Una versió molt reduïda, la del temps del cinema,
avui al matí de Tarragona Ràdio, versió curtmetratge, podríem dir.
Saludem ja a David Serra. Bon dia, David.
Bon dia.
Juanjo Ferrer, bon dia.
Bon dia.
Víctor, el tenim viatjant en els seus temes, com sempre.
És, diguem-ne, el col·laborador cinematogràfic itinerant.
A vegades hi és, a vegades no hi és.
En fi, la veritat és que és un compromís professional que tenia
i no pot estar entre nosaltres avui.
Tenim poc temps i moltes ganes d'explicar coses.
Abans d'entrar en el que és la cartellera,
explica'ns què has fet aquest matí, David.
I no és un tema privat, és que és molt xulo el que ha fet el David avui.
Bueno, del director de la pel·lícula de Els últims dies del Mundo...
La que protagonitza, Sergi López.
Sí, efectivament.
I l'Aimerick, aquest actor francès que ha sortit a la pel·lícula
de Quanto no es soles, que és el dolent de la pel·lícula
i que el va entendre aquest a Tarragona amb presència viva.
I bueno, ha vingut una part molt petita de l'equip de producció de la pel·lícula
avui, precisament, amb un únic objectiu,
que era agafar el soroll real de l'alarma química
que ha hagut aquest matí de la simulacra.
Clar, el simulacra de les sirenes del pla secta,
diguem-ne que és un so real que servirà per aquesta pel·lícula.
I han vingut a enregistrar-lo.
Exacte, i hem de carreir els voluntaris de govern civil,
o sigui, l'equip de voluntaris, perquè hem estat fent el suport
i fins i tot hem arribat a comptar amb el suport dels bombers de Tarragona
per poder captar absolutament tots els sons amb tota la dimensionalitat espacial,
perquè és molt complicat això del son directe.
I aquest home, que és el Pierro Encantador,
que ara està prenent sons de la part alta de Tarragona
per la seva web, que té un banc de sons de tot el món,
doncs, bueno, amb la seva dona i la seva família,
bueno, hem estat fent de Cicerone
per gravar tota la dimensionalitat d'aquesta.
Doncs una experiència ben curiosa.
Quan s'estreni la pel·lícula no només veurem imatges de Tarragona,
d'arreu, sinó que també el so serà real.
Esto del sonido es curioso.
Yo en lo que he ido a grabar, en cortos y tal,
lo que se hace es, tú grabas la secuencia de los diálogos y tal,
y luego grabas ruido de fondo.
O sea, no grabas nada, aparentemente no grabas nada,
pero estás grabando un ruido de fondo que estás acostumbrado a ir
y entonces lo das, no lo oyes, parece que no lo oigas.
Entonces luego se hay que meterlo debajo de la pista de sonido,
de los diálogos, porque si no queda muy artificial.
Se va oyendo vacíos de sonido, entonces hay que poner eso siempre debajo.
El BDEA que era molt important perquè si no es per la verosimilitud
sonora de la pel·lícula, i per ella això és un art.
Tota una experiència, això del cinema, en Déu-n'hi-do,
quan arriba el resultat final.
Comencem a parlar d'algunes de les pel·lícules que s'estrenen,
no moltes, algunes només.
David, no ho sabem, Juanjo i hem estat parlant,
tenim una favorita per la qual apostem,
però anem per ordre.
I us sembla que escoltem una miqueta a veure com sona
la darrera pel·lícula d'Aventura Pons?
Y no vuelvas a llevarme la contraña, joder!
Este es mi mundo.
Mi mujer está muy enferma.
Ha sido ella, no, la muy puta.
Me odia, ¿verdad?
¿Qué quieres que te diga?
Sí.
Han llegado unos nuevos vecinos, muy diferentes.
Los hijos traen problemas.
Tú ya has vivido tu vida, mamá.
Y no intentes controlarnos ni amargarnos la vida
porque nos atrevamos a hacer lo que tú no fuiste capaz
cuando eras joven, aunque te morías de ganas.
¡Se los da de mierda!
Te cortaré los huevos del pito
y te coseré el ojete del culo, mariconazo.
La convivencia es difícil.
¡Mamá, por favor!
De lo que le va a dar!
A mí, no.
Quina alegria de pel·lícula, eh?
Quina alegria, mare meva.
Però passant coses bones a la vida també, no?
Déu ni lo.
Què en sabeu d'aquesta pel·li?
Jo, más que de la pel·lícula, seré el director
i no m'agrada nada.
Per tant, d'entrada, no seria subjectiu.
Sí, i no la recomendaría.
Doncs jo, Ventura Pons...
David té coses, eh?
Perquè hi ha coses que li han agradat, de Ventura Pons.
Sí, i alguna vegada se'ls hem parlat.
El que passa és que jo sempre penso
que no està en el mèrit dins de...
El tràiler és molt atractiu
perquè es veu molt potent, molt agressiu, molt morboset...
Molt de marro, però hem de pensar que el sostrat és teatral.
Doncs estem parlant d'un text del Sergi Belbel.
Exacte.
I jo penso que aquí és on Ventura Pons
ha trobat el seu filó particular.
O sigui, ja s'ha pogut dir, d'alguna manera,
reaprofitar el material teatral i dramatúrgic
de grans autors del teatre del nostre país
i s'ha acabat convertint aquestes peces teatrales
en peces cinematogràfiques.
Algunes amb millor fortuna que d'altres.
Jo, de totes maneres,
tampoc és que sigui un dels meus directors de capçalera.
Ves al control, jo penso que Ventura Pons
ha acabat fent una miqueta...
Una mica com el Woody Allen.
Han acabat agafant-se d'un tren...
Sí, se van a les distàncies...
Juanjo, Juanjo, Juanjo.
No, no, per favor, Juanjo, no, no.
No em peguis, sisplau.
I mira que no m'he gustat odiar-les, tampoc.
Però, bueno, Forrestés té un atractiu.
Tenim el Sergi Pera com a actor principal,
que em sembla que és la seva primera aventura cinematogràfica
i Analizaran, que és una de les grans...
Gran actriu.
Juan Pera, exacte.
És l'Analizaran, que és una grandíssima actriu
i que penso que tot el pes de la funció dramàtica,
que a vegades és una història de la família al llarg del temps,
recau sobre aquests dos grans actors
i que, bueno, és una pel·lícula que segur que tindrà els seus defensors
a ultranza, i jo no soc un entusiasta.
Molt bé.
Aquells que no vulguin desgràcies,
aquells que vulguin allò, doncs, riure, passar-ho bé
i tenir una excusa per tornar a veure els personatges de Madagascar,
també estrenen en Madagascar 2.
Mòtor.
Listo.
Cafetera.
Lista.
Cinturones.
Soltar.
¡Nueva York!
¡Allá vamos, nena!
Capital, se acaba el combustible.
No mires, muñeca.
Puede ser espeluznante.
Es más divertir si levantas los brazos así.
¡Despliegue!
¡Huala!
¿Dónde estamos?
En San Diego.
Esta vez estoy seguro en un 40%.
Creo que es África.
¡Jao!
Os traemos solo felicidad y saludos.
Perdón.
¡Hola a todos!
¡Ha llegado vuestro ley!
¡Morís!
Creo que les gusta mucho.
Previsible, però imagino que es tracta d'això justament que sigui previsible,
de passar una estona esbojarrada, divertida, amb aquests personatges, no?
Sí.
A veces está bien que las cosas sean previsibles.
Clar.
Sí.
Sobretot si es per passar-se bé, és que penes i drames les justes, no?
És una película que a mi, en el seu moment, la primera versió, no em va entusiasmar.
No va ser de les pel·lícules que més vaig disfrutar en família, perquè les pel·lícules
les veus ben acompanyat.
Però he de dir que té un rotllet que a mi m'atrau, que és una mica de Hermanos Mars.
O sigui, és molt delirant.
Sí, el lloc molt esbojarrat.
Sí, i és una part de...
Per dir-ho una manera, han apostat per una part des del punt de vista del guió que apunta
cap a l'absurd i això la fa el més divertit és que com més absurda és la pel·lícula,
més bé funciona.
La part és que si te das cuenta son todo.
És la productora dels DreamWorks.
Sí.
Són todos sus personajes típicos de toda la vida, pero con otra forma.
Exacto.
Por ejemplo, el león equivaldría a Shrek.
Exacto.
La cebra de Madagascar equivaldría al burro de Shrek, también.
Sí, sí.
De hecho, es que son los mismos personajes.
Però, Juanjo, els estereotips també els teníem al cinema de Disney.
Sempre la estructura era la mateixa.
I funciona.
I funciona.
El bo, el llest, el dolent, el tontet, el que fa les bromes, però hi ha aquesta gran fidelitat.
No, no, però, de hecho, es como si utilizaran el mismo actor.
Aunque sea animación, es utilizar el mismo actor y ponerlo en otro papel.
Clar, a més tenim que el doblat ja fa molt i hi ha el que és la versió original, els actors,
hi ha determinats actors que es dediquen bastant a això i aquí també passa que els propis actors,
aleshores, els personatges els identifiquen molt.
Que yo creo que está hecho a propósito, porque en el cine de animación japonés también lo hacen.
Sí.
En Chihiro, y en La princesa Monoke, y en El castillo Ambulante, son todos los mismos personajes,
pero en diferentes papeles.
És curioso, és veritat, aquesta apreciació que ha fet Juanjo.
Sí, sí, són como actores famosos que les van contratando para otras películas.
Tens raó, sí, sí, com si fos...
O ves una reflexió interessant.
És una reflexió xula, eh?
Ja la treballarem una mica més.
Déu-n'hi-lo.
Tenim poc temps i hi ha una pel·lícula que no hem vista perquè l'estrenen avui,
que la veritat apostem.
D'entrada, el que hem llegit d'aquesta pel·lícula,
la primera impressió que a mi m'ha fet és que existíem a l'estrena d'una pel·lícula original,
diferent, utilitzant les paraules del David necessària,
i que pot ser un exercici, en molts diaris, allò, amb una certa credibilitat,
la recomanen sobretot al públic adolescent i al públic adult.
Però al públic adolescent pel que té de pedagògica en el sentit positiu de la paraula,
no de tostón, que diríem.
Laola.
Sí, bueno, ya lo más interesante es conocer un poco la historia.
Trata...
Bueno, antes de explicar de qué va la historia es cómo empiezan los hechos reales.
Tres minutos y mich, ¿eh, Juanjo?
Sí, vale.
Un profesor en California le preguntan cómo es posible que en los nazis,
o sea, que en Alemania pasara todo esto.
Entonces el profesor dice que por ignorancia y tal, lo que sea.
Pero la gente, sus alumnos no se lo tragan.
Entonces hace la prueba, convierte a su clase en una sociedad con unas normas muy estrictas,
les hace formar una unidad, ir uniformados, tener símbolos.
Luego, aparte, los alumnos empiezan a crear más...
Una simulación de l'autocracia más absoluta, ¿no?
Sí, hasta que se vuelven realmente nazis.
Se van denunciando entre ellos.
Pero ya no es un ejercicio de clase, ya lo asumeixen.
Sí, sí, lo tuvieron que cortar y tal, pero empiezan a acosar a los que no les parece bien,
a los que no llevan la camisa blanca, que era el símbolo que tenían que llevar.
Bueno, entonces ahí se lia, se lia a parda, como decía...
Fins i tot el profesor també es veu immers en aquesta història, tinc entès, ¿eh?
Sí, sí, bueno...
Que son fets reals, ¿no?
Sí, sí, son hechos reals.
Es verídico.
Y entonces llega ahora un director alemán y le gusta esa historia y lo traslada a Alemania.
Sí, sí.
Basado en esos hechos que ocurrieron en California.
Y la gente, la verdad, es que ha salido del cine alucinada, ¿eh?
Jo, pel que tinc entès, van ser uns fets reals, que d'aquests fets en els seus dies va fer una novel·la
i que de la pel·lícula s'aposta més als fets reals que no pas a la novel·la.
Sí, sí, sí, és el que he sentit dir.
Sí, sí, és el que ha trasllat més que aquí.
Jo no l'he vist, la pel·lícula, i realment he sentit parlar molt d'aquesta pel·lícula.
De fet, la revista Calles del Cinema va dedicar un especial per parlar,
gairebé un monogràfic, d'aquest experiment audiovisual i experiment real.
I la veritat és que la pel·lícula promet, i el fet que estigui a Tarragona,
és una oportunitat fantàstica de veure una d'aquestes pel·lícules
que no sé un moment haguessin dit, aquestes de les que no arribarà,
precisament per allò que té d'arriscat i necessari.
I aquest experiment de règim autoritari trasllat al món de les aules,
doncs jo penso que ja té un punt de fascinació.
Sembla, alhora, terrible, però necessària.
Una pel·lícula que pot ser molt interessant, no?
Aquelles coses inexplicables que dius,
però com és possible que una societat arribi a tal...
Doncs mira si és possible, vull dir, i no és tan difícil com sembla, no?
No, no, tenim una...
Tota una estratègia.
Sí, mucha gente dice que la tendrían que poner en todos los institutos, y bueno...
Bé, doncs els pares, donem dinerets als nois, adolescents a casa,
perquè vagin a veure-la, en tot cas, eh?
Mira, aquest cap de setmana et convido al cinema si vas a veure aquesta pel·li.
Fins i tot en família pot ser una escàsia interessant.
Sí, però als adolescents és difícil anar al cinema en família, eh?
La teva filla encara està a l'edat que pots anar amb ella,
d'aquí uns anys oblida tant.
Ho sé.
Nois, Juanjo Madagascar i La Ola, estaràs una mica dubtós, no?
No, La Ola.
La Ola.
La Ola, La Ola.
Tu, La Ola?
Sí, aunque yo también iré a ver una de vikingos y extraterrestres.
Ah, sí, quina, ràpidament, recordem-la.
Té bona pinta, també, d'aventures, no?
Té pinta d'aventures, sèrie B, en tot cas,
però que a mi ja me fa molta gràcia,
perquè em porta al temps del còmic
i aquelles portades fantàstiques del Zona 84,
revistes com el Tòtem,
i penso que pot ser una pel·lícula una mica camp per l'argument,
però interessant, sense cap a veure.
Un extraterrestre que ha llegat a la Tierra en l'època dels vikingos.
El David ens queda amb el cosí germà de l'Olaz,
perquè ens debo dir Olaf, algun dels personatges, segurament.
I Juanjo i David, moltíssimes gràcies per haver vingut,
per la vostra paciència de l'espera,
perquè el plenari s'ha allargat una miqueta,
i la propera setmana ens la trobem amb temps real,
aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Moltíssimes gràcies.
A vosaltres.
Gràcies a ti.