Fins demà!
Fins demà!
Que sensacionalista el títol, eh?
Sí, la veritat és que sí, és provocatiu, però malauradament es correspon amb la realitat.
Les estadístiques, no només als altres països on n'hi ha més, sinó les que també s'han fet a casa nostra,
ens diuen que més d'un 75% dels músics tenen problemes al llarg de la seva carrera,
que aquests problemes no només es presenten en músics professionals, sinó que ja a partir de 5-6 acuts d'instrument
ja comencen a tenir una importància rellevant, i que sovint aquests problemes són problemes prou greus
com perquè acabin afectant la capacitat de tocar d'aquella persona.
O sigui, no estem parlant només d'un mal a l'esquena que dura un dia o d'un mal a l'espatlla,
sinó que estem parlant de patologies que poden arribar a arruïnar la càrrega d'aquell músic.
Vostè explicarà tot això molt desenvolupat demanar aquesta xerrada, convidat per l'Associació de Músics.
De moment, però, volem, ens agradaria, vaja, que ens avancés algun contingut.
Vostè és especialista en traumatologia.
És d'aquest caire el tipus de problemes a què ens estem referint?
O poden ser problemes que afectin a qualsevol part del cos i de qualsevol manera?
Bàsicament, sí. El que veiem més són problemes relacionats amb el sistema musculoesquelètic,
que en diem, músculs, tendons, articulacions...
Per tant, estem parlant de problemes a les mans, problemes als abembraços,
problemes a les espatlles, a l'esquena...
Però també hi ha altres vessants de problemes que es poden veure,
per exemple, des del punt de vista neurològic,
del control que el cervell té d'aquests moviments tan repetitius,
de tan alta precisió.
També veiem a vegades problemes dermatològics,
problemes a nivell de la boca,
problemes de diferents àmbits.
Evidentment que els musculoesquelètics són els més freqüents,
però la varietat de problemes que es veu és bastant ampli.
Quins serien els instruments més de risc?
O no depèn dels instruments?
Sí, depèn una mica dels instruments.
Cada instrument pot provocar qualsevol problema,
però, evidentment, la postura de cada instrument és diferent,
el pes de cada instrument, la tècnica usada...
I això fa que sí que hi hagi instruments que tinguin predilecció
per provocar més un tipus de problemes que altres
i que aquests problemes siguin més freqüents que altres.
Els dos instruments que més percentatge de lesions provoquen
són la bateria i l'orga,
i el motiu bàsic pel qual és així
és perquè són dos instruments que no pots tenir una base de sustentació sòlida
perquè els peus estan treballant a la vegada que les mans,
i, per tant, la columna no pot estar perfectament ben equilibrada
i això genera un estrès major.
De totes maneres, estem parlant d'unes diferències percentuals
tampoc no molt altes, no és que uns en tinguin el doble que els altres,
però sí que aquests, per dir-ho d'alguna manera,
s'enduen al número 1 i al número 2 del rànquing.
I té alguna cosa a veure el fet que del tipus de professional,
el tipus de música que sigui,
si es dedica a la música clàssica o a música més moderna, més informal?
Sí que hi ha una mica de diferència.
En general, nosaltres tant veiem problemes amb músics de música clàssica
com amb músics de música moderna,
però la seva formació, la seva manera de tocar,
fins i tot la seva manera d'assajar o viure,
són a vegades o sovint prou diferents.
El músic de música clàssica és el seu músic molt més regular,
que té un ritme d'entrenament més homogeni,
mentre que el músic de música moderna sol anar més a tongades,
tot on té moltes actuacions i també molts assajos
i això fa que tingui alts i baixos,
i fa que, encara que no toquin tantes hores,
aquestes poden repercutir més.
I, per tant, és probable que un músic de música moderna
pateixi més aquests alts i baixos.
En plan d'estrabades, no?
D'ensec per al cos i ensec tornar-lo a arrencar.
Sí, i sobretot, clar, si nosaltres, de cop i volta,
volem aixecar 50 quilos,
és més fàcil que ens fem a l'esquena
si durant una setmana primer n'aixequem 20,
després n'aixequem 25, després n'aixequem 30,
s'anem acostumant,
i un cop hem arribat a aquest acostumament,
si el anem mantenint,
el nostre organisme ha fet una adaptació
que permet que càrregues altes siguin tolerades.
En canvi, si avui n'aixequem 20,
demà cap i demà passat 35,
encara que no n'hagim aixecat tants com l'altre,
ens pot l'ajunar més fàcilment.
Vostè diria que la música,
vull dir, la manera de tocar o els propis instruments,
tenen un punt fins i tot de maltractament del cos?
Per exemple, hi ha instruments que podrien ser més ergonòmics
o facilitar la feina al músic?
O, per exemple, jo estic pensant en el cànon,
en aquell superestricte del pianista de música clàssica
que ha de tenir l'esquena perfectament,
dreta, no?, en una posició,
no sé fins a quin punt còmode.
Sí, tot això és, evidentment, molt rellevant.
De fet, el que farem demà
és justificar-ho d'alguna manera o altra
perquè faig aquesta afirmació
que ser músic és una professió de risc.
I justament ho farem repassant aquests aspectes,
com el de la importància del propi instrument.
L'instrument és el primer factor de risc
perquè fa que el cos s'hagi d'adaptar a l'instrument.
Els instruments, al llarg de la seva història,
han evolucionat moltíssim,
sobretot tècnicament, fins i tot estèticament,
i actualment permeten fer coses que 100, 200 anys enrere
era absolutament impensable.
Però no han evolucionat des del punt de vista
d'intentar que sigui l'instrument el que s'adapta al cos
per comptes del revés.
I això, doncs, bueno, imaginem-nos, per exemple,
una falta de travessera
que comporta que s'hagin d'aixecar els bassos,
que s'hagi de girar el coll, que s'hagi d'inclinar,
que s'hagi d'aforçar els canells,
i en canvi, doncs, ningú de nosaltres possiblement
ha vist mai una flauta que tingui una angulació,
que n'existeixen, però que realment,
a l'hora de la veritat, no es fan servir,
no els veiem en ús,
que eviti tot aquest tipus de coses.
L'ergonomia aplicada a la música
està encara, jo no diria a les besoles,
jo diria que encara pràcticament ningú no s'ho ha plantejat.
Bé, és que això pot ser perquè tampoc no sembla, eh?
Tinc la impressió que no hi ha una consciència
al qui és en música.
Fins home sí que se'ns ha parlat de lesions, no?
Derivades d'estar moltes hores tocant,
però potser no hi ha una consciència,
fins i tot dels músics, de dir
que ens estem fent mal i, escolti,
necessitem en el mercat que hi hagi aquesta adaptació.
Sí, jo penso que
que es fan mal
en són conscients, perquè tard o d'hora
aquest mal acaba sent evident.
Sí que durant fins i tot anys
aquest mal que es van fent
pot ser silent, pot ser que no doni símptomes,
però tard o d'hora acaba passant factura
i, per tant, sí que d'alguna manera
o d'altra en són conscients.
El que passa que
el que sovint no en són conscients
és que, primera,
això no és inevitable,
o sigui,
no cal pensar
que tocar un instrument
obligatoriament comporta
uns mals
i que això són
gajes de l'oficio
i que ho has de patir
estoicament,
sinó que hi ha maneres
d'intentar
minimitzar-ho
o fins i tot
evitar-ho.
Segona,
que
s'ha d'intentar
no ser integrista musical,
no pensar
que les coses
són d'aquesta manera
i si tota la vida
la flauta
s'ha tocat d'aquesta manera,
jo també l'haig de tocar
d'aquesta manera,
som diferents,
tenim unes dimensions diferents,
una anatomia diferent
entre nosaltres
i hem de ser capaços
de fer aquest
petit ajustament
perquè no ens acabi repercutint
i, per tant,
si hem de fer un canvi
en l'instrument,
si hem de seleccionar
el nostre repertori
perquè s'ha d'acuir millor
a les nostres característiques,
si hem de fer
una preparació física
adequada
per compensar aquestes coses,
això també forma part
de la professió
de ser músic
i jo penso que
el problema
és més per aquí,
més que no pas per dir
és que no es veuen
els programes,
sí que es veuen,
els tenen,
el que passa que sovint
i fins i tot els amaguen.
Clar,
en aquest sentit
sí que hi ha coses
a fer a nivell preventiu.
Sí, sí, sí.
No vull dir,
no cal arribar a l'extrem
de deixar l'instrument
però sí que,
com deia vostè,
tenir consciència
dels problemes
que pot provocar
i a partir d'aquí
exercitar una part del cos
si veus que la necessitaràs,
tot un sistema de prevenció,
no?
Sí, sí,
el primer
que ha de tenir
el músic clar
és que tocar un instrument
a banda,
evidentment,
d'un treball tècnic
i un treball expressiu
intensíssim
requereix un esforç físic,
el que passa és que és un esforç físic
localitzat,
un esforç físic
que no el fa suar,
no li fa faltar
la respiració,
no li accelera
el cor
i que, per tant,
no hi ha una sensació
de cansament físic real
però que sí que,
a nivell local,
això és molt i molt intens
i que, per tant,
si això
no ho té en compte,
tard o d'hora
li pot acabar
passant factura.
és evident
que hi ha gent
entre cometes
superdotada
i que mai a la vida
es cuidaran
però la seva manera
de ser,
la seva anatomia,
la seva forma de tocar
faran que tot això
doncs no es manifesti.
Però,
per desgràcia,
això passa
en un petit percentatge
de casos.
Si tenim en compte
aquestes coses,
escalfament,
estiraments previs
i després,
no fer canvis
bruscos de rutina,
etcètera,
ja tindrem
molt de guanyat.
Si, a més a més,
incorporem altres coses,
com dèiem,
de l'ergonomia,
del treball postural,
del treball de relaxació,
de la consciència corporal,
etcètera,
evidentment,
no tenim una vacuna
contra les lesions,
però sí que tenim
una garantia molt alta
de poder tenir
no només
una vida musical
activa,
sense masses
mals de caps,
sinó, fins i tot,
podem tenir un millor rendiment.
La part física,
si la millorem,
no només ens evitarà problemes,
sinó que, a més a més,
ens pots fer tocar
molt millor.
Que hi ha molts especialistes
dins d'aquest camp
de la medicina,
doncs,
aplicada això
als músics?
Doncs,
malauradament,
no.
Primer de tot,
és una disciplina
bastant moderna.
Els primers especialistes
van sorgir
a començaments
dels anys 80
als Estats Units
i a poc a poc,
llavors,
això s'ha anat
extenent
a la resta
de països,
però,
podríem dir que
a Catalunya
estem parlant
de,
possiblement,
quatre o cinc
metges especialitzats
en aquesta branca
i alguns
terapeutes més,
però,
amb un nivell
encara de dedicació
i de coneixements,
en general,
molt deficient.
anem acabant
l'entrevista,
doctor Roset,
però no voldria acabar-la
sense que m'expliqués
una cosa,
i és que vostè
és metge traumatòleg,
és director mèdic
de l'Institut de Fisiologia
i Medicina
de les Arts de Terrassa,
segons tinc entès,
i, bueno,
s'ha de cantar
tot i a aquesta branca,
no sé fins a quin punt
professional
o fins a quin punt
derivada,
com a afició,
com a curiositat,
dedicada més aviat
a la medicina aplicada
a la música
i als castells.
Com és això?
Bueno,
és cert,
és cert,
jo fa uns anys
treballava
a l'Hospital General
de Manresa
i em havien arribat
a dir els companys
que era el metge
de les coses rares,
perquè, de fet,
és cert que jo
soc traumatòleg,
a més a més tinc
l'especialitat
de Medicina
i l'esport,
i, per tant,
només de dedicar-se
als esportistes
ja ho veien una mica raro,
però a mesura
que em vaig començar
a dedicar els músics
i els castellers,
ja van dir
aquest xicot s'ha tornat boig,
aquest xicot no sap
el que es fa.
La veritat és que
és molt senzill,
és un tema
de casar
uns coneixements científics
i unes aficions.
Jo pertanyo
als minyons de Terrassa
i, per tant,
a més a més,
des de petit
he estat seguidor
i aficionat
dels castells
i, a més a més,
tinc interès musical,
la meva dona
és músic
i treballa
de mestra de música
i jo,
més o menys,
intento tocar
una mica
algun instrument
i ha sigut
coincidència,
doncs,
soc metge
i a la vegada
tinc aquestes aficions
tot acabat
en una sola cosa.
Doncs nosaltres
que ens n'alegrem
perquè gràcies a això
tindrem una bona xerrada
divendres,
us ho recordo,
a les 7 del vespre
al Centre Social i Cultural
de la Fundació La Caixa,
una xerrada
amb el doctor Jaume Rosset
amb el títol de
El Músic,
Professió de Risc,
organitzada
per l'Associació de Músics
de Tarragona.
Doctor Rosset,
ha sigut un plaer
i, en fi,
ja l'anirem,
anirem seguint
la seva trajectòria també.
Moltes gràcies.
Molt bé, encantat.
Adéu-siau.