Saludem ja Laura Picó, Víctor Roca, bon dia, benvinguts.
Hola, bon dia.
Bon dia.
Jo suposo que aguantareu fins al final, els pobres han vingut en gripadíssims
i se'ls agraeix molt l'esforç que hagin vingut avui a la ràdio.
La grip afecta més el col·lectiu d'advocats que no pas un altre?
És perquè aneu amunt i avall, entreu, sortiu, canvis de temperatura, no sé?
Jo crec que afecta a tothom, eh?
Sí?
Sí.
Home, potser aquest excés duratòri que a vegades tenim fa que el virus penetri més ràpid, no?
Clar, perquè ja sabeu que allò està en contacte amb molta gent, doncs fa que els virus vagin allò a l'ample, no?
Jo crec que el virus no respecta a ningú.
I que aquesta època que estem passant, que es diu en tots llocs que d'un moment o altre agafarem la grip,
doncs bueno, de totes maneres crec que tampoc estem en una grip plena, sinó estem en una mica de...
No, no estem en una pandèmia, no?
No, no, no.
El que es diu realment catarro.
Efectivament, són refredats, però bé, no és l'espai de salut.
Clar, no es pot interposar una demanda contra un virus, eh?
Per tant, no és el tema d'avui, ni de bon tros.
La Laura i el Víctor comentaven, avui parlarem d'un tema d'aquells que potser crida l'atenció,
i a més que pregunten molt als despatxos, que és el tema de la pràctica i la valoració de proves,
l'interrogatori de les parts, si són proves testificals, documentals,
si hem de contractar un pèrit, qui paga el pèrit...
En fi, hi ha tota una sèrie d'interrogants que podríem intentar resoldre avui des del que és la pràctica jurídica vostra, no?
Res a veure amb els telefilms, segurament, no?
No, potser segons quin tipus de proves, si es pot dir d'aquesta manera, són una miqueta més pel·liculeres,
com la prova testifical, no?
Però, però, vamos, en principi, estem amb el de sempre, no?
S'assemblen els telefilms molt relativament, no?
Abans de començar, a mi m'agradaria, en tot cas, no fer una afirmació,
però sí introduir un comentari i, en tot cas, que ho valoressiu.
Ara parlarem com s'elaboren, com s'expliquen, com es valoren les proves, finalment,
però el que sí és cert, i tenim exemples molt recents amb casos absolutament tràgics,
com tot el tema de l'11M, el tema de les xarxes terroristes,
que és la valoració que després fan els jutges de les proves.
Una mateixa prova, valorada per jutges diferents,
doncs, és útil o no és útil en un procés judicial.
Per tant, per molt que es treballin i que siguin les proves molt exhaustes,
aparentment molt objectives,
quan arriben a la valoració del jutge, després poden canviar completament, no?
Sí, però, a més, tenim la sort que, si entenem que un jutge no ha valorat com cal
o com a nosaltres ens agradaria la prova que presentem,
per això hi ha apel·lacions i revisions de sentència,
perquè, llavors, hi ha un altre tribunal que té una segona oportunitat
a l'hora de valorar aquesta prova, no?
De tota manera, jo voldria, d'entrada, distingir les diferents branques,
els diferents tipus de procediments laborals, penals, civils, administratius,
amb els quals el moment i la manera de portar proves,
fins i tot a la seva valoració, és diferent.
amb un assumpte civil, normalment laboral, administratiu,
per principi legal o per prescripció legal,
es tenen que aportar proves a l'inici del procediment
o al moment en què et toqui parlar si ets el que has de contestar a la demanda.
És allò de l'interrogatori de les parts?
O encara no hem arribat?
No, a veure, després parlarem dels tipus de prova en concret,
però com a proposició de prova, al moment de proposar la prova,
això ho diuen les diferents lleis, per exemple, en dret civil, una demanda,
tu has de portar les proves que tinguis al principi.
òbviament, els testimonis, l'interrogatori de la part,
fins i tot la prova pericial, el que és la pràctica de la prova pericial d'un pèrit,
però es proposen una miqueta més tard o és el moment de la vista,
en què es troba tothom en la fase en la qual el plenari, perquè ens entenguem.
Però els documents s'han de portar inicialment, a no ser que siguin documents que tu demostris,
que no has pogut obtenir al principi o que siguin de data posterior a la presentació,
per exemple, de la demanda o de la contesta de la demanda.
Si no, no te'ls accepten.
El dret penal és molt més flexible.
El tarannà del procediment penal,
amb el qual prima el dret a defensa de l'imputat o de l'acusat,
permet que una prova, sense mirar la data, sense mirar el tipus,
pràcticament s'acostuma a acceptar en qualsevol moment del procediment.
Això és diferent, canvia una miqueta.
Aleshores, és molt important el fet, per exemple, que amb una demanda civil
sigui un desnonament, sigui una reclamació de quantitat,
sigui el que sigui, és igual que hi ha un munt de plets procediments civils,
és important que es faci l'esforç,
fins i tot si es té que demorar la presentació de la demanda, es demori,
però que es gaudeixi de la prova que es pot obtenir al principi.
Perquè, si no, és possible que no te la deixin aportar posteriorment,
i, home, no diré que estàs perdut,
parlem normalment de documents,
i, òbviament, també d'informes d'un pèrit,
que és una valoració feta per un tècnic amb determinades matèries.
Això crec que és bastant important,
perquè potser no entrarem en masses detalls...
Entrem-hi, entrem-hi una miqueta, eh?
Ni que sigui més endavant.
Diré dues coses molt ràpides.
Primer, els documents,
poden ser, bàsicament, de dos tipus, privats o públics,
documents privats firmats per dues parts públics,
els que es poden obtenir d'un organisme oficial, no?
Bé, els documents públics, en general,
els pot obtenir un,
a no ser que siguin segons tipus d'informació restringida,
que l'has de demanar via judicial,
i un document privat,
doncs, normalment és el firmat entre dos,
o el elaborat, eh?,
per un particular.
tots aquests documents que tu puguis tenir o obtenir
i aportar amb la presentació de la demanda,
així s'ha de fer.
Un paritatge, també, o com a mínim, anunciar-lo.
Tenint en compte que, fins i tot, la llei permet
que abans de presentar una demanda,
si tu saps que no pots obtenir,
o que hi ha dificultat en obtenir certa documentació,
pots demanar el que se'n diuen diligències preliminars.
És a dir, forçar el futur de mandat
abans del que és el procediment principal
a que aporti una sèrie de documentació,
o fins i tot demanar judicialment
que s'obtingui aquesta documentació.
I una segona idea, i una última qüestió.
Lògicament, els advocats estem per assessorar,
per portar plets, per saber lleis,
però voldria dir,
i ho dic perquè és una cosa que sempre se'ns planteja,
crec que quotidianament,
als professionals del dret,
que els advocats no acostumem a obtenir documents.
La gent es pensa,
escolti, vostè com a advocat
té que no som detectius privats,
i sí que en un moment determinat
podem anar amb un registre de la propietat,
o podem anar amb un registre mercantiu.
A qui ho fa això, doncs?
A veure, normal, ho podem fer,
dintre de la nostra feina,
però que la gent es mentalitzi que els documents,
per exemple, els documents privats els tenen ells,
nosaltres no els tenim.
És a dir, que la documentació
sí que ens poden professionalment encomanar,
escolti, vagi al registre de la propietat,
i pot anar qualsevol al registre de la propietat.
Però és el que ella us deia,
que tot això no té res a veure amb els telefils,
perquè quan parlem de proves,
de seguida visualitzem aquell cas
que està a punt de ser vist per sentència
i de cop i volta
entre algú del gabinet de l'advocat, defensor...
I ho fa tot.
Tinc la prova.
I allà parem màquines
i això res a veure amb la realitat, segurament, no?
I una miqueta el que deia.
Perquè hi ha un timing, hi ha un procediment
que s'ha d'anar respectant
i a última hora no pot aparèixer allà amb la prova de...
I Perry Mason, per exemple,
el famós lletrat de les pantalles,
obtenia totes les proves i feia com d'investigador privat.
Nosaltres no som detectius privats.
Nosaltres no acostumem a tenir passants
que investiguin o que persegueixin amb una persona
perquè la prova d'un detectiu privat
també és vàlida en judici,
mentre no pertorbi tot el tema de la intimitat.
Però els detectius privats també es fan servir.
Potser serien objecte d'un monogràfic, pràcticament, però...
El sentit de tenir que presentar les proves amb la demanda
perquè és perquè l'altra persona no estigui amb indefensió.
És a dir, si tu...
Les ha de conèixer.
Té dret a conèixer-les.
Reclames alguna cosa,
ell ha de saber per què li reclames
i la documentació que jo aporto per reclamar-te a tu uns diners,
ell ha de saber com contestar-me.
Per tant, l'altra pare ha de conèixer les proves
amb tota mena de detalls, les proves de l'altra, no?
A menys, com ha dit el Víctor,
que aquestes proves es produeixin posteriorment
o el client les descobreixi posteriorment.
Feies referència a les proves documentals.
Hi ha altre tipus de proves, les testificals,
que jo m'imagino que tenen a veure amb persones
que amb el seu testimoni
poden formar part de la prova d'un procediment,
i les pericials, les que ja són especialitzades
i dutes a terme per professionals a instància,
no sé si del jutge, de les parts...
En parlem?
En quant a les testificals, per exemple,
si vols aquesta seria la que més acostaria
a les pel·lícules que estem acostumades a veure,
i aquí sí que entra, que és molt important,
una mica l'aparícia de l'advocat a l'hora de preguntar.
No és el mateix una persona que pregunti
doncs qui ets, què va passar, etcètera,
has de tenir una mica d'aparícia a l'hora de preguntar
per intentar treure si aquella persona s'està mentint, etcètera, etcètera.
I això tenia una estratègia, fora senyat, dir-ho així?
Sí, en cada cas és diferent, però sobretot trobo que és molt important
l'experiència amb això.
Si has portat molts assumptes,
veus una mica la gent com respon, com deixa de respondre.
Són més importants les preguntes que feu vosaltres
que no pas les respostes previsibles, doncs.
Sí, sí, jo trobo que és molt important.
En aquest cas trobo que l'advocat té molta feina.
I aquí, quan veus un judici, que sabeu que el judici de la majoria són públics,
veus molt quan un advocat és, penso jo, és bo o no és bo,
fent les preguntes al testimoni.
Perquè tota la resta te la pots preparar.
Però el testimoni et pot sortir amb un estirabot
i tu has de tenir suficient ràpides mental
com per reaccionar davant d'això, no?
Després, quant als testimonis,
moltes vegades la gent no sap qui pot ser testimoni.
Per exemple, en un procés matrimonial la gent et diu
home, no, jo voldria portar la meva mare
però m'han dit que la meva mare no pot ser testimoni meu.
La seva mare pot ser testimoni.
El que passa és que el jutge ha de saber que és la seva mare.
Perquè si no, està mentint, no?
I allò també peliculero
que el marit no pot declarar en contra de la dona
i la dona en contra del marit.
No està obligat.
No està obligat, però si el jutge
diu que ha de declarar...
No, si el marit o la dona no vol declarar,
no està obligat a declarar.
Però si vol declarar, per suposat, pot declarar.
Però no està obligat.
No està obligat.
Se li permet no declarar.
Però altres afiliacions de la persona en qüestió,
parlaves de la mare, germans, altres familiars...
És que el jutge valorarà, en la justa mesura,
que aquella persona és la mare de la persona que està...
de la part.
Per tant, la presumpció de veracitat
no és exactament igual com una persona objectiva
al carrer que hagi vist un maltractament, per exemple.
A més, ho diré d'una manera tan exagerada,
perquè és potser a vegades la manera més entenidora.
Però així com una de les parts del procediment,
sigui civil o sigui penal, en el cas d'un imputat,
pot mentir?
No se li fa...
No se la percep...
Això és perquè no juren com a la tele.
A la biblia.
No, no juren, no prometen.
No prometen, exacte.
Et fan jurar o prometre quan ets testimoni.
Els testimonis estan obligats a dir la veritat.
Accepta aquesta situació del marit o la muller
i accepta aquestes relacions d'afiliació
que abans dèieu, o deia Laura, de la mare.
Clar, òbviament, una prova testifical
es té que valorar pel jutge.
I el jutge, quan més proximitat té el testimoni
amb la persona o una de les persones,
a més, se'ls fa una pregunta.
Té vostè amistat o una amistat amb les parts?
Té vostè algun interès legítim al ple?
Normalment es té que dir que no.
No ens enganyem.
I que sigui que sí.
A veure, no ens enganyem.
La majoria de vegades és que sí,
des del moment que vas a testificar.
La majoria de testimonis...
És que jo voldria deixar ben clara una cosa.
La majoria de testimonis, siguem sincers,
algun interès tenen amb el ple,
alguna cosa tenen a veure.
No sé que sigui una persona que passa pel carrer
i veu un accident de cotxe.
Sí, sí, afavoria l'encausat
perquè és un amic, pel que sigui,
perquè traurà un benefici X.
Sempre pot haver-hi algun interès.
Cada advocat parla amb els testimonis
o els prepara, entre cometes,
com consideri convenient.
Jo, francament, sóc del parer
que, clar, en teoria no pots preparar un testimoni,
perquè un testimoni té que dir la veritat
i té que dir el que havies sentit.
Sí, però segurament estàs amb el client
i dius, mira, si et pregunten això,
vés amb compte perquè no que diguis mentida,
però intenta, no?
No, i després hi ha una...
Jo sempre crec que es té que donar una idea ben clara
perquè crec que hem de ser sincers.
Òbviament, tu estàs obligat a dir la veritat,
tu no pots mentir, ni has de mentir,
però potser amb la fórmula,
però tu, escolta, vostè,
si ve a testificar,
és clar, òbviament,
si el meu client em diu que hi ha un testimoni
i aquesta part el proposa,
doncs, òbviament,
el que pretén aquest senyor
és que testifiqui a favor seu,
entre cometes.
L'altra part el pot rebutjar, aquest testimoni?
Home, es pot fer la tatxa de testigos,
que se'n diu, de tatxa de testimonis,
però, a veure, siguem conscients...
És difícil,
perquè sí que es pot tatxar un testimoni.
Escolti, aquella persona té amistat,
tot això.
A veure, jo crec que és més un tema de valoració.
A més, el fals testimoni està penat,
vull dir que es té que anar amb compte, no?
I torno a dir-ho,
la idea que corre porai
que els advocats preparem els testimonis
per mentir, per enganyar i tal.
Potser algú ho faci,
però jo crec que el testimoni
el que ha de fer és dir
el que ha vist,
el que ha sentit,
el que sap,
el que coneix,
i que, òbviament,
quan es proposa un testimoni,
més que amb ell,
és dir-li al teu client,
escolti,
vostè vol que vingui a testificar Pepito?
Estigui segur que el testimoni
de Pepito ens servirà per a alguna cosa,
no que vingui per venir,
o no que vingui per forçar-lo,
perquè si Pepito té que venir
a dir tot el contrari,
que nosaltres demanem,
com a mínim ja no el proposem,
i evitem que Pepito passi
un testimoni de l'altra part,
segurament.
Jo penso que els testimonis preparats,
que es veuen,
jo penso que es veuen una hora lluny,
salvo excepciones,
però es veuen una hora lluny
perquè el jutjat és un lloc
on la gent està incòmoda.
I cauen en contradiccions,
quan estan preparats.
Moltíssimes.
Mira, et diré més,
quan no estan preparats
i quan van a dir la veritat,
cauen en contradiccions,
perquè la vida té contradiccions.
Llavors, ells pensen que
50 metres són 100 metres,
són 6 metres,
i ho diuen,
i clar,
segons com,
sembla que menteixin.
El que passa és que tenen aquesta percepció.
Imagina't quan tu intentes preparar algú.
Si té un advocat mínimament hàbil a davant,
al cap de quatre preguntes,
té tres contradiccions.
O el jutge mateix,
que et pot preguntar.
Deixeu-me fer una reflexió domèstica,
perquè jo estic segura
que els oients també ho pensen.
A vegades,
quan estàs observant un judici
o tens notícia d'un judici,
ja sabem el ritme que porta la justícia.
A lo millor s'estan junjant uns fets
que tu vas ser testimoni fa tres anys.
difícilment molts de nosaltres
ens en recordarem on érem.
Bé, aquí a la ràdio sí,
perquè tenim un horari i uns espais,
però si et diuen
on eres el dimarts passat,
a les set de la tarda,
tret que tinguis una rutina molt marcada,
jo soc incapaç de recordar
què vaig veure,
què observava i què sentia a aquella hora.
Tres anys després,
a veure,
jo crec que ens poden anar,
fer anar per on vulguin,
perquè la memòria és la memòria, no?
Clar, però si tu t'han robat,
tu has vist un robatori amb un superlocat
el dia 7 de març del 2005,
te'n recordes d'això?
No te'n recordaràs de què vas berenar,
però te'n recordes d'haver vist un robatori?
Sí, però per exemple,
no em recordaré probablement
de quants metres estava el vehicle
que després va agafar això que deies dels metres,
hi haurà detalls.
Primer, perquè tu no hi entens molt d'això,
i en fi,
jo no ho veig tan senzill.
El que acostumo dir als testimonis o als clients
és, si no us en recordeu d'una cosa,
digueu, no me'n recordo,
ha passat molt de temps i no me'n recordo,
però me'n recordo d'això, d'això, d'això.
A més a més,
el que dèiem de la preparació,
a veure,
cada persona és un món,
de totes maneres hi ha uns cànons de memòria,
no?
La memòria,
a veure,
tu li preguntes a un oficina del futbol del Barça
quin dia va guanyar el Barça a la Copa d'Europa
i com va ser el segon gol que va marcar el Barça i tal,
i se'n recordarà perfectament.
M'explico?
Doncs pot haver-hi gent que se'n recordi perfectament
que va haver-hi un accident,
doncs amb un mort,
i que se li quedés gravada la imatge
que hi ha un cotxe al van vestir o que...
És a dir,
és possible,
però...
No, del fet segur que ho té a la memòria,
de les circumstàncies del fet
jo ja ho dubto una mica més.
Bueno, però pot ser,
i després normalment la memòria
el primer que perd són a vegades dates,
encara que també pot ser una data assenyalada,
doncs jo me'n recordo perquè era divendresant,
jo me'n recordo perquè el dia següent
era el meu aniversari,
però és el que diu Laura,
el millor és dir-li al testimoni,
escolti, si vostè no se'n recorda,
digui que no se'n recorda,
perquè fins i tot a vegades,
a vegades,
pot induir sospit al jutge,
que és el que va de valorar la prova,
massa precisió en les contestes,
i massa precisió,
a veure,
amb unes contestes
i d'altres més generals i més bàsiques
que dubti
que no estessin,
o que no es contés
amb què et feien aquestes preguntes,
perquè no oblidem,
com deia Laura,
que trobar-te en un judici
és fer-te entrar quan el judici està començat,
no has vist el testimoni,
no ha vist el que s'ha parlat abans,
és a dir,
que per molt que coneixi el tema
no sap el que s'ha parlat abans,
Intimida molt la situació.
I només pot saber
el que el millor
més o menys li pot preguntar
el lletrat de qui l'ha proposat,
perquè més o menys s'ha parlat,
o perquè el propi demandant
o demandat ha parlat amb ell,
però clar,
pot haver-hi altres parts,
hi ha un jutge,
hi pot haver-hi un fiscal
si és un tema penal,
és a dir,
no saps exactament
què et poden preguntar,
és clar,
és difícil,
et poden sortir
per los terros de Úbeda.
Fins a cert,
el que pots fer
és orientar el testimoni,
però preparar-ho difícilment.
No,
no és convenient,
és com deia Laura,
primer hi ha per principis legals,
perquè a més és pitjor per ell,
perquè,
escolta'm tu,
no es pot,
es té que dir la veritat
i punt,
i si no,
no el portis el testimoni,
millor que no el portis,
però és el que deia abans,
al principi,
i és una miqueta
anar a això.
Però hi ha casos
que es testifiquen fals
per afavorir
o per ajudar algú.
Però no és convenient
testificar fals.
Però no perquè l'advocat
hagi,
sinó que algú
proper a la persona encausada
doncs ofereixi
jo soc testimoni
perquè jo hi era,
jo estava.
Iolanda,
cadascú que faci el que vulgui.
Sí,
això passa,
però penso que...
Que no hem de ser instigadors
als advocats
a fer un testimoni fals.
A veure,
cadascú pensarà el que voldrà
i és una opinió personal.
No només no heu de ser instigadors,
sinó que després
té conseqüències,
això,
legals,
lògicament.
Efectivament,
però no és...
És a dir,
arriba a la conclusió
que li diu a la persona
escolti,
miri,
vostè és major d'edat,
vostè ja sabrà
el que té que dir,
jo només li dic
que,
bueno,
una miqueta
el que estem comentant aquí,
doncs miri el testimoni,
ve després i tal,
però que vostè sàpiga
si realment
vol declarar segons què
el que es pot arriscar
i el que pot generar.
En quines circumstàncies
es poden testificar
els menors?
L'exploració de menors,
que es diu així,
no es diu testificar...
Casos, diguem-ne,
d'adults,
per entendre'ns,
però que els menors,
independentment del tipus
de cas que sigui,
els puguin obligar
a testificar.
Amb les separacions,
divorcis i d'aquest estil,
a partir dels 12 anys
estan obligats
al jutge,
al CITA,
perquè hi hagi
una exploració.
Però al despatx
o a la sala de vistas?
El dia,
per exemple,
posem el cas
d'unes mesures provisionals,
d'aquestes coses
que es presenten unes mesures
perquè mentrestant
no es dirimeix
el divorci
i les coses econòmiques
més grosses i de més,
mentrestant aquella gent
pugui estar separada
provisionalment.
En aquests casos,
el mateix dia de la vista,
el nen va allà,
el que passa
és que no entra a la sala
amb el pare,
la mare,
els advocats,
sinó que es fa sortir tothom,
o es fa abans,
o es fa sortir tothom
en meitat,
llavors entra el nano
i hi ha
el jutge o la jutgessa,
el secretari
per prendre nota
i el fiscal.
I entre ells tres
el fan assentar
d'una manera còmoda,
no està de peu
com un testimoni normal,
sinó d'una manera còmoda,
i els hi pregunten
d'una manera especial
i no els fan passar
per el tràngol
de preguntar
qui estimes més
el papa o la mama
o aquestes coses
que moltes vegades
els clients
s'espanten d'això.
Però en l'àmbit penal,
en un altre tipus
de cas,
que no fos
dret civil,
dret de família,
un menor
que hagi estat
testimoni
d'algun fet
pot ser obligat
a declarar.
Home, esclar.
I ho fan
en les mateixes
circumstàncies
que qualsevol adult
en aquests casos,
no en el cas aquest
que explicava la Laura
dins d'un procés
de divorci?
No ho fa,
es manté
una miqueta
el sistema
que comentava Laura
per un pleg matrimonial
i el que sí
que puc dir
i parlo en general
i crec que
ho fa extensiu
a pràcticament tothom
que tant advocats
com jutges,
com fiscals,
com el sistema en si,
quan hi ha la possibilitat
de proposar
un testimoni
sigui pel tipus
de procediment
que sigui
en una certa edat
perquè, a veure,
un criu de 6 anys,
de 7 anys,
de 8 anys,
de 9 anys
pot haver presenciat
algun tipus
de delicte,
de situació delictiva,
doncs ja
crec que ens n'estem tots
de no citar-lo
o d'evitar
perquè
no ens enganyem
que encara que no sigui
per un procediment matrimonial
una experiència d'aquest caire
pot resultar traumàtica,
no?
Tenim casos
bastant tristos
puntuals,
eren notícia,
per això no és la norma general,
la norma general
és que es fa com vosaltres dieu,
però hi ha hagut casos puntuals
que per això
han sortit als mitjans
perquè eren excepcions,
vull pensar que és així,
de menors
que han estat implicats
en casos d'abusos,
per exemple,
i que fins i tot
se'ls ha negat
la possibilitat
de posar la mampara
i s'han hagut de trobar
cara a cara
amb el presumpte agressor.
Són casos excepcionals.
Són excepcionals, no?
El que passa
és que aquests nens
se'ls fan
les exploracions pertinents,
les entrevistes pertinents
amb els assistents associats,
etcètera,
i en teoria
amb això
tenim la prova
preconstituïda
per anar a judici
i no es fa anar
als nens a judici.
Però a vegades sí.
A vegades sí,
però...
Excepcionalment.
Jo no m'he trobat
personalment.
No, jo tampoc.
Vosaltres mai us heu trobat
en un cas així.
A veure,
les coses com són,
jo crec que existeix
dintre del nostre gremi
i ho faia extensiu
els jutges
a qui decideix,
advocats,
com deia abans,
fiscals,
crec que existeix
una sensibilitat
amb el tema menors,
parlo en general,
se'ls evita
en la mesura del possible.
Òbviament,
si són,
ja no testimonis
perquè hem vist alguna cosa,
sinó perquè l'han patit
en primera persona,
esclar, doncs,
lògicament,
és possible
que se'ls tingui que fer
anar davant presència judicial,
però esclar,
jo he de dir
que em consta
que s'intenta,
torno a utilitzar la paraula,
ser sensible
i adequar-te
i ajustar-te
a les circumstàncies
del menor.
Si pot haver,
com sempre passa,
algun tipus de circumstància
excepcional,
també es tindria que veure,
també es tindria que veure
com ha anat la cosa,
el tema de la mempara,
el tema de la protecció,
però jo penso
que el que s'utilitza molt,
i ara parlaré
per experiència,
pròpia,
és l'entrevista personal
del jutge
amb el menor
que se'l fa entrar
dintre del despatx del jutge,
això és una miqueta
com la jurisdicció de menors,
Laura,
quan hi ha una imposició
d'una mesura,
per exemple,
d'una monestació,
o a vegades el propi jutge
de menors diu
escolti,
vull parlar
amb aquests dos nois,
ja parlem
de nois majors
ja de 14 anys,
etcètera.
El jutge fa una mica
de pedagòg
en aquest aspecte
amb el jutge de menors.
No podrem parlar
de les proves pericials
perquè ens hem allargat molt,
però de totes maneres
si us sembla
podríem acabar
amb una altra qüestió
relacionada
amb aquest darrer aspecte.
Les persones
discapacitades
psíquicament
però que no hagin estat
inhabilitades judicialment
prèviament
poden ser testimonis?
Sí,
si no estan incapacitades
judicialment
poden testificar també.
El que passa
és que llavors
el jutge valorarà,
és un programa
de valoració de prova,
el jutge valorarà
en funció del que senti
i escolti,
valorarà
quina importància
té aquest testimoni
i quina presunció
de veracitat.
Si el jutge considera
que no té
la veracitat
adient,
l'ha d'inhabilitar
o senzillament
no accepta el testimoni
i ja està.
Jo crec que no accepta
el testimoni.
No cal complicar tant la cosa.
De fet,
exacte,
de fet és la mateixa situació
que es produeix
en un procediment
d'incapacitat
d'incapacitat
amb el qual
l'entrevista
amb el presumpte
incapaç
o amb la persona
a incapacitar
la fa el jutge
i la fa
el forense.
Normalment el metge forense
o el psicòleg
o aportes
algun tipus de prova.
Hi ha un informe
del forense
i hi ha una entrevista
amb el jutge
i el dia del judici
no apareixen.
I a vegades estan els dos
a la vegada.
I al dia del judici
no fan aparèixer
el presumpte.
No,
hi ha vegades
està el jutge
amb el forense
i fan una entrevista
tots tres.
Bé,
a veure,
cada jutge
té una miqueta
el seu sistema.
A vegades
fa entrar
algun familiar.
Òbviament,
encara que no hi hagi
una anàlisi profunda,
a fer prevaloracions.
Quan aquest incapaç
el té que citar
a declarar
o bé
entre declarar
a vegades
se'l fan entrar
amb un familiar
perquè hi ha
algunes persones
que poden tenir
una disfunció
que puguin tenir por
i no vulguin parlar
amb un estrany
per donar-li confiança.
Bé,
hi ha maneres
de fer-ho
però
no crec
que se'l tingui
que incapacitar
expressament
en un procediment judicial
entre les coses
perquè dilataria
molt el procediment.
Poden haver
casos puntuals
per raons X
però si generalitzem
no es dona
aquesta circumstància.
Les proves pericials
són també
un altre món
si us sembla
ho deixen
per la propera setmana?
Jo quasi que ho faria
perquè és molt important.
Entren forenses,
grafòlegs,
tècnics,
biòlegs,
entre tothom, no?
Molt extens
i molt important
perquè
a més és un tema
que toca
ja ho anticipo
molt a la butxaca
de la persona
que té que reclamar
i després és difícil
de recuperar
i crec que podria ser
quasi objecte
de la propera setmana.
Si toca la butxaca
ja us dic
que serà objecte
la propera setmana
d'aquest espai
que fem en col·laboració
amb el Col·legi d'Advocats
de Tarragona
però amb la participació
en directe,
setmanal
i absolutament desinteressada
de Víctor Roca
i Laura Picó.
Advocats,
moltíssimes gràcies
i cuideu-vos, eh?
Cuideu-vos aquest encostipat
o gruix el que sigui.
Ho farem, ho farem.
Segur que sí.
Moltes gràcies, bon dia.
Gràcies, adeu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.