Laura Picó, bon dia. Hola, bon dia.
Víctor Roca, bon dia. Benvinguts.
Home, ja mirarem a veure si hi ha alguna escletxa
per la qual podeu participar en el tema del creuer.
Sí, perquè tancant-se les portes d'aquesta manera
no és cap amenaça,
però aquí pot haver-hi pleta.
Jo ja he enviat missatges.
Missatges? Bé, amb caràcter retroactiu,
com la llei, potser, no ho sé, ja veurem,
ho haurem d'estudiar.
Perquè si ho envio a nom de la meva filla?
La teva filla no és col·laboradora de la ràdio,
jo suposo que no pot haver-hi...
Ja veus, hi ha una escletxa legal aquí.
Sempre fent d'advocat, la Laura.
Sempre hi ha una adrecera on podem arribar allà on volem.
Arribar a judici no és desitjable per ningú.
Justament avui el que ens proposeu
és conèixer quins mecanismes ens dona
la mateixa legislació, justament per no haver-nos d'enfrontar
a un judici que mai és un plat de gust per ningú.
Però abans d'això, la passada setmana,
va trucar un oient ja en els darrers minuts del programa.
Estàvem parlant del tema dels desnonaments, se'n recorden.
I va trucar un oient que volia fer una consulta.
Ja saben que és un espai que està obert a la participació
a través del directe del programa, 977-2447-67.
Casos particulars en concret tampoc no es poden contestar.
Lògicament, sempre es contestaria amb la generalitat de la llei
perquè caldria conèixer moltíssimes més dades.
Per a trets generals, aquesta oient comentava
el cas d'un lloguer que paga el lloguer religiosament
però que és una persona bastant indesitjable
en quant a la seva actitud, la seva manera de comportar-se,
les molèsties que provoca, etcètera.
I ella preguntava si hi ha alguna manera
de poder fer fora, literalment, aquesta persona
independentment que compleixi amb el lloguer cada mes.
Sense volguer-me passar de tècnic
però perquè vegi aquesta oient que legalment això està previst.
Primer, partim de la base
que si hi ha una relació d'entre rendador i arrendatari.
En primer lloc, voldria dir-li que això significa
que hi ha un contracte.
Com hi ha un contracte, hi ha obligacions per en dues parts
i diu la llei d'arrendaments urbans actualment vigent,
la de l'any 94, que si l'arrendatari
incompleix les obligacions que diré a continuació,
l'arrendador té la facultat d'instar la resolució del contracte.
Això són d'entre les diverses causes,
si en pagament de rentes, d'altres,
concretament diria que són dues.
Primer, realitzar danys causats dolorosament
a la finca o obres inconsentides.
Però després hi ha un altre partat
que potser s'ajusta més a el que referia aquesta senyora,
que és quan a la vivenda,
parlem de vivenda també,
en local de negoci podria aplicar-se,
però crec que el cas era una vivenda, un pis.
Quan a la vivenda tinguin lloc activitats
literalment molestes, insalubres, nocives,
perilloses o il·lícites.
Aquesta és l'addicció legal,
el que diu l'article de manera literal i clara.
La pràctica, Víctor.
Efectivament.
De moment hem dit el que diu la llei.
És a dir, si ve aquesta senyora en un despatx,
miri, senyora, a la llei li preveu què passa.
És clar, aquí s'han de valorar dues coses.
Primer, el grau de gravetat
que implica la conducta d'aquesta gent,
que fins i tot pot tenir repercussions jurídiques
envers a les relacions veïnals,
perquè si és un senyor que causa molta molèstia,
els veïns també poden instar
segons quins procediments judicials.
Però, en segon lloc, demostrar-ho.
Clar, primer,
si hi ha danys causats dolorosament,
s'haurà d'entrar allà dintre.
La llei preveu que se permeti al propietari
entrar allà dintre, però, bueno,
Déu-n'hi-do, potser es demana una ordre judicial.
Segona, i el dia que hi vas, potser està en perfectes condicions.
Segona, el tema de les activitats molestes,
si ens al·lores, etcètera.
És clar, insisteixo,
es té que mesurar,
és a dir, no és el mateix que un dia,
i no dic que ningú que ho faci, no?
Doncs que, no ho sé,
doncs ens encenguin un petard
que un dia comencin constantment
a encendre traques,
perquè ens entenguem, no?
Que pot causar una molèstia
en quant a soroll, etcètera.
I segona, provar-ho.
Perquè, esclar, segons quin tipus d'activitat,
si l'inquilí és llest i hàbil,
esclar, a no ser que l'altra persona
estigui constantment amb gravacions,
amb actes notarials,
amb testificar els veïns,
la prova de testificar els veïns
és molt important.
Però, en principi,
és una qüestió que preu.
La llei preveu que es pugui desfer,
però no és senzill,
és complicat i és costós,
perquè, clar, tot això s'ha de fer
amb els mecanismes legals,
amb la qual cosa implica,
advocat, procurador,
totes aquelles coses.
A més, el contracte de lloguer
representa que el dret
que té aquella persona a viure allà
s'ha de posar en contraposició
amb les molèsties que s'ha provocat.
Llavors, hi ha una proporcionalitat.
Si hi ha poques molèsties
o el jutge entén
que és el que passa en la majoria dels casos,
que no és suficient
per resoldre el contracte,
aquesta senyora part del plet.
Una altra cosa que volia aclarir
que a vegades parlem
des del punt de vista tècnic,
danys dolosos impliquen
danys fets expressament
amb la voluntat de fer-ho així.
Un accident,
un que et deixés
l'aigua oberta, etcètera, etcètera,
això no són danys dolosos.
Ara es nota quan es fa expressament.
Del tema immobiliari,
anirem parlant periòdicament,
com fem habitualment,
perquè és de les qüestions que preocupen més
i que provoquen més pleids
en la vida quotidiana de les persones.
Avui no en parlarem d'això,
però en tot cas sí que volíem fer referència
a un reportatge que publica avui el diari El País
que diu que l'ONU dona alarma
per al moving als habitatges a l'estat espanyol.
L'ONU, estem parlant de Nacions Unides,
que titlla de vergonyós
l'augment de l'assetjament
del moving immobiliari a l'estat espanyol,
sobretot en persones grans.
És un informe que s'ha de presentar a Ginebra
el proper dia 10 de març.
Aquest diari de vasta nacional
ja treu una primera entrega,
podríem dir, d'aquest informe.
I la veritat és que ens ha deixat molt parats
pensar que dels països de l'Unió Europea
justament el nostre país
sigui el que presenta uns nivells increïbles
de moving immobiliari.
Dit això, si a algú li interessa,
sàpiguen que és un tema que,
com que quan no se'n parla,
sembla que no estigui passant
i això passa quotidianament.
Habitualment aquests temes
són gent que té renda antiga
i moltes vegades són gent gran.
Jo volia recordar,
que ho vam fer moltes vegades,
que el Col·legi d'Advocats
posa un servei a l'abast del ciutadà
que es diu servei d'orientació jurídica,
per tal, sobretot que la gent gran
no sap ben bé on dirigir-se,
sàpiga que a la seu dels jutjats,
entrant amb Esquerra,
hi ha un servei que es poden apuntar
i un advocat els atendrà de forma gratuïta
i simplement els dirigirà una mica
cap on poden anar a demanar advocat d'ofici,
demanar advocat de pagament,
a resoldre certs circumstàncies.
Doncs no deixin, en tot cas,
que els superi la situació
i d'entrada aquest assessorament jurídic
absolutament desinteressat i gratuït
per tractar aquests temes
i d'altres que puguin sorgir.
Què hem de fer per no anar al jutjat?
No presentar-nos no n'hi ha prou?
No fa gràcia?
Vull dir que suposo que tenim actes de conciliació,
que dins del que és el marc jurídic
hi ha previstes tota una sèrie de fórmules
per no haver-hi d'arribar a la sala de vistes.
A veure, el que està clar,
i això és una idea que sempre, sempre,
jo crec que quasi en cada programa repetim,
és que hem d'intentar treballar per preveure,
per evitar precisament arribar a un litigi,
a un jutjat,
perquè el que és claríssim
és que a tot nivell,
des del nivell econòmic,
a nivell jurídic,
perquè sempre està sotmès a un criteri judicial
i no existeix pràcticament el cas perfecte i quadriculat,
tot és interpretable, en certa manera,
i després, des del punt de vista
d'afectació personal,
a vegades a nivell psicològic,
a ningú li agrada veure-s immers
en un procediment judicial,
òbviament lluitem per evitar-ho.
Però ja no és només aquesta lluita
que quasi, jo diria que pràcticament
tots els advocats
sempre aconsellem en el client,
sinó que, de cara a la instància judicial,
jo diria,
jo no utilitzaria quasi la paraula convenient,
tampoc l'estrictament,
bé, sí, obligatòria,
segons com s'aniré,
sí, perquè la llei diu que sempre
s'ha de intentar arribar a un acord extrajudicial,
o així s'interpreta,
però el que està clar és que si jo no intento
apropar-me o instar
un acord extrajudicial
pre-el judici
o el plantejament futur
d'una acció judicial,
bueno, per exemple,
no és que et doni no et deixin de donar la raó,
això no vincula el resultat d'un plenet,
però, òbviament, sempre denota
el que se'n diu la bona fe processal,
és a dir, haver intentat,
per tots els mitjans,
arribar a un acord
i arreglar, solucionar el problema
de manera voluntària
i, bueno, direm, assenyada,
perquè ojalà tothom apliqués el seny.
I això comporta aquest terme
de bona o mala fe processal,
el fet que si jo plantejo
una acció judicial directament,
no és que hi hagi res
que contundentment m'ho impedeixi,
perquè és un dret que tinc.
A vegades, fins i tot,
ens podem presentejar que pogués convindre,
però molt estranyament,
sempre crec que és convenient
intentar instar l'acord.
El que és evident
és que si tu vas al jutjat directament,
molt bé, et donaran la raó.
Però aleshores,
el jutge et pot sortir amb un criteri
que a vegades s'adopten de dir
sí, però li donem la raó,
a dir, a vostè,
al condemnat,
l'indemnitzaran tant,
però les costes judicials,
les despeses del judici,
no l'imposo,
perquè vostè no ha aprovat,
no ha justificat
que hagi intentat prèviament
al judici
arribar a un acord
i evitar la via judicial.
La via judicial és l'última.
Tenim l'obligació
d'intentar arribar a un acord?
Amb això que dius ara?
Vull dir,
tenim l'obligació legal
o diguem-ne que és una mica
el que tu decideixes
o el que ha tocat.
Dic l'obligació legal,
no moral,
moral segur que sí.
Des del moment que hi ha
la facultat d'acudir
als jutjats directament,
tal obligació
tampoc existeix
com a tal,
d'un punt de vista estricte.
Però jo quasi,
quasi,
quasi,
que aquí sí que ho diria
que sigui,
o considerar-ho
com quasi una quasi obligació,
per dir-ho d'alguna manera.
En quin tipus de litigis?
Perquè, clar,
per exemple,
jo ara penso
un litigi amb l'administració,
aquí no hi ha acord que valgui.
El contenció és administratiu,
això existeix?
La possibilitat
d'arribar a un acord?
Sí, existeix.
El que passa és que,
habitualment,
l'administració,
moltes vegades,
amb aquest intent d'acord,
es pronuncia en silenci
i no tens altre remei
que seguir la via judicial.
El que deia el Víctor abans
de les costes,
les costes signifiquen
que jo puc anar a demanar
una reclamació de quantitat,
per exemple,
i si jo tinc dret
a rebre aquells diners,
segurament el jutge,
si ho considera
suporovar de forma bé,
em donarà raó.
El que passa és que,
si jo no he reclamat abans
mitjançant burofax,
mitjançant un requeriment notarial,
etcètera,
a aquella persona,
és possible que el jutge em digui,
com que vostè no ho ha intentat
i aquest senyor potser
o no ho sabia,
o no ho sabia ben bé
quina quantitat,
en concret, etcètera,
és possible que em digui
que els diners que em costa a mi,
el meu advocat i el meu procurador,
me'ls pagui jo.
Llavors,
si jo hagués instat
aquesta prèvia via de reclamació,
que en la majoria de les casos
no surt efecte,
perquè, clar,
si una persona no paga,
encara que se li requereixi
amb burofax,
potser tampoc pot pagar.
El que passa és que
el resultat seria diferent, no?
L'altra persona
no només hauria de pagar-me a mi
el que em deu,
sinó que hauria de pagar
el meu advocat,
el meu procurador,
el seu advocat i el seu procurador.
Però en quins camps
podem arribar a un acord laboral,
és evident,
ara comentàvem això
de l'administració,
en el camp del dret familiar,
per exemple.
De famílies s'acostumen a arribar
a fortes acords.
A més, hi ha mecanismes,
a més,
que intenten
que hi hagi aquesta conciliació, no?
D'entrada,
la negociació entre advocats
moltes vegades
s'acaba amb un conveni regulador,
que hem parlat moltes vegades,
de mutu acord.
Però moltes vegades
això d'entrada no succeeix
i mentre es va avançant
el procediment,
la gent va veient
com es van desenvolupant
els fets del jutjat
i se'n dona compte
que a vegades
el mateix procediment
ens porta a un acord,
no?
Perquè quan arriba el dia del judici
la gent se'n dona compte
que està al jutjat
i a vegades
davant de la porta del judici
s'arriba a un acord.
Vosaltres ho expliqueu,
això?
Jo m'imagino,
us imagino al despatx
explicant,
escolti, miri,
mira un acord,
no, per què vull portar a judici?
És allò,
aquella coseta que tenim tots,
d'aquella cosa
que sembla que si portem a judici
doncs hi ha una càrrega
de rebenja
o de càstig
cap a l'altra persona.
No, no,
perquè jo el que vull
és anar a judici
i anar a judici.
Quan al final,
com diu la Laura,
a les portes del jutjat
després d'haver perdut temps
i diners
s'arriba al mateix acord
que es podia haver arribat
tres mesos abans.
Això passa?
Sí, sí, habitualment.
I tant, de tota manera,
a veure,
d'entrada en una negociació
hi ha,
per cada part,
perquè ens entenguem,
hi ha dos factors.
El que és la part en si,
la persona perjudicada
o que té que reclamar
o a la que hi reclamen
i el seu advocat.
En quant a la persona,
òbviament,
doncs, bueno,
hi ha el tema
de l'amor propi,
dependrà de la branca,
és a dir,
jo sempre dic que el sentiment
sempre perturba
tenir el cap fred
i per arribar en una corsa
de tenir el cap fred
i assumir...
Però per això feu vosaltres,
no?,
per tenir el cap fred.
Efectivament.
I intentar tenir-lo
i aplicar una mica el seny,
no?,
almenys així ho intentem la majoria
i assumir
que amb un
amb un arreglo,
un mal arreglo,
més val un mal arreglo
que un bon ple,
no?,
doncs que amb un arreglo,
amb una solució extrajudicial,
sempre,
amb dues parts,
han de cedir una mica
i sempre dona la sensació
que se deixes molt més
que l'altre.
Això és una sensació
inherent
a la raça humana,
que dic jo sempre.
Però després hi ha l'advocat.
Jo crec que l'advocat
és molt important
perquè l'advocat
és el que ha d'intentar
aplicar el seny
i dir
o expressar
que, òbviament,
hi ha el tema amor propi
perquè ens entenguem,
que es ha d'intentar
deixar percat
perquè això l'únic que farà
és ofuscar-nos
i dur-nos a vegades
amb un procediment
que es pot evitar
i que no porta enlloc.
Tinc que dir
que crec,
com a mínim,
aquí sí que exposaré
breument la meva experiència
personal,
que amb la majoria
de casos
els advocats
intentem
conciliar,
mediar,
negociar
i, de fet...
I els clients
accepten
la majoria de casos?
A veure,
en gran part sí.
A més,
és el que dic,
hauríem de veure la branca,
no?
És a dir,
òbviament,
si tu estàs reclamant
10.000 euros
i l'altra part et truca
i et diu
mira,
te n'ofereixo 1.000
perquè el meu client
no vol pagar més,
si l'altra part
és solvent
i creus que pot tenir
una solvència
més o menys
acreditada,
potser acabes dient
escolta,
això no el puc acceptar.
És que dependrà
i dependrà
també de la contraoferta
que et puguin realitzar.
Tinc que dir
que el col·legi d'advocats
fa una tasca constant
a part dels cursos,
pensin que a part dels cursos
que ens puguin donar
xerrades,
avui n'hi ha una
de dret matrimonial,
demà n'hi ha una de menors,
ens fan a vegades xerrades
de mediació,
conciliació,
no sé,
arbitratge,
si fos necessari,
és a dir,
tot això
el col·legi t'insisteix
perquè crec
que és una gran base
i que
crec que hem de mentalitzar-nos
que aquest referany
que he utilitzat abans
de més val
un mal arreglo
que un bon plet,
penso que és
de total aplicació,
que no és un tòpic
i que francament
sempre surt
més beneficiat
tothom.
Jo moltes vegades
el que penso
que la tasca
dels advocats
ha de ser,
moltes vegades
la gent em diu
jo vull això,
això i això,
jo moltes vegades
li dic,
mira,
si anem al jutjat
el que passarà
dintre d'un marge
és això,
per tant,
ja els hi dic una mica
de quin mal han de morir
i ells tenen un marge,
però hi ha gent
que aspira
a aconseguir coses
que jo,
per la meva feina,
veig que no aconseguirà,
llavors una mica
la feina nostra
és acotar
i acotar
les expectatives
d'aquella gent,
perquè hi ha advocats,
n'hi ha pocs així,
però potser que són molt joves
o potser que,
no ho sé,
tenen altres prioritats,
que van al jutjat
amb reclamacions absurdes
i llavors una mica
en aquest cas
sí que funciona
allò de les costes,
perquè quan tu vas al jutjat
amb una reclamació absurda
les costes poden ser
molt importants,
perquè també
hem de dir,
com ho hem dit moltes vegades,
que van en proporció
del que tu reclames,
no és el mateix reclamar 10.000 euros
que 100.000 euros,
perquè les coses
van en proporció amb això,
llavors una mica
en la nostra tasca
és dir,
és que si reclames això
les costes poden superar
amb escreix
el que tu aconseguiràs
de veritat, no?
De totes maneres
el que és l'arbitratge
i la conciliació
són aspectes
que cada cop
s'intenta potenciar
fins i tot
a nivell institucional,
d'una banda
perquè segur
que sempre és millor
la solució
i d'altra banda
si s'entrés més
en aquestes vies
es descongestionarien
bastant els jutjats,
aquesta seria una altra
a banda del profit
que és fonamental
que pugui treure el client
és la descongestió
de tota la maquinària
de la justícia
que ja sabem com funciona, no?
Efectivament.
Tornant al que parlàvem abans,
per exemple,
en el cas de l'administració,
jo volia dir el següent,
per motius obvis
l'administració
a l'hora de negociar
és més complicada
perquè moltes vegades
no té advocats
a nivell particular,
perquè ens entenguem,
té l'advocat de l'Estat,
té l'advocat de l'administració
i és més complicat
o a vegades
és la pròpia administració,
la pròpia maquinària, no?
Clar, és més complicat
perquè a més ja sabem
que l'administració
té la facultat prerrogativa,
el que se'n diu
la discrecionalitat
en moltes vegades,
que com pot,
a part dels jutjats,
jo sempre utilitzo el lema
que pocs te poden,
o sigui,
molts te poden requerir,
és a dir,
jo us puc aquí requerir
públicament el que sigui,
però pocs te poden obligar,
en tot cas una sentència judicial,
una resolució administrativa,
en segons quin camp,
o a vegades puntualment
la policia quant ha de té, no?
però acotat,
jo no puc obligar-vos a vosaltres a res,
si no hi ha una sentència,
per exemple,
o una resolució pertinent.
Bé,
com l'administració a vegades
té aquesta facultat,
doncs ja sap
que té aquest petit avantatge,
no?
malgrat tot,
òbviament que es pot negociar
amb l'administració,
es pot,
per exemple,
un pagament d'una multa,
d'una sanció,
moltes vegades,
a nivell escrit,
o a vegades vas a fer la gestió
a l'ens administratiu corresponent
i dius,
miri,
escolti,
aquest senyor,
doncs voldria intentar rebaixar la multa,
o escolti,
li han aplicat una multa excessiva,
o vol pagar-ho a terminis,
a vegades l'administració transigeix.
I després també hi ha altres casos,
bueno,
hi ha casos,
per exemple,
com les expropiacions,
que les expropiacions
en les que intervé l'administració
és negociar un preu per una finca,
no?
Però hi ha casos,
per exemple,
a les caigudes al carrer,
que si tu instes un expedient
de responsabilitat patrimonial,
per exemple,
amb l'Ajuntament de Tarragona,
tu t'enfrontes a l'Ajuntament,
però,
darrere de l'administració,
i l'altre dia ho parlàvem
amb un company,
i hi ha les companyies d'assegurances,
en moltes ocasions,
i amb qui acabes negociant,
curiosament,
és amb una companyia d'assegurances
empresa privada
que cobreix
o garantitza
possibles responsabilitats
de l'administració.
A vegades,
doncs, bueno,
et trobes amb què et truquen advocats,
escolta,
sóc de la companyia d'assegurances tal,
que és la que dona cobertura
a l'Ajuntament
o a l'Estat aquest any,
i parles,
també negocies,
és a dir,
negociar amb tothom,
amb l'administració,
una mica més complicat,
però laboral, matrimonial,
està penal,
ja sabeu que es negocien
les penes i les condenes,
Sí,
habitualment s'arriben a acords.
El que passa és que hi ha vegades
que per motius òbvies
doncs la negociació és difícil.
No hi ha res negociable a vegades.
Amb el judici de menors
ara s'arriben a moltíssims acords,
perquè com les penes,
les sancions que es demanen
són bastant més lleus
que amb el judici penal,
entre els advocats
i sobretot
les assistentes socials
o assistents socials
que estan treballant pel nen,
abans parlem
als advocats d'aquell nen
i a les institucions socials,
i com que veiem que l'acord
en treballs de benefici de la comunitat,
etcètera, etcètera,
són favorables
pels nostres clients,
que són els nens,
després pèiem els pares
i pèiem els propis nens
i s'acostumen a arribar
a moltíssims acords.
Però mireu,
una cosa que sentia
aquest dematí
a primera hora
és un cas també d'actualitat,
que és
ha començat
el judici
per
o contra els presuntes
homicides
o assassins,
no recordo exactament
com estava tipificat,
crec que és
Anna Permanyer,
una noia,
una senyora de Barcelona,
bueno,
que per cert
un dels imputats
és un senyor
de vuitanta i pico d'anys.
No ho sé,
a tant no arribo,
però en definitiva
el que us volia comentar
és que aquest dematí
sentia les declaracions
de les parts
i l'abogat defensor
deia que demanaria
l'absolució i tal,
bueno,
el Ministeri Fiscal
es deia
que demanaria,
em sembla que eren
15 anys de condena
i una filla,
em sembla,
d'aquesta senyora
en nom de la família
deia que es demanaria
la màxima pena
i perquè no hi ha
cadena perpètua
absolutament innegociable
i que es demanés
el màxim possible
d'imposició de condena
amb aquestes persones,
doncs,
bé,
clar,
tot es pot negociar,
però és el que us deia abans,
explica-li a la família
d'aquesta senyora
doncs que amb aquest senyor
s'arribarà en un acord
o amb aquest senyor,
s'imaginem,
posem per exemple
que en el cas
que reconeixin culpa
o l'assumpció dels fets
doncs se'ls imposarà
o se'ls hi rebaixarà la pena
i s'arriba en un acord,
clar,
el sentiment,
en aquest cas
amb la mort d'una mare,
òbviament impedeix,
impedeix,
bé,
o dificulta,
a més que impedeix
la capacitat per negociar.
Tampoc critico
la no negociació
perquè hi ha casos,
escolta'm,
que jo comprenc una filla
digui,
escolta'm,
jo vull que aquest senyor
es compleixin les penes
i d'interès és difícil,
no?
Home,
aquí,
disculpa,
el jutge no pot veure
que hi hagi aquest esperit
de rebenja i tot això
davant de determinats delictes,
sobretot de l'àmbit penal,
és lògic
que les presumptes víctimes
no vulguin negociar res,
aquí s'entén,
no?
En temes,
ja parlàvem de temes immobiliaris,
quan parles de temes materials,
suposo que és molt més senzill
negociar
que no pas quan parles
de coses que afecten
doncs a les persones,
no?
L'altre dia ho parlàvem
aquí mateix amb els accidents
de cotxe amb resultat de mort,
és un problema de temps inclús,
perquè al principi
els familiars estan destrossats,
estan destrossats sempre,
però al principi
estan en un sentiment
de rebenja
i de dir que no surti mai
de la presó,
no és bon moment per negociar,
i no és bon moment,
com que la justícia
va al seu ritme,
passen mesos
i és en aquell moment
quan els familiars
no volen tornar a passar
pel que,
a recordar
o a reviure
el que va passar a l'accident
i s'acostumen a arribar
a moltíssims acords.
De totes maneres,
utilitzem una expressió,
encara que,
segons quins contextos,
com diu Laura,
per exemple,
amb resultats de mort,
o el que comentàvem abans,
que pot ser una mica
segons com s'embiri desafortunada,
però que al cap i a la fi
aquesta professió nostra
o aquest món
no deixa de ser un mercadet,
tot és negociable,
és a dir,
les indemnitzacions per mort,
les indemnitzacions per caigudes,
les indemnitzacions per això,
per acomiadament laboral,
acomiadaments,
el que sigui,
tot és negociable,
fins a vegades
les multes,
sancions i penes,
com veiem.
Esclar,
el que passa és que,
òbviament,
cada cas negociaràs
amb una línia
o amb una altra,
no?
Intentem negociar sempre,
per desdramatitzar una mica
el tema,
intentaré negociar
amb vosaltres
el tema del creguer,
que no em porteu a judici,
que és l'únic que ens faltava.
Moltíssimes gràcies,
no cal negociar
que tornareu
la propera setmana,
no?
No cal,
no cal.
Laura Pico,
Víctor Roca,
moltíssimes gràcies,
de veritat.
Adéu.
A vosaltres,
adéu.
Bon dia.