.
Hola, molt bon dia.
Lorenz d'Aràbia havia de travessar tot el desert de Badir-rum per ajudar a reconquerir, a acabar pels àrabs.
Tu vas haver d'anar corrents de Petra cap a acabar perquè la teva companya la veiés un metge perquè va caure d'un ruc, no?, a Jordània.
Efectivament, sí. Va ser una de les tantes peripècies que ens van passar en aquests viatges i va ser curiós, va ser curiós.
Per inesperat. I bé, i suposo que, de fet, aquesta anècdota és la que va fer que després tornéssim un segon cop.
Quants dies portàveu quan va tenir lloc aquesta caiguda?
Molt poquets. Ens sembla que era el tercer dia que estàvem allà i el primer cop vam anar només per sis dies.
I després, amb el repòs i a més, ens van quedar moltes coses per veure.
Per tant, que la cosa va acabar, no era greu, però si molestia, havia d'anar amb crosses i el tema del viatge es va complicar una miqueta, no?
Sí, sí. Diem-ne que a Petra vam fer un interruptus, vam haver de marxar.
Ens volíem quedar allà, ens volíem quedar a la nit perquè quan ets allà coneixes gent i pots fer bastant de més i de menys.
I vam haver de marxar, anar a l'hospital i després dos dies de repòs a l'hotel.
Llavors, jo primer vaig fer pesquisses per trobar les crosses i que m'entenguessin, més o menys bé.
I després vam fer un repòs i una cosa molt lait, tot el tema de caminar, tot això, se'ns va estroncar.
Per què vau decidir anar a Petra? Tu ets viatgera, aventurera, tu ets una persona molt inquieta, però no Petra sinó Jordània en general.
Per què vau triar aquest viatge?
Doncs va ser una mica l'atzar. De fet, amb aquesta amiga que es diu Anna, hem fet diversos viatges
i sempre que parlem de viatge se'ns embalà l'ànima.
Llavors, no et sabria dir el per què, però una de les possibilitats era Jordània.
Bé, de fet, n'hi havia unes altres d'hivern i jo al fred no m'agrada.
A l'Anna li agrada molt i a ella no li agrada la calor i a mi, doncs, bueno, no em desagrada tant.
I pel que sigui, al final va sortir Jordània.
I en quina època de l'any vau anar? Perquè diuen que la millor és la primavera i la tardor.
Exactament, però nosaltres, com que som així d'estupendes, doncs vam anar a l'agost.
Cosa que no recomano.
Allò és calor, no, això que tenim aquí, no?
Exacte, allò és calor.
Allò és calor, sí, sí, sí.
Vau anar directament a Amant, a la capital, em vau aterrar al seu aeroport i a partir d'aquí què va passar?
Bé, la primera vegada vam tenir la sort de poder anar fins a acabar, que hi havia una línia aèrea fins a acabar.
El segon cop sí, vam anar a Amant.
Llavors, tant un cop com l'altre, la diferència entre el primer i el segon viatge
va ser que el primer viatge vam agafar un paquet amb hotel i avió i tota la pesca,
però com que nosaltres som així inquietes, doncs vam llogar un cotxe i vam anar fent la nostra
i l'hotel es va quedar buit unes quantes nits, vam buscar la vida por ahí.
Així que el segon vam decidir agafar només el bitllet i el cotxe ja el vam portar llogat des d'aquí.
Home, d'entrada jo m'imagino perquè quan un va a un món i a un context cultural en diferent
va amb una certa, diguem-ne, no recansa, però sí amb una certa precaució perquè vas a un lloc desconegut.
Jo tinc entès que quan arribes a Jordània i t'estàs uns dies allà,
expliquen com a mínim que pots deixar la bossa en un lloc i al cap d'aleshores tornar
i que continuï la bossa allà, que és un país molt segur, que la gent és absolutament hospitalària i oberta, no?
Sí, sí, és així, és així. Gents d'inseguretat.
Clar, es va amb recansa perquè és un país àrab i si no hi estàs ficat, doncs tot el desconegut, vulguis que no,
fa recansa, però quan estàs allà t'adones que ells viuen per tu.
I per a mostra un botó, la música que estem escoltant és un grup de Jordània.
Podríem pensar que és qualsevol grup de Glasgow, qualsevol grup holandès, europeu, nord-americà,
però aquesta música que sona és d'allà.
Sí, sí, de fet el CD el vam comprar allà i, clar, ara és una balada i s'ha sentit així, com molt melòdic,
però després canta amb una noia que es diu Aixa i, bueno, ja els hi veus, no?
I el baltoc i són una mica mixturats, perquè agradi a tothom, suposo,
però la música et va calant, perquè de fet el que sí té aquell país,
i imagino que altres països que són de mitj-orient o d'orient del tot,
és que no saps com van entrant, van entrant i et van agafant.
Són com molt seductors.
A veure, el desert, la història de Petra, però l'interior, per exemple,
el fons marí, que també vas tenir ocasió de visitar-lo, en pla turista, a més a més,
et va fascinar, vas dir, però com és possible que sota l'aigua aquí hi hagi tot això?
Totalment, espectacular.
A més, va ser el meu bateig de submarinisme, que era una cosa que em feia una mica de respecte.
El mar Roig va ser, oi?
El mar Roig, sí, esclar, ara ja em van dir, has començat molt alt,
quan facis submarinisme per aquí al Mediterràu, ho veuràs tot de color marró.
Espectacular, o sigui, va ser fascinant, perquè de fet el primer cop vam anar amb una barqueta
i ens vam acostar a lo que era Egipte, sense anar cap allà,
però esclar, veus que davant tens Egipte, que després saps que a més amunt tens Jerusalem,
bueno, al Jerusalem està el mar mort, perdó,
i és tan senzill com que et poses les ulleres, et poses el tubo i mires cap baix,
és que no cal ni que et submergeixis, i és espectacular.
Digue'n, que allí vaig entendre la gran passió del costó
quan va fer aquells programes sobre el món submarí.
No, no, és, a més, és una zona que, diguem-ne, no està sobreexplotada turísticament ni de bon tros,
per tant, les platges també són bastant solitàries.
Bé, les platges, és curiós, perquè si vens d'un lloc com aquí, la Costa Daurada,
on jo m'he fet gran als platges de Salou,
clar, te'n vas allà i dius, això és Mart o què és exactament?
Llavors, les platges, clar, estan gairebé buides, no hi ha aquesta cultura,
tot i que al sud, doncs, bueno, que és on està el Mar Roig,
hi acostuma a haver bastants turistes, però bastants és poquets,
i llavors veus que allà la platja és d'una altra manera,
van les famílies, pare, mare, nens, tal,
i clar, ells viuen la platja d'una manera, nosaltres viuen la platja d'una altra.
Nosaltres anem a prendre el sol, ells van a gaudir de l'espai, no?
Sí, sí, ells porten allà el seu menjar,
és com que el tema en home d'estar completament integrat en els seus gens,
en qualsevol moment et treuen la paradeta,
i veus el fogonet, veus que es fan el te, veus tot això, no?, allà davant.
A l'hora de banyar-se, esclar, les noies d'allà i nosaltres no tenim res a veure,
i tot i que ho veus quan ets allà, al tornar, una de les fotos que ens havíem fet,
van reflectir molt bé com ells viuen, com nosaltres vivim, no?
Era un contrast cultural molt interessant.
Tot i així, dins del que és el món àrab, Jordània,
sembla ser que les dones porten un altre tarannà
que altres dones àrabes d'altres països, no?
Bé, hi ha de tot.
El que sí que és curiós és la gran diferència que hi ha entre una població i la capital.
Tot i ser en un país tan petit, no hi ha tota una uniformitat.
O sigui, les dones àrabs són àrabs i tenen aquestes conviccions,
però a la capital les veus més despejades.
Tot i amb això, una cosa que em van curiosir molt
és que se'n veuen molt poques de dones al carrer.
Tornarem a la capital, tot i el poc temps que tenim sempre per fer aquests viatges.
Això és com un turo operador, eh?
Això de la volta al món en 28 dies.
Però anem cap al desert.
Vau a fer el cotxe, podem una miqueta, si és possible,
i tu veus com a Marian Isabel,
intentar integrar tots dos viatges a Jordània.
Què vau fer?
Anem cap al desert perquè probablement, segons tu expliques,
ha estat de les experiències més extraordinàries de la teva vida.
Sí, sí, el desert era una cosa que li tenia moltes ganes,
igual que estar al mig del mar, no?
O sigui, és mirar i no veure absolutament res més que sorra.
I ja, i la cúpula del cel, no?
En aquest cas, nosaltres vam anar al desert del Badirrum,
Badirram, com li diuen allà,
i és diferent del que jo m'havia imaginat, que és sorra i ja està,
sinó que és ben bé com un fons marí,
com si haguessin agafat un mar, l'haguessin buidat,
i llavors tota l'orografia, totes les roques desgastades,
tots els forats, i és roig,
quan cau el sol, allò és espectacular,
o sigui, podries fer fotos amb els ulls tancats
i totes sortirien estupendes,
i es crea un clima com una llum que no és nítid,
que quedes allà dintre, quedes atrapat.
A la nit hi ha què dir, no?
O sigui, és que realment quan hi penso,
però per la nit, tant l'Anna com jo, la meva companya,
quan estàvem allà a geguts i ens explicaven històries
de les milionanits i les princeses,
perquè són molt així, saps?
Són molt encantadors de serps.
Doncs clar, t'expliquen tot allò,
en aquelles veus,
i mires el cel,
i l'Anna i jo vam dir,
no pot ser que hi hagi estrelles enlloc més del món mundial.
Estan totes aquí.
Totes.
Si miraves a dalt i estaven totes.
És que no cabia.
I era...
Veies tot.
Veies la Via Lactea, les Nebulors,
veies tot.
Era molt, molt maco.
La imaginació és molt poderosa,
i a mesura que tu vas explicant això,
jo m'ho estic imaginant,
i tinc la sensació que físicament,
quan et plantes davant d'un paisatge d'aquestes característiques,
t'ha de recórrer pel cos alguna cosa física, fins i tot, no?
Sí, a mi el que em passa quan hi ha aquests paisatges que m'agafen,
la sensació que jo tinc, la vivència,
és que em fong amb tot allò.
De fet, jo com a jo,
i ara sonarà estrany, però bueno,
jo com a jo és com si deixés d'existir, de fet.
Quedes allà incorporat en tot allò.
I ja, ets una cosa més que hi ha allà.
No ets tan important, no?
Com a vegades se'ns pensem en aquesta immensitat.
Gens ni mica.
Solida tot, ets capaç d'aïllar-te
davant d'aquesta monumentalitat del propi univers.
Escolta una cosa, Isabel,
tinc entès que el segon viatge
vau fer vivaca al desert?
Sí.
Oh, això ja.
Bé, tu vas dir, això ja, vinga,
tenim el notable, anem a l'excel·lent
i acabem amb la matrícula ja, no?
Sí, sí, sí, sí.
Molt, molt, molt.
Sí, sí.
Bé, el primer viatge vam fer amics,
bueno, coneguts, contactes,
que després alguns d'aquests
els vam anar conservant
i quan vam tornar un segon cop
els vam retrobar.
I llavors, per un contacte,
d'un altre contacte,
de no sé què,
quan vam anar a passar
per segon cop,
pel segon viatge,
la nit al desert,
que estàs dintre d'un campament
i et diuen que has d'estar allà
i et fan un espectacle i tot això,
clar, nosaltres teníem
les ganes de sortir fora,
dormir allà
i veure com surt el sol allà,
allà al mig, no?
I vam tenir sort.
O sigui, hi havia un conegut d'un conegut
que molt bé,
vam agafar el tot terreny,
vam anar cap allà,
vam fer una foguera,
o sigui, va ser,
no sé si existeix res més al món,
però això és real,
ara mateix.
I, és clar, estupendo.
Els baduïns són casa seva,
per tant, van amunt i avall
i són persones hospitalàries, també,
malgrat que algú pot pensar
que com que són persones molt nòmades,
que poden ser desconfiats,
al contrari.
No són gens fréstecs, gens.
Ells van fent.
Jo crec que ens miren a nosaltres,
una vegada quan vaig estar a Tanzània,
ara marxo només una miqueta,
i era com ens veuen des de fora, no?
En aquell cas,
la canelleta de Tanzània
ens mirava i reia i reia
i quan els vam preguntar ens van dir
bé, és que teníem el color del tocino,
el nas molt punxegut
i sempre corríem, no?
I clar, van dir,
doncs veia imatge.
Llavors, quan vaig a un país així,
culturalment bastant diferent,
recordo aquesta definació
i dic, i aquests com ens deuen veure?
Llavors, jo crec que els baduïns
ens veuen això de color rosa,
una miqueta.
Amb una mica de condescendència,
dient què estan fent aquests bojos, home?
Sí, sí, sí, sí.
Que ens veuen amb els jips
amunt i avall,
que fem fotos pertot arreu,
no sé si ens acaben d'entendre,
però en tot cas ens toleren molt bé
i respecten molt bé el turisme,
entenen que és una font d'ingrés
i no els fa res que seguis allà amb tu.
La veritat és que et sents molt còmode.
en el tema dels baduïns,
les persones que viuen en un món rural,
si es pot parlar de món rural,
perquè, bé, agricultura ben poca,
em penso que terres explotables
hi ha un 4% al país, poc més,
però les persones, les ciutats,
taxistes, tot el que és l'àmbit dels serveis,
em penso que fins i tot
em vau donar la nota,
en el bon sentit de la paraula,
i vau haver d'empenyar un taxi
o alguna cosa així va passar, no?
Sí, alguna cosa semblant.
Hi ha una cosa curiosa
i és que quan tu preguntes
ells sempre diuen
sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí,
i després potser és no,
però ells et diuen sí, sí, sí, sí.
I tu en principi penses que t'han entès.
Sí, i clar, et creus el sí, sí, sí, sí.
Llavors, la primera vegada,
el primer viatge,
vam anar allà
i ens vam apuntar a l'excursió del desert,
perquè ens van dir que soles no anés
i metc, etc.
Ens vam apuntar a l'excursió,
ens havien de passar a recollir per l'hotel,
sigui com sigui que no passaven
i és que se'n van oblidar.
Clar, quan vam trucar al guia...
Sí, sí, sí, sí, era...
No, no, no, no.
No sabem ben bé què passa, no sé.
El tema és que vam dir
oh, i ara, no patiu,
que us enviarem un taxi
i us portarà al desert.
Ah, vale.
Va venir el taxi,
vam anar cap allà,
la superautovia,
que també és espectacular,
i entrem a el que és el desert.
Clar, entrar al desert vol dir
entrar en una carretera,
com aquí diríem,
una comarcal que està descuidada
i d'allà arriba una pista de terra.
el taxi era un turisme,
per tant, ni 4x4s ni res d'això,
i veiem que s'acaba la pista de terra,
més o menys compacta,
i se'n va directe a el que és la sorra.
A les dunes, així, amb el taxi?
Sí.
Ja veus.
I l'Anna i jo ens vam mirar i vam pensar
no, no ho entenem.
Ara potser s'aixecarà,
sortiran redes tot terreny.
Clar, és un cotxe d'aquells de còmic, eh?
Sí, i vam dir
no sé ben bé què passa.
Doncs bé, va passar el que havia de passar
i és que el cotxe es va quedant callat.
El taxista tot apurat,
per treure-ho a salarons,
total, que no se'n sortia.
Així que l'Anna i jo,
hi havia un moment que vam dir
ja està,
el vam fer baixar,
vam començar a escarbar les rodes,
a posar pedres,
a fer el que havíem de fer.
L'Anna va entrar al cotxe,
al volant,
i el taxista,
jo li deia,
vés espanyant
i entre els dos el vam treure.
De fet,
li vam donar l'oportunitat
que ho tregués,
però quan vam veure
que no tenia clar el què,
nosaltres vam dir
mira noi,
volem arribar al desert,
així és que hem de treure el cotxe.
I més que res,
la cara del taxista
va ser un poema,
perquè suposo que no sabia
si li preníem el taxi
o què passava.
No, no,
devia pensar,
aquestes boixes
que venen de fora,
a veure què faran
amb el meu taxi,
que és el meu mitjà de vida.
Feies esment
d'aquesta magnífica autovia
que és molt característica de Jordana,
és una de les imatges
juntament amb Petra,
que ens queden,
i una autovia
per la qual transita
qui vol i com vol.
Sí.
cotxes, camells, persones,
de tot, no?
De tot, de tot.
De fet,
és una autovia
que va de nord a sud,
perquè el país,
la població està molt acumulada
cap a la part oest,
i llavors,
a part de que tot són
carretretes,
camins i demés,
aquesta autovia autopista
que té una mitjana,
i bueno,
doncs esclar,
nosaltres vam anar,
oh, quina via,
que maco,
ostres,
que ben posat ho tenen,
quin contrast,
quin d'allò.
Sí, sí,
tant de contrast.
Veus un camió
que travessa,
fa un canvi de sentit
al mig de la mitjana,
i tu dius,
ah, i hem de frenar nosaltres?
Ah, vale.
O trobes, doncs,
el camell que va fent
amb el senyor,
els nens,
sí, és...
Té el seu tempo,
té la seva organització
no escrita,
però que tots respecten
perquè deuen tenir
una mena de codi,
no escrit,
amb el qual circulen
d'aquesta manera.
El problema són nosaltres
que anem amb un altre codi.
Molt diferent.
Isabel,
jo he posat Petra
com l'escenari
d'un petit accident
i, home,
això és molt pobre
i imperdonable.
Hem de dedicar-hi
uns minuts
a Petra
perquè realment,
a veure,
estem parlant
d'un dels llocs
realment extraordinaris
del món, no?
Sí,
molt, molt.
Són aquells paisatges
o aquells indrets
que has vist
moltes vegades
en fotografia,
que has vist
moltes vegades
en reportatges,
però quan estàs allà
no té res a veure.
Quan estàs allà
no pares de meravellar-te
que allò existeixi,
que, a més a més,
allò hagués quedat
oblidat en el temps
perquè, clar,
està fet en un zik,
amb un,
diguem-ne,
amb uns avencs,
amb unes clotades
del desert.
Per tant,
si fessis una vista aèria
no veus res més
que com un escletge
a les grans roques,
però resulta
que allà,
a les parets,
hi ha coves
que, de fet,
eren tombes funeràries,
eren també coves,
esglésies,
temples,
i d'una bellesa sublim,
ja només pel color
de les pedres en si
i dels tornassolats
que fa,
per la llum quan cau,
i et meravelles,
et meravelles
que allò existeixi
i que s'oblidi
i una cosa curiosa
que quan un home blanc
va allà
i ho troba,
diu que ho ha descobert,
no?
És el descobridor de,
bueno,
diguem-ne,
diguem-ne que s'ho va trobar.
Sí,
ja existia,
no està inventada,
petre,
a partir d'aquell senyor,
però sí,
és veritat
que a partir d'aquell senyor,
diguem-ne,
tota la resta
ho hem conegut
i això és fantàstic.
És no només
el tema
de la pedra
sinó
els beduïns
que hi viuen
a dintre
que són diferents
dels beduïns
que viuen
al desert
en pla nòmada.
Són diferents.
Sí,
sí,
això també és molt curiós
de Jordània
que la població,
és com a Espanya
que cada autonomia
té la seva idiosincràcia,
en allà també.
Els beduïns
de petra
no són tan nòmades
sinó que es van
establir en allà
i avui actualment
viuen pel turisme,
dalt i pel turisme.
No viuen a dintre,
teòricament,
perquè se'ls ha fet
una població nova
al costat,
amb una població existent
ja que es diu
Badimussa,
que vol dir
el ball de Moisés.
És molt curiós també
que tinguin
tants noms cristians,
perquè allò és
terra santa,
és curiós el contrast.
I teòricament
tenen la seva casa
que li ha fet el govern
i van a dormir en allà.
Però n'hi ha molts
que han nascut en coves
i que continuen
vivint a les coves.
Tenen una altra...
Néixer i viure
envoltat d'aquesta història
ha de marcar caràcter,
d'això no hi ha dubte.
A dues hores del desert
hi ha un altre mar,
jo no sé si portaves
les ulleres i les aletes,
però allà va ser
impossible bussejar.
Impossible.
També,
moltes fotos
estan fetes
al mar mort
llegint el diari.
Nosaltres,
evidentment,
també se'ls vam fer.
Sí, sí,
s'ha de fer.
I,
clar,
volíem anar,
de fet,
el primer viatge
no vam poder,
pel tema de l'accident,
vam anar al segon
i volíem anar
perquè,
per mi,
per exemple,
és espectacular
perquè a més és un mar
que per la pell
va molt bé
i jo tinc coses
que cuidar a la pell,
però la sensació
aquella de
realment flota,
no.
És que no t'ho creus
fins que no acabes allà.
Dius,
va fotre,
home,
sí,
una miqueta suraràs,
però allò de quedar-te
com si...
Sí, sí,
com si fossis ben bé,
doncs això,
un busí de sur-ho.
I vas entrant
i veus els turistes
perquè,
clar,
el que sí que hi ha
és allà hotels
de superluxenpreus occidentals
que dius...
Sí, zones balneàries,
no?
Sí, sí, sí,
perquè per la pell
va molt bé.
I llavors veus
els turistes,
com nosaltres,
clar,
que floten
i dius,
ai, no sé...
Serà un miracle?
Sí,
clar,
entres i no notes res diferent.
La densitat,
de fet,
la notes
però no la notes,
no saps?
I, clar,
hi ha un moment que dius,
bueno,
ara ja em deixaré anar,
no?
I sí,
sí,
et deixes anar
i flotes
i vinc a riure
que llavors et quedes allà
flotant
i vas veient la gent nova
que encara no ha entrat mai
perquè fa el mateix que tu.
De fet,
no som tan originals.
Tothom va entrant,
va entrant,
ens sé que es deixa anar
i després riuen
i xalen,
no?
I és molt curiós,
sí.
Un viatge de mirada,
de fotografia,
però pel que expliques,
Isabel,
un viatge molt de pell.
Molt, moltíssim.
De tocar molt la pell,
els sentiments,
les emocions,
com gairebé tots els viatges
però aquest,
Déu-n'hi-do,
sí,
sí,
sí.
Amant,
una ciutat avigarrada,
moguda,
amb moltes olors,
molta gent,
no?
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
està amuntagada.
De fet,
sí,
està amuntagada.
Les poblacions
o les vivendes
que hi ha a lo llarg
de les carreteres
o cap al desert i tal,
doncs no,
són quatre cases malposades,
un taller mecànic
allà al mig
amb una fosa
i no sé què,
però Amant està amuntagat
tot allà.
Llavors hi ha
tota la història romana
que està allà
que també,
Déu-n'hi-do
perquè tens un munt de ciutats
que pots anar a veure
i, bueno,
inclús hi ha
les deu ciutats
que li deuen
la Decàpolis
amb tota la cultura
del gran imperi romà
que va existir
allà
i es va aposentar,
no?
Llavors,
veus,
això barrejat
amb aquesta cultura
tan oriental
de viure tots
amb carrers petitons
un damunt de l'altre,
de tenir els terres
no llisos
sinó ben abunyegadets,
molts cotxes,
des de la nostra perspectiva
la sensació
és que són anàrquics,
no sé si ho són o no,
és un caos ordenat,
segurament,
no?
Segurament,
sí,
sí,
sí,
i després això
que tots aquests olors
perquè,
clar,
aires acondicionats,
no,
nosaltres perquè ja ens hem...
I perquè tot ens molesta,
a veure,
tot ens molesta,
i que tontets que som.
Molt,
molt.
I quan vas allà
et vas impregnant,
però, clar,
impregnant només físicament,
no?,
dels olors,
dels olis,
de les calors
i és com un gran mercat
tot posat allà,
molta vida al carrer,
la gent viu molt al carrer
i, no sé,
com molt dinamisme,
molta activitat.
Dues vegades a Jordània,
n'hi haurà una tercera?
Sí,
sí,
sí,
de fet no ha estat,
ara ja t'estaria explicant
el tercer viatge d'aquest any.
És que aquest any té una altra aventura,
ara la recordarem,
tot i que hem parlat
al matí de Tarragona Ràdio,
però ni que sigui en un minut
la recordarem.
Disculpa,
Isabel.
doncs hi havia la tercera,
el que passa és que vam dir,
a veure,
per tercer cop a l'agost
no anirem,
evidentment,
una per la calor,
l'altra pels preus,
està clar,
i volíem anar cap al maig,
juny,
però no va poder ser,
no ens posàvem d'acord,
entre l'agenda de l'Anna
i l'agenda meva
no hi havia manera
i quan coincidim amb agenda
tornava a ser el juliol
i vam dir,
deixem-ho pel setembre o octubre,
així que no sabem
si aquest 2008 ja anirem,
però si no el 2009,
un Jordània 3,
cau segur.
per estar en projecte
i segur que un 4 i un 5
ja han tants llocs per veure,
no, Isabel?
És que la Isabel
donarà tot el suport logístic
a aquest perible
realment important
del que vam parlar
de la Clàudia
i el Jaume,
el pare i la seva filla
de 12 anys,
que faran tot el perímetre
de l'estat espanyol.
La particularitat
és que la Clàudia
conduirà,
portarà el cotxe,
és un cotxe,
el seu pare és professor
d'educació viària,
és un cotxe preparat,
amb doble comandament,
amb l'objectiu
de divulgar la importància
de la seguretat viària
i la Isabel
darrere,
davant,
al costat,
on sigui,
portant una miqueta
tot el que és
des del contacte amb la premsa
fins a la intendència
i tot el que faci faltar,
no, Isabel?
Sí, sí.
Nosaltres, de fet,
finalment ja tenim
el grup establert
de les Mujeres en la Sombra,
jo crec que aquest serà
el nom nostre,
perquè anirem
la meva cunyada,
la mare de la Clàudia,
i jo,
portant tot aquest tema,
perquè una persona sol
és complexa,
i portarem la Iona,
que és la germana petita.
Ah, molt bé,
al final hi va, no?
Sí, i tant,
la necessitem molt
perquè és una nena
que té molta visió
dels detalls
i no se li escapa res.
Llavors, nosaltres
anirem molt atabalades
i necessitem
una persona,
com ara la Iona,
que dius,
només té 10 anys,
sí, sí,
però tu deixa-la
que ens ajudarà molt.
Doncs divendres sortiu
i estarem en contacte.
Isabel,
no és la gran autovia
de Petra,
però déu-n'hi-do,
si teniu un recorregut
important pel davant.
Ha estat un plaer de veritat.
Moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos avui.
Igualment,
un plaer compartit.
Gràcies.