...
Passades les festes de Nadal
i passada també una mica la parada
que han fet diverses entitats de la ciutat
pel que fa a la seva programació,
tornem a recuperar ritme.
Això vol dir que tornem a programar
a les diferents sales de la ciutat
i qui ens sap molt de programar ja fa anys
que s'hi dediquen són animats serveis culturals.
Estem parlant de la programació del TCC,
Tarragona Cultura Contemporània,
dilluns, crec que ara us fèiem un repàs en general
del que ens portaria aquest mes de gener.
Avui ens volem centrar concretament en el cinema
i en el cicle de cinema
que comença avui mateix al Teatre Auditori de Caixa Tarragona,
un cicle de cinema asiàtic
que us donarà cita cada dimecres
a les 8 del vespre.
Si parlem de cinema, evidentment,
contactem amb el David Aragonès, el seu programador.
David, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Què tal esteu?
Bé.
Ara ja teniu.
Les festes ja, doncs, els mals de panys han passat també.
També.
internar a la normalitat una mica.
Ja teniu ritme agafat amb això de programar cicles
a Caixa Tarragona.
Ja fa anys, també, podem dir, no?,
que us hi dediqueu.
Sí, home, ja fa...
Doncs igual fa 4 o 5 anys ja.
I realment en guanyo decidir, doncs,
apostar-los per programar cada mes
fer un cicle diferent, no?
I hem intentat, doncs, hem inclòs els cicles de cinemes d'autor.
Sí.
Que més endavant ja començaran a sortir altres tipus de cicles
amb altres directors.
Sí.
Sí, recordo.
Ingmar Berman, no?
Sí.
Molt bé.
De fet, aquest any, com dèiem, és l'any en què ho feu amb més regularitat,
que a més hi ha un cicle.
Abans estaven més espaiats.
Però cinema asiàtic ja n'havíeu projectat, diria jo.
Sí, és la tercera temporada que fem aquest cicle,
continuament amb el BAF de Barcelona,
amb el Barcelona National Festival.
Sí.
I com que ha tingut tan bon acollida, doncs continuem.
Clar, aquí està, la bona acollida.
Què passa amb el cinema asiàtic,
que hi ha hagut com un boom en els darrers anys?
I, escolta, té un públic molt, molt fidel.
Què té d'especial?
Sí, sí, suposo que una mica...
Jo crec que són diverses coses, no?
Una mica ens està arribant aquest cinema
que abans no ens arribava tant,
un cinema asiàtic d'una cultura
que realment ens cau bastant lluny, no?
Encara que cada vegada és més fàcil viatjar,
però és una cultura molt diferent a nosaltres
i una cultura que ens atreu bastant, no?
Per la seva mentalitat i per la seva, diria,
potser espiritualitat i la seva manera de veure les coses.
Que aquí realment ho veiem tot d'una manera molt diferent, no?
Potser amb més estrès,
com que a les cinemes ciutats com Tòquio,
o ciutats així, evidentment,
l'estrès és molt més gran que aquí,
o com podria ser Barcelona.
Però la seva mentalitat, no?,
que és tradicional i que ha aguantat durant molts segles
i continua aguantant,
i que en totes les famílies tradicionals
sempre hi ha aquell punt
que em sembla més estrany, no?
És el que realment ens en treu, penso jo.
I que al cinema es reflecteix bastant això.
Comparat amb el cinema, per exemple, europeu
o, bé, nord-americano, cal dir-ho, no?
La temàtica és diferent,
el punt de vista i sobretot l'estètica.
Té una estètica, una plasticitat visual
molt concreta, també, al cinema asiàtic.
Sí, són pel·lícules que tenen una fotografia molt acurada
i que fins i tot a vegades poden arribar a cansar el públic, no?,
per aquelles llargues escenes de paisatges, no?,
d'un personatge assegut en una pedra
i durant cinc minuts, doncs,
és vida contemplativa totalment, no?
Però és que realment és la seva manera de viure, no?,
com hem vingut o com hem viscut fins ara
durant bastants segles.
Per tant, el que sí que requereix al cinema asiàtic
és introduir-te dins de la història, no?,
dins del paisatge, com deies tu.
I també intenten que arribis a entendre
i a sentir el que sent el personatge en aquell moment, no?,
una mica el que es busca és això.
De tota manera...
Si sigui el pau o sigui tot el contrari.
De tota manera, clar, cinema asiàtic és un sac molt gran.
Suposo que aquí caben també bastants gèneres, no?,
hi haurà pel·lícules, doncs, per exemple, més violentes,
pel·lícules més eròtiques,
bueno, d'altres...
Hi ha de tot i vosaltres les heu contemplat
tots aquests gèneres a l'hora de programar?
Sí, hem anat contemplant-los tots
i enguany hem trobat potser un gènere
que es va començar l'any passat una mica,
però és el gènere de policies, no?,
i màfies.
També n'hi ha, clar.
Clar, clar.
Més d'acció, podríem dir.
Cinema asiàtic més d'acció.
Sí, clar, hi ha directors
que realment porten una acció a la pantalla
bastant trepidant, no?,
i que moltes pel·lícules aquestes
estan fent reposicions als Estats Units, no?,
a Hollywood, que està faltant d'idees ara mateix.
Sí, ja va passar amb les pel·lícules de terror japonès
que Hollywood va dir
Tate, que aquí hi ha material nou, anem a copiar.
Realment hi ha prou material
com per continuar fent cicles de cinema asiàtic?
No us en falta?
No, no, i tant, perquè clar,
que l'any la producció, la producció és bàrbara.
Vull dir, hem de pensar que, per exemple,
a la Índia, que hi ha Bollywood,
Bollywood inclús arriba a produir
més pel·lícules a l'any que Hollywood, no?
I això és soltel si no ho coneixes.
I a nivell de qualitat, què tal?
Perquè, clar, la quantitat val,
però de qualitat està prou bé.
Clar, de qualitat, doncs,
sempre hi ha directors d'aquells
que t'aporten una qualitat
que altres directors no t'aporten, no?
Si parlem de pel·lícules policíques,
doncs podem parlar del Johnny Tu,
que és un director de Hong Kong,
que, mira, una de les pel·lícules
que passem el dimecres 23 de gener,
que és Election 2,
aquesta pel·lícula diuen que és
el padrino asiàtic, no?
I, clar, doncs,
directors com aquests,
o el queixi quitar, no?
Hi ha diversos directors
que realment són bastant coneguts.
Doncs entrem, si et sembla,
ja que ho feies tu, David,
a mirar pel·lícula per pel·lícula,
encara que sigui quatre pinzellades
de cada una.
Hi hauria algun fil conductor general
de totes les pel·lícules,
almenys del mes de gener?
Bé, el fil conductor...
Són bastant recents totes, això sí.
Sí, són bastant recents
i el fil conductor no n'hi ha cap allò
que es pugui seguir així,
la trama,
que pel·lícula rere pel·lícula
es pugui seguir...
No, però que diguessis,
mira, totes, totes, totes
són de cinema d'acció, o...?
No, totes no són de cinema d'acció.
Vale, vale, vale.
Doncs anem una per una.
Mira, avui mateix, a les vuit,
sempre serà els dimecres a les vuit,
a Caixa Tarragona,
avui toca Flores de Fuego.
Què ens pots dir,
de curiositat, d'aquesta pel·lícula?
Aquesta pel·lícula
és una pel·lícula de Taque Chiquitano
i jo sempre la situo
en el moment,
en un dels punts d'inflexió
de la filmografia d'aquest director,
perquè ell va començar
fent pel·lícules policígues totalment
o podria ser policia dolent
i mai sabies ben bé on col·locar-lo.
Fins que va arribar un punt, doncs,
que tota aquesta violència explícita
es va convertir en una violència
potser més emocional, no?
Hi ha personatges que estaven molt tormentats
i que tenien una setmana de relacions
que el tormentaven.
I aquesta és la pel·lícula que marca el punt?
Aquesta pel·lícula és una mica
un punt d'inflexió,
i allò perquè hi ha una violència explícita
que es pot veure, doncs,
durant la pel·lícula,
però, per altra banda, també,
hi ha una miqueta de...
també hi ha un enfocament poètic i existencial, no?,
sobre la vida humana
i el sentit que té,
que els moments violents explícits
doncs ens trenquen, no?
Però jo crec que a partir d'aquí
va ser el Kitano,
que el podem conèixer tots, doncs,
perquè va començar fent el programa
d'Humor Amarillo,
a la televisió japonesa.
Quin currículum!
Sí.
Doncs jo crec que va ser un dels moments
en què ell va fer un altre tipus de pel·lícules, no?,
que és com el que està fent ara,
encara que també ha fet pel·lícules com Satoichi,
que han tractat sobre samurais i tal,
però sempre ha tingut aquests raons com a més poètic, no?,
i no tanta violència explícita,
ni tanta sang,
ni tanta violència gratuïta.
Això passa en el cinema asiàtic en general,
quan la pel·lícula és violenta,
és una violència més directa,
més brutal?
Bé, jo crec que...
O hi ha de tot?
Jo crec que...
que aquest tipus de cinema també...
el Kitano es va haver influenciat
pel cinema coreà
que estava sortint en aquells moments,
directes com Kinky Duke,
que tracten les relacions extremes
d'una manera molt bèstia,
i també se les expliquen de cara,
no?,
i les persones que estan totalment atormentats
i fan coses que realment nevocines, no?,
que són coses que després se les posarà
també en un diari
o a les notícies per la tele,
però, bueno,
t'ho planten així de sobte.
Jo crec que va ser una miqueta aquest...
una miqueta aquest gènere, no?,
es va anar desenvolupant
a partir de finals dels anys 90,
principis als 2000,
fins a arribar ara.
Això és Flores de Fuego, doncs,
de Takeshi Kitano,
com es deia el David,
avui a les 8, inaugurant el cicle.
La setmana que ve,
dimecres dia 16,
La boda de tuya.
Sí, aquesta pel·lícula
és una pel·lícula que es va rodar a Mongòlia,
i aquesta pel·lícula sí que posa...
aquesta tracta una relació
també una mica atormentada, no?,
perquè parla d'una xica
que està malalta,
és una família que viu al camp,
que el marit invàlid, no?,
fins que arriba un moment
que el marit li diu,
bueno, separem-nos
i intentem buscar algú
que et pugui ajudar, no?,
a les teves feines,
perquè realment portant els dos fills
i estan malalta
i tot plegat,
doncs no podem.
I clar, és una mica la història
entre els dos, no?,
aquesta tercera persona
que es fica pel mig
i com es viu, no?,
perquè ell ho accepta tot,
ella li costa...
Seria una mica
aquesta violència emocional
que estàvem parlant, no?
Té un punt de...
En realitat,
en situacions que són una mica normals,
que són quotidianes també,
perquè realment
les viu molta gent,
però que en cap moment
t'apranteixes, no?,
com se pot sentir un personatge
i en canvi en aquest tipus de pel·lícules
no s'ho planten de morros.
Té un punt,
recordo aquella pel·lícula
Rompiendo las Oles, pot ser?
Sí, però aquella pel·lícula
com a més...
Sí, tenia aquell...
Sí, eh?
Per la història, eh?
Per l'argument.
Segurament després
la realització és totalment diferent.
Sí, sí,
però els bon trios per això...
Més du, potser, eh?
Sí, més du que això,
més du que la voda de tu,
ja, vale, ens situem.
Saltem de setmana,
dimecres 23,
ens has començat a parlar ja
d'Election 2.
Sí, aquesta pel·lícula,
com ja havia dit abans,
és una mica la que es parla d'ella
com el padrino asiàtic,
perquè realment és una pel·lícula
d'acció totalment
de mafiosos, no?,
i de temes de la màfia i la policia.
I surt en un personatge
que seria una família, no?,
una gran família,
amb un personatge
que fa de padrir realment, no?
que és una mica el jefe
de tota la màfia.
I què passa, doncs,
en situacions
quan deixen de confiar
en ells uns o els altres
i una mica com es va desenvolupant
la història,
però bàsicament
és una pel·lícula d'acció.
I ja per tancar el mes,
i suposo que també el cicle,
el cicle només dura aquest mes.
Sí, sí,
el temps de gener s'acaba.
El dia 30,
Naturaleza Muerta.
Sí, aquesta pel·lícula,
aquesta és un docuficció,
un documental ficció,
perquè és una ficció
que està rodada
com un documental
i ens parla d'un fet real, no?
És la...
Suposo que tots
haurem sentit parlar
de la presa
de les tres goles,
de les tres gargantes,
que diuen,
que és una presa
que ha inundat
un territori
al·lucinant
de la Xina,
però generalment
per fer un gran llac, no?
I què passa
amb totes aquelles famílies
que hi viuen
en les ciutats,
en pobles,
que ara estan
sent inundats
o ja han sigut inundats, no?
Les coses que es queden,
les coses que se'n van,
històries entre persones, no?
Amb els que es retroben
per la fugida.
Parla d'això una mica
mitjançant la relació
entre dues,
entre quatre persones,
doncs es planteja
tota aquesta problemàtica
que ha generat,
una problemàtica social
que ha generat tota la construcció
d'aquest llac,
que normalment
ha tingut un impacte ambiental
bastant best i se n'ha parat poc.
Doncs així,
amb Naturalesa Muerta,
amb aquest fals documental
tanquem el dia 30
el cicle de cinema asiàtic
a Caixa Tarragona
cada dimecres
a les 8 del vespre.
David, ja que et tenim aquí,
no t'entretindrem gaire,
però ens pots també
comentar quatre coses
sobre les pel·lis
de l'antiga audiència?
Ara m'agafes així una miqueta...
Sí, doncs escolta,
ho deixem per més endavant,
si vols.
Va bé.
Sí?
Però així tenim excusa
per tornar-te a...
Sí, clar, clar,
la programació també
l'ha fet molt avançada
i ara aquest divendres
si n'hi havia...
Ah, espera't,
sí, si poguéssim avançar
a les d'aquesta setmana
aniria bé...
Espera que miro, eh?
En la Ciutat de Sílvia.
En la Ciutat de Sílvia,
sí, la pel·lícula de...
José Luis Guerin.
Sí, del Guerin,
l'última del Guerin,
que s'ha fet una exposició
també d'aquesta pel·lícula
a final,
amb fotografies seves.
Sí?
És una pel·lícula
que aquesta pel·lícula
ens parla una miqueta
de veure la dona
com alguna cosa intocable, no?
És la relació que té
un noi amb un amor passat
que després la va buscar
i realment l'únic que fa
és seguir-la pel carrer
i veure com...
I treure fotos d'ella,
a veure com es mou
i mostrar-li el seu amor
però sense encarar-se, no?,
a ell.
Ah, és curiosa.
I la de diumenge,
a veure si te'n recordes,
és...
Això és ritme?
Això és ritme.
Ah, un documental,
elogi de la passió,
sacrifici,
música, dansa...
Sí.
No pateixis.
No pateixis.
Sembla que passa...
Sembla que passa a Berlín?
Sí, pot ser.
Crec que és un documental
que recull una miqueta
les diferents vessants musicals
que hi ha
de música contemporània.
No volia equivocar-me, eh?
Val, val, val.
Sí, sí, pel que estàs dient,
ja és això.
En tot cas,
ens quedem amb aquesta idea,
passa a Berlín
i és un documental, doncs,
de música,
de dansa,
per aquí van els trets.
No, res,
que et truquem la setmana que ve, David.
Molt bé.
Fem-ho així.
David Aragonès,
programador del TCC,
moltíssimes gràcies.
Una abraçada.
Igualment, a tu.