...
Guillermo Soler, molt bon dia.
Bon dia.
Ets periodista, ets músic...
Bueno, la de músic és entre cometes.
Periodista per professió, músic per devoció?
Sí, per hobby.
Però per hobby i com a músic t'agrada improvisar.
Bueno, m'agradaria improvisar, però soc massa dolent com per improvisar.
Com a músic.
Com a músic.
Puc improvisar com a periodista.
I com a viatger també pots improvisar.
Sí, com a viatger també puc improvisar.
Perquè aquest primer viatge que vas fer als Estats Units
va ser la primavera de 2004.
Home, no et diria que improvisessis,
però em penso que vas fer aquell viatge
que moltes vegades tots pensem de fer
absolutament per lliure.
Sí, sí, sí.
Poqueta cosa duies organitzada, no?
No, no.
O sigui, jo tenia la idea de fer aquest viatge.
Vaig fer-li un correu electrònic
amb un amic meu que és americà
i que en aquell moment estava a Londres
demanant-li consells sobre
escolta, tu què creus que és millor?
Si el transport públic és factible en aquest país?
I em va respondre, no, no...
Pots aturar-ho cinc dies?
Em vaig dir, sí.
I llavors, al cap de cinc dies em va dir,
pots...
T'aniria bé que sortíssim...
Com que hi va la canonja, no?
T'aniria bé que sortíssim,
que estiguéssim a Washington
a l'entorn del dia tal
i que poguéssim estar a Portland
a l'entorn del dia tal.
Perquè el tema és que ell,
que feia molts anys que vivia fora dels Estats Units,
havia trobat una feina ja,
que en principi era una feina més definitiva a Seattle,
al cap d'un mes i mig
i per tant se'n tornava a casa
però tenia ganes d'alguna manera de dir,
ostres, ja que s'acaba una mica la meva vida
també més hippie
i a partir d'ara ser un economista seriós,
hi tinc aquest tio que vol fer un viatge pel meu país
i jo m'apunto.
I bueno, sí, sí.
Llavors ens vam...
Ell es va comprar un cotxe de segona mà,
jo li vaig pagar un tros del cotxe
i llavors amb un mapa vam dir...
Jo vaig dir, jo vull anar per aquí
i ell va dir, vols dir?
perquè jo volia anar pel sud i ell, com que era un yanqui
i li feia una mica de repelús,
jo li vaig dir, no, no, jo he vingut aquí per anar pel sud.
Ell també va dir, home, a mi m'interessaria passar per aquí,
per allà, que tinc un col·lega o el que sigui
i bueno, i vam anar tirant carretera i manta
i bueno, no teníem fixades les etapes.
La sortida era a Washington,
l'arribada a Portland
i tu vas decidir que la línia més curta
podia ser la línia recta, però no la que tu volies.
No, a mi no m'interessava gens anar per línia recta
perquè el centre d'Estats Units,
el centre-centre, no em semblava que fos gaire atractiu, no?
I a mi el que m'interessava era
fer una mena d'U, no?
En aquest sentit, que per tant,
a mi era més llarga,
però passant per tota una sèrie de ciutats
i de llocs que a mi em semblava que eren interessants, no?
Aquesta va ser una mica la meva imposició.
La durada en temps va ser una mica
com la travessia del desert,
la bíblica, 40 dies, tinc entès?
Sí, bé, 40 dies són els que vaig estar allà.
El viatge pròpiament, diguem-ne,
el viatge en cotxe van ser 3 setmanes.
En tot cas, com que el viatge és llarg,
ens centrarem en els estats de Tennessee,
Louisiana, Texas i Noumèxic.
Et sembla?
Sí, sí, sí.
Memphis, quina ciutat, no?
Sí, home, aquesta era una de les paraules ineludibles, no?
Perquè, bueno, Memphis és una ciutat de ressonàncies mítiques
pel que fa a la música rock, al rhythm and blues, al soul, al jazz
i és un dels llocs on jo vaig tenir molt clar
que havíem de passar-hi, no?
Perquè, a més, també és d'aquells llocs que segurament
si no, no hi passaràs, no?
És a dir, quan un viatge als Estats Units
un pot viatjar a Nova York
o un pot viatjar a Califòrnia
i segurament pot fer un viatge només allà.
En canvi, un nou se'n va a Memphis una setmana.
Entre altres llocs perquè segurament la ciutat, com a turista...
Per una setmana no dona?
No et dona, no.
A veure, nosaltres la vam veure en menys d'un dia
i vam veure més o menys, perquè també anàvem a Pinyon
però jo vaig quedar, entre cometes, satisfet
i segurament és una ciutat en la qual
no té massa sentit estar-hi molt de temps, no?
Per tant, calia passar per Memphis
i, bueno, Memphis és una mica una de les ciutats
o una de les ciutats fonamentals en això
en la història de la música popular nord-americana
que al cap i a la fi ja avui en dia és la música popular mundial, no?
Perquè el rock és la música que d'alguna manera ha acabat sent la música...
Una música que en aquell moment...
És a dir, a més és molt interessant
perquè aquesta música que neix, entre altres llocs, a Memphis
i aquest desenvolupament fins a desenvolupar com una música regional,
com una música rural, com una música d'uns grups socials i racials molt determinats
i aquesta música, que és una música, doncs això, molt sectorial
i molt, fins i tot en un moment considerada molt pejorativament,
en relativament poc temps s'acaben convertint en la música de tot el món, pràcticament.
Les generacions que hem crescut amb aquests referents
a través del cinema americà, del Mississippi, de les aventures de Tom Sawyer,
en fi de tota aquesta atmosfera i tot aquest decorat,
estem carregats d'estereotips.
S'acompleixen aquests estereotips, Guillermo?
Home, hauríem de preguntar-nos...
Depèn de quins estereotips.
Això depèn.
Si parles en general...
La gent no va pel carrer tocant blus.
No, home, evidentment.
Depèn, però hi ha coses que sí que funcionen
i, per exemple, Memphis és una ciutat que, a més, en el seu moment
era una de les ciutats més segregades del sud.
És una ciutat...
És sud profund, encara que quan un mira el mapa no ho sembla, no?
És a dir, el del sud i el nord dels Estats Units
a vegades no és tan una qüestió geogràfica en el mapa
perquè Memphis està relativament al nord, no?
Però és una ciutat que encara, quan et mous per allà en cotxe,
doncs tens un...
Està molt clarament marcat quins són els barris de població negra,
pobres, per exemple.
Això sí que es veu molt clarament, no?
I després, doncs, a veure, Memphis no té massa més cosa.
Té un centre als quatre carrers, cinc carrers antics
amb un tramvia que li donen aquell punt i a...
De color groc, no?
Això no, roc, roc.
I a Bill Street, si no m'equivoco,
que és el carrer central, en aquest sentit,
de tota aquesta moguda.
I després allà el que pots fer és visitar,
doncs, a veure, els Estats Units en això són molt intel·ligents
i ben bé que fan, no?
I justament en un país que té tan poc patrimoni històric,
entre cometes,
allò que tenen ho saben exhibir i ho saben presentar.
S'han tematitzar-ho tot.
Ah, exacte.
Llavors, doncs, allà a Memphis tu tens diversos estudis de gravació,
diguem-ne, mítics o històrics que es poden visitar.
Tens a...
Van visitar, per exemple, una exposició de la Smithsonian Institution,
que és una mena d'institució d'allà que es dedica a fer museus,
que a Washington en té diversos,
i a Memphis té un museu, barra exposició,
però potent, molt ben feta,
sobre justament la història de la música a Memphis,
a més, lligada a la història de la música amb l'evolució social
i especialment amb la lluita dels drets civils,
perquè, en el cas de Memphis, que, com et deia, és una ciutat
que era un dels símbols de la segregació racial,
la música va jugar un paper d'integració social
que en altres llocs no va tenir.
I, a més a més, a Memphis és on va ser assassinat Martin Luther King.
Per tant, és un punt clau en aquest sentit.
La ciutat de B.B. King, la ciutat d'Areta Franklin...
Clar, estem parlant d'un autèntic paradís pels mitòmens,
que no sé si tu ho ets o no.
Bé, sí, fins a cert punt sí.
És a dir, no em considero un mitòman friki total,
però hi ha coses que a un li fa gràcia fer.
És a dir, per exemple, a Memphis hi ha Sun Records,
que és la primera discogràfica per la que va gravar Elvis Presley,
i van gravar també Roy Orbison, Jerry Lewis, Johnny Cash.
Jo això, per exemple, no ho vaig visitar,
perquè ja t'ho dic que anàvem una mica sobre la marxa
i realment es veu que és una habitació,
perquè és un estudi de gravació primitiu dels anys 50
i tu el que fas és fer un tour per una habitació.
La qual cosa és una mica ridícula.
Imagino, però clar, toco, toco,
que aquí ha tocat algú més, no?
I s'ha assegut, ha posat al culet aquest artista o aquell altre.
I després, per exemple, el que sí que jo no vaig poder evitar,
sobretot perquè al veure que hi havia aquesta exposició,
vaig dir, home, em sap que és més interessant veure aquesta exposició
que et dóna una visió més general, no?
Però sí que vaig dir, amb el mapa vaig dir,
vaig buscar McClemore Avenue,
perquè allà és on hi havia una discografia que es deia Stacks Records,
que és la cançó que estàvem sentint abans,
que era el Memphis Train del Rufus Thomas,
és un dels discos gravats allà,
i és una discografia que en aquell moment
estaven justament recuperant l'emplaçament original
i l'estaven tematitzant, estaven museïtzant.
No vam entrar, però sí que jo volia fer-me la foto al davant,
perquè a més és un antic teatre amb una façana característica.
i Stacks Records és una discogràfica que,
per una banda, musicalment és molt interessant,
perquè hi ha Otis Redding, hi ha Sam and Dave,
hi ha Booker, hi ha tota una sèrie de grups
i de noms de la música negra del sud dels 60 més autèntic
i més potent, i a més perquè és molt interessant
pel que et deia, que justament va ser una discogràfica
que van muntar dos germans blancs en un antic teatre
en un barri de població negra,
que es van odrir dels músics de l'entorn,
que eren gent negra pobra,
juntament amb gent blanca que tenia ganes de tocar
i que en un moment en què la segregació racial
era molt important,
allà estaven treballant conjuntament blancs i negres,
i que fins i tot es trobaven la paradoxa
que quan anaven a tocar, quan anaven a fer bolos pel sud,
a vegades tocaven en bars
on els músics havien d'entrar per portes separades
perquè uns eren blancs i uns altres eren negres.
Però realment la història d'aquesta companyia,
d'aquesta empresa, és molt interessant.
I en un estat en què, suposadament,
hi ha igualtat d'oportunitats,
als Estats Units té un candidat
que no és precisament blanc,
aquesta discriminació encara continua latent en l'ambient,
o diguem-ne que és una situació normalitzada,
entre cometes,
el que marca en definitiva la discriminació
és la renda i no pas la condició genètica de cadascú?
Sí, sí, està clar,
però suposo que hi ha molts més factors,
hi ha tota una sèrie de factors culturals,
que encara pesen?
Jo suposo que sí, jo m'imagino que sí.
Jo, per exemple, anava amb aquest amic meu,
que és de Portland-Oregón,
que és un dels estats més avançats,
de la costa oest, progressistes,
i que ell és un noi progressista,
per dir-ho així,
conscienciat, per dir-ho així,
que votarà Obama, segur,
sens dubte,
en aquestes pròximes eleccions,
però després hi ha una qüestió
que és també el teu entorn,
i, per exemple, aquest noi,
jo, anant amb ell,
no recordo que coneguéssim cap negre,
i que parléssim en cap negre.
Diguem que sí, que vas anar a Grisland.
Hombre...
Que no em digui que no.
Jo com que sabia que sortiria el tema
i ja me l'he reservat per fer-te patir.
És a dir, home, a Grisland s'ha d'anar.
Home, a veure, és a dir,
el motiu principal, realment,
per anar a Ménphysia és anar a Grisland.
Anar a Grisland i fer el friqui.
O sigui, això és així.
Deixar-te emportar,
deixar-te de perjudicis i de tonteries...
No, no, o sigui, jo crec que...
A veure, jo quan me vaig plantejar
aquest viatge als Estats Units,
sí que era un viatge, en aquest sentit,
mitoman, no?
O sigui, sense arribar a segons quins extrems...
Sense histèries.
Però era un viatge per veure el lloc que...
És a dir, jo anava amb aquest noi
que, com et deies, ell és americà,
que havia estat vivint molts anys a Europa
i que, per exemple, arribàvem a un lloc
i em deia, ah, doncs mira,
si vols podem anar a veure la catedral.
Estic tipus de veure catedrals.
Escolta'm, una catedral que què té?
Cent anys?
Cinquanta anys?
Per favor.
A veure, jo si vull veure catedrals,
viatjo per a Europa.
Jo si vinc a Estats Units
és per veure les coses americanes.
Jo vull veure les hamburgueseries.
Jo vull veure això, no?
Que hi ha un punt, diguem-ne,
que també és aquesta imatge que tenim exagerada,
però hi ha un punt que és real, no?
I també hi ha aquell punt de dius,
home, a veure, jo vull veure l'Amèrica més kitsch,
fins a cert punt, no?
I Graceland és un monument, no?
A banda que a mi i el Luis Presley,
doncs a mi, a més, m'agrada
i és un personatge que em sembla que és molt interessant
i és un personatge que, més enllà del mite,
si grates una miqueta
i si llegeixes, per exemple,
doncs és un personatge francament interessant, no?
Però, en tot cas...
I molt lligat a la història d'un període molt concret
del seu país, perquè donava una miqueta al tarannà, no?
De la pròpia societat i de l'entorn.
Correcte.
I, efectivament, a Memphis i a Graceland,
que és la casa on vivia,
la casa que va comprar...
Com és la casa?
Bé, jo me la imaginava més gran, sincerament.
Jo pensava que era una cosa més gran.
Llavors, la casa no és...
És una casa macota,
no és tan, tampoc tan gran.
Et fan un tour
en què tu vas amb uns audífonos d'aquests
que et van explicar la història.
Una història absolutament adolcurada
d'Elvis Presley
en la qual no hi ha ni drogues,
ni adulteri, ni res d'això.
I, home, llavors, la casa sí que és...
O sigui, la casa és...
I el tour per la casa és això,
és un monument al friquisme.
I que hi ha des de les sabatilles
fins al raspall de dents o no n'hi ha per tal?
No, és a dir,
als pisos superiors no hi arribes a pujar
perquè es diu que són els pisos privats,
les estances privades
i que, per tant,
hi ha un respecte, diguem-ne,
pel qual tu no hi pots accedir.
Però llavors hi ha tots els pisos inferiors i tal.
I, clar, a més a més,
la casa ha quedat, diguem-ne,
la casa que, si no m'equivoco,
ell ja la va comprar als anys 50,
just quan va arrencar el seu èxit,
però ha quedat fixada
tal com estava en el moment de la seva mort,
que és el 1977.
Per tant,
si Elvis Presley ja era un tio
d'un gust absolutament dubtós,
al morir el 1977
estem en el moment,
jo crec, pitjor de la història
quan a mal gust.
És a dir,
el 1977 probablement
és l'època
en què la civilització occidental
va arribar al cúmul del mal gust.
Dret de James Brown,
dubto,
i Euring-on-Foyer,
dubto que hi hagi algú
que vesteixi
com vestia Elvis Presley, no?
Sí, correcte.
Efectivament,
hi ha després tota una sala
amb una exposició
dels vestits horrorosos
que portava a Las Vegas, no?
Quan feia els concerts aquells a Las Vegas,
però ja no és això,
és que la decoració de la casa
fixada a això,
el 1977,
tens una habitació
que és el Jungle Room,
l'habitació de la jungla,
que simula una jungla
amb unes moquetes verdes
i amb una mena de palmeres
per allà dins.
De plàstic.
Sí, tot així com molt cutre.
Hi ha una cosa
que és la TV Room,
que aquesta és boníssima,
de color groc,
però de groc lluent,
tot de color groc lluent,
amb una habitació pràcticament,
i tot molt de plàstic
d'aquest setantero,
i que hi ha, doncs,
20 televisions,
perquè el tio el que feia
era les tenia engegades
i així anava mirant
tot el que hi havia, no?
I, bueno,
per tant,
és bastant friki,
tot plàstic.
I, a més a més,
per acabar de donar
un toc entre friki,
patètic, cutre
i emotiu al mateix temps,
perquè és tot una mescla,
acabes el tour,
te'n vas al jardinet
i tens allà
la tomba de Luis Presley,
sa mare,
son pare,
i crec que recordar,
això ja no...
Crec que fins al dia
el germà Bassó
que va tenir
i que es va morir
pràcticament al neix
o alguna cosa així.
Llavors, clar,
tu vas allà
i pots posar floretes
o pots posar notetes...
I deu haver-hi moltíssimes,
perquè és un lloc
de peregrinatge,
clar.
Correcte,
i llavors et fas la foto
allà davant la tomba
de Luis Presley.
I no l'has portat,
Guillermo?
No, home,
no l'he portat
perquè com que és ràdio...
Que l'haguessin penjat a l'aigua.
Com que és ràdio,
no té més fària.
Jo la tinc, evidentment.
Molt bé, molt bé,
ja la penjarem, ja.
I per tant, sí, sí.
Després, a més,
tu tens el tour bàsic,
que jo, francament,
crec que ja és suficient,
però si vols,
llavors tens un tour
per l'exposició
de cotxes de Cadillacs
d'Alvis Presley...
L'avió,
l'avió particular
que altres llagaven,
no?
Hi ha tota una sèrie
de complements
que si tu el que vols
és passar-te tot el dia
ho pots fer, no?
A veure,
Memphis, Nashville,
Nova Orleans
necessita, diguem-ne,
un capítol a banda,
segurament, no?
Sí, sí,
segurament sí.
Sí, sí, sí.
TIP-A-TI-NA-TRA-LA-LA
A Nova Orleans
has tornat exclusivament a Nova Orleans,
ara en parlarem,
de totes maneres,
una miqueta com era el dia a dia
de la vostra ruta,
perquè ja ens explicaves
que ni reserves d'hotels,
ni res, vull dir,
enrotllo,
aquí veig un motel,
entro,
a veure si hi ha habitació,
preu,
mi quedo,
no mi quedo,
menjo el que,
bueno,
m'imagino que menjar americà 100%,
perquè aquesta era la intenció també,
no?
Sí.
Una mica la intendència
i organitzar-nos
en les coses bàsiques,
materials,
com ho fèieu?
No,
l'organització era mínima,
nosaltres portàvem
un Toyota Celica,
que és un cotxe d'aquest així,
com de Magnum,
però que a més era molt friqui,
perquè clar,
o sigui,
jo quan vaig anar al cotxe...
D'aquí un color?
De color vermell.
Vermell, clar que sí.
Però és que és un dels cotxes
més discrets que tens al país,
perquè allà o tens un cotxe esportiu,
que aquí semblaries un xulo,
o tens un monstre,
o tens una mena d'una tractora,
o un 4x4,
llavors, clar,
és a dir,
no hi ha cotxes,
és a dir,
no pots comprar-te un Peugeot,
no sé què,
no hi ha...
Tot això no existeix,
no?
Anàvem amb el cotxe,
anàvem carregat fins als topes,
perquè jo,
bueno,
jo portava una bossa i pico,
com sigues,
perquè quan tens un viatge de 40 dies
no pots anar amb 3 samarretes,
però aquest noi portava
com a 5 o 6 bosses
i a més a més
el maletero el teníem ocupat
per un megabafle,
però qual cosa
anàvem amb el cotxe
però fins a dalt de tot,
que és una altra cosa curiosa,
movent-te durant temps per allà
i amb el cotxe ple,
aparcàvem,
el deixàvem,
anàvem a visitar el que fos
i mai no vam tenir cap mena de problema
que algú s'obrís el cotxe
i no volgués.
De seguretat,
cap problema.
Cap problema, no?
Llavors, bueno,
teníem més o menys prefixada la ruta,
anàvem fent
i sobre la marxa decidíem,
ja en tenim prou,
o tirem o no tirem,
i a vegades
jo estava molt disposat
a conduir de nit
per una qüestió
d'aprofitar el temps,
ell no tenia gens de ganes
i només vam conduir de nit
el primer dia una estoneta
i després realment
anàvem fent,
normalment ens aixecàvem al matí
i fèiem una sèrie d'hores,
arribàvem a un lloc,
però tot molt així,
i el que deies del menjar
jo també vull llançar
un desmentiment públic
sobre el tema
del menjar americà,
és a dir,
als Estats Units pots menjar molt bé
si vols,
entre altres coses
perquè hi ha tota la cuina internacional
i a més a més
hi ha tota la cuina internacional
feta pels autòctons,
és a dir,
tu pots comprar
cuina japonesa
feta per japonesos
i cuina asiàtica
de qualsevol mena,
tens cuina mexicana
magnífica
i després
hi ha llocs
en els quals
pots menjar francament bé
i en tot cas
quan tu et menges
una hamburguesa allà
no en un McDonald's
sinó en un bar de carretera
ja t'asseguro jo
que no té res a veure
amb el que nosaltres
considerem una hamburguesa
i per tant
i curiosament
les dues vegades
que estic allà
m'he aprimat
i jo menjo molt
perquè una qüestió
que potser
quan estàs de vacances
llavors menges
el que necessites
i no el que
l'estrès del dia a dia
t'obliga
Estàs per altres coses
no per menjar
Exacte
però he menjat
diguem-ne molt
estan allà
he menjat molt
però tot i amb això
no he tornat
a fer d'una vaca
sinó al contrari
i un dels llocs
on es menja molt bé
és Nou Orleans
perquè a més allà
tenen una cuina pròpia
una cuina
que es mescla
criolla
no?
Sí, criolla
l'hi diuen
i és una mescla
té elements
de cuina
diguem-ne
caribenya
té elements
de cuina francesa
i per tant
diguem-ne
té aquell regust especial
Dormíeu a motels
de carretera
trenquem un altre tòpic
els senyors
que porten aquests motels
són tan sinistres
com a les pel·lis
i fan foradets
en una paret
per veure qui s'allotja
i tot això
no res
res a veure
Bueno
sinistres n'hi havia alguns
sinistres n'hi havia alguns
i els motels
que no t'ho demanin
per portar un hotel d'aquests
vostè sinistre
pot treballar aquí
sinó fora
i els motels
ells mateixos
tenen un punt friqui
sinistre
però vaja
és una qüestió
és un sistema
molt còmode
i molt econòmic
tu saps que els motels
estan
a les entrades
de les ciutats
quan arribes ja tard
i cansat
no has de perdre temps
entrar en el centre
de la ciutat
i donar voltes
com un idiota
buscant un hotel
sinó que arribes
a les gavarres
perquè ens entenguem
i tens
5 o 6
simplement mirant
llavors
ja saps més o menys
els preus
moltes vegades
segons la cadena
són més o menys
i en tot cas
entres preguntes
jo no recordo
que en cap motel
dels tots
els que vam entrar
mai ens diguessin
que estava ple
i llavors preguntes
una habitació doble
o una habitació tal
et diuen el preu
si ho veus una mica car
potser te'n vas a mirar
un parell més
i al final
acabes agafant
el que sigui
ara hi ha una cosa
que és un denominador comú
a tots els motels
de carretera
hi ha una bíblia
sí
això és una cosa
que també és una altra
d'aquests tòpics
de la pel·lícula
i que en tot cas
jo no em vaig dedicar
a obrir tots els calaixos
de tots els motels
però la primera nit
em vaig fer la foto
que és d'aquelles fotos
que també
clar
el meu company
em mirava com
dient
però tu ets un friqui
o sigui
què passa
estàs en el teu element
et devia dir
clar
perquè per ell
no li semblava
que fos una cosa
que tingués cap mena
de sentit
i per mi
no no
escolta
amb la bíblia del motel
o sigui
jo vull la foto
amb la bíblia del motel
però bueno
és això
Nova Orleans
mereix un capítol
a banda
sens dubte
per tot
no només per la música
per tot
per la gent
per la ciutat
per tot
Nova Orleans
és una ciutat
molt estranya
en el context
dels Estats Units
és una ciutat
és una ciutat única
i la ciutat
n'és conscient
i als Estats Units
no són conscients
i en aquest sentit
té un tractament especial
és una part
és una ciutat a banda
i és un món a banda
jo quan vam arribar
després de
que portàvem
una setmaneta de viatge
jo quan vaig arribar
al que és
el French Quarter
que és el barri antic
per dir-ho així
vaig dir
home per fi
una ciutat
que jo entenc
perquè tu estàs
als Estats Units
i les ciutats
per nosaltres
són ciutats
que no tenen
cap mena de sentit
són ciutats
en què hi ha
un centre
de negocis
que és on hi ha
els grans grans
però no només
és a dir
Memphis, Nashville
tenen el seu downtown
amb una sèrie
de gratacels
i edificis d'oficines
i edificis oficials
i a l'entorn
és com una població
totalment dispersa
en la qual
no hi ha places
com les entenem nosaltres
no hi ha rambles
ni passejos
com els entenem nosaltres
en canvi
tu arribes a Nova Orleans
i el que és el barri antic
és una plaça
quadrada
amb la catedral
amb el seu tros de parc
amb la seva estàtua
d'un general
a cavall amb espasa
i uns carrers
rectilínies
i dius
home
això és lo nostre
això en el fons
és la planta
de la ciutat romana
per dir-ho així
que després
la ciutat
evidentment
és molt més gran
i ja torna a ser
una ciutat americana
però sí que té
un regusta especial
i sí que és
una ciutat
bastant excepcional
per la seva història
és una de les ciutats
més antigues
dels Estats Units
és una ciutat
que va ser
durant molt de temps
francesa
va ser durant
un temps espanyola
i en tot cas
el de menys
és que fos
francesa o espanyola
en tot cas és una ciutat
que va ser mediterrània
fins a cert punt
i que a més
pel lloc on està col·locada
i pel seu clima
correspon molt
amb el que seria
una ciutat mediterrània
és una ciutat
predominantment catòlica
és una ciutat
predominantment negra
i tot això
li dona
unes característiques
que la diferencien
molt clarament
de tota la resta
dels Estats Units
pràcticament
Què tal la gent?
Guillem
El tracte
En general
No, no
El tracte que tu vas poder tenir
si és que
em vas poder tenir
algun tracte
més enllà d'anar a comprar
No, no
A veure
Una altra cosa
a desmentir
jo insisteixo
és que
jo crec que també
estem carregats
de punyetes
i a més
els europeus
ens pensem
que som els megacracs
i en aquest país
en concret
jo crec que tenim
una imatge
molt equivocada
Els americans
són una gent
molt amable
infinitament
més amable
del que
o sigui
tu te'n vas
de turista a París
i et tracten
a petades
tu te'n vas a Anglaterra
i si no parles
un anglès perfecte
no fan el més mínim
esforç
per entendre't
i tu et mous
para als Estats Units
i la gent
és molt amable
i quan dic la gent
em refereixo
a la queixera del supermercat
al gambrer que t'atén
a no sé on
i a qui sigui
i en general
la gent és amable
és a dir
i jo crec
que a més
és una gent
que allò del somni americà
podem decidir
si és veritat
o és mentida
però l'important
és que ells
una mica s'ho creuen
i per tant
és un país
que és optimista
jo tenia la sensació
que la gent allà
era més aviat optimista
i més aviat il·lusionada
i pots trobar gent
que tu pots pensar
ostres, com pot ser
que no sàpiguen això
com pot ser
que quan els dius
d'on ets
no saben ni on estàs
els menys tenim una mica
a Europa
els americans
com si fossin una mica
analfabets
i no sabessin de res
però en canvi
són curiós
una cosa és que potser
no sàpiguen les coses
però quan els expliques
sembla que s'interessin
és a dir
que són curiosos
no diuen
com que ets de fora
no m'interesses
potser no saben
d'on ets
i en general
jo crec que el tracte
va ser molt bo
i després jo
la segona vegada
que vaig anar
als Estats Units
i que vaig anar
a una barrança en concret
que vaig anar
mig de vacances
mig treballant
mig de periodista
com si diguéssim
i que per tant
em va haver de moure
ja fent gestions
i demanant permisos
per fer segons quines coses
i tal
la veritat és que
va anar molt bé
o sigui
em van donar moltes facilitats
i escolta'm
que vull fer això
que demanar permisos
per fer fotos
en concerts
o coses d'aquest estil
i bueno
tot va ser
sobretot
de tracte
va ser molt
tot molt correcte
realment sí
jo crec que no
que no puc queixar-me
en aquest sentit
de l'Oceana
després
cap a Texas
Nou Mèxic
Utah
també vau anar
a Gran Canyón
sí
bueno
però és
per la banda d'Arizona
i allà d'Arizona
vull dir que després
va continuar el viatjat
de tot aquest periple
tan llarg
algun souvenir
a banda de la teva foto
amb la Bíblia
i amb la tomba
d'Alvis Presley
doncs no gaires
deixa'm recordar
jo sé que me'n vaig
emportar
evidentment les fotos
vaig comprar bastants tvs
vaig aprofitar
per comprar coses
que potser
per aquí eren més complicats
segurament em vaig endur
algun llibre
i com a souvenir
souvenir
però allò per posar
amb el tapet
a sobre de la tele
d'aquests souvenirs
ni un
és que tampoc
no n'hi ha
és a dir
no tens tele i tapet
o què?
sí que en tinc
estic intentant recordar
alguna cosa
em devien
exacte
vaig comprar
perquè souvenirs
souvenirs
no n'hi ha tants
perquè la major part
dels Estats Units
no és turístic
com si no hi ha turistes
no hi ha souvenirs
sí que vaig comprar
això sí que recordo
unes ceràmiques
vaig comprar una per ma mare
i una me la vaig quedar jo
unes ceràmiques
que vam comprar
amb una reserva índia
de Nou Mèxic
i hi havia una artesana
que les feia
i eren unes peces
senzilletes
clar
tampoc no
ni podíem carregar molt
i després pensant
que després has de pujar
a la via i tal
jo passo d'anar carregat
i més d'anar carregat
amb coses
que després pots arribar
i s'han tancat
però sí que vaig comprar
aquestes peces de ceràmiques
i això sí que ho tinc
no al tapete
però sí a l'estanteria
de dalt de la tele
ha estat una visita
molt curta
la que hem fet
amb Guillermo
de totes maneres
en els propers espais
de la volta al món
en 28 dies
en aquest cas
era Manel Sant Romà
li cedirem
una altra part
dels Estats Units
la costa oest
avui hem visitat
aquests tres estats
que són una mica
la capital
de la música
de l'origen
de la música pop i rock
en companyia
de Guillermo Soler
periodista
per professió
música
per vocació
i devoció
Guillermo
ha estat un plaer
moltíssimes gràcies
on aniràs aquest estiu
si és que vas a algun lloc
a treballar
hi ha castells
i tot
i els estius
no veiem allò
quina pregunta
gràcies Guille
adeu