Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Faculty de dir!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
unes cèl·lules, que són les cèl·lules dopaminergies
a una part del cervell, que és la substància negra,
que es moren,
deixen de fabricar la dopamina,
que és la base de la malaltia,
el no tindre dopamina,
i aleshores el pacient comença amb els seus símptomes.
Els símptomes són variats.
El primer signe, normalment, quin sol ser?
El primer signe,
hi ha tres signes importants a la malaltia de Parkinson.
El primer és el temblor,
que sol ser a una extremitat, a un braç, a una cama o a la cara,
i és un temblor que és en repòs.
Vostè està quiet i llavors la mà o la cama li comença a tremolar.
Després hi ha una altra cosa que és la rigidesz.
És la rigidesz tant per contractura dels muscles flexors com a extensors,
i té les extremitats com a dures,
i un signe característic és quan vostè mou la extremitat
com si moués una roda dentada.
Vostè pot sentir clac, clac, clac, clac.
I després l'altra cosa important és el que nosaltres diem,
és la bradicinèsia.
És el que fa que no puguem fer les coses d'una manera fina,
com per exemple fer-te l'ús de la corbata,
trossar-te un botó, escriure.
Aquestes són les tres característiques més importants de la malaltia.
Vas perdent habilitats físiques.
Però no les perds de seguida,
sinó que el Parkinson és una malaltia que és crònica,
que és una malaltia neurodegenerativa, que és crònica,
i a mesura que passin els anys,
el deterioro cada vegada es fa més evident.
Però cada malalt té el seu tempo?
O generalment hi ha un patró comú
en quant al procés de degeneració?
No, normalment el patró és comú a tots els malalts.
El que passa és que les manifestacions
que ens presenten d'una manera o d'una altra.
A vegades la forma de començar és la rigidez,
d'altres vegades és el temblor.
I després també hi ha una part que es presenta amb signes
que poden dissimular una depressió.
Efectivament.
Un quadre depressiu.
Emocionalment també afecta.
Sí, sí.
O sigui, el pàrquing és una mesura que passa el temps.
el pacient té trastorns de comportament,
trastorns de la forma de ser,
o sigui, s'hi fiquen els veus,
té problemes d'ensitat o problemes depressius.
Per l'absència de la dopamina?
No, per la pròpia malaltia en si.
La dopamina l'únic que fa és el trastorn del moviment,
la dificultat, encaminar la dificultat en fer les coses.
Però el malalt en si reacciona d'aquesta manera
en quadres depressius, d'agitació,
a mesura que passa el temps.
D'altres quadres, per exemple,
són els trastorns del son.
Els Parkinsonians moltes vegades tenen trastorns del son
i tenen el famós trastorn del REM behavior disorder,
és a dir, que viuen els somnis.
Estaran somiant que s'estan donant cops
i donaran cops al que té al costat dormint amb ells.
Déu-n'hi-do, eh?
Sí, sí.
Doncs és una malaltia, en principi,
o en principi, o al mig o a llarg termini,
pot ser bastant invalidant.
Bé, al llarg termini és com més invalidant.
quan hi ha la malaltia, hi ha una classificació
que nosaltres diem la classificació de Dehoen en Yard,
que classifica la malaltia en cinc estadios.
És a dir, la forma inicial,
que és quasi asimptomàtica,
fins a la forma número cinc,
que és totalment invalidant,
que el malalt necessita d'una ajuda
d'una segona o una tercera persona,
inclús d'una cadira de rodes
per poder-se moure, no?
El diagnòstic és senzill,
entre cometes,
a la primera simptomatologia,
o per afinar el diagnòstic d'un Parkinson
i no confondre-ho amb una altra malaltia
és complicat?
No hi ha cap determinació analítica
ni cap radiografia
que ens digui
és Parkinson segur, no?
Per tant,
és un dels diagnòstics
que encara depèn molt de la clínica
i de l'habilitat del neuròleg
a fer el diagnòstic.
I a vegades
els estadiatges inicials
és complicat
perquè els símptomes
van apareixent d'una manera progressiva,
no és d'un dia per l'altre
que et presenta una patologia,
sinó que va apareixent a poc a poc.
Afecta més homes que dones?
O igual?
Més o menys.
En aquella paritat, no?
Jo diria que més o menys es va dir.
Hi ha una cosa
que diria el doctor Mercader abans,
que avui dia tenim una prova
que se'n diu l'espec amb descant,
que per exemple
quan tenim malalts
que tenen temblor,
a vegades és molt difícil
dilucidar quin tipus de temblor,
sobretot els malalts
que tenen temblor essencial,
que sol ser una malaltia
que és hereditària.
Però avui dia
hi ha tendència
a incluir-lo
des del mateix paquet del Parkinson
com una forma inicial també.
Llavors es fa un test
que és l'espec cerebral endascant,
que és el que mira
el comportament
dels neurotransmissons al cervell
i pots determinar perfectament bé
si és una malaltia o és l'altra,
perquè en realitat ens ensenya
com funcionen els núcleos de la base,
o sigui, el cos estriad,
que és on es produeix,
el cos estriad justament a la substància negra,
que és la base fisiopatològica de la malaltia.
Llavors pots dir amb seguretat,
si aquest senyor té temblor,
té un test amb descant positiu,
i per tant és un malalt que té malaltia de Parkinson.
A vegades hem parlat
amb alguna malalta de Parkinson
i a veure,
explicava una miqueta
com podia ser la seva vida quotidianà
en els principis de la malaltia,
a més a més,
és a dir,
que aquella persona no renuncia a la seva vida,
no renuncia a la seva feina,
a les seves relacions socials i familiars,
intenta tirar endavant,
però ens explicava
que hi havia dies
que tenia marejos,
que no podia aixecar-se del llit,
que havia de fer grans esforços
per tirar endavant
o que anava pel carrer
i potser notava algun vertigen.
Vull dir que un cop
la malaltia està en marxa
i el pacient aquell
que intenta afrontar la seva vida
amb una relativa normalitat
no ho té fàcil.
No, no,
és una malaltia degenerativa
i polisimptomàtica,
vull dir que hi ha multituds de símptomes,
els principals són els neurològics,
però a conseqüència de la malaltia
i també a conseqüència
de la medicació que es dona per la malaltia,
hi ha una sèrie de símptomes
de tipus digestiu,
de tipus vegetatiu,
de tipus psiquiàtric,
que afecten a la vida quotidiana
d'aquestes milers de persones
que et tenen.
Deixa'm dir-li una cosa.
Jo penso que moltes vegades
és l'actitud davant de la malaltia.
Quan tu tens una malaltia,
la major part de la gent
té tendència a pensar
que és un malalt.
No, no, no,
jo crec que s'hauria de canviar
una mica l'actitud.
Miri, vostè és una persona
que té un problema.
Comprèn?
Que això és molt diferent.
Llavors tinc un problema,
però sigui això fent la meva vida.
No em pots fer de la teua malaltia
al centre de la teua vida,
que és el que fa molta gent.
La malaltia és un problema més,
és una càrrega més que portes,
però tu tens que fer la teua vida normal.
No has de deixar
que la malaltia vagi davant teu.
Efectivament, que et controli.
Dominar tu la malaltia,
no pas ella tu, no?
Efectivament.
T'has de posar davant de la malaltia
i intentar arrossegar-la,
portar-la a la moxilla,
però que no t'afecti.
Això és molt important,
perquè si tens aquesta actitud,
la vida segueix,
vas fent la teua vida normal i corrent,
però si fas que la malaltia et controli tu,
ai, ui, no puc,
em trobo malament.
O sigui,
sempre et trobes malament,
perquè la malaltia
sempre et dona manifestacions,
sempre et dona clínica.
però és normal.
No té cura,
ja ho sabem,
però sí que,
diguem-ne que hi ha tractaments
que poden anar paliant
mica en mica
l'aparició de la sintomatologia,
pa i vagar els efectes.
I en això també ha millorat
d'un temps cap aquí.
Jo m'imagino que s'han anat descobrint
nous fàrmacs, no?
Sí que li explico una cosa.
Miri,
quan se comença a tractar la malaltia
es fa a passos,
és a dir,
no es pot començar
per la millor medicació
que hi ha
pel Parkinson donar res,
és a dir,
és com si volem començar
a pujar a les escales
i comencem pel número 20.
Això no és possible.
Llavors ha de començar
per la forma senzilla que n'hi ha.
El primer que se sol donar
és un neuroprotector del cervell,
una substància
que fa que la quantitat
de dopamina al cervell
es mantingui constant,
que una d'elles
és la seligalina.
Si amb això no n'hi ha prou,
llavors hi afegim un medicament
que són un estimulant
dels receptors dopaminergis
del cervell.
I amb això,
amb l'una i amb l'altra,
podem passar
a lo millor durant
dos, tres, quatre,
tres o quatre, cinc anys.
I després,
quan la malaltia ja progressa
i ja estem en una situació
que aquests dos medicaments
no fan la seva funció,
llavors nosaltres
hi afegim la dopa,
la dopamina,
que en realitat
és el neurotransmissor
que falta al cervell.
Els altres no li donem
nosaltres per la boca.
Llavors,
hi ha diferents preparats
d'aquest medicament
que fa que llavors
el tractament
fa que el malalt
millore considerablement.
El que passa
és que a la llarga,
també,
alguns d'aquestes medicaments,
és especial la dopamina,
té efectes secundaris
importants.
No fa l'efecte
que tenia.
Els quatre o cinc anys
de prendre dopamina
és quan un comença
a tindre problemes.
Perquè la dopa
té els problemes
del fenomen
d'on,
en off,
és a dir,
vostè se l'aprèn,
va bé,
i de sobte,
i de sobte s'hi queda
que no pot caminar
o se l'aprèn
i quan s'acaba
la dosi
es queda quiet
o no pot caminar.
O a vegades
té els efectes
de massa quantitat
de medicaments,
el que se diu
les distonies
o les disinèsies,
moviments corecs
de les extremitats.
O sigui que
quan comences
a prendre la dopa
entres ja
en un món
ja una miqueta
més complexa
perquè saps
que a partir
d'aquell moment
i a la llarga
el malalt
començarà
a tindre problemes.
No sols
per la malaltia
sinó
per la medicació
que està prenent.
I aquí hi ha
un nou estudi
en què es pot aplicar
un altre tipus
de tractament?
No,
després
de la medicació
i del tractament
rehabilitador
que jo crec
que també
és molt important
tindre
el tractament
rehabilitador
i fisioteràpic
hi ha
els tractaments
que ens comentarà
el doctor Guillomet
que són
semi-experimentals
alguns no
que són
l'electroestimulació
cerebral
i després
la implantació
de cèlules mare
que això ja sí
que hi ha
una altra fase
i una fase
de futur.
El que diu
l'automercader
sobre l'electroestimulació
es sol fer
amb malalts
que estan diagnosticats
que tinguin
el diagnòstic
exacte
de Parkinson
perquè
a vegades
hi ha el que nosaltres
diem
el Parkinsonisme
que són símptomes
de Parkinson
però que formen
part d'altres
malalties
neurodegeneratives
com per exemple
l'Alzheimer
com per exemple
la paral·lisi
supranural progressiva
com per exemple
el síndrome
de xai drac
o sigui
un munt de malalties
que tenen síndromes
Parkinsonians
però no són Parkinson
aleshores
el tractament
de neuroestimulació
que diu
l'automercader
es fa
amb pacients
que no responen
al tractament
que solen ser
tindran
per sota
dels 70 anys
i tenen formes
a vegades
molt rígis
del Parkinson
llavors el que es fa
s'estimula
el núcleo subtalàmic
se fica uns electrodos
a través de cirurgia
esterotàxica
se fica dos
una a cada costat
i s'estimula
el núcleo subtalàmic
i llavors
comença el malalt
a millorar
en quant a la seva rigidez
i el seu tromolo
que és una forma
tampoc és la panacea
però per lo menos
la seva vida
la fa més digna
i després hi ha
els tractaments
experimentals
que s'han fet
com per exemple
l'implantació
de cel·loes
n'hi ha tres
n'hi ha tres
que ha sigut
el ficar
del mateix pacient
part de la glàndula
suprarrenal
els núcleos
de la base
la glàndula suprarrenal
els núcleos de la base
tenen
tenen un metabolismo
comú
a la síntesis
de la dopamina
aquí
al cervell
sintetitzem dopamina
però a la glàndula
suprarrenal
després de la dopamina
ve l'adrenalina
no l'adrenalina
o sigui que s'agafava
una mica de glàndula
i es ficava aquí
com si sembréssim
com si plantéssim
i que creixi
mira a veure si hi ha sort
o bé
o bé
o sigui
dels fetos
s'agafava la part
del cervell
i s'implantava
però això no ha donat
massa bon resultat
i ara està
estem amb el problema
de les cèl·lules mares
que s'ha investigat
amb monos
i amb rates
i s'ha vist
que amb aquests animals
quan se'ls ha provocat
el Parkinson
i s'ha pogut fer
que les cèl·lules mares
derivessin
amb cèl·lules dopaminèrgiques
que aquí està el problema
el problema està
que la cèl·lula mares
que és pluripotencial
i pot donar lloc
a qualsevol tipus
de cèl·lula
de l'organisme
es converteixi
en una cèl·lula dopaminèrgica
i aquí està
una mica de problema
has de donar la informació
perquè es converteixi
en aquesta cèl·lula
que produeixi dopamina
efectivament
Déu-n'hi-do
i això allò
crec que això
el futur anirà per aquí
però serà el futur
una mica tan llunyà
no el futur immediat
sí perquè li diré una cosa
en aquest programa
que parlem de tècniques avançadíssimes
en qüestions de cirurgia
en qüestions de ginecologia
tantes especialitats
que realment
ens quedem bocabadats
del que es pot arribar
el cervell
continua sent el gran repte
doctor Villaomet
Déu-n'hi-do
el cervell és
el gran desconegut
però cada vegada
anem coneixent més
sobre el cervell
cada vegada
suposo que
d'aquí 50 a 100 anys
moltes de les malalties
neurodegeneratives
que tenim ara
no existiran
i existiran nosaltres
però aquestes
estaran superades
perquè amb l'abans
de la genètica
amb l'abans
de la immunologia
que cada dia
és més alt
això ho tindrem superat
però ara de moment
tenim que fer
que tenim que tractar
els malalts
amb el que tenim
Hem parlat de la dopamina
a més que
em sabria greu
que ho malinterpretéssim
perquè clar
hi ha termes ara
que es generalitzen molt
amb això dels medicaments
i el que vostè deia
que la gent parla molt
de les seves malalties
doncs jo estic prenent això
jo estic prenent allò altre
jo tinc entès que la dopamina
és una substància
que en forma de fàrmac
ho prenen persones
que també tenen depressions
o determinats trastorns
no té res a veure això
sap el que passa
sap quin problema
té la gent
que llegix massa internet
exacte
per no crear equívoc
i aquest és el gran drama
que clar
és com si jo ara
volgués parlar
sobre termodinàmica
quan jo
això soc un ignorant
no en tinc ni idea
perquè llegixo
un parell d'articles
en internet
és una xica
tomo dopamina
i estic estupendament
perquè lleixo
un parell d'articles
en internet
ja em puc sentar aquí
a discutir
sobre grans coses
de termodinàmica
clar per això
com que a mi
em són una mica estrany
i calla
que ho preguntaré
el que és
que té a veure
amb l'estat d'ànim
és la serotonina
la serotonina
és a dir
molts dels antidepressius
que avui dia
els moderns
són inhibidors
de la serotonina
que és el que augmenta
el benestar
allò que diuen
la cosa de l'alegria
que es diu comunment
sí
el prenen els antidepressius
i inclús ho prenen gent
que sense necessitat
s'ho pren
per estar més en funció
doncs això és un fàrmac
i deu tenir
les seves conseqüències
de la felicitat
el Prozac
el Prozac ve a ser això
serotonina
inhibidor de la serotonina
inhibidor de la degradació
inhibidor de la serotonina
o sigui
tots els neurotransmissions
al cervell
es destrueixen
llavors
el que fan aquests medicaments
és fer que la seva destrucció
sigui més lenta
doctor Villaomet
crec que l'intentarem enganyar
perquè torni
perquè aquest tema
que acabem d'encetar
és molt important
per un tema de salut pública
més a més
perquè crec que tirem
massa
d'arsenal terapèutic
la gent
massa d'internet
massa d'internet
i massa de pastilles
segurament
jo sí que volia destacar
parlant del Parkinson
el tema del tractament rehabilitador
de l'exercici físic
és molt important
el mantindre
de manera quotidiana
un exercici físic
jo amb això estic d'acord
i potser l'últim
que podria dir
que tots aquests malalts
a la llarga
un tant percent
no molt alt
acaben tenent
trastorns cognitius
és a dir
tenen problemes
de memòria
i avui dia
els estudis que n'hi ha
se sap que un dels medicaments
que va haver
per tractar
la memòria
dels malalts
d'Alzheimer
que és la ribastigmina
va també haver
amb aquests malalts
o sigui que
quan un malalt
emparqui
i s'encomendria
tindre perdó
de memòria
li afegim ja
un altre medicament
perquè el seu deterioro
sigui més lent
i el tema rehabilitador
es fa normalment
a casa
cal anar al centre hospitalari
com funciona generalment?
està en funció
una miqueta
d'aquelles fases
que ha dit el doctor
Guillaumet
de la malaltia
i en funció
de l'estat
d'incapacitat
que té el malalt
jo crec que en una primera fase
es pot fer a casa
si la persona
és disciplinada
i a partir d'una determinada fase
doncs ha d'anar
o amb aquestes fases
ja que es queden rígids
i que entren en fases
de la dopamina
de les fases on-off
que ha dit el doctor Guillaumet
llavors
cal anar
en un servei
de rehabilitació
que t'orienti
i que et faci
una sèrie de pautes
de rehabilitació
Claudia
les persones
que pateixen pàrquins
o alguna altra
malaltia degenerativa
el que dèiem abans
que no es deixin dominar
per la malaltia
que intentin dominar-la
ells
potser
si qui ho diu
com ara nosaltres
no tenim el problema
els sonarà una mica estrany
però potser cal apostar
per això
intentant la mesura
del possible
amb això ajuden molt
les associacions
de malalts
la veritat és que sí
i aquí en tenim una
exacte
aquí també hi ha
l'associació de malalts
de Parkinson
les associacions de malalts
tindrien que estar
més protegides
pel sistema
perquè
no és així
no és així
gastem el diners
amb coses
que no tenen sentit
i en canvi
ens trobem
un gran número
de pacients
un gran número
de malalts
amb demència
que estan
si no deixats
a la mà de Déu
mira ja aniré
ja farem
el que podrem
no?
Jo crec que això
per exemple
tu ara busques
una residència
per un malalt
que té Alzheimer
o un malalt
amb Parkinson
que està
detirat cognitivament
i la teua feina
tens per trobar-la
és una signatura
pendent
que tenim
el tema
de les associacions
de suport
amb els malalts
crònics
justament avui
justament avui
nosaltres a l'informatiu
ja llegíem
una notícia
a l'associació
de familiars
de malalts
d'Alzheimer
una associació
molt veterana
i que ha treballat
molt i força
fan una crida
perquè diuen
que no tenen diners
per continuar
mantenint
el centre de respir
de Sant Pere i Sant Pau
pels familiars
i que tenen
un autèntic problema
de recursos
econòmics
per tirar endavant
l'ajuda i el suport
justament avui
coincideix
que des d'aquesta entitat
doncs
feien aquesta crida
que si no reben
suport i ajut econòmic
realment
hauran de deixar
de donar el servei
que donen
a moltes famílies
i tot sabem
el que suposa
tenir un familiar
d'Alzheimer
a casa
tot això
dels recursos
és molt relatiu
perquè hi ha diners
per un munt
de coses
que si vols
les envien
si vols
ja explicaré
jo una reda de l'altra
i llavors
potser a lo millor
no agradarà
el que dic
però escolta
de diners
sí que n'hi ha
hi ha diners
i li tindria
que haver
d'aquests malalts
perquè no solament
és el problema
del malalt
però el malalt
quan està demenciat
o té una malaltia
neurodegenerativa
pobre
miri
el deixi sentat aquí
està sentat tot el dia
el problema
és pel cuidador
el cuidador
és el drama
de la família
compren?
un malalt
amb una casa
un malalt
amb una família
destrossa la família
completament
llavors aquella família
tindria que tindria
molt més ajudes
és a dir
el que si veu vostès
que diuen
que farem
farem això
farem allò
farem allò
farem moltes coses
però de la veritat
miri
li dic una cosa
no fem res
no es fa res
és tot un caixón d'eó
perdoni
es parla molt
completament d'acord
doctor Guillaumet
oi que tornarà
el doctor Guillaumet?
sí, sí
farem tornar
jo que no torni
no, no
realment
a veure
és un fet
que es pot constatar
jo crec que està en el pensament
de moltes persones
que hi ha moltes entitats
que estan mancades de recursos
per tirar endavant
una feina
que en definitiva
està substituint
a la que probablement
haurien de fer
determinades institucions
sí, sí
moltíssimes gràcies
ha sigut un plaer
ha sigut un plaer
fins la propera