El matí de Tarragona Ràdio.
Dos minuts i mig, un quart d'una del migdia.
Com cada divendres, aquesta hora,
temps per conversar una estoneta.
Amb David Serra, bon dia, David.
Bon dia.
Víctor Navarro, bon dia.
Bon dia.
Juanjo Ferrer, bon dia.
Bon dia.
Conversar del que convingue,
però fonamentalment aquest espai està pensat
per parlar del món audiovisual, del cinema,
de les pel·lis que s'estrenen a les sales tarragonines.
I també diguem que estem fent com una mena de curset,
jo no diria accelerat, sinó més aviat relaxat,
sobre tot el que és el món del videojoc.
Comencem parlant de les pel·lícules,
del que s'estrena aquesta setmana.
Heu vist alguna cosa?
Teniu referències?
Doncs sí.
El que passa és que jo,
de la que volia parlar, preferentment,
perquè pensava que era la estrena de la setmana,
podem nombrar-la, perquè no tenim...
Ja saps que moltes vegades ho comentem,
que sapient de qui és la pel·lícula
pots preveure, en certa manera,
quina és la qualitat del film en qüestió.
I la pel·lícula de la que volia parlar,
precisament, és la pel·lícula de l'Isabel Cuixet,
que és l'Elegi.
Elegi?
Em penso que podem escoltar un petit fragment d'Elegi.
d'Elegi a l'Elegi a l'Elegi
amb una llàrane viola de rost...
I és una de sus Reportes,
no ho d'Elegi a l'Elegi
que la pel·lícula estigui des ionitzada,
una persona tan encantadora
que el'digui de la mena,
si鑑 d'Ele legiana,
ти emiguis en reguatament,
tot com mort la translate.
Ben d'Elegi
és més es doti que jo
Sabes una cosa, eres una obra d'arte, una autèntica obra d'arte.
Bueno, hay muchas cosas que aún no sabes de mí.
Clar, a mi Ben Kisley és que em torna boja.
No m'estranya.
Sí, però té una trajectòria ara una miqueta irregular, eh?
Va sortir una de les pitjors pel·lícules de...
Bueno, es va triar una de les pitjors pel·lícules de la història,
que és Blood Rain.
No l'he vista.
No la vegis.
És d'un director alemany que es diu Uwe Vol
i la gent ja l'està votant com el pitjor director de la història
i a més s'està encarregant d'adaptar franquícies de videojocs al cinema
i cada qual pitjor.
Però que dolent que ets.
Però aquí tu creus que estarà malament Ben Kisley?
Jo l'he veu de senyor Maduro estupendo.
No, però sí que a mi m'encanta Ben Kisley,
però que triï millor, que si necessita pasta,
no sé, que vengui coses a eBay i com fa el...
Jo és que el hombre este Uwe Vol
és que no sé com consigue,
perquè ha aconseguit actores muy buenos.
El peor director de la història consigue actores relativamente buenos.
Michael Madsen, Ben Kisley, consigue gent...
Perquè és el millor la seva especialitat.
Ha fet pel·lícules dolentes.
Paga bé, paga bé.
I t'agafen mal moment.
Tots tenim un preu, eh?
No ens posem estupendos, que tots tenim un preu.
El Michael Madsen li va dir al Ben Kisley
parlant de com era treballar en Uwe Vol
i li va contestar directament, eh?
Mi mujer quiere zapatos caros.
Doncs ja està.
La cosa la tenia molt clara.
O perdo la dona o...
O perdo la dona.
Només hi havia aquesta alternativa.
Doncs jo seré molt ràpid perquè penso que
Isabel Coixeta té tot una penèlòpia cruz guapíssima,
al natural, sense necessitat d'aderezos,
o sigui, les imatges que tenim de la pel·lícula
parlen molt bé.
El substrat literari és de primera categoria.
Estem parlant de Philip Roth,
un llibre que a més he llegit que és apassionant,
que és l'animal moribundo
i que ara es podrà trobar doblement en totes les llibreries.
És una gran novel·la, eh?
És una gran novel·la.
Molt recomanable.
Llavors la pel·lícula jo crec que,
independentment dels que l'agradi,
Isabel Coixeta o no,
doncs una pel·lícula que seria interessant
anar a veure-la sense cap mena de prejudici.
A tu, Víctor, no t'agrada, Isabel Coixeta.
Explica bones històries
i no les explica malament,
però és una miqueta...
No sé.
Adulcorada?
Sí, sí, sí.
Massa...
No és per...
No, no, no, no.
Escolta, a tu, Juanjo?
Pues yo no l'aguanto.
A tu, Pispas, tu no l'aguantes.
A mi m'agrada.
A mi també m'agrada.
Jo, aquí estem empatats.
És massa dolça.
Massa dolça.
Mi vida sin mi,
mirant tota l'estona per com plou i...
Jo, més que...
Molt lírica.
Jo, a això m'agradava.
I no us va agradar,
la de la plataforma de petroli, tampoc?
Sí, però és que, no sé,
un altre director hauria fet una cosa més...
Més dura, eh?
Però no és qüestió que sigui dura,
sinó que sigui directa i creïble.
És curiós.
Jo, és que m'has quedat fent la veu un poco pretenciosa.
Sí, exacto.
És que tu i jo com som com el Bailey's.
Però nosaltres som més antics que napeu, David.
No, no, a veure,
a mi, Isabel Coixet, com a definició,
m'agraden determinades pel·lícules.
A mi també.
Hi ha pel·lícules...
I ja sé què és llegitir-ho,
però és que això del cinema
és com la literatura, com tot.
Les coses estan d'agradar.
Clar, és el primer requisit.
A mi, el modó bar no m'agrada.
I no em cau la cara de vergonya de dir-ho.
No l'aguanto.
El que passa és que amb la coixeta
és que una cosa és ser sensible
i una altra és ser ja pedant.
Sensiblera.
Pedant i sensiblera, sí, sí.
Bé, però aquesta em penso que té una càrrega,
saps qualpotent.
Sí, la veurem, la veurem.
Hi ha carn aquí, no...
Ja ho veurem.
A veure, una altra.
Anwar, escoltem.
¿Vas a llegar en el mismo avión?
Sí.
¿Es papá?
Te recogeremos en el aeropuerto.
Te quiero.
Y yo a ti.
¡Uh, buena parada!
Disculpe, ¿el señor Anwar el Ibrahim?
Sí.
Tenemos un mensaje urgente para usted.
Acompáñenos.
¿Qué pasa? ¿Es de mi mujer?
¿Le ocurre algo?
¿Dónde está?
No lo sé.
¿Qué hacemos?
No podemos retenerle aquí.
Metedle en un avión.
¿Quién está allí?
Douglas Freeman.
¿Sabrá ocuparse del asunto?
Así que se quedará a observar.
Lo que hacemos es sagrado.
Salva nos vidas.
Té buena pinta.
Sí que té buena pinta.
Juanjo, el doblatge del señor recas de rusa o alemán.
T'ho dic perquè aquestes coses t'hi fixes molt.
Una mica patillero, eh?
Sí, da rabia.
Molta, no?
Versión original, a saco.
Sí, no?
No queda otra.
Es una pena no tener aquí cines que podamos ver las películas en versión original
porque hacen unos estropicios doblando las que es lamentable.
Tu saps que portava molts anys, tenim aquesta batalla gairebé perduda,
però nosaltres insistirem en que realment la versió original tindria que tindre la seva sala.
Sobretot perquè hi ha un públic.
És a dir, les pel·lis les has de projectar doblades i en versió original.
I cadascú que tria.
No s'obliga ningú a res a veure-les en versió original.
Però, home, ni que sigui una sala, de totes les que hi ha, en versió original, no?
Sí, aunque sea poca gente la que ve las películas subtituladas,
o que estáis dispuestos a ir al cine a ver una subtitulada,
aunque siendo pocos, si hay pocas salas, se pueden llenar perfectamente.
Rápidamente, lo que pasaba en los Oscars, cuando estaban a Ramón y Cajal,
doncs había una sala que van tindre que ampliarla,
perquè cada vegada...
Van tenir una sorpresa, sí, realment.
Què tal, aquesta?
A veure, aquesta no l'hem pogut veure.
Do que sí podem dir és que és una pel·lícula que,
com a totes les pel·lícules que tracten temes necessaris,
no ha tingut gaire èxit als Estats Units.
És una llàstima.
De què trata, de què va l'argument?
Cas verídic.
Estem parlant d'un cas que precisament s'ha de donar amb un ciutadà canadén
que va ser segrestat i va estar retingut precisament
en aquestes prissions de la por i tal
per tindre cognoms àrabs.
I que era un ciutadà...
Després va demostrar que, evidentment, no tenia res a veure,
que era un ciutadà respectable.
I aquest cas està vist des del punt de vista d'una gent de la CIA
que en un moment d'una vez replanteja la seva pròpia missió
quan descobreix la llum alada.
Veu la llum a la gent de la CIA.
Bastant irreal.
Bastant irreal.
És la part de ficció de la pel·lícula.
Sí, no, Víctor, això no s'ho creu ningú.
Si em permeteu, jo voldria,
perquè penso que és important,
fer aquest giro d'aquest expedient d'angual
que dic que no l'he vist
per parlar d'una pel·lícula que és
Todos estamos invitados,
que precisament podríem fer el paral·lelisme
perquè Todos estamos invitados
que parla del tema d'ETA,
que és una pel·lícula de Manu Guti Rezaragón.
Recordemos maravillas.
A mi m'agrada molt.
Ja sé que a vosaltres no us deu agradar
Manu Guti Rezaragón.
Ah, cuidado.
Doncs aquesta pel·lícula...
No tot, Víctor, no m'agrada tot.
A mi sí que m'agrada.
T'agrada?
Tot no.
Perfecte.
És que a mi mai m'agrada tot.
Aquesta t'agradaria,
perquè, a veure,
és una pel·lícula que ja tenia ganes
de comentar-la la setmana passada
no vaig poder estar,
que parla del tema d'ETA,
però des del punt de vista de la víctima.
Amb això ja parlem d'una cosa inèdita.
No és fàcil afrontar-ho des d'aquí.
No és fàcil.
La pel·lícula és tota una declaració de principis.
Comença amb un professor
que fa la seva declaració
que ell també creu que pot viure
en el país que l'estima
i que, evidentment,
es converteix en un objectiu d'ETA.
Per tant, aquesta la recomanes?
Exacte.
I tenim alguna altra estrena?
és 8 citas.
¿Y si jugamos a algo?
Vale, jo voy con Alfonso.
¿Tú que quieres jugar al teto?
Sí.
Entonces jo també voy con Alfonso.
Vamos a por todas, eh.
Creo que no estamos buscando el mismo, eh.
Uy, pues jo crec que sí.
No.
No, ja te digo, jo que no.
Intercambio de parejas.
Qué interesantes.
Podríamos probar.
Es verdad.
A ver qué tal es que me foge otro que no sé este.
A veure, anem a pams.
I després es diu del cinema espanyol.
I després diu que ens agrada molt
el cinema americà i el cinema britànic.
Home, abans l'excepció honorable
de Manuel Gutiérrez Alagón.
Evidentment.
Però és que aquestes pel·lículetes
és que ja és insuportable.
El 2007 vam treure una pel·lícula
rec que va triomfar a tot el món.
Que va ser un exemple de dignitat cinematogràfica.
Però és que genial.
I tornem un altre cop al cinema aquest
del portero de Quino y Quien Viva
i de tota la collaqueta
i de que me foge no sé quién
i que no sé què és...
Aquest grupet de nens i noies
estupendos, madrilenys...
I el humor de Cacapedo...
I de l'amico que se lo encuentran en pelotas,
que no sé què, tot és sexual.
Otro ejemplo de esto es Los Cronocrímenes.
Es una pel·lícula de...
Se llama Nacho Vigalondo.
Pobrecillo.
Es española
y está ganando un montón de festivales
en Estados Unidos
y está siendo un éxito
y en España no se la estrena.
Recuerda que...
És que només s'aposta...
Ho vam estar amb Nacho Vigalondo a Sitges.
El Juanjo i jo vam estar parlant
molta estona de la distribució
i estava cremadíssim.
De fet, estem seguint el cas molt de prop
i és que no s'estrena.
Ara diuen que el juliol,
però és la tercera vegada
que es va endarrarint
i el Nacho està...
És que tiene que haber alguna trama
detrás del cine español
porque no lo entiendo.
Nacho, des d'aquí, ánimo.
Ánimo, ánimo.
A veure, jo em nego a creure
que les sales de cinema
s'omplin en pel·lícules com aquesta.
Ocho fites o mil més
que fan a la setmana.
Perquè a més és com una factoria
de fer una mena de bodrius
que són com a serials dolents.
Sí, sí.
I a més aquesta pel·lícula...
I per què fan aquestes pel·lícules?
Perquè als cinemes
no s'omplen les sales.
A veure, és una mica el que passa...
Que em diguis Mortadoli i Filemon
ho entenc.
Doncs sí.
Que té la marca Ibáñez
però aquestes pel·lícules
d'aquests nois i noies
que sempre és el matí
el que tu dius
el portero d'aquí no hi ha n'hi va.
És el fenomen de...
Que està a Bonau.
Bé, és el fenomen d'Aida,
és el fenomen de si té vida,
és el fenomen de que...
Però com a seria televisiva
ja fa el seu paper,
no cal portar-ho al cinema
aquest tipus de coses.
El que passa que, bueno,
es tornem una altra vegada
al temps de la caspa directament.
Sí, sí, és caspa, eh?
Jo l'altre dia dèieu
que us estimàveu més
los vingueros
que no passa aquesta.
Sí, sí.
I el problema sea
que muchas de estas pel·lícules
obtienen beneficios
antes de estrenarse.
Absolutamente.
Hablo de las subvenciones.
Por ahí tirar el tema.
Senyor que dona la subvención,
sisplau,
no els hi doni,
diners.
Rec, cronocrímenes,
fins i tot la cuixet.
Sí, sí.
Tenim cinema de debò.
No hem de fer coses com aquestes.
Si en alguna cosa,
estima els espectadors,
no els hi doni més diners
a aquests directors.
Per favor.
És que, a més,
ja guanyem diners solament
sense necessitat de cap subvenció.
Ah, quina drissa.
És la veritat.
Cartellera, alguna cosa més
i passem al món del vídeo ja.
Doncs molt ràpidament.
La Ruïna és una pel·lícula
de cinema fantàstica.
La tinc a recomanar
perquè aquesta l'he vist.
I és tornar una altra vegada
a un cinema de sèrie B
però molt respectable,
amb una por, sincerament,
de còmic dels anys 80.
I després, doncs,
tinc que recomanar,
directament,
recomanaré la pel·lícula aquesta
de L'últim gran mago
perquè m'agrada molt
la Catherine Zeta-Jones.
Per això tenim el pòster
aquí darrere.
Sí, que aquí de vegades
el canvies,
que ja tenia aquí set anys
la Catherine Zeta-Jones.
Fa gran, com tu i jo.
És el més respectable
i, bueno,
una gran decepció
que és la pel·lícula
que jo,
aquí ens podríem
haver brellat
però penso que ens brellarem,
que és la pel·lícula
de Rebobine, por favor,
d'una persona
que és el Michael Gondry
que ens agrada molt
a tots nosaltres.
Els tres, sí?
Penso que sí.
Hi ha unanimitat?
Tu també, Juanjo.
Sí, però penso que
en aquesta pel·lícula
s'ha quedat amb l'acudit
i...
És que és el caprici
d'haver-se criat als 90
i fer conyes amb Robocop,
que és a fantasmes,
però Michel Gondry
ha de treballar
una altra cop
amb el guionista Charlie Kaufman
que és el bon equip.
Han de tornar.
Comença el Rec,
que endemà és la inauguració
la propera setmana,
festival a tope,
45 curtmetratges
que es projectaran a Tarragona
i d'una altíssima qualitat
que venen de festival,
premiats de festivals de Berlín,
de festivals de tot arreu, eh?
De Sandens.
De Sandens també, sí, sí.
Jo estaré tota la setmana el Rec.
El serà el nostre home fort,
jo ho intentaré,
però de totes maneres
he de dir que aquest any
estic molt content
perquè realment
la selecció d'òperes primes
és impactant.
Tenim la crisi carnívora
en la pel·lícula
d'animació en flash
que a més va despertar
amb moltes expectatives
i jo conec
el procés de gestació
d'aquesta pel·lícula
que són gairebé,
t'estaria parlant
de gairebé 8 anys
de l'agenda
del Calico Electrónico
i que portaven 8 anys
intentant aixecar aquest projecte
i que finalment
s'ha convertit en realitat.
Doncs penso que és
una invitació al cinema
de primera línia.
El Festival de Cinema
de Tarragona
tota una setmana estarà molt bé.
A més, han portat també
el seu personatge
que tancarà al festival
que és Pablo Carbonell
que té a més
tota la seva vessant
més de festa,
la nit.
La nit bizarra,
una nit canalla,
absolutament no com l'agua.
Mira quins ullets
se li posen al David.
És la seva nit.
A mi me da pena
perquè no voy a poder estar,
me voy a Londres.
Què dius?
Home, bueno.
Bé, doncs tampoc no...
També és positiu.
Home, és un bon canvi, eh?
Sí.
Sí, però si hubiese sido
en días diferentes
si hubiese sido mejor todavía.
Clar que sí.
Super Mario Bros
és l'estrella convidada
al temps dels videojocs.
tenim una miqueta de so
que ens ha situat.
A mi, Mario.
Màquines curabutxaques.
Qui no coneix aquesta música?
Qui no la coneix?
Oh, és horrible.
És el nostre personatge
de la setmana.
És el lampista.
Sí, sí.
Mario.
És la gran icona
dels videojocs.
Sí, senyor.
No hi ha ningú
en tot el món, no sé,
però a Europa i a Amèrica
no hi ha ningú
que no conegui Mario.
Abans li hem preguntat
a Jordi Sorinyac i a Lluís Comas.
Vosaltres sou de Mario
o del bitxo aquell?
Pac-Man.
Ah, així, aquest mateix.
Jo soc Pac-Man.
Jo de ningú.
El Sonic, el Sonic, el Sonic.
Ah, bueno.
El Juli pensa
que anava més en darrere.
Jo ni Sonic ni Mario.
De hecho, Mario
me ha dado siempre mucha rábia
la voz y tal.
Reconozco su mérito
y reconozco el mérito
de que hoy en día
y ya desde hace años
a los niños les preguntas
quién es Mickey Mouse
y no saben quién es.
Les preguntas quién es Mario
y saben quién es perfectamente.
Sí, color.
No, pero Mario
siempre es garantía
de buenos juegos
que es por lo que merece
mi respeto
porque Nintendo
té clarísimo
que Mario
es la gran icona
y que siempre
ha de tenir una cualitat
altísima
al joc
que aporte Mario
a la capdavantera.
Y aquesta semana
parlem de Mario
porque ha sortit a la venda
el Mario Kart
de la Wii
que es la gran,
gran estrena del mes.
Venimos al Juanjo
jo de casa meva
d'estar jugant
al Mario Kart.
Qué bueno.
I ara us diré una cosa
si em permeteu.
Sí, sí, sí.
Aquí parlem
de videojocs
de noves tecnologies
i a vegades
les noves tecnologies
fallen
i el sistema informàtic
de la ràdio
en aquests moments
acaba de fer
un patapum
i no podem escoltar
aquest tall
però esperem
que Lluís Comas
doncs
ho rehabiliti.
Bueno,
podemos hacerlo nosotros.
No hay que producirlo.
Podéis reproducir vosotros.
Sí, sí.
Home, es música
de que tit, tit, tit.
Vinga, va.
Podemos seguir el ritme.
Fesú, fesú.
Llego el sonido del coche
y tú puedes darlo.
Run, run, run.
Yahoo!
Bueno, a ver,
Mario Kart es un juego de...
Esperem recuperar
a l'original.
M'ha agradat, eh?
Però, a ver...
No te preocupis.
Mario Kart es un juego
de carreras
y que los personajes
son los del mundo de Mario.
Es un juego
con una jugabilidad tremenda.
Facilísimo.
Mira, ya está.
Mira el juego, eh?
Son a millor que yo, eh?
Esto es la versión
de Gamecube.
Este es del Mario Kart
de la Gamecube, exacto.
Mario Kart...
Bueno, Mario
es un personaje
que té una saga central
que es de plataformas
però el van passant
a diferents
tipus de jocs.
quan va fer el salt
al gènere de la velocitat
van afegir al seu estil
que és un joc
molt directe,
molt accessible,
tothom pot jugar,
molt divertit,
amb un pique intern
molt marcat.
O sigui, fent servir objectes,
fent la punyeta
a l'altre,
fent-se la guitza...
I bueno, Mario Kart
de l'avui
és el sisè Mario Kart.
Totes les consoles
de Nintendo
han tingut un Mario Kart
i aquest és el sisè ja.
I continua aquest estil
de joc directe.
De fet, ha sortit
a la venda
amb un volant
que és molt intuitiu.
com el mandor de l'avui
que té un sensor de moviment.
Ara es fa servir
amb un volant.
És molt divertit,
molt directe.
És que és Mario Kart,
no ha canviat res.
És el gran problema
que no canvia.
Sí, que no sorprende.
No sorprende.
Ha mejorado en gráficos.
Sí.
Hay más personajes
en pantalla.
Supongo que
el jugador
online
será más completo.
Bueno,
de hecho,
se podrá jugar normal.
Sí,
es el juego online.
que nunca lo han conseguido.
És la primera vez que hacemos
un juego online bien.
Clar,
però fixeu-se que
abans que surtís
aquest personatge,
és que l'èxit
dels productes
és tan estrany.
Imagineu-se que
abans de sortir
aquest personatge,
algú diu,
mira,
crearé un personatge
de videojoc,
li posaré una granota
de lampista
un senyor així
rodonchonet
amb el seu bigoti
i dius,
hombre,
¿dónde vas?
La gent vol coses
més sofisticades.
Sí, sí,
yo me imagino
a este hombre
yendo al productor.
I tu tan petança
de riure.
Tengo una idea
de un tío
con bigote italiano.
I que lleve un mono
de trabajo.
No,
però bueno,
és que la història
de la creació de Mario
és molt curiosa
perquè va començar
el 83
amb el mític
Donkey Kong,
aquí que havies
d'anar pujant
escala,
sí,
hi havia el mico
a dalt de tot
llençant barrils
i només es deia
Jumpman,
l'home que salta.
I era,
bueno,
anava vestit
amb el mono
perquè com eren
4 píxels
no es podia distingir res
i li van posar
un mono
per veure els braços.
El bigoti
per tenir alguna cosa
a la cara
i una gorra
perquè no sabien
fer-li el cabell.
I d'allí va sortir
el...
Clar,
és que tenien 4 píxels
i havien de fer
un ninot.
Doncs mira,
bigoti i gorra...
Estan parlant
de fa més de 20 anys,
clar.
Fa 25 anys,
ja.
Això es mereix
una aclamació,
una ola mexicana
d'aquestes
perquè realment
arribar fins on ha arribat
és una transformació.
Des del Donkey Kong
Mario va anar guanyant
popularitat
i el 85-86
surt Super Mario Bros,
que és el gran joc
que va fer renaixer
la indústria del videojoc.
El 83-84
va haver-hi un gran crac,
la indústria del videojoc
que estava enfonsadíssima
i va arribar a Nintendo,
va treure la Nintendo
de 8 bits
que tothom ha tingut
i va sorgir
Super Mario Bros.
Aquest és el poder
el joc més important
de la història.
Sí que és el joc
que va fer renaixer
la indústria
i va fer consolidar-se
el món del videojoc.
I hem d'estar agraïts
a aquest home
grassonet
amb bigot
i tot el que vulgueu
però va salvar la indústria.
Sí.
Quants oficis
deu tenir aquest Mario?
Juanjo,
hacemos uno cada uno?
Pues desde
piloto de carreras,
futbolista,
tenista,
juega a bàsquet,
deportes todos.
Sí.
Y luego aplastador
de setas,
bueno,
comedor de setas
que igual es un poco,
depende de cómo lo mires,
es un poco siniestro.
Sí, sí.
Pero le dan poderes,
oye.
Por eso,
por eso.
Son alucinógenes,
o qué?
Me imagino que sí,
¿no?
La psicodélia...
El caso es que se siente
más grande cuando se ascombe.
el Team Leary este de los 70
tendría mucho que decir.
Es un montón de Mario.
Pero bueno,
el caso es que Mario
siempre,
siempre ha estado
por delante del juego,
que no el personaje.
Es la gran mentalidad
de marketing
de hacer un gran juego
y después
de poner el Mario
al capdavant del juego.
Por ejemplo,
el Mario Kart
ha creado estilo.
Es que hay 20.000
imitadores de Mario Kart
y mai l'han igualat.
O sea,
han tret jocs
de cursos senzillas
y en cars
de todas las especies
y de todo.
Recuerdo la primera vez
que he jugado a Mario Kart.
Me enamoré de él
desde que vi
que podía coger un plátano,
dejarlo en la carretera
y que alguien
se tropezara después.
Slaps total.
Sí, sí.
Es que la gracia es esta.
Los juegos de Mario
puedes quitar a Mario
y sigue siendo un gran juego,
que es lo que muchas
de las compañías como Sonic...
Sí, de hecho,
nadie se coge a Mario
cuando juega a Mario Kart.
No, no, no.
No conozco a nadie.
Es que es demasiado...
Entranyable, ¿no?
Sí, però...
És que, clar,
és un univers
que és com la decoració.
Fan un gran joc
i després li posen
l'univers de...
És com la marca.
Sí, és la marca.
La música,
la musiqueta aquesta simpàtica...
I escolteu una cosa.
Com a personatge
es veu que
dins de la galeria
de pel·lícules horribles
que anem de veure
hi ha una pel·li...
Fatídica.
...de persones,
com si diguéssim, real...
Sí, sí,
de persones com el Bob Hoskins
i el Dennis Hooper.
De persones amb un nom
a la indústria del cine.
I el que hacía de Luigi
i també...
John Leguizamo.
Sí, John Leguizamo.
Vomitiva.
I com era la pel·lícula
de Mario Bros?
Una obra mestra
de la caspa.
O sigui, des d'aquí,
l'oient que tingui
una afició com tinc jo
per la...
Per les pitjors pel·lis.
Per la merda cinematogràfica
s'ho passarà d'allò més bé.
Catologia pura.
És que van barrejar
dinosauris
amb un ambient
molt semblant
a Blade Runner.
Sí,
que era una pel·lícula
per nens.
Curiosament, curiosament.
Era una estètica
Blade Runneriana.
No s'entén res.
No s'entén,
però bueno.
Era el món de...
Un travesti
al món de Mario.
Un travesti?
Sí, no, no.
És que era realment
disfraçar una cosa
que no es tenia que disfraçar,
que era el món de l'absurd
més amb un glamour especial.
Doncs vam buscar
un món tenebrós,
un món a més
que no tenia ni cap ni peus
i realment la pel·lícula
és que no s'entén.
O sigui, jo encara
la darrera vegada
que la vaig veure
la vam fer un dia per la tarda.
La darrera vegada
vol dir que la vam fer
més d'una vegada.
Sí, perquè la vaig veure
per si no la vi en test.
Aquelles coses que fem
a vegades els homens
dius que potser era més...
A lo mejor és bona.
No tinc ni idea.
No sé, no sé.
No sé què dir
perquè és que me pareció
tan mala i tan lamentable
que no sé què criticar
en concreto.
El hecho de que exista.
Yo solo destacaré una cosa.
Empieza con una animació
muy rudimentaria
que se ve en los píxeles
y está hecha con...
Bueno...
No, no, no.
Por el becario.
Sí, directamente.
Está hecha por el...
Cuatro píxeles
de dos dinosaurios hablando
contándonos el chiste.
Buscaban como excusas
para explicar lo que es el juego.
Querían explicar,
por ejemplo,
Mario salta muy alto.
Pues entonces en la película
es porque encuentra
unas botas
que le impulsan,
que tiene unos muelles,
le impulsan...
Sí.
Yo qué sé.
Bueno, la...
Que Mario tiene a Yoshi
que es un dinosaurio.
Pues encuentran un huevo
que es un dinosaurio inmundo.
Es que Yoshi es entrañable
en el videojuego
y en la película
da verdadero miedo.
Te puede comer la mano.
Es un monstruo
que ya me lo veía de patita
y te decía
hostia, no, no el toquis,
no el toquis.
Es que se te menjará la mano.
Bueno...
Y Dennis Hooper
que hace del malo,
de Bobster,
o de Koopa,
no, le llaman Koopa.
Le llaman Koopa.
Es un villano villanísimo.
Sí, con trenzas.
Lleva trenzas.
Con estas africanas
que me han pegado
a la cabeza.
Bueno, el caso es que
la mujer de Bob Hoskins...
Yo la voy a veure, eh.
Es un monstruo.
Yo la voy a veure.
La dona de Bob Hoskins
y del Dennis Hooper,
las donas de aquests homens,
también tienen una afición
para las sabates caras.
Pero lo que yo no entenc
es el guionista
y el director pensan
¿y vamos a poner aquí?
Sí, de repente
todo es una ciudad oscura
y vamos a meter un tono
1984 de distopia,
pero si el nens no lo entén,
home.
El problema aquí
es que es van menjar
las semanitas faloides
que serían...
Yo creo que sí,
que es van menjar
els bolets de...
Me parece que iban
con ametralladoras o algo.
Sí, sí.
Mario con ametralladoras.
Un rayo láser gigante.
Sí, Mario con un rayo láser gigante.
Es un despropósito,
una de las estifías cinematográficas.
No, no, no, realment
és un món...
Producte d'una època.
En el món del videojoc
també han tingut alguna...
alguna fallida, no?
Alguna cosa.
Sí, però és curiós
que Mario només ha fallat...
Hem de recordar
que al llarg de la seva història
ha participat
com a protagonista o no
en més de 200 videojocs.
O sigui, també és complicat
no fer cagades.
Sí, sí.
I només ha fallat
quan ha estat en un sistema
que ha fallat.
El més destacable
és el CDI de Philips,
que Juanjo seguro
que habla de él
con mucho cariño
porque te encanta.
Sí, yo tuve la posibilidad
de probarlo de pequeño
en las ProReus.
Qué entrañable también, ¿eh?
Gracias, ProReus.
Un moment nostálgic,
un moment nostálgic.
Y yo siempre he dicho
cuando pruebas
alguna nueva tecnología,
por mucho que la veas
que es mala,
cuando la pruebas
por primera vez
te impresiona.
Yo probé esa videoconsola
por primera vez
y me pareció una bazofia.
No tenía mando
de videoconsola,
era como un mando
de tele,
lo que sería ahora
el mando del DVD
que tiene como cuatro flechas.
Expliquemos que era
una mezcla
entre reproductor de DVD
cuando no habían salido
con consola.
Era un acuerdo
que hizo Nintendo
con Philips,
le cedió licencias
y Philips hizo directamente
juegos para este aparato
que no era ni consola
ni reproductor.
Y estaba el que se supone
que tenía que vender
ese aparato
o promocionarlo
intentando jugar
a un juego de tenis
que no había manera,
una especie de engendro
que se movía,
no sé,
cuatro sprites
si intentaban simular 3D
era una vergüenza.
Entonces supongo
que los juegos
que sacaron
para esa consola
de Mario
no podían ser
gran cosa.
que Philips
va a fer un acuerdo
a Nintendo,
li van cedir
la saga Zelda
i la saga Mario
i tenia
aquesta gran oportunitat
que ningú
l'ha tingut a la història,
o sigui,
ningú ha pogut
fer un joc de Mario
sense ser Nintendo.
I fan un joc de Mario
i diuen
bueno,
vamos a lo grande,
un hotel,
hem d'obrir portes,
ja està,
Mario obre portes
tota l'estona
i es troba
una tortuga
o es troba
un enemic
o es troba...
És el joc
més divertit
de la història,
no obre portes
d'un hotel.
No té més?
No té més?
No, no, no.
Tu no has fet mai?
Home,
jo he anat a hotels
que sempre he pensat
si ara obris la porta
com a l'hotel Mario,
Déu-n'hi-do,
el típic albergue
de Londres,
històries d'aquestes
que dius
pel que estic sentint
ha de ser divertit
obrir la porta.
És un indirió.
Sí, sí,
o sigui,
bueno,
no era mala idea.
Bueno, nois,
no tenim més temps
que ara hem d'anar
cap a la cova urbana
de Tarragona
que aquí es podria fer
també alguna pel·li.
Jo aniré d'aquí a poqueta.
Sí?
Doncs mira,
l'Àngel Samanigo
ja està fa una estoneta aquí.
Ja parlaré amb ell.
Ja parlaré amb ell.
Ens quedem amb Mario,
Mario Kart.
Molt bé.
I que hi ha grandíssims jocs
de Mario
que ara estan accessibles
com són el Paper Mario,
com són el Mario Strikers
que d'aquí el recomanem moltíssim.
A mi no m'agrada el futbol
però és un joc divertidíssim.
O sigui,
és el gran joc de Mario
de l'agui ara mateix
i sobretot
per tancar Super Mario Galaxy
que és Mario clàssic
de plataformes
però molt innovador
amb un concepte
molt semblant al Principito,
un planeta petit
que té gravetat pròpia
i és potser
el millor joc
d'aquesta generació.
Que mono aquest, no?
Super xulo, super xulo.
Continuarem amb el Mario
una altra setmana
i parlarem més a fons
de Mario Galaxy.
Home, doncs sí,
jo crec que s'ho mereix.
Juanjo, alguna cosa a afegir?
Vinga, digues l'última paraula
que ens encanta.
No, no.
Avui no estàs lapidari, doncs, eh?
Aquest no ha sonat molt rotund, eh?
Bueno, sí,
que a mi Mario
me da mucha ràbia
però els jocs són bons
i ja està.
Bé, bé,
un bon final.
David, Víctor, Juanjo,
moltíssimes gràcies.
Un plaer com sempre
i ens retrobem la propera setmana.
Molt bé.
Molt bé.