Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràpid.
Un dijous més tenim dansa contemporània a la Sala Tronos.
Serà, com diem, avui, em sembla que sí, a dos quarts de deu,
és l'hora habitual de la Sala Tronos,
amb una representació que es diu Piano Fortissimo
i que signa tant en la coreografia i el concepte de la dramatúrgia
com en la posada en escena el Jordi Vidal.
Jordi, bona tarda.
Bona tarda.
Et demanem, sempre ho fem, tot i que a vegades és difícil,
que ens donis un fil argumental per la peça de dansa d'aquesta nit,
per Piano Fortissimo.
Em sembla que ho tens, però, bastant...
Hi ha vegades que és més conceptual i a vegades que és més abstracte.
En el teu cas sí que té com un fil argumental, no?
Sí.
Bé, el treball que presentaré no només és de dansa,
però també hi ha teatre físic i clown.
Per tant, té un costat...
Bé, un dels intrigants és el que té una part d'humor molt important,
també, l'espectacle.
O sigui, no és un espectacle que es pugui dir conceptual, abstracte,
sinó un espectacle de proximitat,
parlem més de fragilitat, de vulnerabilitat,
d'una mica el que és el món del clown, també.
I el tema, en realitat, són dues peses.
La primera és Piano Fortissimo,
i la primera pesa és una mica com un espectacle que comença,
però, però, hi ha un problema,
que la persona que hauria de fer-lo,
l'artista convidat,
doncs ha tingut un accident i no pot venir.
I llavors hi ha un voluntari que han trobat en l'últim moment
què farà a l'espectacle.
I, bé, aquest és el principi i el punt de partida de la primera peça.
La segona es diu Oximoron,
i Oximoron vol dir, doncs,
és en un terme que significa...
Contraris, no?
Sí, l'unió de dos elements contraris,
com quan dient que un dos, no sé, un desert,
un gel que crema, per exemple,
o un dos amarg.
I llavors, la barreja en aquesta segona peça de Oximoron,
l'unió d'elements aparentment contraris,
és perquè és l'unió entre la música contemporània,
música clàssica contemporània,
que en principi és una música bastant difícil,
atonal, sense ritme,
la barreja d'aquesta música
amb un treball de clàssica,
d'humor i força divertit.
Clar, Jordi,
cada cop estem més acostumats
a que hi hagi moltes disciplines dins el món,
que la dansa contemporània
es barregi amb altres disciplines.
En el teu cas, com és que s'ha donat això?
Perquè ets a fi també al món del clàssica,
o com és que s'ha inclòs?
Ha sigut una mica el resultat
de la meva transdactòria professional.
El fet d'haver treballat molt amb gent de circ,
amb gent de teatre de carrer,
perquè també és un espectacle
que tenim una versió de cara al teatre de carrer
i poder-ho fer també en espais urbans.
I jo penso que és més això,
la transdactòria professional
ha fet de les diverses experiències que hem tingut,
que fa que aquestes experiències
de mica en mica es vagin clasmant
al treball que realitzes a l'escenari.
I és veritat que en dansa contemporània sí,
i en la dansa contemporània
hi ha molts tipus de dansa contemporània,
i el que presentem aquesta nit
és la part més lúdica, divertida
de la dansa contemporània.
I a vegades potser també la més entenedora,
en el sentit que,
per als qui no estem iniciats en la dansa contemporània,
tenim el xip teatral, no?
Busquem un fil argumental.
Més enllà de sentiments, doncs, intermitents,
busquem un fil argumental.
Llavors, és això, per un públic no iniciat,
potser és una manera bona
per començar a obrir camí,
per començar-se a introduir?
Sí, però a nosaltres és important
que el treball tingui un missatge
que sigui llegible,
que la gent entengui el que està passant,
que li arribi,
i no només, com te dius,
les emocions,
el visual i el moviment,
però també la part narrativa
de l'espectacle.
I trobarem molta diferència entre Piano Fortissimo i Oxymoron?
Una mica difícil de dir-ho,
però crec que són dos mons que són molt semblants
i les dues peces.
Jo diria que té la gran diferència d'una banda
a l'universo musical, que és molt diferent,
i pel que deia d'Oxymoron,
que és música clàssica, contemporània,
i la primera peça és una música molt més divertida.
En realitat, la música és molt...
Brasil, no sé si coneixes aquest tipus de música,
molt de Brasil i tal, molt divertida.
Aquesta és una diferència.
I l'altra diferència que podríem dir
és que la primera peça és un solo
i la segona és un duo.
Són dues persones.
Sí, ara t'ho anava a dir,
tu ets una mica l'artífex de tot plegat,
però vindràs a Tarragona acompanyat
i a més has tingut,
o tindràs altres col·laboracions artístiques, no?
Véns, fem una mica els honors.
Véns amb el David Bossen?
Sí, que és l'altre intèrpret d'Oxymoron
i que ha col·laborat també en la creació de la peça.
I veiem per aquí també
que t'has nodrit de col·laboracions artístiques
amb gent de fora.
Sí.
I a més, tens, Jordi, un accent
que em fa intuir que has estat vivint a l'estranger
durant temps.
Porto des del 91, fora.
Sí?
Bàsicament a Brussel·les, treballant,
o sigui que porto ja molts anys fora.
Doncs t'ha quedat un accentet, eh?
T'ha quedat una mica tot a veure.
Però està bé, està bé.
És un punt exòtic.
Una mica, una mica.
No està bé.
I també és el mimetisme,
el fet de viure tant temps fora, no?
Hi ha moltes coses que et peguen,
que no sé, que et queden aquí,
la manera de parlar o de fer coses.
però, bueno.
I en aquest sentit, Bèlgica t'ha ajudat a nivell artístic?
Hi ha bullici artístic a nivell de dansa, de clown, de teatre a Bèlgica?
A Bèlgica, sí.
Hi ha molt.
Diuen que és potser la capital de la dansa contemporània d'Europa.
Això és molt relatiu,
perquè el nivell artístic dels treballs que es fan aquí està molt bé.
no és que sigui millor o pitjor,
és només diferent.
El que passa és que sí que la producció és molt, molt gran
i també hi ha moltes estructures,
molts teatres,
moltes diferents ajudes per a la creació
i el que fa que Bèlgica sigui un viver de propostes molt diferents,
tant en dansa com en teatre,
circ, també clown, música, etcètera.
Déu-n'hi-do, doncs estàs al Rovell de l'Ou.
Vaja, vius allà encara o vas i véns?
Estic ara entre Barcelona i Brussel·les, ara mateix,
i una mica també treballant amb una altra producció en Alemanya,
que és una producció amb una orquestra de cambra
i una companyia de circ.
Molt bé.
O sigui que una mica, sí, treballant una mica a nivell europeu.
Sempre ho hem sentit a dir, no?,
que amb aquest tipus de disciplina artística,
amb el teatre passa igual,
però potser amb la dansa queda més clar.
T'has de moure.
Sí.
No et pots quedar quiet.
Sí.
Val.
Vaja, és la impressió,
arran de la gent que anem entrevistant,
és la impressió que ens queda.
com a fins i tot a vegades t'ho expliquen amb un punt de ressentiment,
de dir, ostres, és que si aquí hi hagués prou ensenyaments,
si aquí hi hagués prou infraestructures,
doncs potser no caldria, no?,
i ens podríem quedar.
Ha canviat.
En el sentit que, bueno, ha canviat.
Ara no sé ben bé com està,
perquè no estic entre Brussel·les, Barcelona, Alemanya,
el que et deia,
llavors coneixo un amic,
només una mica,
el que estan fent aquí a Catalunya,
i jo, del que me'n recordo,
dels anys 80,
a finals dels anys 80,
jo crec que sí,
que hi ha hagut moltes coses que han canviat,
i que han millorat,
i que hi ha molt més coses que fa 15 anys,
per dir, sí, 15 anys.
Però jo crec que sí,
encara es pot fer moltes més coses aquí,
perquè la gent no hagués d'anar-se a fora,
massa o sí,
però bueno,
una mica en mica.
Clar,
i com dius tu,
sembla que sí,
que el panorama està millor,
és això,
és tenir esperança,
que a poc a poc es vagi anant,
anant incrementant tota la infraestructura.
Per anar acabant l'entrevista, Jordi,
tornant a la representació d'aquesta nit,
quina és la relació que establiu amb el públic?
Que em sembla que,
a més de ballar,
a més de fer teatre físic,
i a més de fer aquest teatre més proper al clown,
també cuideu molt el fet
que el públic pugui entrar en el vostre espectacle.
Sí,
bueno,
hi ha una relació directa amb el públic,
que això podria ser un referent molt
al món del clown,
hi ha una referència directa al públic,
el veiem,
i treballem també,
i reaccionem segons les relacions que tenen.
És una mica per incloure el públic
dintre de l'espectacle,
i també subprendre el públic d'alguna manera,
que no hi ha el que diem al teatre,
el quart mur,
o sigui,
hi ha una transparència,
i per tant jo crec que això ajuda
que la gent s'ampliqui més
amb l'espectacle,
o que arribi més les emocions
i les sensacions de la proposta.
Per tant teniu un punt d'improvisació
bastant alt també.
Sí,
hi ha un punt,
cada representació hi ha alguna,
sempre hi ha algú diferent,
que això ajuda
que estigui una mica fresc i viu
l'espectacle.
Bueno,
doncs,
Jordi Vidal,
a veure com tu fas,
com tu fas per escalfar,
abans de la representació,
havent d'escalfar el cos
per disciplines en principi
tan diferents,
o no són tan diferents?
A nivell físic?
L'essència és la mateixa,
però sí que són molt diferents.
Passa que totes elles
demanen un treball de tot el cos,
no?
Ara que hi penso,
perquè a vegades,
perquè clar,
el clown,
potser és més expressió facial,
però no,
em sembla que tot el cos
també hi pot intervenir.
Clar,
hi ha molts números
de...
quan penso a clowns,
hi ha un munt de números
que estaven en el cos,
tot el cos,
com tu dius,
només la cara,
és tot el cos que funciona.
I nosaltres utilitzem
només a la segona peça
una part de texta,
també hi ha una part de texta,
la resta,
el que fem és...
hi ha molt moviment,
hi ha molta dansa,
però també hi ha molta gestualitat
de la vida quotidiana,
molt referent també
a quan una persona
es mou pel carrer
i com reacciona
normalment
a la vida quotidiana.
No està mal,
no està mal,
totes aquestes disciplines
les trobarem avui
a partir de dos quarts de deu
a la Sala Tronó,
és l'espectacle
sempre posat entre cometes
de dansa contemporània,
és el que arriba els dijous,
però ja veieu
que cobreix altres disciplines.
de tot plegat
de piano fortíssim
o d'Oximoron
se n'ha encarregat
del Jordi Vidal.
Doncs Jordi,
moltíssimes gràcies
per explicar-nos
com serà
allò d'aquesta nit.
Moltes gràcies.
Una abraçada.
Aviat.