.
Com cada dimecres al matí de Tarragona Ràdio,
ens curem en salut.
Ja saben que és una pràctica habitual i ja veterana
a la sintonia de la Ràdio de la Ciutat
que fem en col·laboració amb la xarxa social i sanitària
de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla.
Saludem el seu director gerent, el doctor Joan Marietzera.
Bon dia.
Hola, molt bon dia.
I avui ens acompanya el doctor Enric Pedrol.
Bon dia, doctor Pedrol.
Bon dia.
És nou a la xarxa, és un professional especialista en medicina interna.
S'ha incorporat a la xarxa.
Aquest és un motiu, diguem-ne, de presentació, d'alguna manera,
a través de la ràdio, però sobretot també explicar
quin és el paper de la medicina interna,
que en aquest cas es personalitza en el doctor Pedrol, no?
Sí, presentar públicament, diguem-ne, a través de la vostra mobilitat.
El presentem en societat.
Efectivament.
Que aquesta setmana passada es va incorporar el doctor Enric Pedrol,
especialista en medicina interna,
per liderar aquesta especialitat de tot el territori nostre, no?
Tot el territori de la xarxa.
I després jo crec que el motiu, a banda que nosaltres en tenim un contingent molt important d'internistes,
i havia de buscar algú amb unes habilitats de lideratge suficient com per poder-ho conduir,
i això és posar en valor una especialitat que jo crec que és fonamental per l'avenç que estem tots buscant,
que és la integració de tots els processos, no?
que el metge de capçalera amb l'hospital i l'hospital amb el domicili,
i el domicili amb un malalt que malauradament està convalescent amb un soci sanitari,
el malalt segueix sent el mateix, li passen diferents coses,
tot això ha de tindre un fil conductor únic, no han de ser compartiments aïllats,
i aquest fil de conductor únic en medicina es diu protocol, procés.
És pactar, parlar des de la ciència, des de l'evidència científica,
quin és el tractament en aquest moment idoni, del que la marca La Ciència té demostrat,
i que aquest tractament idoni, amb la peculiaritat evident de les diferents persones,
doncs tots fan el mateix, i que quan va passant d'un a l'altre,
perquè el recurs que pugui necessitar en cada moment és diferent,
doncs tothom sap quin és el pas següent que s'ha de fer i quin és el pas previ que s'ha de fer.
Aquest és el gran avantatge d'una visió generalista de totes les disciplines mèdiques
amb una intensitat, que és la intensitat hospitalària, de la medicina interna.
Jo sempre dic, i jo soc internista també, amb el qual me l'estimo molt la medicina interna,
però dit això, que ho podria dir des del carinyo de la meva especialitat,
la medicina interna és la mare de la medicina, és la mare.
Les especialitats mèdiques són molt importants amb el que et dona de coneixement,
especialista, no?, del detall de cada una de les coses.
Però la mare de la medicina, veure la persona com un conjunt, com a persona,
que quan li fa mal al cap poden ser coses de l'orella, però també de l'ull i també de la gola,
o pot ser un tumor cerebral, veure-la d'aquesta manera,
això, intentar des d'aquesta analítica dels sons, de la veu,
de l'escoltació, de la història, de la que t'explica, trobar on has de pagar el tiro,
per on també, això és el medicina interna.
És molt interessant conèixer quin és el paper que jugaran aquests professionals
en dins del que és el protocol o organigrama de la xarxa,
perquè jo no sé si cada organització hospitalària organitza les seves especialitats,
jo m'imagino que hi ha aquesta autonomia en funció d'organitzacions hospitalàries
a l'hora de crear aquests protocols, en funció de...
Parlarem del paper que juga i que jugarà a partir d'ara el doctor Pedrol
dins del que és la xarxa, però tot i que el doctor et serà fet
com una descripció puntual i apassionada, lògicament,
del que és la medicina interna, des d'una posició, diguem-ne,
com a més mèdica, més científica, l'internista, allò,
no, no, és que m'ha enviat a l'internista.
Quan ens envien a l'internista, com es diu col·loquialment,
cap a on ens estan enviant?
Bé, jo soc internista, per tant, t'envien el millor puesto que et poden enviar.
En fet, dit aquesta obvietat, dir que tal com s'ha definit,
penso que s'ha definit molt bé, la medicina interna és el pal de paller
de totes les especialitats mèdiques.
Estic d'acord que l'home renascentista, que sap de tot,
potser ha passat una mica a la història,
però sí que hi ha d'haver un fil conductual entre la primària,
l'hospitalària, quan ens passa alguna cosa,
habitualment no som illes, no som fets aïllats,
i pot ser que ens faci mal al pit i només tinguem un infart,
però pot ser, com bé s'ha explicat aquí, que tinguem altres causes.
O no solament això, posarem una causa, ara,
que és molt freqüent per les dades en les quals estem vivint.
Persona gran, 70-80 anys, que pateix del cor,
però està equilibrat, el porta molt bé, el metge calçalera,
però s'engustipa, s'engustipa, i això vol dir que li puja el sucre,
que s'ofega, que entra aigua al pulmó.
Doncs bé, aquesta visió global és la que nosaltres podem aportar,
no més global des del sentit holístic,
de com parlen, com s'expressen,
sinó també des del punt de vista de fer medicina.
És a dir, avui en dia l'especialista és una caça o, per dir-ho d'alguna manera,
un trufeig molt preciat,
i té que dedicar-se a el que ell sap fer millor,
és a dir, fer tècnica complementària, tècnica invasiva.
El que és, per dir-ho d'alguna manera,
com abans parlàvem quan veníem cap aquí,
l'internista deixa ser el capseller dels hospitals.
És d'alguna manera el que té que orientar, tractar i portar el malalt.
I quan detectem, no sé, un atac en un pulmó,
o detectem que una persona està sangrant,
evidentment necessitarem el concurs d'un especialista
perquè ens faci un tubo,
que ens vegi d'alguna manera si aquest atac al pulmó té un tumor o no,
que ens posi una fibra gastroscopia
i vegi si està sangrant per una úlcera o per un tumor, etcètera.
I jo crec que això és molt important.
I a més, ha d'estar molt clar,
i això és una de les coses que va fer molt atractiva i resistible
de fer l'oferta a la xarxa,
és que això, el fil conductual,
tant la primària com l'hospitalària,
com després la sortida del sociosanitari,
d'això, perteneix a la mateixa organització.
I això com a internista et permet desenvolupar,
no de forma retallada,
sinó completar totes les teves possibilitats
o habilitats que podem tindre.
Jo estic molt satisfet al respecte.
Clar, l'especialització, com bé explicava,
en l'àmbit de la medicina,
però en qualsevol ordre social,
diguem-ne que és el signe dels nostres temps,
però també, doncs, sovint s'ha vist que és un error,
que s'ha de tenir també un conjunt global de tot,
en medicina o de la vida en general.
Per tant, és a dir,
que qui millor pot saber-ho és això,
i és lògic que és l'internista,
perquè en el nostre cos,
els nostres organismes,
la gestió que fa el nostre propi organisme
no és independent ni autònoma una de l'altra,
vull dir, tot és un conjunt de coses.
Per tant, jo puc anar,
que em fa mal el dit,
però potser el problema el tinc en qualsevol altre...
Orga vital, no?
O és una artritis, clar.
Hi ha una frase castellana,
que jo crec que ho defineix molt bé, no?
Hi ha una frase,
no sé quina traducció té el català,
però en castellà diuen
después de visto cualquiera es listo, no?
Això és molt important.
En medicina,
en patologia general bàsica,
que seria el tercer curs de medicina,
que a més és l'assignatura que jo donava,
també és l'assignatura més important,
que és la dels internistes...
Li vaig amb ganes de tornar a exercir de metge a metge,
eh?
Jo sí, quan m'ho vull.
Ja l'hi veig, ja l'hi veig, ja.
Cada cop estic més...
Em fa més il·lusió.
Però dic,
què vol dir això?
Vol dir que quan nosaltres hem diagnosticat el tumor cerebral,
llavors, evidentment,
és competència del neurocirurgià o del neuròleg.
El problema és saber que té un tumor cerebral,
perquè després de visto,
cualquiera es listo.
Quan hem diagnosticat un infart de miocardi,
evidentment, probablement,
l'intensivista i el cardiòleg
que li ha de fer el cateterisme,
que ho ha de fer ell per veure com,
i sabrà quina és l'última associació mèdica
més eficient i més eficaç
per poder-li donar en aquella persona
és el cardiòleg.
Però ja hem diagnosticat l'infart.
Quan tu has posat l'etiqueta,
molt fàcil.
Ah, després d'entrar en marxa,
et torns els especialistes.
Diem-ne de la dificultat.
No, dic molt fàcil,
és per fer una caricatura.
Però el problema més important,
el que salva les vides,
és el diagnòstic.
Però això fins ara ha funcionat així,
en general,
dins del que són les organitzacions mèdiques,
no?
Sí, sí, sí.
Però en alguns centres
que no són,
no és la meva visió,
i probablement només estaria,
crec jo,
limitat a alguns centres molt terciaris,
hi ha la tendència contrària.
Hi ha la tendència
que els especialistes
vagin agafant espai
i només es mira
el món de l'especialista.
Llavors,
nosaltres tenim una visió diferent
o més clàssica,
diguem-ne,
més històrica,
on molts països
ja estan tornant.
I aquí,
com moltes vegades,
doncs ens hem cregut
molt espavilats,
i ara tenim que córrer cuit
a tornar
amb algunes d'aquelles coses
que eren molt importants.
Que és que,
això que estem dient,
i quan ho lligues amb la prevenció,
quan ho lligues amb que
l'única manera de curar,
de veritat,
un càncer
és detectar-lo aviat,
i quan l'única manera
de curar realment
l'infart
és que quan té un dolor
i l'hagis vist
i que no arribi a l'infart,
i quan tens una possibilitat
d'un tumor pulmonar,
doncs que aquell
em taca de llit,
doncs la despistis immediatament,
això,
que és el diagnòstic,
és el que de veritat
salva les vides.
I després,
diagnosticar ràpid,
diagnosticar a temps,
coordinat,
i enviat això
de l'especialista,
això és eficàcia.
Des del punt de vista
organitzatiu,
clar,
aquesta unitat,
el servei de medicina interna,
estem parlant
del servei d'urgències,
podem parlar
de les àrees bàsiques
de salut,
podem parlar
del propi hospital,
i a més una xarxa
que té diferents centres
repartits
per tot el territori.
Com s'articula
tot plegat?
És a dir,
jo penso des de la persona
que avui anirà
al centre de Llevant,
per exemple,
a veure's el seu metge
de capçalera,
com diem tradicionalment,
fins a una persona
que ha tingut un problema
i va a urgències.
Tot això,
quin és,
el protocol
que se segueix
perquè intervingui
aquí l'especialista
en medicina interna
des d'escenaris
tan diversos com aquests?
Bé,
aquesta serà la meva feina.
De totes formes,
avui en dia,
això funciona,
i funciona bé,
el que és Pol,
és optimitzar una miqueta més,
millorar els circuits.
Una persona es troba valent,
evidentment,
té que anar al seu metge
de capçalera,
que és el seu metge
de referència,
però si la patologia
que ell és capaç
de visitar
i diagnosticar,
ja he dit abans
una mica el símil
en què del que és
el capçalera
i el que és l'internista,
doncs,
bé,
té que passar a un altre nivell.
Un altre nivell pot ser urgències
o pot ser una consulta especialitzada,
perquè nosaltres som especialistes,
de fet,
és l'especialitat més llarga,
són cinc anys
després de fer
patologia general
i propedèutica clínica,
que és la...
Fem la carrera
de medicina
tradicionalment,
i després...
Traiem el MIR,
que habitualment
som els números més baixos,
i concretament...
I després del MIR,
cinc anys més.
Cinc anys més
per fer l'especialitat,
no?
Són dos senyors molt intel·ligents,
eh,
els que tenim aquí.
No, no, no,
jo personalment no,
ell no hi ha cap cap mena de dubte,
però jo no,
jo soc bastant més bàsic
en aquest aspecte.
Bé,
la veritat serà
que tots aquests circuits,
en molts projectes,
la creació d'una unitat
de diagnòstic ràpid,
precisament per això que dèiem
de la premura
amb el diagnòstic,
no és el mateix
diagnosticar un tumor
a dos centímetres
al pulmó
que quan ja fa un pam,
que llavors
probablement és mort segura,
o si no,
amb intervencions quirúrgiques
molt mutilants
de cara al futur vital
del pacient,
o l'infart,
eh,
un dolor al pit
que pot confondre's
amb qualsevol cosa,
amb un esguins,
doncs que una persona
sàpiga detectar
que això té
algú més,
algú més a sota,
i després ja li tocarà
intervinir en el seu moment
si es cau a l'especialista,
però això
és un territori
pròpio per nosaltres.
Després també
hi ha tota una certa
patologia,
el llit de l'hospital
és un llit molt,
molt car,
molt,
molt,
molt buscat,
no?
Llavors,
desgracidament,
i no és el problema
de la tecla,
jo que vinc ara
de ser cap de servei
d'un dels hospitals
amb més pressió
aquí a Catalunya
estic admirat
de la funcionalitat
que té aquest centre.
Estava a Barcelona?
Sí, a Granollers,
però bueno,
està a 20 quilòmetres
de Barcelona.
Per dir-ho d'una manera,
la cosa està funcionant,
el que hem de fer
és donar-li un toc més.
Llavors,
una de les idees
que tenim
és crear el que diríem
una unitat d'estada curta,
llavors aglutinaríem
uns dits especials
a la tecla
i després estudiaríem
si també el vendrell
és necessari això,
doncs tota aquesta patologia
prevalent,
infeccions d'orina
amb certs graus,
asmàtics
que estan rauditzats
ara en l'hivern
i podria així
descartar tota una carta,
un menú,
que ho tenim fet
i que això,
aquests malalts
necessiten dos o tres dies
d'ingrés
i que a vegades
o tenen que acabar urgències,
cosa que aquí veig
que no és afortunadament freqüent
pels terragonents,
o si no,
a vegades ingressats
al costat de gent
que necessita
un procés més llarg.
Doncs bé,
si som capaços
d'adonar un turnover,
per què?
Perquè t'han impactat,
com es tenen que fer
les proves complementàries?
T'han impactat
l'estat de mitja,
t'han impactat l'informe,
a lo millor un malalt
que habitualment
podia estar set dies,
dels quals els últims tres dies
no és necessàriament
o obligatòriament
podia estar a casa
i sobretot
quan la xarxa
és la mateixa,
tant ambulatòriament
com hospitalàriament,
doncs bé,
amb tres o quatre dies
tindrien suficient.
Això és un dels projectes.
Hi ha una cartera
molt àmplia de projectes
que tenim que anar desenvolupant
al llarg de l'any que ve
i que jo crec que
sense mena de dubte
per la qualitat,
sobretot una de les coses
en les quals estic
molt i molt content
és la qualitat
de la gent
que treballa a la xarxa
i indudablement
els internistes
que tenim
que són de primer nivell,
tots ells.
Clar,
d'aquesta alta qualificació
professional
hi ha un fet
que jo m'imagino
que els oients,
no perquè segueixin el programa
sinó que també són usuaris,
tot un anar pensant
cada dia
com aquell que diu
un protocol
i una manera
d'organitzar-se
en funció
de les demandes
que hi ha dels pacients.
Recordo els protocols
d'urgències,
per exemple,
que ha costat
però amb Déu-n'hi-do
allò d'anar fent
les derivacions
en funció.
Ara comentava,
ho trobo interessantíssim,
aquestes estades curtes,
dius,
home,
per què hem de tenir
aquella persona
set dies
si en quatre
en té prou?
Que no vol dir
que si necessita set
el tindrem també,
però si en principi
són quatre
doncs no cal
que s'estigui set,
no?
Sí, sí.
I el domicili
i el mal crònic.
El domicili
i el crònic
també comptarà?
És a dir,
també s'ha d'observar
des d'aquí,
des d'aquesta unitat
de medicina interna?
Sí, clar.
Hi ha una cosa
que és la patologia
del malalt hiperfreqüentador
o malalt crònic,
el que ve tot sovint
a urgències
i això es pot detectar
i uns nivells d'alarma
que sap que el malalt
potser ve tres cops
d'urgències
en tres setmanes
o en quatre setmanes
i per la mateixa patologia,
per exemple,
els que s'ofeguen
perquè tenen problemes
al domicili,
perquè porten oxigen,
tota aquesta gent
sí que hi ha metodos
d'intervenció eficaços
i eficients
que potser no fa falta
que el malalt arribi
a urgències
col·lapsant
en moments determinats
sinó que es poden tractar
allà.
Hi ha moltes formes
des del telèfon,
consultes telefòniques
utilitzant,
creant la confiança
entre metge i pacient
que jo estic absolutament d'acord
amb el que s'ha dit
que aquest model,
aquest model
que és la medicina interna
com a pal de palle
és el model de la John Hopkins
que és una universitat
de les més prestigioses
que hi ha als Estats Units
i és el que jo sempre m'he cregut
i per això soc internista
i no soc una altra cosa,
doncs bueno,
si estàs retornant a molts llocs
perquè realment
l'internista
no és barat
i no confonguem les paraules
però és un especialista
que és capaç
de tocar diferents pals
i a canvi l'especialista
tenint en compte
que sense els especialistes
tampoc podrien viure els internistes
probablement tenen una visió
més focal
en relació al seu problema.
Això fa que
és com el director d'orquesta
podem tindre un violinista
excepcional
però si no li donen
l'entrada conjuntament
no lluirà.
Una mica,
també per dir-lo d'una forma,
l'orquestra seria
els metges de la tecla,
el director seria ell
i després
algun solista
podria ser jo o l'altre.
Això és el que tu
queries fer una mica.
Aquí el director
de tots aquests
te'ls deixo per tu
que ja estic una mica
rogant.
El genet de l'orquestra,
que les orquestres
avui ja també tenen un gerent.
Jo volia posar en valor
també
dues activitats professionals
que són importants
i que es coordinen
amb tot això.
Una és el programa
que fan d'atenció domiciliària,
l'equip d'atenció domiciliària,
perquè és un equip
entre infermeria,
metge de família
i moltes vegades
fisioterapeuta,
bé, moltes vegades
fisioterapeuta
i amb algunes vegades
el treball social,
depèn com,
que tot el que és
l'atenció domiciliària
és molt important
per a totes aquestes persones
que perfectament
poden ser ateses a casa
sempre i quan s'hi vagi,
s'hi vagi
i s'hi portin
els mitjans adients.
Sobretot el malalt crònic.
I després tens malalts
complexos a domicili
i també crònics
que necessiten
d'algun recurs
afegit
i per això tenim
el PADES,
el programa d'atenció domiciliària
especialitzada,
que sol ser molt més monogràfic
per a un càncer
que necessiti,
per exemple,
dosis de mòrfics
o tota una sèrie,
una bomba de mòrfics
perquè, doncs,
el dolor és molt important
i en lloc d'estar
amb un sociosanitari
doncs hi ha
prou recolzament familiar
i de cuidadors informals
com perquè puguin estar a casa
i benvinguts sigui
que puguin estar a casa
però li han de portar
a ell aquests recursos
perquè no han de patir
pel fet d'estar a casa
n'hi han de patir set,
n'hi han de posar un suero
s'ha de poder posar.
Llavors hi ha aquests
recursos domiciliaris
tant des de l'atenció
immensa
que fan
en els programes
d'atenció domiciliària
als fisioterapeutes
per rehabilitar,
per recuperar,
perquè la gent
que està en aquestes
circumstàncies a casa
no s'enganxi,
no s'enganxi
a les articulacions
perquè la immobilitat
dona tot això,
dona això
i dona dolor.
Doncs tot aquest paper
de l'atenció domiciliària
vinculat
amb el paper
del territori
que és
la propietat
que té
el metge de família
coordinat
amb l'hospital,
aquesta integració
científica
també
jo crec
que és el que
acaba donant
que cadascú
a cada lloc
el que en aquell moment
sigui necessari,
però tot coordinat.
Clar,
i això és el que
jo li anava a preguntar
des del punt de vista
d'organització
interna,
coordinar tot això
tothom ha de tenir claríssim
quina és la seva funció
i posició
dins d'aquest organigrama.
Jo sóc l'organ factor,
això ho té claríssim
és la direcció
de l'hospital
i jo sóc
el que tinc
que...
A veure,
vostè quan arriba
al matí
a l'hospital
i bé,
sóc el cap
de la unitat
de medicina interna,
amb tot aquest panorama
que hem dibuixat,
quina és la seva funció
concreta?
Un cop ja ha fet
diguem-ne
l'organització
que també sóc
un internista clàssic
i el primer de tot
que hi faig,
hi porto tres dies,
avui és el quart dia
de treball,
començo a la sala
perquè estic coneixent
el dia a dia d'això,
llavors a la sala
com qualsevol altra,
vaig allà,
baixo habitualment
a urgències
perquè vull anar coneixent
els postos més importants
de l'hospital
on batega el cor,
encara estic en fase
de presentació,
d'anar coneixent,
d'anar adquirint
les coses.
Jo vinc d'un hospital
que portava 12 anys,
vaig estar també 10 anys
al clínic de Barcelona,
vull dir,
clar,
allà ja coneixia,
aquí fa quatre dies,
però també,
per exemple,
els divendres
em trasllado al Vendrell
per seguir
també amb aquest coneixement
i és,
bueno,
ara,
realment avui
és,
el dia a dia meu
és molt senzill,
avui,
per exemple,
vindrà la ràdio,
donar-me a conèixer
és el més important,
no?
Jo crec que
en aquest sentit
tenim molt clar
que les reformes,
si es poden dir així,
tindran que començar
a partir del 15 de gener
perquè ara és un moment
de fotografiar la realitat,
d'interioritzar el que hi ha,
on pots treballar,
quines oportunitats tens,
quines que no,
i després gestionar,
hi ha una figura,
a vegades en alguns hospitals
és el gestor de casos clínics,
no?
Doncs en aquest cas
seria el gestor
de tota aquesta complexitat.
Val a dir
que la primària
té el seu director,
que ho fa molt bé,
val a dir que Urgentges
té la seva directora,
que ho fa molt bé,
llavors l'únic que és
posar-nos d'acord
perquè no ens quedem més remei
per bé del pacient,
per bé de l'hospital
i per bé de nosaltres mateixos.
qual és molt senzill
en aquest sentit.
Una pregunta personal,
viurà a Tarragona,
viu a Tarragona?
Sí.
Quina diferència
que haurà notat, no?
Doncs he estat vivint
a Barcelona i tot.
No vivia a Barcelona.
No vivia a Barcelona.
És una ciutat molt més tranquil·la.
Quan treballava al clínic,
vivia a Barcelona,
quan treballava a Granollers,
vivia a Cardedeu,
la meva família encara
viu a Cardedeu,
el nen té que acabar
aquest curs,
ara vi que vi l'afortuny,
que teníem
una casa d'estiuetj,
llavors...
Doncs encara a la zona
ja li era més que família.
Sí, no,
i a més la meva família paterna
són de Mola i García,
vull dir que d'alguna manera
no deixo de tornar
als meus orígens paterns
i estic encantadíssim.
És una ciutat superamable,
la gent és,
ja parlant d'índole personal,
ja que la pregunta
era d'aquest estil,
no?
Super bon rotllo
el treball,
la feina,
no he insistit
en quatre dies
a cap discussió
que això encara et dóna
més ganes
de seguir treballant.
És que diuen
que és fatal
per la salut
això de discutir.
Diuen que va fatal, eh?
No ho sé,
la risoterapia
és una forma de teràpia, no?
El riure sobretot, sí, sí.
Home,
deixarem que aterri,
que s'instal·li,
que es posi en marxa
doncs aquesta
no reforma,
com deia,
sinó més aviat
com una remodelació
interna de tot plegat
i que torni,
que torni aquí a la ràdio
per anar
doncs coneixent
sobre el terreny
com s'està treballant
i els resultats
que està donant
doncs aquest nou enfocament
del que és
un aspecte importantíssim
fonamental de la xarxa
com és Medicina Interna,
no, doctor Encerà?
Jo, vaja,
estic molt content
perquè
això és un pas més
en aquest procés
que ens calia
després que el Vendrell
ja porta
l'Hospital de Vendrell
porta dos anys
ja, diem-ne,
quasi normalitat
el seu velocitat de creuer
sobretot el 2008
ja ha arribat
a 6.000 i pico d'altes
que és un hospital
que anava a tindre
una 7.000
com a molt
per tant ja està
a la velocitat de creuer
i a ple rendiment
i un cop
hi ha totes aquestes
estructures instal·lades
ja amb la seva normalitat
d'equips
perquè
durant tot aquest temps
també sentiu
que anà incorporant
molts nous professionals
i per tant
el primer
és anar incorporant
i assentant les bases
ara ve una segona etapa
que ja és aquesta
de lligar
lligar, coordinar
lligar, coordinar
que ha de ser
d'ara i sempre
llavors
bé, en aquesta segona etapa
es tractava
amb la tranquil·litat
de la no urgència
perquè això
és afegir valor
i no tant
el fet
que les coses
no
normal no funcionés
sinó el valor afegit
d'afegir aquest valor
doncs
localitzar
aquelles persones
amb capacitat
ja no només científica
sinó de lideratge
clau
que ho puguin fer
llavors trobar
el doctor
Enric Pedrol
ens parlant
d'ho
ha estat una gran satisfacció
pensem que
estem convençudíssims
dels seus èxits
i per això
volem incorporar
la societat tarragonina
i aquí
el portem aquí
perquè es comprometi
també
és un cert compromís
que aquí enganyem
de seguida
perquè torni
doctor Pedrol
moltíssimes gràcies
de veritat
un pla
benvingut
i doctor
ets ara que ens veurem
abans de festes
jo no dic que tingui
el valor del missatge
i el reial
però a vostè
també li agrada
felicitar les festes
i de donar aquests consells
que donem
que complim com podem
nosaltres
també com podem
com podem
si no hi ha de nou
la setmana vinent
molt bé
doncs ens retrobarem dimecres
gràcies
adeu-siau