Bona nit
Bon dia, benvinguda.
Rafa, com viuen els cristians a Jerusalem?
És una comunitat molt petita, si no ho tinc entès, no arriba a un 3% en quant a religió de la resta de ciutadans?
Potser encara menys d'un 3%.
Les xifres oficials, per a d'un 2,1, pot arribar al 3.
Com ho viuen?
Molt bé.
Millor del que un es podria esperar davant de la situació en la que en aquests moments es troba l'estat d'Israel.
I quan parlem de cristians, jo entenc que la pregunta va adreçada als cristians palestins de Terrasanta.
Perquè, clar, vull dir cristians, n'hi ha molts a Terrasanta i a Jerusalem n'hi ha molts també.
Però els cristians de Terrasanta són els cristians que molts d'ells ja són del temps de Crist.
També important aquest, no?
Cristianisme primitiu, que en vam parlar aquí a Tarragona, no?
Exacte, molt primitiu, molt primitiu.
I viuen en una situació difícil, però jo, més que els de Jerusalem, diria que viuen una situació molt difícil els cristians en general de Palestina.
I és fàcil d'entendre, no?
Jerusalem, en el que els palestins són...
La ciutat és de Jerusalem, que en principi era una ciutat que no els hi tocava als jueus,
era una ciutat que els hi tocava als palestins.
I que l'any 48 en la partició així era.
Però que en el 67 la recuperen en la guerra dels sis dies.
I que en l'any 81, en el Knesset, el Parlament israelià, decideix fer tot a Jerusalem capital eterna de l'estat d'Israel.
Això va comportar una sèrie de dificultats pels palestins que hi viuen, a Jerusalem.
Però els cristians palestins són palestins, però són cristians.
I, clar, què passa amb un cristià que viu, per exemple, a Taiba?
Taiba és un poblet, és l'Efraïm del Nou Testament, l'Òfra de l'Antic Testament,
en el que hi ha una comunitat...
És l'única població en la que tots els habitants són àrabs,
és d'origen àrab, i tots són cristians.
Repartits entre cristians ortodoxes grecs, de ritus iatí i de ritus melquita.
Tenen tendència a viure en comunitats?
A Taiba sí.
A Taiba és l'únic lloc de la Terra Santa en què tota la població és absolutament cristiana.
Estan liderats en aquests moments per un capellà, la Bunarraya, que és un capellà també palestí.
i jo vaig estar fa tres anys, i de tres anys en saps, sembla mentira,
el que pot fer una persona de la gran d'àrea, de la perspectiva i de la humilitat que té la Bunarraya,
que ha aconseguit que els cristians de Taiba tornin a ser, jo diria que ser humans.
Poso un exemple, que una miqueta respon a la teva pregunta.
En els últims anys, en aquesta localitat de Taiba, està a 35 quilòmetres de Jerusalem,
bé, aquests cristians de Taiba no poden anar a Jerusalem.
No poden anar, vull dir, per tant, ens explicàvem...
Tenen un mur invisible?
No, no, és un mur visible, ben visible, per desgràcia ben visible, i cada vegada hi ha més mur.
Sí, sí, van fent, eh, van fent.
Vull dir, es va fer mur.
Doncs, clar, joves de Taiba que ens deien...
És que, clar, nosaltres mai hem estat a Jerusalem.
El drama és que des de Taiba es veu Jerusalem, perquè en el mig hi ha el desert de Judà.
Per tant, a l'horitzó es veu perfectament.
Bé, això, per un cristià, és culpidor.
Però és que, a més, en els últims anys hi ha hagut 90 dones que han tingut un embaràs,
que havia d'acabar en un parc.
Taiba pertany al districte de Ramala, per tant, Ramala és un districte conflictiu.
Per sortir de Taiba es de passar un nombre de seus controls.
23 dones, o els seus fills, havien mort en els últims anys
perquè les ambulàncies no podien arribar a un hospital.
Bé, doncs...
En el mateix cas que els palestins musulmans.
Sí, sí, en el mateix cas.
Viuen exactament igual les restriccions, no?
En el mateix cas.
Llavors, què ha fet la Bonerrat?
Doncs, bueno, ha aconseguit fer un hospital a Taiba.
Per tant, en aquest moment tenim un hospital a Taiba.
Tenim una residència de gent gran, però el mur la va deixar a l'altre costat.
Doncs ara el seu projecte ha estat fer una residència d'ancians.
Tenien oli, perquè bàsicament els palestins són pagesos.
Doncs, clar, quan ell va arribar i tenia l'escola secundària,
la gent els pagava amb oli.
Clar, es va trobar amb 800.000 litres d'oli,
que, com ens deia, clar, l'oli no es pot beure,
i els dos anys es fa malbé.
Llavors, va tenir la iniciativa de crear unes llàncies de ceràmiques,
unes llàncies per la pau,
que funcionen amb oli.
Llavors, amb aquest excedent d'oli que ja no servia,
doncs es va fer aquesta iniciativa.
Que, aprofito per dir que les de Sant Fructuós,
d'aquest any de la jubilar, les llàncies,
les han fet a Taïba.
I, per tant, també l'oli ve de Taïba.
Bé, ell ha explicat això perquè, d'alguna manera,
aquesta és una miqueta la situació.
Vull dir, són ciutadans de segona categoria,
estem en territoris ocupats,
i, per tant, un podria pensar que la solució hauria de ser,
no sé, el combat.
En canvi, continuen mantenint viu l'esperit evangèlic,
lluiten per la pau i creuen en la pau.
És un contrasentit i provoca estranyesa
que parlar de terra santa,
que és un concepte que ha de parlar de pau, d'abonomia,
sigui un territori conflictiu i difícil per viure,
per uns més que per d'altres.
Però Israel és d'una bellesa extraordinària, no, Rafa?
Extraordinària.
Jo soc un enamorat d'Israel.
És un país, o dos països, més igual, eh?
Sorprenent.
Des de la Galilea, com diu la Bíblia,
des de Tanga per Xeva, no?
Des del nord del sud.
Des de la Galilea, per Sant Persamaria, Judea,
fins a arribar al Nègueb,
i des de la plana del Xarón, al costat del Mediterrani,
fins a arribar a la vall del Jordà,
són paisatgers diferents,
però que t'arriben a encisar.
Clar, fins i tot per les persones que són creients,
lògicament, però també per les que no ho són,
diuen que quan trepitges una determinada pedra,
no és una pedra,
és el lloc on va ser crucificat Jesucrist, per exemple,
i que això dota l'espai d'una sensació ben estranya, no?
Sí, però els espais...
Però no només les pedres.
Les pedres són interessants, són importants,
i no seré jo que digui el contrari, que soc historiador.
però a mi, per exemple,
una experiència increïble és el llac de Galilea,
o el llac de Genesaret, o digueu-lo com vulgueu,
que té diferents noms.
El llac és el llac.
Per tant, les pedres,
tota la Terra Santa és un conjunt de pedres,
que algunes es remonten als patriarques,
després van venir els jueus del temps de Jesús,
els herudians,
després arriben els romans,
després arriben els vicentins,
els àrabs xafen tot el que havien fet en els vicentins,
després arriben els perses,
després arriben els creuats,
és a dir, bueno,
hi ha tot un...
És tot un conjunt d'històries que estan superposades.
No només les pedres,
els espais.
El desert de Judea és el mateix desert ara que en temps de Jesús.
però és que el Nègueb és el Nègueb ara
i era el Nègueb en temps de Moïsès
i era el Nègueb en temps de les batalles
que es fan entre els hitites i els egipsis,
per exemple, a les portes de Cadeix.
Ah, no, no, i allà,
i Mahoma va també transitar per allà...
Bueno, clar, és que no oblidem que,
justament, potser el problema principal de Jesuleg en aquests moments
és que per les tres grans religions monoteístes,
el problema és aquell, que s'ha entès per les tres.
Perquè, clar,
allà va succeir, si un s'ho vol creure,
l'episodi d'Abraham i Isaac,
però també el de Mahoma que s'ha endut al cel.
Amb el seu cavall a l'any, no?
Amb el seu cavall, exacte.
I a més l'arcàngel Gabriel va col·locar la mà de munt de la roca...
Estaven tots allà.
Estaven tots allà.
Quina és la primera sensació que se sent
quan un arriba a l'aeroport amb Ben-Gurion,
quan baixes de l'avió?
Què veus?
Què trobes?
Com olora allò?
La primera sensació l'obténs a Barcelona.
Ho dic per si l'hagut he previst anar-hi.
La primera sensació és a Barcelona,
perquè els controls de l'aeroport
són més que rigorosos.
Però més exhaustius que cap a una altra destinació,
si aneu cap a la destinació d'Israel.
Absolutament bastant molt més rigorosos.
És a dir, si algú té la intenció d'anar a Israel,
el primer que ha de fer és entendre que va
en un país que està en alerta màxima.
Jo no vull dir que està en guerra,
perquè probablement ells també pensarien
que Espanya és un país en guerra.
Està en alerta màxima i, sobretot, és Orient.
Per tant, cal armar-se de paciència.
A Barcelona ja l'interrogatori que et sotmeten
és exhaustiu, molt exhaustiu.
On vas? Per què vas? D'on ets?
Portes algú que t'ha donat alguna cosa que no?
Qui t'ha fet la maleta? L'has fet tu sol?
Saps el que conté?
Coneixes a tothom que va amb tu?
On t'anireu? En qui te l'estareu?
És a dir, bé, i arribes al Ben-Gurion
i això, doncs, es pot tornar a repetir.
Clar.
Es pot tornar a repetir i, inclús, en alguna ocasió,
doncs, alguna persona de les que viatgem tu,
doncs la poden retenir durant mitja hora o tres quarts d'hora,
la tenen allà dintre.
Sense cap raó aparent.
No, no, sense cap raó aparent.
I moltes vegades n'has fet cap pregunta.
Bé, per tant, això ja, d'entrada,
t'indica que estàs en un lloc diferent.
La presència militar,
clar, nosaltres, que a més venim d'un país com Catalunya,
en el que ja fa molts anys que no tenim viatjar-s'hi,
doncs sobta, sobta molt.
Però quan surts a l'exterior,
ja notes alguna cosa a l'endent.
Ja és diferent.
Ja és diferent.
Malgrat aquesta presència militar,
malgrat els controls que has d'anar passant
quan vols sortir o entrar d'algun territori...
Exacte, sí, que no obstant,
jo sempre dic que aquesta era la mateixa sensació
que tindrien Jesús i els Deixables
en aquesta època,
o qualsevol grec que vingués de fora,
o un hispà,
perquè el que fan els joves ho feien els romans.
Vull dir, país controlat militarment sempre ho ha estat.
Anna,
què és el primer que et va sobtar,
a banda d'això que explica el teu pare,
d'aquests controls, tot això?
Tu també et devia sorprendre una mica, no?
Jo m'imagino que mai t'havies trobat
en una situació de tanta pregunta,
tant de control, no?
Sí, bastant.
I què pensaves?
Doncs jo pensava que, bueno,
me vaig espantar perquè, no sé,
la sensació aquesta que ets sospitós
o que no t'aparen de fer preguntes,
doncs també, no sé.
A veure si em passarà alguna cosa, no?
Sí.
Clar, però no tenies por,
sabies que anaves a un país
que realment et podia ensenyar moltíssimes coses, no?
Sí.
I després vau anar a l'hotel, m'imagino,
o allà on us hostejàveu.
I quin és el primer lloc que vas anar a visitar?
Al Mont Carmel.
Al Mont Carmel.
I què en sabies tu d'aquest món
o què et van explicar prèviament?
Doncs no en sabia res.
I ara què saps d'aquest món?
Doncs que, bueno...
Alguna cosa, eh?
Sí.
Era un paisatge com a molts, no, Rafael,
que vau anar visitant?
Perquè per una personeta tan jove com l'Anna
és una experiència extraordinària, no, Ana Israel?
Sí.
Clar, és que nosaltres...
Aquest any hem començat per Galílea.
I...
Bé, per Galílea.
De fet, la primera ni la vam fer a Haifa.
És una de les grans ciutats, no?
Sí.
Israel de tres ciutats.
Sí.
T'hi ha tres ciutats que podríem dir importants, no?
Jerusalem seria la ciutat religiosa.
Tel Aviv seria, doncs,
la capital administrativa i turística, d'alguna manera.
I Haifa és la capital del treball.
Clar, és el que diuen que...
Els d'allà diuen que Haifa és per treballar,
Jerusalem per resar i Tel Aviv per divertir-se.
Efectivament, i així és.
I heu fet les tres coses?
No, treballar no, que estàveu de vacances,
però resar i divertir-vos, jo m'imagino que sí, no?
Sí, sí.
A cada cosa, al seu lloc i al seu espai.
Com és Haifa?
Haifa és una ciutat industrial,
amb un port,
és una ciutat que, a més,
té molts records de la segona guerra mundial,
de l'èxit,
la pel·lícula Exodus retraten molt bé.
Sí, sí, sí.
Home, és un dels llocs principals
on arriben els vaixells, no?
Exacte, vull dir,
encara queden alguns vaixells d'aquella època,
que és més com a museu que altra cosa.
S'ha estès moltíssim.
el Mont Carmel,
que és el que limita,
diguem-ne,
la mar,
i després el Carmel, no?
És tota una gran serralada.
I, a més, hi ha una...
Ho dic perquè,
de vegades,
quan parlem sempre de les tres religions,
oblidem que Haifa
és el centre, en aquests moments,
de la comunitat bahai.
Ah, sí?
I, per tant,
els bahais tenen un temple preciós,
vull dir, és...
Però no és una comunitat molt extesa,
amb aquesta mirada occidental
que té Israel, no?,
tradicionalment,
que és més occidental
que no pas orientat.
Doncs Haifa,
en aquests moments,
potser,
jo diria que la part més fotografiada
de Haifa
és justament...
El temple bahai.
Aquest temple bahai.
Perquè, a més,
està esglaonat,
puja fins a una colina,
tot ha jardinat,
és d'un estil oriental
d'aquells que causen impacte.
I després,
bueno,
diguem-ne,
a la part més alta de Haifa
hi ha una residència,
que és l'Est de la Maris,
que la regenten
monges carmelites.
Estava allà des de...
Des de temps immemorial, eh?
Gent que van patir molt, també.
I és una ciutat
que, com que té una part àrab
que pràcticament ha quedat intacta,
doncs,
recorda molt la Mediterrània.
De fet,
és Mediterrània.
El paisatge,
tret de les cases
que poden ser d'una estructura
o d'una altra,
no difereix pràcticament gens
de qualsevol de les nostres ciutats.
a Jerusalem,
una cosa, Rafael,
quan vas pel carrer normal,
transitant,
que no estàs mirant,
doncs,
no vas a veure
cap cosa concreta,
com es veu
el moviment del carrer
entre
israelians,
palestins,
que pugui haver-hi
entrant,
sortint,
en algun moment determinat,
veus que parlin entre ells
per alguna cosa?
O realment,
aquesta separació
política,
històrica,
també es dona
en la vida quotidiana?
Hi ha de tot.
fins al mínim detall.
Sí,
hi ha de tot.
Jo he presenciat
coses molt interessants
a Jerusalem.
És a dir,
quan tu vas amb els ulls oberts
i el cor obert,
veus moltes coses
i cada viatge que fas
aprens coses diferents
i coses noves.
Jo aquest any
en destaco tres.
Destaco,
una,
ens vam trobar
a la tomba de David,
el que es diu
la tomba de David,
històricament
no està massa demostrat
que hi sigui la tomba,
però bueno,
és la tomba de David.
Dos,
ens vam trobar
amb una manifestació
de dol.
De fet,
al principi pensava
que era un enterrament
perquè els planys,
els crits,
doncs,
tornem a entendre
que era un enterrament.
Després vaig parlar
amb una de les dones
i em diuen
no, no,
nosaltres som dones israelianes,
mares i dones de soldats
o germanes de soldats
i el que fem
és que plorem per Israel
perquè aquesta situació
no pot continuar.
Hem d'aturar això,
hem d'aturar la guerra,
hem de voler la pau.
per tant,
va ser molt impactant.
Plorem per totes les víctimes.
Plorem per totes les víctimes.
Plorem perquè s'acabi la guerra.
Després vam trobar
una altra manifestació
de les Women in Black,
de les dones de negre,
que fa molt de temps
que lluiten
i que estan a favor
també de la pau
amb els palestins.
I després
vam trobar-nos
amb una concentració
a la plaça de l'Ajuntament
d'un grup d'ortodoxes jueus
que...
Amb els seus tirabuixons
característics...
Sí, sí, sí.
Les Biblis a la mà
que es repetien
doncs que...
Van fer memòria
des de la destrucció
l'any 70
del temple de Jerusalem
pel general Tito
fins a arribar
als nostres dies,
en un pla reivindicatiu
dient
aquí nosaltres
som els humils
que hem de ser-hi.
Em va bé
amb aquesta música.
Sí,
perquè és una música
que aquesta
justament
la vam veure
compartida
entre dues persones,
dos empresaris
israelians,
un jueu
i l'altre palestí.
Íntims amics.
i continuen
seguint-se amics.
Molt a prop
de Jerusalem
hi ha una ciutat
petita
que es diu
Neve Shalom
en el que hi conviuen
des de fa temps
jueus
cristians
i musulmans.
Tots
israelians.
Caldria pensar
si tenen una renda
més o menys raonable
per viure
més o menys bé.
Perquè la convivència
també pot venir
molt partit.
Sí, clar, clar.
Doncs pensem
que un israeliat
té una renda
per càpia
que està en 17.000
i alguna cosa,
mentre que un palestí
la pot tenir
al 900
i escaig.
No.
Això és
absolutament
infumable.
És més,
des de la creació
del mur
els problemes
cada vegada
són més grans.
Pensem que,
per exemple,
un palestí
de Bethlehem,
cristià o musulmà,
més igual,
que hagi de treballar
a Jerusalem
només s'ho pot fer
amb un permís especial,
ha d'anar
a determinades hores,
ha de tornar
a dormir
a Bethlehem
i, bueno,
doncs clar,
això és una situació
d'una persona
que ha viscut
un territori ocupat
i és una situació
de presó.
De fet,
és una presó.
Amb l'inconvenient
que, clar,
pot arribar un moment
en què,
quan tu vulguis sortir
de Bethlehem
per a treballar a Jerusalem,
te trobis
que no et deixen sortir
perquè han tancat el mur.
Això, doncs,
ha provocat
que persones
que inclús tenien,
vull dir,
ja no estic parlant
del treballador
de la construcció,
del pagès
que va haver,
no, no,
estem parlant
de professors
de la Universitat
de Jerusalem,
de professors
d'institut,
de col·legis,
d'ambocats,
d'enginyers,
que, clar,
suposo que la vuitena vegada
que no han pogut sortir
de Belén,
doncs l'han pres
i, t'escolti,
mire,
no ens interessa.
Hi ha col·lectius
que viuen
en una pobresa extrema.
Sí, exacte.
El que passa
és que jo,
si alguna cosa
he tret
com a ensenyament,
és que és molt difícil
posicionar-se.
en principi,
doncs em podria dir,
bueno,
doncs, clar,
jo soc propalestí
i, per tant,
els d'Israel,
doncs,
ho fan molt malament,
són els nazis
de la nostra època,
això és molt perillós.
Perquè el problema
és complex
i a les dues bandes
segurament
també tenen raó.
Jo recordo
fa tres anys
un soldat israelià
que em deia,
sí, sí,
però és que vosaltres
a Tarragona,
quan aneu a un restaurant
no heu de mirar
enrere
a veure si hi ha algú
que es vulgui
col·locar una bomba.
o quan els sirians
m'han amenaçat
per cinquena vegada
que els tallarien
l'aigua del Jordà
i que els deixarien
sense aigua,
doncs, bueno,
també es pot explicar
que vulguin controlar
els dels volants.
Sí que al posicionar-se
probablement
un s'ha de posicionar
per les víctimes
i els que pateixen.
Exacte,
no,
jo crec que s'ha de posicionar
per la pau.
Segurament,
aquesta és la clau.
Anna,
què tal el menjar?
Bueno.
Sí?
Què tal?
A veure,
com es menja allà a Israel?
Home,
si t'agraden molt
les espècies
i el menjar així
una mica picant,
doncs molt bé.
Que no és el teu cas?
No.
Ja m'ho penso.
Què menjaves?
Algun plat
que et crides l'atenció?
Dolços,
per exemple,
els dolços sí que són bons,
no?
Bé,
els dolços no van menjar gaires,
però algun cop sí que van menjar
flam o coses aquestes que això sí que és més...
Però un menjar que sí que ja no el vull tornar a menjar
d'aquí un temps
és el pollastre amb arròs.
L'arròs i el pollastre
es repetien molt,
molt.
De massa especial,
no?
No,
o sigui que...
Ah,
que us posaven moltes vegades.
Sí,
moltes vegades.
Sempre pollastre amb arròs,
molt nutritiu...
O pollastre amb una altra cosa
i arròs amb una altra,
però...
És la base de la dieta,
pràcticament.
Sí,
però ho sent molt bé.
Bé,
no,
clar,
és orient.
Per exemple,
clar,
l'humus no li agrada massa,
però clar,
és que l'humus...
L'humus forma part de la dieta.
Forma part de la dieta,
no només d'Israel,
d'Israel,
de Palestina,
del Marroc,
de Tunísia,
de molts llocs,
no?
A mi m'encanta.
D'altra banda,
és un menjar
molt sa.
Sí,
sí,
i tant,
és el llegum.
Exacte,
i els productes,
productes de l'horta,
tomàquet,
fruites variadíssimes.
Bé,
per una noia occidental
de 13 anys
costa més.
Ara,
una noia occidental
de 13 anys,
de 30 o de 50,
el que deu al·lucinar
és posar-te al mar
i sorar.
Això sí.
Mira,
mira quina cara
se li posa a l'Anna,
eh?
Com va ser l'experiència
del Mar Mort?
Doncs molt estranya.
Com va anar la cosa?
Vas arribar allà,
tu ho havien explicat,
m'imagino,
però és el que li passa a tothom,
que no s'ho acaben de creure.
no?
No.
I aleshores,
com va anar el tema?
Doncs,
bé,
vam arribar a la platja
i quan començaves a entrar
l'aigua ja la notaves
molt calenta,
cosa que ja,
doncs,
és estranya
perquè el veus blau al mar,
però l'aigua està bullint.
I després,
també,
una cosa que em va sobtar
és que a la sorra
hi havia pilotes de sal.
Ah.
O sigui,
boles
de sal.
I després,
quan comences a entrar,
que l'aigua ja et cobreix,
doncs,
pel melic o així,
doncs ja notes com una força
que t'empenya
a quedar-te fent el mort.
I això,
no sé,
és una...
Impossible,
abossejar allà.
No.
Per molt que ho intentes,
no hi ha manera,
eh?
Exacte,
i a més l'aigua,
l'aigua pica als ulls.
Clar,
tanta sal.
i no sé,
és que és una sensació
que per molt que ho intentis explicar
no es pot.
Per què?
Rafa,
ja me la imagino,
quedant-se absolutament
com ens quedaríem qualsevol de nosaltres,
no?
Sí,
sí,
perquè a més la textura és oleosa,
té molta densitat,
hi ha més oxigen fora de l'aigua
que l'aigua.
Ho ha dit bé,
és inexplicable,
ho has de viure.
Home,
més o menys ens has deixat
que ens fem una idea,
eh,
Anna?
Vas comprar algun record,
algun souvenir,
per portar els amics o la família,
què et vas comprar?
Doncs,
una petita torà.
Ah,
sí?
Sí,
bé,
molt petita,
i després,
també,
em van regalar una hamsa,
que és una mà,
que simbolitza,
que és la mà de la vida.
Ah,
sí,
mira,
la portes penjada.
Oh,
és molt bonica,
eh?
I després,
doncs,
aquesta té dintre la high,
que és la lletra,
bueno,
la primera lletra,
que també,
doncs,
simbolitza com la vida,
i d'una manera,
com la vida,
com,
simbolitza com la sort.
Ahà.
Llavors,
doncs,
és una cosa típica d'allà,
també,
i,
bueno,
doncs,
això,
em van regalar això,
i després,
també,
vaig comprar,
una,
un altre,
un clauer,
també,
amb l'estrella de David,
i una menorà.
Què és una menorà?
És una,
com un canal obra,
de set braços.
Ahà,
Déu-n'hi-do,
eh?
Doncs,
sap comprar, eh?
Sap agafar les coses,
aquelles característiques,
que poden definir el record d'un viatge,
però el record més important,
jo m'imagino que el tens al teu cor,
al teu cap,
de viatjar amb la teva família
a un lloc com Israel.
Sí.
La sensació que t'has portat,
tornaràs,
si pots?
Home,
sí.
Sí?
Per tant,
és que el viatge ha estat profitós,
no?
Sí,
a més,
aquest any,
clar,
hem anat a tota la família,
amb els meus fills grans,
la Nora,
la jove,
i no ha pogut venir la nòvia del mitjà,
però,
bueno,
també l'en tinc el present.
per tant,
és un viatge que quan ho fas amb família,
doncs,
és diferent també.
Tornaràs,
no,
Rafa?
Sí,
sí,
torna a repetir,
sóc un enamorat d'Israel.
I de la seva gent,
ja has deixat amics,
ja?
Sí,
sí,
ja els teníem,
però,
i a més,
amics de tota mena.
Vam tenir una conversa molt agradable
amb el pare Vítore,
no sé si us recordeu,
va estar aquí a Tarragona,
sí,
quan es va fer el...
El vicari de la custòdia,
és el vicari de la custòdia de Rassanta,
no?
Perquè,
clar,
increïble,
no?
Són resistents,
els franciscans allà,
són uns grans resistents.
I a més,
hi ha una cosa que molta gent ignora,
vull dir,
són excel·lents arqueòlegs.
Sí.
Per exemple,
el pare Bagati,
que va ser mestre del Museu Joan Magí,
de Sant Pere i Sant Pau,
que és qui ens portava en aquesta ocasió,
no?
Doncs,
el pare Bagati,
penso que va ser l'únic arqueòleg
que els musulmans van cridar
quan es va excavar a les mesquites,
vull dir,
un franciscà va anar a un lloc musulmà.
És allò que dèiem,
que al final,
la gent fa una cosa
i l'altra política en fa una altra.
Sí,
escoltant,
recordeu que l'any 48,
entre palestins i jueus,
no hi havia problemes.
Vull dir,
la gent que convivia,
vull dir,
el problema realment va venir
quan les potències exteriors
van fer de Palestina
un camp de batalla.
Rafael Muñoz,
inspector d'ensenyament amic
d'aquesta casa,
per sobre de tot,
això és des de la vessant professional,
t'agraïm moltíssim que hagis vingut
perquè a més,
acabeu d'arribar pràcticament,
oi és un viatge
que he acabat de fer,
fresquet,
fresquet,
i amb aquesta il·lusió
i aquesta morenó
que portes a sobre,
que ja es nota
que vens d'un país que...
Home,
hem fet 1.500 quilòmetres per Israel,
eh?
No està gens malament.
Déu-n'hi-do.
Rafael,
Anna,
encantada que hagis estat aquí a la ràdio,
molt bon dia,
gràcies.
Les deu les notícies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.