És l'aventura de la vida.
Segur que aquesta sintonia no l'han oblidat.
Al llarg de quatre temporades, al matí de Tarragona Ràdio,
els divendres, a partir de mitjans de gener, ha sonat a la ràdio.
I el més bo és que continuarà sonant,
és la cinquena temporada de l'aventura de la vida.
Recordem que aquest és un programa de prevenció
en temes de salut, en temes de convivència, en temes de riscos.
És un programa que es fa dia a dia
a les aules de diferents escoles de primària de la ciutat de Tarragona.
El que fem els divendres a la ràdio és materialitzar
tota aquesta tasca que es fa amb el treball
i d'una manera realment molt interessada
en el bon sentit de la paraula dels mestres
que opten voluntàriament a introduir en el seu currículum
de les aules en justament aquest programa de l'aventura de la vida.
Un altre dels objectius, si us recorden,
era allò de la muntanya i Mahoma.
Sovint als pares ens costa una miqueta
i no perquè no tinguem interès,
sinó perquè tenim unes agendes molt plenes,
estar al tanto d'allò de les escoles de pares,
de determinades reunions.
Doncs bé, mentre treballen o estan a casa,
no està malament que un cop a la setmana
escoltin el que pensen,
nens que poden ser els seus o no,
però que en definitiva el perfil
i la manera d'actuar i funcionar les escoles
ve a ser el mateix.
No pretenem ser una escola de pares,
no som tan pretenciosos,
però sí donar-los una mostra
del que en matèria de valors
es fa a les escoles de la nostra ciutat.
Concretament la mostra serà
en guany de nou escoles
que han volgut continuar dins d'aquest programa
i a partir del proper divendres
aquest estudi d'11 a 12 del migdia
s'omplirà de nens i nenes
del primer i segon cicle de primària.
Els convidats i convidades d'avui
estan ja crescudets,
fa temps que van deixar les aules,
han de ben segur que tenen els seus records,
bé, hi ha algun que aixeca la mà,
les ha deixat en qualitat d'estudiant,
ara farem l'aclariment de profe i d'estudiant.
Però en fi, el cas és que avui el programa
té un caire més institucional,
però no ho malinterpretin,
quan diem institucional
no vol dir que farem ara una cosa així,
no, volem xerlar,
parlar una estoneta al voltant
d'aquesta aventura de la vida
partint de l'experiència i de la responsabilitat
que tenen cadascun dels nostres convidats.
Ens acompanya el regidor d'ensenyament,
Joan Sanaújas, molt bon dia.
Bon dia.
Primer va deixar les aules com a alumne
i després com a professor
per assumir la responsabilitat política.
Aquesta és la seqüència.
Aquesta és la seqüència.
Però les aules en són molt familiars, no?
Ai, exacte.
Déu-n'hi-do.
També ens acompanya la regidora
de Salut i Medi Ambient, Carme Crespo.
Carme, bon dia.
Hola, bon dia.
Com a alumne vas deixar com a professora universitària.
Jo crec que no es deixen mai les aules, també, com a alumne.
Sempre hi ha alguna activitat, algun curs,
sempre s'ha d'aprendre.
Jo penso que no ho deixen mai.
I si més no, jo crec que en programes com aquest
també aprenem dels nens.
Jo diria que aprenem moltíssim
i això que dius és interessant
perquè des de les universitats,
les escoles d'adults,
escoles oficials d'idiomes,
la veritat és que a determinats horaris
les aules estan plenes de gent adulta
que continua amb el seu aprenentatge.
Isabel Matas, benvinguda.
Bon dia.
Sempre ens acompanya
en el primer programa de l'Aventura de la Vida.
Ella és la coordinadora
de la Fundació Catalana de l'Esplai
i en aquest programa de l'Aventura de la Vida
de temporada sempre es desplaça des de Barcelona,
la qual cosa li agraïm moltíssim
perquè a banda personalment
ens agrada molt retrobar-nos amb ella.
I tant.
Fem unes abraçades quan ens retrobem, una alegria.
És el mateix que ens passa amb la Patrícia i la Marissa.
Molt bon dia.
Bon dia.
No cal que les presentem, ja les coneixem
perquè elles, a cada aventura de la vida,
venen.
Venen i a vegades intervenen,
però la majoria de vegades el que fan
és estar amatents a totes les necessitats
que puguin tenir els mestres, els nens,
des d'agafar el micròfon inalàmbric
fins al que convingui.
I aquesta és una tasca
que també valorem i força.
Què tal, bé?
A punt?
Molt bé.
A punt de començar una altra aventura.
I ja tenim la Graella,
tenim moltes escoles.
Ho tenim gairebé tot.
Molts nens i nenes.
Els temes que aquest any tractaran
també els comentarem.
En tot cas,
podríem recordar
que aquest espai de l'aventura de la vida
es fa justament
a través del suport
que donen les conselleries d'ensenyament,
de salut i medi ambient
i la coordinadora
de la Fundació Catalana de l'Esplai.
Quins records teniu vosaltres de l'aula
quan éreu petits?
Quan éreu petits,
no quan éreu professors.
Quins records teniu?
Perquè a vegades la gent diu,
d'aquelles èpoques fa tres dècades,
jo tinc un record horrible de l'escola,
jo tinc un record fantàstic.
Jo.
No sé vosaltres.
Jo, com que sóc una mica més gran,
no el tinc tan fantàstic.
No?
No, perquè era una escola molt dura.
En aquella època
és allò de la letra
quan el palo entra.
I doncs tinc records de totament,
evidentment,
els records infantils.
Vosetes lletges n'hem viscut tots,
però vaja.
Depenent també dels mestres,
no tothom era igual.
Però realment,
si a mi em pregunten
quin record tinc,
no és massa bo.
No és massa bo.
No és massa bo.
És cert,
tinc 50 anys,
ja ho dic aquí,
no tinc cap problema.
I el record,
doncs,
no és massa bo.
Afortunadament,
des de...
Jo crec,
mira,
els meus germans,
jo sóc la gran,
em porten dos i quatre i sis anys,
i el que em porta sis anys
ja ho va viure diferent.
Vull dir que també ho he de dir,
no?
No, no,
és diferent.
amb pocs anys
ja la cosa va anar variant
encara que estàvem
sota,
doncs,
la dictadura
en aquella època encara.
Joan,
quin és el teu record escolar?
El meu record escolar
és bo.
És bo perquè
jo vaig començar
amb una escola
de poble
i llavors,
bueno,
doncs,
amb un mestre de poble,
amb un mestre de poble,
no?
Amb tot el que això implica,
de bo.
Amb tot el que això implica,
amb tots els companys
que anàvem,
a més,
tots junts,
des de molt petitets
a estar més grans.
Bueno,
clar,
comencem amb els petits
a estar més grans.
Vull dir,
hi havia un companyerisme,
hi havia un bon ambient
i, a més,
a més,
en aquells moments,
a pesar que les escoles
tenien mancances,
aquelles mancances
hi havia mestres
que els sabien utilitzar,
no?
Jo me'n recordo,
doncs,
bueno,
que no hi havia,
tenim una estufa de llenya
i els,
no me'n recordo,
un dia de la setmana
per la tarda,
sortim a buscar llenya
per poder tindre llenya
per tota la setmana següent,
no?
I allò,
bueno,
anaves al camp.
Això és educant valors també.
És educant valors?
Anar a buscar la llenya
per tenir escalfor?
Anar a buscar la llenya
per tenir...
Coses d'aquest tipus,
doncs,
jo crec que,
bueno,
des del començament
potser ja era
una premonició
del que hauria de ser després,
doncs,
l'escola sempre,
bueno,
tinc un bon record jo.
La Isabel?
Bé,
jo,
si el balanç final és bo,
és una mica
un record paral·lel,
jo estic una mica
com la Carme,
també hi ha
la guany humedat,
o sigui,
jo en tinc 54,
posant-se a dir,
i la veritat és que per mi
el record de l'escola
és el del doble aprenentatge,
l'aprenentatge oficial
que era dur,
avorrit,
estàvem allà,
doncs,
molt neutres,
evidentment,
la participació dels alumnes
i les alumnes,
bueno,
en aquest cas érem alumnes
perquè...
Érem noies,
érem tot noies.
Jo mai he anat al col·le
amb nois,
anàvem noies,
però per contra,
diguéssim,
teníem allò,
a nivell,
el que era l'altre aprenentatge,
el dels companys,
a la família,
jo recordo,
no?,
és a dir,
sí,
hi havia molta diferència
entre la família
i l'escola,
però, diguéssim,
en perspectiva,
l'escola tenia una línia,
dictadura,
no sé què,
castellana,
etcètera,
a casa,
doncs,
era una altra línia,
més oberta,
més progressista i tal,
i llavors allò havia de quadrar
d'alguna manera,
no?,
doncs ens ensenyava
que a l'escola
hi havia coses
que no les podíem dir,
no les podíem fer
perquè tindríem problemes
i apreníem aquest exercici,
diguéssim,
de créixer...
I un esperit crític,
eh?,
amb aquest,
diguem-ne,
paral·lelisme
amb la família
i l'escola,
clar.
I d'alguna manera,
doncs,
l'itinerari a la meva escola
era una escola religiosa,
a casa meva no ho eren,
doncs,
sempre vaig ser una persona
que sense donar-te'n compte
estaves en tots els fregaus,
no?,
diguéssim,
allò,
i això que no,
allò havies d'anar volant compte
perquè no anaves a missa
quan tocava
i no sé aquestes coses.
Jo aquest és el record
que tinc
del meu aprenentatge
per l'escola.
Marisa,
el meu record és bo,
és molt bo,
era una escola pública,
eren professors joves
que començaven
amb moltes ganes,
jo tinc un molt bon record
tant dels aprenentatges
més curriculars,
diríem,
com dels companys.
Aquesta va ser
la meva experiència.
I tu, Patrícia,
el balanç positiu,
o records,
perquè balanços
no ho fem ara,
fem records.
Hi ha de tot,
evidentment,
molt bons,
però com deia l'Isabel,
jo,
que a vegades
no m'he puc callar
ni mossegar la llengua,
doncs hi havia coses
amb les que no estava d'acord
i cada vegada
que deia això
estava expulsada.
Això sí que ho recordo.
Per tant,
penso que,
en diferència
que els meus fills
van a l'escola,
que puguin
no només
dir-ho a l'escola,
sinó poder dir-ho aquí,
davant d'un micròfon,
això és un pas important,
això són dècades
de millora,
el que puguin criticar.
Us en recordeu
que una de les obsessions
que hi havia,
i això segur que
ho podem generalitzar,
perquè sí que hi ha
petites diferències d'edat,
els que som a la taula,
però són petites només,
que hi havia una obsessió
pel silenci.
A classe no es podia parlar.
Era un drama,
perquè, clar,
si ets una mica
d'incontinència verbal,
això era terrible.
Per mi era realment
un drama.
Jo crec que
per la majoria
de nosaltres,
per mi realment...
Jo no delinquia,
com la Patrícia,
però era xerradora.
No, no delinquia,
però era un delicte,
vull dir anar en contra
de l'establert.
Però quan parlaves
t'anaves al passadís
del claustre,
per un col·legi religiós,
i allò sabies
que cada dia
et tocava
la passejadeta
pel claustre
per la incontinència verbal.
Que nosaltres
el cinc vegades
no parlaré,
la meva maia
estàia farta
de posar-la.
No, no, no.
Sí, en columna.
En columna, no?
Doncs l'aventura de la vida,
això que dèiem,
els valors,
valors n'hem tingut tots,
a través de la família
i a través de l'escola,
perquè sempre hi ha hagut
professors, mestres,
vocacionals,
professionals
de primera talla,
en una època
en què l'ofici,
no dic de professor,
de mestre,
era molt més respectat
que ara.
Això també,
perquè no pintarem
flors i violes
de l'escola actual,
em val a dir
que probablement
un dels reptes
que tenim ara
tots plegats,
no ho dic
com a institucions,
sinó com a societat,
com a comunitat educativa
que pertanyem als pares,
és recuperar aquest respecte
a l'ensenyant
i al mestre.
Que torni a tenir
el seu paper
importantíssim
perquè no oblidem
que els nostres fills
en les edats
més importants,
que són les primerenques,
pràcticament des que neixen,
estan amb unes persones
que els transmetran
no només coneixements,
sinó valors,
amb la seva actitud també,
no?
Per tant,
potser recuperar
aquest valor del mestre
és una de les assignatures
que tenim tots pendents,
no?
Jo crec que sí,
que és molt important
perquè entre poc i massa
que diem,
no?
Entre l'ensenyament
que ens van fer a nosaltres
que era totalment oposat
als problemes
que es troben
avui en dia
els ensenyants
a moltes aules
que són,
bueno,
subcenables
i que jo crec
que això va millorant,
no?
Però que jo crec
que els pares
ja que em poso
com a...
o sigui,
no jo com a ensenyant
perquè a la universitat
afortunadament
no en tenim
aquests problemes
però sí que em poso
com a mare
i jo crec que nosaltres
a les famílies
hem de fer molt
i que som nosaltres
els que hem d'inclocar
els valors
i hem de fer possible
que també respectin
a les persones
que els estan
ensenyant també,
eh?
Els estan ensenyant
igual que nosaltres
però que jo crec
que una gran responsabilitat
és de nostres,
dels pares,
en aquest sentit.
jo he viscut
des de dins
fins fa uns mesos
he viscut des de dins
i a veure
jo sempre penso
que l'alumne
és un reflexe
de la família
vull dir
a veure
amb la família
si passa moltíssimes hores
al centre
doncs està
sis de primària
si passa a cinc hores
és bona hora sis
i si és de secundària
doncs passa a trenta
a la setmana
vull dir
és un reflexe
i llavors
el que de veritat
importa
el que de veritat
importa
crec que jo
diria que
el 80%
o potser no tant
posarem el 70%
el 70%
és l'educació
amb hàbits
i amb valors
que li dona la família
perquè tu a l'escola
pots inculcar
el que vulguis
aventura de la vida
que són valors
i tal
però si arriba a casa
i tots aquests valors
no són refrendats
per la família
o inclús
al contrari
siguin rebutjats
per la família
doncs això serveix
de molt poc
i hi ha una altra cosa
important també
és que
potser n'estem
a veure
si fem la comparació
entre l'escola
de fa 20 anys
30 anys
40 anys
i l'escola d'ara
i l'escola d'ara
a veure
sí que és cert
que hi ha hagut
un canvi
podíem dir
amb l'actitud
de les famílies
i amb l'actitud
dels alumnes
dins de la classe
però jo crec
que això
el problema
dins de les aules
i tal
s'ha estat magnificant
una mica
s'ha estat magnificant
una mica
els centres
tots són diferents
tots són diferents
hi ha uns centres
on el professor
pot arribar
el mestre arriba
i dona les classes
normal i corrent
i pot tindre
algun alumne
doncs que bueno
com sempre n'hi ha hagut
com sempre n'hi ha hagut
jo diria
que això
és la gran majoria
dels centres
i després
hi ha uns centres
que sí
que són de veritat
difícils i complicats
jo he passat
pels dos tipus
ho coneixo
no es pot generalitzar
no es pot generalitzar
no sé si heu vist
l'informe Pisa
no sé si és el moment
d'això
però l'informe Pisa
hi ha una conclusió
que és
que és molt important
vull dir
el nivell sociocultural
de la família
és el que marca
és el que marca
sociocultural
no socioeconòmic
no té res a veure
a l'economia
el nivell sociocultural
de la família
és el que marca
d'alguna manera
sempre hi haurà
les excepcions
però és el que marca
el treball
de l'alumne
a classe
i el resultat final
i el resultat final
d'aquest alumne
i per tant
vull dir
en aquests moments
el nivell sociocultural
del nostre país
com marca
l'informe Pisa
doncs està
aproximadament
al número 38
dels 50 i pico
que s'han fet
dels 50 i pico
països
que s'ha fet
l'informe Pisa
que ja sabeu
que no és a tot
el país
sinó
unes comunitats
autònomes
i tal
i en canvi
el nostre país
està al 31
per tant
què passa aquí
que l'educació
que estem donant
és l'educació bona
per què?
perquè entre el 38
que tenim
del nivell sociocultural
de les famílies
a les comunitats
autònomes
que s'ha fet
i el 31
estem per damunt
vol dir que anem
pel bon camí
això no vol dir
que no hi hagi problemes
hi ha problemes
que es han de solucionar
però que anem
pel bon camí
està claríssim
això que dius
és important
i passem al detall
del dia a dia
aviam
està claríssim
aquesta eina
imprescindible
i que es diu
a totes les reunions
de pares
quan comença el curs
que és l'agenda
que és la via
de comunicació
entre la família
i l'escola
els pares
el pare i la mare
l'han de revisar
cada dia
han d'obligar
entre cometes
que aquell nen
aquella nena
faci els deures
tot això ho veix
a aquest nivell sociocultural
i no pas econòmic
del seguiment exhaustiu
de l'ajuda
i el suport
però des del punt
de vista acadèmic
han de donar
mira que m'han explicat
això i no ho acabo
d'entendre
doncs vinga
aquesta feina
de cada dia
és la que determinarà
els resultats
i que en conseqüència
també van creant
una persona disciplinada
ordenada
amb bons hàbits
amb bons horaris
és imprescindible
és el que diu el Joan
sense això
ja podem anar fent
aventures de la vida
que Isabel
tu d'això
en saps una estona
serveix també
i tant que serveix
home
però que
tot es complementa
tot es complementa
sí sí
de tota manera
jo crec
que el que és important
hi ha com una espècie
de procés
com que el podem veure
amb una certa perspectiva
que hi ha hagut uns anys
en què
potser
doncs equivocadament
hem crescut
amb tot
hem configurat
una democràcia
etcètera
hem après
un model
diferent
de societat
i es van donar
moltes garanties
i l'escola
era una garantia
que
allà s'educava
i això ja estava
solucionat
i és cert
que l'escola
educa
i hi ha els professionals
que n'han après
i que
portem anys
i
uns comencen
els altres
fan relleus
i tal
la família
bueno
d'alguna manera
hi ha hagut un procés
important
en què
ha anat
fent aquesta
aquesta delegació
i tal
en què
ha quedat com desorientada
com sense eines
aquest acompanyament
que necessita
el procés
de créixer
doncs ha quedat
com una mica
coix
la família
ha pensat
que garantia
el nivell
econòmic
el benestar
l'alimentació
hem crescut
a vegades
un té la sensació
de dir
escolta
que hi ha hagut
moltes coses
a fer
i s'ha canviat
molt
diguéssim
la família abans
tenia
tot una sèrie
de reforços
propers
i tal
aquests han desaparegut
i tot això
ho hem anat visquent
ho hem anat
d'allò
però no hem anat
trobant
quins eren
els elements
perquè hem hagut
d'improvisar
i allò de dir
què és el que realment
val la pena mantenir
què és allò
que ens interessa
deixar
llavors
en aquests moments
ens trobem
jo crec
almenys
en aquesta faceta
dels pares
una certa
desorientació
per part de les famílies
jo reconec
que moltes vegades
diuen
que les famílies
no s'interessen
posaria allò
molt molt
entre cometes
tu hi creus molt
encara en l'interès
de les famílies
jo crec que sí
altra cosa
és que realment
la família
diguéssim
bueno
d'alguna manera
com es maneja
en aquest mar
és difícil
des de voler
que el teu fill
tingui èxit
i que això passa
doncs per primer
veure com és el teu fill
com se situa
quines eines
és capaç d'utilitzar
a vegades
en té moltes
però no les sap fer servir
com l'acompanyes
tot això
no és gens senzill
i menys en un moment
en què
només reconeixen
determinats elements
d'èxit
n'hi ha d'altres
que no existeixen
tu deies abans
quan jo escolto
els programes
jo també
me'ls escolto molt
diguéssim
me'ls escolto
a vegades en directe
si puc
és una de les coses
que l'any passat
vaig poder fer
i realment
és com més emocionant
és com veure un partit
en directe
i després
l'avantatge
de tornar-los a escoltar
en el que de sobte
sents
diguéssim
aquella
observació
aquell element
que et diu
realment
aquestes són les coses
que hauríem de ser capaços
de fer visibles
perquè veiem
que els nens
o els nens
les nenes
els joves
els adults
tenim molts punts
en què realment
ens podem escoltar
llavors no hi ha uns
que saben
i els altres
que han d'escoltar
sinó que
ha d'haver-hi
uns elements
en el que
a vegades
es toca escoltar molt
de dir
doncs
mira
doncs sí
tenen raó
altres vegades
nosaltres li hem de dir
per el carro
que això així
no pot ser
vull dir
hi ha
llavors ho veiem
amb el tema de respecte
hi ha una sèrie de coses
que esclar
els hi hem dit
teniu drets
home
si tenim drets
podem decidir
sí però per decidir
els hi hem de donar
un horitzó
hi han hagut programes
que afortunadament
no es repetiran
els programes
perquè els nois
i noies seran
diferents
que els adults
haurien d'aprendre
bastant
i no és un tòpic
allò de
ai dels nens
s'ha d'aprendre
s'ha d'aprendre
sobretot
en el criteri
i en aquesta
ells encara no
no tenen
la consciència
del políticament
correcte
d'allò que toca dir
a cada moment
jo recordo
particularment
un programa
sobre immigració
que hi havia nens
de diferents llocs
hi havia nens
també gitanos
nascuts aquí
però que també
se sentien
que formaven part
d'un col·lectiu
diferent
al general
i a mi
el que més
em va cridar
l'atenció
és el poc
políticament
correcte
que eren
però
que respectuosos
hi havia nois i noies
que es mostraven
obertament
que tenien
perjudicis
contra persones
que havien vingut de fora
perquè què s'han pensat
venir aquí
com si aquí
tinguessin per tots
però no ho parlaven
ni amb acritut
ni amb agressivitat
vull dir
ho donaven com
una cosa natural
dius
home
doncs déu-n'hi-do
sí
però eren capaços
de manifestar
aquella realitat
que ells estan visquent
que a vegades
tenim tots tendència
començant pels mitjans
després hi havia d'altres
jo recordo
que un noi
que li preguntàvem
i li deiem
tu que diu
no no
jo no
perquè els meus pares
són religiosos
no recordo exactament
em penso que eren evangelistes
i diu
i dins de la nostra religió
i la nostra manera
d'entendre la vida
pensem que tothom és igual
i no hem de rebutjar ningú
i parlaven
i parlaven
d'un negre
amb respecte
i li deien negre
i parlaven d'un xino
i li deien xino
i no era ofensiu
i diu
sembla mentida
que no hi ha aquesta perversió
del llenguatge
que probablement tenim els adults
i dona una visió
de la realitat
que viuen ells
de la seva
no dic de la realitat social
però de la seva
i com percem amb la societat
que jo modestament
crec que és un dels grans valors
d'aquest programa
que fa Tarragona Ràdio
a través de la feina
de les escoles
esclar
aquesta capacitat d'expressar
el que realment
viuen al dia a dia
i la percepció
que tenen de tot
com el que jo comentava
nosaltres hem d'aprendre
també dels nens
i una manera
tota la gent
els oients
pares
mares
però també
gent gran
que diguem
que els estem escoltant
també nosaltres
fem un aprenentatge
amb aquest tipus de programes
perquè realment
ens ofereixen
és a dir
que amb una persona
li puguis dir negre
de la manera més natural
del món
és el que hauria de ser
perquè més ells volen
que els diguis negre
però dius
persona de color
de quin color
escolta a veure
és a dir
igual que nosaltres
som blancs
o som tarragonins
i els altres
són lleidatants
doncs bueno
us dic una cosa
hi havia vegades
que a més fèiem la broma
amb ells mateixos
recordo que un dia
parlàvem de l'amistat
de les mentides
de tot això
i quan vam acabar
no no
dins d'antena
dèiem
escolteu
això sembla un reality show
de la tele
perquè deia
perquè clar
la meva amiga
i jo li vaig dir
li vaig dir una mentida
però em vaig empenedir
i després vam anar
i vam estar parlant
i és un reality show
d'aquests de la tele
explicant les intimitats
de les seves relacions
però sincerament
i a més
obrint-se d'una manera
que dic
aviam
és que s'obliden
que tenen un micròfon davant
i explicaven coses
de casa
a vegades
que deia
que els paraves
i dic
escolta
després els pares
quan arribis
ojo
que em penso
que et queda
sense setmanada
així són
per tant
espontanietat
però no com un espectacle
radiofònic
sinó com la capacitat
que tenen
realment
de ser sincers
i això els adults
ens fan veure
que a vegades
aquesta empatia
cap a la canalla
no som capaços
de tenir-la
i sempre ho mirem
tot sota el nostre punt
de vista
i ni que sigui
per un instant
poder-nos posar
en la seva mirada
del món
jo crec que ens pot ajudar
molt els pares
per ser més comprensius
segurament
a mi m'agradaria
afegir en aquest tema
que realment
aquesta sorpresa
que sempre
la manifestem aquí
però no som els únics
vull dir
quan parlem de nens
sempre
la sorpresa
és que
realment
són
persones
diguéssim
que
per si mateixes
tenen identitat
i són capaços
de transmetre
una sèrie de coses
llavors
aquest fet
de poder haver
aquesta trobada
i aquest acompanyament
afegés un valor
que a més a més
d'aquest aprenentatge
que l'estem reconeixent
tots aquí
per descomptat
doncs hi ha un element
que és la nostra responsabilitat
evidentment com a adults
i a més a més
com a adults educadors
doncs una doble responsabilitat
de que podem ajudar
a legitimar
aquestes situacions
no?
Tu dius
un nen
o una nena
o una noia
que manifesta
determinades expressions
doncs
de disconformitat
cap a un fet
que el veu
com una
com una merma
o com una agressió
al seu possible estil
d'un estatus
doncs
tu li pots ajudar
això és legítim
és legítim
des del punt de vista
de que
home
si a mi em toca
la cadira més petita
doncs
m'agradaria tenir-la gran
però a partir
que això
li dic
tens raó
anem a veure
anem a pensar
després
si l'altre
també vol tenir
la seva cadira
i li pots donar
aquesta mirada
si no estàs al costat
per crear aquesta mirada
només ens quedem
amb la idea
que jo tinc
la cadira petita
i per tant
en fem nosaltres
els altres
i el nostre
vehicle
i el vehicle
de l'aventura
quan treballem
habilitats
el que estem proposant
és
partir d'aquest sentiment
que a vegades
pot ser fins i tot
allò
moltes persones
en el sentit
de dir
ostres
aquests nens
pensen així
no?
vull dir
bueno
doncs
anem a veure
com puc pensar
també des de la perspectiva
d'un altre
recordo
algun programa
d'aquests
que dèiem
no no
nosaltres
això no ens ha passat mai
però després
quan començàvem a explicar
anaven reconeixent
que alguna cosa
d'aquestes
potser sí
i que quan els hi havia passat
no els havia agradat gens
i això et fa pensar
que quan li passa
amb un altre
tampoc no li agrada
i aquest
és el valor
de quan provoquem
aquestes situacions
i saben molt
Isabel
ara parlàvem d'això
però jo recordo
una vegada
que parlàvem
del tema
de la salut
d'anorèxies
bulímies
poca broma
el coneixement
que tenen
dels temes
de cirurgia estètica
de cosmètica
en saben moltíssim
saben que és
una liposucció
jo no recordo
els noms
que van
Marissa
te'n recordes
hi havia un que deia
que la seva mare
es posava bòtox
bòtox
per les arrugues
per les arrugues
aviam
viuen en el món
no viuen
tancats a l'escola
viuen en un món real
on hi ha
bòtox
on hi ha
programes de televisió
i serials
que sabien
dels serials
llatinoamericans
sabien les sintonies
la lletra complerta
estan al món
no estan a l'escola
i en un món
absolutament infantil
estan en un món adult
perquè aquest és un altre problema
els fem que creixen molt ràpid
perquè estan en un món adult
no estan en un món de nens
no?
i si no els ajudem
a trobar aquests altres sostestos
n'hi ha n'uns
diguéssim
bueno
diem això
però realment
quan llegeixes
qui s'acosta
o s'apropa
a la cirurgia estètica
doncs una mica
t'assustes una miqueta
perquè dius
però si encara
no
no s'han acabat
de configurar
com és
i això ho veiem
que és una cosa
que s'està
legitimant
és a dir
no m'agrada
això m'ho canvio
aquest no sé què
bueno
el que potser abans
només ho feia amb els cabells
perquè el dia que m'agrada estirar
doncs me l'estiro
i el dia que no
doncs em faig la permanent
o m'hi poso un color
doncs ara ho podem fer
amb el cul
amb el no sé què
i que dius
bueno
és que soc
allò
soc un mecano
llavors anem a això
hem de poder parlar
això
que també estem molt bé
sense ser mecano
i que tenim
doncs alguna ruga
i no sé què
tot això també
ha de tenir presència
perquè si no
només hi ha una línia
de discurs
i sense jutjar-ho
en tot cas
aportant més elements
perquè ells mateixos
puguin modificar
el seu comportament
és a dir
bueno
després cadascú
haurà de decidir
s'haurà de trobar
amb les seves circumstàncies
i cap on va
però jo crec que aquest
és un valor molt important
i sempre penso que
ho dic
ho dic sempre
quan fem la formació
de mestres
és que no podem renunciar
encara que sapiguem
que no ens acompanya
ningú més
ni la família
a vegades
ni les polítiques públiques
o les públiques comunicatives
de màrquet
ni aquestes coses
a vegades no
sembla que no vagin
en la mateixa direcció
doncs si hi ha aquesta oportunitat
això ja hi és
i aquesta petita
no sé
serà
la Carmoñola Gran
la petita
la motxilla sencera
no sé
fins on li arribarà cadascú
però la portaran
llavors aquesta
ja la tenen
després ja veurem
si se l'enduen
si se la deixen a casa
si no sé què
és una mica
aquesta perspectiva
de futur
i de confiança
el plantejament
el plantejament del programa
d'enguany
ve a ser com el mateix
es parteix del material
pedagògic
de l'aventura de la vida
però després cada escola
cada grup
ho treballa a la seva manera
aquí hem tingut
murals
pel·lícules
cançons
hem treballat
algun conte
de l'aventura de la vida
però a banda
també hem treballat
altres continguts
adreçats
als temes genèrics
que teniu vosaltres
a la graella
que podríem comentar
i a salut
no sé si voleu
els comentem
Carme
Joan
qui vulgui
a veure
jo penso
que l'únic
que volia
afegir
perquè jo crec
que elles
són les que
ho han d'explicar
que són les expertes
i a més
les que ho han vingut fent
durant tot aquest temps
és que aquesta acció
a l'Ajuntament de Tarragona
també va més enllà
de l'aula
la porta als pares
i també la fem
als barris
l'aventura del barri
jo trobo que és molt important
precisament
per millorar
una miqueta
doncs
aquesta
activitat
d'educació
que no sol va
el nen
a l'aula
que és molt important
per contrarrestar
totes aquelles informacions
que afortunadament
o malauradament
tenim ara
que no teníem
quan hem comentat
fa 50 anys
doncs la televisió
és la font
d'informació
bona o dolenta
però és la font d'informació
i bé
doncs jo crec
que la feina aquesta
de l'aventura de la vida
també fer-la
als pares
i fer-la
als barris
doncs
que intentarem
a més a més
arribar
amb aquest any
i l'any vinent
a fer més
activitats
en aquest sentit
ens ha d'educar
una miqueta
la gent gran
també
que dic jo
ens ha d'educar
doncs
amb aquesta aventura
de la vida
que trobo
que és molt important
sí
hi ha un dels temes
que surt aquí
que diu
saber relacionar-se
aquest és
importantíssim
al món
on vivim
i una mica
enllaçant
amb el que he dit
amb el que parlàveu abans
de
bueno
podríem dir
de la disciplina
dins de les aules
i tal
però no
en aquest sentit
de disciplina
sinó
de la relació
amb el mestre
amb els pares
amb els companys
i tal
avui dia vivim
al nostre país
doncs
ho has estat
dient abans
un procés
d'immigració
força
important
i això
a vegades
sí que planteja
problemes
planteja problemes
però
aquests problemes
amb aquest
programa
i amb d'altres
que n'hi ha
abans hem estat comentant
que n'hi ha
d'alguns programes més
sobre el saber
relacionar-se
doncs els alumnes
hi entren
molt fàcilment
hi entren molt fàcilment
són capaços
d'entendre-ho
i el que he dit
abans
que sigui
un és negre
tal li fa
que sigui negre
per jugar futbol
que sigui àrab
que sigui xinès
no li importa
i el moment
de fer
també
qualsevol
treball a la classe
jo què sé
doncs
un exercici
i tal
és igual
no li importa
que el company
sigui
quan es donen
les circumstàncies
les circumstàncies
aquestes
d'enfrontament
o de risc
doncs
quan arriben a casa
quan arriben a casa
vull dir
allí es poden trobar
estupendament
dins de l'escola
es poden trobar
estupendament
dins de l'escola
i al carrer
no es parlin
aquells nens
al carrer no es parlin
això és un problema greu
això és un problema greu
perquè
el que estàvem dir abans
dona uns valors
però després
si això no està recolzat
i aquí
a veure
l'aventura de la vida
està molt bé
pels alumnes
perquè funciona
però hauríem de fer
intentar fer
una aventura de la vida
pels pares
aquí està
aquí està
aquest altaveu
que deia jo
el pare o la mare
que escolta la ràdio
perquè el seu nen surt
per la ràdio
també pot aprendre molt
jo recordo
explica molts exemples
perquè és una dona
amb una llarguíssima experiència
però diguem-ne
que explicar-me una coseta
que és inofensiva
però que pot fer una idea
per recolzar
això que explica el Joan
que és molt important
del paper de la família
Rosa Gairal
que és una mestra
més que coneguda
ha estat directora
del col·legi de Bonavista
durant molts anys
gran amiga
deia
és que jo recordo
que en determinades circumstàncies
deies
porteu una poma de casa
que farem no sé què
i hi havia un nen
una nena
qui fos
que aquell dia
no portava la poma
què havia passat
que el nen o la nena
deia
papa o mama
demà he de portar
una poma a l'escola
deixa't de tonteries
que a l'escola
vas aprendre números
i dir què vol la mestra
tanta tonteria
d'una poma
una poma
és un exemple
diguem-ne inofensiu
però això podíem
traspassar
a les relacions
la visió que es té
de l'altra
que ve de fora
determinats plantejaments
ja no dic ideològics
però sí ètics
que poden tenir les famílies
i que lògicament
el que educa és l'exemple
només faria
només faria un petit incís
això
la immensa majoria
de les famílies
no tenen aquest actitud
no parlem de casos allats
casos puntuals
i també això
ho hem de deixar clar
perquè igual
però s'ha de reconèixer
la problemàtica
per poder posar-hi solució
perquè si no la reconeixem
lògicament
es quedarà allà
enquistada
jo penso també
ahir feia una xerrada
amb pares
precisament
d'aquests temes
de la promoció de la salut
des de la família
i també jo penso
que com a família
ens hem de creure
que el paper
de la família
la família com a model
que es situa
en el terreny
de l'ofectiu
és molt potent
vull dir
perquè com deia
abans
sí que és veritat
que a l'escola
ens donen uns missatges
i és molt important
però el missatge
que es dona
des de casa
des dels pares
des del món adult
és molt potent
sobretot
des de la família
perquè el terreny
es planteja
en aquest terreny
de l'ofectiu
de l'emocional
i això té molt de pes
per tant
ens ho hem de creure
perquè a vegades
els pares pensem
i sobretot
quan els nens van creixent
a l'adolescència
que no tenim tanta influència
sí que tenim
aquesta influència
si s'ha fet la feina prèvia
des de que neixen
en principi
si ara sortíssim al carrer
i preguntéssim als pares
què és el que més
els preocupa
del món que envolta
els seus fills
i això vosaltres dues
vosaltres lògicament
però elles que estan
en el dia
ja ho saben
i bé
és que qualsevol conversa
que tinguem amb pares
que tenen fills adolescents
o preadolescents
les drogues
l'alcohol
ara parlaves
d'habits saludables
un altre programa
vam parlar del tema
de l'alcohol
i amb aquella espontaneitat
que dèiem
bé
la imatge que tenien
de l'alcohol
alguns nens i nenes
era de la persona
èbria
que té un accident
a cotxe
que fa el ridícul
que dona un espectacle
lamentable
que es posa agressiva
aquesta era la imatge
de l'alcohol
per contrapartida
bé
i vosaltres
quan aneu a la discoteca
que tingueu 14-15 anys
perquè hi anireu
com va tothom
què prendreu?
ai un cubata
clar
i per què
i per què prendràs
un cubata?
perquè si la resta
pren cubata
jo no faré el ridícul
ja estem
aquesta pressió
i això fa pànic
als pares i a les mares
per això és un tema
que també tractarem
aquí a l'aventura de la vida
adreçat
perquè els nens expliquin
el que pensen
però perquè els pares
i les mares
sobretot
es tranquil·litzin
i busquin ajuda
a través dels serveis
que teniu a l'Ajuntament
perquè hi ha ajudes
hi ha ajudes
en el sentit d'informació
de xerrades
tot això també és important
recordar-ho
però hi ha una certa incoherència
perquè és veritat
és el tema
potser que més les preocupa
però avui
precisament amb la Marissa
però si tu poses la xerrada
que parlarem de drogues
o de prevenció de drogues
no ve ningú
és el que deia
bé perquè
com és possible?
les persones actuen
potser quan tenen el problema
i és quan venen
a l'alte
els venen
a lliure
van a la consulta
dels professionals
llavors
doncs
és que
ho hem d'entendre
també
que costa
la mobilització
de les persones
que ho viuen només
quan és
la qüestió individual
és a dir
el fet col·lectiu
aquest efecte col·lectiu
del model
del model que donem tots
diguéssim
dels consums
perquè
jo el posaria
en aquest sentit
aquest model
només ens el qüestionem
o el posem en crisi
quan passem
al
el plano individual
o molt proper
o sigui
la Marissa deia
ens ho hem de creure
jo crec que
que les famílies
evidentment
no estan visualitzant
no els hi fem visualitzar
ningú els està fent
aquest
efecte mirall
de dir
realment encara
aquest és l'espai
de construcció
més important
perquè és el pilar
avui quan veníem
al cotxe
abans ho deia
i a la Holanda
vinc de Barcelona
i per tant
vaig escoltant
el cotxe
ai
el cotxe
a la ràdio
i feien una entrevista
a Catalunya Ràdio
el Joan Isaac
i actua aquesta nit
a l'auditori
i llavors
ella planteja
i diu
jo ara
en aquests moments
a casa
tinc una situació
de dos adolescents
una que em qüestiona
perquè no soc
prò reciclat
no sé què
perquè poso l'aire
condicionat
i això contamina
i l'altra
que surt de casa
i no sé
quan tornarà
jo els he dedicat
una cançó
d'amor
d'estima
a les filles
perquè a mi
això m'està creant
molts problemes
però jo me les estimo
doncs
realment això
que es pugui
aquest factor
sobretot
amb l'adolescència
i ara que a vegades
és més la preadolescència
ja que et sembla
que els pares
no existim
però realment
hem d'estar allà
i això és difícil
quan un és de primera línia
quan ets el pare
del bebè
que et sents
tan imprescindible
la mare
és que no te'n pots
anar
com t'aniràs a casa
deixant el nen
que està tan desprotegit
llavors ets el protagonista
no ho fas més bé
més malament
però estàs tot el dia implicat
quan arriba aquesta etapa
cada vegada menys
i sembla que
com que queda
no sé
jo recordo que hi ha
un cromo de l'aventura
que diu
comptar amb els pares
és a dir
realment
hi compten
i quan parles amb ells
a qui li demanen
realment suport
és els pares
però és que jo
com que això
hi ha una distància així
que no es veu
aquests els volen
i aquests també
però van així
els pares els han de recordar
aquests adolescents
i a tots
que malgrat tot
i posem cometes
el malgrat tot
els estimen
i a vegades et ve
aquell adolescent
com un Sant Pau
et fa una abraçada
i que estimar
aquest era aquell nadó
i que estimar-los
no vol dir
que els diguis
que estàs d'acord
amb tot allò que fan
que els estimes
això també és una altra cosa
estimar-los
vol dir
el tema dels límits
és important
i no m'agrada gens
educació
no és que només vulgui dir
però una part
de l'educació
sí que vol dir límits
oi tant
això sí que fa una miqueta
de falta a les aules
molt bé
per això
he vist el moment
d'introduir-ho
que han passat
de la bufetada
no diguis res
que tindrà un trauma
no
un no té un trauma
tan fàcilment
no cal dramatitzar
tampoc
i els límits
aquí sí que
està d'acord
a vegades utilitzem
els drets
d'una forma equivocada
aquí sí que
hem de estar d'acord
amb el tema dels límits
la família
i l'escola
que es vacunin
contra la frustració
amb petites frustracions
cada dia
és la millor vacuna
que creixin
que no tot és fàcil
que no tot és fàcil
que hi ha d'haver esforç
l'estudiar
és com un treball
és un treball
hi ha d'haver
un esforç
vull dir
estudiar no entra
perquè sí
les coses
tens que tindre l'esforç
de prestar atenció
després de fer els exercices
etcètera
etcètera
és un esforç
vull dir
l'educació
no és
no és fàcil
no és fàcil
si té que posar
de la teva part
o hi poses
de la teva part
o no vas a cap lloc
o en qualsevol treball
i això
és un límit
que fins
jo diria
fins fa molt poc temps
potser
no s'havia
no s'havia introduït
la idea aquesta
jo crec que
el repte
que hi hauria
en aquests moments
és
i ara
com que la Iolanda
ens ha posat en això
en l'antes
en el nostre record
i en la situació actual
que jo la veritat
firmo per l'escola d'ara
o sigui
home
jo no estava
menjada
que ningú s'endugui
aquesta idea
jo crec que aquí
en el que deies tu
és
el guany
que s'endú
l'alumne
l'alumne
el noi
o la noia
el nena
el nena
a qualsevol moment
de l'etapa
no pot ser només
una nota
que ve de fora
sinó és
aquell
capacitat
de sentir
que tantes han sortit
a la millor
no es tret
una molt bona nota
en el sentit estricte
del que és posar notes
aquí entraríem
en un altre abat
que va sortir
tampoc no fa gaire
i que en fi
segurament
tots els pedagogs
i no pedagogs
no sé què
no ens posaríem
no ens posem d'acord
està clar
en aquest tema
perquè són resers diferents
però jo crec que
aquest plaer de dir
me n'he sortit
ha de ser el motor
de l'aprenentatge
quan ho experimenten
ha de ser dur
ha de ser
no pot ser allò
que mira
ja està
hi ha arribat
sinó
que ho he aconseguit
vull dir
que això està molt
molt clar
en l'esport
diguéssim
d'allò
aquests límits
de l'aconseguir
però en canvi
amb aquest altre facet
de l'aprenentatge
més intel·lectual
i de vida
no
allò de dir
me n'estic
en sortint
vull ser una persona
que estic
sortint
me dels meus fecs
resoldre els meus conflictes
ser afrontar
les meves situacions
doncs no m'enfonso
quan estic
del to
o sigui
en fi
doncs una miqueta
sí
però ser remuntar
no
això és el que
sabeu què ens ha passat
ens ha passat
igual que els nens i nenes
quan venen a la ràdio
són quasi les 11
portem
gairebé
una hora parlant
i ens ha passat
exactament igual
que la canalla
això que vosaltres
no teníeu els cartellets
que posem amb els noms
per
ja hem de deixar-ho aquí
però esclar
l'aventura de la vida
cada divendres
estarà el matí
de Tarragona Ràdio
oberts també
a la participació
dels pares
si vostès volen
d'alguna manera
doncs opinar
col·laborar
ho poden fer
a través del directe
de la ràdio
ho poden fer
a través del matí
Tarragona
al matí
arroba
tarragonaradio.cat
i enviar
missatges
crítiques
constructives
sisplau
sempre
suggeriments
el que vulguin
perquè d'alguna manera
crea també
aquest àmbit
de participació
quina serà
la primera escola
Marisa?
en principi
la primera escola
serà
Sant Pere i Sant Pau
el rei
Sant Pere i Sant Pau
amb quin tema
vindran?
el tema
de l'alimentació
ui
que veig
que veig
que surt
repetides
vegades
que realment
és un tema
que el tocaran
diferents escoles
i per tant
penso que
és molt important
molt interessant
que puguem
treballar
aquest
de salut
haurem d'escoltar
a veure què diuen
a veure què diuen
els que estrenaran
la temporada
Joan Saneuja
regidor d'ensenyament
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
ha estat un plaer
Carme Crespo
gràcies
gràcies
gràcies a vosaltres
i sobretot
moltes gràcies
per fer el programa
i també
si em permets
un segon
voldria
donar les gràcies
a tots aquells agents
de salut
de la comunitat
que hi participen
farmacèutics
bombers
guàrdia urbana
socorristes aquàtics
monitors
desplais
salut escolar
evidentment
del nostre ajuntament
les nostres tècniques
aquí present
i el suport
que també tenim
i els esportistes
em sembla que no em deixo
a ningú
i si em deixo
algú que em perdoni
moltes gràcies
de veritat
perquè des de la meva regidoria
ho veiem fantàstic
aquest programa
nosaltres ens ho passen molt bé
que no és cap esforç
perquè en disfrutem moltíssim
Isabel Matas
des de Barcelona
ho escoltaràs cada setmana
com fas sempre
a través d'internet
jo ho intento
i allà
la imatge
els companys de feina
que no els escolto
no agafo el telèfon
estic allò
connectada
a mi m'agradaria dir
allò
diguéssim
una coseta
i és que
era
l'itinerari
de
de l'acció
que hem fet
aquí a Tarragona
bueno
la valorem molt bé
diguéssim
portem
aquesta és la
la cinquena temporada
de ràdio
de ràdio
però del programa
ja portem
set anys
aquest serà el vuit
eh crec
el vuitè
i d'alguna manera
doncs
hem après moltes coses
el treball aquest
del barri
que ha estat
realment fantàstic
i continuar sent-ho
després
vam incorporar
el tema de la ràdio
que ha estat
realment una altaveu
en aquest cas
i d'alguna manera
bueno
ja sabeu que sempre
anem dient
bueno
això com pot créixer
no?
i aquest any
tenim entre mans
el projecte
jo crec que el podran fer
no?
Patrícia Marissa
de fer una jornada
en aquest cas
amb tots els professionals
estiguin o no
vinculats a l'aventura
a la vida
o sigui
també amb els professionals
de salut
els de l'escola
de la primària
de la secundària
de fer una trobada
eh
que aniríem
unes jornades
que les estem situant
al mes d'abril
no?
al mes d'abril
que voldríem que fossin
de reflexió
d'aprenentatge
d'intercanvi
i que evidentment
convidarem
a tota
a tothom
a tothom
a tothom
a tothom
a tothom
no sé si
ens atreviem
a convidar nens
jo crec que encara no
aquesta vegada
però no estaria malament
ja veurem
poca broma
perquè hi ha nois i noies
que han passat
per l'aventura de la vida
que estan fent el batxiller
exacte
i altres estan acabant l'ESO
i et fa una gràcia
que te'ls trobes pel carrer
a més tenen una memòria
saluden
i expliqui
què fas ara
estic a tercer d'ESO
i dius
ui
s'ha passat tant de temps
ja
és un programa
de recuperar
aquests alumnes
doncs sí
de fet
amb el tema
de l'Hord d'Ago
molts ells
són els de l'Hord d'Ago
de fet l'any passat
vam fer un primer
un primer programa
que realment
és per escoltar-lo
moltes vegades
vull dir
perquè
donen
elements molt interessants
alguns que no ens agrada sentir
però els altres
que ens donen
moltes orientacions
de com podien contrastar
doncs bueno
jo volia acabar dient
que bueno
que tenim ganes
de fer aquest element
que segurament
també et convidem
a tu i Holanda
perquè ja formes part
d'aquest procés
i alguna cosa més
d'aquest mitjà
que segurament
doncs
i aquí ho deixem
ho deixem aquí
sí
perquè ja venen les notícies
Patrícia i Marissa
ens veiem la propera setmana
i aviam
parlem de nens
però al final
la vida és una aventura
però també per nosaltres
només faltaria
moltíssimes gràcies
bon dia
si és la aventura
de la vida
ah
ah
de la vida