Véal
Joan Andreu Torres, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Tota la gent que està avui,
bé, tota la gent,
tot el món mundial que està avui a la Xina,
jo m'imagino que la Xina que estan veient
és molt diferent a la Xina que es pot veure
en qualsevol altre moment de l'any
o en qualsevol altre any,
com ara tu, que has estat dues vegades.
Sí, he estat dues vegades.
L'any 2001,
quan encara era molt tancat,
penses només a dir-te que internet estava prohibit.
Vull dir,
si agafaven el begon de la Xina o el begon xinès
amb internet, anava a la presó.
Fa set anys, això, clar.
Sí, fa set anys.
En canvi, ara, evidentment, no està prohibit,
però ara està restringit,
que encara està molt controlat i molt vigilat.
Però bé, sí que han passat uns anys
i vaig tornar al 2007
i ja hi havia uns canvis, no?
Vull dir, inclús també al 2001,
clar, he vist d'anar amb viatges organitzats,
de si de que arribaves ja tenies el teu policia polític,
que t'acompanyava a tot arreu.
No et deixava mai, eh?
No a la rebuda, sinó tot el...
No tot el viatge, eh?
Vull dir, inclús s'hi van fer a diverses ciutats,
de ciutat a ciutat, amb els avions,
ells també hi anaven.
És a dir, una mica,
el que es havia fet tot era
per mitjà d'agències xineses.
Això vol dir que ells ja et posaven el guia,
nosaltres en diríem guia,
però clar, no era un guia, vull dir, clar...
Era un comissari polític.
Era un comissari polític, sí, sí.
I parlava aquest senyor?
Us deia alguna cosa?
O estava allà, diguem-ne, com un tòtem?
No, no, ell, depèn del grup,
et posava, parlava el castellà,
i era un noi bastant jove i universitari.
Però tenia aquesta feina, no?
Vull dir, aquesta tasca de...
aconvejar el grup,
amb la llengua que parlava el grup,
i no el deixaven ni sol ni ombra.
Vull dir, quan he anat a visites,
viatges, a l'hotel, etcètera.
El primer lloc on em vau aterrar,
si no vaig a Radell,
si no per això estàs tu per rectificar-me,
va ser Xangai,
que era el destí principal d'anar a la Xina, no?
Sí, el primer viatge és això,
el típic, no?
Xangai, Xi'an i Vigina.
Les tres ciutats
una mica emblemàtiques
del que és la Xina urbana.
Però clar, has de pensar que a Xangai
són 16 milions d'habitants.
Per morir, sí.
Què et va passar pel cap
quan vas aterrar,
quan vas arribar?
De cop i volta
et trobes primer aquest senyor
que us havia d'acompanyar,
senyoret d'acompanyar,
directament,
i després jo m'imagino
que una ciutat
que et va donar la sensació
de caos,
d'ordre,
de control...
Quina és la sensació principal?
La sensació és un caos ordenat,
és un caos ordenat,
que no sap on va,
però en aquell moment encara
amb bicicletes destartallades,
amb remolts,
vull dir,
molta gent,
molta gent,
cap aquí,
cap allà,
i bastant de desordre,
vull dir,
bastant de desordre,
la gent passa,
entra,
puja i baixa,
el que passa és que nosaltres
tenim molts tòpics,
vull dir,
quan vas allà
vas amb tots els tòpics
de la Xina,
no els xinets,
en fila,
en les mans juntetes,
i cops de cap,
doncs d'això res,
són problemes d'higiene,
són bastant bruts,
inclús encara,
aquesta última que hi va anar,
encara,
vull dir,
escoltar,
s'han d'anar en compte
perquè escopir
és un acte habitual
amb taxistes,
amb autocars,
pel carrer,
per tot arreu,
vull dir,
bueno,
és un costum,
inclús sé que es vull dir
que durant les Olimpiades
prohibirien els xinesos
escopir pel carrer.
Clar,
el millor culturalment
és una manera de cortesia,
no?
Però,
ja sigui com sigui,
higienic no ho és,
de cap manera.
No,
ells tenen problemes higiènics,
perquè clar,
allà hi ha diferents xines,
vull dir,
clar,
com a tot arreu,
no?
Veus el món suburbà,
que amb unes barraques,
vull dir,
de quatre teules
i quatre fustes,
al costat d'un Radisson,
d'un Shanghai Hotel,
que no n'hi ha cap a Europa,
vull dir,
al món n'hi ha vist hotels
més impressionants
que els de la Xina.
Impressionants,
però vull dir,
començant per llis,
que semblen caps de futbol,
ja.
És el que dius,
aquesta imatge
que acabes de donar
és una imatge
prou gràfica
per conèixer,
com a mínim
per intuir
que aquest canvi
cap a aquesta
macroeconomia
de mercat,
doncs,
molt finent,
molt finent,
no l'estan fent,
per dir-ho d'una manera
així,
una mica eufemística,
no?
Clar,
és el regateig,
vull dir,
també és divertit això,
perquè quan vas a comprar,
primer que et surten
que compris,
que compris i tal,
però llavors hi ha diferents tipus
de mercat,
el que és
de l'estat,
l'estat té tot un sistema
de souvenirs
i de mercat,
el qual,
doncs,
quan vas allà
tot val el mateix,
i en canvi
quan surts
i te'n vas
ja a mercats,
bé,
hi ha més
que la gent porta
i jo no sé
d'on ho treuen,
però tot està falsificat,
però tot,
ho falsifiquen tot
i perfecte,
vull dir,
externament...
Tu saps que no és l'original
però saps que la qualitat
i que tot és...
Té una qualitat relativa
però pel preu que tu pagues,
però llavors entres sempre
amb un regateig
i ells parlen xinès,
ara ja comencen a parlar
molt l'anglès,
però van amb la calculadora
i en la calculadora
t'entens perfectament,
podries t'ensenyar
en la calculadora
i d'escolti 120
i t'ensenyar en la calculadora
no,
tu li vas te donar
en la calculadora
tu,
no,
no,
jo 50,
oh,
59,
no,
no,
no,
t'agafen la calculadora
i posen,
va,
vinga,
110,
no,
no,
no,
no,
jo 50,
va,
vinga,
100,
però és un regateig
contínuo,
tot,
tot,
vull dir,
només en les tendes
diguem-ne oficials
quan t'aportàvem
a l'estat,
la resta,
tot,
vull dir,
armanis,
ròlegs,
Montblancs,
totes les marques
agudes i per haver,
tot ho trobes,
llavors què fas?
Jo aquí de ser una vegada
com que, clar,
tenia gent allà coneguda,
això em permetia
que diguem-ne així,
eh,
anem aquí,
llavors aquí entraves
allà en una botiga
on hi havia un munt de sabates
i llavors dient,
què vol vostè?
No,
escolti,
jo vull un bolígraf
o vull pel·lícules
o vull camises,
doncs,
tiraven una porta enrere
i darrere hi havia
una herrera botiga
en la qual hi havia
de tot.
Mira,
són aquells contrasentits
un país on hi ha
un control tan ferm
per determinades coses
que pugui existir
un mercat negre
que es desenvolupi
amb aquesta tranquil·litat,
no?
És a dir,
home...
I conegut per tothom.
Conegut per tothom,
exacte.
Fan veure que,
clar,
com que és un sistema de mercat,
clar,
també fan veure que no hi és,
però realment
tothom sap que hi és.
de la qüestió més materialista,
en tot cas,
el que sí que és cert
és que anar a la Xina
independentment del bitllet d'avió,
estar-hi allà
és molt econòmic,
vull dir,
és tot molt barat,
ho diuen,
no?
És baratíssim.
Des d'anar a menjar
fins al que tu vius,
fer compres,
és molt barat.
Tot molt barat,
de tal manera que, clar, aquí
els miliuristes
allà viuen com a, entre cometes,
com a marahàs.
Com a emperadors, en aquest cas, tu, perquè hi ha molts
emperadors econòmics, ara, ja, no?
Sí, però, no, no, però, vull dir, és veritat,
clar, la moneda
de Joan està molt
baixa, suposo que amb els temps
n'hi ha també, ja s'hi va adequant
i posant una mica to, però,
clar, a nivell, clar, la vida allà
és molt, molt, molt, molt barata,
molt barata, vull dir, per exemple, per això, no?
també el sistema de treball que tenen, eh?
Vull dir, l'última vegada, vull dir,
escolta, tu vas allà amb una mena
d'amagatzem i, escolta, vull un tratge
i així, i l'endemà, el demà a migdia
vas i ja el tens fet, el tratge, el vestit,
el que vulguis, vull dir, a la nit,
es veu que deuen treballar
no sé on, no sé on,
però, vull dir, és tot un sistema...
Aquells tòpics que dèiem,
el tòpic que treballen
totes les hores que tenen i alguna més, no és
un tòpic, és una realitat que es pot constatar allà, no?
allà, bé, és que no hi havia tur,
però, clar, també és la veritat, és que, clar,
no hi havia tur perquè, clar, perquè tothom
tenia feina estatal,
és a dir, per fer, el que aquí fa
una persona amb una excavadora,
allà posen 100 persones amb un pic
i altres 100 amb una pala
i altres 50 amb un carretó
i tenen, clar, tenen 250 persones
ocupades, doncs, per fer un clot,
bé, però, clar, pels tenen ocupats.
Clar, això, m'imagino que Xangai
és un dels centres financers i econòmics
principals de la Xina, no?, això deu ser
més notable.
I era un port franc, vull dir,
sempre ha estat un port franc, vull dir,
en el sentit que, clar, hi ha tots els edificis
anglesos, nord-americans, francesos,
ha estat una mica també de colònia
i es va mantenir també
el fet de poder-lo tenir
com una mena d'aport
obert, no és com Hong Kong,
però, bé, té unes criteris especials
i, clar, que Xangai és una ciutat,
una ciutat europea, no?, i de més,
encara, on hi ha molt a terra, vull dir,
en les Olimpiades, jo quan vaig estar el 2001
ja es veia com tiraven barris,
arrasaven barris, eh?,
vull dir, inclús l'altre dia, per l'altre dia,
jo vaig dir, escolta, hem posat un bosc,
hem fet un bosc amb un nyac, tal i qual,
però s'han carregat tres pobles,
tres pobles fora,
i allí hem posat,
pel costat de la Vida Olímpica,
bueno, un nyac impressionant, vull dir,
uns bosc, arbres, gespe, de tot.
Fixa't, i això dius el 2001?
Sí, sí.
Doncs encara l'altre dia podíem llegir
en un diari com alguns exveïns de la zona
deien, no, no, si estem molt contents,
perquè, clar, amb la boca petita estem molt contents
que es facin els jocs,
però ara on viurem?
Després de dir, bueno, on viurem?
Suposo que aquesta gent hi haurà buscat una solució?
Sí, els he començat,
ha començat també així com tot era de l'Estat,
clar, el seu país comunista tot era de l'Estat,
ja havien començat a donar i a fer,
sobretot a les afoles de les grans ciutats,
començar a fer blocs de pisos.
Vull dir, per tant, fent uns blocs
en els quals, doncs, primer, doncs, clar,
per la gent gran o pels del partit, etcètera, etcètera,
també, evidentment, que hi ha d'haver
en aquest sistema bastanta màfia de sota mà
quan és un sistema totalitari
i, sobretot, de partit únic, no?
I això també té les seves prebendes
i les seves avantatges en tots els sentits, no?
Tantes dècades de règim comunista
ja sabem que van deixar enrere
i van intentar destruir aquell passat mil·lenari
d'un país que sempre ha exercit
una gran fascinació als occidentals.
Aquesta fascinació i aquest encant oriental del passat
encara és palès, malgrat els grans edificis
i malgrat aquests edificis totèmics, no?,
del règim de Mau?
El que passa és que quan toques l'edifici de tallar
a vegades, com que hi vas, potser,
amb uns estereotips posats,
desesolesiones una mica en alguns aspectes, no?
Perquè, clar, també veus que
nosaltres, a la nostra manera occidental,
tenim també un tipus de valors
que allà no tenen,
allà no ho han viscut.
Vull dir, a veure, jo suposo que també deu passar
una mica al món àrab, no?
Vull dir, tenen uns altres valors
i una altra manera d'entendre la vida, no?
I, clar, xoques una mica, xoques una mica.
Home, hi ha la reflexió que es fa
que generacions i generacions
que des de petitets els educen en allò col·lectiu,
en allò que nosaltres que ens eduquen
en un individualisme respecte al pensament,
que això es nota molt, no?
I això està molt interioritzat,
allò de prioritzar sempre el col·lectiu
per davant de l'individual, no?
I això es deu notar molt.
I això es nota també, vull dir,
amb la manca després d'iniciativa que té la gent.
Perquè, clar, vull dir,
tu saps que des d'un treball
no t'has d'abogar perquè a l'estat d'edat
tu has de fer això i això,
i has d'anar en quet hora,
i has de fer això,
i a l'hora has de sortir
i has d'anar a casa, no?
Vull dir, i clar,
tan pautat fa falta,
inclús, bé, llavors es nota també,
evidentment,
el sistema econòmic,
el sistema polític, etcètera.
Clar, costa que després sortir a l'iniciativa,
però s'estan espavilant,
que dóna gust, eh?
Però econòmicament o en altres aspectes?
En tots els aspectes,
en tots els aspectes.
Vull dir,
n'estan aprenent de tot,
és a dir,
jo, com que d'escola
m'interessava una mica
a veure tot el funcionament i tal,
vull dir,
ells ja els llibres,
inclús no m'he portat tal i qual,
ells els llibres ja es tenen
en xinès i en anglès.
Vull dir,
de petitet,
aprenent el xinès,
però al costat
ja tenen l'explicació,
la traducció
i l'escriptor
en anglès.
Vas tenir oportunitat
de conèixer el sistema educatiu xinès
a grans trets, eh?
A grans trets, sí.
Bé, una mica,
però clar,
és que ells...
Que són molts,
que són molts, no?
Sí, sí.
Són moltíssims.
No, no,
però vull dir,
per la cultura
també està molt preocupada,
vull dir,
això sí que...
També poso que és
també un dels trets
dels règims comunistes,
vull dir,
que per la cultura
i no tant elitista,
sinó de base,
vull dir,
estan preocupats
perquè la gent,
doncs,
vull dir,
conegui,
aprengui,
sàpiga,
etcètera.
Però clar,
sempre en un món tancat,
vull dir,
sempre en el seu món.
I llavors,
doncs bé,
vull dir,
les biblioteques,
i les llibreries,
els nanos,
la gent pot anar a la llibreria,
si a seu,
agafa un llibre a la llibreria
pública,
en lloc de comprar-lo,
l'agafa,
s'asseu
i se'l posa a lligir
una bona estona.
I ningú li diu res.
Ningú li diu res.
Quan hi ha a acabar tal,
torna a deixar i marxa.
El que tinc en dia
és que hi ha tot un seguit
d'artistes emergents,
com diem aquí,
d'una manera,
jo crec,
una mica cursi també.
Valadir-ho,
artistes avantguardistes,
gent que està fent coses així
com trencant una mica,
sobretot generacions joves,
i en general,
és un art com a molt agressiu,
molt violent.
Jo m'imagino que hi ha
determinades generacions
i determinats col·lectius
que estan com una mica enrabiats,
no?,
i ho manifesten
a través de l'art i la cultura.
Bé,
és que el problema,
penso greu una mica,
clar,
de tot aquest sistema
és que quan hem obert les portes
veus que veus altres països
i, clar,
veus altres realitats.
Clar,
es tenen problemes
per llibertat política,
llibertat d'expressió,
clar,
tenen problemes
i també, clar,
problemes econòmics
en el sentit
que la païsosia
s'ho està passant malament,
veus com hi ha
tota una gran immigració
cap a la ciutat
perquè a la gent
no costa viure del camp,
després hi ha
tota la política
de control de natalitat,
això també ha complicat molt,
recordem els famosos
frenats que sortien
de nens i nenes,
sobretot nenes abandonades,
i, clar,
això també ha creat
totes una certa inestabilitat
i també, clar,
la gent ja no pot tancar portes,
no pot tancar fronteres,
les fronteres ja no existeixen
i, per tant,
veus les realitats
i la gent s'emmou,
es belluga,
pren consciència
i, bueno,
això complica
i fa també
que, evidentment,
sorgeixin col·lectius,
col·lectius més contestataris,
per això també els tenim aquí
i, diguem,
són països
entre 40 metres lliures,
democràtics, etcètera,
i també hi ha,
evidentment,
hi ha un gran antisistema
en tots els aspectes,
tant a nivell polític,
a nivell social,
a nivell artístic,
etcètera.
Quina mena de gent
es veu pels carrers
de les grans ciutats?
Es veuen persones grans,
es veuen nens,
es veuen adults,
es veuen executius,
gent que,
amb el seu aspecte,
no penses que treballi
en una multinacional?
Jo,
en la primera vegada,
hi ha gent pobra,
pobra,
és a dir,
es ve pel carrer,
inclús el tipus de vestir
que no estaven acostumats
a vestir com vestir
a l'Europa,
és a dir,
allò que dius,
d'acostumats a anar
amb el mono,
amb el tratge de mau,
inclús detalls
on les dones
no saben creuar les cames,
no sabien creuar les cames.
totes les dones
quan s'asseuen
totes creuen les cames.
Doncs allà no,
perquè anar amb pantalons
i passar de pantalons
a faldilla
són detalls
són detalls
totes,
però
són detalls
que donen una mica
la dimensió del pensament
també.
Però,
molts crius,
o sigui,
bastants nens
i molta gent
pobra
amb bicicletes.
Fem una mica de turisme,
Joan Andreu?
Molt bé.
Vinga, va.
Per on comencem?
Xangai,
què anem a veure
a banda d'aquesta fotografia
que dona una mica
el perfil social
de la ciutat?
Comencem per Xangai
o si vols anem transitant
perquè tampoc no tenim
tant de temps.
algunes coses destacables
que et van impressionar?
D'entrada,
arribà i em va impressionar
a l'aeroport.
Impressionant, eh?
Un aeroport gran,
gran, dius.
I a més a més,
estava buit
perquè el 2001
pràcticament
era l'aeroport internacional
i pràcticament
l'acabaven d'inaugurar,
no?
Però,
immens, immens.
Perquè allà tot,
patir no existeix res.
Allà tot,
a lo grande.
I patir no existeix res.
i llavors,
tot el que és
el tipus
d'espiritualitat
d'ells,
vull dir,
les pagodes...
Això es manté, eh?
Això es manté,
sí, sí,
els budes,
la quantitat
de déus,
nosaltres en diríem déus,
vull dir,
de budes,
de deeses,
etcètera,
que tenen
per tot, eh?
Per l'harmonia,
per la falsitat...
Hem imposat les palmetes,
sobretot molt de...
O menjar...
O menjar...
O menjar...
Tot això m'ha sorprès
perquè és molt,
és molt profund,
això, vull dir...
No vaig poder tenir,
clar,
la possibilitat
de poder entrar a fons,
vull dir,
realment,
quines són les carences,
no?
Però sí que és veritat,
vull dir,
que són gent molt religiosa,
vull dir,
però molt,
vull dir,
o molt transcendent,
si vols,
no sé si és la paraula religiosa,
però vull dir,
gent que creu molt,
amb la influència exterior
a la seva vida,
no?
De molta ritualitat,
també,
no?
Sí, sí.
Moltes de temples d'abuda,
vull dir,
moltes pagodes,
clar,
et porten el primer dia
sempre a llocs ja oficials
i turístics,
no?
Però jardins,
a Sant Gai,
clar,
aquí en perjona
són les gratacels.
la quantitat
de gratacels
que hi ha allí,
també és on hi ha
la seu
de tot el departament,
totes les ambaixades
de tot el món
estan allí.
Diferent Vagint,
no?
Ja és una altra cosa.
Vagint és una altra ciutat,
ja és més capital,
Vagint és un més capital
i llavors,
clar,
Vagint el que té de bo
és tot el que és
les dinasties.
De prohibida,
d'aquest tipus de...
Que és un reclam turístic,
però que val la pena,
naturalment,
veure-ho, no?
Tot el que és
la ciutat prohibida,
tot el que és...
Museus també tenen
bastant el cuidat.
Allà a la tomba de Mau,
que hi havia una cua impressionada
i no hi vam anar.
Sí,
encara hi ha cua
a la tomba de Mau.
Turistes o gent del país?
Gent del país,
gent del país.
Deu ser com una mena
de peregrinatge, no?
Sí, encara,
suposo que encara
queda encara aquest pòsit,
no?,
de l'obra de Mau
a la Xina, no?
Bé, vull dir,
i visibilment, clar,
el temple dels cels
i sobretot la ciutat,
la ciutat prohibida.
Llavors,
que em va agradar molt,
va ser,
veient la ciutat de la primavera,
no?
Vull dir,
el palau,
el palau de la primavera,
que és on hi anaven d'estiu,
el palau d'estiu,
que és on també hi anaven
els emperadors,
però, bueno,
clar,
també impressionant.
Tot gran,
tot gran.
Impressionant,
vull dir,
clar,
que ell anava on un,
bueno,
també anava set o vuit cents
o mil,
devien anar a per clar,
si anava a l'emperador
amb totes les concubines,
amb tots els fills de les concubines,
més tots els criats,
més clar,
quan se desplaçaven,
s'havien de...
Amb quatre habitacions
i dos quartos de banys
no feien,
eh?,
amb tanta gent.
Impossible,
impossible.
Déu-n'hi-do.
Deies que,
i això coincideix tothom,
és un país molt brut,
tot el sistema,
fins i tot el sistema
de clavegram,
de canalització de les aigües.
És molt antic,
sí.
Està molt malament,
tot el tema de la indústria,
allò,
els protocols mediambientals,
diguem-ne,
que no han arribat encara,
lògicament,
així està,
tu ja vas notar
aquesta gran contaminació
que s'acusava per aquests llocs.
Sí, sí,
ja, ja,
no, no,
quan aixeques ja es veu
el tèrbol
en aquestes grans ciutats,
eh?,
es veu el tèrbol
la ciutat,
no?
I llavors,
home,
és que,
clar,
el notaves també,
vull dir,
ells,
la preocupació
pel medi ambient
no hi és,
prima altres interessos
i altres prioritats,
que és que les empreses,
doncs,
escolta,
tu,
i poden fer,
i poden desfer,
poden muntar,
i desmuntar,
perquè ningú tampoc els hi ha dret,
tampoc no hi ha cap mena de control,
ni a nivell de sindicats,
ni a nivell de participació d'empreses,
ni de res,
vull dir,
escolta,
vull dir...
Com us movíeu?
El tema del transport públic
està també ben organitzat
o no tant?
El transport públic,
no,
no,
vull dir...
És una ciutat caòtica,
vegi el termina.
Malament,
sí,
vull dir,
normalment en aquests llocs,
una o dos,
per exemple,
la primera vegada ja,
com que anaves en un grup ja determinat,
és un autocart,
un autocart,
t'aportava a tot arreu.
La segona vegada que vaig anar,
i va estar uns 10 dies,
doncs,
mira,
llogues una furgoneta i el xofer,
i...
I que et porti?
I porta a tot arreu,
et porta a tot arreu,
les 24 hores a les teves ordres.
Sí,
perquè conduir tu allà no és molt recomanable,
no?
i no tens experiència.
No, no,
no,
no,
és que quan obre,
si es cobre els semàfors,
igual,
però és que van a riuades,
a riuades,
a riuades.
I ara ja comença a veure molt de cotxe,
això ha complicat molt,
acabada complicant la contaminació en aquestes grans ciutats,
i les bicicletes no contaminen gaire,
però, esclar,
els cotxes i les motos ja n'hi ha moltes.
jo intuïeixo que quan un va a la Xina,
home,
no és que sigui el més important del viatge,
però diu que allà que vaig a comprovar
si realment el menjar xinès que menjo a la meva ciutat
és com el que es menja a la Xina,
i no té res a veure,
no?
No, és un invent.
És un invent.
Un d'aquí és un invent.
Boníssim, però...
No, però no és un invent,
és un invent.
No, no, els xinus no mengen això.
Allà hi ha dos tipus que per això van fer també,
que és interessant.
Primer, com a l'any 2001,
començava a haver-hi McDonald's i Kentucky's.
Allò que ens salva la vida, no?
Sí, perquè...
I van voler també fer això una mica,
dir, escolta,
et portaven ja a llocs on t'ho donaven aquest menjar,
tradicional europeu,
que mengem a Europa,
te'ls donava allà amb un plat al mig,
que anava rodant,
i anar picant amb els escuradents aquells,
que demanaves una forquilla al cap d'una forquilla.
Sí, no, no, dius,
jo tinc gana i no puc estar per bromes, no?
Ja no acabo aquí.
Però llavors vam fer una altra experiència interessant,
que és a la vespa, a la sopar,
en lloc d'anar,
poder-te escapar
i anar pels barris on tenies l'hotel,
poder anar als barris
i llavors poder menjar,
què fent allí.
Clar, vull dir,
tu et trobes allò,
bueno,
trobes una taula
amb un forat al mig,
et posaven un escalfador a sota,
et portaven una parola al mig,
i vinga.
I tothom d'allí,
anant picant d'allà dins,
tothom de la parola aquella,
doncs patates,
enciams,
carn,
peix,
el que hi havia.
Tot molt més intens,
els gustos,
les olors,
els sabors,
i mira que aquí hi ha és intens,
doncs allà.
Fort, fort, fort.
El que fan és molta vida al carrer,
vull dir,
de tal manera que inclús
tenia una vegada un hotel
a prop d'un hospital
i veies com els malalts
sortien amb el suero
i pel carrer amb pijama
i passejant pel carrer.
Fa molta calor,
fa molta vida al carrer.
A part que tampoc les cases
no és que estiguin gens acondicionades,
doncs és per això
estar en allò la gatzoneta,
acotats d'aquella manera,
aixecuts d'aquella manera,
juguen,
mengen,
molta vida al carrer.
Però clar,
és que en aquestes grans ciutats,
vull dir,
la calor és impressionant.
La pol·lució,
el que tu dius,
són cases petites,
sense aquestes comoditats
que estem nosaltres acostumats.
No voldria que ens passés
desapercebut la música,
és que és un convidat de luxe,
perquè ens ha portat
aquesta meravellosa música
que m'agradaria que expliqués què és,
perquè no és una música
qualsevol la que estem escoltant,
Joan Andreu.
És la llanterna vermella
que està basada en...
S'ha fet en cinema,
no fa massa,
s'ha fet en cinema,
ha tingut bastant èxit en cinema
i té premis,
premis inclús a nivell de festivals.
Està basada en una novel·la
d'esposes i concubines
i explica una mica
la relació del senyor de la casa
que té tres dones,
té tres concubines,
la més gran,
les altres dues,
a casa,
a casa amb la protagonista
de la novel·la,
l'última concubina,
i llavors comença una mica
tota la relació
entre les concubines,
llavors s'hi afegeixen els criats,
és una mena d'allò,
des de dalt i els de baix
i els del mig.
Vull dir,
una mica retratant
la societat xinesa
des del punt de vista
d'una estructura familiar
amb les classes
que hi ha dintre d'ella mateixa.
Llavors,
l'alganterna una mica
era aquest fanalet vermell,
que és el que donava
quan l'home
volia
algun de les concubines
o tenia els privilegis.
Era un codi,
era un codi.
No secret,
precisament,
però era un codi.
Ens queden dos minuts,
Joan Andreu,
tu has viatjat
per molts països.
A veure,
quan vam convidar
el Joan Andreu
a aquest espai
de viatgers,
el fàcil no ho tenia
com d'altres,
perquè, clar,
Cuba,
Suècia,
en fi,
un munt de països,
i hem triat la Xina
perquè més coincidia avui.
Amb aquesta visió
d'haver vist
una miqueta de món,
podries definir
com és la Xina per tu?
Hi ha una paraula,
un terme,
alguna cosa?
que pogués equilibrar
aquella part més negativa,
però també
tota aquella fascinació
que continua exercint
en el visitant.
Sí, sí,
per mi la Xina
és,
jo penso que el grau
seria l'esperança
d'un món nou,
que pot petar
de mil maneres.
Que ho facin bé,
ara que tenen l'oportunitat,
però vaja.
Pot petar de mil maneres,
ja ho estem veient
com va petant,
però té un gran potencial,
perquè també són gent
molt, molt, molt,
molt treballadora,
molt concitant,
però que si els hi entra
en un món capitalista
després poden convertir
una mica,
en part dels amos del món
i llavors
pot ser complicat
que manin.
I tornaràs,
tens raons poderoses
per tornar-hi,
el teu fill viu a Xangai,
lògicament,
i hi ha una aventura pendent
a compartir amb el teu fill
que és fer una travessia
pel riu Groc.
Sí, sí,
que volíem arribar,
passar les tres gorgues
i arribar a la gran presa,
que fins aquell moment
quan estava programat
i podíem arribar
per veure
quan ja l'està fent
i ara ja estarà fet
l'hem de mirar
o veure-lo
de l'altre costat.
El riu Groc
és molt gran,
tant de bo
que ho pugueu fer
i tinguem una imatge
de la Xina,
segurament ben diferent
de la que ens has donat avui,
que tinguem programes
i tu molts quilòmetres
per fer
i venir-los a explicar aquí.
I amb altres
perquè us pugueu escoltar també.
Moltíssimes gràcies,
Joan Andreu Torra,
president d'Òmnium Cultural
del Tarragonès.
De veritat que ha estat un plaer.
Bon estiu.
Gràcies, igualment.