Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Tant a nivell pastoral com a nivell de desenvolupament social, per classes, per reunions, per tallers de costura o de fusteria, de càritas, el que faci falta.
Com va d'aquesta experiència de 3 anys, no, a Saire?
Això, quan parlo d'aquesta experiència, quasi que em fa una miqueta de gràcia, perquè és molt vella.
Ja, però el fet d'aquestes petites vivències que van ser publicades sembla que vagi refrescat tot de nou per a mi.
I de fet ho va sent.
Això estava oblidat, jo no pensava pas.
Em feia molta gràcia per a mi mateix, per recordar una experiència de vida, unes persones que estimes i que vas estimar i que no les oblides.
I que moltes ja deuen ser amb Déu al cel.
I d'altres que han sofert, les trifugues de la guerra, que han hagut moltes, i el nostre sonre, precisament, és una de les més castigades.
Però, mira, una bona mare es va empenyar en que això havia de sortir. I ha sortit.
I ha sortit, eh, finalment. Perquè, on està Vic Bue?
Vic Bue és a la zona, podríem dir, al cor de l'Àfrica.
És a l'Ocatuament, és la República Democràtica del Congo, limitant per una part en Ruanda, per l'altra en Uganda i per l'altra en Burundi.
Sí, és allà, aquesta zona, és una... La nostra parròquia, clar, és un concepte molt diferent dels d'aquí.
La parròquia nostra mesurava 3.500 quilòmetres quadrats.
La distància de nord a sud era com d'aquí Barcelona, on és la parròquia, sense camins.
Sense camins, molta cosa li vam fer a peu.
Altra, amb un long rover tronat, que per fer, per exemple, 50 quilòmetres estava de 6 a 7 hores,
perquè els camins eren infernals, però allí vivia una gent, també podíem viure nosaltres,
una gent il·lusionada, pobra, però feliç i en pau, en aquells moments.
Després no, després la va complicar i força.
Després, el 94 es va complicar amb la trifulga que va començar a Ruanda,
i clar, també ja esfrontarà amb Ruanda, i molts dels habitants de la nostra parròquia
eren refugiats de Ruanda, de les dues ànies sobretot,
la que governa actualment, que són els Tutsis i els Hutus,
i és clar, la repercussió també va arribar a cas nostre.
És complicat, eh, d'entendre aquests conflictes.
M'imagino que si has estat al terreny, si has viscut amb la gent,
potser et costa també d'entendre, no?,
però es poden arribar a concebre, no?
Sí, potser està una miqueta el fet que m'assembla que Europa ha estat massa prepotent,
i potser, encara que hagi estat tants anys allà,
no va saber copsar què és una cultura diferent,
una manera de pensar diferent, i on comportar-se diferent.
Es van fer una divisió d'alternacions amb un mapa al davant,
i podíem dir una regla, i van partir famílies, no?
I aquest és el conflicte.
Hi ha famílies partides, els clans o les tribus.
Aleshores, es va arribar al sistema de votacions per democràcia,
doncs per això tampoc estaran massa menys, però democràcia.
I és clar, llavors, els que tenen més paciència, que són més vius,
que tenen més astúcia o més mentida,
o que tenen al redre seu un poder més gran que els recolza,
que normalment és de fora,
fan que entrin moltes coses allí, molta injustícia, moltes armes,
i, esclar, i el més fort, encara que sigui el més petit,
sempre guanya.
Ho sent, li presento a la meva companya, Núria Cartanyà,
que és a l'altra banda, però que...
Núria, tu t'ho guardes.
Bona tarda.
Gràcies, bona tarda.
I també li vol fer moltes preguntes sobre aquesta experiència missionera,
que, en fi, molt interessant, no?
Tant de bot pugui contestar, Núria.
Mira, jo ara ho pensava, és habitual,
n'han passat diferents de missioners per aquí,
és fàcil, però, que un home d'Església digui
jo me'n vull anar a una temporada a les missions.
Doncs sí que és fàcil.
M' sembla que és més fàcil del que un es pot imaginar.
A veure, hi ha un secret, eh?
I l'hem de dir.
Aquí hi ha un secret que és Jesucrist.
O te'l creus o no te'l creus.
Si te'l creus, t'ha enredat.
Aquesta és la gran veritat.
T'ha enredat a mig d'una gran llibertat.
Diu, tu fes el que vulguis.
Ara ja et presento un programa
i et vull que t'obres en un món.
Esclar, ja va ser fruit,
també si m'ho deixis dir, Núria,
de molts anys de reflexió,
m'hi diries amb qui?
Amb grups de joves.
Amb grups de joves,
i ho puc dir davalls,
perquè n'estic orgullós, no?
He d'agafar la Bíblia,
pregar amb la Bíblia,
parlar amb ells,
i notava que això ens feia grèixer a tots,
com a persones humanes,
perquè un cristià és molt respectuós i molt sensible,
com a persones humanes i com a cristians.
i clar, hi ha un moment que dius,
bueno, escolta, aquí ho tenim tot.
Si això crec,
si ells diuen adéu pare,
jo dic pare,
per què tanta diferència?
Que puc fer alguna cosa jo?
Llavors et presentes el teu bisbe,
per exemple,
estic disposat.
I el bisbe et diu,
doncs, som-hi.
Sí, perquè és això,
els estaments eclesiàstics
no tenen cap problema,
no posen cap trava, vull dir,
i falta gent, emissions.
Sí, moltíssima.
Aleshores queixen que no falta aquí,
però això jo no ho crec,
jo no ho crec, vaja.
Passa una cosa,
ai, perdó, que et tallo.
No, no, digui'm, digui'm.
Passa una cosa,
jo possèdria un disbrat
que molts no me l'entendran,
però bueno,
que em perdonin,
ho dic sense molícia.
Aquí tenim una església
que es recolza tota ella
molt, molt,
damunt del clergat.
Tenim una església clerical.
L'església africana,
que vaig viure,
és una església molt cristiana,
on ells mateixos
són molt responsables.
Ells són,
realment,
els apòstols,
els promotors,
els motors
de les seves pròpies parròquies.
El mossèn és un animador
i l'aprecien,
no us ho podeu imaginar,
per allò que és.
Ara, ells són actius,
ells són responsables
de la tasca,
no ho deixen
que el mossèn ho faci.
Diuen, som-hi tots.
Sens dubte,
deu tenir una cara molt social,
també,
l'església en aquests països, no?
Per de planta,
la que vaig conèixer jo,
té una cara molt riallera.
molt riallera,
això sí.
S'estaven morint,
els preguntaves com esteu
i deien,
molt bé,
mesura i sana.
I cap d'imagineta,
hi havien mort, no?
Eren pobres,
la capacitat de compartir
és meravellosa,
com més pobres,
més ganes
que participis de lo seu,
i no solament amb nosaltres,
els misioners,
que fins a aquest punt pot ser lògic,
sinó amb ells mateixos, no?
L'alegria,
la paciència,
allà les persones són persones,
no existeix el rellotge,
no se'l miren,
si arribes tard
o si arribes una hora aviat
te diuen
perquè has vingut tan tard
i si marxis una hora abans
diuen
si hi ha marxes
o esperem-nosaltres
ho canvien tot,
són acollidors.
Miriol,
vostè escrivia
el 6 de gener
de 1986,
això surt al llibre,
deia,
també és bonic
el tarannar
d'aquesta gent d'aquí
i el seu sentit de l'humor.
Ara en feia referència,
això.
Sí, sí.
també parlava de com s'estructurava,
perquè davant de les comunitats
de cada sector
hi ha un moderador
que coordina
i impulsa les iniciatives
i la vida
de les seves respectives comunitats.
Els mossens,
aquí dirigents
i alguns catequistes
formen el Consell Parroquial.
Bé,
doncs,
els quatre moderadors
es troben a casa sopant.
Havien tingut una jornada
de reflexió
i estudi ben intensa.
La conversa tombava
en aquell moment
sobre la bellesa física
de les persones d'Europa
i d'Àfrica.
Recordo,
recordo.
Ves, ves, segueix, segueix.
Per nosaltres,
les persones de la parròquia
són molt maques físicament,
dèiem.
Ells ens diuen
els blancs
sou macos de veritat.
Farem referència
a la pàgina de la Bíblia
de l'home tret i pastat
amb la polsa de la terra.
Nosaltres hi afegirem
amb una fornada,
el creador ens va coure
però en un descuit
se li va apagar el foc
i quedarem a mig coure.
On d'hi saltar,
tot seguit,
el creador ens coure a nosaltres,
ens va passar amb el foc
i sortirem torrats.
Aquesta és la gent
que ens explicaven
i que per cert
tenim un sentit
d'amor molt serè
i molt fi,
molt bonic,
molt respectuós.
Era així, no?
És a dir,
us reuniu a diari, no?
O més o menys que a la quant?
Cada catequista
o responsable
de sector,
podríem dir,
ell era el responsable
juntament amb un equip
de cristians
que la mateixa comunitat
havia elegit.
Normalment eren 5 o 6
per persones
o per poblats.
i després de tant en tant
doncs amb aquests responsables
ens trobàvem
en un lloc determinat
doncs per una formació
o per una sensibilització
a part dels dies
que el mossèn
doncs agafava
les seves cames
per fer un safari,
dèiem safari,
no allò dels elefants
ni de les forells,
sinó caminar
per apropar-nos
i fer un tomb
per totes les
les sucursals
o tots els poblets
sense que quedés cap
sense visitar
per celebrar.
O sigui,
ells veien el mossèn
els pobles
podíem dir
dues,
tres vegades l'any màxim
perquè no ens trobàvem més.
3.000 quilòmetres quadrats
a peu
estant
sempre siguin
en què podíem estar
perquè la nostra salut
no és com la seva,
som molt forts.
Nosaltres allà
érem febles.
Havies de retornar,
refer-te,
tornar a sortir
però sempre
amb goig,
amb alegria
i amb molta pau.
Ara
era fort.
Era fort.
Veig també
que hi ha molta zona verda,
amb muntanya,
relativament petita
però baixa muntanya
en definitiva.
És a dir,
camins rurals,
imagineu-vos de sorra,
no?
Nosaltres estàvem
en una situació privilegiada,
érem 2.000 metres d'altitud.
Aquests 2.000 metres d'altitud
no hi havia
un tros pla
per fer un camp de futbol
per exemple.
Tot eren muntanyes i valls,
tot era verd
i una vegada
això exuberant,
uns arbres immensos.
No és d'estranyar.
Nosaltres
tenim dues estacions,
no quatre com aquí.
Tenim l'estació de pluja
i l'estació de seca
i l'estació de seca
hi plovia cada dia.
Aleshores,
la naturalesa allà
era exuberant,
era molt generosa
i era bonic.
Les postres de sol,
la sortida del sol,
les boires,
n'hi havia per estaciar-se.
Les tempestes
no eren com aquí.
El mateix cel estrellat,
mirar el cel africà
amb una hita estrellada,
és un espectacle meravellós.
I a les persones d'allà
que s'amoïna,
que tenien en ment
en aquells moments,
què hi vau ser?
Vireu,
esclar,
ells no tenien...
La zona nostra
és molt apartada,
molt cop a l'interior.
Punts de referència
no els tenien.
Ells no sabien
si nosaltres érem rics o pobres,
no ho podíem saber.
Nosaltres érem miserables allà,
però per ells
érem uns potentats.
Anavam amb un onrober,
que dalt l'havíem posat
de seguit
amb un cementiri de cotxes,
però el nostre encara corria.
Però nosaltres anàvem amb un cotxe,
ells anàvem a peu.
Nosaltres podíem canviar la camisa,
ells la posaven en una espècie de roba
i se la traien quan caien.
Bé, no se la traien,
quan caien.
Nosaltres podíem menjar
dues vegades al dia,
ells moltes vegades
en menjaven una.
Esclar,
era molt diferent,
en aquest sentit.
No sé si...
No me'n recordo ben bé
la pregunta que m'has fet.
Perdona, m'ho he distret.
I anava per aquí,
anava per aquesta direcció.
Parlim d'aquest projecte per Ruanda,
per a tothom que vulgui aconseguir aquest llibre,
fent camí,
doncs ve de saber
que l'adquirir el llibre
contribuirà a això,
que es pugui finançar
un projecte per Ruanda, no?
Concretament,
quin serà aquest projecte?
És un centre perròquial.
Esclar, les parròquies allà
són diferents d'aquí.
La feina més compromesa,
a cas que us diria,
que quan passi potser
molts anys d'entrar aquí,
depèn del missioner.
Ell és el que promou la cultura
i el que promou la fe
al mateix temps,
i però atent a tota persona,
no l'imposa,
en tot cas l'ofereix, no?
Aleshores,
atany tots els camps,
tant les escoles,
com els dispensaris,
la medicina,
com els tallers,
com us deia,
de fusteria,
o màquines de cosir
per les dones,
tots els camps que pot
per la promoció humana.
A part d'una paraula d'Evangeli,
però l'oferirà
sense imposar-la.
I quan s'adon si algú a casa,
la casa està oberta
per tothom,
sense demanar-li
ni carnet,
ni color,
ni creença,
ni res de res,
no?
Ara,
l'únic que se li demanarà
és la seva col·laboració.
Si Tarragona,
per exemple,
doncs podem fer aquest regal
de 400.000 euros
per la construcció
d'aquest complexe parroquial,
ells es comprometen,
per exemple,
a desbrossar,
a ajudar,
a fer de manobra,
tot el que pugui sortir a dir,
també ho faran.
Però, esclar,
necessiten ajuda.
on es pot aconseguir
el llibre?
Per ara,
no l'hem sortit encara.
A l'Arcabisbat,
eh?
Mirarem d'escampar-lo
a la llibreria
de l'Arcabisbat,
sí.
I intentarem també
tenir-lo aquí
a l'església de Sant Antoni,
molt a prop a el vostre,
aquesta,
dels antics caputxins,
suposa que en parroquies,
mirarem,
no ho hem mirat encara,
o en llibreries,
on sigui,
sí.
Què vol dir
avarigani?
Avarigani
és l'explicació normal
que et fan,
així com diem,
què,
com aneu,
avarigani vol dir
quines noves portes,
realment l'explicació
de tal és aquesta,
quines noves portes.
Jambo seria...
Jambo,
hola,
què tal?
Tu sabies,
no hauria això,
no?
No,
no,
què va,
què va,
no?
Ja m'ha après alguna cosa,
sí.
Jambo,
avarigani contestin
mosurisana,
quines noves portes,
totes són maques,
mosurisana,
i aquesta és la salutació
en Ramon,
mosurisana.
O sigui,
ja és un poble optimista,
posé teu ja de per ser.
Tant optimista
que jo vaig quedar parat
com un dia
quan amb un vellet
que havia estat parlant,
al moment de despedir
no me li vaig dir
coaeri,
coaeri vol dir
nosaltres ho traduïm
a reveure,
o adeu-siau,
coaeri.
I aquell vellet
va saltar
amb un crit content
i jo vaig quedar
vedant,
no entenc,
per dir-li
a reveure
tanta alegria.
I m'ho va picar
la curiositat,
a l'arriba a casa
agafo la gramàtica,
el diccionari,
busco, busco,
clar,
i coaeri realment
vol dir
fins que tingui
la gran sort
de tornar-te a veure.
Clar,
té una demència
que el nostre idioma
no té.
No té, sí, sí.
Mosent,
té pressa?
Té gaire pressa?
No, no,
t'hi ha,
t'hi ha,
t'hi ha.
Hi ha una persona
que el vol saludar.
Ai?
Sí,
és la Marisa Jiménez,
ella és de l'àrea
de la Universa Sana
de Pastoral de Joventut
i és la coordinadora
també d'un cicle
de cinema,
de la Setmana de Cinema Espiritual
que ara s'està celebrant
a Tarragona.
Marisa,
bona tarda.
Hola,
molt bona tarda.
Mosent,
bona tarda.
Això és una sorpresa grossa,
és una enreda,
això,
és una enredada.
Des de Terrassa,
molt bones tardes,
eh?
De Terrassa,
sí que ho vols dir.
Ai, ai, ai, ai.
Això és un complot,
això.
Molt bé.
És que hem volgut trucar
a la Marisa
perquè ens expliqui una mica
què és això
de la Setmana de Cinema Espiritual.
Doncs mireu,
estem justament
amb la primera setmana
que arrenca
fa ja quatre anys
a Barcelona
amb una experiència
de voler atensar
adolescents i joves
a fer una nova mirada
des d'un arc
com és el cinema
sobre, bueno,
el que ens passa a la vida
moltes vegades,
no?
Els nostres valors,
els nostres sentiments
i també li podem donar
doncs una mirada
de transcendència.
Es tracta de, això,
projectar pel·lícules
però, bé,
com dèiem,
que tinguin missatge,
que passin,
vagin més enllà
del pur divertiment
i que tinguin algun missatge,
alguna cosa enriquidora
o que faci,
que creï debat, no?
Diàleg.
I tant,
que ens ajudi una mica
també a veure,
a veure una mica més enllà,
no?
Del que a vegades
anem a fer el cinema,
que és divertir-nos
o avadir-nos
moltes vegades, no?
I el cinema té un avançant
que també ens pot obrir,
doncs això,
als valors,
a plantejar-nos situacions
que d'altres maneres
no podíem viure.
Marissa,
ja coneixes el meu company,
el Pep Sonyer.
Hola, Marissa,
què tal?
Hola, Pep.
Bona tarda.
Bona tarda.
Mira, mira,
se'ls ha plantejat
amb aquests joves
d'aquí de Tarragona,
Pep,
que triguin entre tres pel·lícules.
A veure quina
hauries triat tu
perquè s'ha donat la coincidència
que tots han triat la mateixa,
Spiderman 3,
Juno
o Lars i una xica de verdat.
Tu què haguessis triat, Pep?
Per coneixent-se la primera,
però mira,
triaré la segona, eh?
Juno.
Per coneixent-se la primera,
perquè l'he vist,
però triaré la segona, sí, sí.
La deixo, no?
Molt bé, eh?
Ha coincidit, eh?
He triat bé, Marissa?
Estàs en línia
amb la gent jove de Tarragona, eh?
Molt bé.
Per cert,
qui fa la tria, Marissa,
de pel·lícules?
La fa al propi centre
amb els seus alumnes.
Jo crec que això
és una molt bona experiència,
perquè una mica el que volem
és que vegin l'experiència
que hi ha darrere, no?
Juno ens parla sobre
els embarassos entre adolescents
i creiem que és un tema
que avui dia
els adolescents i joves
ho tenen molt present, no?
Si escoltem, doncs, bueno,
des de tots els informes de la ONU,
a la nostra Generalitat mateix,
doncs, bueno,
és un tema que ens preocupa, no?
Als centres participants
se'ls proposen tres pel·lícules
i ells en trien una
i llavors, a part de veure la pel·lícula,
la treballen a classe també, no?
Sí.
A l'aula tenen unes fitxes
que estan treballades, a més,
per gent experta,
hi ha gent des de direcció de cinema
fins a pedagogs
que fan tot un treball
perquè aquesta pel·lícula
després es pugui, doncs,
aprofundir
i deixar també, doncs,
una patjada en valors
i amb una experiència
viscuda també com a col·lectiu, no?
que és el que una mica pretén
la setmana del cinema espiritual.
Aquesta experiència és la primera vegada
que es porta a Tarragona,
però a Barcelona ja van quatre edicions.
Com va sorgir, doncs, això,
la pensada,
la necessitat de traslladar-la aquí?
Mira, tenim un mossèn,
que és mossèn Pello,
que a Barcelona,
ell és director de cinema
i sempre ha estat molt interessat
per atensar aquest art,
que és el tema del cinema,
el jove,
però des d'una perspectiva d'això,
no només de versió, de diversió,
sinó que del cinema,
al final l'home treu moltes experiències,
doncs, això,
del que el preocupa,
del lloc que el nostre cor
a vegades no gosa dir,
però que ho porta, no?
Doncs tot el tema dels nostres sentiments,
dels nostres valors
i, bueno,
jo crec que ha fet una feina molt bona.
De fet, a data d'avui dia,
això ja són més de 20 delegacions
de tot Espanya
que estan fent aquesta proposta
i ja podem parlar
de més de 100.000 alumnes
de tot l'estat
que estan fent aquesta experiència.
Doncs ja tocava, també,
és veritat,
que arribés a Tarragona.
I tant.
Això vol dir que no,
aquesta,
la projecció d'aquesta pel·lícula,
que tindrà lloc als cinemes,
al Lauren Cinemes,
al Parc Central,
fins al 19 de desembre,
aquesta setmana,
no està oberta al públic en general,
només és per aquestes escoles?
En principi,
aquest any,
la prova pilot,
per així dir-ho,
és a nivell de centres
i una mica veiem
la resposta que tinguem
a nivell de societat,
doncs veurem si això
es pot obrir a altres col·lectius.
Pensàvem en el col·lectiu
dels universitaris
i, bueno,
i d'altres que se'ns puguin obrir.
Veurem a veure
quina és la resposta.
mossèn,
vol aprofitar
per dir-li alguna cosa
a la Marisa,
perquè estan a fer-ho.
Doncs sí,
estava a posar una cosa.
Digui, digui.
Marisa, digues un secret.
Digui'm, digui'm.
D'on treus l'empenta?
D'on trec, perdó?
L'empenta.
L'energia, l'empenta.
Ai, ai, ai,
ja ho sap, vostè.
Mireu,
estem aquí a Terrassa.
Però és bonic que ho diguis.
Sí,
preparant una mica
l'aflec de l'esperit
que, bueno,
que molt recordareu
que vam viure a Tarragona.
Sí, i tant.
Doncs passem el relleu a Terrassa.
L'experiència serà l'any 2010.
I, bueno,
estem aquí,
ja d'aquí,
hem vingut a veure els espais.
Doncs mossèn,
vostè ja saps d'on trec la...
És aquest prèdic que tinc aquí.
L'experiència de l'amor de Déu
és allò que ens fa moure,
no?
I tant.
Va, i que ell t'acompanyi.
Molt bé.
Molt content jo, eh?
Josep i Núria,
una sorpresa d'això.
És que a ell,
a mossèn Josep Pascual
no li havíem dit res,
a en Marisa,
que parlàvem amb tu.
No, no, no ho sabia,
no?
Ha vingut a nou.
Segur que l'entrevista
ha estat interessant
perquè és d'aquestes vides
que quan la coneixes
Déu-n'hi-do, no?
Hem vingut a parlar...
Tota la seva experiència, sí.
L'hem convidat per parlar
del seu llibre
Fem Camí,
de l'experiència al Saire
i mira,
en parlàvem justament
i això l'invita.
Escolta,
ara trucava la Marisa Jiménez.
Que bé, que bé.
I ja ho ajuntem tot.
En comunia molt gran, eh?
Que sí, que sí.
Ho hem encertat, eh?
Ho hem encertat.
Molt bé.
Marisa, una forta abraçada
i que vagi molt bé.
En fi, tot plegat, eh?
Moltíssimes gràcies
i, bueno,
fins la propera
que segur que ens anirem trobant
per aquestes coses
que fem a la delegació.
Fins la propera.
Gràcies, Marisa.
Adéu, Marisa.
Adéu, adéu.
Doncs mi,
vostè, eh?
Un sorprès sagrat, eh?
Sí, molt gràcia.
Sí que, vaja,
energia, eh?
Sí, sí,
és quasi així,
és un cuet.
Ja els coneixeu, no?
Evident d'aquí de Raúl.
És que tothom
que treballa amb joves
és el que deia vostè, no?
Tothom que treballa amb joves
ja té aquest esperit.
Dóna molta energia.
A veure,
els joves potser sí
que porten un...
Basta,
s'enganyen,
però no.
Tenen una sensibilitat
molt gran
i a mi m'han ajudat moltíssim.
Ho dic,
n'estic enamorat dels joves.
i em sembla que vull dir...
M'ha semblat
encara m'hi entendria,
m'ha semblat.
Potser no,
no ho sé,
això són calòries.
Però sí,
hi ha una cosa...
No sé què en diria.
La joventut.
Oh, parlant d'això.
I Déu sempre és jove,
perdó.
Déu sempre és jove.
I no és avorrit,
perdó.
Oh, i com ho sap vostè,
això,
que no és avorrit?
Sí, no és avorrit.
Ho hem fet nosaltres,
avorrit a Déu.
Això que Déu és interessant.
Sí.
A veure,
esclar,
jo sempre ho dic això,
ho dic molt...
Mira,
un solitari pot ser un avorrit.
Però el nostre Déu
és una família,
són tres.
I on n'hi ha tres,
sempre hi ha gresca.
Un de sol sí.
Ara,
quan tu obres la Bíblia
i l'Evangeli
i comences a llevar l'acció
de l'un,
del pare,
del fill de l'Espèrit Sant
i comences enrere de les persones,
diu,
aquest Déu no és avorrit.
Aquest Déu és alegre.
I si el fem avorrit
i trist
és que no l'hem entès.
No l'hem entès.
Quan el mires profundament
dius,
bueno,
t'enfonsaràs
i t'estàs cansat
molt de com viuen
el seu Déu
als Aire.
Que sí.
Esclar,
aquí dalt,
per exemple,
la mateixa Eucaristia
és una celebració sèria.
Mossèn,
se'ns acaba el temps, eh?
Ja estem-la.
Doncs deixem-ho.
Escolta,
el dia que vulgui
torna a vindre
i en fi,
parlem d'acomanat aquest llibre.
Fem camí
i recordin sobre el Saire.
Mossèn,
Josep,
que vagi molt bé
a Pasqual
i fins a la propera.
Molt bé.
Josep i Núria,
gràcies.
I quan vulgueu,
dient vosaltres.