La volta al món en 28 dies a Tarragona Ràdio ens porta avui no a un indret sinó a dos.
Avui anem cap al continent americà, anem cap a un país de Centra-Amèrica, anem cap a un país del nord de Sud-Amèrica i ho fem de la mà d'en Sergi Maideu.
Sergi, què tal? Bon dia i bona hora.
Hola, bon dia.
Avui en Sergi ens proposa viatjar fins a l'Equador i fins a Honduras, són dos països, dues zones que coneix perfectament perquè ell de fet ja ha treballat durant força temps,
durant més d'un any anem amb dos casos, treballant amb diferents ONGs.
Ara parlarem dels indrets, però també val la pena remarcar una miqueta, Sergi, quina feina duieu a terme allí?
Bé, jo la primera feina, quan vaig acabar la carrera, vaig tenir la sort que em van oferir treballar com a tècnic a Honduras,
en diferents projectes a nivell de producció i educació, amb algunes ONGs locals que treballen allà des de fa molt de temps.
I bé, vaig estar un temps allà col·laborant amb ells i treballant amb diferents comunitats per tot el país.
I després em vas tenir l'oportunitat de treballar una altra etapa a l'Equador.
Sí, sí. En aquell cas va ser la feina una mica diferent perquè era una ONG que no treballava allà, una ONG espanyola,
i que tenien que muntar tot l'operatiu per començar a treballar-hi allà.
Llavors em van enviar per muntar tot el que seria l'estructura i a partir d'aquí començar a treballar en aquest cas amb escoles
i amb nens que estudien primària en barris de Guayaquil, que és la segona ciutat d'Equador.
Sempre que hem tingut l'oportunitat de treballar amb cooperants, amb persones que heu passat fent treball de camp en aquestes zones,
el resultat sempre és el mateix, l'experiència sempre és molt satisfactòria des d'un punt de vista professional i personal també.
Sí, sí, això és evident. Sempre és complicat treballar fora del que és casa teva,
però en aquesta mena de feina sempre acabes rebent més del que dones i això sempre has d'agrair.
I la veritat és que no hi ha gaires cases que puguis tenir del que és viure fora perquè sempre al final has de ser tu
qui dona les gràcies a la feina que fas i del que rep, sobretot del contacte amb la gent,
que és el que importa i la feina és aquesta. Treballar amb gent i poder intentar ajudar-los en el que tinguis que fa de feina,
però sobretot en el que ells t'ensenyen del que és la vida i del que realment importa.
Cadent, Sergi, si et sembla en primer terme, Honduras, d'acord?
És el primer país en el qual tu hi vas estar professionalment.
Estem a Centramèrica, és un dels continents, és una de les zones segurament turísticament menys conegudes.
Sí.
I Honduras en aquest cas, però, té força atractius.
Sí, en el cas d'Honduras és una mica peculiar perquè tenim a la part nord hi ha com un atcipèl·leg petitó
i que és molt conegut sobretot a Nord-Amèrica.
Si tu vas allà, bueno, és una zona de parla anglesa, curiosament,
i està tota plena de nord-americans que sempre hi van allà a fer de turisme.
Són illes absolutament peridysiaques, però és un fet aïllat de tot el que seria Honduras.
La resta del país no té res a veure amb aquestes illes, la infraestructura turística és molt minsa
i com a molt es pot destacar el tema de Copán, que són unes ruïnes maies.
Unes restes arqueològiques impressionants.
Sí, la veritat és que sí. Però la resta del país no està acostumat a rebre gaires turistes
perquè els jocs turístics són tan Copán com les illes que en diguin.
Llavors, l'estranger que arriba a Tegucigalpa, que és la capital, directament ja se'n va a aquests dos indrets turístics.
Com és la vida, el dia a dia, en una ciutat com, per exemple, Tegucigalpa, la capital,
d'un país que amb prou feines té, crec, poc més de 7 milions d'habitants.
És un país, com Catalunya, relativament petit o gran,
depèn de com ho vulguin considerar, com és el dia a dia, per exemple, en una ciutat com Tegucigalpa.
Bé, coses quotidianes, com el tema horari,
allà per qüestions de sol, directament,
doncs la gent comença molt d'hora a treballar.
A les 5 del matí pràcticament la ciutat ja està desperta.
I, en canvi, per qüestions de seguretat, a les 8, quan comença a fer-se de nit, entre les 7 i les 8,
la ciutat està pràcticament deserta.
Llavors, tota la gent s'equimata a aquesta forma de viure, diguem-ne,
i la resta de persones que hi anem, doncs igual.
A partir de les 8-9 tens llocs determinats oberts, que són, diguem-ne, les zones més segures,
i a la resta de la ciutat no pots fer gaire cosa
i si has de fer alguna cosa t'has de morir en cotxe,
perquè, si no, no aguantaries massa, diguem-ne.
Aquesta sensació d'inseguretat, per tant, és permanent gairebé en tot el país.
Bé, a nivell urbà és el normal.
Tant Tegucigalpa com Sant Pedro Sola tenen els nivells de criminalitat.
Sempre parlant de bandes...
El que es coneix allà com a mares,
que serien com les pandilles callejeres que tenim aquí,
que, evidentment, no arriben al mateix nivell,
això no té res a veure una cosa amb l'altra,
però l'origen és el mateix.
La procedència és a partir de la migració de persones que van anar als Estats Units,
van entrar en contacte, diguem-ne, amb la delinqüència nord-americana
i al tornar van replicar una mica l'esquema de criminalitat dels Estats Units
a tot el que és Sud-amèrica.
A Centroamèrica se n'enen el concepte mares
i a Ecuador i a la resta de Sud-amèrica és les pandilles callejeres.
I a Honduras, però, és un país de contrastos,
també és un país amb una selva important.
La Mosquitia es diu?
Sí, sí.
Es va fer...
Bueno, s'ha fet famosa aquí per, ens recomites,
una mica perquè està al costat de certes illes,
bueno, los callos coxinos,
que surten a cert programa de certa cadena de televisió,
d'aquests de famosos que se'n van a un lloc.
Però la Mosquitia és una gran selva,
una gran zona de selva on viuen un grup indígena que es veuen els misquitos,
que estan tant a Honduras com a Nicaragua.
I és la zona oblidada tant de Nicaragua com d'Honduras.
Per arribar-hi allà és o avioneta o transport marítim,
una mica escàs, per no dir que va ser amb canoa directament.
Transport marítim d'allò manual, també.
Bueno, ja comencen a haver-hi de llanxes i aquestes coses,
però és força complicat arribar-hi.
I en canvi viu força gent, però bueno,
és una zona de fusta, llavors, bueno,
estan les grans empreses que treuen fusta de forma legal i de forma il·legal.
El de sempre.
Quina relació hi ha entre els nadius,
aquestes ètnies que ens comentaves abans que vivien a la selva?
Quina és la relació entre el conjunt poblacional d'Honduras?
Doncs són absolutament obligats i marginats.
A aquesta zona de la mosquitia, el grup principal són els mosquitos,
però també hi ha uns altres menors,
un dels quals són els tawakes amb qui vaig tenir la sort de treballar-hi.
Per exemple, la dels tawakes, que queden aproximadament 500,
no se'ls coneix el país.
l'organització amb la qual treballava
va muntar la primera exposició sobre aquest grup indígena
perquè fins llavors al país no s'havia fet cap.
Grup indígena del país, o sigui, els habitants primitius del país
que saben avui en dia absolutament oblidar.
Sí, sí, sí, és que tu vas a Tegucicalpa
i parles dels tawakes i no tenen ni idea de qui són.
A nivell del que és directament de la mosquitia,
tenim la lluita entre els mosquitos i els ladinos.
Els ladinos tenien els blancs que han anat allà a agafar els terrenys i a cultivar.
llavors aquí entrem en el conflicte de com treballar amb la terra
perquè la població indígena té una forma de treballar
de respecte absolut amb el que és el medi ambient.
En canvi, la població que ve de fora, l'únic que vol és producció
i obtenir, quan abans millor, rendiments agrícoles,
que és tot el contrari del que volen els mosquitos.
I a partir d'aquí tens un conflicte servit.
Anem a l'Equador, Sergi?
Fem un tast a l'Equador? Vinga, som-hi, anem a l'Equador.
L'Equador, la capital del país és Quito,
i així com la capital d'Honduras, Tegucigalpa,
és una ciutat més administrativa que no pas una altra cosa,
Quito sí que és una ciutat a tenir en compte.
Sí, a nivell polític, evidentment, és la capital
i és on està tot el poder.
A nivell econòmic, potser aquí trobem que Guayaquil,
que és la segona ciutat, és la que té més força,
perquè és la que està a la costa, la que té el port.
I llavors aquí tenim el problema, com aquí a Espanya,
del que seria Madrid-Barcelona, doncs allí tenim Quito-Guayaquil.
I a nivell esportiu és el mateix, a nivell polític és el mateix,
a nivell econòmic és el mateix.
La diferència és que aquí tot té, a nivell turístic,
un potencial que Guayaquil no pot ni podrà tenir,
més que res perquè els vestigis, diguem-ne, colonials,
estan a Quito.
La població indígena tens molta a Quito,
llavors és molt vistosa, i a Guayaquil això no ho tens.
Ecuador també és terra de volcans i de parcs termals.
Hi ha una indústria molt potent en aquest àmbit.
Sí, no és gaire coneguda a fora,
però a la mínima que un estranger arriba a Ecuador,
un dels punts que directament li diuen
són visites a parcs termals i a volcans.
i això és prou curiós,
perquè no és una cosa que tu pensis quan estàs aquí.
Més que res, la referència que tenim d'Equador són les Galápagos.
I Quito també, però, bueno,
si vols veure restes colonials també és el Perú,
que és el que tens, el que és més conegut aquí.
A les Galápagos crec que no hi vas poder estar,
però, vaja, les referències són fantàstiques, no?
Sí, sí, el problema que hi ha és que
no tots hi poden anar
perquè hi ha com una mena de restriccions de turistes.
Ho tenen molt controlat.
Bueno, no tant com voldrien,
perquè hi ha força problemes en algunes illes,
però a nivell general sí que està força controlat.
Sobretot perquè hi ha més,
com es diu, la reserva de l'UNESCO.
Patrimoni de la humanitat.
Això, gràcies.
I, clar, l'UNESCO hi pressiona molt,
llavors a nivell internacional hi ha molta pressió
perquè les coses es facin molt generalment bé.
Però, en canvi, a nivell econòmic,
les pressions són d'un altre sentit.
Sí, sí, evidentment,
perquè és el punt de referència turístic.
Però, clar, aquí també entrem
que les galapalagos estan força llunianes
del que seria Ecuador,
llavors és força complicat arribar-hi,
és en avió que trigues força hores,
i les infraestructures turístiques,
en elles petites,
tampoc és que puguis fer gaire cosa.
O sigui, els hotels són els que hi ha
i si vols fer més,
t'has de carregar la part turística
que són el medi ambient.
Geogràficament,
Honduras i Ecuador són dos països
que estan relativament a prop.
Ecuador és un dels països del nord de l'Amèrica del sud,
Honduras és un dels països del sud de Centra-Amèrica,
però tot i això hi ha com una mena de barrera.
Llavors, Honduras mira més cap als Estats Units
i, en canvi, Ecuador té les seves referències
cap a la resta d'Amèrica llatina i cap a Espanya, no?
Sí, en el cas d'Honduras,
bàsicament per qüestions històriques,
és a dir, tots els països del voltant,
Guatemala, El Salvador, Nicaragua,
han patit processos de guerra civil
on als Estats Units ha tingut una presència directa
o indirecta, segons a qui li diguis, no?
Però, bueno,
en canvi, Honduras, per sort o per desgràcia,
no ha patit guerra civil.
Però això ha implicat que la presència nord-americana
al país fos evident
i encara està més que res
perquè tens bases militars nord-americanes o Honduras
i cada president ha de, diguem-ne,
rebre la bendició de...
De benedicció, això mateix.
Sí, però, bueno.
I a nivell migratori, per exemple,
un hondureni no mira cap a Espanya.
Mira més cap als Estats Units,
sobretot perquè la via de fugida,
si ho vols dir, sí.
La més fàcil que tenen,
bueno, fàcil a nivell d'itinerari,
però fàcil de fer-la, evidentment, no.
Seria Guatemala, Mèxic, Estats Units.
En canvi, a Ecuador,
la referència sempre ha estat en Perú com Xile
i, sobretot, Espanya.
De fet, avui en dia,
els percentatges d'immigració així ho demostren.
Hi ha moltíssims, milers, centenars de milers d'equatorians
que viuen en aquests moments,
que resideixen a l'estat espanyol
i això ha canviat, en certa manera, fins i tot,
el concepte de família que hi ha avui en dia a l'Equador.
Sí, sí, això és inevitable
perquè tu quan parles amb qualsevol família
de classe mitjana o baixa
tenen algun familiar a Espanya,
o a Espanya o a França,
però, bueno, principalment a Espanya.
Llavors, les relacions familiars s'han de canviar
perquè sempre hi ha...
la referència de la mare o del pare està en un altre país.
Això implica que els nens no tinguin la referència aquesta
que a prop,
però el tenir l'arunyana és com una mica de disbausa
que no saben ben bé aquí com treballar
i com mantenir aquest sistema familiar
que és una mica agreujat també per problemes,
sobretot econòmics, o d'alcohol,
o de violència i de gènere,
que també és un greu problema.
Ara parlem del concepte de família,
del paper de la dona,
però abans parlàvem dels problemes de seguretat
que hi ha a Honduras.
Aquesta mena de toc de queda de facto
que ja hi ha imposat per la majoria de la població.
Aquests problemes es repeteixen a l'Equador?
No tant.
És a dir, per exemple,
la meva primera referència que jo vaig tenir a arribar a Honduras
va ser la presència de militars al carrer,
que era una cosa que evidentment em va sobtar
perquè aquí a Espanya, per sort, no ho tenim més.
Tu arribes, baixes, surts de l'aeroport
i tu trobes els militars amb...
Sí, no és que faci gaire gràcia.
Llavors, clar, en aquell moment em va rebre el meu cap d'allà,
i la primera pregunta és que fan els militars.
No, tranquil·la, és normal.
Sí, no, és que...
I t'ho diu clarament, és que és normal.
Tu puges a un autobús que no pots pujar gaire...
Bueno, de fet, no pots pujar a un autobús
perquè ets estranger, llavors.
Perquè més que res perquè els autobussos...
És per gent de classe baixa.
Llavors, són els autobussos que van a barris marginals.
Evidentment, un estranger no ha de fer res.
a un barri marginal, però per qüestions de feina
hi havia d'anar.
Llavors, tu a l'autobús tens militars.
I és el més normal.
Tu vas a un bar i entres i...
O un militar o una persona de seguretat
es registra i mira si tens armes o no tens armes.
Llavors, has de viure amb això.
Al principi et costa, però després ho trobes
el normal.
Per mi era normal tenir militars al costat.
Clar, al final.
Evidentment, al principi, quan veus un senyor de verd
amb una metralleta, doncs dius
això no m'acaba de fer el pes.
Després ho entens.
Perquè clar, tu obres el diari cada dia
i és el caso.
O sigui, morts diaris a tot arreu.
I clar, els morts sempre són en la mateixa zona.
Sones marginals.
Evidentment, a zones segures, no hi ha cap problema.
Pots passejar, pots fer el que vulguis.
Però clar, això no és la realitat del país.
La realitat és una altra.
I a l'Equador, aquests problemes
hi són però menys, en menor grau, en menor mesura.
La meva segona impressió a l'Equador
va ser que allà, per sort, vaig poder passejar.
O sigui, a Honduras, aquí, jo soc una persona de passejar
i a Honduras no ho podia fer mai.
En canvi, a l'Equador, quan vaig arribar a Guayaquil,
podia caminar pel carrer, tranquil·lament,
sense la sensació aquesta de, potser, em passarà alguna cosa.
I, per exemple, no hi ha mil litres al carrer.
Però a les zones marginals, evidentment, sempre hi ha problemes.
La situació de violència és molt menor
que el que seria a Honduras.
Lligueta, a la teva tasca professional,
recordem que el Sergi estava treballant com a cooperant
per diferents ONGs en aquests dos països.
Primer a Honduras, després a l'Equador.
Com es viu professionalment, també, aquesta situació?
Perquè, al canvi, a la fi, tu, en certa masera,
el teu objectiu és intentar pal·liar aquesta situació.
Bueno, en la qüestió de violència no pots fer res, evidentment.
Però jo soc una persona tranquil·la, per sort.
Perquè, si no ets tranquil, no aguantes gaire, evidentment.
I el tema, això de que et pugui passar alguna cosa,
doncs, hi vius...
Jo, la veritat és que no vaig tenir cap sensació
aquelles d'avui marxar allà.
Més que res perquè la feina és la que tens.
Tu treballes en zones urbano-marginals i és el que hi ha.
Llavors, no pots fer res diferent a l'hora de feina.
Després, quan ja no és feina,
evidentment sí que vas a zones que ja saps
que no tindràs problemes i vius d'una altra forma.
Llavors, més que res, és qüestió de separar el que és la feina,
que tens la sort que, com la gent d'allà sap
que vas a treballar amb ells per ajudar-los, diguem-ne,
tens com una mena de protecció de facto per dir
bé, aquesta persona ve a treballar de fora, no és un turista,
no és aquí, doncs l'hem de protegir més que res
perquè treballem els nostres fills, amb les nostres mares.
Llavors, sempre al final t'acabaven indicant
una miqueta de tal hora marxa
perquè sabem que hi ha el grupet aquest
que vol muntar alguna coseta i així.
Bona part d'aquests problemes que hi ha en aquests països,
de fet, la gran majoria segurament s'objeuen de les qüestions socials,
del ritme de la vida, de la cultura d'aquests dos països.
Com parlàvem abans amb el Sergi preparant el programa,
ella ens deia, tens la sensació una mica de retrocedir el temps,
d'arribar als anys 50-60 com devia ser l'estat espanyol als anys 50-60.
Realment tens aquesta sensació d'un túnel del temps
quan travesses l'Atlàntic i vas a aquestes zones?
Sí, a nivell polític no tant,
perquè evidentment aquí vam tenir el que vam tenir,
però a nivell social, en certa forma, sí.
No sé, quan parles al final amb els teus pares o amb els teus avis,
sempre és una miqueta, sobretot a l'època de posguerra,
de sobreviure, d'obtenir el bàsic per poder menjar,
els problemes per aconseguir feina,
com surts de la situació en què estàs
i quin és el futur que vols tenir per tu i per la teva família.
Actualment a Honduras i a Ecuador la majoria de famílies
tenen aquesta visió de futur.
També, curiosament, allà, tant a Honduras com a Ecuador,
trobes que hi ha gent molt, molt rica.
Ho tenim aquí, evidentment.
Les desigualtats són més accentuades.
Sí, sí, clar, tu pots anar a un carrer que dius
això és Miami o és el Passeig de Gràcia o la Castellana,
i vas al carrer del costat i és, bueno,
el pitjor que pots visualitzar del que seria Amèrica.
El paper de la dona és un paper complicat, també, en aquest sentit.
Complicat a tots els nivells, eh, a nivells de la societat.
En el cas que jo vaig conèixer més,
que seria de classe baixa,
és complicat però esperançador,
perquè, clar, tu quan treballes recuperant
has d'intentar abstraure't una miqueta
del que veus i del que sents,
i sobretot perquè moltes vegades no pots intervenir.
Llavors pots estar parlant amb una dona que ja li costa molt,
però al final et comenta tots els problemes que té a casa
i tu no pots fer-hi res.
I el dia següent la veus,
amb les conseqüències de la nit anterior,
amb la no conversa que ha tingut amb el seu marit,
i tampoc pots fer-hi res, no?
Llavors, per mi és força complicat
treballar amb aquestes persones,
més que res perquè jo soc una miqueta...
Bueno, una miqueta no soc dràstic en aquest tema,
és una cosa que no suporto i no suportaré.
Llavors, clar, quan treballes amb mares
i veus els fills i saps quina és la situació que tenen a casa,
doncs et fa una miqueta dur.
Però, bueno, vas tirant.
Al final la dona el que fa és protegir els seus fills,
que és el que fa qualsevol mare, evidentment.
Però, clar, ja és una miqueta més complicat
perquè no tens cap sortida,
no hi ha pràcticament polítiques administratives
i del govern, del que sigui, del local o del nacional,
per poder sortir-te'n d'allà,
ni que et puguin orientar de com has de fer.
I a més, a nivell social està força mal vist,
per exemple, que et puguis separar del teu amà
perquè és la teva referència, no?
Llavors, bueno...
Hi ha inserció laboral de la dona
o està tancada, entre cometes, a casa,
portant...
Només pots fer feines de mestressa de casa?
Bé, allà al final, com has de sobreviure,
sobretot el que hi ha és economia informal,
que és vendre el que pots en mercats informals,
en jocs que oficialment no es pot.
Llavors, bé, la dona oficialment no treballa,
però extraoficialment sí.
Primer, treballa a casa, evidentment,
i en segon lloc, perquè intenta vendre el que pot
en jocs concrets.
L'home, teòricament, és el que treballa,
però al final l'home fa el que vol amb els diners
i la dona, amb el poc que guanya,
sempre ho porta a casa
i intenta pal·liar amb això la situació familiar.
Quin és el paper de la religió
en aquests dos països,
Honduras i Equador?
Complicadet, la pregunta.
En el cas d'Honduras,
a mi em va sobtar moltíssim,
perquè els meus coneixements de religiós,
d'aquí, evidentment, és el catolicisme,
i del que serien altres tipus de religions,
doncs com a molt el que coneixes més la musulmana.
En el cas d'Honduras,
tens el que seria el catolicisme,
però està en retrocés.
Llavors, aquí entrem en totes les altres religions cristianes.
Sí, no hi ha un retrocés cap al laïcisme,
sinó que hi ha un abans d'altres confessions.
Sí, sí, sí, perquè l'Església catòlica
no ha pogut, diguem-ne,
mantenir i donar suport
i recolzament a el que serien les famílies.
En canvi, les altres esglésies cristianes,
per la forma de la pròpia religió,
el que fan és implicar-se molt a la família,
i al final s'han convertit en la referència assistencial,
sobretot de les famílies més pobres.
En el cas d'Equador, això no és tan evident,
i el catolicisme segueix sent l'església més important,
i en canvi les altres esglésies cristianes estan entrant,
però encara no amb tanta força.
Però a Honduras, el 40-45% de la població
és de religió cristiana, però no catòlica.
Però hi ha un grau molt elevat de practicants.
Sí, en cas de catolicisme no tant,
però en el cas de la salda de les altres esglésies,
l'església de Jesucristo de los últimos días,
per exemple, que és una de les més conegudes d'allà,
l'església està a patar.
Parlem de gastronomia, Sergi, com es menjava?
Bueno, és una miqueta diferent d'aquí,
i al final sempre pots acabar menjant el que menges aquí.
Evidentment hi ha restaurants espanyols,
hi ha restaurants italians...
A l'espai ja que et venen allí no té res a veure
amb el que menges aquí, això ha passat...
No el creix, eh? Sí, encara?
Sí, de tant en tant hi ha alguna coseta que dius,
mira això...
Vols fer un descobriment?
Dius, mira, encara el salvaríem.
Clar, perquè al final quan portes un any menjant el menjar local,
sobretot per costes de feines,
que evidentment jo tenia que anar a comunitats,
i en comunitats tenia la sort
que ells em donaven el millor menjar que ells tenen.
Però clar, acabes sent frijoles,
gra, blat i una miqueta de carn.
Clar, amb això un dia et va bé,
un segon dia també, però clar,
quan arribes a dos mesos dius
una varietat, una mica de varietat amb els frijoles millor.
Més que res perquè nosaltres no estem acostumats
a menjar cada dia,
per esmorzar, per dinar i per sopar.
I en el cas d'Equador,
doncs no et pensis que hi ha gaire diferència de menjar.
Potser una mica més de peix,
però a nivell del que són productes bàsics,
és que a tota Amèrica és bàsic,
frijoles plat i una miqueta de carn, si es pot,
i aleluia.
Hi ha alguna beguda característica?
Bé, la cervesa barbarià és el més,
i tu vas a un bar i tens molta gent bevent tota mena de cerveses,
n'hi ha cerveses locals,
i que la veritat és que són molt bones,
i això que no soc un expert.
El tema de vi, evidentment, no és ni molt menys un producte d'allà.
I després, que és el millor de tot per mi,
són els jugos, els sucs d'aquí.
Però clar, allà sí que són sucs, de veritat.
Tens botigues de sucs i veus com te'ls fan i te'ls veus
i no té res a veure una papalla d'aquí i d'una papalla d'allà,
per exemple, o el plàtano o qualsevol altra fruita.
Sí, la fruita tropical.
És fruita, és fruita.
Sí, sí, tu veus el tamany i veus directament
que no té res a veure una cosa de l'altra.
Quin és el paper del futbol en aquestes dues zones?
La veritat és que és molt curiós.
Jo vaig assistir a un partit de futbol
que no tenia res a veure amb el que és...
O sigui, allà es viu 50 vegades més intensament d'aquí.
O sigui, un Barça-Madrid, per exemple,
per tenir el referent màxim a un partit de la selecció espanyola,
per la màxima intensitat en què es viu a l'estat espanyol un partit,
no arriba al nivell que té un partit mitjà en aquella zona.
No, no, no, allà ho defenses massa,
que ets del Barcelona, de Guayaquil o del Quito.
Ho defenses molt.
En canvi, a nivell nacional,
diguem-ne que el futbol és el que acaba d'unir,
perquè, per exemple, a Ecuador hi ha moltes bronques,
moltes lluites entre jo sóc de Quito, jo sóc de Guayaquil,
jo sóc de Sierra, jo sóc de Costa,
a nivell territorial.
Però quan juga a la selecció és Ecuador i som els millors.
i quan juga a la selecció, literalment, s'atura el país.
És l'únic eix vertebrador i s'atura l'activitat diària.
Però s'atura d'aturar-se, o sigui, en el cas d'Equador,
jo vaig tenir que, diguem-ne,
oficialment, tenir que tancar l'ONG durant unes horetes
perquè jugava a Ecuador en un partit superimportant pel país
i jo ho vaig tenir que fer i era una ONG estrangera.
Doncs ho he imaginat un banc o una oficina o l'Ajuntament.
tenien que tancar, perquè la gent tenia que anar a veure el futbol.
Doni, do.
Bé, mira, és una forma diferent d'entretenir-se i, bueno...
Hem estat parlant abastament,
estem en els últims minuts de la recta final d'aquest espai,
hem estat parlant abastament de diferents qüestions d'Equador i d'Honduras.
Potser molts de les oyents s'han endut una imatge de...
Òbviament una imatge verídica,
perquè el Sergi ha estat durant molt de temps,
però s'han quedat possiblement només amb aquests problemes de violència,
amb aquest retard en molts aspectes socials.
Tot això, recomanes la visita en aquests dos països, Sergi?
Sí, sí, sí, evidentment.
Clar, al final sempre acabes parlant del que és diferent d'aquí,
que habitualment acostuma a ser negatiu,
però la part positiva és...
a nivell humà jo crec que no arribaria a rebre tant de persones com allà.
És a dir, clar, al final acabes treballant per ells
i el que t'han de donar és el que tenen,
i el que tenen i el que sempre tindran és la seva forma de ser.
I això no ho veus aquí,
perquè aquí la gent va a la velocitat que va
i no tens temps per dedicar a l'altre pràcticament per res.
En canvi, allà és el mínim i el màxim que et donen
en totes les instàncies.
I a més que són països molt grans,
encara que no ho sembli,
i tenen molt d'oferir
i cada zona és diferent de l'altra
i jo crec que sí que és important conèixer-los.
Ecuador potser és el més conegut,
però en el cas de Centroamèrica,
que aquí pràcticament no es coneix,
com a molt Guatemala,
a nivell turístic,
però el que seria...
Honduras, com Nicaragua,
jo crec que sí que són països per conèixer-los
i per estar-se una temporadeta.
Sí, són països amb una setmana...
De fet, si podem, una estada llarga,
dues o tres setmanes com a mínim.
Sí, sí, sí, sí,
més que res perquè al final t'ha...
O sigui, el de sempre,
et pots moure en cotxe o et pots moure en autobús.
Jo recomano sempre l'autobús, evidentment.
Autobús que has de buscar un dels autobúss
que siguin del segurs, evidentment,
perquè si no, al final acabaràs fent paradetes
i potser pots tenir problemes o potser no.
Però és el que sempre dic,
que els problemes els pots tenir a tot arreu.
Llavors, mira,
una mica de risc per conèixer zones
que jo crec que són bones per veure.
Sergi, què és aquest que estem escoltant ara?
És un ídol, no?
És el Julio Jaramillo,
que és la referència musical d'Equador.
És el nostre Antonio Molina
o Rocío Jurado, Isabel Pantoja,
o el Serrat.
És molt curiós,
perquè tu vas a Guayaquil o a Quito
i és la referència musical per excel·lència.
O sigui, Jaramillo és el dios, literalment.
És com el Maradona, però amb música.
I així.
I així tant.
Amb Julio Jaramillo ens convidem,
arribarem amb ell al punt de les 10.
Sergi Maideu,
moltes gràcies per compartir amb nosaltres
amb Tarragona Ràdio
aquesta experiència professional
ben intensa, ben interessant.
Sempre és interessant.
Hem tingut l'oportunitat en aquest espai
de parlar amb molta gent
que ha visitat els països
perquè ja ha estat de vacances,
perquè se'ls coneix bé,
però amb qualsevol que sempre agraïm
l'oportunitat de conèixer
l'experiència primera mà
de gent que hi ha viscut
i que coneix aquestes qüestions
que segurament amb una visita turística
no tenim l'oportunitat de veure.
Sergi, moltes gràcies.
Fins la propera.
A vosaltres.
A veure un dia.
Que labios maldecidos
porque quieren dañarme
Si yo sin ti me muero
Mi vida donde está
no me...
No me...