Saludem ja el naturalista Ferran Aguilar Ferran, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Jo és que encara tinc al cap allò del caragoll lluna,
que va foradant les patxinetes.
Vam acabar el bosc de la mar...
Bé, el vam acabar, és un parlar, eh?
Vam acabar el bosc?
Bé, va quedar quasi, podríem dir, dit i va anar a lo que refereix al programa.
Són espais que mai s'acaben.
Clar, perquè les cales i tot això les vam fer en corrents al final, eh?
Vam començar molt tranquil i ells passejant relaxadament
i al final vam aparar a córrer perquè el temps no es deixava continuar.
Avui, d'aquesta magnífica guia que ha editat l'Àrea de Medi Ambient de l'Ajuntament,
que jo ara ho deia als oients,
es pot descarregar a través de la plana web de l'Ajuntament
i si la volen, doncs així, que és com a més pràctica,
és molt econòmica.
Són dos euros.
Dos euros i es compra a les oficines del Patronat de Turisme.
Val la pena perquè és molt còmoda,
petiteta i cap en una motxilla desplegable.
Avui fem, si seguim aquesta guia, l'itinerari número dos
que ens agafa la Sabinosa, la Rebessada i la Sabinosa.
han pres edifici el fer dues platges en aquest espai.
Bé, és potser l'únic itinerari en el que recomanem
que persones que tinguin alguna discapacitat
o tinguin algun problema que no el facin
perquè s'ha d'anar caminant pel costat dels penya-segats.
Hi ha algun punt que no és perillós
però que necessita una certa agilitat.
llavors és l'únic dels vuit que tindria una mica de dificultats en aquest sentit.
En principi, podem agafar l'autobús fins a la Rebessada o anar caminant
perquè ara ja la via Augusta que té aquesta sèrie
es pot anar caminant des del centre de Tarragona a la Rebessada, si volem,
o agafar un autobús.
També determina a la guia les línies d'autobús que podem agafar.
Sí, igual en tots els itineraris funciona igual,
tenim unes línies recomanades
i com tu deies bé, doncs es pot anar caminant perfectament.
Des de quin punt ens recomanes que comencem la Rebessada?
Des de la part, si miro el mar, la part més dreta o des del mig?
A veure, mirant el mar, l'itinerari comença des de la part esquerra.
Podríem començar també des de la part dreta,
però com el que és la descripció de tot el recorregut
comença per l'esquerra, jo prefereixo seguir-me una mica el que està escrit.
Llavors ja, de bon començament, comencem a caminar per les roques.
i aquí és ja on comencem a trobar cosetes interessants.
Com ara què? A veure.
A veure, una cosa molt interessant que no sé si saben els nostres ullents
és que la costa tarragonina té molta antiguitat,
està datada de l'època terciària,
són materials sedimentaris, calcaris,
aproximadament estaríem parlant del Miosè Mig Superior,
estaríem al voltant d'entre uns 12 i 20 milions d'anys,
el qual ens remuntem a quan el Mediterrani ocupava
quasi ben bé tota la península ibèrica
i en un moment donat el Mediterrani s'asseca.
Això sona una mica fort perquè realment pensar...
Sembla de conte infantil, no?
De cop i volta, el mar es va secar.
I imaginar-nos que el mar es pot secar
potser surt una mica fora del que és la nostra comprensió humana.
Llavors, què passa?
Passa que, clar, tots els animals que resten vius en aquest mar
es comencen a concentrar fins que es moren
i es creen dipòsits realment on patxines, serissons, peixos, taurons,
taurons enormes i aglantins,
perquè hem de pensar que el Mediterrani en aquesta època
era un mar càlid tropical.
Estem parlant, doncs, de taurons
que menjaven altres taurons i que menjaven balenes
estaven al voltant entre els 15 i els 20 metres.
O sigui, un dels animals més grans
que han viscut sobre la Terra, no?
Jo conec, no dubto de la teva paraula,
ets un home honest,
que en sap molt, però jo vull proves.
Com ho sabem, això?
Què és el que hem d'observar?
Doncs podem mirar a la pedra,
especialment el que veurem més seran patxines,
veurem alguna patxina que és molt semblant
a la del Peregrí,
a la Pecten, a la conxa del Jacobeo,
i després, si tenim una mica de sort,
començarem a trobar alguna dent fòssil,
especialment de peixos,
i de peixos que tenen...
O sigui, hi ha dos tipus de peixos.
Els que tenen els ossos calcificats,
que serien els que mengem normalment,
crec que tindríem una espina, un crani,
i els peixos cartilaginosos,
que són els que tenen cartíl·leg.
És com un tendrum, no?
Que tenen tendrum.
En aquest cas entrarien els taurons, rejades...
Què passa?
Que, clar, fossilitzat,
el resta més dur que resta a la roca,
només hi ha dues coses.
Una són les dents,
i l'altra són les unions entre les vèrtebres,
que és l'únic que té calcificat.
Llavors, si tenim una mica de sort,
mirant aquestes roques,
amb una mica de paciència,
podem trobar dents de Tauró
amb certa facilitat.
Ah, sí?
Sí, sí.
Mirar, només mirar.
Només mirar.
No allò d'anar rascant,
a veure si m'emporto un souvenir a casa,
que sempre, jo no sé què ens passa,
però sempre que sortim,
ens hem de portar alguna cosa,
i no cal portar-nos res de souvenir
del bosc ni de la platja.
No, no cal.
El que passa és que tenim una memòria evolutiva,
som recolèctors...
I depredadors, també, eh?
I depredadors, llavors, doncs, bueno,
hi ha aquesta part humana del fetichisme,
de les dents, de les closques, dels minerals,
que tot allò que brilla,
podríem dir que som com una mica garces,
doncs tot allò que brilla,
doncs es va cap a la butxaca, no?
Hi ha peces molt boniques entre aquests fòssils,
la veritat és que sí,
i a més com que estan constantment
amb l'impacte de l'aigua i de les roques,
brillen segons l'hora del sol.
No, no, són espectacles,
a més que van canviant,
sempre ho diem dia rere dia.
I això, diguem-ne, que estem camí cap a l'antic sanatori.
Exactament.
Són aquestes roques, no?
Estaríem, justament, als penya-segats,
què quedarien?
Si anessin caminant per aquest itinerari,
el mar ens quedaria a la dreta
i el sanatori quedaria a l'esquerra.
Una cosa, també, molt interessant,
lligat a la història d'aquest petit espai,
és que el sanatori, com saps,
era on es tractaven malalties tuberculoses,
tuberculoses, que des de l'any 27 a l'any 39
va estar en actiu.
Després es va utilitzar durant la Guerra Civil
com un hospital de campanya
i va tornar a ser propietat de la Diputació
cap a l'any, si no recordo malament,
cap a l'any 39 o 39-40
fins a l'any 69,
que definitivament es va tancar.
Hasta el 69 va funcionar amb diferents usos.
Sí, va funcionar fins que es va tancar.
Quina és la curiositat que té aquest espai?
Doncs en aquest espai viu un petit rèptil
que es diu el dragó rosat
que té l'origen a Turquia.
I em diràs, com és que ha arribat aquest animal?
Va venir amb la relíquia de Santa Tecla, potser?
Bé, això no ho sé, jo no em puc atreviar a dir-ho.
El mateix paquet?
Però el que els especialistes apunten
és que aquest animal viatjava com a pulitzó
amb els vaixells grecs i romans.
Llavors té una distribució totalment mediterrània
i que coincideix amb les capitals
i els pobles romans o grecs.
Això és el que és creu.
És a dir, que aquest animaló
es pot trobar a qualsevol dels punts
que anaven desembarcant romans i grecs
al llarg de la història?
Exacte.
Llavors, aquesta és la hipòtesi,
que des de Turquia
s'ha anat distribuint per tota la conca mediterrània.
I que és com una sargantaneta?
Sí, és com un dragó, és com el dragó
que si anem per la para alta per la nit
va a les llums a caçar-nes,
que ara podíem fer una mica de pedagogia en aquest sentit.
D'entrada que no els matem, no?
Es creu, malauradament, es creu que es menja la roba.
Jo sempre ho he pensat, les mantes.
Diu, tanca la porta, que no entre, que es menja les mantes.
Fins i tot hi ha molts pobles que els diuen menjar robes.
I ara explicaré per què ve aquest nom.
Sí que hi ha un transfons que té una realitat,
però hi ha un altre que no ho és,
sinó que el que ens fa el dragonet és fer-nos un favor.
Ell el que menja són insectes.
I qui es menja la roba o les llanes són les arnes.
Ell va a buscar les arnes.
Es menja l'arna i quan un obre l'armari
i es troba el dragonet i ve un forat...
Però quina injustícia hem comès al llarg de la història!
Aquesta és la veritat que té aquest animal.
Que ens fa un favor i a sobre rep les culpes
i a vegades, malauradament, l'amor que no hi pertany.
A veure, Ferran, és la primera vegada que ho sento
i t'agraeixo molt i rehabilitarem la figura d'aquest animal.
És veritat, sempre diuen un armari i te'l trobes
i clar, el primer que penses que t'ha destrossat aquella roba
és el drac aquest, però no, no?
És el dragó que ens fa la feina que ens fa d'insecticida natural.
Realment són animals molt curiosos
perquè tenen unes làmines als dits
que els permet pujar per qualsevol superfície,
inclús al vidre.
També hi ha una dada popular que escopeixen,
això no és cert.
Són animals que no poden escopir,
o sigui que fisiològicament no poden escopir,
no poden segregar per la boca
qualsevol flux intern
i que necessitarien utilitzar les seves extremitats
per poder treure qualsevol cosa de la boca.
Però són inofensius.
Són totalment inofensius.
A mi sempre m'han caigut bé, ja t'ho dic ara,
però fan la seva, no es posen amb ningú.
És el que no es coneix, sempre crea una certa por.
Hi ha moltes espècies diferents, no?
Dins d'allò que diem la sergantana...
Aquests són els gecos.
Aquests són els gecos.
Al nostre país només n'hi ha dues,
que és el dragó comú,
que és el menys a robes que estem parlant ara mateix,
i el dragó rosat,
que és el que estàvem comentant,
que és el que viu justament
i és força abundant
a la zona on està l'antic sanatori.
Clar, i viu molt a prop de la costa, generalment.
Sí, perquè, bueno,
en castellà li diuen
Salamanquesa costera.
Sí, sí, sí.
En català és el dragó rosat
perquè té un aspecte totalment rosat,
no?
Perquè un dragó i una sergantana
són diferents.
Són diferents, sí.
Són animals que pertanyen a famílies,
són iangardaixos,
però la seva família és totalment diferent.
La sergantana té la mateixa bonomia que el dragó
o és més dolenta o no?
No, no és pas dolenta.
No, no, no,
per no fer distinció.
Jo penso que parlar d'animals dolents o bons
seria una mica bo serat.
Acabo de dir una barbaritat,
jo reconec Ferran,
bons o dolents, clar.
Jo pensava en aquesta roba,
que hipotèticament es menjava, no, no.
Roba només són les sarnes
que es menja en la roba.
No hi ha cap tipus de rèptil que menja roba.
Oi que em perdones haver parlat
en aquests termes d'animals dolents
i pels mons que poc naturalista sóc jo.
A veure, hem passat pel sanatori,
ahir ens hi podem estar molta estona.
Hi ha alguna cosa de la guerra,
algun búnquer?
Sí, ja durant ben bé quasi tota la costa
podem veure búnquers o torres de guaita
que s'encarregaven de vigilar la costa.
Són construccions que resten encara en peu
i que realment són boniques i curioses.
Fins i tot algunes d'aquestes
ens poden servir com a patró
per veure què és el que està passant a la costa.
Moltes d'elles, no sé si tu t'has fixat,
per exemple a la zona de Tamarit
o de Torredembarra,
veurem que aquests búnquers
estan completament colgats per l'aigua.
Dèiem, com és possible?
Aquests búnquers estaven a l'aigua?
No, el que passa és que hi ha hagut
una pèrdua de sorra i de costa
i on estaven abans aquests edificis militars
a la zona més seca,
doncs ara estan inundats.
És un procés de canvi en tan pocs anys,
són búnquers de la Guerra Civil Espanyola.
És relativament poc temps, no?
Amb el moviment que fa la natura
que té el seu rellotge particular, clar.
Sí, sí.
I bé, ara són edificacions que estan abandonades
i que estan ocupats per animalets
com aquest dragonet.
Farem una campanya, eh?
Molt bé.
Perquè recobri la dignitat.
Si anem caminant,
ja pràcticament passem a la Sabinosa,
però abans es queda un bon tros, no?,
de roques.
Sí, és una zona que hi ha,
a nivell botànic,
hi ha moltíssimes curiositats,
hi ha especialment peus de Margalló,
que és l'única palmera autòctona.
Hem de pensar que palmeres n'hi ha moltes,
però que autòctona només és aquesta.
I d'aquesta, mira,
que s'ha arrencat, eh?,
particularment allò típic de comprar la parcel·la
i totes aquelles coses al llarg dels anys
s'han arrencat moltíssimes.
Ara, actualment,
és una espècie protegida
que qualsevol obra d'infraestructura
s'ha de treure amb cura
i s'ha de traslocar en un lloc adient,
que té un creixement molt lent
i que com qualsevol palmera
també dona dàtils.
Antigament tenia moltíssimes utilitats,
des de les seves tiges
que es feien servir per fer escombres,
per fer cistells, també.
El cor del margalló,
que és el palmito,
en castellà també es menjava.
Nosaltres ara mengem palmitos en conserva,
que són del mateix gènere,
però que són espècies diferents
que també es cultiven per això.
Però, Ferran,
els dàtils que donen aquestes palmeres
de tal margalló aquest no són bons.
No són comestibles,
però tenen propietats medicinals.
Per exemple,
eren utilitzats antigament
per tallar diarrees.
Ah, ja veus.
Doncs espècie protegida
i allà encara en veiem.
Sí, n'hi ha molts.
Sense educar-les, eh?
Sí, sí.
Les mirem, les contemplem,
fem una fotografia,
però les deixem allà on són,
perquè a més, què n'hem de fer?
Posar-les en una torreta al balcó de casa,
si no serveix per res.
No, no.
Sabinosa, en ve de sabina?
Sí.
I què és una sabina?
Una sabina és un arbús,
que pot ser arbori,
que és de la família dels xipresos
i que fins i tot ens podríem confondre,
el que passa és que té un creixement
molt més terrestre,
no té creixements columnars
com tenen els xipresos
i donen unes pinyes
que es diuen estróbils,
aquestes pinyes tan rodones
que tenen colors vermellosos
que són molt aromàtiques.
Si toquem una sabina
i ens rorem als dits,
veurem la quantitat...
És molt penetrant, eh?
Sí, perquè té una reïna
que té, doncs, bueno,
té unes substàncies
que són força aromàtiques
i, bueno,
és una de les plantes
típiques i rares
que hi ha al nostre litoral.
Hem passat ja a la sabinosa?
Hem de córrer, com sempre, al final.
Sí.
Hi ha una fotografia a la guia.
És el...
És el dragonet.
El dragonet aquest enrosat.
Sí.
Mira, quina carona de bo que té, eh?
No et faig la pilota
per haver-hi d'endure.
No, no, però és com a molt tendret, no?
Molt bé, doncs anem passant.
Ja som a la sabinosa.
A la guia també veuran
per identificar perfectament
aquesta palmera autòctona.
I a la guia hi ha
unes fotografies també
de l'impacte de les roques,
el mar, aquest paisatge canviant
que diem sempre
i que podem trobar en qualsevol moment
quan passegem per aquí.
Sí, una de les coses
més espectaculars que hi ha
justament amb aquest tram
és un punt
que es diu popularment
bufadors.
Són zones
on la roca calcàrea
s'ha anat desgastant
per l'acció mecànica del mar
que ha entrat
no per dalt
sinó per sota
i llavors
l'ona
va menjant-se la roca
per la part
inferior,
o sigui,
vol dir que
de mar a terra
fins que
produeix
una canalització
i fa que el mar
entri des de sota
i surti a pressió.
Ens podria recordar
potser una mica
a l'efecte
dels geysers.
És el que t'anava a dir
com un geyser.
Sí, el que passa
és que té un fonament
totalment diferent.
El geyser té...
És l'efecte òptic
del geyser.
Òptica, sí,
perquè l'altre és volcànic
i en aquest cas
seria mecànic del mar.
Ens hem entretingut
amb aquest animaló
i no hem parlat
dels ocells
que hi ha una varietat
extraordinària
també fent aquesta passejada,
no?
Des de les gavines
fins a altres
que potser ens sobtarien.
Sí,
des de el que és
la punta de la mora
especialment a l'hivern
hi ha moltíssims
ocells marins
que s'apropen
que normalment
els trobaríem
més a alta mar
però en canvi
en certes èpoques
són força abundants.
Podríem parlar
doncs dels gavots
que són parents
dels frarets
o de les valdrigues
o dels mascarells
que són l'alcatraz
conegut per...
Això ja ho vam comentar
quan vam estar parlant
doncs de la punta de la mora
que és aquest ocell marí
que és gent sant picat
i a més
de moltes espècies
de gavines
que hivernen aquí.
Gavines
que venen
des de Finlàndia,
Noruega,
fins i tot
gavines divagants
que en temporal
poden arribar
des de la costa americana,
des de la costa de Florida
fins a Tarragona.
Amb el pilot automàtic
com aquell que diu?
Bé, amb el pilot automàtic
o amb el pilot automàtic
una mica espatllat
perquè el que
succeeix
és que es perden
a alta mar
i llavors busquen la costa.
Això durant dos anys
s'ha passat ja.
I l'espècie s'adapta aquí?
Pot viure aquí?
Sí, perquè té les companyes
que són molt similars físicament
i tenen els mateixos hàbits
i llavors s'afegeix.
S'afegeix al grup
dels gavis argentats
o de les gavines fosques
i llavors especialistes
que miren aquestes gavines
s'obten entre un grup
de 50, 60 o 100
troben una d'aquestes
al mig.
Ja se'ns ha passat el temps.
Cada dia se'ns passa més temps
però cada dia aconseguim
acostar-nos més
al final de cada itinerari.
Jo no sé si tenen tot a punt
el programa Ja Tardes
per saber exactament
què és el que ens espera avui.
Molt a punt, molt a punt.
No sé si ho tenim
però vaja,
nosaltres sí que hem de començar
a posar el punt i final
al matí de Tarragona Ràdio
perquè ens separen dos minuts i mig
en de dos quarts de dugues.