És l'aventura de la vida, diu l'aventura de la vida.
Comença l'aventura de la vida, la sintonia de la Ràdio de la Ciutat.
Avui ens acompanyen alumnes de quarta primària del Col·legi Sant Domènec,
de les Dominiques de Tarragona, en aquest espai que fem en col·laboració
amb les àrees, amb les conselleries de Salut i Ensenyament
de l'Ajuntament de Tarragona, amb el suport de la Fundació Catalana de l'Esplai.
I com ens agrada recordar cada divendres, la feina, feina, de debò,
es fa a les aules, els alumnes i, naturalment, els mestres,
que aposten per l'aventura de la vida, no com un objectiu d'un programa de ràdio
ni de bon tros, sinó com una feina quotidiana que es fa a les aules
i que, de tant en tant, es deixa veure o es deixa sentir,
millor dit, a través de la ràdio de la ciutat.
Avui tractarem un tema que jo, si no em falla la memòria,
crec que no hem fet mai a l'aventura de la vida.
I mira que hem parlat de coses.
Parlarem de primers auxilis.
Sí, sí, sí, nois i noies de quarta primària han estat capaços
i capaços de treballar a l'aula el tema dels primers auxilis.
Saludem primer que tot la Rosa Bonatxera.
Rosa, molt bon dia.
Bon dia.
Benvinguda. La Rosa ja és veterana també a l'aventura de la vida.
Sí, ja per uns quants anys.
Tu has vingut a la ràdio, nosaltres hem anat a l'escola.
Sí, un any per tractar el tema de la interculturalitat.
Jo recordo que aquell programa, el recordo molt bé,
perquè a banda de què vam anar nosaltres, hi havia un munt de nens i nenes
i escolta, hi havia una representació gairebé planetària.
Sí, sí, de molts països.
Van parlar de menjars, van parlar de religió, van parlar de vampirs,
perquè hi havia nois romanesos.
Van parlar, si no recordo malament, dels colabrons llatinoamericans,
que se sabien tots absolutament, i les bandes sonores.
I van explicar també la llegenda del cont de Dràcula.
Moltes coses, sí, sabien moltes coses.
Doncs ja veu, en l'esperit de l'aventura de la vida,
continua al col·legi Les Dominiques,
i així el que sorprèn, no és que sorprengui,
però com que no ho havíem tractat mai,
què us va motivar a tractar el tema dels primers auxilis?
Doncs mira, a principi de curs va venir l'equip de salut escolar
a fer una xerrada de primers auxilis que els mestres,
i llavors vam pensar que seria una bona idea
que els nens també tractessin aquests temes
i que sapiguessin actuar en cas de petits accidents.
Aviam, dins d'aquest equip de salut escolar
està la Laura, que és infermera.
Laura, bon dia, benvinguda.
Hola, bon dia.
Aviam, alguns dels nostres vients, probablement alguns,
hagin fet alguna vegada un curset de primers auxilis,
i el primer que penses és com parles de primers auxilis,
i aviam, per això sou professionals, no?
Però jo imagino que és un tractament diferent
el que heu de donar quan us adreceu a nens i nenes
d'aquest cicle de primària, no?
Sí, precisament perquè són nens,
i vam pensar que a l'escola on els nens s'estan formant,
des que són petits,
doncs ens van demanar fer aquest taller
i vam pensar que potser seria fer-ho a través d'un conte.
Llavors, com estan treballant el tema de l'aventura de la vida
i en uns personatges els coneguts per tothom,
doncs vam fer un conte que fos una situació
que li pot passar a qualsevol,
però en nom d'aquestos personatges.
I arrel d'aquí, doncs podíem parlar de situacions comuns,
situacions pràctiques que li es passen
i traslladar-ho a la vida real, a les seves situacions quotidianes,
al dia a dia,
i poder explicar tot això, què li es preocupava,
què li es passa i veure com ho podíem solucionar.
Clar, a partir del conte, que ara escoltarem,
el llegirà la Manuela,
després es tractava també no de donar un concepte molt general
del que és la salut i una atenció primer en cas,
sinó també consells pràctics i directes, no?
Sí, vam fer un tríptic informatiu
on constaven el que és la farmaciola,
les coses bàsiques que necessiten tothom tenir,
també explicava una miqueta
les situacions més freqüents en què es poden trobar,
com són ferides, el mareig, febre, contusions, cops,
i com s'havien de tractar.
I vam fer una miqueta un taller pràctic,
que sortien els nens
i donada la situació que s'havia vist en el conte,
ells deien com es podia solucionar
i ho intentàvem solucionar,
fent una miqueta de representació
del personatge que havia sortit al conte.
Però tot era ficció, eh?
No es van posar allà a fer,
no he imaginat,
allà algun com una mòmia, no?
Tot han venat després de fer una sessió
d'aquestes de primers auxilis.
Déu-n'hi-do,
acostumeu a fer xerrades d'aquest tipus, no?
Des de l'equip de salut escolar.
Sí, sí, fem xerrades,
tot el que és hàbits saludables,
prevenció d'alimentació,
el que són, doncs,
qüestió també de primers auxilis,
diferents activitats.
El que passa és que primers auxilis,
per tant, petits,
va ser, clar, són nens de quart.
Clar.
Llavors, clar, o sigui,
han de saber actuar,
principalment és que sempre han d'actuar,
o sigui, no s'han de quedar sense actuar,
però, clar,
que sempre el paper d'un adult,
la decisió d'un adult,
que en aquest cas es veu reflectit
que després apareix el personatge principal,
que qui és.
immediatament comencem ja amb el conte
i a tractar el tema.
Digues una cosa, Laura,
són receptius en general els nens i nenes,
no només en aquest tema,
si quan parleu de temes de salut a les escoles,
vull dir,
es mostren curiosits,
us fan preguntes...
Molt, molt, molt.
Fan moltes preguntes
i a part que,
com ho treballen aquí a l'escola,
en aquest cas ho van treballar moltíssim,
amb un dossier que havien preparat,
sabien tots de què parlàvem,
sabien inclús les preguntes,
o sigui, s'aixecaven la mà
perquè sabien l'actuació que tenien que fer,
però, òbviament,
o sigui,
que molt preparats i molt participatius.
Gràcies, Laura.
Rosa,
aviam,
si voleu intervenir,
vosaltres mateixes,
també teniu el vostre lletrero,
el vostre cartellet amb el nom.
Per cert,
no vull oblidar-me
d'enviar una salutació,
però d'aquelles intenses,
a tots els vostres companys de l'escola,
perquè sempre ens agrada també recordar
que a l'aventura de la vida,
per una qüestió d'espai,
per gran que sigui l'estudi de Tarragona Ràdio,
no hi caben tots els nens i nenes
que treballen l'aventura de la vida.
Per tant,
ve una representació.
Hi ha el Josep,
el Pablo,
la Lourdes,
el Riqui,
Guillermo,
Blanca,
Joan Tomàs,
Mercè,
Manuela i Maria Teresa
venen en representació dels seus companys.
Bon dia a tots i totes.
Bon dia.
Voleu saludar els vostres companys de classe?
Us estan escoltant?
Sí.
Sí.
Vols saludar
o ja els donem per saludats
amb això que hem dit ara?
Quasi que sí, no?
Sí.
Després els dedicarem una cançó
que heu triat vosaltres,
per això serà el final.
Us sembla?
Sí.
A veure, Manuela,
penso que et toca a tu llegir el conte,
aquest que heu fet
per introduir el tema dels primers auxilis.
Jo, de moment,
vaig a veure si tinc alguna ferideta o alguna cosa
i així ja m'aniré a arreglar a casa
que vosaltres m'encurareu,
segur que sí.
Manuela,
quan vulguis.
Un dia accidentat.
Dissabte passat
vam decidir fer un tom en bicicleta
per la nostra ciutat.
El meu germà,
Xavier i jo,
i Holanda,
ens vam aixecar molt d'hora
i varem omplir
la cantimplora amb aigua ben fresqueta.
A la plaça ens esperava l'Hèctor,
la Marta,
amb les seves bicicletes,
però encara no havia arribat el Sergi,
que sempre ens va esperar.
Quan vam començar a parlar,
va arribar per fi el Sergi,
que venia a tota pastilla,
i quan semblava que ens passaria per sobre
si no frenava,
va cridar,
sortiu de davant,
que no porto frents a la bicicleta,
i no em puc aturar.
Massa tard,
en uns moments,
tots cinc,
érem estesos a terra
com si ens hagués passat
per sobre un camió.
Afortunadament,
les bicicletes
estaven encara senceres,
però no podíem dir el mateix
del pobre Sergi,
que
s'agnava abundantment pel nas.
La Marta va decidir
que la lleguéssim a terra
perquè parés de sangar,
però l'Hèctor volia
que li tiréssim el cap enrere,
mentre que jo
li vaig apropar un mocador
perquè es fes un tap
dins el forat del nas.
L'Hèctor es va marejar
al veure la samarreta del Sergi
amb una taca de sang,
tan vermella,
i el vam donar aigua
i el vam deixar
segut al terra
perquè es millorés.
La Marta també
es queixava del turmell
i deia que no podia caminar,
però tal com deia,
el meu germà Xavier
tenia que moure força el peu
perquè se'l passés més aviat.
En aquest moment
em vaig fixar
que el meu germà
tenia una petita ferida
al genoll
i la vaig netejar
amb un cotó fluix,
però semblava
que s'estaven quedant
els fills aferrats
a la ferida.
Déu meu!
Aquest no era el dia
que havíem planejat.
Només em faltava
tenir febre.
No sé
si va ser dels nervis,
però estàvem bullint.
La Marta
em va donar
la seva bufanda,
els seus guants
i fins i tot
el seu abric.
Tenia la cara vermella
com un tomàquet
i em vaig fregar
amb colònia.
Buf!
Quina olor més forta!
Tant de bo
estigués amb nosaltres
en Llampec.
Ell sempre tova
la millor solució.
Ui, quin dia
més terrible!
No?
Sí!
I és mala sort
tot això.
Jo em penso
que molta idea
no tenien, eh?
No.
Vosaltres creieu
que van actuar
amb la millor voluntat
del món?
però correctament,
correctament,
què us sembla?
Repassem una miqueta
les coses que vam fer
i expliquem
com s'hauria de fer
i tot plegat?
Va, sí!
Ho fem així
una miqueta en ordre
seguint la taula?
I qui vulgui intervenir
doncs que aixequi el braç.
Cap problema, Josep.
A veure,
per on comencem?
Per el Sergi.
El Sergi.
Què fa el Sergi?
Quan es va donar el cop
li van mirar
i deien que tenia sang al nas.
I què li fan?
Li van posar
un mocador
dins del foret del nas.
I li tapen el nas.
Imagina't així,
pobre Sergi, no?
Sí.
Déu-n'hi-do.
I Pablo,
què tenien que haver fet?
Que un adult
els hagués fet
el tap
per posar-li al nas.
I
ho anem pensant
i la Lourdes ens ajuda?
Et sembla, Pablo, Lourdes?
Tindrien que haver ficat
el Sergi assegut
una mica inclinat
i tapar-li
amb els dos dits
com pinces
on s'acaba
l'os del nas.
Ja, ja, ja.
Això és el que li passa al Sergi.
Es fa sang al nas.
Riqui,
què més passa
en aquesta excursió?
La...
La...
Se'n recorda el Riqui?
Tu penses
i després tornem?
Vinga, Guillermo,
tu te'n recordes?
Sí, que...
La Blanca t'ajuda
entre els dos, eh?
Doncs la Marta
deia que li feia mal
al genoll
i que...
i que al final va...
el seu germà
li va dir
que tindria que...
que caminar
perquè si se li passés
i tindrien que haver fet
doncs...
li...
Reposar una miqueta,
potser.
Sí.
Penso que el Joan Tomàs
també ens ajuda.
A veure què hem de fer
amb el genoll de la Marta.
deixar...
estirar-lo una miqueta
i deixar-lo tens...
tens apretat
doncs amb uns pels de fusta
o així...
Bueno, no.
Sí, només seria immobilitzar-lo, no?
Sí, immobilitzar-lo.
Però imagina't l'articulació.
Si comença a moure aquell genoll
a banda que li farà més mal
com que no sap que té
potser se li posa pitjor, no?
Sí.
Quins més drames
passen en aquesta excursió, Guillermo?
La Yolanda...
Què li passa?
Diu que tenia...
que tenia febre
perquè se toca
i deia que estava bullint
i li van deixar
les bufandes,
els guants
i jo crec que no,
que li haurien d'haver
treure
les bufandes
i els guants
i li haurien d'haver
desabotonat
un botó.
Digues, Pablo.
i també
l'Hèctor
amb beure tanta sang
a la samarreta
del Sergi
es va marejar.
I què van fer?
Algú se'n recorda, Blanca?
I després la Manuela.
Blanca, Blanca, digues.
Doncs van
van deixar-lo
el riu.
El van posar
el riu de cap?
No.
Vols que t'ajudi la Manuela?
Doncs vinga, Manuela, digues.
El van deixar
estès a terra
i li van
posar els peus
en una cadira.
I això està bé o no?
Sí.
Encara van
encertar alguna.
Amb el que deia
el Guillermo
de la febre
diu
Ai, tinc febre
deu ser dels nervis
vinga, va
abrics, guants
i quan tenim febre
clar, tenim molta temperatura
però tenim molta sensació
de fred
per això la van abrigar
per això dèiem
que hi havia molt bona voluntat
però no tenien gaire idea
el que s'ha de fer
és que
que baixi la temperatura
del cos
perquè si no
continua pujant i pujant
i podem tenir problemes greus
digues, Riqui.
Doncs que tenien d'haver
desabrotxar-li
el botó
del pantaló
i treure-li
una miqueta la roba.
El noi que es va marejar?
Sí.
Molt bé, clar
perquè no tingui cap cosa
que pressioni, no?
La seva circulació.
Déu-n'hi-do
més coses.
Blanca?
El del mareig
després de ficar-li
una quanta estona
els peus a la cadira
després li tenen
que fer preguntes
a veure si està bé
i no deixar-lo
mai sol.
A veure, quines preguntes?
Una de matemàtiques?
D'història?
No.
A veure, Maria Teresa
que encara no has intervingut.
Doncs que
li tens que preguntar
per exemple
a quin carrer vius.
A coses que siguin personals.
Clar.
Per veure si està conscient
i ho sap tot, no?
Digues, Riqui.
Com es diu?
El seu nom.
Eh, Pablo?
Què més?
Els seus anys.
Quants anys té?
Josep?
i després hi van posar
aigua al front.
I això s'ha de fer o no?
Sí.
Sí, una miqueta d'aigua,
vinga, a veure si t'espaviles.
Quina excursió, no?
Ara també,
aquí ets una mica de pega.
Perquè vosaltres us heu trobat mai
en un cas així
que passin tantes coses alhora?
No.
Però segur que heu caigut
alguna vegada.
Sí.
A veure, parlem d'experiències personals,
eh,
del contacte que heu tingut
amb el món dels primers auxilis.
A veure, Josep,
tu caus sovint?
Jo sí.
I què?
Què passa quan caus?
Ets dels que...
Oh, oh, oh, oh.
O aguantes?
Aguanto una mica.
Sí?
Quin és el cop o l'accident,
entre cometes,
d'aquests de jugar
que has tingut més...
Que recordis,
com a mínim?
Sí,
doncs entra un columpi.
Ui,
aquests són terribles,
els de columpi, eh?
Oh!
Aquells de sobrepès,
doncs va...
es va sentar un noi
i me l'aixafar el dit.
A la I?
Què va passant?
I, doncs,
se me va posar tot el dit
unflat i morat
i vaig anar a urgències.
I et va caure l'ungle al final?
Sí.
Ai, pobra.
Tu, Pablo,
recordes algun incident
d'aquests que t'hagi passat
i que va...
Ui, riu.
A veure què li va passar al Pablo.
Doncs,
un va ser
quan em va caure
a sobre
un banc.
Un banc?
De fusta.
De diners?
No, de fusta.
Ah, de fusta.
Ja em vaig fer molt mal,
molt, molt, molt.
Però com et va caure
a sobre un banc de fusta?
No sé.
I on et va caure?
No havia estat
més subjectat.
I què?
Et vas fer molt de mal o què?
Sí.
Però on et vas fer mal?
No sé,
era molt petit, jo.
Ah, t'ho han explicat.
Ho han explicat.
Doncs devia ser...
Són d'aquelles coses
que després t'expliquen
quan ja ets gran com ara.
Sí.
Devia ser una caiguda important.
Lourdes,
tu recordes alguna coseta
o tu no caus
ni et passen coses així?
Recordar no recordo,
però la meva mare
diu que jo
accidents poquets
perquè diu que jo
soc molt prudent
des de petit.
Ai, que bé,
quina sort que té la teva mare
i tu sobretot, no?
Per tant,
no t'ha passat cap cosa així,
però...
No, però a la meva germana
sí,
perquè un dia a l'estiu
estàvem jugant al parc
i sabeu que va caure
i es va clavar el genoll
una pedra
i se li va clavar el genoll.
Quin mal,
i què van fer?
Com la van curar?
Te'n recordes
o eres molt petita?
Després en parlem
a veure com hem de curar
les ferides.
Riqui,
tu caus també sovint?
Bé, a vegades,
com tothom,
clar que sí.
Un dia,
quan el columpi
estava columpiant-me,
columpiant-me,
entonces,
des del columpi
me vaig caure
i me vaig fer una ferida
al genoll
i me va sortir
una mica de sang.
Bé,
després parlarem
de com hem de curar
les ferides,
d'acord?
Continuem allò
amb les experiències personals.
Algú més vol explicar?
Tu, Guillermo,
doncs seguim l'ordre
de la taula,
d'acord?
Jo me'n recordo
de dos.
Acosta't una miqueta
al micròfon,
Guillermo,
gràcies.
Jo me'n recordo
de dos.
Una que anava
amb bicicleta.
Aquestes són horroroses,
les de bicicleta.
Jo vaig caure
una vegada
a la bici,
em vaig fer un mal,
em vaig clavar
tot un pedal
de la bicicleta,
terrible,
digues,
Guillermo.
Llavors,
anàvem,
un amic meu
anava per
diferent carril,
ens vam cruçar
i me vaig trucar
contra ell
i me vaig fer
sang al genoll.
Però molta cosa o què?
Sí,
bastanta.
Bastant.
I vas haver d'anar
a urgències
o et van poder curar a casa?
Me van poder curar a casa.
Blanca?
Jo,
també un dia
amb bicicleta
vaig baixar
per una rampa.
Molt rampa?
Sí,
molt rampa
i no vaig estar temps
a parar amb els frens
i em vaig donar mal a terra.
I què?
Consequències?
Sí.
Quines?
Doncs em vaig fer mal
a la cama
i després
em van ficar
perquè també
em van fer sang
i també em van ficar
una tirita
i després ja
vam esperar uns dies
i ja se'n va anar.
Home,
això el bo és que sí,
el primer moment fa mal
però després es cura.
Joan Tomàs,
tu ets com la Lourdes,
tranquil·let i no et passa mai res
o també té...
No,
tu t'ho ha del contrari,
em penso,
no?
Digues.
L'any passat
a la bicicleta
aquí de Tarragona
anava per baix
per el faro
amb la bici
i la roda
i la roda
de la bici
se me va ficar
entre un dels carrils
d'on passen
els trens
aquells que porten carbó.
Sí,
els que porten mercaderies,
ja sé quins dius.
Llavors la roda
se va enganxar
i jo
me vaig caure
i la bici
se me va caure
de munt meu.
No em vaig fer gaire mal,
però...
Però el susto sí,
eh?
Mercè?
Jo
no me'n recordo.
Tu tampoc,
tu com la Lourdes.
Sí.
No et fas mal?
No pot ser
que de petita
vaig caure
en un llit.
Del llit a terra?
Sí.
I vas continuar dormint
o et vas despertar?
No sé.
Ei,
que hi ha qui cau del llit
i continua dormint
tan ample,
eh?
No et pensis.
Però sé
que em vaig perdre coneixement.
Sí?
Déu-n'hi-do,
doncs devia ser un bon cop.
Però febre has tingut
alguna vegada?
Febre, sí.
I com et sents
quan tens febre?
Cansada.
I només vols mimos, no?
Mama,
tinc febre,
no puc.
Sí.
Sí?
I què fa la mare
o el pare
quan tens febre?
A banda de portar-te
el metge,
esclar.
No sé.
El termòmetre?
Sí,
m'ha fet el termòmetre.
I després algun...
El dalsi.
El dalsi,
clar,
què faríem sense el dalsi
a les cases?
Déu-n'hi-do,
homenatge al senyor dalsi.
A veure,
Manuela.
Jo,
com la Lourdes,
més o menys,
la meva germana
anava a tocar un gos
i se va caure
per les escales
i jo solament
li vaig veure
una ferida
al genoll.
I anàvem,
no?,
amb la meva mare
que ens estàvem jugant
a fora
i la meva mare
ens estava esperant
dins d'un bar.
I jo no li havia vist
que tenia
una ferida
a baix del...
Aquí,
a la barbeta?
Sí,
a la barbeta
i li queia sang
i jo,
però d'on li cau sang?
I després vaig mirar
i li feia molt de mal aquí
i vam entrar corrents
al bar
i vam...
Van haver-li de posar-li punts
i tot?
O què?
No,
no va caldre.
No, punts no.
Que és més petita
la teva germana?
Sí.
Et devies espantar, no?
Sí.
Home,
és que quan veiem sang,
ara en parlarem de la sang.
Nei,
de la sang.
Si ens espantem
quan veiem sang.
Maria Teresa.
Jo,
que quan un dia
el meu germà
estava jugant a futbol,
me va donar
un pilotassu
amb tota la panxa
i em vaig desmallar.
Doncs devia ser
que el teu germà
xuta fora o què?
Sí.
Pobres,
aviam,
tu et vas portar
a la pilotada,
però el teu germà
es devia quedar
pobret,
que també es devia desmallar
de l'esglada
d'haver-te fet mal.
Escolteu una cosa,
ara,
és que clar,
aquí tenim un munt
de temes
de salut,
totes maneres
això de la sang,
d'anar al metge,
quan us han de curar
i tot això,
us espanta molt
o...
Podem ser sincers,
que no cal
que ens fem els valents.
Què?
Us hem de fer,
posar una injecció,
fer una anàlisi de sang,
això ens espanta?
Sí.
Sí.
Sí?
Sí, molt.
Sí.
No.
A mi més quan era petit.
Ara ja no.
Quan eres petit,
sí,
però ara ja no.
L'Urdés.
Jo ara sí,
jo ara igual.
Els nens petits,
la meva mare treballa
a una consulta,
no?,
d'un metge,
i els nens petits
sempre que van
posar-se una injecció
dic que sempre ploren
i que és un regl
perquè estàs allà
i tots els nens ploren,
escoltes plorar.
A més,
si plores
i estàs nerviosa
et fa més mal.
Sí.
Ja sé que ens ho diuen
i no creiem,
però és cert,
que si et relaxes
no fa tant de mal.
Pablo.
una vegada
vaig anar al metge,
no?
Però si només ha anat
una vegada,
rai,
perquè em deus
tenir una salut magnífica.
No.
Bé,
una de les vegades,
eh?
Una de les vegades.
A veure,
explica.
que un senyor
s'està posant
una injecció
i se va sentir
un crit molt fort.
I era un senyor,
no era un nen.
No,
no era un nen,
era un senyor.
Oh,
no li feia vergonya
aquest home.
Josep,
digues.
Després anem,
eh,
Guillermo?
La nostra professora,
la Maritxell,
ens va explicar
que quan era metgesa,
ella,
d'un home d'aquests catxes,
sí,
li van posar
una indició
d'un tipus,
però se va quedar pàl·lid.
De lo malament
que va passar.
És que hi ha gent
que té com a pànic
això de les agulles.
Digues,
Lourdes.
Que la meva cosina
que té un any
que es va ficar malalta,
no?
I li van tindre
que fiqui injeccions,
no?
I quan la vaig veure
que li van ficar
la injecció
al cap d'uns dies,
se veia
al punt de la injecció
i com un blau.
Ah,
clar,
a vegades passa
però això tampoc no és greu.
El que passa
que com que es veu tant,
dius,
oh,
mira,
mira,
però tampoc no n'hi ha per tant.
Maria Teresa?
Ui,
perdona,
que li havia donat la paraula a Guillermo.
Després,
Maria Teresa,
digues,
Guillermo.
Doncs jo vaig veure
una experiència
que m'havia de fer
un anàlisi de sang.
D'aquests que punxen aquí,
eh?
Sí.
Al braç.
Llavors,
m'han explicat
que uns nens
se posen tan histèrics
molt,
molt,
que
que se tenen
que estirar i tot,
però jo ho vaig fer sentat.
Clar,
és que si estàs tranquil
ni te n'enteres.
Ara,
si et poses tens
i nerviós,
aleshores sí que fa mal.
Joan Tomàs?
A mi,
de petit,
ara ja fa temps,
però de petit,
a mi sempre
les vacunes
m'han
m'han fet...
Sí,
que no t'agraden.
No.
És que no crec
que ens agradi a cap de nosaltres,
no?
i són les primeres
injeccions
que ens posen
quan neixem.
Sí.
I no et fan cap gràcia.
Manuela?
El que deia el Josep
no...
O sigui,
no és així,
exactament.
La Mari no va ser metgessa.
No va ser metgessa.
No.
Era,
era...
Però era per resumir,
eh, Manuela?
Però explica-ho,
explica-ho.
Era proves per ser profe.
Ah.
Per si algun nen
es feia mal.
Clar,
una mica primers auxilis,
eh?
Això que heu fet vosaltres,
però diguem-ne de profe ja,
eh?
Molt bé.
Va ser això,
no és que fos metgessa.
Bé,
però l'experiència,
l'anècdota serveix
exactament igual,
no?
D'aquests senyors tan catges
i tan forts,
els hi poses una injecció
i es queden en no res.
Potser es desinflen
si els punxen,
per això no volen
que els punxin,
eh?
I tota aquella cosa.
Maria Teresa?
Doncs que el meu germà,
que ara em sembla
que té set anys,
és que no sé si...
No saps l'edat que té.
Si té set anys,
com no deu parar per casa,
doncs no sap ni l'edat que té.
Doncs que encara li fan por les agulles.
Però mira aquest senyor
que explicaven,
era el Pablo o el Josep
explicava aquest senyor
que van sentir cridar i tot.
Escolteu-ne,
i la sang,
què us provoca pànic?
Veure sang quan calleu?
No.
Perquè a vegades podem caure,
fer-nos una...
fer-nos mal,
però com que no hi ha sang
no li donem importància
i potser és més greu
que una rascada
i no hem de moure
aquella part del cos,
no?
Que això segur que ho heu après.
Això no és un examen, eh?
Jo és perquè ens ho expliqueu
a veure si ens podeu ajudar
a prendre alguna cosa
de primers auxilis.
Jo aquí tinc
un paper,
hi ha una P,
una A
i una S.
Què volen dir
aquestes lletres, Josep?
Protegir,
que és
que primer
hem de mirar
qui és la persona
que està més greu
i hem de avisar
l'ambulància.
Això protegir.
I l'A,
aquesta què vol dir?
Avisar,
allò de l'avisar.
Alertar.
O avisar.
I l'A,
i l'A,
i l'A,
i l'A,
i l'A,
i l'A,
i l'A,
i l'A,
i l'A,
socorra.
Socorra,
però de quina manera?
Doncs hem de fer els primers auxilis
i...
fer només les coses
que nosaltres creiem que...
Clar,
perquè ara la Rosa,
que no li passarà,
imagina't que cago cap al darrere
i es fa mal al cap
i li enveno la cama.
No,
ha de ser allò
que jo n'estic segura
perquè si no
el que he de fer
és acompanyar aquella persona,
estar amb ella,
tranquil·litzar-la,
molt important,
no?
Si no té febre
la puc tapar una miqueta,
no?
Si té febre no,
que no li passi
com aquesta noia del compte.
Molt bé,
Déu-n'hi-do bé,
doncs jo ja estic tranquil·la
si ens passa alguna cosa aquí,
amb la Rosa,
la infermera
i tots vosaltres.
Què hem de fer amb els cops?
Però sense sang,
sense ferida.
Vinga,
anem així,
així tots interveniu.
Pablo,
què fem amb els cops?
Amb els cops,
primer de tot,
eh...
Mirar si hi ha ferida.
Mirar si hi ha ferida.
I si no hi ha ferida,
què fem?
Posar gel
amb un drap prim.
Però no directament,
mai.
No.
Amb un drap i el gel allà.
Molt bé.
Perquè la pell es podria cremar.
I què?
Fem caminar com la noia del compte?
No.
O moure la part aquella?
No.
No moure la part.
No moure la zona,
gel,
i immediatament
algun expert que entengui.
Perfecte.
les torçades,
algú em vol parlar de les torçades,
Guillermo,
tu per exemple?
Les torçades
tindríem que immobilitzar la zona,
no?
I...
molt bé.
Ajudeu-los si voleu.
A veure,
vols que t'ajudin,
Guillermo,
o ho acabes d'explicar tu?
Sí.
No,
que m'ajudin.
Vinga,
la blanca,
que està al teu costat.
Doncs,
ficar gel,
també,
amb un drap net o roba neta,
i després,
ambanar-la si cal.
I anar al metge,
eh?
Sí.
Directament.
Abans del compte,
ha sortit una cosa que feien fatal,
i no hem pensat de dir-la cap de nosaltres,
ni jo tampoc.
Però ara en podríem parlar.
Seguim una miqueta l'ordre,
perquè intervingueu tots,
d'acord?
Pablo,
tu havies parlat abans,
oi?
Del tema del gel.
Doncs li donem la paraula a la Lourdes,
i així tots podeu parlar.
Lourdes,
què fem amb les ferides?
El cotafluix,
vinga, va,
com en el compte, no?
No,
el que hem d'intentar
és que no posem mai cotafluix.
Què és el primer que hem de fer
davant d'una ferida?
Primer,
posar-li aigua,
per veure com és la ferida,
perquè si surt sang,
no podem veure la ferida,
i tenim que posar-li aigua.
Una miqueta d'aigua,
i després què fem?
Hem de posar-li...
Aigua i sabor.
Aigua i sabor.
Però,
hola,
vinga,
a rentar com si estiguéssim allà.
No, no.
Per què?
Perquè poden haver-hi pedretes,
o alguna cosa,
i faríem la ferida més grossa encara,
no?
Hem de posar-li desinfectant.
Molt bé.
Després...
No, ja està,
i ho tapem amb una gasa esterilitzada,
o ho deixem a l'aire?
Sí,
i ho deixem a l'aire.
Riqui,
si la ferida és molt profunda,
allò que és un tall que dius,
buf,
Déu-n'hi-do.
Què fem?
Si és molt profunda,
desinfectar-la,
amb geron fisiològic,
si n'hi ha pedres.
Després,
tenim d'apretar fort
durant uns 10 minuts.
Perquè si és profunda,
surt molta sang.
I això se'n diu controlar l'hemorràgia,
no?
Sí.
I algú sap com ho fem?
Sí.
Digues, digues, Riqui,
així ha acabat el Riqui
de fer la cura,
de la ferida.
Apretar fort
durant uns 10 minuts,
i si veus
que no para l'hemorràgia,
doncs va...
Cap al metge.
Cap al metge.
Directament.
Lourdes, alguna cosa,
d'aquest tema?
Que si surt molta sang
i està en una extremitat,
hem de mirar
de posar-la
més alt
de l'altura del cor.
I això ho sabem per què?
Perquè així,
com el cor bombeja la sang,
li costa més
que arribi.
Molt bé.
I així, doncs,
una miqueta, una miqueta
podem anar
enlentint aquella hemorràgia.
Això és terrible,
allò de les cremades.
I això sí que ens pot passar
a qualsevol,
a la cuina.
Mama, mama,
que està el dinar?
Pimba,
i a mi ha cremat
amb la cassola.
Què hem de fer?
Què hem de fer
davant d'una cremada, Guillermo?
Si te cremes,
llavors,
tenim que...
Hi ha de dos tipus,
les cremades
molt greus,
que si tu te cremes
tot el cos,
tu tens que tirar-te
al terra
la bolcarta
com si fossis
una croqueta,
llavors...
aquesta sí que es crema,
Déu-n'hi-do.
Estan cremadíssimes.
Tens que tirar
una manta,
després treure-la,
que s'aixequi
el que està cremat,
després
començarà
a tindre
molt de fred,
molt de fred,
i tindrem que posar
una manta
i anar cap al metge.
Clar, això és un cas
d'una cremada terrible,
però aquelles petites cremades
que ens podem fer,
jo no sé si vosaltres sabeu
que les cremades
en funció de la profunditat
es classifiquen
en diferents graus.
Algú ho sap?
Això?
Joan Tomàs,
per exemple.
Hi ha les de primer grau,
les de segon grau
i les de tercer grau.
I quines diríeu
que són les més greus?
Les de tercer grau.
Clar,
com que és en funció
de la profunditat,
no només afecta
la pell més superficial,
sinó que afecta,
fins i tot pot arribar
a afectar els ossos
o fins i tot
la musculatura, no?
Sí,
el de tercer grau
seria el que ha dit
el Guillermo.
El Guillermo,
sí, sí.
I escolteu una cosa,
si,
què hem de posar així
en aquestes cremadetes,
diguem-ne lleus,
no en aquestes terribles
del Guillermo,
què hem de posar?
Oli,
Coca-Cola,
què hem de posar
en una cremada?
A veure,
Manuela.
Aigua.
Aigua.
Calenta,
freda,
amb gas,
sense gas?
Freda.
Freda,
de l'aixeta.
Freda durant molt de ratos,
cinc menuts.
Molta estona,
digues Guillermo.
A mi,
jo quan me la vaig cremar,
a mi me'n posa
la planta,
l'oe vera.
Fantàstic.
I a més,
no queda cicatriu.
No,
jo me la vaig cremar
i no m'ha quedat.
Doncs és veritat,
les cremades a la planxa,
quan planxes,
que vosaltres no plangeu,
ja us tocarà en el seu dia,
espero,
a tots i a totes,
una miqueta de l'oe vera
i ni una cicatriu,
escolta,
com si haguessis anat
a la Corporació Dermoestètica.
Igual.
Josep.
Les de primer grau
afecten a l'epidermis,
que és la primera capa de pell
i fa com un vermelló
i un dolor.
I les de segon grau
afecten a la dermis
i fa,
ja comença a fer
una mica més de mal
i surten unes bufolles
i la pell
es perd una mica.
Lourdes.
i també
que mai
hem de
petar les bufolles.
Això mai, no?
Es podria infectar
la cremada.
Parlem de cremades
per escalfor,
però hi ha altres tipus
de cremades, no?
Riqui?
Les cremades
com
de
de calor.
De calor,
les químiques
també
i les elèctriques.
Perquè si ens rampem
en un endoll
no deixa de ser
una cremada,
segons com, no?
No.
Si es cre...
Si...
Com...
Se l'atracutes.
És que quina paraulota, eh?
Per dir-la ens costa.
Entonces,
si es desmaia
i està
amb el cable
a la persona...
Tu agafes el cable,
pim-pam...
No.
No pots tocar mai
a la persona.
No.
Per què?
Et podia
electrocutar, tu.
I després hi arriba un altre
i l'agafa també
i al final fem aquí
com una mena de lluminari,
no?
Tots enganxats al cable.
Tens d'agafar
un objecte
i s'aparar la persona
d'on
està el cable
d'electrocutació.
Però,
primer de tot,
tens de
desconnectar
els ploms.
Molt bé.
I escolta,
l'objecte
amb el qual
apartem el cable
pot ser qualsevol cosa?
De qualsevol material?
No.
A veure,
per aquí,
que et veig molts braços.
Maria Teresa?
Fusta.
De fusta,
efectivament.
Escolteu jo,
algú vol
fer-me companyia
a les 24 hores del dia?
Perquè amb vosaltres
on es pot sentir
molt i molt segur, eh?
De les hemorràgies
n'hem parlat,
del sagnat nasal
a partir de l'experiència
d'aquests amics del conte.
Ui,
aquest tema,
aquest tema
ha trencat
més d'una costella
per persones inexpertes,
si no que ens ho digui la Laura.
A veure,
la Noguer,
m'ha passat com a tu,
Riqui,
amb la truc d'octú,
eh?
Ennuegament.
Què fem,
en aquest cas?
A veure,
la Manuela,
o la Mercè,
que ha parlat poquet,
no l'han sentit?
No?
Doncs vinga,
la Manuela...
Tenim que tranquil·litzar
la persona.
Si tu...
Ja em pots tranquil·litzar ja,
que m'estic morint directament.
Donar-li cops a l'esquena.
Molt bé,
Maria Teresa,
però ulla'm aquests cops, eh?
Que a mi alguna vegada
m'han donat algun cop
que hi ha hagut d'anar urgències
pel cop
i no pas parlen,
no ve a mi.
Però si és més fort,
tens que fer la maniobra
de Henrich.
La maniobra de què?
Henrich.
Eh?
Què és això?
No,
Emil.
I què és això?
Una maniobra?
Hem de portar una excavadora?
Un...
A veure,
a veure,
Mercè,
tu,
que t'hem sentit poc la veu.
Ficar-li els braços
sota les aixelles.
Els meus...
Aviam,
jo...
El Josep s'està ennuegant.
Jo em poso darrere d'ell,
li passo els braços
per sota de les aixelles
i què he de fer després?
I amb una mà
feu un puny
i amb l'altra
ben donar-li com a punx.
Però què li fa,
bo, bo!
Així,
com si fos un putxinval.
A veure,
a veure,
a més,
Manuela.
Li fas
una mica cap a baix
i per l'escuteix
cap a dalt.
Així.
Molt bé.
Cap a dalt,
cap a baix.
Però sobretot no culpejar,
eh?
No.
No el deixarem...
Pablo?
També,
al principi de tot...
Us fa gràcia això
d'aquesta maniobra,
ja us veig la cara,
eh?
Al principi de tot,
fer tossir a la persona.
fer tossir a veure si expulsa
allò que li està provocant
l'ennuagament,
no?
I no em surt la paraula.
Algú me la pot dir bé?
Ennuagament.
Ennuagament.
Molt bé.
Sort que algú l'ha dit
en condicions.
Digue, Riqui.
i si veus que amb la maniobra d'Himlich
encara no surt,
demanar urgentment valoració mèdica.
Alguna vegada us heu ennuagat vosaltres?
Sí.
I us han fet la maniobra aquesta,
fins xinx?
No.
Im no.
No.
Com es diu?
Emilich.
Emilich.
Emily.
Emilich.
Emilich.
Hendrich.
Emilich.
Emilich.
Ni idea.
No em surt, eh?
Hauré d'assajar aquests dies,
a veure si me'n surto.
Digues, Guillermo.
Però és que...
Tu so, però no m'estic ennuagant.
No em feu res, eh?
Per favor.
Ja està.
És que jo un dia esmorzant
ja havia pernil, no?
Llavors jo...
Tu molt finent,
no t'ennuagues amb qualsevol cosa,
amb pernil.
Seria del bo, segur, eh?
Se m'ha quedat que la bola
me vaig tindre que posar la mà a la boca
i me la vaig treure jo.
Quina mala estona que vas passar, eh?
Sí, molta.
Això s'ha d'anar molt de compte.
Lourdes, casos pràctics i reals.
Jo m'he ennuagament moltes vegades
perquè porto ferros al paladar
i quan menjo espaguetis
sempre se m'enganxen.
Ai.
Estic moltes estones i...
Doncs no mengis espaguetis,
però t'ho han agradat molt, no?
Sí.
Ai, senyor, és que això...
Però ja et queda poquet de portar els ferros.
Maria Teresa.
Jo a vegades, quan estic menjant i em ric,
doncs m'ho començo a ennuagar.
Això em passa a mi també.
O estàs bevent aigua,
t'agafen l'atac de riure,
que malament que es passa.
Digues, Manuela.
Jo a vegades, quan menjo,
se me queda una cosa a la garganta
i no puc, eh?
No me la puc treure i bec aigua,
però mon pare me diu
que el millor no és beure aigua.
El millor és suspirar
i se te'n va a l'estómac.
Respirar profundament, no?
Sí.
Una respiració d'estómac ben feta
i ho netegem tot, no?
A veure, nois, estem arribant quasi al final, eh?
Buf!
I tantes coses que ens queden per explicar.
Però en tot cas, si us sembla,
per acabar el programa entre tots,
d'un en un,
podríem anar a omplir una farmaciola.
Perquè una farmaciola, què és?
Això ho sabem tots ja, no?
Sí.
Què és una farmaciola?
Josep?
És com un malatí
on es guarda totes les coses necessàries
per si ens passa alguna cosa.
Molt bé.
Doncs vinga,
comencem a omplir aquesta farmaciola.
Cadascú diu una cosa, d'acord?
I si després ens falten coses,
doncs les acabarem de dir.
Pere, que agafo el boli,
no sigui que ens repetim.
Vinga,
ja tenim la maleta,
ha de ser d'alguna manera,
ha de ser de pell,
ha de ser de marca,
no cal, no?
Una maleta normal
que ens hi capi a tot,
segurament.
Molt bé,
vinga.
Pablo.
Venes elàstiques.
Pere, que venes elàstiques.
Vinga.
Lourdes,
què més hi posem?
Guants d'un sol ús.
Guants, guants d'un sol ús.
Molt rebé.
Què més?
Serum fisiològic.
Ah, serum fisiològic.
Molt bé.
Guillermo.
Esparadrap.
Esparadrap.
Però després,
quan te'l treus,
no fa mal, eh?
D'aquell blanquet,
perquè l'altre,
aquell de color marronós,
Déu-n'hi-do.
Blanca,
què més posem?
Després,
gases estèrils.
Importantíssim,
les gases estèrils.
Joan Tomàs,
què més podem posar?
Tisores.
Tisores,
perfecte.
Molt bé.
Tisores,
què més?
Termòmetre.
Termòmetre,
per la febre,
per no posar-li els anoracs
que li han posat
aquella pobra noia.
Manuela.
Tovalloles.
Tovalloles,
molt bé.
Què més?
Aspirina.
Aspirines.
Vinga,
més cosetes,
acabem de fer...
Vinga, va,
Josep.
Tirites.
Tirites,
ja les tenim,
molt bé.
Pablo?
Venes hidròfiles.
Venes hidròfiles,
molt bé.
Què són hidròfiles?
No sé.
De fil,
no?
Deu ser...
Sí.
Deu ser de fil.
Lourdes.
Hem de tindre
un medicament
pel dolor.
Però ens ho han de prendre
nosaltres,
a la nostra bola.
va.
No,
ens ha de donar
permís
un adult.
Ah,
això mai de la vida, eh?
Riqui.
Paracetamol.
Molt bé,
molt bé.
Més,
Blanca?
Aiga oxigenada.
Aiga oxigenada.
Betadine.
Betadine.
O qualsevol altre
desinfectant.
Algú més?
Sabó.
Sabó.
Alcohol.
Pinces.
Pinces.
Boses de plàstic,
unes xutxes...
Oh!
Home,
i què?
Si em faig mal
perquè se'm passi el disgust
no em puc prendre res,
o què?
Jo.
Si no hi ha xutxes
a la formaciola,
no hi ha formaciola.
Estem d'acord?
Sí.
Xutxes?
Quines xutxes posem?
Unes coca-coles
d'aquelles de goma?
Sí.
Què més posem de xutxes?
Unes claus,
angleses.
Aquestes de què són?
De...
Que piquen.
Aquestes no les conec bé.
Sí.
Què més xutxes posem
a la formaciola?
Manuela.
Lengües.
Ah, molt bé.
Molt bé, molt bé.
Ocitos?
Sí.
Blanca.
Les nubes.
Oh, per favor,
les nubes no poden faltar.
Lourdes,
què més posem?
Els cors.
Els cors.
Guillermo?
Els pica-pica.
Els pica-pica,
Riqui?
Les fresses.
Les fresses.
Manuela?
Els melons de xicle.
Oh, que bons!
I fan una oloreta boníssima,
Joan Tomàs.
Les cireres.
Les cireres també.
Posem un entrepà també a la formació?
Pels pares, pels pares.
Escolteu, ja no tenim més temps.
Jo crec que vosaltres heu après moltíssim
i nosaltres també,
aquells que ja podien saber,
aquells oients que podien saber una miqueta
aquestes nocions bàsiques de primers auxili,
segur que els heu refrescat la memòria.
Dediquem una cançó als companys i companyes del col·lep?
Valenci!
Per què no la presenteu vosaltres?
Qui vol presentar la cançó o dir a Guillermo?
És igual entre tots.
Vinga, va, quina cançó heu triat?
Embrela.
Embrela.
I de qui és això?
De Rihanna.
I aquesta, que és una senyora, un senyor, un grup?
Una senyora.
I com és aquesta senyora?
Molt jove.
Molt jove.
Molt jove.
És una indirecta, Pablo?
Molt jove?
Sí, més o menys, no?
José, Pablo, Lourdes, Ricky, Guillermo Blanca,
Joan Tomás, Mercè, Manuela, Maria Teresa,
moltíssimes gràcies.
Ha estat un plaer.
Gràcies per venir.
Gràcies als vostres companys de l'escola
que han treballat aquest tema amb vosaltres
i naturalment a la Laura i a la Rosa.
Gràcies, eh?
Fins la propera aventura de la vida.
Adéu, bon dia!
Adéu!
Adéu!
Adéu!
Adéu!
Adéu!
Fins demà!