Sonríe la sencilla, nadie suele preguntar, a ratitos le ignoro, lloro, para saber llorar, sonríe la sencilla.
Avui us volem presentar, semipresentar seria la paraula idònia.
Aquest treball discogràfic que porta per nom aquella que també s'equivoca.
Són la voz de los nadie i via telefónica tenim un dels seus components.
En Jaume, bona tarda.
Hola, bona tarda.
En Jaume, que ara mateix, amb d'abracet, podíem dir, amb el David, esteu anant camí cap a Aravarra.
Explica'm una miqueta què feu cap allà.
Doncs tenim concert, avui presentem el disc a Burlada i demà a Garralda.
i, bueno, ens agafes a la carretera, estan passats a Saragossa i, bueno, un camí de cap allà.
Però explica'm una miqueta.
A veure, com us posàvem en contacte amb gent de Navarra?
De què us coneixíeu?
Com m'ha dit tota aquesta història?
Bueno, perquè ara, com que fa poc, hem tret el disc i hem muntat una gira acústica,
amb la que hem començat per Andalusia,
vam estar el cap de setmana passat a Granada i Almeria,
i ara, doncs, fem Navarra, després l'altre cap de setmana que anem també al País Basc
i també tenim Mallorca, bueno, tenim una sèrie de concerts.
De fet, ja ens coneixíem d'abans, de presi, ens havíem estat tocant per aquí dalt, al nord,
i tenim bastants amics i, bueno, doncs, era una excusa fàcil per tornar a pujar
i veure'ns i tocar, no?, i presentar aquesta nova proposta.
I anar d'un costat a l'altre, que Déu-n'hi-do, que és acústic, no em deies, no?
Sí, perquè les cançons, com que pràcticament han nascut així,
amb la guitarra espanyola, el David, a casa seva,
i, bueno, han nascut les cançons amb un so molt acústic,
i llavors, a l'hora de gravar-ho, sí que ho hem fet en banda,
amb bateria, guitarres elèctriques, percussió, en saxo,
però ara el volem presentar primer així amb acústic,
una mica per oferir les cançons com van començar i com van néixer,
i després de cara a l'estiu, doncs, tenim pensat de fer ja
les presentacions amb la banda i portar un format més elèctric
i més potent, més directe, no?
Més estil, una miqueta, presidents.
El què?
Perquè això dic que una mica estil, una mica més president,
allò amb les guitarres més contundents i...
Sí, la veritat que també tenim ganes ara de fotre soroll,
de fotre soroll, però bé, també la distància i això també ens fa
que ho hem de fer així i ja està.
Aproximadament fa gairebé quatre anys que aneu amb la voz de los nadie
i déu-n'hi-do la d'aventures que ja heu viscut sota aquest nom, eh?
Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do.
No us heu estat quiets, eh? Sou una miqueta pul de mal seient, eh?
El David i jo tenim això, que som molt angoniosos
i no sabem estar a casa, no sabem estar quiets i això ens matarà, ens matarà.
No, no, al contrari, es farà veure'm on.
Jo de primer vam estar al Senegal, després en Durre...
Explica'm-ho tu, explica'm-ho tu, perquè déu-n'hi-do on heu estat
i la d'aventures que heu viscut, eh?
Doncs sí, vam gravar la maqueta, vam estar fent amb el David i això,
després vam agafar i vam estar al Senegal, vam estar un mes
i, bueno, va ser una aventura molt xula, molt positiva, molt exòtica.
Jaume, per què era el Senegal?
Té alguna cosa, no sé, coneixeu amb músics ja senegaletsos,
i potser aquí a Tarragona, allà on sou vosaltres,
i us van convidar a anar, anàveu a veure què és el que passava allà a Senegal,
tenint en compte les arrels que hi ha, i...
Què us va ficar per anar cap allà?
Jo havia estat l'any anterior a Senegal, i em va impactar molt, i tinc amics senegalesos,
llavors la manera de fer d'ells la música, el tema de les percussions, etcètera, va sorprendre, no?
I llavors tenim un amic comú, David i jo, que és senegalès, i vam estar amb ell a casa seva,
i a partir d'ell, que va ser el que ens va obrir les portes i ens va invitar el país,
doncs ens vam començar a centrar en trobades amb diferents músics d'allà, locals,
de percussionistes, sobretot, i vam ser com una...
Bueno, buscant una mica les arrels d'allà, no?
El que passa és que després tampoc, crec que amb el disc tampoc no ens reflecteixen,
però sí que va ser com una cosa per més personal, nostre.
Però, Jaume, es nota alguna cosa, eh?
Eh?
Que es nota alguna cosa, sentint el disc.
Algo, potser.
Potser es nota com si fos una, podíem dir que una brisa, no?
Sí, potser la calma, eh?
Sí.
Home, de tot te vas impregnant, això és cert, i la vida, saps, dels viatges,
a escoltar músiques diferents, a l'estar amb gent diferent, musicalment parlant, no?
Doncs sí, clar, que aporta, i segurament que ajuda, i segur que algú reflecteix.
Però bé, de les maquetes inicials que ens vam fer allà, el resultat ha sigut del disc,
crec que no és ben bé el que vam estar fent allà, no?
Però sí que va ser molt positiu, vam aprendre molt, i ens vam divertir,
i a part, bueno, també allà s'ha seguit amb contactes amb gent d'allí,
i, bueno, ara quan ha sortit el disc també l'han fet arribar allà, i el vídeo, i això,
i, bueno, també ha sigut una mica una porta a l'Àfrica negra, no?
Sí, sí, home, que sempre està bé, no?
Sí.
Però no se sap mai, potser algun dia trucant al Senegal i tens l'opció de poder baixar de nou
i fer allà uns concerts, o fer un intercanvi cultural.
Ah, exacte.
Sí, no, la idea és aquesta, que no es quedi només amb aquest viatge,
sinó que hi hagi un pont, no?, d'unió entre els músics d'allà i nosaltres
i que fem coses plegats i que seguim avançant.
Ja, home, potser no es nota molt, perquè potser aquest treball d'issografia
gairebé el teníeu mitjà apamat o gairebé apamat,
o sigui, el teníeu no acabat, però la idea ja la teníeu feta.
Exacte.
Va ser una miqueta més un viatge d'anar a experimentar i, sobretot, d'aprendre, no?,
nosaltres, perquè també veníem d'un estil roquer més dur
i ens estàvem ficant en una cosa en la que els que primer van escoltar les maquetes
del que estàvem fent ens deien, hòstia, estem ficant-se en un territori delicat, no?,
i nosaltres com que, bueno, d'allò, si ho volem fer, ho fem, no?,
i ho volem fer bé, llavors, bueno, va ser una mica això, però, bueno, va ser molt bé
i també és això del viatjar, no?, és el mateix que el d'Honduras,
que també va ser una experiència...
Explica'm-ho, perquè això va ser, si no llegeixo malament,
de cara al desembre del 2007, o sigui, fa, què?, quatre mesos, cinc?
Això va ser just publicar el disc i, bueno, teníem les presentacions aquí, a Madrid, etc.,
i ens va sortir lo d'Honduras i va ser el primer que vam fer a la presentació del disc oficial
la vam fer allà, no?, diguéssim, ens vam avançar, va ser un factor sorpresa perquè, no sé,
ens va sorprendre, no?, vam conèixer uns nois hondurenys i van escoltar, van escoltar el que
estàvem fent, els va agradar i aprofitant les noves tecnologies, doncs, per internet i tal,
es van posar en contacte amb gent d'allà del país i va arribar a Televicentro, que és la Televisió Nacional d'Honduras,
i allà s'organitza una marató, doncs, com si fos TV3, la marató que es fa per Nadal,
i era un acte que es diria tot, era per recaudar fons pels nois discapacitats allà,
i va ser un concert solidari que es va retransmetre per la Televisió Hondurenya,
i, bueno, quan ens ho deien, no ens ho creiem, no?, i...
Com us van rebre? Explica'm una mica les sensacions que vau viure estant allà.
Però, clar, devia ser al·lucinant, allò que arribes a un país...
Allò va ser molt, molt, molt bèstia, perquè havia arribat la nostra música
i la gent coneixia i havia agradat, i va ser com arribar, i...
allà a Latinoamèrica, no sé, és allò com que ve el grup d'Europa
i ens van rebre com molt més gran del que nosaltres som, no?,
i ens van rebre molt, molt bé, ens van tractar fantàsticament,
i a més ens van ficar en molts mitjans, quan infraestructura i tot,
i, bueno, va ser una experiència que resumir-ho en poques paraules
es fa difícil, eh?
No, no, ja m'ho imagino, perquè, clar, només la emoció de poder dir,
mira, estem a Honduras, però, clar, venint del Senegal cap a Honduras...
Clar, el que passa és que el Senegal va ser una cosa més intimista
i Honduras va ser una cosa molt mediàtica,
perquè, com que era per la televisió hondurenya,
hi havia molt d'aprocinadors i promotors darrere
en els que ens vam ficar 3 o 4 dies amb molta promoció
en quant a mitjans, de ràdio, televisió, premsa escrita,
i, clar, vam tindre molta senya a l'hora de promocionar-se com a grup, no?,
que també va estar molt bé.
Però ja me t'anava a dir que en menys de 3 anys
heu estat a dos continents,
que jo no sé si molts grups ho poden dir, això, eh?
Ah, això sí que és veritat.
Però tu has estat a l'Àfrica i també ho has estat a l'Amèrica.
Sí, sí, això és veritat, no ho hem paït, me sembla, encara.
Això ho païrem al cap d'uns anys.
Ah, li dirà el David que et pessigui.
Eh?
Que li dirà el David que et pessigui, que és veritat, eh?
Que ho esteu vivint, eh?
Que no és una cosa...
Que no despertareu d'aquí a una estona i estareu al llit, no.
Que és veritat.
Que ho esteu vivint, eh?
Que ho esteu vivint.
Sí, sí.
Però a vegades allò que dius, hòstia, et trobes coses que no les busques, no?
I en sec dius, hòstia, com és que he anat al Senegal i com és que he anat a Honduras, no?
Si no... no m'ho havia plantejat, no?
Això ho porta, no? Moltes vegades el ser música, el deixar-te emportar amb el que et trobes i amb el que hi ha, no?
Sí, i això demostra...
No, ha anat tot el que ens ha sorprès i recapacitant una mica és que veus que la música és universal, no?
I que les teves cançons, el que estem fent ara, és una cosa que, bueno, que, hòstia, et sorprèn arribar a Tegucigalpa i veure que a la gent li agrada el que estàs fent
o anar al Senegal i veure que també et pots acoplar i tocar músics d'allà i veus que pots anar a Navarra però pots anar a Granada
i saps que la música, bueno, si hi ha feeling, hi ha química, t'entens de tot arreu, no?
I això és, jo què sé, una cosa molt xulo.
És molt maco, sí, sí, és molt maco.
Però quan tornava a Tarragona, per què vau anar als centres penitenciaris a fer aquests acústics?
Per què es va fer aquests diferents concerts? Explica'm com va venir.
Que són molt importants, diu, eh?
També per aquest vessant que tenim, tant el David com jo, de l'aspecte solidari, no sé, som gent que de seguida ens toca la fibra, no?
Segons quins temes i, bueno, no només busquem amb la nostra música l'aspecte comercial, no?
De que arribar a la gent, que s'escolti i que agradi, no?
Perquè qualsevol persona que fa una obra vol agradar, no?
I això està clar, però també tenim una vessant que és, bueno, l'aspecte solidari,
de col·laborar amb la gent més necessitada i creiem que ara era el moment també de fer-ho i ho vam fer.
I també passa segurament que una bona i grata sorpresa, potser el que us vau trobar o no?
Sí, quan presidents hi havíem estat també tocant a les presons i també ens vam quedar una mica sobtats,
perquè nosaltres quan anem a tocar els pobles som gent que ens agrada conèixer la cultura,
que ens agrada relacionar-nos amb la gent i conèixer la seva gastronomia, etcètera, no?
I llavors, quan marxes d'un poble sempre hi ha el petó i l'abraçada i dir, bueno, fins a la pròxima, no?
I això a les presons, hòstia, la despedida és difícil perquè no saps què dir, no?
I és allò de dir, bueno, nosaltres marxem i ells segueixen aquí, no?
Fins a sempre, no? Que no sabem mai quan ens tornarem a trobar, no?
Sí, toques temes i valors que sense anar a les presons no els trobes, no?
Que són com el preu de la llibertat, no? Que la llibertat són coses que no ens parem a pensar, però que sí, que la llibertat té un preu, eh?
Quan has de tocar, bueno, heu estat tocant a la presenceria d'aquí de Tarragona, també la d'Aroca i segurament que d'altres més,
què és el que més impressiona quan entreu? No sé si la rebuda per part dels propis presos, la sensació que teniu una vegada d'estar a dins?
La impressió de quan entres, de quan veus quatre parets fredes...
Sí.
És tot un conjunt, no? Potser?
Sí, és... és dur, és dur.
Sí, és molt dur perquè hi ha un ambient que talla l'aire, no? I que... i que te... se t'encongeix una mica el cor i... no sé, és un ambient...
El que te trobes és complicat, complicat, però bueno, això també t'enforteix a tu i te fa veure la realitat i... i bueno, i després també per naltros ens va bé perquè tocar en un ambient així tan cru i tan fred, doncs te fa que n'aprenguis molt també, no?
I també, Jaume, podria ser part de la lletra d'una propera cançó, no? Aquestes sensacions viscudes, aquesta manera de veure-ho a través dels vostres ulls estar allà, no?
Ah, exacte.
I també del que us han donat dintre, en el sentit dels presos, la manera de reaccionar davant de les cançons, davant del que dèieu, de quina manera ho dèieu, no?
També podria ser de cara a un futur.
Doncs sí, perquè naltros les cançons i les lletres sempre van una mica per aquesta finalitat, no? Són coses que anem vivint i que anem palpant dia a dia i sobretot en aquest entorn, en el de la música, no?
Parlem d'aquella que també ens equivoca. Qui és aquesta? Que també s'equivoca, pobra xiqueta.
O no és la xiqueta? És una cosa física? És persona? És un pensament?
Referent una mica a nosaltres mateixos i la voz de los nadie, aquella que també ens equivoca, no?
Sí.
Som nosaltres, el David i jo, i volem dir que com a persones ens equivoquem, tot i que l'home té aquesta mentalitat que a vegades busca la perfecció i que tot sembla que hagi d'estar quadrat, no?
Hòstia, nosaltres segurament també ens hem equivocat i molt, i tant amb lo musical com lo humà, i és una manera com de disculpar-te d'entrada.
De dir, bueno, hem fet el que creiem i el que sabem fer ara, en una manera senzilla i honrada, però segurament hi trobarà qui ho escolti algun error, i amb lo musical, i segurament qui ens conegui també podrà opinar de, bueno...
No? I és una manera humil de dir...
Són persones, no?
Que són persones i ja està, no?
No pregunto sobre els temes, perquè m'agradaria que tornéssiu a estar aquí amb nosaltres i parlar d'aquesta cançó dels Números Rojos que heu triat, o dels altres deu cançons que composen el treball geogràfic, i també parlar-nos de per què l'Andreu Bonafuente.
Què té a veure aquest bon home amb vosaltres?
Bueno...
Aquesta sí que te la pregunto, eh?
Sí.
Per tant, ja entrarem.
Bueno, jo sóc d'Arreus, i el David és de Barcelona.
Sí.
Tot i que ara no vivim a Arreus, doncs sí que tenim el local a Arreus i ens sentim una mica...
Bueno, creiem que sense voler també hi ha algú d'Arreus, no és normal.
Sí.
Està mansejant allà cada tarda i tal.
El disc està gravat a Madrid, però teníem botelles de vermut i cada dia ens veiem un vermut d'Arreus.
Ah, molt bé.
Cada dia ens veiem un vermut d'Arreus.
Per no deixar que les Arrels marxin, no?
Ah, exacte.
Pensem a casa, pensem a casa.
Pensem en casa.
I bueno, i l'Andreu també és d'Arreus, i llavors, doncs, ell ha fet la seva pinzellada artística,
i entra dibuixant la portada, una maneta que camina i que avança, i...
I bueno, també estem molt contents, molt contents que hagi col·laborat i que estigui implicat,
i que ell ha escoltat la maqueta, li ha agradat, i després ha volgut participar d'una forma més artística,
que no pas tan mediàtica.
Ell està aficionat a la pintura i a la fotografia, i es va mostrar amb què volia participar i que volia dibuixar,
i, òbviament, no vam saber dir-li que no.
Està clar. Em sembla molt sospitós que aquesta maneta van de tenir peuets, van de tenir un ull, que ho veu tot.
Sí.
També ho té un dit una mica... massa llarg, eh?
Té un dit vicaru. Home, som humils, però no tots, eh?
D'acord.
Sí, home, és la mà que camina i que avança i que té ganes de fer coses, amb un ull que observa,
perquè un artista que no observi no seria artista, però amb el dit llarg de picardia, això sempre.
Home, ja comentarem.
Jaume, ara ja s'haureu un mes apropiat, ho haureu deixat, ja a Saragossa, no sé, on esteu ara?
Sí, ara estem entrant a la direcció de Logroño, ja, passant a Saragossa i l'autopista de Logroño.
Des de Logroño a Navarra, si no recordo malament, hi ha unes autopistes estupendes, eh?
Sí, sí, es veu que no es paguen, eh?
No, no, que són gratuïtes, ja t'ho dic ara.
Són gratuïtes, sí, aquí només se paga Catalunya.
Sí, i a més, recomanable, quan arribeu a l'alçada de Valladolid, baixeu en marxa, eh?
Eh?
Que quan arribeu a l'alçada de Valladolid, que no correu gaire.
Ah, vale, vale, no et farem cas.
No, no, t'ho dic en sèrio, és el que ens van dir a nosaltres una vegada que anàvem cap a Galícia.
Sí?
Ens van dir, a l'alçada de Valladolid, abans d'entrar a Valladolid, allà hi ha piano, piano, eh?
Ah, sí? Allí no s'ha de córrer?
No.
Vale, vale.
Però gens ni mica, eh? Si posa 50, 49, per si de cas.
No, però nosaltres som prudents, no m'ho posa poc a poc, eh?
Ja ho sé, ja ho sé. Però com hi ha portes allò, el tarannà d'aquestes autopistes, que es pot córrer més...
Ah, això sí que és veritat.
T'animes, t'animes, t'animes, t'animes, i després no ho pot ser. Jaume, bon viatge, bones actuacions a Navarra i també a Mallorca i allà on aneu.
Molt bé.
Que no us estareu quiets, i així ens agrada que es moveu molt i que presenteu aquest treball discogràfic.
I si voleu la tornada, les portes ja sabeu que estan més cobertes.
Molt bé.
Li dones un petonès al David de Parmeva, ara no, que està conduint?
De part teva.
Després li dones una xotxon, dius, mira, el porto a la Sílvia, pom, pom, pom.
Molt bé.
I un altre per tu ben fort.
Un petó per vosaltres i moltes gràcies.
Gràcies, cariño, bon viatge.
Adéu, adéu.
Adéu, adéu.
Adéu, adéu.
Adéu, adéu.
Quince días esperando mi tejado.
Cuántas noches mi madre velando por mí.
Cuántos días no supe olvidarme y dejarme beber.
La guitarra en la mano, cerebro, vació sin saber qué decir.
Cuánto tiempo ha pasado ya, anhelado mi voluntad, por hacerme bajar del tejado, volver atrás, a coger lo bueno y lo malo.
Y no hacerlo cambiar.
Y no hacerlo cambiar.
No hacerlo cambiar.
No hacerlo cambiar.
Cuántas noches mi madre velando.
Cuántas noches mi madre velando por mí.
Fins demà!