Saludem ja, com cada dimarts a aquesta hora aproximadament,
Laura Picó, bon dia, Laura.
Hola, bon dia.
Víctor Roca, bon dia.
Molt bon dia.
Benvinguts.
Sempre intentem vincular aquest espai
amb algunes qüestions d'actualitat.
No ens centrem en els fets en si,
sinó que partim de la base d'un exemple pràctic,
en aquest cas disortadament pràctic,
i ho posem damunt la taula
per aprofundir una miqueta en el coneixement
que cal tenir sobre el món de les lleis
i l'administració de justícia.
En el cas d'avui, hem deixat passar uns dies prudencials,
perquè som així de prudents nosaltres,
del cas d'aquest jove ciclista
que va ser atropellat per un conductor
i, posteriorment, aquest mateix conductor
va reclamar uns danys a la família del noi que va morir.
A més, com vostès saben,
això va despertar un gran interès mediàtic
i, en conseqüència, una gran indignació social
perquè, dèiem, home, a sobre que ha mort un jove
demana diners, demana una indemnització.
Què diu la llei i què diu, doncs, un cert codi ètic
que no ho ha escrit del que hem de fer?
En principi, aquest home, des del moment
que reclamava una indemnització,
se suposa que això estava avalat per una legislació
que li permetia, en funció dels fets,
de com es va produir l'atropellament.
No tractarem d'aquest cas.
A més, és un cas que encara té alguns serrells
que s'han d'acabar de concretar,
però sí que és un bon punt de partida
perquè no és un cas únic i val la pena
que ho comentem una miqueta, no?
A veure, quan hi ha un mort amb un accident de circulació
i més en un menor d'edat i amb aquestes circumstàncies,
la gent tendim a entendre-ho com una desgràcia
i que sempre és el culpable el que atropella
i la víctima és el...
sempre és el culpable la víctima
i el que atropella i l'altre no.
Hi ha casos particulars, en especial aquest no ho sabem
perquè encara no s'ha esbrinerat del tot,
no hi ha hagut judici definitiu,
però moltes vegades el que passa és que
ja podem parlar de culpa compartida en aquests casos, no?
Llavors, en aquest cas no ho sabem perquè no s'ha acabat,
però segons el que diuen les notícies que tenim,
els pares pretenen contestar aquesta demanda
dient que no només era culpa del seu fill,
sinó que l'actitud del conductor del vehicle,
que a més era un vehicle de gran cilindrada
i molt potent,
va contribuir a la mort del seu fill, no?
No només era culpa del seu fill.
Llavors, a l'hora de reclamar aquests danys,
que ara explicarem que jurídicament és perfectament factible,
quan hi ha culpa compartida això s'ha de repartir.
Hi ha un terme jurídic que és el que a nosaltres ens ocupa,
no fer cap valoració, diguem-ne, ètica,
que és inevitable, d'altra banda, no?
Moltes vegades hem parlat d'altres tipus de situacions,
ja sigui dins de l'àmbit civil o penal,
que dius, home, sí, d'acord, està ajustat a llei,
però des del punt de vista ètic,
com que, diguem-ne, que la sentència
o la decisió que ha pres el jutge
tenia que haver estat una altra, no?
A veure, no hem de oblidar,
i disculpeu per potser el tarannà teòric
que li donaré ara, la frase que pronunciaré,
que les lleis, les normes,
no deixen de ser un reflex d'una qüestió humanística,
és a dir, vinculada a les relacions entre les persones.
I dic això perquè, com molt bé dieu,
aquests debats, com la majoria,
perquè no només accidents amb morts, sinó atracaments,
sinó qualsevol tipus de circumstància,
té una doble vessant.
L'avessant jurídica, l'avessant normativa,
l'avessant legal i l'avessant ètica,
com moral, que no deixen d'estar lligades,
però que no es poden,
sí que es poden desvincular,
però no poden oblidar-se una de l'altra.
Què vull dir amb això?
Un atropellament d'un ciclista.
Evidentment, és una acció amb resultat de mort,
que, com el va dir Laura,
des d'un punt de vista jurídic,
pot comportar moltes,
o pot ser subjecte de moltes interpretacions.
Òbviament, no coneixem en profunditat
aquest cas de l'atropellament d'aquest noi.
No, i que és prou recent com per ser molt prudents, no?
No, a més, no sabem exactament.
Fins i tot, arrel del que dèieu abans,
jo no estic segur si realment aquesta demanda
al final s'ha interposat o s'ha retirat, no ho sé.
Si us sembla, podem partir de la base de casos hipotètics
que podem faular immediatament.
Un ciclista va per la carretera,
diguem-ne, que no porta ni l'armilla reflectant,
no porta cas, què és que dic,
no porta cap de les mesures de seguretat,
que el codi l'hi obliga
i un conductor va per la carretera,
l'atropella i el que deia la Laura,
és a dir, la responsabilitat o la culpa, entre cometes,
fins i tot se li podia atribuir al ciclista,
que no és el cas, o sí, és igual,
però la víctima sempre hi ha tendència,
diguem-ne, a desculpabilitzar-la, no?
Perquè, clar, dius, home,
a sobre que és la víctima,
no li posem, doncs, el llastre de la llei, no?
No, efectivament.
I, com molt bé dèieu,
és facultat del jutge,
a proposta de les parts que puguin haver-hi en un procediment,
el valorar quin tant per cent,
és difícil, és una qüestió abstracta,
però quin tant per cent de culpa,
d'imprudència, de negligència,
pot tenir un conductor i un altre,
o un conductor i un peató.
Parlem de ciclistes,
però no oblidem, per exemple,
de tants i tants atropellaments
que hi ha hagut a la via pública,
a vegades en zones urbanes,
però en una autovia,
per exemple, l'autovia d'Arreus
o l'autovia de Circunvalació de Tarragona,
que travessa zones urbanes...
L'Avinguda Roma, quantes vegades no observem des de la finestra
com es passa d'un lloc a l'altre, no?
D'una manera bastant imprudent.
Per exemple,
és a dir, si aquell peató ha passat
per un lloc habilitat a l'efecte,
si aquell peató ha travessat a la nit,
si aquell peató anava begut,
per què no?
És a dir, pot haver begut
i quedar-se una miqueta d'embelejant-se...
Clar, hi ha moltes vegades
que el conductor no pot evitar la desgràcia.
També hem de valorar, òbviament,
l'actitud del conductor,
si anava molt de pressa,
si anava pel poc a poc,
si realment va respectar la distància,
si l'atropellament es va produir
al carril esquerre, al carril dret, etcètera.
És a dir, hi ha molts factors
que contribueixen a considerar
una culpa compartida o no,
el 50%, el 10%, el 15%,
són factors que s'han de provar,
recordem aquests programes anteriors
que hem dedicat a la prova,
que s'han de demostrar amb testimonis,
gent que hagi vist o viscut aquell sinistre,
i a vegades, moltes vegades,
sobretot amb accidents d'aquesta tipologia
més greu,
pèrits, com vam parlar
la setmana anterior,
reconstructors d'accidents.
És a dir, que en base a tota la informació que hi ha,
tant testifical com de l'atestat o informe
aixecat o realitzat per la policia,
reconstrueixen l'accident
i partint de totes aquestes premisses,
valorar qui ha sigut el culpable o causant de l'accident.
I, malauradament,
i passem potser al plànol ètic,
a vegades pot ser el causant majoritari
el peató o el ciclista
per infringir aquest codi
o aquestes mesures mínimes
que hauria de complir.
En aquests casos, el jutge té molta feina
perquè no només escolta els testimonis,
sinó, com molt bé deia el Víctor,
i ell en va parlar la setmana passada,
els peris reconstructors d'accidents
són molt importants,
perquè a partir de les frenades,
en fi, de moltes altres circumstàncies,
poden elaborar un informe
que a vegades contradiu el propi
que ha efectuat la Guàrdia Civil
o aquí, els Mossos d'Esquadra.
És un cas molt claríssim,
un exemple que posaré,
que és el cas que un conductor va per la carretera
o per un carrer d'una ciutat
i el típic cas d'un nen
que està agafat de la mà de la seva mare
i que perquè qualsevol circumstància
es capa de la mà i atreveça el carrer.
Podríem dir que en aquest cas
el conductor no ha pogut fer res,
però aquí està la feina
tant de les parts provatòries
com del jutge per esbrinar qui té raó
a l'hora de...
I si hagués anat una mica més a poc a poc,
i si en aquell moment estava parlant pel mòbil,
etcètera, etcètera,
perquè potser si hagués anat més a poc a poc
o hagués prestat més atenció a la circulació,
això no hauria passat.
No és fàcil després.
No és gens fàcil.
doncs saber realment
les circumstàncies en el moment.
Estem parlant de trànsit.
Jo no sé si aquest aspecte de la llei,
l'ètic, el que socialment provoca indignació,
no es pot traspassar a altres casos.
Recordo que en van parlar
el famós cas dels joiers Tous,
aquell guàrdia de seguretat
vinculat a la família,
que va també disparar
contra un dels presumptes autors d'un robatori.
I algunes vegades ho hem parlat,
sobretot quan hi ha hagut aquesta onada
que diuen de gent que entra a casa,
que roba de dir
mai facis res a algú que entri a casa teva
perquè aleshores tu pots esdevenir,
diguem-ne,
el presumpte autor d'algun delicte
i no pas aquell que ha entrat a casa teva.
Això també provoca molta indignació.
Podem també traspassar-ho a altres àmbits del dret penal.
En aquest cas, parlem de la carretera,
però en tot cas per no centrar-nos només en la carretera
i poder-ho ampliar a altres camps,
també es podria veure des d'aquest punt de vista.
Efectivament.
És que aquest cas que planteja, Iolanda,
és claríssim un fet que vull exposar a continuació.
En el cas dels Tous,
en el cas de l'atropellament d'un ciclista,
víctimes n'hi ha dues.
hi ha la víctima que porta el cotxe,
hi ha la víctima ciclista,
hi ha la víctima que entra,
que és el que està sent robat a casa seva,
hi ha la víctima que és el que s'emporta un tret a l'esquena
i que es mora.
Aleshores, clar, víctimes n'hi ha dues.
Com dic, sempre n'hi ha una
que s'intenta justificar més des del punt de vista ètic.
Un punt de vista ètic que en aquesta vida
crec que sempre es té que tenir en consideració.
Fins i tot, en certa mesura...
Fins i tot els jutges.
Efectivament.
Però, pensem que la llei, que la justícia...
I amb això no estic dient que la justícia sigui freda
i que apliqui la llei automàticament.
Com era allò?
La justícia és cega per i bé o a la foscor.
No era un títol d'una sèrie o alguna cosa així?
Molt bé.
Doncs un bon títol per el que vull expressar.
Però pensem que tots són persones,
jutges, advocats, tots són persones
i sempre, a més, ja ho he dit abans,
la carrera d'aret és una carrera humanística.
Des d'aquest punt de vista,
a menys així es qualifica, no?
Es té en consideració no només l'aplicació estricta
i l'objectiva de la norma.
Sou de lletres, vaja, sou de lletres.
Sí, però que no som autòmetes.
El que vinc a dir és això.
Però que també és cert
que dintre de la valoració d'un assumpte
d'aquestes peculiaritats o amb aquestes peculiaritats,
sí que es té en compte el punt de vista ètic,
però menys que a nivell social
i aquests plantejaments que es fan de pobra ciclista,
que de veritat que pobra en pau descansi,
però és la víctima i per què l'altre té que reclamar.
El que no sé fins a quin punt el jutge,
que m'imagino que sí,
perquè a vegades hi ha sentències
que creen molta indignació social,
poten discriminar o no deixar-se emportar
per aquesta mena de llinxament mediàtic
que pot haver-hi davant de determinats delictes.
Jo crec que no.
Clar, si a tu t'entra algú a casa,
que això ho hem dit moltes vegades,
la recomanació des del punt de vista legal
per després no tenir problemes
és amagat o fer-te'l dormir.
No facis res,
que estigui la teva vida en perill.
Això moltes vegades s'ha comentat amb la llei a la mà.
Però moltes vegades també,
o sigui, que la gent digui pel carrer
no faci res i no defensis i no tal,
no implica que en el moment que tu et defenses
hagi estat condenat per homicidi, per exemple.
Però no seria el primer i l'últim cas, no?
Sí, però també va haver una absolució
fa potser un parell d'anys
quan va haver aquell...
Un home que el va anar a pallissar, sí, sí.
Doncs aquell home va estar sol
i no sé si el va a pallissar o el va matar al final.
Quan es va defensar,
perquè entrava a casa seva i hi havia el seu fill,
van agredir el seu fill,
el van anar a l'anir amb ell
i ell va agafar una escopeta de casa
i li va donar un tret.
És a dir, tornem a parlar del mateix,
la valoració de la prova en el judici oral
és molt important.
És molt important perquè,
en aquell cas, per exemple,
important la declaració del fill,
important com s'ha produït el tret,
si era a l'esquena, si era de cara,
les lesions que ha sofert la víctima,
en aquell cas del robatori,
i el que va fer el tret, etcètera.
Però tu ho dius, Laura,
és la prova i és el paritatge.
Demà entren a casa teva
i veus que algú, doncs,
estàs amb els teus fills,
algú pot fer mal,
tu no esperes a tenir-lo de cara
i probablement agafis un gerro
o qualsevol cosa que tinguis a casa
i li dones per l'esquena a aquest home.
És que això el jutge també ho valorarà.
I el jutge valorarà
que no estava en perill la teva vida
des del moment que aquella persona
no t'estava encarant amb un arma.
Però és que això pot passar...
A veure...
No, no, és que ho pregunto
perquè no tinc ni idea.
No, no, és que això pot passar...
Imagineu que qualsevol de nosaltres
baixa ara al carrer i anem sol
i ens atraquen
o algun individu se'ns tira al damunt,
doncs, no què sé, pel que sigui,
per agredir-nos o per atracar-nos
o pel que sigui.
I un altre ciutadà de bé ho veu
i el primer que fa és tirar-se al damunt
d'aquest individu o agafar, jo què sé,
doncs, un objecte per defensar l'altre
perquè veu que l'està anat uninant
i pagar-li un cop i causar-li lesions
i denuncien amb aquest ciutadà de bé.
És clar, està intentant impedir un delicte,
però és un presumpte autor paradoxalment
d'un delicte, per exemple,
o d'una falta de lesions,
perquè, insisteixo,
a més, història...
És a dir, els fets,
cada un dona la seva versió particular, no?
És clar, són paradoxes que es creen.
Sí, però en el cas de la casa, està a casa teva.
Però en aquest cas, jo crec que sí,
jo crec que no condemnarà anar amb aquesta persona.
Possiblement, no.
Perquè hi ha diversos temes,
la por insuperable,
quan tu...
La proporcionalitat.
La proporcionalitat.
És a dir,
no és el mateix que entra una persona a casa teva
i tu aconsegueixes reduir-lo
per la raó que sigui
i al cap de cinc minuts
li donis un tret al cap,
no és el mateix
que no que entra una persona a casa teva
també a robar-te
i que en un moment determinat
agafes un gerro i li tiris pel cap
i resulta que, per desgràcia,
li provoques la mort.
Però vosaltres sabeu
que quan hi ha hagut aquesta onada de robatoris
i aquesta mena d'alarma social,
la consigna era
no feu res que encara us buscaréu problemes.
Aquesta era la consigna del carrer.
Però quan tu tens els fills a casa...
Ah, no, no,
després el que faci cadascú individualment...
És una flexió.
No ho pots preveure, això.
Però la recomanació que es feia,
i ho recordeu,
era aquesta.
Truqui a la policia, pim-pam...
Sí, home, clar,
truqui a la policia.
Això ja ho farem, no?
Però aquest estat de necessitat
o aquest por insuperable
que referia la Laura, òbviament...
Sí, per això són tecnicismes
que després davant d'un tribunal
depèn de l'habilitat
de cadascuna de les parts,
la por insuperable,
tot aquest tipus de coses, no?
Tornant una mica...
La defensa pròpia, eh?
Tot això que...
Tornant una miqueta
a la qüestió de l'atropellament,
voldria que tinguéssim en compte
una situació
que també, en certa mesura...
En cas de l'atropellament,
l'home té dret
a demanar els danys
per arreglar el seu cotxe.
Això anava ja.
A més a més,
es produeix una nova paradoxa
i torno a utilitzar l'expressió
perquè no deixen de ser paradoxes, no?
Perquè encara que estigui previst
a nivell normatiu,
a nivell jurídic,
no deixa de ser paradoxal.
És el següent tema.
Un vehicle
que atropella un ciclista,
un conductor,
té una assegurança.
Si no accedeix dels mínims
o si acompleix
les mesures
incloses al clausulat
de la companyia,
és a dir,
si la companyia
accepta aquell sinistre,
la indemnització,
possible la indemnització
del ciclista
o del peató atropellat,
la paga la companyia
d'assegurances del vehicle.
Normalment paguen les companyies
a no ser que hi hagi
doncs una,
bueno, un dolor,
és a dir,
una voluntat de fer-ho,
evident,
o una negligència gravíssima
amb alcoolèmia
que aquell senyor
vagi begut, etcètera.
Normalment,
si no es donen
aquestes excepcions,
la companyia
es fa càrrec
de la indemnització.
Pensem que tot està a la mort
està prevista
a la normativa
i està valorada.
Al revés,
és possible que aquell ciclista,
bueno, possible no,
normalment un ciclista
o un peató,
òbviament,
no té una companyia
d'assegurances
que li cobreixi.
Clar,
per això,
en aquest cas
que estem veient
del ciclista,
probablement,
interpreto jo
del poc
que hem pogut
veure i llegir,
òbviament,
el conductor del vehicle,
al seu dia,
té una companyia
d'assegurances
i si el ciclista,
els seus pares
o els seus sereus
han tingut que percebre
algun tipus d'indemnització,
l'ha pagat
la companyia
d'assegurances
del cotxe.
Amb aquestes
proporcions,
amb aquesta culpa compartida
que hem parlat abans
o el que sigui,
si es té que reclamar
algun tipus
de rescabalament
de dany
per part del conductor
del vehicle,
normalment,
el ciclista
no tindrà cap
companyia d'assegurances
al darrere,
aleshores,
responen
o els responsables civils,
és a dir,
a qui es té que reclamar
la indemnització
són els sereus,
que en aquest cas,
possiblement,
per el que sembla,
seran els pares
perquè,
suposadament,
aquest noi
no tenia fills
per l'edat
i tot això.
És a dir,
que,
torno a utilitzar
la paraula paradoxa,
el ciclista
no té companyia
d'assegurances
que cobreixi
possibles indemnitzacions
i el conductor
del vehicle sí.
Aleshores,
és el que anàvem abans
i és una miqueta
la conclusió
de tot això.
Té dret a reclamar
el conductor
del cotxe?
Jurídicament,
sí.
Jurídicament,
sí.
té dret a reclamar els danys?
Compte,
valorant les proves
si anava de presa,
si anava a poc a poc,
tot això és una cosa
que dono per feta,
és una cosa òbvia.
Ètica o moralment?
I entrem en un debat
més propi
d'altres esferes
que no són pas la jurídica,
que, òbviament,
els que treballem
vinculats al món del dret
no hem mai d'oblidar,
no hem mai d'oblidar,
però que potser
ho tens menys en consideració
que no el propi debat
que genera dintre de la societat.
Remarco aquesta idea,
perdona, Laura,
perquè tampoc es pensin
que nosaltres
o que els jutges
o els advocats
som persones
absolutament deshumanitzades.
No és això.
El que passa
és que, òbviament,
hi ha una norma
que,
en certa manera,
pot entrar en conflicte
amb el debat ètic
en aquest cas
de l'atropellament,
com el cas dels toux,
com el cas de...
Etc.
Sí, molts casos trobaríem.
Sí, sí.
A veure,
en el cas,
per acabar aquest tema,
jo crec que,
en el cas d'un atropellament,
el que intenten
la majoria de les víctimes
o els pares
o familiars,
etcètera,
hereus de les víctimes,
és no tornar a passar
una altra vegada
per la circumstància
de tornar a explicar l'accident,
estar davant d'un jutge,
etcètera.
En aquests casos,
moltes vegades,
no es busquen culpables,
simplement,
es arriba a un acord
amb la companyia,
perquè hi ha uns varems
establerts,
cada any es renoven,
etcètera,
i s'indemnitzen
a les víctimes
i als seus hereus.
En aquests casos,
el que,
èticament,
diguem que
se li retràvem una mica
a aquesta persona,
és que,
per reclamar
20.000 euros,
no sembla,
una cosa així,
s'està volem tornant
a fer passar
els pares
pel greuge
de tenir que sentir
l'accident,
discutir si anava més ràpid,
si anava més a poc a poc,
si va ser culpa dels seus fills
i si no va ser culpa.
Això,
des del punt de vista moral,
però des del punt de vista jurídic,
aquests diners
que aquest senyor,
no, se li han fet aquest dany al cotxe,
els ha pagat ell,
per tant, jurídicament
els podria reclamar.
El que és que,
èticament,
és aquest el problema.
No és per obrir un altre tema,
perquè, a més,
hem parlat ampliament
al llarg dels darrers dos capítols
del tema del paritatge.
Aquest cas,
si no m'equivoco,
es va produir l'any 2004?
Sí, a l'agost.
Han passat quatre anys,
en el cas que s'hagués tirat endavant
la demanda
del propietari del vehicle,
hem de tornar a fer paritatges,
hem de tornar a fer
la reconstrucció dels fets,
aviam,
ajustar-se a la veritat
a través dels paritatges
i la reconstrucció dels fets
no sempre és satisfactori,
perquè no sempre es pot reproduir
fil per randa
allò que va passar.
A veure,
pensem que una reproducció
d'un accident
es tenen en compte,
és moltes vegades
un treball digne
d'un rellotger,
de rellotgeria,
perquè realment
fil en prim.
És a dir,
es té en compte,
com també abans
anticipava Laura,
des de les marques
de frenada,
les circumstàncies
del conductor,
analítiques,
metges que s'hagin pogut fer,
circumstàncies del ciclista,
valoració de testimonis,
l'informe
de la policia
que pot ser més o menys exhaustiu
però que ho recull tot,
marques
a vegades
imperceptibles
a simple vista
en el cotxe,
en el vehicle,
doncs una ratllada per aquí,
una ratllada per allà,
clar,
moltes vegades
òbviament no sabem
si aquestes ratlletes
al cotxe
ja estaven fetes d'abans,
però
s'extreu en una sèrie
de conclusions
perquè,
com sempre,
si no tenim
masses testimonis,
si no hi ha
una testifical,
una prova testifical
claríssima
que hagi dit
sí senyor,
aquest senyor,
aquest ciclista,
com crec que he llegit per aquí,
doncs es veu,
presumptament,
es va saltar un stop,
no?
És a dir,
sortia d'un camí de terra
i a l'incorporar-se
a la via ràpida
es va saltar un stop.
Esclar,
com s'arriba
amb aquesta conclusió?
Hi ha testimonis?
Pot haver-hi un altre vehicle,
un ocupant,
qui sigui,
que hagi vist clarament això.
Si no,
tinc a dir
que els pèrits
reconstructors d'accidents
acostumen a fer,
bé,
són una miqueta...
Càlculs matemàtics,
realment.
Són càlculs matemàtics,
exactament.
A vegades se'n sorprèn,
posaré un altre exemple,
encara que em vagi
una miqueta de tema,
que és el tema,
per exemple,
també sorprenent per nosaltres,
encara que ho vegis
en diverses ocasions,
que és el tema
de les proves
pericials caligràfiques,
no?
Són proves
d'una simple escriptura,
n'extreuen,
no ho sé,
però moltíssimes conclusions
per omplir fulls i fulls
segons el punt de la I,
segons la inclinació
de no sé què,
segons allò,
el trazo,
etcètera,
etcètera.
Aleshores,
d'un accident,
bé,
és una miqueta
un treball de CSI,
salvant les diferències,
perquè tampoc
ens agrada mai
en aquest programa
fer comparatives.
No,
per aquí també tenim
una policia científica,
lògicament.
El que passa és que,
per exemple,
en aquest cas
va haver-hi un atestat
d'al·legoria civil
en què deia
que no es va respectar
l'estop del ciclista
i que anava,
em sembla que
a 15 quilòmetres
més per hora
del que tocava,
no?
Després resulta
que la família diu,
clar,
aquí està el problema,
que hi ha un paritatge
fet de part d'ells,
és el que jo et preguntava,
Laura,
que hi ha,
que va,
en lloc,
ells entenen
que per roderes
i demés
va a 160 per hora,
per tant,
ja no són 15 quilòmetres
més per hora,
sinó 50 o 60 més,
i que,
encara que en tenia
un 0,15
d'alcoolemia,
en realitat
en tenia més,
perquè la prova
l'hi van fer posteriorment,
etcètera,
etcètera,
ja està superant.
Molt important.
No,
és 0,25.
És 0,25,
sí.
Ells diuen que
aquesta prova
l'hi van fer
dues hores després,
per tant,
si l'haguessin fet
immediatament
després de l'accident,
això seria superior
i, per tant,
superaria la tassa
d'alcoolemia.
És a dir,
el que vull dir
és que tenim
un informe
de la Guàrdia Civil
que culpabilitza
gairebé
el 100% del ciclista,
però després tenim
un informe de part
que diu
que això
no és exactament així.
Per tant,
què és important aquí?
El dia del judici
i la contradicció
entre els dos informes.
Els pèrits,
es van fent preguntes
als dos pèrits,
el jutge segur
que està molt interessat,
amb ell també fa preguntes
i és aquí
un jutge
d'extrema conclusions.
És a dir,
no és tan fàcil,
o sigui,
els informes pericials
no sempre són iguals,
que és el que tu deies,
no?,
que la línia
entre quin terror
o no
és prima.
El que passa
és que és el jutge
que ha de fer
la feina
d'esbrinar
quin terror
aquí.
I el que és important
que hagis afegit
el que és l'informe pericial
de l'altra part
en el sentit
que el que argumenta
l'altra part,
la part del jove mort,
no és una qüestió emocional,
sinó que són proves.
Perquè a vegades,
a través,
i així hem de ser
una mica crítics,
els grans titulars,
sembla que els pares
vagin amb una ànsia
de linxament
i no,
els pares el que porten
és un informe
d'un pèrit
reconegut
dient no, no,
els fets d'aquest estat
nosaltres no estem d'acord,
tenim un peritatge particular
que diu
que les circumstàncies
eren unes altres.
Per tant,
allò que deiem
ètica,
justícia,
a l'altra part
també s'està atenent
a la justícia
i a les normes,
vull dir,
en tot cas,
diguem-ne que és l'entorn
el que pot fer més soroll,
no?
Efectivament,
i sempre dic que
torno al tema
d'abans,
òbviament els pares
amb el dolor
que genera
la mort d'un fill,
doncs tenen tot,
bé,
faltaria més,
és que no cal quasi
ni dir-ho,
però tot el dret al món
a fer el crit al cel
i a queixar-se
i òbviament
ells tenen
unes proves
que aparentment
poden
intentar provar
que l'accident
ha succeït
de la manera
que ells diuen,
però des del punt
de vista jurídic
n'hi ha d'altres proves
que poden estar
en contradicció,
que el jutge
ha de valorar,
que feina rai,
que un plet,
un judici,
una vista oral
d'un accident
de circulació,
jo recordo,
per exemple,
alguna vista
d'algun sinistre,
d'algun accident
succeït molt a prop d'aquí
que és la plaça,
o a vegades
la maleïda,
i això que se l'estimem molt,
plaça Imperial Terracó,
que té aquest carril
per circundar
per la part de dintre
i un semàfor
que surt per aquí
i una sincronització
de semàfors
i aquest tema,
jo recordo una vista
en concret
de fa ja uns anys
de que si el cotxe
venia per aquí
i venia per allà,
d'estar molta estona
preguntant molt
exhaustivament
a tots els testimonis
que hi havia,
fins i tot
d'un autobús que venia,
que havia vist
els ocupants,
bueno,
és a dir,
una feina també
que Déu-n'hi-do,
clar,
el jutge,
ostres,
jo he de reconèixer
que feina rai
per poder valorar
si el cotxe venia per aquí
i si el cotxe venia per allà,
és a dir,
que qualsevol accident de circulació
a vegades pot complicar-se.
Hi ha accidents més clars
i menys clars
i que això també
ha d'aplicar-se
al cas del ciclista,
evidentment.
Laura,
alguna cosa més?
No,
volia dir que,
insisteixo,
en la majoria dels casos,
excepte els primers dies
que la gent està,
quan hi ha una víctima,
molt,
molt,
molt enfadada
i molt trista
i vol fer el que sigui
contra aquella persona,
al cap d'uns dies
la gent
el dol el té per dintre
i el que volen
és acabar
el més ràpid possible
amb l'assumpte
i no tenir que tornar
a passar per un judici
on es torna a reconstruir
tot l'accident.
I trobo que
és una decisió
molt encertada
dels familiars.
Sí,
però per una última cosa,
recordem
que en aquest cas,
amb aparència,
sense poder valorar
exhaustivament el tema,
però el que realment,
si és una sentència
condenatòria
o favorable
amb el conducte del cotxe,
els que tindrien
que arrascar-se la butxaca
serien hipotèticament
els pares,
no una companyia
d'assegurances.
Perquè no tenia assegurances
però els ciclistes
no en tenen.
També és una qüestió
des del punt de vista econòmic.
En fi,
ho deixem aquí.
Moltíssimes gràcies,
Laura Picó,
Víctor Roca,
advocats.
Si no hi ha novetat,
ens retrobem la propera setmana?
Molt bé.
Que tingueu una bona setmana
del que queda.
Gràcies.
Gràcies a vosaltres.