Li has robat el gramòfon a l'àvia, Jordi.
No, no li hem robat a ningú el gramòfon.
No, no li has robat, és teu?
Sí, sí, sí, és meu.
I no tenim aquí uns equips de música magnífics per posar...
Avui no podia ser, avui no podia ser.
Havíem de portar un material allò que el Lluís no té capacitat de reproduir-lo.
Doncs aleshores posa, posa ja el disc, home, posa, posa.
He de donar la maneta aquesta, molta estona més?
Sí, sí, perquè canta.
Bé, bé, doncs, oi, ara.
Bé, doncs, oi, ara.
És un disc de pedra que és de començaments del segle XX, com a mínim.
És de 1915.
Uh, i què és exactament? És valencià, ja es nota, però...
És un senyor que es deia Evaristo Pallà, que va gravar diverses coses,
com, per exemple, què va a la mar i se banya, o aquest tema...
Què va a la mar i se banya?
Sí, o aquest tema que és...
Quatre coses té València.
No, aquest és un clàssic, eh?
És un clàssic.
És un disc de pedra que, broma, que hem fet...
Home, ja se sap que és un segle que estàvem fent teatrillo.
Està passat amb un suport informat...
Ai, perdó, magnètic.
No, no, i el punxa Lluís Comas, eh?
I el Jordi no ha portat el gran mafón.
No, no, que ja ho sé, que ho sabien.
Ens feia gràcia fer la comèdia.
Doncs, ens ha fet gràcia començar aquest programa dedicat a un fenomen que comença precisament aquests dies,
agafa especialment força, que és quan comença la primavera, que és el que se'n diu cant d'estil,
que és una manera de cantar, podríem dir, que existeix especialment al País Valencià
i que podria ser, doncs, un dels màxims representants del que seria la transmissió oral al País Valencià, no?
Aquesta transmissió oral, doncs, el disco és del 1915, però és anterior.
Es coneixen cantadors molt més anteriors, amb noms anteriors,
i se coneix una llarga tradició d'aquest cant, no?
Però a mi m'ha fet gràcia començar amb aquest tema perquè, si vostès comparen, doncs, les gravacions d'un jazz que es van fer...
De la Verbe.
No, les anteriors.
Ah, les anteriors a la Verbe.
Les primeres d'aquelles de Nova Orleans...
Jo parlo de la Verbe de disc de pedra, eh?
Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí.
No, no, però n'hi ha algunes que són anteriors a la Verbe, encara.
Hi ha alguns discos d'aquestos que són coetanis, no?
El del cant d'estil valencià al jazz, no?
Home, això és bastant sorprenent, no?
És una passada, això.
Perquè dius el folklore, aviam, el jazz no deixava de ser el folklore de Nova Orleans?
Sí, sí, sí, sí.
I així no? Vas a la mar i te banyes, no era així?
Sí, sí, sí, sí.
Això que m'ha fet gràcia?
Que va a la mar i es banya.
Que va a la mar i se banya.
Sí, sí.
Vull dir que és folklore d'aquí, cadascú té el seu, no?
Sí, sí, sí.
Doncs, curiosament, la resta de temes que utilitzem per explicar se senten molt millor, no són tan antics.
I, en tot cas, ens serviran per exemplificar aquest costum, no?
Aquesta forma de transmissió oral que és una de les més característiques del País Valencià i també de la Mediterrània, no?
De fet, aquesta fórmula, doncs, vindria a ser una immena d'improvisació melòdica, no?
Amb que la veu del cantant o del cantaor, no?, en aquest cas, doncs, comporta una certa expressivitat vocal, doncs, com a molt virtuosa, no?
Si s'han fixat, doncs, hi ha un cert virtuosisme especial, no?
També se l'anomena cant a l'aire, no?, en aquest cant d'estil, no?
És molt gràfic, no?, perquè t'imagines allà el cantaor plantat i vinga, cridant, bueno, cridant, cantant amb una veu potent, eh?
Sí, cantador, cantadora o cantadors-cantadores, és a dir...
Així com en rondalla.
Sí, però, bueno, ara parlem dels acompanyaments, però la veu pot ser una persona individual, pot ser...
Sembla que n'hem triat alguna de duet, tot i que no és molt habitual en les gravacions antigues,
la tecnologia, doncs, fer aprener una mica això.
Era todo mono, no era estil.
I també, que és molt important, ara que es parla tant, doncs, de l'equiparació de la dona, no?,
des del govern, doncs, miri, hi havia gent que ja...
La paritària es practicava.
Ja es practicava en alguns àmbits, no?
En tot cas, anirem fent un recorregut per diferents peces i per diferents...
podríem dir modalitats dins d'aquest cant d'estil,
que precisament, si l'hem començat avui, és perquè ara és el moment, podríem dir,
que enceta la temporada, com a altres temporades, quan arriba el bon temps, no?
Doncs, escoltem alguna peça més?
A l'estil de l'1.
Jo tenic que rebel·lar
És tremenda, la música, eh?
I la veu, la veu, la veu.
La veu també és tremenda del tot, en aquest cas.
Perquè el Jordi ens ha d'explicar coses, però les lletres, jo crec que si ens aturéssim a escoltar-les,
també tindrien la seva cosa, eh?
Sí, sí, sí, podria ser tot un drama, també, no?
Això és el...
Lo chiqueta mis lata.
No és broma, eh?
És un intèrpret important, una gravació bastant recent, aquesta, de l'any 86,
que està feta d'estudi, i per això, doncs, se sent ja com a molt millor, no?
Sí, home.
El tema es diu, jo t'he de regalar, no?
Jo t'he de regalar, no?
En tot cas, ens porta, doncs, en aquest cas ja a introduir un dels modalitats dins d'aquest estil, no?
Que és l'1, no? Com el número 1, no?
I això ve una mica a explicar-nos de quin és l'origen d'aquestes noms que aniran sortint, no?
Doncs, d'aquestes espècies de cançons que tenim variades, no?, de dins d'aquest repertori,
doncs, hi ha, per exemple, les valencianes, no?, de l'1, no?
Sembla, ja veureu que van sortint números, no?
Sembla que els números que se denominen en cada una de les modalitats,
doncs, l'1, l'1 i el 2, l'1 i el 12, no?
Això seria, ara diré una barbaritat, però per això estàs tu, per rectificar-me.
Seria com els pals del flamenc.
Sí, seria una modalitat.
Seria com a modalitat dins del cant d'estil, seria la vara.
La vara, eh?
Seria el que correspondria, podríem dir.
En aquest cas, sembla que un dels orígens que s'han vinculat a un dels possibles orígens,
perquè hi ha molt, doncs, sembla que podria estar relacionat amb determinats passos de dansa
que haurien passat, el pas de dansa, diguéssim, hauria passat a la modalitat de cantar.
I, de fet, si us fixeu, a la tonada ja, en molts casos, doncs, sona ajutada, no?,
podríem dir, té un cert aire de jota, no?, que, al fons, doncs, ens ve indicant, doncs,
aquest tipus, podríem dir, de música que hauria estat en un moment determinat pensada per ballar, no?
De fet, no només hi ha aquesta tesi, hi ha d'altres, jo dic aquesta perquè és una de les més habituals, no?
De totes les formes, avui en dia, doncs, el cant d'estil, doncs, se pot veure de diferents maneres, no?
La més tradicional, podríem dir, que és la modalitat de cant de ronda,
en què es canta aquest un i d'altres que veurem, doncs, d'una manera itinerant.
D'altres vegades, parlant, sobretot de Catalunya, hem parlat d'aquestes modalitats de rondar, no?,
o sigui, de cantar pels carrers, no?
Que podria ser les caramelles, també, no?
Sí, per exemple, seria un cas.
Hi ha una variant, doncs, evident, en aquest cas, per exemple, aquí hi ha uns cantadors, no?,
uns cantadors que són acompanyats d'un músic i de, normalment, un improvisador de lletres
que rep el nom de versador, no?, o versador.
Per què és això? Doncs perquè, normalment, aquestes rondes no se sap,
quan la rondalla arriba o quan els cantadors arriben, moltes vegades no saben ni a qui aniran a cantar.
Hi ha una figura, que és molt divertida, que és el llistero.
El llistero és el que porta la llista.
Ah, no és que sigui més llestet.
M'han llestet que els altres, el llistillo.
No, no, no, no.
És el que porta la llista, no?, i va indicant, doncs, a on es va, doncs, a cantar.
Si es va cantar, doncs, amb una imatge de la Mare Déu.
Una mica de mànager, eh?
Sí, si és un Cris, doncs, quines evocacions tenia?
Si és la Mare de Déu, quines evocacions tenia?
Si és el rector, l'alcalde, els administradors de la festa,
el bar tal que fan els caraquillos més bons del poble,
doncs, tot això, qui va passant...
Però és un paper molt important, perquè imagina't que es confonen.
Hi ha tres papers.
Un, el llistero, que és el que porta la llista.
Dos, el versador, que és el que xivata, podríem dir,
el que apunta als cantaors què és el que han de dir.
I els cantaors...
És a dir, que els cantaors van improvisant, a mesura que canten.
Sí, normalment és una lletra improvisada.
El que passa és que, com en tot, hi ha tota una sèrie de tics,
podríem dir, que s'han anat, doncs, al llarg de la història,
fent, i fins i tot hi ha versos que, si els analitzéssim,
veuríem que hi ha certes tonades que són recurrents, no?
De l'1, doncs, n'anem a la següent, que és l'1 i 2.
A l'1, doncs, n'anem a la següent, que és l'1 i 3.
de l'1 i 3.
Aquest no és lo chiquet de Mislata.
És lo chiquet del Carme.
És un chiquet, no és una chiqueta.
Ah, tenia la veu així tan aguda que semblava una chiqueta.
La paraula chiquet, precisament, moltes vegades té molt a veure
amb el to, no?, que té el cantador, no?
Fixeu-vos, per exemple, hi ha d'altres que no són chiquets de Mislata
o chiquets del Carme, hi ha d'altres com, per exemple,
Sardinet de Vètera, Conxeta, la del Mercat, Marieta, la del Túria,
el Torrentí, Paquito, el Tremendo, el Pollastre,
Pepí Comerçal, Anatoli, Tormus...
Oi, Anatoli, Tormus, això?
Victorieta, Pilareta, o alguns dels més antics, no?,
com els que us deia Baristo Pallà, Sabatereta,
Chiquet de Pedralba, Mujero, Tornaret, Amparo Rubio,
El Moll, Conxa Tamarit, Seguet de Margelenes,
hi ha molts, hi ha molts.
Hi ha, hi ha.
Chata de Gudella.
La Chata de Gudella, aquesta.
La de l'Anatoli sí que m'ha sonat estranyíssim, eh?
Bueno, són noms d'aquestos antics.
Penseu que alguns dels noms que us estic parlant que són del segle XIX,
vull dir, cantadors que van viure allà en el segle XIX
i d'altres són més recents, no?
Bé, si us fixeu, quan hem dit que hi ha diferents modalitats,
ara seria molt difícil, perquè seria pràcticament una classe de literatura popular
explicar quina diferència hi ha entre l'1 i el 2
i les altres modalitats que veurem,
perquè són pràcticament modalitats que canvien pel nombre de versos que tenen,
per el moment en què entra la música
o quins moments hi ha unes tornades al mig, coses d'aquest tipus, no?
Per tant, això seria, sense una pissarra, seria difícil d'explicar-ho.
Jo no em ve que en tant d'animo.
Mai se sap, a mi jo un any acabem fent una sèrie sobre el tema.
Sí, per capítols, a veure.
En tot cas, una de les coses que a banda de la veu és important
són la instrumentació, que és essencialment de corda,
es diu la interpretació a l'aire, no?
En el sentit que hi ha una certa llibertat, doncs, rítmica d'anar fent, no?
Una mica, per part de l'acompanyament, doncs, van una mica anar fent, no?
I llavors és una de les característiques que es va sentint en aquestes tonades.
Això seria propi de les valencianes de l'1, que se'n diu,
les valencianes de l'1 i el 2, les valencianes de l'1 i el 12,
que ara sentirem, o d'altres peces que ja no sentirem que són més restringides,
com, per exemple, les ribarenques, no?
Bàsicament, quan es parla de la paraula valenciana,
té molta importància aquí perquè realment aquesta modalitat de cant,
el seu origen és l'horta de la ciutat de València, no?
Els llauraors de l'horta de la ciutat de València, no?
I és a partir d'aquí, podríem dir que trobem fins pràcticament a la plana de Castelló
i fins a la cant, doncs, molt tipus de cant d'estil.
Però diguéssim que aquesta seria la seva àrea natural, no?
Dins d'aquesta modalitat, doncs, per acabar els acompanyaments de corda,
podríem dir, també, tot i que a vegades la corda va acompanyada de vent,
també, vull dir, és una de les característiques,
però sempre seria un vent de metall, a diferència d'altres gèneres
que veurem després que hi ha, que és el vent d'inxa o canya, no?
En tot cas, hem fet l'1, l'1 i el 2, doncs, l'1 i 12.
A l'estil de l'1 i 12.
L'1 i 12.
A l'estil de l'1 i 12.
A l'estil de l'1 i 12.
A l'estil de l'1 i 12.
A l'estil de l'1 i 12.
A l'estil de l'1 i 12.
A l'estil de l'1 i 12.
La que és Mónica Hortelana.
Entonces la doble gracia.
Si la dona és soberana de l'amor i l'arrogància.
Com ho deia, la que és bonica, no sé què.
Manquet d'Alfara i Chiquet d'Eutúria.
Són els cantadors que apareixen aquí, en aquest Si la dona és soberana,
i València en el mes de març que s'empalma.
Televació de l'any 86 d'estudi.
Quina potència de veu, eh?
Hem triat uns quants cantadors diferents i que tots expliquen una mica
aquesta potència que necessita aquest gènere
que normalment hem dit que sobretot es cantava en ronda.
Hi ha altres modalitats que també es coneixen i que existeixen i es practiquen,
però ja són, diguéssim, adaptacions posteriors.
Algunes són, per exemple, alguna d'aquestes es fa en escenari,
o el que se'n diria d'exhibició,
la modalitat d'exaltació, que és quan hi ha un homenatge,
un aniversari, una comunió, una noça,
unes noces, uns batejos, una inauguració,
unes eleccions, unes eleccions...
Mira, per les campanyes electorals, podrien fer cants d'estel.
Això s'utilitza, no, podrien, fan.
Ah, ho fan?
Són cants d'exaltació.
I després, doncs, també hi ha un d'altres que són, ja diguéssim,
una mica més trobades o encontres entre cantadors vells i cantadors nous,
és a dir, una mica tot aquest tema.
És el tipus de celebració en què podíem trobar-los.
Així, of me deies, home, això sona molt a jota, no?
Doncs, realment, els estudiosos de totes aquestes espècies o modalitats
han dit que són modalitats afandangades, no?
És a dir...
Clar, també, té la cadència del fandango.
Concretament, s'assemblaria una mica,
o estaria dins del grup dels fandangos del sud,
que corresponen, doncs, a...
des d'una zona molt àmplica, des de l'extrem sud d'Andalusia,
fins a una línia, doncs, més o menys imaginària,
que aniria, doncs, per la banda de Portugal, per allà a l'alçada de Badajoz,
i per la banda, doncs, valenciana,
pujaria pel riu Xucar fins a la plana de Castelló, no?
És a dir, que seria una àmplia zona costanera, no?, en aquest cas, no?
Bé, en tot cas, és una tonada molt, molt, molt, molt, podríem dir, del sud, no?
En general, podríem dir.
Seria una tonada més meridional que no del nord, no?
Hi ha alguns textos estupendos quan s'analitza aquest tipus de modalitat musical, no?
En alguns casos, doncs, com tu deies, no?,
se l'ha emparentat amb la J,
que ell diu una vegada la Cota, no?,
o la J, depèn de la zona,
doncs, aquest emparentament amb la J ve donat
perquè hi ha algunes harmonies concretes
que són, doncs, l'alternança dels acords, doncs,
més dominants, més tònics, no?,
que li donen aquest aire, no?,
però no és exactament una J, això, eh?
Hi ha algunes descripcions fantàstiques, no?,
hi ha una que tinc aquí, que és del senyor García Matos,
del qual alguna vegada hem posat algun CD,
que era un compilador,
que amb la seva aguda observació musical,
doncs, parla, diu,
en referència a la J, no?,
he aquí la J Valenciana,
el nombre es locución de que el pueblo
se sirve en el lugar de que procede
para decir que va a cantarse o bailarse,
o que se canta o baila por la J Valenciana,
como la Aragonesa, consta de siete frases,
pero melódicamente es original, autóctona,
bien distinta de la J de Aragón,
en contenido y sentimiento,
aunque el acompañamiento instrumental
se sujeta a compás y ritmos definidos
y dentro del modo mayor,
es curioso y chocante,
contraste sus melos,
sus melos, aquí ve la gracia,
el de la canción sigue una rítmica libre y floreada,
con dilatación de las frases,
i el malisme...
Quin home més...
Sí, és un espanyol dels anys 40.
És el senyor Nodo, eh?
Sí.
Però sí que...
Te'n recordes aquest text?
Sí, sí que vam dir que era un senyor Nodo.
Aquest melo,
aquests melismes,
és una de les característiques
que jo et diria
que té en conjunt tot aquest cant,
i per ser el que tu,
d'una manera o altra,
et fa dir,
doncs,
és una J,
o qualsevol d'aquestes modalitats,
doncs,
es pot semblar una J.
Realment,
i et dic que els estudiosos,
diguéssim,
moderns,
no el senyor García Matos,
que era un gran professional,
la situen més en la zona
que està de Fandangos del sud.
Podem posar-ne alguna per acabar?
I per acabar,
perquè es vegi la diferència,
hi havia un tipus de modalitat
que,
i ja, vaja,
que es cantava
a l'alba,
avui en dia es canta
quan és fosc encara,
a vegades això de l'alba
no vol dir
just a les set del matí,
sinó que ja
comença a les dotze
o a la una de la nit
i va tirant,
en funció del recorregut que tenen.
La diferència bàsica
de les diferents tonades
que hem escoltat
respecte a les albaes
és l'acompanyament,
que aquí és amb dolça aina
i tamborí,
i a diferència dels altres
que eren de guitarra
i en tot cas,
vent de metall.
En aquest cas,
hem agafat dos cantadors
dels més importants,
col·laboradors històrics
de Miquel Gil,
d'Al Tall,
que són
Apa,
Josep Apa,
o Josep Aparicio,
Apa,
vaja,
és el renom,
i una senyora,
Josepa Blasco,
que l'any 89
en un espectacle
d'un escenari
se'ls gravava
un tema que deia
les comence
molt content.
Doncs vinga,
que l'acabin també.
Gràcies, Jordi.
Gràcies, Jordi.
Gràcies, Jordi.
Gràcies, Jordi.
Gràcies, Jordi.
Gràcies, Jordi.
Gràcies, Jordi.
Per que l'afició no esperga, per que l'afició no esperga.
I l'afició no esperga, per que l'afició no esperga, per que l'afició no esperga.
I l'afició no esperga, per que l'afició no esperga.