Fins demà!
El Víctor és el que es posa el dia ràpid, tenim molts fronts oberts com cada divendres, hem de repassar la taquilla, tenim ganes de continuar parlant de The Wall-E, del Caballero Oscuro, aquestes dues grans pel·lícules que tenim aquests dies en cartell, però com sempre comencem aquest repàs del temps de cinema parlant de les estrenes cinematogràfiques, de les estrenes del cap de setmana i la pel·lícula que segurament acaparà més atenció és una comèdia, una comèdia protagonitzada per Adam Sarler i que es diu Zoan.
Ara després en Juanjo Carvis ens explicarà com hem de pronunciar, ho dient bé? Zoan? Més o menys?
Bueno, sí, crec que sí.
Més o menys. Escoltem, hem seleccionat un fragment del tràiler que jo crec que va de conya perquè ens fem una idea com és la pel·lícula.
i que el món el món ha conecido.
Però llego la hora del canvió.
Quiero dejar el gésit d'una vez.
¿Y a què te dedicaràs?
Quiero coretar...
i peinar pel·lòs.
Este verano lo dejarà todo.
¿Le has cortado el pelo a alguna tía?
¿A una tía? ¿A un hermano? ¿Una abuela? ¿Un abuelo?
¿Has trabajado con postizos rizados?
¡Visto! ¡Coño, qué susto!
¿Me das los trabajos?
Y perseguirá su sueño.
¿Nunca antes habías cortado pelo?
Harí bien los trabajos.
De acuerdo.
Pronto el mundo será suave como culito de bebé.
A veure, Juanco, explica'ns si l'argument realment és aquest.
Estem parlant d'una gent del Mossad, el servei secret israelí, el millor servei secret del món,
que un bon dia té ganes de deixar de la seva feina i dedicar-se a treballar de parroquer.
Aquest és el punt de partida?
Bàsicament sí.
I a partir d'aquí es pot construir una història amb sentit?
A veure, la història empieza con Adam Sandler de agente secreto, bueno, antiterrorista,
contraterrorista, que, vamos, es algo, yo creo que supera a Superman.
Bueno, hay un momento en que hay una persecución de un terrorista con moto acuática
y él nadando detrás.
Que va a ser un batalla als Jocs Olímpics a Pekín com a mínim, ¿no?
Sí.
Y bueno, él siempre ha deseado ser estilista.
Y un día pues aprovecha que le atacan para hacerse pasar por muerto y escaparse.
Y ahí empieza todo, a Estados Unidos.
La película la ve un poco...
Bueno, primero que es de humor chorras.
Que a quien le guste pues que la vaya a ver porque le hará mucha gracia.
Son todo tonterías, no se preocupan por elaborar nada ni ser ingeniosos.
Pero bueno, a quien le guste le hará gracia.
Yo me reí unas cuantas veces, no demasiadas.
Y bueno, pues eso, es la vida en Estados Unidos de este hombre con los dos bandos,
el israelí y el palestino, todos mezclados en un barrio.
Creo que, bueno, puede hacer gracia, pero también puede haber mucha gente que no le haga nada de gracia.
Perquè a més la temática, fins a cert punt, quan es tracta de l'equació palestino,
l'equació israelí, des de segons quins punts de vista,
òbviament la sensibilitat en aquest tema s'ha fet de pell, ¿no?
Sí, sí, si no fuese solo por la mofa, se mofaba bastante los dos bandos, más de uno.
Y bueno, si no fuese, si fuese solo la mofa, vale, pero quizá simplifica demasiado el conflicto, ¿no?
Jo, de totes maneres, penso que estem sempre en la mateixa discussió quan parlem dels límits de l'humor, ¿no?
I quan, per exemple, parlem de l'humor més al límit, jo recordo, malaurat Gila, per exemple,
aquest humor salvatge és al voltant de la guerra, però cap i la fi, a vegades l'humor pot ser una eina eficaç, si més o no.
Simplifica-se una manera de fer humor.
Sí, sí, jo la veritat és que jo no l'he vista, la pel·lícula.
Jo l'he vist només el tràiler, l'he vist moltes vegades, hem-ho empassat al CID, hem-ho empassat a l'iTunes,
i la veritat és que tinc ganes de veure-la perquè tinc potser necessitat personal, soc subjectiu,
d'una pel·lícula en humor xorra, però convençut de la seva pròpia xorrada i absurditat.
De fet, algú ha llegit aquests dies que aquesta pel·lícula és hereu una miqueta de la tradició de l'Aterrizza como poedas i de tot plegat.
Arriba a aquest nivell? És un estil d'humor similar per situar-nos?
Sí, hi ha secüències que sí, en les que aparecen coses gairebé per arte de màgia, no?
I planteamientos, i flashbacks, extraños i tal.
Sí.
Home, en aquest sentit feia també anys que no teníem segurament una pel·lícula que truqués amb aquesta tradició.
A mi em recorda l'estil a Zoolander, que és una pel·lícula que m'encanta, o sigui, és brillantment surrealista i absurda.
Crec que no estarà a l'alçada de Zoolander, que és que és massa bona, o sigui, a mi m'encanta i la recomano amb aquesta condició,
que és una pel·lícula molt xorra, però molt àcida a la vegada, no crec que sigui igualment divertida ni igualment àcida,
però en aquesta línia, i he dit que és la primera vegada només amb el tràiler que veig a l'Adam Sandler i em fa gràcia.
O sigui, aquest tio no m'ha fet gràcia mai en la seva vida, és el còmic més sosu de la història.
Això ho comparteixo.
Però als Estats Units funciona moltíssim.
I no sé per què, o sigui, no ho entenc.
A veure, els còmics, històricament, els que més gràcia han fet, han sigut els inexpressius.
Però és que no és bon còmic inexpressiu, tampoc.
Sí. Bueno, a veure, és un tio que, no sé, le passa la major putada i se queda con la cara així quieta,
doncs te hace bastant de risa.
Això li passava a Buster Keaton, que empeza a triomfar quan no ponia cara de nada.
Exacte.
Quan se reïa o llorava, la gent se iba al cine.
I quan se caia per un precipicio i se quedava així, amb la cara inexpressiva, la gent se reïa moltíssim.
Els moments Peter Sellers en l'expector Closó, i ho hem tornat a recuperar fa poc amb la pel·lícula de Superagente,
que precisament era el millor de la pel·lícula, que aquesta inexpressivitat contribuïa a fer encara més graciós el personatge.
Aquesta flema britànica del John Cleese.
Però és que l'Adam Sandler no té aquest encàndol especial, aquest encís,
quan veus tu un tio que es queda exactament igual davant de qualsevol cosa.
Senzillament és un tio que no té carisma.
Fins a Zohan, que jo he vist que sí que em fa gràcia de moment.
Hauríem pogut preparar un rànquing de les pitjors pel·lícules d'Adam Sandler.
Tot arriba, ara.
Per el dia avui ja...
Bueno, jo la veuré, la pel·lícula...
Bueno, el caso és que és un actor valoradíssim en Estados Unidos.
Sí, sí, està en els primers rànquings.
Ha substituït el... Aquest sí que no puc en veia, el Jim Carrey.
El Jim Carrey, sí, sí.
Nosaltres aquí rajanem, perdó, i cobra 20-25 milions per pel·lícules.
Sí, el que puguem dir nosaltres...
Sembla que poc li afectarà.
Una altra de les estrenes del cap de setmana és una pel·lícula que, la veritat, poc té a veure,
és una pel·lícula d'animació que es diu Space Chims.
També n'hem seleccionat un fragment del tràller per fer-nos-en una idea.
Diario de a bordo. El espacio.
La última frontera.
Permiso para hablar, comandante.
Permiso concedido.
Eres un pringajo.
Cuando la misión es demasiado peligrosa...
Tú vas a ir al espacio.
¡Wow!
Parece muy emocionado por ir.
Buen cristal.
Cuando todo parece imposible...
Llevan toda la vida entrenándose para esto.
Solo un equipo es capaz de entrar en acción.
Eso tiene que doler.
Ellos son Ham, Lula y Titán.
Soy Titán y fuerte soy.
Nadie quiere oír tu canción.
Doncs tenim aquesta pel·lícula.
És una pel·lícula de monos, de micos, de ximpancers a l'espai que tenen una emissió.
Què en podem esperar, David?
Jo no ho sé.
Jo et posava aquesta cara perquè, clar, jo soc pare de família i aquesta pel·lícula toca.
Et toca veure-la.
Fica a esquerra de tamor.
Fica a esquerra d'uia.
No sé si els meus companys experts en el cinema d'animació tenen més notícies que jo.
Però vaja, jo a priori Space Monkeys no és una pel·lícula que estigués situada en el rànquing de les necessitats absolutes de degustació estiuenca.
O sigui, jo tenia ganes de veure Wall-E, l'he disfrutat, ja ho vam parlar la setmana passada, i el mateix va passar amb el Kung Fu Panda.
Aquesta pel·lícula ja comença a fer amb una miqueta de tamor.
És que aquest es veu com molt de tercera o de quarta categoria.
O sigui, tenim Wall-E a la cartellera i comparem...
Només la qualitat gràfica de l'Espec Chimps és que sembla de fa 5 o 7 anys.
O sigui, està molt mal feta.
El que sí que segurament demostra aquesta pel·lícula és que fins fa uns anys els productes d'animació digital que ens arribaven
eren tots d'una qualitat gairebé excel·lent.
Les pel·lícules de la Disney, les pel·lícules de Dreamworks.
I ara, fruit que segurament els mitjans han avançat, és més fàcil realitzar aquest tipus de pel·lícules.
I ens arriba, com tot, tenim pel·lícules d'acció dolentes, també tenim pel·lícules d'animació.
No l'hem vista, però que a priori no semblen gaire simulants.
Sí, no sé si Juanjo tens alguna opinió al respecte.
A mi això en realitat m'agrada, que tot el món pugui accedir a...
Bueno, tot el món, ni per a somo.
O sea, igual para hacer una mala producción en 3D se han estado 5 años, no sé cuántas personas,
trabajando 24 horas al día.
Pero bueno, yo hablando de la película le veo, y le he oído comentar ya alguna vez,
que es demasiado infantil para los adultos,
porque en estas películas siempre está un adulto acompañando al niño,
y que tiene cosas muy poco interesantes para los niños.
y entonces no le gusta ni a uno ni a otro.
Y bueno...
Jo em pregunto, el tio que diu, vinga, que la dobli l'Álvaro Benito de Pink Noise,
aquest home...
De fet, el doblador, la veu principal del protagonista és l'Álvaro Benito,
que és el cantant de Pink Noise, és un dels grups de rock de moda, podríem dir,
o de relativa moda només amb aquesta cara, David.
Ja, ja, no, és veritat, és veritat.
Vam tenir la catàstrofe de tenir el tio aquí del cantó del loco,
que no sé ni com és, el Dani Martín,
a Escuela de Rock, que jo no l'he vist només perquè,
fins que no la vegi en versió original, passo d'acostar-me a aquesta pel·lícula.
I ara tornen a repetir la mateixa operació i segurament amb pitjor resultat.
O sigui, és que un tio que no ha doblat a la seva vida és molt complicat que dobli bé.
I més si no té veu del doblador, com és el cas del Dani Martín o del Álvaro Benito.
Sí, això mateix.
O sigui, jo ja no vaig al cinema només...
No, sí, és escèptic, és un home polifacètic.
Aquest home havia estat jugador de Real Madrid, canta, potser doble bé,
concedim-li com a mínim el benefici del dubte.
Sí, però no pagant.
7 euros.
A més, jo vinc d'un país que pagava 3 euros per l'entrada al cinema
i ara aquí és més del doble i veient l'Álvaro Benito.
Reclama com a mínim veure Space Teams al Víctor en versió original.
Passem ara d'una altra de les estrenes de la setmana.
Segurament dèiem que Adam Sandler és un actor carismàtic,
també és carismàtic, també és un actor que acostuma arrossegar taquilles,
Nicolas Cage, que arriba amb una nova proposta que es diu Bangkok Dangerous.
Bangkok Perillós, podria ser una mica la traducció literal.
Fem-nos-ho una idea.
Mi trabajo me lleva a muchos lugares.
Duermo solo, como solo.
Quisiera tener compañía,
pero no es fácil cuando vives con una maleta en la mano.
Me llamo Joe.
Y esto es a lo que me dedico.
¿Cuál es el motivo de su visita a Bangkok, señor Vincent?
Vacaciones.
Todos mis clientes tienen una cosa en común.
Se alimentan de las personas.
Hay mucho dinero en la miseria.
Donde hay dinero, hay competencia.
Y el día que me pagan es el que suele ganar.
¿Es de fiar?
Seguro.
No sé si algú de vosaltres ha tingut l'oportunitat de veure la pel·lícula,
però és que hem vist el tràiler, hem vist un Nicolas Cage amb un look com a mínim discutible disparant trets a banda i banda.
Això és el que ens espera?
Doncs sí, el que passa és que aquí el punt particular, diguem-ne, d'interès de la pel·lícula estan els dos germans, els directors.
Els germans punk.
El punk.
El punk de punk.
Doncs aquests dos directors que van fer una pel·lícula estimable, que és la mateixa, en teoria, de la que veurem ara, que són dies perillosos.
En aquest cas, els que van poder veure la pel·lícula era el francotirador, era un sordomut.
O sigui, tenia un punt d'interès que aquí, evidentment, ho han canviat.
Però suposo que per obligacions d'estat sistem.
Sí, que aquesta pel·lícula és una mena de remake d'una pel·lícula que són coreans.
Sí, sí, sordomut coreans.
O sigui, és per fer-nos una mica la idea, és una adaptació, com va passar amb Infiltrados, que Scorsese va agafar una pel·lícula.
El que passa és que aquí directament la fan els directors originals.
I aquí és els mateixos directors.
Que és una moda, que ara doncs se les dona l'oportunitat de fer la mateixa pel·lícula amb més mitjans.
El que va passar amb Abre los Ojos, per exemple.
Exactament el mateix.
Què podem esperar?
Home, jo d'aquesta pel·lícula m'interessava la versió original, la primera pel·lícula, pel contingut, perquè té un punt de dramatisme i aquesta visió que tenen els orientals de la violència,
que fan una mena de coreografia, però en aquest cas era particularment interessant.
Si repeteixen, potser des del punt de vista estètic i de muntatge, el mateix de la primera pel·lícula, perfecte.
Però tinc els meus dubtes raonables.
Jo penso que ens trobarem una pel·lícula també una mica amb el que hem vist amb el tràiler, d'expulsions, amb un Nicolas Cage,
que com bé deia el Víctor, està buscant encara el seu joc i el seu posicionament dins de la indústria,
en moments d'hores baixes, una miqueta amb el que ha passat també amb el Tom Cruise i companyia.
És que no sé com el va perdre, però va fer una davallada brutal.
Però va funcionar, com has deia, la búsqueda, aquella saga que va fer dues presos, va funcionar forçament taquilla.
Però jo parlo com a actor, com a qualitat d'interpretació.
Encara funciona en taquilla, però des que va fer Adaptation no ha fet cap altra pel·lícula d'actor,
d'interpretar un paper que jo crec que no ha d'estar satisfet.
No, però cobren uns calerons.
Sí, però Nicolas Cage sempre havia tingut una altra...
Va fer Conner, La Roca, quan estava poc després de fer Living Las Vegas,
ja havia fet aquest tipus de cinema més comú.
S'ha especialitzat.
O sigui, Nicolas Cage ha agafat una especialització que és un cinema d'acció,
que és gairebé per tots els públics, especialment en Michael Bay,
aquello de...
Jo és que no le veo...
No sé por qué se empeñan en cogerlo para acción,
porque no tiene...
No, no.
És que no tiene nada.
En Conner sí que funciona, però és l'única vez.
És que, bueno, a mi Conner no me gustó nada,
però Nicolas Cage, compáralo con otros héroes de acción así,
de su misma edad, como Bruce Willis.
Per exemple, sí.
Bruce Willis, tú, te aparece y dices,
te me va a partir la cara o me va a meter el pie en la boca o algo.
Però és que Nicolas Cage sempre està cansat ara.
Sempre té la cara que t'ha de cansat
i a més a aquesta pel·lí li han posat un gat mort al cap.
Nicolas Cage i su gato.
Sí, i a més és un tipus enclenque, flacucho...
Vaja, que no te'l creus, tú no te'l creus, Juanjo.
No, no, como héroe de acción, no.
En Hechizo de Luna, Alí en Las Vegas o todas estas, genial.
Sí, sí, sí.
Pero como acción es que no, es que ya está bien, hombre,
que se olvide de esto, que es un pesado.
Jo crec que el buscan per la figura aquesta de l'assassí, tris, melancòlic,
però és que ja no funciona com a melancòlic.
O sigui, és com una paròdia, d'una paròdia, d'una paròdia.
Jo me'n recordo a Windtalkers,
que la pel·lícula tenia bones intencions,
però el Nicolas Cage estava avorridíssim, però avorridíssim.
És que era igual tota la pel·lícula, durant tres hores.
Sí, sí, era espacament llarga.
De fet, té un punt malaltís.
És un actor que té un punt melancòlic, malaltís...
No ho sé, jo, de totes maneres,
és d'aquelles pel·lícules que, quan jo les vaig a veure,
ho sé, em puc dir que aquí, quan fem els programes,
es veuen, se'n passen i s'obliden.
Té tota la pinta d'entrar dins d'aquest rànquid.
Pel·lícula d'Osser-hi tirada, em perdó, eh?
Després l'hem de veure, benefici del dubte sempre.
Tanquem, no tenim tràilers, però una altra de les escenes destacades,
aquest producte estatal és a Carlitos i el Campó de los Sueños,
una cinta familiar espanyola, què en podem dir?
A veure, jo el que puc dir aquí és que és una pel·lícula amb bones intencions.
Aquesta l'he vista i, evidentment, a veure,
a banda de la participació de Josep Maria Pou,
sempre perfecta i magnífica els seus papers,
és una d'aquelles pel·lícules familiars que, d'entrada,
se poden empassar, però que tampoc entusiasmen els nens.
O sigui, la veritat és que jo poso en qüestió,
m'atreveixo a posar en qüestió perquè ho he viscut en directe,
que als nens els interessin molt aquestes pel·lícules ben intencionades,
o sigui, dels nens que lluiten pels seus somnis
i que, en realitat, el que no passa de ser és gairebé
com un capítol evolucionat de les novel·les de l'Alvira Lindo
de Manuelitos Gafotes, per exemple.
O sigui, els amants d'aquest tipus de novel·la
poden trobar la seva pel·lícula amb aquest producte,
però, a més enllà de tot això,
no aporta gaires dosis ni d'imaginació ni de frescura.
Hi ha un problema, per tant, de target, fins a cert punt,
com comentàvem abans, de veure qui va exactament dirigir d'aquesta pel·lícula.
Però, bueno, de todos modos, va de futbol, no?, la pel·lícula.
Sí, sí, sí. El que passa és que podria anar de futbol com...
No, però vull dir que el simple hecho de que valla de futbol,
potser a los niños la gran parte ya les va a interesar.
Sí. Potser aquest ha sigut el punt d'inflexió d'aquesta pel·lícula.
Hem buscat un esport que és majoritari als patis de col·legi.
Però, vamos, jo he de hablar muy bien d'aquesta pel·lícula.
Sí, perquè les bones intencions es noten molt.
Vull dir, és una pel·lícula d'aquestes que pràcticament
les podries posar dins de la fulla parroquial
com una pel·lícula obligatoria.
No, no, s'entén així, eh?
O sigui, sense cap tipus de prejudici, sisplau.
Però és una pel·lícula que, per exemple,
si vols sortir del cinema i després fer un debat amb el teu nen
de les responsabilitats,
doncs va molt bé.
Però, bueno, no té cap punt transgressor.
Per recapitular i tenint en compte
que gairebé només heu salvat de la crema Zoan
i d'aquella manera concedint el benefici del dut.
No, no, no està salvat.
No està salvat, Juanjo la crema.
Juanjo la crema directament.
El David té ganes de veure-la.
Sí, sí, explicarem aquí.
De la taquilla us sobresurten encara dos noms de bit,
com sobre el Caballero Oscuro i Wally,
i a partir d'aquí la resta està en un grau o dos per sota.
Jo, exacte, jo el que faria aquí directament,
jo faig l'aposta de les dues pel·lícules.
Perquè, a veure, Mamma Mia funciona molt bé,
és una pel·lícula de Meryl Streep, està fantàstica.
Canta molt bé, i torno a repetir,
hi ha gent que no s'ha enterat
que el passat de Meryl Streep dins del món actoral
era com a cantant de musical, o sigui, directament.
I que el Caballero Oscuro, a veure,
és una pel·lícula magnífica, l'hem comentat,
no ens cansaríem de trobar-li punts forts a la pel·lícula,
més enllà del fet fluctuós, que és la mort del Hedidja.
i que, més enllà d'això, la pel·lícula té tots els punts
per convertir-se en una obra a considerar en el futur.
Personalment, vaja, personalment la vaig veure la setmana passada
i, vaja, crec que tot el cinema bé em surtia
en un estat de satisfacció col·lectiu,
com feia temps que no...
És una pel·lícula brillant, és una pel·lícula que, per mi,
jo la considero ja un clàssic.
Tot i que això és arriscat, perquè sabem que els clàssics
és el temps el que els dona, precisament, el seu,
però té totes les característiques per esdevindre
un clàssic d'aquí uns anys, no gaire.
Per cert, aquests dies estàvem fent, Juanjo,
el seguiment allò del rànquing de la IMDB.com,
la millor base de dades del cinema,
ha baixat ja la tercera posició,
i ja no està considerada la millor pel·lícula de la història.
El Padrino 2 torna a recuperar aquest lloc de privilegi,
però continua el poder.
En aquella llista va entrar Transformers,
o sigui que jo ja no me la crec ni de conya.
Això era un spam, directament.
Però bueno, que la cartellera...
Jo tampoc creo que El Padrino 2 sea la mejor de la història.
No, no, millor.
Aunque creo que de las mejores.
És que jo no crec que en millor pel·lícula.
A mi un dia em ve de gust una, un dia em ve de gust l'altra,
i són molt difícils de comparar.
Jo no puc comparar los In Translation amb Dark Knight, per exemple.
Però tenint...
Aquest és l'any de Wall-E i de Dark Knight.
Tenint aquestes dues pel·lícules en cartellera a la vegada,
que a més són per un gran espectre de gustos,
perdre el temps amb la rata morta del Nicolas Cage
o amb altres coses com els monos aquests, mira.
Però jo insisteixo en una cosa.
Mira, aquí parlem del Batman i amb això acabaré el tema Batman.
Jo he tornat a recuperar...
Bé, l'he fet recuperar aquest cap de setmana,
una altra vegada, la trilogia original del Tim Burton.
O sigui, la primera pel·lícula...
La primera i la segona.
Sí, la segona.
La tercera em sembla que no la va recuperar.
La de Kilmer i la del Michael Clooney també va ser.
El Josh Clooney.
El Josh Clooney.
Pobre, pobre això.
La tercera le correspondia fer-la a Tim Burton
por contrato i no la dirigió, però la produjo.
Exacte.
Però se desentendió totalmente.
No m'estranya.
De totes maneres,
tornar a recuperar una altra vegada
la Kim Batshanger i el Jack Nicholson,
que també va esdevenir un joker formidable
i molt diferent al del Lidger.
De totes maneres,
jo considero que hem de destacar,
mamma mía,
perquè és una pel·lícula que dóna molt bon rotllo.
Veus?
Perquè dóna molt bon rotllo.
És una pel·lícula que
tots els protagonistes estan molt bé.
O sigui, jo ara mateix,
destacant des del punt de vista de cantant,
Meryl Streep és borda
i dóna una lliçó i d'interpretació
a Nina,
que ara podem aprofitar d'aquest espectacle,
que ha tingut molt d'èxit.
Fociona molt bé.
Fociona molt bé.
Ho tornarà a recuperar.
Però que la diferència amb l'espectacle musical
i alguna persona m'ho ha preguntat,
i per això ho dic per la ràdio,
és que Meryl Streep toca tots els pals.
Te fa plorar,
sap estar contenta quan li toca,
i en el musical de Nina
tot és molt homogènic.
Tot és molt...
Falta matis.
Falta matis, exacte.
I és la diferència entre una cantant
i una actriu activa.
Doncs, home, segurament,
qui sap si Meryl Streep arrossega
la seva, vaja, no sé,
quinzena o tretzena nominació
a l'Òscar per un paper
de gaire completament diferent.
Ens queda poc temps per parlar de videojocs.
al cinema avui ens ho ha caparat
bona part del temps,
però en qualsevol cas,
Víctor, hem de parlar,
per exemple,
de Soul Calibur 4.
Molt brument.
D'aquí sé parlant.
Sí, aquí no li escau la música.
No, no, no.
Perquè és un joc d'hòsties,
directament.
Doncs, Soul Calibur
és una de les sagues més importants,
si no la més important de lluita.
És la quarta entrega.
i, bueno,
és de lluita amb espaces,
molt àgil,
molt directe,
és per gairebé tots els públics,
o sigui, qualsevol poc...
Així com hi ha sagues com el Virtua Fighter
que són gairebé inaccessibles,
al Soul Calibur
qualsevol poc pot agafar el comandament
i començar a guanyar combats,
que ja és gratificant.
Sí, perquè en aquells jocs de lluita
en què estàs tres hores
per aprendre tots els moviments,
acabes una mica frustrant.
A fer un pas endavant, no?
Els que són petosos,
acabes molt frustrant.
Jo sóc una mica petós
i m'estimo més al Soul Calibur.
Doncs, el primer va ser
una de les potser cinc o deu
grans revolucions
de la història dels videojocs.
Òbviament,
la saga no ha pogut tornar
a fer aquesta revolució.
És que el primer va arribar
en un moment
que canviàvem de generació,
canviàvem de...
O sigui, començàvem a tenir
un realisme gràfic
que no s'havia vist mai.
Va ser amb la Dreamcast
allà pel 99, no, Juanjo?
Soul Calibur?
És que acaba d'arribar Chipper
als estudis de Tarragona Ràdio
sent tots una miqueta...
I vosotros no lo veus
pero yo lo he estado viendo.
Chipper, parlarem amb Chipper.
Ara arribarà Pep Calvet
després de un lletí de la una
parlarem amb Chipper.
Molt bé, doncs això resumint.
Soul Calibur,
una molt bona saga d'acció
que té com a convidat
i per això el traiem també
a l'espai de cinema.
A la versió de PlayStation 3,
al Darth Vader
i a la versió de la Xbox
al Yoda.
Per què?
No ho sé.
O sigui, a mi...
Jo no estic d'acord.
A mi me da mucha ràbia
que no hay un enano verde
dando brincos.
És que és un joc mitjaval,
de fantasia èpica mitjaval.
No pega res,
no pinta res al Darth Vader.
Però bueno,
és per fer calés.
I llavors pots fer combats
amb Darth Vader.
Sí, amb un lluitador
d'espasa d'esgrima francès
contra el Darth Vader.
Bueno, mira...
A veure,
en la Guerra de las Galaxias
sempre diuen
en una galaxia muy lejana
hace mucho, mucho tiempo.
Sí, sí, no?
Que se sapgué.
Puede ser que se encuentre
en lo que sé.
Home, i de fet,
a la segona de l'última trilogia
també de...
Bueno, i de fet,
a l'última pel·lícula
Ataque a los Clones
també feia un salt
que Déu n'hi do.
Sí, sí.
A veure,
que me dio mucha ràbia.
Sí, sí.
Tenia un poder.
No, sí, a veure,
si fa gràcia lluitar
amb el Yoda,
però no calia.
O sigui,
és una saga
amb prou personalitat
per rebaixar-la
amb convidats
de pel·lícules.
I després,
l'altra notícia,
així molt ràpidament...
Bona per la butxaca.
Bona per la butxaca.
És un bon motiu
per parlar-ne.
Per parlar-ne.
Sí, la crisi.
Porto tres setmanes
sense sentir parlar
de la crisi
i ja ni me'n recordava.
Doncs sí,
aquí se m'ha...
Estava tan feliç jo
voltant pel món
sense crisi.
Sense diners,
però sense crisi.
Doncs que Sony
ja ha començat
la línia econòmica
de la PlayStation 3,
la sèrie Platinum,
com va tenir
la PlayStation 1
i la PlayStation 2.
Això vol dir jocs
a meitat de preu.
Jocs a meitat de preu
i són els jocs
que han passat
de la xifra
crec que eren
500.000 unitats
o 400.000 unitats
de vendes.
O sigui,
són jocs reconeguts
i amb una
mínima qualitat garantida.
O sigui,
dels 5 que surten
ara d'entrada,
jo recomano els 5
amb parós.
És clar,
o sigui,
sobretot recomano
Uncharted.
És un dels grans
d'aquesta generació.
És un joc que
val la pena
gastar-se 70 euros.
Si estem parlant
de pagar 30 euros
directament
és que és
compra obligada.
És un joc d'aventures
en la tradició
de les pel·lícules
clàssiques dels 80,
de La joya del Nilo,
Tras el corazón verde,
tota aquesta sèrie
d'Indiana Jones.
És molt millor
pel·lícula d'aventures
que l'Indiana Jones 4.
La gent que vulgui veure...
I a mi em va agradar
l'Indiana Jones 4.
No hi ha setmana
en què no tinguin
l'oportunitat
de crítica
aquella pel·lícula.
Que no,
que a mi em va agradar,
però és que aquesta
és perfecta.
Serà el mes de novembre
i encara criticarem
l'Indiana Jones
i jugarem
amb el surto.
Sortirà el DVD.
I l'Uncharted
i el Ratchet & Clank.
És una plataforma
semestètica
de pel·lícula d'animació
que entra pels ulls
i es juga molt bé.
És molt jugable,
molt divertit
i molt recomanable.
O sigui que aquests dos,
Uncharted i Ratchet & Clank,
són compra obligada.
Meitat de preu,
30 euros.
Està molt bé.
I el Víctor sembla
que s'emporti
20% de comissió.
No, tant de bo.
No ho tinc entès,
però.
No, però jo estic content
perquè jo me'ls compraré
també.
Me compraré ara
el Ratchet & Clank
i algun altre.
Me estoy riendo
porque has nombrado
En buscar el corazón verde
y me he acordado
de la secuencia
esa en que van cayéndose
por el terraplén
ese resbaladizo
y en la posición
en que quedan
al caer del toro.
Feliz tarde
i Michael Douglas.
Gran película,
gran comèdia.
Sí, sí,
recomanada.
Senyors,
recuperant un altre clàssic
dels anys 80,
ho deixem avui aquí.
Víctor,
Juanjo,
David,
merci.
Bon cap de setmana,
bon cinema
i ens trobem d'immigració.
Home, afeix.
Com afeix.
Com afeix.
Com afeix.
Com afeix.
Com afeix.
Com afeix.
Com afeix.