Laura Picó, molt bon dia.
Hola, bon dia, Jolanda.
Benvingut. Cada dimarts a les 11 ja sabem que amb Laura Picó i Víctor Roca,
que avui no hi és per raons professionals, òbviament,
repassem alguns aspectes del món de les lleis,
de l'administració de justícia,
sempre amb l'objectiu d'intentar fer més entenedor
aquest món sovint distant, sovint jeràrquic,
molt seriós i que fins i tot ens pot espantar una miqueta.
Avui proposem una mena d'hora del pati, podríem dir,
d'aquesta secció.
I parlar d'anecdotari, perquè la condició humana té aquestes coses,
vull dir que en situacions a vegades difícils, dramàtiques,
es generen anècdotes i estats d'ànim,
doncs escolta, que ens poden fer provocar el riure
d'una manera a vegades fins i tot una mica compromesa.
Segurament hi han publicats llibres d'anècdotes
del món de l'educació, del món de la justícia,
del món de la sanitat.
El que la Laura Picó avui ens explicarà,
diguem-ne que és genui autèntic i d'acollita pròpia.
Per què? Perquè aquests dies, pensant en aquest programa,
el que va fer va ser parlar amb diferents col·legues
i anar recollint anècdotes diverses que es donen a les sales de vista.
Val a dir que totes són força recents,
diguem-ne que han passat els jutjats de Tarragona,
no estem recuperant llegendes urbanes
que hàgim sentit ni de bon tros,
sinó són casos que han passat aquí, a la ciutat de Tarragona,
a les sales de vista.
No són per morir-se de riure, ni falta que fa,
però, vaja, algunes són ben curioses.
La Laura ha portat alguna, com que és molt modesta,
diguem-ne alguna meva, diré,
però sobretot he volgut captar anècdotes de col·legues,
que no són poques.
Has hagut de fer una selecció perquè es donen moltes.
Sí, el que passa és que moltes vegades,
quan sortim del jutjat,
i moltes vegades són derivades de les guàrdies,
que estàs allà moltes hores,
que arribes molt tard a casa,
doncs l'undemà expliques amb els companys
les coses divertides que t'han passat,
perquè malauradament aquesta feina nostra,
com tu saps molt bé,
té un component bastant seriós,
llavors quan et passa alguna cosa divertida,
ho expliques.
Cal explotar-lo, eh?
Per una miqueta crear una certa distensió, en tot cas.
Sí.
Comencem per on s'han de començar les coses,
entrant a una sala de vistes,
entrant als edificis dels jutjats.
Vostès saben que no s'entra així com qui entra
a un centre comercial,
que hi ha una sèrie de controls
i que s'han d'observar unes normes.
El que passa és que a vegades aquestes normes,
diguem-ne, que tenen certs perjudicis
i segons l'aspecte de les persones,
doncs fan que t'escorcollin més
o t'escorcollin menys.
I en això hi ha el cas d'un judici,
d'un jutge, perdó,
que es veu que anava així una miqueta hippie alternatiu
i va tenir algun que altre problema.
Era un jutge que portava poc temps,
però sobretot el guàrdia jurat que està a la porta
era molt recent, per tant no coneixia els jutges.
I aquest jutge anava sempre amb texans,
unes botes camperes, una jaqueta de pell,
clar, després posava la toga i això no es veia,
però quan entrava el jutjat sí.
I això ho sabem quasi tots els de la feina.
Va entrar i normalment els jutges,
com que els guàrdies de seguretat el coneixen,
passen pel costat d'aquella mena d'arc de seguretat
on es detecten coses metàl·liques, etcètera.
Doncs ell sempre passava pel costat,
però el guàrdia ha sortit, que no el coneixia,
el va fer parar d'una forma una mica...
On va vostè?
Sí, i el jutge el va dir
soc jutge del número tal.
I el guàrdia jurat va dir
sí, hombre.
I llavors...
I jo soc el fiscal del districte, no?
Exacte.
I llavors el va fer passar per sota l'arc
i el va escorcollar una miqueta,
però ràpidament va sortir una noia de dintre
que estava per allà caminant,
que anava amb expedients,
va dir no, no, no, que sí que és el jutge
i el va fer passar, no?
Moltes vegades els clients ens pregunten
quan hi ha un judici com hem d'anar vestits,
perquè és veritat que el que s'ha de dir
més és l'essència de l'assumpte,
però clar, tothom tenim certs prejudicis, no?
I llavors la gent s'assessora una miqueta.
Però els jutges ho tenen molt bé, Laura,
no com vosaltres, vosaltres també,
però els jutges i diguem-ne que
el que són els agents que participen
en tota la màquinaria judicial ho tenen bé
perquè és com l'uniforme o la bata del col·le.
Es posen la toga i a sota poden anar vestits com vulguin.
Home, nosaltres també.
Vosaltres també, per això t'ho dic, eh?
Diguem-ne que tots els que opereu
dins de la sala de vistes
teniu aquest avantatge.
Els convidats, entre cometes,
són els que han de mirar molt com van vestits
i això ho comprovem perfectament
quan es dona un cas que tingui molt de ressò mediàtic.
Veus el presumpte autor d'uns fets,
quan el detenen, un aspecte realment que dius
sí que té pinta de ser una mica criminal, aquesta persona.
I després, posteriorment, quan surt al judici,
veus que li ha crescut el cabell,
que li han fet un tall així com a molt innocent,
que va amb un vestit ben posat.
Això ho vam veure fa un temps
quan va haver un homicidio,
no sé si va ser qualificat com un homicidio assassinat,
d'uns presuntors skinheads,
que quan els van detenir,
anaven amb el que havia rapat,
amb bombers, amb botes metàl·liques i tal,
i al cap de dos anys o tres,
el dia del judici, anàvem amb trajes,
jaqueta, corbata...
Mai han trencat un plat, aquests nois,
la imatge és molt enganyosa,
imagina't aquest jutge.
Sobretot quan hi ha jurat popular.
Això és important,
perquè els jutges potser estan una mica més...
I han vist de tot,
però potser la gent que va allà
i que no han vist mai això,
potser el dia desperta...
Influencia molt, no?
Influencia moltíssim l'aspecte que té l'inculpat.
Una vegada, en un judici,
era un presunt de piròman,
i havia de...
Era la vista oral, no?
Vam entrar
i el jutge...
Vaig veure que es mirava...
Era el client meu.
És a dir, el piròman era client teu.
Sí, sí.
Es mirava el client d'una manera estranya, no?
Home, és que un piròman,
vulguis que no,
no ho porta escrit al front,
però impressionant.
És que anava amb la jaqueta tancada
quan jo vaig parlar amb ell
i quan va entrar a la sala,
per una mica relaxar-se,
es va obrir la jaqueta.
Jo en aquell moment estava fent altres coses
i de sobte el jutge li diu
si puc acercar l'estrada, per favor?
i veig que s'acosta
i l'agulla de la corbata
era un cipo amb la flama aixecada.
Clar, era un presumpte piròman.
Però com pot anar a un judici,
un presumpte piròman?
Jo com vaig veure allò?
Amb un cipo d'agulla de corbata.
Sí, sí, sí.
I després, una altra cosa...
Això sí que és militància i vocació,
allò d'aquest home, eh?
Clar, això ja presumeix cert aranar.
El jutge se'l va mirar bastant malament.
Home, el jutge d'entrada ja,
per molt professional que sigui,
diu, va, aquest penso que provarem els fets,
i que és un piròman
i que l'haurem de condemnar.
Però a vegades no és només el vestit.
És el tarannal, posat, fins i tot l'ali.
Sí, això va passar una vegada...
Això sí que ho expliquem molts advocats molt sovint,
perquè passa sovint.
Amb un accident de circulació
d'aquests que fan test d'alcohol
i que surt...
En aquest cas era molt, molt, molt positiu.
Però molt positiu.
Molt positiu.
Va trencar...
El cap d'una setmana va haver judici ràpid
i jo ja vaig veure que el senyor,
quan parlava amb mi,
tenia molt de l'alcohol.
I vaig pensar...
De fet, li vaig dir,
si el jutge el fa pujar a l'estrada,
en retiris una miqueta.
I posis un xiclet o alguna cosa.
Com que hi havia un atestat,
s'havia de una mica posar el dit
on estava el cotxe o no estava el cotxe, etcètera.
I sí, sí, efectivament vaig tenir la bona sort
que el jutge va cridar al meu client,
es va acostar a l'estrada
i la jutge va fer una cara.
Es va tirar enrere de l'er a cunyac,
perquè era cunyac.
A més, cunyac.
La nyada no te l'he dit,
però cunyac era.
Però jo crec que un anòleg
l'hagués pogut perfectament.
Però després m'explicava,
és que estava molt nerviós
i just abans d'entrar a judici
em vaig...
un tanto de cara aquí.
Com pot ser que te'n vagis
a un judici per alcolèmia
i que et prenguis un carajello de cunyac
abans de la vista?
Sí, sí, el mateix que el cipo d'abans.
Exactament igual.
Aquest home és que anava
publicant la seva culpabilitat
als quatre béns.
El Júlia jo m'imagino
que li va dir
no cal ni que assenyali on era el cotxe.
No, no, fatal, fatal.
Aquest senyor el van condemnar?
Sí, no, no, era bastant clara la cosa.
Jo anava bastant venuda, la veritat.
Després també una cosa molt divertida
que va passar era
normalment portem un mòbil de guàrdia
i ens truquen.
A vegades, de tant en tant,
com que els mòbils els coneixem tots
i algun company o algun...
algun company o tal,
algun company no,
però algun company que truca
i et fa alguna brometa, no?
A mi em va trucar una vegada
i diuen
soy el juez togado de lo militar,
pase a hacer una declaración
por la Guardia Civil.
Clar, a mi no m'havia passat mai això.
Clar, perquè a tu per què t'ha de trucar
un juez togado de lo militar?
No, no, jo no entenia res,
no m'havia passat mai,
no havia sentit cap company que li passés
i vaig dir
bueno, a veure qui ets,
quina brometa m'estàs fent,
a veure, no sé què.
I llavors, l'home,
vaig veure que posava una veu
molt més seriosa que abans
i deies
oiga senyora,
hablem en castellano primero
i que no entiendo nada
i segundo,
jo no estoy para hacer bromes.
Clar, ràpidament.
I era un juez togado de lo militar.
Era un juez togado,
me'n vaig a la Guardia Civil,
començava a fer la declaració del xicot,
que era un que no s'havia presentat
quan li tocava l'Emili.
Que era quan encara es feia l'Emili obligatòria.
És que jo era molt joveneta.
Que era pròfoc que...
Bueno, pobre.
Estava malalt.
Sí, sí, efectivament.
Molt bé, Iolanda.
És a dir, no fugia a França ni res d'això.
No, no, no, estava malalt
i, en fi, portava els partes,
no els havia passat per facs o sí o no.
En fi, aquí estava la cosa.
Total, que arribem allà,
l'home aquell em mirava molt de mala cara,
però jo no vaig dir res,
ens vam sentar
i de sobte tots callats,
la bandera espanyola,
tots els escuts,
tota la parafernàlia
i de sobte a meitat de la declaració
se sent
tin, tin, tin, tin, tin, tin, tin, tin, tin, tin, tin, tin, tin, tin, tin, tin, tin, tin.
Era el mòbil del jutge
amb l'intre espanyol.
Clar, jo ja no podia més,
se'n vas camant una mica el riure,
jo crec que aquest jutge,
si m'hagués pogut matar,
m'hagués matat.
Home, perquè després d'aquest truc
que qüestiones la seva autoritat
i a sobre rius
molt malament això.
La joventut, Laura,
la joventut i la falta d'experiència
que juga aquestes males passades,
però que després va molt bé
perquè, escolta,
tens aquí una motxilla d'anècdotes,
n'hi ha unes quantes més,
no de mòbils,
però sí d'altres situacions curioses.
Mira, per exemple, una altra situació.
Aquesta és una mica...
tracta de pel·lis porno.
Ah, mira.
És bonic el tema.
Aquest tema és bonic, sí.
Sí, sí, molt bonic.
Això li va passar a una companya meva,
també del torn d'ofici.
Clar, la gràcia del torn d'ofici
és que et toca de tot.
Llavors, tu pots portar assegurances
o pots portar matrimonial,
com en el meu cas,
però clar,
quan fas torn d'ofici
et passen coses molt estranyes
i té certa gràcia.
Doncs va arribar una visita
al despatx d'aquesta companya
i tot seriós,
que li reclamava una quantitat de diners
i la noia li pregunta,
i això per què?
A veure,
li reclamava una quantitat de diners
a un senyor que feia pel·lis porno.
Sí.
Però que ell les feia.
Sí, sí.
Es deia,
no dir el nom exacte,
però s'assemblava a
Mandau a Vos Productions
o una cosa així.
Una cosa així, clar,
que identifiquis ràpidament
el producte.
Sí.
Aquest senyor feia les pel·lis
i hi havia un tercer senyor
o un segon senyor
que el denunciava
per delicte intel·lectual o...?
No, no,
que el demandava
perquè li devien uns diners.
Ahà.
I llavors,
la meva companya
li va dir
com és que li demanen aquests diners?
Per què el demanen a vostè?
Diu, no,
perquè les pel·lis porno
li va portar un plec de pel·lis porno.
Mira, que ve les proves.
Aquest senyor...
Va portar les proves de casa.
Clar.
Aquests senyors,
que són els demandants,
m'han fet les caràtules
però m'han muntat el vídeo
de tal manera
que m'han posat les caràtules
al revés.
Oi.
Per tant,
la foto de la noia,
per dir...
De l'actriu.
O nois o...
Dels actors.
En fi.
Del repartiment.
Del repartiment estel·lar
es veia dintre,
o sigui,
no es veia per fora
i la caràtula,
el que tu veus d'entrada
quan veus el vídeo
era, doncs,
actor,
tals,
els títols de crèdit.
I clar,
allò no funcionava
perquè, clar,
vaja,
no soc molt experta
però suposo que això
et crida l'atenció
per la foto,
no?
El reclam és la fotografia
dels actors.
Clar, el títol tampoc...
Vols dir que no la gent...
Jo crec que més per la fotografia
que per el títol.
De totes maneres,
els títols de les pel·lis pornos
són prou suggerents.
Vull dir,
si tu llegeixes un títol
ni que no vegis aquesta imatge,
llegies el cas d'aquest senyor
que denunciava
els títols de crèdit
i el títol de la pel·lícula dalt...
És que no es veia
el títol de la pel·lícula.
Ah, aleshores,
en allò que gires el vídeo
i es veu actors,
producció,
no sé què,
copyright...
Si no es veia la imatge
i no es veia el títol...
Clar, allò no es venia.
Aquest senyor probablement
podríem pensar
que era un documental
d'animalons,
no sé.
El que passa que aquest senyor
com que el que va fer
és no pagar simplement
a les persones
que li havien fet la caràtula
en lloc de
ressentir el contracte,
denunciar el contracte,
etcètera, etcètera,
va perdre.
Perquè clar,
el que va fer
és no fer res.
Això moltes vegades
ho expliquem amb el Víctor.
que per molt poques ganes
que tinguis
d'enfortar-te les coses
s'ha d'agafar
el brau per les banyes
perquè si no
al final
s'ho estuperem.
Tens una altra anècdota
de pornos,
en aquest cas d'un ordinador,
no?
Sí, sí,
vam fer una entrada
de registre
a la casa d'un senyor
perquè
havien averiguat
que per internet
alguna coseta
i aquest noi
estava amb la nòvia
amb la que s'havia de casar
al cap de dues setmanes.
Clar,
tot preparat,
etcètera.
Tot el que la nòvia
està allà
veu com li entra
en l'ordinador
i comencen a sortir
pelis porno,
baixades d'internet,
dones baixades d'internet,
fotografies...
La noia es va quedar
una mica així.
Un arsenal, va ja.
Un arsenal.
Va ser molt pitjor
perquè després
els van detenir a tots.
I a ella també?
A ella també.
I ella no tenia res a veure?
No, però estava allà.
Els van detenir.
Va passar dos nits
aquí a la policia,
tancada,
sense canviar-se,
menjant un entrepà
que els diuen un entrepà
però va estar malament.
Una noia
absolutament inocent
amb res,
que no tenia res a veure amb res.
I sí, al final
no es van casar.
És el que t'anava a preguntar.
Aviam, si aquesta noia
s'hagués casat,
potser que algú
l'hagués assessorat, no?
Perquè després de passar-te
dos dies a la garjola
només per anar a veure
el teu nòvio,
Déu-n'hi-do.
Bueno, va tenir la sort
que va descobrir
les coses
abans de casar-se,
perquè si no...
Bueno, tindria una feina més
i ara que ho penso.
Sí, és veritat.
Tindries una altra clienta.
No està malament.
Sempre s'ha de mirar
la part positiva.
I després,
una altra cosa
que ens fa ser a les guàrdies
és que,
com que estan moltes hores
al jutjat,
hi ha molta interrelació
entre els jutges,
els funcionaris
i els lletrats
i els fiscals.
Feu calçotades
i coses d'aquestes,
també.
No tant,
però si són les 12 de la nit
demanem unes pizzas.
Ah, clar.
Perquè ens morim de gana.
I arriba un moment
que tens bona relació.
I amb una d'aquestes
va passar
que hi havia un senyor
que devia fer dos per dos.
Això vol dir
dos metres d'alçada
per dos d'amplada
per dos de tot.
Armàries robès, no?
Sí,
amb els ulls molt blaus,
molt incisius,
una persona
amb aspecte
molt agressiu,
diria jo.
És a dir,
aquella imatge estereotipada
que tenim
del delinqüent
mafiós professional,
no?
De pel·lícula, gairebé.
Sí, de pel·lícula
i molt seriosa
amb la veu molt ronca
i així.
Tudal,
que entrava en la declaració
i aquest home
era guàrdia
de seguretat
d'una discoteca
i denunciava
a uns senyors
que l'havien atonyinat.
És a dir,
el guàrdia armari
robés senyor enorme
allò musculment,
denunciava
a un altre senyor
que l'havia agredit.
Sí.
Molt bé.
Doncs jo m'estàvem allà
amb el jutge
i jo encara
ni el jutge
ni jo havíem vist
a les persones
agressores, diguem.
Els agressors, sí.
Els que van cometre
l'acte violent.
Sí.
Total,
que comencen a declarar
i diu
em van agafar,
em va agafar un,
em va tirar al terra,
l'altre ho mirava,
després l'altre va marxar
i l'altre
se'm va tirar al damunt,
em van començar a atonyinar
i jo no podia fer res.
no tal,
que llavors al cap d'un moment
truquen a la porta
i diuen
els senyors ja han arribat.
Que eren, diguem,
els presumptes agressors.
Sí, i veiem que entren
dos senyors
que semblaven
Dupont i Dupont,
saps?
Del Tintín.
Que eren
un senyor que devia fer
30 quilos
i metro 40
i l'altre igual
amb dos bigotets,
de veritat,
devien ser germà.
I clar,
el jutge,
això eren les 11 de la nit
ja,
i ara podíem més,
el jutge em va mirar,
va començar a riure,
jo vaig començar a riure,
clar, no podíem parar.
Tota la sala rient?
No podíem parar.
El senyor
Armario Ropero
es van enfadar molt.
Home.
Però, a veure,
aquell senyor
Armario Ropero,
fins que el Dupont
ni Dupont
l'agradíssim
de quina manera.
Era còmic.
Vam fer un recesso,
que es diu.
Va sortir el denunciant,
va sortir fora
i clar,
és que no...
Saps aquestes coses
que passen a la tele
vegades?
I no pots.
I a tu també
et deu passar alguna vegada,
que no pots parar de riure.
En aquest mateix espai
ens ha passat alguna vegada,
històricament,
i és molt lamentable,
però a vegades passa.
Escolta,
és humà, eh?
I el jutge,
com va esmanar el tema?
No, no,
quan entrava
vam demanar
per demanar disculpes.
I vam dir que,
clar, que...
En fi,
tot es va calmar.
Però és un sentiment
molt humà,
riure.
A vegades hi ha situacions
tan esperpèntiques
que és que no t'hi pots estar.
Sí,
mira,
per exemple,
va haver una d'aquestes
també d'una declaració
d'una senyora,
això ho hem d'agafar,
ho hem d'explicar bé,
una senyora
que denunciava el seu marit
per maltractaments
i llavors deia
que l'havia agredida,
que l'havia arrastrat
per la casa,
etcètera,
diverses coses, no?
Doncs no sabien
que era el senyor,
arriba,
el meu company
era l'advocat del senyor,
arriba el senyor
i anàvem
amb cadira de rodes.
Era discapacitat?
Era discapacitat.
I llavors el jutge
ens va mirar,
ens vam mirar
i vam dir...
I clar,
li vam preguntar
vostè et pot aixecar?
I llavors va dir
bueno,
em puc aixecar?
I va fer el gesto
d'aixecar-se,
era impossible.
S'aixecava
però s'arrastrava.
A més m'imagino que
miraria que es revalidés
medicament
que aquell home
era un discapacitat.
Era impossible.
Per tant,
era impossible
que aquella dona
hagués patit
aquella agressió.
Llavors no vam riure,
però era impossible.
No, m'imagino que no
perquè la situació
la miris per on la miris
és terrible.
Jo recordo una vegada
que Víctor Roca,
no sé si va ser Víctor Roca
o Xavier Terres
quan també era
col·laborada
d'aquest programa,
és que ara m'ha vingut al cap,
van explicar una anècdota
i si ens estan escoltant
i no l'explico bé
ja l'explicaran ells
en condicions.
Que van detenir
a un jove
però d'aquells
que era reincident.
Ja saps tu què es diu
i és ben cert,
quan vam anar a fer
el programa a la presó
ens ho va constatar
la bibliotecària de la presó
que el llibre més demanat
és el Codi Penal.
Lògicament,
perquè a banda que tinguin
el seu advocat
doncs volen revalidar
totes aquelles informacions.
I es veu que van detenir
un jove
però que malgrat la seva joventut
era reincident
i que en sabia molt de dret.
I quan el van detenir
no sé què va passar exactament
i quan estaven
als calabossos de la comissaria
aquest jove li va dir
no sé si el Víctor
o el Xavier o aquí
li va dir
escolti,
jo quiero que aquí
m'hi apliquen
el Corpus Christi.
El Corpus Christi
i no pas la veia,
el Corpus.
I el Corpus Christi.
El Corpus Christi
que vam l'he aplicat.
Això es passa moltes vegades.
Però és normal.
És el llatí,
escolta,
no tothom sap llatí, eh?
I després
vull explicar una cosa
que a mi em va encantar
que és quan jo vaig acabar
just,
jo devia portar
un mes de col·legiada
i feia torn d'ofici.
I jo crec que el segon
o tercer assumpte civil
que em va arribar
va ser una incapacitat
que demanava a un germà
una incapacitat
per la seva germana.
Aquesta senyora
vivia al cascantic
en una mena
de local petit,
no havia tele,
només tenia una ràdio.
Era una senyora
d'uns 70 llargs
però que vestia
amb molts farbalans,
coses roses,
taronges...
Aquells personatges, no?
Que normalment viuen
als cascantics
de les ciutats,
que són entranyables
i que penses
que probablement
no hi toquin gaire, no?
Una senyora
que era molt presumida,
es pintava moltíssim
els ulls.
Me recordo molt dels ulls
blaus intensos
tota la parpella blava,
el cabell vermell...
Era una senyora
bastant gràcia,
li costava caminar,
però bueno,
era una senyora
que vivia al cascantic
i llavors la seva rutina
era que s'aixecava,
anava a Càritas,
demanava la llet
o el que li donessin
i llavors passejava
pel cascantic,
les botiques
la coneixien, etcètera.
I el germà
demanaven la incapacitació
perquè deia
que ella
no es podia valdre
per si mateixa.
Doncs jo era molt passarella,
acabava de col·legiar-me
i vaig pensar
i ara què faig?
I tu representaves
la senyora.
Jo la defensava.
Per tort d'ofici.
Sí.
I llavors aquesta senyora
jo vaig dir
què faig?
I no sabia llegir
i escriure aquesta senyora.
I llavors
vaig agafar
i li vaig posar
en un paper
tothom que vulgui
fer testimoni
per aquesta senyora
no la ingressin
en un psiquiàtric
que posi el seu nom,
l'adreça
i el DNI.
És a dir,
que com a advocada
et vas transformar
en un activista.
Sí, sí.
Et veig fent aquest paper
la Mary Lestrip
o algunes actrius
d'aquesta.
La meva sorpresa
va ser
que es van apuntar
jo crec que
unes 25 persones
totes eren
botiguetes
de tota la vida
del casc antic
que cada dia
veien aquella senyora
i que
home,
tampoc és fàcil
tenir que anar
amb un jutjat
perds temps,
no sé,
tens altra feina
que anar amb un jutjat.
Doncs totes
estàvem disposades
a testificar
el seu favor.
Això és molt bonic, no?
Sí, sí.
I llavors
doncs res,
vam anar
a fer l'exploració
a la senyora
pel part del jutge.
El jutge va veure allò
ni els va cridar
perquè va entendre
que tothom
estava a favor
d'aquesta senyora
i que no calia.
Clar que
el que va passar
és que quan va parlar
amb ella
li diu
i vostè
què fa per les tardes?
Diu
no, no,
estem a casa
tranquil·lament
xerrant
i diu
però
el jutge li diu
però vostè no viu sola?
Diu
sí, però cada tarda
se m'apareix
el meu marit
diu
però si el seu marit
és mort
de fa 15 anys
diu sí, però cada tarda
se m'apareix
i xerrem
en aquell moment
vaig pensar
ai, ai, ai
però no, no
al final
no la van incapacitar
i saps què?
em va regalar
en aquell moment
jo devia estar embarassada
de la gran
i em va regalar
dos paucs
que havia fet ella
i això em va fer
moltíssima il·lusió
Home Laura
i a més portant un mes
només exercint
trobar-te en un cas així
i quan vas veure
que tenies les signatures
i quan el jutge
va veure el cas
amb simpatia
jo m'imagino
que això et va donar
una injecció de moral
m'agrada molt
quan comences
en aquest ofici
Déu-n'hi-do
déus dir
molt bonica
la facultat
però quan surto
i més hi estic
en el torn d'ofici
tu estàs
al torn d'ofici
des del començament?
sí
no l'has deixat mai?
no, no, no
és que m'agrada
jo no, ja ho sé
ja ho sé que t'agrada
per això t'ho pregunto
que a vegades
hi ha qui pensa
que el torn d'ofici
és només pels començaments
però ja veig
que tu portes
molt i molt temps
a més
jo penso que això és una rada
perquè la gent
al començament
som inexperts
i al torn d'ofici
veus coses molt diferents
per tant
no estàs especialitzats
en res
jo penso que
al contrari
al torn d'ofici
s'ha de mimar
s'ha de cuidar
i s'ha d'estudir molt
al final
podríeu fer una miqueta
de llibre
que ara Sant Raimon
de Penyafort
quan sigui el patre
dels advocats
de Tarragona
no estaria malament
fer un anecdotari
potser farem
la primera pel·la
de moment
suposo que el que s'hi fa
també aquest tipus de coses
i el programa d'avui
és humanitzar una mica
aquest àmbit
pensar que el jutge
i els inculpats
i tot plegat
són persones
absolutament normals
que poden provocar
situacions còmiques
però que també ells
poden trobar-se
amb aquest sentiment
de riure
Laura Picó
moltíssimes gràcies
ens retrobem
la propera setmana
ja adoptarem
un posant més seriós
gràcies
bona setmana
adeu-siau