugui buscar aquest llibre, no?
Clar.
Però això és una feina bonica.
Ara, més mecànica,
doncs, la cosa d'escriure les fitxes,
de copiar-les,
perquè, més o menys,
per fer els diferents catàlegs, no?
Qui utilitzava la biblioteca, llavors?
Qui utilitzava la biblioteca?
A mi, aleshores, els alumnes
de la facultat de lletres.
Que us devíeu conèixer tots, ja, no?
Bé, pràcticament, sí,
perquè no eren molts.
I que vas notar, tu,
en aquests 10 anys,
des dels 63 fins al 73,
es va notar tot un canvi
en l'ús de la biblioteca?
Es notava que s'anava ampliant la cosa?
Sí, sí, sí.
Esclar, venien més gent, sí.
Sí, sí, clar.
Anava en augment,
de manera que aleshores
vam haver d'habilitar una altra sala.
Sí, anava creixent.
Es veia una cosa que,
d'un embrió,
doncs,
es anava desenvolupant bé, no?
Suposo que amb aquesta tasca
de fer gran la biblioteca
devíeu comptar també
amb els professors,
amb tothom...
Sí, els professors.
Era un tracte molt familiar,
saps?
Els professors també
eren pràcticament tots nous.
No han vingut gaire
per totes de Barcelona,
alguns es quedaven aquí,
altres donaven la classe
i marxaven.
Sí, recordo també,
doncs, sí,
bueno,
alguns encara hi són.
Per exemple,
el doctor Montàlia Truí,
que és justament el que ha fet
el pròleg d'aquest llibre,
el recordo molt,
com un dels primers lectors
de la biblioteca, no?
Oh, un llibre amb llibre.
Un llibre sobre
sobre la teva experiència
a la biblioteca,
que es diu Paraules i Colors.
Sí.
En Marcem ha sigut bibliotecària.
Sí.
Sí.
Ha escrit per Maria Martí,
veig, no?
Per Maria Martí, sí, sí.
I altres col·laboradors.
Explica'n com va sortir aquest llibre.
Oh, jo t'ho volia de dir
a la Maria.
Sí, perquè la Maria,
ella ho explica molt bé.
Qui és la Maria?
A veure, qui és la Maria?
La Maria és una persona
molt especial per mi,
perquè per mi abans
era desconeguda
fins que diverses coincidències
de la vida
me la van portar a casa, no?
I aleshores,
que ella va ocupar
el lloc de bibliotecària,
no el que jo havia deixat,
perquè quan ella s'hi va posar
la biblioteca ja era
una cosa important,
eh?
Sí.
Però ella feia,
bueno,
es va posar a treballar
de bibliotecària aquí
a la facultat de...
No,
ell s'ha jurídicat
en aquest moment.
Parala.
Però,
ella, ja t'ho explica molt bé
en el llibre,
jo no ho he de repetir,
però diu que
mentre esquinçava
les fitxes del fitxer
per pesar-ho per...
Per l'ordinador.
Per l'ordinador.
Alguna cosa
se li trencava per dintre,
m'entens?
Perquè pensava,
tanta feina,
una persona aquí
que ha estat 10 anys
fent aquestes fitxes,
ella deia,
tan ben fetes,
esclar,
perquè nosaltres a l'escola
ens altres coses
ens ensenyaven
a fer la lletra
molt ben feta,
a fi que el lector
dels fitxers,
doncs li fos fàcil
de llegir-lo.
La fitxa on es descrivia...
I llavors es va crear
aquest lligam entre ella
que era qui agafava
la teva obra,
diguéssim,
les teves fitxes
i les havia d'informatitzar.
Les havia d'estripar
i a ella li va doldre molt
i va pensar
que aquí hi ha una feinada
impressionant,
una persona
que ella ja sabia
més o menys qui era,
però un dia
em va venir a veure
i em va dir,
mira,
em va telefonar,
diu,
et van a fer una visita,
el meu marit i jo,
que érem amics també,
i diu,
quan va ser aquí
va dir,
a més a més,
et vull proposar això,
penso fer un llibre
i que dius,
Maria,
que sí,
que sí,
i aquí va començar l'idea.
Ai,
molt bé,
i amb aquest llibre
què expliquen?
Clar,
deuen explicar més
que la teva faceta
de bibliotecària,
perquè tu,
Mercè,
a part,
has escrit poemes
i també pintes.
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
i després hi ha moltes col·laboracions,
hi ha moltes persones
que han escrit
molt amablement
sobre la meva persona,
l'entens?
Molt bé.
En diversos aspectes,
tant amb el pictòric
com amb el poètic,
com amb el de correcció,
perquè m'he dedicat molts anys
a corregir i traduir.
Dona't bé, doncs,
això,
la faceta d'escriure poemes
i també de pintar.
Quan ho vas enganxar, això?
Ah,
mira,
em sembla que són coses
que es porten,
saps?
I en un moment,
en un moment,
pel que sigui,
per circumstàncies estranyes
de la vida,
de la mateixa manera
que escales avall
de l'estació
em van dir
per entrar
en aquesta biblioteca,
doncs,
un moment,
jo passejant per Barcelona,
vaig veure un anunci
que deia
agrupació de cuirrissos
de Catalunya,
es fan cursos
de pintura,
d'aquarela,
situada aquesta casa
en el carrer Tal,
al carrer d'Ocelló
dels anys 47.
Em va quedar
molt l'atenció,
perquè en aquesta casa
jo hi havia viscut
tota la guerra.
Ostres,
i feien un curs
de pintura
a la casa
on tu havies viscut.
Sí, sí.
Ai nena,
que bonic.
I a més a més,
molt vora d'on vivia
la meva mare a Barcelona,
perquè jo vinc d'allà,
saps?
Sí, sí.
Jo soc tarragonina
d'adopció.
Bueno,
també és un estat,
eh?
Jo també.
Tu també?
Jo també,
Mercè.
i aleshores el que passa
el que passa és que,
saps gaire,
la cançó que diu
que tenen el corazón
per tio?
Sí.
Doncs això és el que em passa
a mi.
Doncs això és una...
Sembla que per lo que...
De la manera que expliques
les coses,
sembla que tu les coses
bones de la vida,
no sé si les dolentes,
però les bones
i les que t'han format
t'han vingut
com de casualitat.
Home,
moltes vegades,
això que et deia,
si hagués sigut
aquesta escola
de pintura
en un altre lloc,
segurament
no hi hagués anat.
Però quan va ser
la casa aquella
on vaig viure
tota la guerra,
i molts anys després també,
perquè hi vivia
el meu oncle,
que era un notari
de Barcelona,
una germana de l'home,
perquè el meu pare
el van assassinar
amb la guerra.
I aleshores
nosaltres vivíem allà.
Pintes amb aquarel·la?
Quin tipus,
quin tipus de quadres són?
Ui, mira,
ja els veuràs,
si vas a l'explicació
els veuràs,
perquè el professor
Salcedo
ha muntat també
aquesta exposició
d'unes quantes
aquarel·les meves.
Que la tindrem
allà a Rectorat?
Allà estarà, no sé,
uns quants dies,
sí,
al costat del Paraní.
Però perquè ens fem
una idea,
és pintura simbòlica,
vull dir figurativa?
No, no, no,
és pintura realista.
Realista, sí.
Jo he acabat
el meu cabellet
i les meves pintures,
el meu pot d'aigua
i m'han anat
a pintar
per aquests mons de Déu.
El museu,
diré el Pirineu,
no?
Està, doncs,
uns quants dies
en un hotel,
només pintant,
pintant les muntanyes,
els paisatges.
I és tresburro mateix,
saps?
Pintura, així,
els paisatges sobretot
i flors, també.
Escolta,
i els poemes?
Ah, els poemes?
Que fa temps que escrius.
Mira.
És que jo crec
que algú que es dedica
a fer aquesta tasca
de bibliotecària,
que estàs en contacte
amb els llibres
i que, a més,
t'agraden
i te'ls estimes,
ja teniu la vena literària.
No tothom.
No totes,
no, no, no, no.
No totes les persones, no.
No ho sé,
jo de sempre
havia escrit
cosetes així,
ja
penent amb el Joaneta,
no ho sé,
i em portia
molt fàcilment,
saps?
No,
doncs ja està bé.
Tens poemes editats,
tens algun poemari
publicat?
Sí,
bé,
quan vaig fer els 80 anys,
perquè ara en tinc 87,
els meus fills...
Es diu ràpid, eh?
Sí.
Els meus fills
i els meus germans
em van publicar
un llibre,
diguem,
només,
a mi no,
no va ser
posat a les llibreries,
eh?
Una tirada curta.
però molt bonic,
molt ben editat,
sí.
I amb un recollit
de posies meves,
que també seran
algunes d'elles
les que recitaran
allà a l'universitat
aquesta tarda,
el Pau
i la Josep Urbano.
La Josep Urbano
i el Pau Cabaldà.
Això mateix.
Sí, sí.
Han escollit
unes quantes
de les meves,
les que a ells
els li han agradat,
perquè,
no ho sé,
primer no m'ho volien dir,
no?
però després van anar pensant
que potser
em va ser fort
per mi
i m'ho han anat explicant.
És que tu estàs preparada
aquesta nit,
aquesta tarda,
per emocionar-te,
plorar i tot això?
Sí,
no sé com fer-ho,
no voldria plorar pas,
però...
Dona,
és el que s'espera,
en un acte d'homenatge
has de plorar.
Si no,
sembla que no llueixi.
Ai, senyor,
em voldria aguantar,
però bueno,
ja veurem,
ja veurem.
És molt bonic,
això.
De tota,
què destaques,
Mercè,
de tota la teva trajectòria,
doncs,
hauria d'escollir,
diguéssim,
entre la meva feina bibliotecària,
la meva època de correccions
d'estil de català
o també de castellà,
les poemes
o la pintura.
Això?
És difícil?
No,
jo te deia més que res,
no ho sé si...
Sí,
no ho sé,
tu mateixa.
No, no,
no em puc quedar amb res.
No pots quedar amb res,
no?
Perquè tot són trossets,
trossets de la meva vida
que anem desenvolupant.
El tracte amb la gent,
potser també és una cosa
que deu ser molt confortant.
O depèn?
No,
mira,
el tracte amb la gent,
a veure,
la veritat que sí,
per exemple,
m'agradava la veritat que
no hi ha a la universitat,
sinó també el temps
que vaig estar allà al Vendrell,
doncs quan venia una persona
que em deia,
mira,
jo tinc de fer això,
tinc de fer aquest treball,
què et sembla això
on tu podies trobar?
Llavors,
t'agrada,
saps?
Clar,
perquè l'assessores
el guies una mica,
no?
Sí,
d'ajudar la gent,
d'això.
Ara,
tot això canvia molt nou,
perquè tenen un botonet
i ho tenen tot.
Clar,
què n'opines tu,
clar,
de tot això
que estigui informatitzat?
Jo,
de tot això
ja no és de la meva època,
noia.
Però t'assembla bé,
això de que...
Home,
suposo que sí,
esclar,
perquè s'ha d'anar progressant.
Però ara avui en dia
diuen que els llibres físics
ja són com una cosa
del passat,
perquè ara necessites
alguna informació
i no vas a buscar
l'enciclopènia.
Mira,
això per mi és un pecat.
Sí?
No pot ser,
no pot ser,
escolta'm,
perquè és molt bonic
anar a buscar llibre
i anar a...
Ai,
no ho sé,
escolta'm,
que ens hem format així.
És diferent,
és diferent,
té un punt,
allò de tenir llibre a les mans,
no?
És diferent.
Mercè,
escolta'm,
moltes felicitats
per tota la teva trajectòria
professional i humana
i felicitats també
perquè això es veurà reconegut
aquesta vespre
al parànic del rectorat
a dos quarts de vuit
amb aquest homenatge.
Molt bé,
moltes gràcies a tu, eh?
Gràcies,
un abraçat, Mercè.
Igualment,
adeu, adeu.