Fins demà!
Tal com comentàvem en el sumari, anem a parlar amb la Núria Lores.
Ella és estudiant de comunicació de la Universitat Rovira i Virgili
i va guanyar un premi relacionat amb el periodisme
i també amb les associacions, per dir-ho així, no governamentals
o el que seria la col·laboració.
La coordinadora d'ONGs d'Euskadi va considerar donar-li un premi
per un documental que havia fet com a treball de final de curs
sobre Guatemala i concretament sobre les conseqüències
de la guerra civil a les àrees rurals.
Aquest premi, entre d'altres coses, li suposa que la setmana que ve
se'ns en va a Nicaragua.
Núria, bona tarda.
Hola, bona tarda.
És que no sé com presentar.
Això que t'ha passat a tu, aquest premi.
Explica'ns primer que tot el documental sobre Guatemala
va ser el resultat, el treball de final de curs, com deies, d'un curs que havies fet, no?
Sí, bé, eren uns crèdits de lliure elecció que estava organitzat
per la Universitat del País Basc, amb col·laboració amb la coordinadora
d'ONGs d'Euskadi, uns tallers de dos dies que van dur al desembre,
però enfocats, sobretot, cap al tema del periodisme solidari,
i com tractar les informacions relacionades amb el sud, no?
I, bé, doncs els tallers aquests van acabar amb un concurs
on s'havia de presentar un treball periodístic, ja fos audiovisual,
com radiofònic, com de premsa, no? Escrit.
Què et va moure a presentar-te a fer aquest curs de periodisme solidari?
Havent d'anar al País Basc a fer-lo, dius, no?
No, no, el tema és que jo he estat durant tot aquest any
estudiant al País Basc, no?, a Bilbao,
amb una beca d'aquestes de mobilitat sèneca,
i llavors, estudiant allí, un dia vaig veure el pamflet de la propaganda, no?,
que convocaven aquests tallers i aquest concurs,
i, bé, em vaig decidir, tant perquè un tema com l'altre
m'atrauen bastant, i, bé, vaig trobar interessant, no?
Què us explicaven en aquest curs?
Bé, doncs sobretot el que et comentava abans,
el tema de com tractar les informacions relacionades amb els països del sud,
amb persones amb risc d'exclusió, discriminació, etcètera, etcètera.
Digue'ns a tall d'exemple alguna de les normes que us donaven,
no més que res, perquè, clar, la gent,
llegim cada dia els diaris, però potser si no estàs dins del món,
del periodisme, no saps fins a quin punt,
doncs això, el periodista ha de ser curós i ha de seguir unes normes.
Bé, sí, jo sempre he dit que una cosa que em sobta molt, no?,
que a l'hora de dinar ens posen sempre les imatges de les guerres,
països àrabs o d'allà on siguin,
i veus per allí criatures mortes,
persones ja mig desfragmentades,
i ens sentim tan indiferents, vull dir,
tu segueixes dinant i t'acabes el primer plat,
segon i postres.
Però, curiosament, amb les notícies d'aquí això no passa.
Doncs, bueno, què està passant, no?,
vull dir, que són ells que no siguem naltros
o que som naltros que no siguin ells.
Quan dius notícies d'aquí, què vols dir?
Catalunya.
Sí.
Vale, farien una distinció entre Catalunya
i la resta, potser, de cadenes de l'estat.
Exacte, sí, o...
No, no només ja pel fet de cadenes,
sinó altres països, altres cultures relacionats amb la nostra, no?
Com la nostra, si ensenyem, depèn de què,
ens pot ferir molt més,
les altres, sembla ser que si ho ensenyem,
doncs no ho fareis tant.
Hi ha com a...
Dona peu a que tu mateix
ja discriminis aquella cultura
pel fet que unes imatges sí estiguin permeses
i altres no.
De tota manera, per moltes normes
que us ensenyessin en aquest curs,
no hi ha normes genèriques, vull dir,
l'última hora, ja depèn de la...
No, no, això està clar.
...de l'ètica, de la moral o de la sensibilitat
que tingui el mitjà pel qual treballes
o el periodista en qüestió.
Exacte, sí, per això la coordinadora
Dona Jeus d'Euscadi
proposava tot un codi d'imatges
que ells n'hi deien a propósito del sur,
doncs per intentar reduir diferències
o per una mica tots els que estem
ficats en el món del periodisme,
això, doncs agafem una línia...
Estandarditzar criteris, no?
Exacte.
Tothom igual.
Exacte.
Hi havia molta gent interessada en aquest curs?
Doncs, bueno, vam ser un total de 22 alumnes
que, bueno, també era la primera edició que feien
i fins i tot ells mateixos,
després parlant ja més,
entre naltros,
explicaven, no, que al principi
ells a l'hora de convocar els tallers
i el concurs tenien por
que la gent no s'animés a això
i la veritat que consideren molt positiu
que per ser la primera edició
hi haguessin 22 estudiants interessats,
doncs la veritat que havia sigut un èxit.
T'ho dic perquè, clar,
sí que és veritat que associem moltes vegades
i trobem lògic això del periodisme solidari.
Però també és una idea com a romàntica del periodista,
el periodista que se'n va cobrir, doncs,
la corresponsalia en un país en guerra
o és això,
que deixa constància de les dificultats socials
que hi ha en certs llocs.
Això potser és un 10% dels professionals
que es dediquen a això.
Sí, sí.
No és tothom.
En canvi, hi ha gent que se n'interessa, no?
Exacte, sí.
A més, bueno,
explicaven els de la coordinadora
que al principi ells havien intentat
fer una esmorzada de periodistes
per explicar aquest codi d'imatges
que ells proposaven
i això es veu que molt d'èxit no van tindre
i que, bueno,
van decidir anar directament als estudiants
que al cap i a la fi
eren els que tot just començàvem
a entrenar al món
i els que potser estaven menys contaminats,
entre cometes,
de tot el que aquest món
commou, no?
I, bueno,
i la veritat que, bueno,
va tindre resultat.
Vull dir,
es van presentar 22 alumnes
i tot i que la qualitat del concurs
va ser bastant de tot,
doncs, bueno,
el tema és que
estan contents amb el resultat.
Havíeu de fer, doncs,
com a resultat d'aquest curs
de Periodisme Solidari,
posem-li aquest títol,
una peça, un treball,
en forma de documental
o d'emissió radiofònica,
alguna cosa així.
Tu vas ser ja al format audiovisual,
no?
Vas fer un documental.
Sí, bueno,
jo he de reconèixer
que jugàvem una mica d'avantatge
perquè fa un parell d'estius
vaig estar a Guatemala
amb un projecte
amb Proide
i, bueno,
d'allí vam treure imatges
i jo vaig estar gravant en vídeo,
doncs,
potser tenia alguna cosa
més de tres hores,
però mai,
mai pensat
en fer un documental
que em pogués servir
com per...
me va servir el concurs,
no?
Però sí que estava pensat
sobretot en que,
bueno,
nosaltres vam estar tot un any
fent campanya,
sensibilització i això
i per col·les
i, a més,
doncs,
al tornar,
tindre com material divulgatiu
i, sobretot,
d'ensenyar a la canària
que realment ells,
tot el que havíem estat
treballant durant un any
havia anat a algun lloc,
no?
Realment,
s'estaven fent projectes
a Guatemala,
que era el que se'ls estava explicant
als nanos,
i realment era així.
La veritat,
l'objectiu de gravar
va ser aquest,
l'únic que un cop
trobats allí
vam arribar allí
i ens vam trobar
en una realitat
i ho he de reconèixer,
a mi em va sorprendre,
no?
Jo vaig anar a Guatemala
en un lloc
que vaig descriure
una realitat
que no sabia
abans d'anar-hi
i és que tot just
feia deu anys
que havien signat
els acords de pau
de la Guerra Civil
de Guatemala
i la gent
encara viu
i vivia
llavors
fa un parell d'anys
quan hi vaig anar jo
molt arrelada
aquest sentiment
de postguerra
i tot això.
Doncs clar,
anar cap a les zones rurals
la gent
el primer que feia
era explicar-te
tot el que havien viscut,
no?
Es notava encara
doncs aquest...
Sí,
les reminiscències
de la guerra,
com dius tu,
els efectes.
Exacte, sí,
el problema és que
ja és una zona pobra,
clar,
el fet que a sobre
hi hagi hagut
una guerra per llilmig
doncs encara
ha empobrit molt més
tota aquella població,
no?
Però sembla ser
que a més
aquí no n'estem
pràcticament informats,
vull dir,
és allò que sabem
que passa un huracà
o passa un terratrèmol,
saps el dia de la notícia
però no saps
com acaba
el tema, no?
I bueno,
allí
el tema
està així,
vull dir,
està complicat.
Vas agafar les imatges
que tenies de Guatemala,
suposo vas fer
un guió
en plan
a veure com explico
la història
i ho vas
perquè tenia molt
de material
i era complicat
posar-hi una mica
d'ordre
però al final
va resultar
ser bé,
bueno,
va estar bé.
Un documental
que dura cinc minuts
i que t'ha valgut
doncs això,
que t'hagin donat
el premi
d'aquesta coordinadora
d'ONGU's
d'Euskadi
la qual
et suposa
en què consisteix
el premi?
Bueno,
en una primera fase
es va pactar
amb diferents mitjans
de comunicació
del País Basc
el fet
que se'n fes difusió
i tot això
i en una segona fase
un viatge
a Nicaragua
per tres setmanes
amb un projecte
també,
amb un centre
de dones
a compartir experiències
allí
i, bueno,
ja la coordinadora
mateixa m'ha demanat
a veure si pogués
gravar un altre documental.
Clar,
que t'emportis la càmera.
Sí, sí, sí.
O sigui que te'n vas
a Nicaragua
la setmana que ve?
La setmana que ve.
Durant tres setmanes
en un centre de dones.
Què s'hi fa allà?
Què t'han explicat?
Bueno,
el tema està
en que a Nicaragua
cap allà als anys 70
va haver-hi
unes revolucions
per tirar a terra
la dictadura
que hi havia
i, bueno,
sembla ser
que qui va
prendre més
poder
o qui es va
posar més
al cap davant
d'aquestes revolucions
van ser
els col·lectius
de dones
amb l'objectiu
que un cop
derrotar
la dictadura
el paper de la dona
comencés a assumir
una mica
el paper que es mereix
perquè allí
si aquí encara
està discriminat
allí
és molt més accentuat
i, bueno,
clar,
va arribar el moment
que van derrotar
la dictadura
però es van endur
la gran desil·lusió
perquè elles
van tornar
a ser les dones
que es tancaven
a casa
a fer les feines
de casa
i a cuidar
la canalla,
no?
Doncs 10 o 15 fills
que puguin tindre
cada dona.
Llavors,
doncs una mica
com a contrapartida
d'aquesta desil·lusió
van decidir crear
aquesta organització
al centre
al centre Sochi-Lacal
i, bueno,
que allí lluiten
pels seus drets
i, bueno,
tenen infinitat
de programes
que ara mateix
no te'ls sabria explicar
a tots
perquè, primer,
que encara no ho he viscut
i després,
que sí,
me'ls han explicat
però en són tants,
tants, tants
que ni me'n recordo,
vull dir.
Anem-ne d'altres setmanes
allí,
també, doncs,
això per fer,
per ajudar-les
i per ser l'observadora,
no?
Exacte, sí,
vaig més com a visitar
una observadora
i a recollir experiències,
sobretot.
Abordem temes més amplis,
de fet,
ja hem començat
l'entrevista
una miqueta així.
A veure,
quina diferència
et diries que hi ha
o si n'hi ha,
entre els estudis
de comunicació
que es fan al País Basta
o que t'hi has passat allà
o almenys a Bilbao,
on estaves tu,
t'hi has passat allà
tot un any
i els d'aquí
de la URB?
Es nota molta diferència?
Sí,
per mi sí,
però en sentit
positiu
i bastant
cap als estudis d'aquí.
Ah, sí?
Sí, sí, sí,
vull dir,
la gent té molt,
com tu diria,
tenen molt mala fam
als estudis d'aquí
i després...
A tots, eh, però,
a tots.
Suposo que és allò
que com que són de casa
no els valorem prou.
Exacte,
perquè jo quan vaig arribar allí
també,
oh,
los estudiantes de periodismo
de la UPV,
no sé què,
no sé quan.
Bueno,
jo pensava,
allà també diem
el mateix de naltros
i després
sembla mentida
que hagis de marxar de casa
per donar-te en compte
el que tens a casa,
però és trist,
quins aspectes?
A veure,
no per això
vull menyspreciar,
no?
La Universitat del País Basç
va ja estar molt bé
a nivell de recursos
en tenen
potser molts més
dels que tenim nosaltres
aquí a la URB,
però suposo que també
és la dimensió,
vull dir,
allà només hi ha
una universitat
per tot el País Basç
i a més rep alumnes
de tot arreu
i a més de tot,
de pràcticament
tot el nord d'Espanya,
no?
Clar.
Llavors, clar,
a nivell de recursos
de material,
d'aules,
tot això,
es triplica
perquè hi ha
el triple d'alumnes,
simplement.
Però a nivell d'atenció
a l'alumnat,
jo trobo que aquí
és molt més proper,
molt més pràctic
aquí també,
que no pas allí
i potser més competitiu,
diria,
fins i tot aquí.
El fet de treballar
tant amb grups,
tot això,
que ens matxacen molt
a la uni,
que sempre ens queixem,
després resulta que...
Que funciona.
Sí, sí, funciona.
Escolta,
i a nivell
d'aquesta coordinadora
d'ONG,
es costa de dir,
d'Euskadi,
creus,
t'ha fet la impressió
que allà hi ha més
moviment solidari,
més ONGs,
estan millor organitzades
per allò que has vist,
que no pas aquí,
o això no ho has pogut acabar
de catar?
No, bueno,
alguna cosa que sí
està clar
és que, per exemple,
a nivell de Tarragona
no tenim el nivell
que té el País Basc,
però estem comparant
una comunitat
amb una ciutat també.
I que potser aquí
ho tenim tot
molt, molt, molt centralitzat
a Barcelona.
Això també.
I, bueno,
el que sí,
ja no tant a nivell
d'ONG és això,
el que està molt clar
és que al País Basc
sempre es fan sentir
molt més que en altres.
Al més,
la sensació que he tingut jo
durant aquest any, no?
Que a nivell de remoure
la gent,
no sé com s'ho fan allí,
si és que la gent
és més fàcil
o més ràpida
de convèncer
o és que fan servir
altres mètodes
que nosaltres encara no coneixem,
però que allí
la gent es mou
molt més que en altres,
això sí.
S'apunten a qualsevol causa.
Sí, sí, sí.
Molt bé.
Seguiràs per aquesta via?
Perquè quin curs
estàs fent tu ara?
Quan et queda part?
Bueno, ara em queda,
vaig fer quart a Bilbao
i ara em queda
el cinquè curs
que el faré aquí a Tarragona
i en principi
ja estarà tot acabat.
Has triat,
te triaràs,
vaja,
aquesta via del periodisme
solidari,
periodisme social,
el periodista
com aquella persona
que explica
el que passa
amb finalitats
nobles.
És que és molt romàntic,
ja ho hem dit.
Sí, no,
bueno, a veure,
hi ha una cosa
que està clara,
no?
I sobretot,
almenys jo que soc estudiant
i sé que el primer any
que surti,
vull dir,
t'has d'agafar
en un clau ardient,
que diuen,
vull dir,
el que hi hagi
és el que hi haurà.
Que a la llarga
pugui acabar dedicant-me
a tot aquest món,
doncs jo,
m'agradaria molt,
no?
Perquè són dos branques
que, com t'he dit,
m'agraden i m'atrauen.
No de reportera de guerra
ni aquestes coses,
no és el que em va.
Però, bueno,
el fet de la comunicació,
sensibilització,
tot això,
doncs m'agradaria.
Però, bueno,
també estem parlant
molt a llarg termini
i la vida t'ha canviat
d'avui per demà,
vull dir,
la cosa pot anar canviant.
Però, en tot cas,
és el que t'agradaria.
Sí, sí.
I la qüestió
seria també saber
si tu ets una excepció
dins d'aquest món.
O sigui,
la pregunta és,
tota aquesta nova fornada
de professionals
que pugeu,
cap a on us decanteu més?
Cap a l'abassant,
doncs, això de pes
del periodisme?
O cap a una bassant
més lleugera
que també la hi ha?
Jo diria que de tot, eh?
Sí?
Sí.
Jo, bueno,
m'he trobat amb companys
molt canyeros,
que dic,
amb ganes de fer moltes coses,
de tirar endavant,
vull dir,
que no es conformen amb res,
que si una cosa
no està feta a la perfecció,
no es para,
i gent que, bueno,
amb la mínima,
doncs, no,
això ja està fet,
doncs, ja està.
Vull dir,
jo no crec que sigui
qüestió de generacions,
sinó de caràcters,
inclús,
o de personalitat,
i això
es pot trobar
a qualsevol generació.
perquè més enllà de feina
ben o mal feta,
i és això,
el periodisme
és una professió
que dóna un ventall
tan ampli,
que et pots dedicar
tant, doncs,
a presentar un,
qualsevol concurs
de la tele,
com te pots dedicar
a això,
no?
Anar-te'n de corresponsal.
a qualsevol país.
Hi ha una mica de tot.
Sí, jo diria que sí,
almenys el que he anat
mitja agafant
per la facultat
i això,
és bastant variable,
gent que tendeix més
a quedar-se cap a casa
i hi hagi el que hi hagi,
o gent que, bueno...
Que volen experimentar.
Exacte, sí,
que té molt clar
un objectiu
i que si cal anar-se'n,
doncs,
allà on sigui,
doncs,
allà.
Vull dir,
jo crec que és més qüestió
de personalitat
i de caràcter.
Doncs passa a pas,
Núria,
ja et seguirem la pista.
Avui hem estat parlant
amb la Núria Lores.
Moltes felicitats
per aquest premi.
Ostres,
i bon viatge
a Nicaragua.
Gràcies.
Ja us ho explicaré.
Gràcies.