Tornem-hi.
Un dimecres més, Manel Magí i Jordi Ximeno.
Bona tarda.
Bona tarda.
Què tal, com estem?
Què us passa?
Què us passa?
Avui estem com a espitosos.
Sí?
Heu anat a fer el cafè, allò que feu?
Sí, avui he anat a fer el cafè.
Us hem inyectat la dosi de cafeïna?
I tu de nicotina, Núria?
Sí, sí, ja està.
Tot he inyectat ja.
No sé què és pitjor.
El que passa és que aquesta setmana no tenim patates, xips, ni res.
No, però portem una bossa carregada de...
De juglines, de regals, d'il·lusió.
De pedres.
De carreus.
Carreus.
Sí, perquè avui aixecarem murs.
Ah, sí?
Sí.
Bé, aixecarem murs, però després tirar-los al terra.
Que poètic, que poètic.
Que és més divertit.
Molt.
Benvinguts al No em vinguis amb històries,
al programa de divulgació històrica de Tarragona Ràdio.
Passeu, passeu.
No em vinguis amb històries, aquesta setmana...
Ja ho dic jo, passeu d'escoltar el programa.
Passeu, us aneu a la Playuki.
No, no, passeu, benvinguts, endavant.
A la Playuki, aquestes hores, una mica difícil, eh?
Sí.
Potser s'està bé.
Vinga.
Què?
Què tenim avui?
Ai, és veritat.
El sumari, estem en temps de sumari.
El Manel aquí.
En temps de sumari.
Bé, avui parlarem del senyor Frank Lloyd Wright, saps qui és?
Sí.
Frank Lloyd Wright.
Sí, que hauria de saber qui és, i sí que sí qui és.
Ara has quedat molt, molt a mena, Lloria.
Espera, dónau-me temps, que busquem el paper.
A veure, Núria, el programa són 30 minuts justos.
Aneu fent sumari, sisplau, aneu fent sumari.
Benvinguts a Nome vinguis amb històries, ja ho hem dit.
En sumari, com és habitual, iniciem amb una efemèride protagonitzada pel senyor Frank Lloyd Wright.
Que, més endavant, ja sabeu qui és.
Una cita, una frase qualsevol, signada per Isaac Asimov.
També un monogràfic dedicat als murs, al llarg de la història.
Qui més? Avui fa 100 anys de Tarragona, curiositats, notícies, i avui no tenim llibre.
És a dir, estem a punt a punt a celebrar Sant Jordi, i el No en vinguis amb històries no et recomana cap llibre.
Per què? Doncs possiblement perquè val la pena comprar llibres durant tot l'any.
Arquitecte.
Molt bé.
Molt bé, Núria.
Afemèrides.
9 d'abril de 1959, moria l'arquitecte nord-americà Frank Lloyd Wright.
Doncs sí, aquesta senyora era arquitecte.
Havia nascut el 8 de juny de 1867 i moria tal dia com avui, o sigui, un 9 d'abril de l'any 1959.
És un dels principals mestres de l'arquitectura del segle XX.
Només te diré un parell de coses d'aquest senyor.
El Guggenheim de Nova York et sona.
Aquell museu que entres dins i vas baixant en una espiral i doncs és l'obra del senyor Lloyd Wright.
O una altra casa molt emblemàtica que és la casa de la cascada.
Sí.
Que et sona, Núria?
No, a mi no. Aquesta ja no.
És una casa construïda sobre una cascada natural i el riu i la cascada passen per baix de la casa.
Sí, és una casa on hi ha molta humitat.
Suposem que sí.
Sí, no, és de veritat.
O sigui, aquest dia com avui, del 9 d'abril de 1959, moria el senyor Frank Lloyd Wright,
un dels principals arquitectes del segle XX.
Una frase qualsevol.
Diu, espera mil anys i veuràs que fins i tot es torna bonica la brossa deixada enrere
per una civilització a punt de desaparèixer.
Quanta raó, eh?
Això signat per Isaac Asimov, no era historiador, però va passar la millor vida l'any 1992
com a un gran científic i escriptor nord-americà d'origen rus.
Es va traslladar als Estats Units a l'edat de 3 anys, es va graduar en bioquímica a l'Universitat de Colúmbia el 39
i es va doctorar l'any 1947.
En aquest mateix any, 1939, va començar a publicar obres de ciència-ficció,
gènere que després va continuar amb molt d'èxit.
Recordem la cita del senyor Asimov.
Espera mil anys i veuràs que fins i tot és bonica la brossa deixada enrere
per a una civilització a punt de desaparèixer.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
Avui fem de paletes?
Sí, de manobres.
De manobres, aixequem murs.
Si avui parlarem d'un costum, d'una mania que tenim els humans, de fer murs,
a que la gent se balla quan té un hort o un petit terreny...
Sí, és una mica de delimitar la...
Delimitar el terreny perquè, bàsicament, perquè no té tren, molestar, robar...
Sí, i perquè fins aquí arribes...
Però potser el més perillós de tot és que no només aixequem murs reals, sinó també simbòlics i ideològics.
Sí, és que realment som uns caps quadrats.
Avui parlarem d'uns quants murs, d'uns quants exemples de murs físics...
que s'han aixecat al llarg de la història.
Com que no tenim molt de temps, farem mencions una mica breus.
Quin és el primer?
Ho farem per ordre cronològic.
De més antics d'aquests murs, alguns que per desgràcia, o un que és contemporane.
I si parlem del més antic, quin pot ser?
Anem cap a la Xina, no?
Sí.
Espectacular, espectacular.
Evidentment, el primer mur del qual parlarem és la gran muralla xina, també coneguda com a Changcheng.
O sigui, la llarga fortalesa.
I resulta que l'origen d'esta construcció,
hem de remuntar al segle III-IV abans de Cris,
en una època en què la Xina no estava unificada.
És l'anomenat període dels regnes combatents,
que eren diferents regnes que...
Combatien.
Combatien.
Com ho s'ha vingut, Núria?
Jo aprenc, després de tantes temporades vaig aprenent.
Molt bé.
Aquesta gent se van dedicar a fer trams de...
Digues.
La lògica plastant del Manel.
Escolta.
La vam poder comprovar fa unes setmanes, també.
Sí, sí.
La lògica plastant funciona.
Per exemple, què deia el senyor Cruyff?
Si tens el ballon, l'altre no el té i no té marca, per exemple.
Això també.
Molt bé.
Si t'emmeten dos goles, tu metes tres i ganes.
Ja està.
Ara no toca.
Vinga.
Vale, perdoneu l'anada de la bola.
Doncs aquesta període dels regnes combatents
va veure com se van aixecar diferents trams de muralla
però que no estaven units entre si.
Després, l'any 220, un senyor anomenat Xi Wangti,
del qual fa molts anys vam parlar aquí en aquest programa,
perquè és el que es va fer construir una gran tumba plena de guerrers de terracota.
Sí.
Ah, bon.
Les guerres de Xi'an.
Sí.
Doncs va unificar a Xina
i va fer unir aquests trams de muralla que hi havia en un sol
per protegir-se d'una sèrie de pobles que habitaven Mongòlia i Manxúria,
els nòmades Xiongnu.
Que estaven fora, diguéssim, de l'altre costat.
Sembla que l'objectiu d'aquest mur era no evitar incursions a peu.
O sigui, podien travessar...
Es pot travessar, ja.
Sí, però, bueno, o era més fàcil, no?
Però sobretot que els invasors no poguessin passar amb cavalleria.
En cavalleria.
Perquè eren uns genets terribles.
Eren els omen passats dels que després serien coneguts com els Hunos,
els Huns, que van atacar l'imperi romà del segle V.
Per tant, aquestes gent a peu no eren tan perillosos com si portaven cavalleria.
Per tant, van fer un mur perquè no poguessin passar a cavall.
Aquesta primera muralla, per això, no era ni de bon tros,
tot l'existència que és avui en dia.
Pensa que actualment fa uns 7.300 quilòmetres.
I quan es va allargar?
Doncs se va anar allargant al llarg dels segles i de les diferents dinasties que hi van haver-hi.
Sobretot durant la dinastia Ming, que va regnar entre l'any 1368 i el 1644 de la nostra era.
O sigui que aquesta ampliació més gran se va fer fa relativament pocs segles.
Durant la seva construcció, els obres no s'ho passaven gaire bé.
No hi havia gaires normes de seguretat i, a més a més, com que treballaven en llocs...
Però molt alta no és, no?
No, no és que sigui molt alta.
O sigui, en la major part és un muro de tàpia i ja està.
Però el terreny és abrupte. Vols dir que no es treballava amb seguretat ni a gust.
I, a més a més, com que treballaven en llocs molt remots,
eren atacats per bandes de delinqüents o d'assaltants
que morien molt sovint.
De fet, va morir tanta gent construint-la
que també se la coneix com el cementiri més llarg del món.
I els materials que van emprar eren els que hi havia a cada zona.
Per exemple, des de Totxana, pedra de calissa, granit, etc.
D'un mur a un altre.
Sí, a un altre.
Però abans d'acabar de parlar de la muralla xina,
m'agradaria trencar un mite.
No es veu des dels païs.
Va, no ho diguis, això.
T'ho juro, és una llegenda urbana.
Com ho saps, no?
Al Google Earth.
Sí, no, no, al Google Earth s'hi veu moltes coses
perquè pot s'ampliar molt.
Això va sortir...
Un altre dia farem un monogràfic sobre el tema,
perquè, dona, resulta que als anys 30...
No em feies dir el nom del llibre
perquè no el tinc apuntat aquí, no me'n recordo.
Però a partir de les observacions dels canals de Mart
van haver-hi alguns autors que van deduir
que des de l'espai també es veia la gran muralla xina.
O sigui que els marcians, si existien,
també podíem veure la gran muralla xina.
Però astronautes que han anat...
Han dit que no.
Hi ha controvèrsia.
Alguns diuen que si t'hi fixes molt,
si mires el lloc adequat, tal, sí.
Altres que no, però que no...
No està clar.
És bastant mite o llegenda urbana...
O propaganda, inclús.
Sí, el que s'ha dit.
Per tant...
Ah, mira.
Ja ho ampliarem una altra dia.
Molt bé.
I el mur d'Adrià es veu des de la muralla xina?
Segur que no.
No, però des del Google Earth sí.
Jo l'he res seguit, sí.
Molt bé.
Què és este mur d'Adrià?
Doncs bé, en llatí el Vallum Adriani
és un mur defensiu que es va construir
al nord de la illa de Gran Bretanya
per ordre de l'emperador Adrià.
De fet, per això es diu el mur d'Adrià.
Adrià.
Entre els anys 122 i 132 de la nostra era.
Estem a principis del segle segon.
Què passava?
Doncs que la província romana de Britània,
que és el sur de l'illa d'Anglaterra,
era atacada sovint pels Pictes,
que era un poble molt bàrbar,
molt violent,
que habitava al nord de la illa.
Però que eren els indígenes d'aquella terra,
que segurament defensaven el seu propi territori.
Sí, però què van fer els romans?
Doncs van agafar un tros on la illa s'estreny molt
i van aixecar un mur de 117 quilòmetres
des del golf de Solway a l'oest
fins a l'estuari del riu Tyne a l'est.
I estava flanquejat per dues ciutats,
Pons a Helios i l'actual Newcastle i Maglona,
que és l'actual Carlais.
Era una muralla construïda,
tota ella, per murs de pedra tallats,
per carreus de pedra,
amb una amplada d'entre dos metres i mig
i tres metres i una alçada
que arribava gairebé als cinc metres.
Comptava amb quatre forts principals
i 80 fortins on hi havia guarnicions,
sobretot en punts claus.
A més a més, a la part nord,
on estaven estos senyors bàrbars,
hi havia un fossat de deu metres de profunditat.
També és molt típic, no?
Sí.
Els fossats a la costat de la muralla.
Per a putejar, bàsicament, si t'atacen.
I que no puguin arribar al pau de la muralla amb facilitat.
Per a la part romana també hi havia un camí militar
per a facilitar el trànsit de les tropes,
que el recorria de punta a punta.
No va ser una muralla infranquejable, tot i això.
Hi ha notícies que els Pictes la van atrevesar almenys en tres ocasions,
l'any 197, l'any 296 i l'any 367.
Sembla ser que l'emperador Septim i Sever la va reparar i reforçar l'any 209.
I mig segle després, l'any 383, les coses anaven maldades per als romans
i la van abandonar definitivament.
Se van retirar més cap al sur.
I parlem ara d'un altre muro, del tercer muro del qual parlarem avui.
També està a Gran Bretanya.
De fet, este i el següent mur dels quals parlarem estan a Gran Bretanya.
És el mur d'Antonino.
Què van fer els romans?
Quan van veure que les coses estaven, però van calma a la Britània,
tenien aquest mur de triar al nord, van dir
què tal si ampliem la frontera més cap al nord?
Potés amb els pictes i així no ens atacaran.
I van desplazar la frontera 160 quilòmetres al nord del mur d'Adrià.
O sigui, més amunt del mur d'Adrià.
I allí van aixecar un altre mur, en un altre lloc que també a la illa és molt estreta.
Al moment que ja tenien consolidada una frontera, s'atreveixen a anar més enllà.
S'atreveixen a anar més enllà.
Va ser el governador de Britània, l'Ollis Urbicus,
per ordre de l'emperador Antoninus Pius,
que entre els anys 140 i 142 va fer aixecar aquest mur.
Té una longitud de 58 quilòmetres
entre l'estuari de Ford, a la costa oriental de l'illa,
i el golf de Clyde, a la costa occidental.
Aquest mur va ser creat per això,
per adelantar posicions defensives
i a més a més, tots els pictes,
aquest poble bàrbar que hi havia entre els dos muros,
pràcticament els van exterminar.
Van destruir totes les seves terres
i els que van sobreviure els van deportar a Germània.
No era una muralla tan sòlida com el mur d'Adrià,
ja que estava constituïda simplement per un munt de turba
i de terra apisonada,
amb un gran fossat, això sí.
Comptava també amb 19 forts
i també un camí militar a la part romana.
La seva vida, per això, va ser molt curta,
ja que a finals del segle II va ser abandonada,
quan el governador de Britània, Claudi Albí,
es va proclamar emperador,
de fet, es van proclamar diversos emperadors alhora,
i va retirar les tropes per a lluitar per a fer-se el poder.
Al retirar la majoria de tropes,
els poquets que van quedar van dir
tornem al mur d'Adrià, que és més segur,
i van abandonar tot aquest tram de l'illa.
i no van tornar a reconcurir-ho mai més,
i es va quedar perdut el mur.
I parlem ara d'un altre mur,
avancem uns quants segles més en la història.
Però també en territori anglès.
Us sona un senyor que es diu Ofa?
No.
No.
Doncs aquest senyor era rei de Mèrcia.
Abans de ser un sol país,
Anglaterra va estar format per totes unes regles.
de regnes, Norhàmbria, Mèrcia, Wessex, Ésex, etc.
Doncs Ofa era rei d'aquest regne
que ocupava aproximadament el centre de l'illa,
que s'anomenava Mèrcia.
I va fer aixecar...
Què seria? Per on està? Gales, actualment?
No.
Precisament el mur que va aixecar
va ser per defensar-se dels galesos.
Molt bé.
És...
al nord de l'actual Londres, podríem dir.
D'acord.
Tot el centre de l'illa.
Aquest rei de Mèrcia, Ofa,
Ofa primer de Mèrcia,
doncs era rei de Mèrcia,
com dic, que era un dels regnes més...
més forts dels que convivien a Anglaterra.
Però el que passa és que tenia bastants conflictes
en la seva frontera occidental,
la que donava...
occidental, perdó,
la que donava a l'actual Gales
i Cornualles,
que eren habitades per tribus d'origen celta,
que eren els galesos i els còrnics.
Així que,
aquest senyor Ofa,
segurament influenciat
per les dues muralles romanes
de les quals vam parlar,
va decidir aixecar una altra muralla,
protegint-se de l'actual Gales,
dels territoris de l'actual Gales
i Cornualles.
Va fer aixecar un mur de 240 km
de Totxana,
al llarg de tota la frontera,
com diuen estos territoris.
només el que passa és que,
a la diferència,
diferenciant-ho dels murs romans,
aquest no era un mur contínu,
ja que a les zones on hi havia molt de bosc,
doncs no es va construir un mur,
ja que per allà era impossible
que passés un exercit enemic.
El senyor Ofa,
del que es desconeix a data del seu naixement,
va morir l'any 796 de la nostra era,
després d'un regnat de 40 anys.
i la construcció d'aquest mur,
el mur d'Ofa,
que en ingles s'anomena
Ofa's Dike
i en galès
Claude Ofa,
doncs es va produir,
la construcció d'aquest mur,
com dic,
es va produir al voltant de l'any 777
de la nostra era
i encara es pot veure.
Igual que els altres murs romans,
en molts de trams
es pot encara observar.
I abans que facis un salt en el temps
i arribis a l'època contemporània,
recordar que els murs també,
doncs bé,
totes les ciutats medievals tenien murs,
totes les ciutats antigues
tenien les seves muralles també
i que no va ser fins al segle XIX
que, com a mínim,
a bona part d'Europa,
Barcelona inclosa,
per exemple,
doncs les muralles
o bona part de les muralles
es van tirar a terra
per obrir la ciutat
cap al món contemporani.
O sigui que el de fer murs
ve de lluny
i està arreglat en força
dins de la cultura humana.
Sembla bastant primitiu, no?
Allà de tanca un territori
amb totxos.
Sí.
Però vaja,
efectiu pel que es veu.
Sí.
i ara farem un salt considerable
en el temps
fins a arribar
a l'època contemporània,
al segle XX.
I ens toca parlar del...
A veure si ho pronuncio bé, Núria.
Antifascistischer
Schutzwall.
Ah,
antifascistischer
Schutzwall.
Schutzwall.
Schutzwall.
O mur de contenció...
Jo tampoc ho dic gaire bé,
però vaja.
O mur de contenció antifascista.
Què diríeu que és?
Us sona?
Doncs el mur de Berlín.
Sí, senyor.
El mur de Berlín.
Ja ha sortit el Gimeno.
Per a algú va estudiar.
Simplement he traduït.
Doncs bé,
este mur se va aixecar
a l'agost de 1961
i va perdurar
durant 28 anys
fins al 9 de novembre
de 1989
i va formar part
de les fronteres
entre les dues alemànies.
La RFA
i la RDA.
La República Federal Alemana
i la República Democràtica Alemana.
Gràcies.
Recordeu el novembre del 89?
Bueno, això sona una mica en plan...
Ja som grans, n'altros.
Ho recordeu o no?
Les imatges de gent
passant la frontera
sense percentat per més,
corrent,
destrossant el mur...
Era la sensació
d'estar vivint un moment històric, no?
Sí, sí.
Ara d'estar vivint
un moment avorrit
de la història.
jo vull dir que no hi ha molt per...
Sí, potser hi ha tota una sèrie d'imatges
que s'han...
Que han quedat.
Que han quedat a la nostra memòria
i pot ser, doncs,
la caiguda del mur
o, bueno,
l'atemptat de les Torres Bessones.
Sí, clar, clar.
Cadascú amb el seu impacte concret.
A més, amb l'era en què estem ara,
l'era de la imatge, també, no?
Sí, sí, sí.
Que és tan fàcil
que les imatges corren.
Vull dir, ja tenim
un imaginari molt visual.
Sí, sí.
Però igual que hi ha altres imatges
que potser són més fugaces,
aquestes són les que marquen, no?
Potser...
Ah, per impacte.
Sí, moments claus.
Moments claus.
Doncs bé,
aquest mur era tot un símbol
de la divisió del món
en dos blocs
durant la Guerra Freda.
Dins la ciutat,
el mur tenia una longitud
de 45 quilòmetres,
tot i que s'estanien
més enllà
dels límits de la ciutat.
Moltes persones
hi van perdre la vida
al intentar creuar-lo.
La gent de la República Democràtica
ho tenien absolutament prohibit
i s'intentaven creuar
els guàrdies que havien
tenien ordre de disparar.
I tot i que varien
segons les fonts
el número de víctimes
van morir entre 120
i entre 270 persones
durant aquests 28 anys.
Actualment el mur
és un bon negoci
i si visiteu Berlín
podreu comprar un cachit.
Un bocinet.
Queden trossets del mur,
els trossets que queden
estan pintats amb grafiti,
queden algunes
no trossos del mur
però sí representacions
o deixar constància
de que passava per allà.
tipus, doncs,
recordo una mena de reixa metàl·lica
en un trosset
en què representava
que hi havia el mur
i que hi havia penjat
d'aquesta reixa
fotografies o plaques
amb els noms
de gent que havia mort
en aquell tros.
No és l'habitual
però, bueno, n'hi ha.
Ja us dic,
els trossos que queden
estan pintats amb grafiti.
De fet,
estava pintat per la part federal.
Sí, estava pintat.
I fins a tal punt
arriba el merchandising
amb això del mur
que pots comprar
des de pedres del mur
amb la seva
també
etiqueteta
d'això és un tross
del mur de Berlín
fins a runa
del mur Runa
o sigui,
unes ampolletes petites
plenes de runa
o sigui,
aprofiten tot
al màxim
o hi ha postals
que la mateixa postal
porta una mena
de cubilet de plàstic
fent un receptacle
en què hi ha dos o tres
pedretes
també petitones.
la gent que es va tirar
van dir
aquí farem negoci
i van agafar
100 metres de mur
doncs
es poden forrar.
Molt fort.
I finalment parlarem
d'un mur
que per desgràcia
s'està construint actualment
i que demostra
que els humans
no aprenem.
Ni aprendrem.
Ni aprendrem.
És el mur de Palestina.
El projecte final
ens parla d'un mur físic
en una part de Formigó
o l'altra
de Talambrades
i de Vallès
amb una llargada total
de 704 quilòmetres
i que separa
l'estat d'Israel
de 6 Jordània.
El mur
va
o discorreix
en un 20%
sobre la línia verda
o sigui que la frontera
pactada
per Israel i Jordània
l'any 1949
i que va estar vigent
fins a la guerra
dels 6 dies
mentre que el 80%
restant
del traçat del mur
s'endinsa
en territori palestí
de 6 Jordània
entre 200 metres
fins a 20 quilòmetres.
O sigui,
en realitat
els estan prenent
moltíssim terreny
als palestins
amb la finalitat
d'incloure
sentaments jueus
molt poblats.
Este mur
se va aixecar
arrel
de la segona antifada
que van haver-hi
molts atemptats
suïcides
contra
la població civil
israeliana
i el pretext
va ser
tancar
en una espècie
de gran gueto
els palestins
per evitar
que hi poguessin
passar.
Sembla que
els jueus
no van aprendre
això dels guetos
gaire.
El mur en si
de
el que és
tros de formigó
prefabricat
només representa
el 12%.
La resta són
com dic
balles
i alambrades
i tot el sistema
va acompanyat
per una zona
de terreny
estèril
sense res
de 50 metres
d'amplitud.
Tot i que l'ONU
n'ha qualificat
la construcció
d'il·legal
segons
el que diu l'ONU
evidentment
que s'ho passen
per
les parts
és la construcció
continua
igual que
el conflicte
ara pis
en mur
o sense mur
però això
ja seria
una altra història.
Avui parlem
de la creació
d'un país
un país africà
en concret
de l'Ibèria.
Després de l'evolució
de l'esclavatge
als Estats Units
es va plantejar
la possibilitat
que una part
de la població negra
americana
tornés a l'altre
a l'Àfrica.
Aquesta possibilitat
es va experimentar
amb la creació
del nou estat
de l'Ibèria.
Com que les serrades
perdudes
impossibilitaven
en la majoria
dels casos
un retorn
als llocs d'origen
la societat americana
de colonització
va triar
el cap
mesurada
com a futur allard
de la primera partida
d'esclaus alliberats.
Primer
va fundar
l'assentament
de Montròvia
i amb tots
els que es van anar creant
es van constituir
es va arribar
a constituir
un territori
que l'any 1824
va rebre
el nom
de l'Ibèria
governada
per polítics blancs
nord-americans
fins l'any 1836.
L'Ibèria
va ser proclamada
república independent
l'any 1847
però els Estats Units
no la van reconèixer
diplomàticament
fins l'any 1862.
A la república
coexistien
dues poblacions
la dels colons alliberats
que a mitjans
del segle XIX
només era
d'unes 3.000 persones
i la dels pobladors
autòctons
a l'interior.
Curiós com es creen
els estats, no?
Sí, en aquest cas
aquest
doncs
gràcies a l'interès
dels Estats Units
també per treure
segurament un accident
d'esclaus
que havien estat alliberats.
I a més a més
segurament la població
autòctona
no l'ho va dir
que feia gent de gràcia
que arribessin
uns senyors de fora
i diguéssim
anem a crear un estat
Aquesta història
em sona
a una cosa
que acabo d'explicar
també, no?
Palestina
Sí
és que no ho prenem
Avui fa 100 anys
a Tarragona
Avui fa 100 anys
a Tarragona
parlarem de conflictes
també
Avui va de conflictes
Anda, quin programa
més pacificador
Sí
Mira
Pero avui de parlar
de conflictes
Parlarem de una circular
del señor arzobispo
De fa 100 anys
A veure què deia
Què deia el arzobispo
Con la iglesia
hemos topat
La iglesia
sempre demana en dinés
Son pobres
Diu
Para dar cumplimiento
a lo mandado
por la santidad
de León
XIII
Ordenamos que el Viernes Santo
se haga en las parroquias
como todos los años
una colecta
para los santos lugares
Justo es que nosotros
redimidos
por la sangre
de Jesucristo
Contribuíamos
a la conservación
y decoro
de aquellos lugares
en que se obró
nuestra redención
Bien merece
demos una pequeña limosna
para manifestar
nuestro filial amor
Al que nos amó
con caridad
con una caridad
que le obligó
a dar la vida
por nosotros
En las demás iglesias
también puede
recibirse limosnas
para el mismo objeto
Aprovechamos
esta circunstancia
para bendecir
el desprendimiento
de nuestros diecesanos
y demás personas
que respondiendo
a nuestro llamamiento
acudieron con sus limosnas
a remediar
las consecuencias
de las inundaciones
de otoño último
recordeu que en van
hablar ampliament
Gracias a su cooperación
pudimos atender
con largueza
a la vecina diócesis
de Tortosa
y auxiliar
a los prelados
de Cataluña
que nos expusieron
los daños
y necesidades
de sus fieles
Tarragona
23 de marzo
de 1908
sobretot
La notícia sortia, tal dia com avui, de fa 100 anys, un 9 d'abril de 1908,
firmada per Tomàs, arzobispo de Tarragona.
I ara ens parles de delinqüents a Tarragona avui fa 100 anys, també, no?
Sí, sí, que també n'hi havia.
A veure.
Diu, ha sido detenido...
Bueno, estas notícies felen referència a tota la província,
a l'àmbit provincial.
Diu, ha sido detenido en Flix, el vecino de aquella localidad, Ramon Boguer, Andreu,
convicto y confeso de haber penetrado en la casa de una tía suya,
abriendo para conseguirlo un boquete en la pared de la casa contigua,
dándose el caso de desaparecer a la vez del domicilio de la citada senyora
unas 750 pesetas en billetes del Banco d'Espanya y plata,
todo lo cual hace suponer que fueron robadas por dicho sujeto.
Va, pero de una banda un senyor que había robat diners.
A la tía se va, li fa un porat a casa, entra y les roba.
Y en tenim un altre que va a buscar gallines, no?
També a les Tarres de l'Ebre, que sembla que la gent de les Tarres de l'Ebre,
però no és així, os lo digo yo.
Por la benemérita, ha sido detenido en Alcanaz el joven labrador Ángel Fabregat
como presunto autor del robo de gallines perpetrado hace pocas noches
en la huerta de don Jorge Subirats.
Perdón, en la huerta que don Jorge Subirats poseeixen la partida de mallades,
de aquel término municipal.
O sigui, per una parroven a una senyora 750, n'hava a 10 euros, pesetas.
I per l'altre, Alcanaz, un robó de gallines.
I tenim patrocinador, no tenim patrocinador per aquesta setmana?
Si vols abreviar, Núria, pots abreviar perquè és...
Ai, no, però està bé, està bé, aniré ràpid, eh?
I és molt il·lustratiu aquest anunci perquè, clar, una de les coses més importants
era tota la ramaderia a l'època.
I llavors, al sector, es nota que intentava millorar el producte.
Éxito positivo.
Privilegio exclusivo.
Rit Tama.
Pienso comprimido en forma de galleta para la manutención del ganado caballar,
mular, vacuno, cerda y aves.
Servio Partot.
Éxito positivo, don, os lo explico.
Este producto nuevo, compuesto de harinas de diferentes clases,
combinadas en varias fórmulas y proporciones,
en que están perfectamente compensados entre sí los elementos más principales
para la buena alimentación del ganado,
constituye un pienso sano de fácil digestión,
no sujeto a pérdidas
y más barato que la ración ordinaria de cualquier grano y semilla,
con cuyos precios podrá sostener siempre competencia,
sean las que quieran las alteraciones de los granos en el mercado.
Respira, respira.
Escolta, casi que assimilo el que diu, eh?
Vaja, que donar-li pinso als animals en forma d'aquestes pastilles comprimides
és més barat,
no estàs sumés, com diu, a les alteracions del pinso en el mercat,
sempre és el mateix preu
i, a més, no perds ni un granet de res
perquè va comprimir...
I no provocava la malaltia de les vaques bojas,
suposo, per aquella època.
Això ja...
No mira que està de moda,
està noticiar aquests dies per la mort de dues persones.
I això qui ho podies demanar?
Doncs ho podies demanar al representant exclusivo
per a Tarragona i Reus, de Ritama,
que era a Rafael P. Cervera,
professor veterinari,
un home que devia entendre de...
Ja ho sabeu si teniu, jo què sé,
algun cerdo, alguna mula o alguna vaca.
Ritama, em patrocina o no?
Ritama, patrocina,
no em vinguis amb històries.
Notícies.
Tenim una notícia que semblarà...
Avui tenim una miqueta de temps.
Sí, redundante, però no.
Saps que la setmana passada, o l'altra, no ho recordo,
vam parlar de...
que a Medellín, a Extremadura,
no, a Colòmbia,
havien descobert un teatre romà.
Sí.
Doncs bé, n'han descobert un altre,
sabeu que hi ha molts de teatres romans per descobrir
i els arqueòlics se dediquen a treure'ls a la llum.
Tot i que no està confirmat del tot,
han aparegut unes restes arqueològiques bastant importants,
a Guàdics, a la província de Granada,
que s'atribueixen a un teatre romà del segle I de la nostra era.
Estan al costat de la muralla...
de la muralla...
Xina.
De la muralla Xina.
Un teatre romà al costat de la muralla Xina també seria notícia.
Sí.
Doncs bé, estan al costat de l'antiga muralla de la ciutat,
muralla àrab.
A l'interior o a l'exterior?
A l'exterior.
A l'exterior.
I és curiós perquè el que ha aparegut ara
és un mur que sembla ser el proscenium,
o sigui, el que tancava per detrás del teatre.
Han aparegut un mur d'uns 40 metres de llarg
de carreus molt important.
han aparegut algunes restes de columnes també
i sembla ser que la graderia quedaria just baix de la graderia.
La graderia, quan passa, fa com una espècie de meixa lluna
i estan deduint que segurament els constructors ara
se van adaptar a la forma de la graderia del teatre.
Però tot això els arqueòlegs encara no estan ben bé segurs?
Suposo que s'ha d'acabar d'excavar,
a veure si apareixen més elements,
però sembla ser que sí que es tractaria
del teatre romà de la ciutat de Júlia Gemela Axi,
que era com s'anomenava Guàdix a l'època romana.
En fi, potser la setmana que ve
parlem que s'ha descobert un altre teatre romà,
per exemple, a Salou.
Qui sap.
Més notícies? Avui anem relativament bé de temps, no?
No, avui, clar, com que teníem tants muros i tantes circulars de l'Arzobispo,
doncs ja està bé.
El riotge del temps s'avança i el pèndol de la història continua funcionant.
Ens veiem la propera setmana a...
No em vinguis amb històries, a Tarragona Ràdio.
Sempre he pensat que la música dels Pixis,
d'aquest grup nord-americà que ens acompanya per tancar,
és dels Pixis, eh?
Sí, sí.
Trobo que està molt ben trobada, Jordi.
Gràcies.
Sí.
Bueno, avui un programa bé, no?
Hem tingut temps, hem anat sobrats...
No, que és que jo estava pensant que...
és important que és que necessito també fer una separació
al menjador de casa, entre un espai i l'altre.
Potser em podríeu venir a posar unes quantes pedres, sí.
És el que el senyor Ofa, el senyor Adrià, no?
A l'Ofa casa.
Que et recomanen, a veure què tal.
No m'ho faríeu vosaltres?
Home, no.
Sortiria tot.
Crec que hi ha interioristes que tenen més renom que nosaltres.
Nosaltres preferim trencar murs que aixecant-me.
Ai, que bonic, que bonic, que poètic.
Ara pugem cap a la part alta, ja veuràs quina destrossa que farem.
de la muralla.
No, que ja cau sola.
Jordi, besitos.
Adéu-siau.