Mare, Magí, Jordi Ximeno, bona tarda.
Avui estem doblement contents perquè s'apropa a la paga.
Doble!
Mare, no cal que cridis.
La vostra vida només irà al voltant dels diners.
Sí, que materialistes.
Vosaltres us vau fer historiadors per poder anar a caçar tresors, no?
No, nosaltres vam fer historiadors per guanyar-nos molt bé la vida.
Sí, bueno, Jordi, tu t'ho estàs guanyant.
Jo, mira, l'únic que em guanyo és el que em donen aquí a la ràdio.
O sigui, els aplausos de la gent en sus casas.
I aigua fresquita.
També.
I aigua fresca.
I avui un dono de xocolata i tot.
Sí?
Ho veus?
Sí.
Mira que bé.
Ai.
Jo no me l'he menjat perquè...
Doncs ja me'l menjaré jo el teu.
Frescos com una rosa, eh?
Sí, i tant.
Tenia moltes ganes ja que arribés un altre dimecres.
Un altre dimecres.
Perquè m'expliquessiu què m'expliqueu.
Que t'expliquem?
Què vols que t'expliquéssim?
Que aquí comença el No en Vinguis amb Històries,
el programa de divulgació històrica de Tarragona Ràdio.
No en Vinguis amb Històries, aquesta setmana...
Aquesta setmana comencem per l'efemèrit de, com és habitual,
la mort, en aquest cas, d'un senyor nascut a Ilchester,
l'any 1214.
Però no direm res més, però si no li xafem la sorpresa al Daniel.
A la frase qualsevol signada per un senyor
que té un carrer dedicat a la ciutat de Barcelona
servirà perquè molts dels nostres oients
reflexionin per a què serveix un riotge sense corda.
Cada dia sou més críptics fent el somari.
Mira, això és telepatia.
Jo li anava a dir, este paio és un críptic del Copón.
I ara tu i jo tenim telepatia?
Jo havia pensat allò de críptic.
Que forta, eh?
Hòstia, jo me parece.
El nostre monogràfic dedicat, bé, no és ben bé un tema d'història,
però sí un tema d'actualitat sobre els inicis d'aquesta primera crisi mundial global,
crisi alimentària global.
Com és habitual, avui fa 100 anys a Tarragona.
També curiositats, que avui estarà dedicada a la primera vaga de la història.
Egipte?
Tanquem.
Egipte?
Egipte?
No t'ho dirà, no t'ho dirà.
No t'ho dirà.
T'ho dirà, en aquell país dels hieroglifics.
Amb el rotllo que porta avui.
Ets un cop tomant, tio.
I no t'ho dirà, però la mirada que t'he fet, assassina, segurament, et dirà molt més de mi.
I tanquem, com és habitual, amb les notícies, i com és habitual, tampoc tenim llibre aquesta setmana.
Que és de l'ofició.
Afemèrides.
Anem desvetllant secrets, doncs.
El 1920...
Ui, ui, ui, ui, ui.
Val.
El 1294 moria Roger Bacon, ara sí.
Sí.
Roger Bacon, que algú podria dir, este senyor va inventar la cancel·lada viada?
Anel.
No.
Roger Bacon no va inventar la cancel·lada.
No està.
Filòsof, científic i teòleg anglès.
Coningut també com el doctor Mirabilis, que significa doctor admirable en llatí.
Va ser un dels frares franciscans més famosos del seu temps.
Va posar molt endòfasis en l'empirisme i ha estat presentat com un dels precursors, podríem dir, del modern mètode científic.
Tot i que estudis posteriors han enfatitzat la seva dependència de les tradicions alquímiques i també de l'ocultisme.
Era un home íntimament familiaritzat en els avanços científics i filosòfics del món àrab, una de les civilisations més avançades del seu temps.
Recordem-nos, el senyor Roger Bacon, un dels filòsofs científics i teòlegs més importants de l'edat mitja, moria del dia com avui, de l'any 1294.
Una frase qualsevol
Un home mandrós és un rellotge sense corda
Mira!
És maca.
No us ho deuen les vostres mares?
No.
Però no sona com a molt moralista, no?
Sí, és moralista, perquè la veritat qui signa aquesta frase qualsevol és el senyor Jaume Balmes, nascut i mort a Vic.
Nascut l'any 1810, mort l'any 1848, després d'haver viatjat per bona part d'Europa, París, Londres, inclús haver residit a Madrid.
Era eclesiàstic, era pensador, era polític.
T'he volgut una pregunta?
Està al més al carrer?
Sí, jo diria que sí.
Que fort.
Al carrer Balmes, a Barcelona, no?
I entre les totes, com deia, va ser pensador, eclesiàstic i polític, entre les seves obres podem destacar reflexions sobre el celibato, observacions sobre els bens del clero, cartes a un escèptic en matèria de religió i un títol que em recorda també títols que darrerament han tingut certa moda.
La religió demostrada a l'alcance dels nens.
La religió demostrada a l'alcance dels nens.
Interessant.
Home, això ho ha de ser.
Diferents obres en les quals va donar molta importància a les noves ideologies socials.
El senyor Balmes també, tota la seva idea social, política, religiosa, es pot resumir, es pot expressar en una altra cita,
que era procurar la major intel·ligència, la major moralitat i el major benestar possible per al major nombre d'homes possibles.
En el moment que diu home, suposo que també parlava de dones, però clar, estem a l'any, al segle XIX, potser no...
Ah, jo crec que sí.
No ho sé, no ho sé, no ho sé.
I bé, també es va dedicar a la política, com hem dit, etcètera, etcètera, però recordem la cita que avui citem.
Un home mandrós és un rellotge sense corda.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
Clar, aquí penso que el carrer Balmes a Barcelona està ple de rellotgeries.
Ah, sí?
No.
Ara jo m'havia ja acollonat.
Sí, jo dius, ostres, quin control.
Avui parlem, parlem, parlem, parlem, com és habitual, a la ràdio, parlem.
Jo me desconnecto molt bé, vale?
Me vengo de la setmana passada.
La setmana passada es va desconnectar el Jordi?
Sí, que va passar que...
Jo aquí soc l'única que complais.
No, Manel, perquè tu segurament et ficaràs dels nervis i tindràs opinions molt crítiques, també.
Bé, segurament sou conscients de la gran crisi, o els inicis de la gran crisi global que estem vivint a nivell alimentari.
I si nosaltres no som conscients, com a mínim, estats com Haití, Egipte, Mauritània, Burkina Faso, Camerún,
Paquistà, Senegal, Tanany, Indonèsia, Filipines i el Perú, sí que ho han estat,
degut que durant el 2007 i el 2008 en aquests territoris s'ha augmentat la violència
a causa de l'augment dels preus d'aliments bàsics, com podrien ser els cereals o l'arròs,
i que la majoria de la producció va cap als països rics,
principalment països de la Unió Europea, Estats Units, Canadà, Japó, Austràlia, etcètera.
Iniciem aquest monogràfic, després d'aquesta reflexió, amb una anècdota.
Fa aproximadament dos mesos, és a dir, a l'abril del 2008,
la cadena de supermercats nord-americana Walmart, no sé si ho sona...
No.
Bé, doncs és la cadena de supermercats més important que hi ha als Estats Units,
va limitar la venda d'arròs al màxim de 4 quilos per client.
Això per què ho va fer?
Això quan va passar, dius?
Això a l'abril del 2008, fa mes i mig.
Amb això, això ho van fer perquè només d'aquesta forma
podien garantir el subministrament d'aquest cereal els propers mesos.
També aquesta mesura sense precedents posava de manifest
un problema d'escassetat d'arròs en el mercat.
L'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació,
que coneixem com a FAO, va alertar que la pujada dels preus dels aliments
estava generant una crisi a escala internacional,
per això hem titulat el nostre monogràfic a les portes de la primera crisi alimentària global.
I el director d'aquest organisme es va referir a aquesta situació que estem vivint actualment,
no estem parlant d'una cosa del passat, sinó d'una cosa que potser té any i mig de vida,
encara que les causes les podríem trobar molt més remotes,
va anomenar aquesta crisi com un surami silenciós.
És a dir, una crisi que ens està passant.
Sí, davastador, però que ara neva a poc a poc.
Que va a poc a poc i que no ens n'adonem, tampoc.
Poètic, també és poètic.
Per què no ens n'adonem al primer món?
Per què no ens n'adonem al primer món?
Perquè sovint donem l'esquena al món amb vies de desenvolupament
o al món subdesenvolupat, és a dir, als països que viuen el tercer món.
Les advertències de la FAO no eren arbitràries
i prenen com a referent l'augment del 77% que va experimentar l'any 2007
el preu dels cereals, que es diu Ràpid.
Clar, és que potser s'agafa per fer aquest tipus de taxacions,
s'agafa als aliments bàsics.
I els cereals ho són, no?
Sí, cereals i arròs.
Els cereals és la base de tot de l'alimentació.
Parlarem de cereals i arròs, bàsicament.
L'augment del preu l'any 2007 dels cereals va ser d'un 77%.
I en aquest primer trimestre de l'any 2008,
aquesta tendència s'ha confirmat
quan el preu de l'arròs ha pujat un 68%.
Dominic Strauss-Cant, director del Fons Monetari Internacional,
ha dit el següent.
Si els preços siguin augmentant,
cientos de milers de persones moriran d'hambra.
Que es diu ràpid, però és trist.
On augmenten els preus?
A tot arreu o en aquests previsos?
A tot arreu.
Sí, sí, a tot arreu.
I segurament nosaltres també ho estem notant a l'hora de comprar
el que és una barra de pa, una hamburguesa,
perquè, clar, les hamburgueses fan amb carn de vaques,
que mengen cereals o mengen productes agrícoles.
Una cosa és certa, jo no m'havia fixat mai a l'hora de fer la compra,
en els preus, la veritat, n'havia de comprar.
I ara sí que m'hi fixo, perquè...
Jo notes.
Sí.
S'ha encarit tot molt.
Sí, sí.
I una situació que, a més a més, és alarmant,
tenir en compte que aquest mateix organisme,
el Fons Monetari Internacional,
un organisme que depèn de les Nacions Unides,
ha assegurat que la pujada dels preus
podria agravar la pobresa de 100 milions de persones.
Que sigui molt ràpid, també.
100 milions de persones.
És el 6% de la població mundial,
o sigui que els importarà un pitos aquí...
No sé si és el 6%, però sí, es veu molt petit,
però 100 milions de persones.
Sí, però clar, suma-li que és un 6%
i que segurament estaríem parlant de persones
que viuen en països subdesenvolupats.
No, sí, sí, gent que viu en països subdesenvolupats.
M'explicareu les causes, no?
M'explicareu perquè aquest moment...
Sí, clar, però a poc a poc.
L'ONU calcula que 854 milions de persones
pateixen desnutrició i fam al món.
El 70% d'aquesta població viu en el medi rural
i treballa als seus camps,
als seus camps els aliments que alimenten
a la resta de l'humanitat.
Abans és això.
Sovint la gent que viu als països del Tercer Món,
als països del món subdesenvolupat,
estan cultivant aliments que no són...
Bé, que una part molt reduïda sí que és per l'autoconsum,
però que la propietat de la terra sovint,
o els drets a la terra sovint els tenen grans multinacionals
i, per una altra banda, també els sí que és més rendible
vendre els productes que no pas...
Ah, bé, vendre'ls al primer món
que no pas consumir-los ells mateixos a nivell local.
Però bé, això, aliments que ells no poden pagar
degut al gran cost d'aquests aliments al mercat.
Aquesta crisi alimentària és una de les conseqüències
de la globalització de l'economia
i, per primera vegada en el segle XX,
afecta molts països de forma simultània.
Potser Europa i Estats Units no es nota tant,
però 37 països d'Àfrica, Àsia i Amèrica,
sobretot Amèrica Llatina,
han començat a patir l'escassetat d'aliments bàsics.
Des de mitjans de 2007,
en països molt distanciats com Mèxic o Pakistà,
s'han produït manifestacions degudes a l'elevat preu dels aliments.
Per exemple, a Mèxic,
aquestes manifestacions van rebre el nom de Revoltes de la Tortilla,
a Haití, on inclús les revoltes van provocar la mort,
la dimissió del govern i la mort de, crec que van ser de 10 persones,
la població es manifestava amb el crit de tenim gana o tenim fam.
En altres països, com Tailandia o Pakistà,
s'ha iniciat un racionament dels aliments propis de temps de guerra,
amb les cartilles de racionament típiques,
i inclús amb l'exèrcit vigilant els magatzems de provisions
per evitar, en aquest cas, els sequejos.
A Egipte i a Camerún,
les manifestacions han estat conegudes com les revoltes del pa
i també es van cobrar la vida de decenes de ciutadans
a principis de l'any 2008.
Curiosament, a Egipte el pa crec que s'anomena Aish
i aquesta mateixa paraula també significa vida,
que això també és molt significatiu.
El mateix pa, el nom del pa, el terme, significa vida.
Les causes, com deia la Núria.
Els organismes que vigien la economia...
Perdona, es fa estrany.
Sembla que es fa estrany.
Que no hi ha ròs.
Hi ha una especulació aquí.
Sí, és que hi ha molts factors.
La veritat, com qualsevol crisi, no té una sola causa, és multicausal.
Xina té la culpa de tot?
No, no, no, Xina tampoc.
Bé, el creixement demogràfic de la Xina i de l'Índia sí que tenen part,
perdó, part de la culpa,
però bé, Europa no se salva, Estats Units tampoc se salva,
el sistema d'economia capitalista tampoc se salva,
el canvi climàtic tampoc se salva.
Els organismes que vigilen l'economia internacional
se senten incapaços de frenar aquest problema,
fruit de l'escaçetat d'aliments i de l'afany lucratiu
també de les grans empreses multinacionals
que no estan disposades a frenar el seu creixement,
és a dir, primera causa d'aquesta crisi,
o d'aquesta pujada de preus que provoca la crisi.
Inclús el president del Senegal ha proposat la supressió de la FAO
després de considerar ineficaç aquest organisme de les Nacions Unides
per resoldre la crisi alimentària.
També hem de dir que, per exemple, Espanya,
com a idea general, Espanya, Catalunya,
o els països, els 27 països que formen la Unió Europea,
el sector agrari, el sector primari,
quina posició ocupa dins de la nostra societat?
Cada cop menys, diria jo.
Cada cop menys. Per què?
Doncs perquè aproximadament, bé, bueno, suposo,
sempre apareix també, bueno, sempre no,
apareix a vegades a les notícies,
pagèsos que critiquen que els seus fills o els seus nets
ja no es dediquen al camp, camps abandonats.
Per exemple, mons pares són pagèsos i jo no m'he dedicat
perquè és un món molt dur
i que cada vegada més dificultats per poder sobreviure.
i és un món que des de la dècada dels 80, a Europa,
o en concret a Catalunya,
sobretot en aquest cas, després de l'entrada d'Espanya
l'any 1986 a la Unió Europea,
doncs com que hem anat rebent ajudes,
doncs sí, pel desenvolupament del món agrari,
que són les PAC,
o també, per l'altra banda,
s'han establert quotes de producció,
és a dir, uns deixen de produir
perquè en un altre territori de la Unió Europea
doncs puguin continuar produint, etcètera, etcètera.
És que això suposo que respon al fet
que Europa s'estigui quedant sense producció agrària,
suposo que respon a tota una filosofia,
a tot un model econòmic que es vol seguir,
vull dir, Europa s'està convertint cada cop més
en un consumidor.
i de serveis.
I llavors, qui produeix, produeixen els altres.
La resta del planeta.
És una societat postindustrial,
basada en el sector serveis,
d'alta tecnologia, d'indústria d'alta tecnologia, etcètera, etcètera,
i que sí, que té els seus magatzems
o els seus centres de producció
a la resta del planeta,
sobretot en els països subdesenvolupats.
Tot això, doncs també, bé,
segons la idea aquesta,
suposada idea,
que una societat desenvolupada
és una societat postindustrial
i que també una idea
està alerta,
que no sigui certa o no,
que una societat subdesenvolupada
és una societat rural.
Que això també en podríem parlar
durant hores.
Bueno.
Ara m'he perdut.
Ai, pobre.
Deies que una de les causes
potser també és aquesta...
Bé,
seria
la propietat de la terra,
val,
i com les multinacionals
no estan disposades
a frenar el seu creixement,
multinacionals
que poden jugar
amb els estocs,
amb les reserves que tenen
i saben que si no les venen avui
les podran vendre
d'aquí uns mesos
possiblement doblant els preus.
Exacte.
Si tu dones,
provoques una carencia al mercat,
els preus pugen,
després vens i guanyes més diners.
A més a més de la política econòmica,
seguida pels països desenvolupats,
altres factors
també han precipitat
la crisi de l'alimentació,
com podrien ser els límits
a l'exportació
d'alguns països productors de cereals
per garantir
l'abastiment
del seu mercat interior,
és lògic,
l'augment dels preus
del petroli
i dels fertilitzants,
la depreciació del dòlar,
l'abandonament
dels cultius destinats
al consum humà,
en benefici també
els dirigits
a la producció
de biocombustibles,
un tema
que està també
molt de moda
en els darrers mesos
o en el darrer any i mig.
El biocombustible, sí.
Clar, perquè el petroli
està arribant
a la seva fi,
ho veus
que realment
els preus
s'estan disparant
i que ja no tornarem
a tindre més
petroli
barat
i si puja el petroli
s'encarilla
absolutament
tot.
Clar, i a més a més
si hem d'importar
les sardines
que ens mengem
de Sud-àfrica
implica
un transport
implica
que si això puja...
M'esteu deprimir
amb aquest monogràfic?
Sí, sí, no,
és que és per deprimir-se,
però més deprimits
o morts
estaríem
si fóssim
ciutadans
del Tercer Món.
Sí, això està clar.
El president
del Banco Mundial
afirma
que
aquest ús
dels cereals
per a la producció
de biocombustibles
són els causants
de l'augment
dels preus dels cereals
entre un 5 i un 15%.
Una altra pràctica
que també
encareix
el preu dels cereals
és l'especulació
de les proveïdors
multinacionals
com hem comentat
de deixar de vendre
els seus estocs
ja que saben
que en uns mesos
podran obtenir
majors beneficis
i a tot això
també s'assuma
el desenvolupament
dels dos països
més poblats
del planeta.
La Xina
per una banda
i la Índia
les demandes alimentàries
dels quals
poden
comprometre
també
el futur mundial.
La Xina
és el major
productor
i consumidor
d'arròs del món
però també
en els darrers temps
l'adopció
de la dieta occidental
està generant
un increment
de la demanda
de carn
i làctics.
Produir
una hamburguesa
o alimentar
una vaca
també té el seu cost
en cereals
i
no és un cost
realment
i això
no volem tirar
una pedra
sobre la taulada
dels rabaders.
No volem
esforçar...
No,
cadascú
clar
i té
el seu.
Es parla
també
de canvi climàtic.
Depedem
també
de canvi climàtic.
Les sequeres
que estem patint
ara potser aquí
podem estar
ja relativament contents.
Crec que
els nostres embalsos
estan al 50%
o entre el 40%
i el 50%
però
és indiferent.
Aquí
és massa local.
Les sequeres,
el canvi climàtic,
l'escalfament global,
l'augment de la contaminació,
l'ocín controlat
de productes químics
han reduït
la producció
de les terres
que a vegades
són menys fèrtils.
L'increment
de varietats
destinades
al negoci
dels biocombustibles
que són varietats
que no són aptes
pel consum humà
però que a vegades
resulten
molt més rentables
han fet
que l'augment
han provocat
l'augment
dels cereals.
L'any 2004,
si no recordo malament
i crec que inclús
no sé si vam fer
un monogràfic
sobre això,
la FAO
va declarar
l'any 2004
com l'any
internacional
de l'arròs
o l'any mundial
de l'arròs.
És que a mi em sona
que ja l'havien parlat
d'això
d'una altra manera.
Amb el lema
de l'arròs és vida.
En lloc de los rios
és vida,
la FAO va decidir
l'arròs és vida.
Que també.
Aquest programa
el que intentava
era fomentar
el cultiu d'arròs
als països pobres
ja que aquest cultiu
podia ser
la recepta perfecta
per reduir
la fam al món.
Recordem que
a partir dels anys 60
aquesta recepta
va passar per la revolució verda
que de verda
tenia ben poc
i doncs
sembla ser que
degut a l'especulació
degut al canvi climàtic
degut a
X factors
doncs
l'arròs
sí que és vida
però no és
la solució
que tothom
estava esperant.
És que
en un món globalitzat
com el que tenim avui en dia
o mundialitzat
Sí, mundialitzat, globalitzat
qualsevol canvi
que hi hagi
important al planeta
afecta a tothom.
Sí, el que passa
és que també
és veritat
crec jo
molts d'aquests
problemes
si no tots
tenen causes
múltiples
però a vegades
causes petites
s'utilitzen per
a l'escarat
les causes
o sigui
sempre hi ha causes
que pesen més
que altres.
Això seria
com una tempesta
perfecta
que
hi ha tants
factors
que si
redueixes
l'importància
d'un factor
aquella tempesta
continua sent
tan destructora
que
acabarà fent mal.
Trobo.
això no ens
veus gaire
esperances
de cara al futur?
Bé,
això
amb molta població
suposo que
ja se sap
que la natura
és el creixement
és sàvia
i quan hi ha massa població
hi ha una retallada.
El que passa és que
amb tot això
ni que la natura
sigui sàvia
amb tot això
també estem comptant
amb que
l'home manipula
en el sentit
que l'home
científico
tècnicament
pot dir-hi la seva
de fet ja ja està dient
la seva.
Sí, sí, fa massa anys
que està dient la seva.
Recordeu el senyor
Thomas Robert Malthus?
Sí.
Sí.
Doncs
economista?
Sí, sí,
un il·lustrat,
pensador il·lustrat
del segle XVIII
que va
predir
que el creixement
de la població
a un ritme
superior
a la producció
dels elements
conduiria
un futur
a una gran fam.
Sembla ser
que aquesta fam
no està tan llunyana
i que els pronòstics
de Malthus
possiblement
no trigaran
a arribar
però el futur
ja és una altra història.
Avui fa 100 anys
a Tarragona.
Avui fa 100 anys
a Tarragona,
o sigui,
un 11 de juny
de 1908
el diari de Tarragona
recollia dos notícies
testimoni
de les bones persones
que eren
els tarragonins
fa un segle.
Diu el següent,
el lunes
una mujer forastera
perdió
en la calle
de Sant Miguel
un portamonedes
con 1200 pesetes.
Una fortuna, eh?
Home, sí que són diners
no per l'època.
Sí, perquè això són 7 euros
que tu trobes 7 euros
al carrer,
que avui en dia
tindràs una alegria.
Home, pues sí, sí.
Sí.
Doncs he imaginat.
Fa 100 anys
multiplicar-ho per 100
o per mil.
Afortunadament,
per a la interessada,
recogió del suelo
dicha cantitat
el capitán
de la comissió liquidadora
de Cuba,
senyor Romeu,
que les entregó
a su dueña.
este hermoso rasgo
honra mucho
al capitán
senyor Romeu
y por ello
se hizo digno
de las alabanzas
que le prodigaron
cuando se enteraron
de lo hecho,
siendo muy felicitado
por este acto
de honradez.
Jo em pregunto
on anava una senyora
amb 1200 pesetes
i 1200 pesetes
eren tants diners
i a més a més
pel carrer.
I una senyora
de començament
del segle passat.
¿Vos sé que había algo turbio?
No, no sé si había algo turbio.
Home, potser venia
a fer negocis.
No sé.
Una altra.
Una altra noticia.
Paseando esta tarde
por los alrededores
de esta capital,
un amigo nuestro
encontró
un reloj de bolsillo.
La persona
que lo haya perdido
se servirá a pasar
por la administración
de este periódico
donde se le dará
razón de dicha prenda.
Ostres,
ara que me n'adono
si no el porto damunt.
Jordi!
On he de pasar?
Diari de Tarragona.
Diari de Tarragona
està aquí.
Sí, aquí a la cantonada, no?
Sí.
Ja passarem.
Igual te la guardin, encara.
No em vinguis
amb històries.
Curiositats.
Des del país
dels jeroglífics.
Deixaré de ser críptic.
Bé,
quina va ser
la primera vaga
de la història?
Sembla ser
que es va començar
un 14 de novembre
de l'any 152
abans de Crist
si Marx
aixecés el cap.
I va tenir lloc
durant el regnat
de Ramsès III
quan 60 artesans
es van negar
a realitzar
el seu treball
a la vall dels reis.
Eren pecapedrers,
carpinters
i dibuixants
que, guiats
per un escriva
anomenat
paturere,
com no,
havia de ser
un escriva,
algú
que no era
analfabet,
i dos contramestres.
Van reclamar
el salari alimentari
que no havien rebut
durant el darrer mes.
Asseguts
davant
de la porta
del temple
clamaven
tenim fam
i set.
Tres dies després
de la vaga
per fi van rebre
del vicir
50 sacs
de blat.
O sigui
que va funcionar?
Va funcionar.
I
no és indiferent.
No, digues, digues.
Home,
que les grans revolucions
s'han iniciat
quan la població
tenia la panxa buida.
Això està clar.
Recordeu el monogràfic.
Mil milions de persones
amb la panxa buida.
Notícies.
Perdrem allò de sempre
d'un ane fatal de temps,
Manel, ràpid.
Sí, ja, ja.
però abans deixa'm parlar
de Jordi.
És que Jordi,
quan t'hi fots així
tan revolucionari
és que de veritat
m'he fones.
Té un morbo,
sí, sí, sí.
Té un morbo, eh?
Sí, sí, sí.
Té un morbo, allò que...
Ah, una notícia...
I la ràdio em talla.
També és una notícia
però que us sorprendrà.
Recordeu la pel·lícula
de Titanic?
Ai, Manel,
és que quan fas preguntes
per començar una secció
és que...
Tens un punt.
Jo no la vaig anar a veure
perquè sabia com acabava.
Sí.
Que tenim notícies
del Titanic.
Allò era...
O sigui,
hi ha aquella missió científica
que anava a descobrir
el Titanic
que de fet va passar.
Recordeu que a mitjans
dels anys 80
un investigador dominant,
Robert Ballard,
va descobrir
el Titanic?
Espera't.
Espera't.
Dic una paraula clau.
Guerra freda.
Allí està.
Bingo, ho sabia.
Ho sabia.
Ja saps de què va la notícia.
Ja ho sé.
Quan ha dit
mitjans dels anys 80
nord-americans
he dit ja està.
A veure,
posa en ordre.
El Robert Ballard
i el seu equip
van trobar
les restes del Titanic
l'1 de setembre
de 1985.
En realitat,
tot va ser
una tapadera
del govern
dels Estats Units
per trobar les restes
de dos submarinos
nuclears soviètics
afonats
20 anys abans.
ells no buscaven
el Titanic.
Se'l van trobar
allà de casualitat.
El senyor Ballard
se va fer contacte
l'any 82
a l'en Maria
dels Estats Units
i els va sol·licitar
permís
per buscar el Titanic.
Li van dir
no,
mos interessa
el teu submarino
per buscar
dos submarinos
soviètics
afonats aquí
fa 20 anys
perquè volien
saber
com
el pas del temps
havia afectat
els reactors nuclears
dels submarins.
Per això
sembla que estàvem bé.
i després
el poc temps
que va quedar
dues o tres setmanes
li van donar permís
per buscar
i llavors
ho va trobar.
Però va ser
tot una gran tapadera.
Perquè era un submarí
especial
que podia baixar
a molta profunditat.
Exacte.
I van aprofitar
els militars
per buscar
aquestes dos peces
de la Guerra Freda.
Ostres.
O sigui que
els militars
americans
i la CIA
sempre estan
de baix
de qualsevol lloc
que et puguis imaginar.
el rellotge del temps
s'avança
i el pèndol
de la història
continua funcionant.
Ens veiem
la propera setmana
a...
No envinguis
amb històries
a Tarragona Ràdio.
Manel Jordi
ha sigut un plaer
però em fica
jo tinc pressa.
Jo estic trist
perquè la propera setmana
serà l'últim programa
de la quarta temporada.
Ah, és veritat, ja.
Sí, serà
el 33.
El programa 33
de la quarta temporada.
i he estat a punt
de dir una trempororada.
Trempororada.
I quants en total?
Quants en porteu en total?
100 i escaig.
130, potser,
aproximadament.
Ui,
es trobarà a faltar a l'estiu
però encara queda un programa
el farem bonic, no?
L'últim.
Què vols que fes amb l'homenogràfic?
No, no, no.
Vols alguna idea?
No, ja us portaré un pastís.
Ja està.
Ah, sí?
Ei, ho podries fer tu?
Un monogràfic.
Hola,
hola,
que fort.
No ens heu cregut
i no sabíem
quina cara ha fet, no?
Que fort.
Tu t'ho penses.
Tranquil·la,
tranquil·la,
ja ho farem.
Ja ho negociarem.
En una setmana?
És un repte,
estaria bé.
Ah, ja en parlarem.
Molt bé.
Gràcies.
Adéu.
Adéu-siau.
Adéu-siau.