Jordi Bertran, molt bon dia.
Bon dia i bona hora.
Servidora no vol menys tenir de bon cop
la resta d'estimats col·laboradors,
però és que com que el Jordi Bertran
n'hem tingut tant de temps fora
que hagi tornat a la ràdio,
va fer la setmana passada,
unes gallinetes, una mica d'ambient.
Lluís, avui no has preparat res?
Ui, mira, el set de cavalleria, molt bé.
No deixa de ser tradició,
la tradició dels indis americans.
És divertit, el programa divertit.
Home, nosaltres no tenim pressupost per humoristes
i graciosos tampoc no ho som gaire.
Què fem? Fem l'esforç de com a mínim ser simpàtics.
Això està bé.
Ho intentem, és a dir, els oients poden
avançar de nosaltres el que vulguin, però voluntat no ens falta.
No, no, voluntariosos ho som a tot bé.
Està claríssim. M'ha agradat l'efecte, Lluís.
Després hi trobes alguna així també...
Un dia em podia quedar jo al control
i el Lluís que vingui a fer el programa.
De tradicions i cultura popular.
A mi em fa por, Lluís, que té cops amagats.
Desa'm compte, eh?
Molt bé, molt bé.
Desa'm compte.
A veure, jo diria que l'espai d'avui
no té precedents en els anys
d'estreta col·laboració de Jordi Bertran
amb aquesta casa.
Per què?
Serà menys, serà menys.
Deixa'm fer una introducció, una mica,
per crear una certa expectativa.
És com el que et deia dels humoristes.
No som graciosos, però has d'intentar que ho sembli.
A veure, generalment,
des d'un espai de tradicions i cultura popular
també hi ha aquest to reivindicatiu
de mort pel territori.
I un d'aquells tòpics que es fan servir sempre
és que a la capital no ens tenen per res.
Doncs si a la capital no ens tenen per res,
nosaltres no parlem de la capital.
Però nosaltres som generosos, de mena.
I avui parlem de la capital, de Barcelona.
Després d'un quants anys.
Després d'un quants anys.
Perdona, vam parlar una vegada
per dir que vam importar d'allà
la tradició de l'ou con balla.
Escolta, no, no, i vam parlar també
quan van...
I de Santa Eulàlia hem parlat.
Quan va guanyar l'última lliga,
em sembla que va ser el Barça o alguna cosa.
També vam parlar i de Santa Eulàlia.
I de la Mercè, no, la Mercè no en parlem.
No, la Mercè no en parlem.
De Santa Eulàlia, sí.
Sí, sí, és veritat, no.
Ja ens passàvem.
Bé, avui parlem llegendes màgiques de Barcelona.
Doncs mira, fa gràcia, és bonic.
Ja que parlem tant en tant dels boscos
i de les muntanyes, no?
Del Comternau caminant per les muntanyes pirinenques.
Doncs avui...
Jo no hi era el dia que vas parlar del Comternau, em penso.
No, no, és veritat.
I em fa molta ràbia perquè saps
que aquests temes m'agraden molt.
Sí, sí, estava el Jordi aquí a dia.
Sí, sí, vam parlar d'aquest genet etern, no?
Que cavalca amb el seu cavall.
És un personatge curiós.
Doncs les llegendes i una mica el més enllà,
existeix a tot arreu, fins i tot a les ciutats
que es va obtuant a glòrien de ciutats universals, no?
Modernes, cosmopolites,
però també tenen aquesta part fosca de la llegenda.
Sí, bueno, fosca o no fosca.
No fosca, però que, a veure...
No els farem por, tampoc, eh?
No?
No, farem així una cosa distesa i tot.
Avui parlarem d'espectres, de psicofonies,
de malediccions, de bruixes, d'ànjols.
Parlarem una mica, però no se n'arribarem, no?
Però en tot cas...
Molt bé, anem fent, anem fent.
Barcelona, doncs, és una ciutat que té història, no?
Jo penso que hi ha dos tipus de poblacions en el món,
les que tenen història i les que no en tenen.
Però gairebé tothom té història.
Sí, passa que hi ha alguns,
per exemple els americans,
no saben que tenen una prehistòria
abans d'enlajament dels americans.
Home, una història encarregada de llegendes,
ara que Lluís ens posava aquest efecte del seter de cavalleria...
Sí, no ho sabeu, no ho sabeu abans.
De fet, de totes les llegendes de Toro Sentado,
fent reducció a lliure, seria brau assegut,
imagina't una cosa així.
Sí, però no, no...
És a dir, tot això també forma part de la llegenda
Buffalo Bill, tot això,
també tenen la seva tradició, no?
I l'exploten.
Però no...
O sigui, no entenen que els Estats Units
existeixen abans de...
que, doncs, tinguin una bandera,
una colonització...
Això no...
No són...
Ells mateixos crec que tenen un problema amb això,
però vaja, és igual.
N'hi ha prou de tenir amb el nostre, Jordi,
com per posar-nos a casa dels altres.
Ara ho arreglarem tot el nou president,
vull dir que no hi haurà problema.
Bé, en tot cas, anem a parlar del cap i casal,
i en aquest cas, doncs,
primer que parlem és dels espectres, no?,
dels fantasmes, no?
Doncs hi ha un fantasma que...
Ui, parlar de Barcelona i fantasmes, ojo, ojo, eh?
És veritat, és veritat, això.
No, però, mira, a veure,
marquem unes normes, si em permets.
Quan parlem, parlem en el sentit autèntic.
Ni utilitzarem metàfores, ni eufemismes,
ni parlem en sentit figurat.
Quan parlem de fantasmes a Barcelona,
estem parlant d'espectres.
Espectres, sí, sí.
Molt bé.
No era cap indirecta.
No, però després jo no vull que ningú se senti ofès, eh?
El principal fantasma de la ciutat de Barcelona...
Veus, ja tornes.
Ja tornes, Jordi, és que m'ho estàs posant en sestat,
que no em provoquis més, fes el favor.
Està en un teatre.
És que m'està buscant la boca, sí o no, Lluís?
Me l'està buscant.
Està en un teatre, està en un teatre.
Que és el Teatre Romea.
El Teatre Romea és un dels teatres amb més tradició a Barcelona.
Està vora de la Rambla, podríem dir.
És un teatre que hi va tenir molt d'èxit una actriu que es deia Margarida Xirco.
Home, per favor, Margarida Xirco, una de les grans actrius de la història del teatre,
no només català, sinó espanyol.
Sí, sí. Aquest teatre va ser una mica un talismà per a aquesta actriu, no?
I més o menys fa un segle va debutar fent una obra molt coneguda,
que és Maricel, no en la versió del Dagoll de Goms, sinó...
Anarxistia, aleshores.
Llavors, aquesta actriu va tenir una relació molt personal en aquest teatre,
una vinculació que no la va abandonar, podríem dir, durant tota la vida.
Diuen, la mateixa gent que hi treballa, que en el Teatre Romea,
quan es tanquen els llums, se senten sorolls que no surten del lloc,
de quan en quan cau algun focus inexplicablement.
Fins i tot es diu que s'ha arribat a veure una silueta d'un ésser humà fluorescent,
passejant per la platea del teatre.
El Teatre Romea és un teatre d'aquestos de ferradura, molt bonic,
d'aquestos...
És d'aquells que vas al teatre, eh?
Sí, vas al teatre perquè en aquests teatres la gent no anava a veure el teatre,
és a dir, la gent s'anava a veure de llotja a llotja, per entendre'ns.
És a dir, situant-se, doncs, aproximadament al segle XIX, no?
I era el costum, la gent no es tancaven ni les llums de sala,
en els teatres, eh?
Així ho vull que...
No, no, la gent anava a veure's, no?
Quinta raona també en teníem, un teatre d'aquests, que era el teatre principal.
A veure qui veia, a veure qui va, aquesta que amb qui ve...
Bueno, teníem diversos, però hi havia un teatre, que era el teatre principal,
que es va enderrocar el 1964, a la cantonada del carrer Comte de Rius,
antigament carrer hospital, a Rambla Vella.
Això té doble sentit, perquè realment, els teatres, antigament,
es construïen tocant els hospitals, perquè els hospitals explotaven els teatres
per fer guanys, per fer la seva tasca assistencial.
És a dir, els hospitals antics tenien un teatre al costat,
i de l'explotació d'aquest teatre, no era deficitari el teatre aleshores com ara,
es feien guanys per pagar els malalts.
Per això diguem-ne que era, no aquí a Tarragona, sinó en general,
era una cosa conceptual, en general.
Sí, sí, sí.
I aleshores, el Romea, a través d'aquesta, diguem-ne...
El Romea...
Podria haver-hi una part de l'esperit de Margarita Xirgo que hau en focus...
No s'ha pogut demostrar que sigui realment la Xirgo,
però diuen que és una de les persones que una relació més directa va tenir,
i la llegenda urbana ha fet una mica això.
Ara, sempre es diu que és d'algun difunt que tenia una relació molt especial amb aquest lloc.
Deixa de caure coses, i ho tenim a l'arxiu de la ràdio,
ara fa un any, farà un any.
No, ets tu que acabes...
No, no, jo el que diré...
No, no, la Xirgo passaré ja.
El Jordi que ha agafat els auriculars,
de veritat, és que dius que és simple, no?
Tu te'n recordes, encara no fa ni un any,
que estaven fent l'espai de tradicions i cultura popular,
i un bonic estel gegant que tenien penjat de la paret va caure?
Sí.
Va fer un soroll tremendo?
I vols dir que tenim alguna relació amb algú que vivia aquí?
No ho sé.
Això normalment passa en espais que tenen una llarga història,
no sé jo aquest edifici.
Perdonar, l'edifici potser no, però a sota?
Doncs bé, no sé.
A sota que hi havia nors?
Ara parlarem d'alguna cosa d'aquestes que hi havia sota les pedres.
Bé, en tot cas, l'espectre...
L'espectre de la Xirgo és un dels elements que s'explica com a llegenda...
És al·lucinant.
Si tu estàs al Romea i veus la Xirgo així amb un vestit vaporós apareixent per l'escenari,
home, no t'espantes, t'al·lucina i dius que guai, no?
Però saps el més guai?
Que la Xirgo no es va morir a Catalunya.
És veritat, es va morir a l'exili.
A Montevideo, a l'any 69, imagina't.
Però bé, és una cosa...
Però els espectres viatgen a través de l'espai del temps, sense problemes.
Una cosa que viatja a través de l'espai del temps són els sons, també, no?
I si parlàvem de siluetes, parlem de sons.
No anem massa lluny del Teatre Romea,
molt a prop hi havia l'antic hospital de Sant Pau.
Això que us deia de la relació entre els teatres i els hospitals.
En aquest antic hospital de Sant Pau hi havia unes monges
que tenien el convent també en aquesta zona, aproximadament,
que se'n deien les monges egipciaques.
Les monges egipciaques es deuen, el seu nom,
es deu a una devoció que era Santa Maria Egipciaca.
I, a més, es dedicaven molt a l'acolliment de dones
que tenien problemes, dones descarriades, generalment.
Es dedicaven, bàsicament, a cuidar de la prostitució.
Sí, sí, els veiateris de Santa Maria Egipciaca,
que, a més, era un ordre que estava molt estesa per tot l'estat espanyol.
I, a banda d'això, també, doncs,
cuidaven de la gent, podríem dir, més desemparada.
Bé, en tot cas, en el que era la seu d'aquest antic convent de les egipciaques,
avui en dia hi ha el Centre Superior d'Investigacions Científiques,
Ja veus, quin canvi.
CECIC, no? CECIC, això és el CECIC.
Aquí acullen pobres investigadors sense pressupost.
Sí, exacte, més o menys és el mateix, no?
El que és cert és que una de les qüestions que es parla,
també, és que en aquest espai, entre llibres i llibres i ordinadors i ordinadors,
de quan en quan se senten els jamecs del patiment dels pobres, dels malalts,
de la gent de malviure, no?
que, d'una manera o altra, s'explica perquè allà on hi ha hagut vivències traumàtiques, no?
Doncs, d'una manera o altra, també reapareixen aquestes tècnicament anomenades psicofonies, no?
Per tant, de teatre a convent hospital.
I això, la gent de Barcelona, diguem-ne, són conscients d'aquestes llegendes?
No, del que passi o no passi, però són desconegudes, no?
Home, en el cas, aquest del CECIC, no ho sé, perquè no conec ningú, la biblioteca d'aquest centre,
però en el Teatre Romea, alguns dels treballadors ho expliquen, aquestes coses, eh?
Vull dir, home, m'ho han explicat.
Més, més, més llegitres.
Anem a un altre teatre, al Liceu, en aquest cas, ara sortim, sortim ja i anem cap a la Rambla, eh?
Bé, la Rambla de Barcelona, històricament, ha tingut dos teatres que estaven enfrontats per societats,
que era, podríem dir, el Liceu i l'altre el principal, no?
Els dos existeixen avui en dia, malgrat, doncs, múltiples reformes i malediccions,
perquè el Liceu està maledit, està maledit.
Sota els... les platees i, doncs, els llotges i pisos d'aquest teatre d'avui en dia,
doncs, hi havia, o hi ha, un antic convent, que era l'antic convent dels Trinitaris, no?
Els Trinitaris és un ordre molt important.
Molt assistencial, no? També.
Sí, a Terraona, per exemple, la Trinitat, l'Església de la Trinitat,
rep també una mica el nom d'una antiga vinculació amb aquest ordre religiós, no?
Bé, en tot cas, en el segle XIX, que va ser un segle, doncs, ja fa dos segles,
va ser un segle molt convuls, en què hi havia moltes castanyes amunt i abaix,
el que va passar és que, enmig de totes aquestes lluites i discussions,
doncs, es van cremar alguns convents, no?
A banda que es van desamortitzar, hi ha diferents desamortitzacions,
les desamortitzacions és el moment que el poder civil intervé sobre els vents eclesiàstics
i se'ls queda, no? I els dedica a uns altres usos.
Això sobretot passa quan hi ha una acció política sobre aquest tema
o quan hi ha una acció militar, perquè els militars s'ho feien moltíssim.
Bé, enmig de totes aquestes bollangues del segle XIX,
doncs, hi ha qui va decidir convertir l'antic convent dels Trinitaris,
dels monjos Trinitaris de la Rambla, en un teatre, no?
I aquí és on arrenca la maledicció.
És a dir, on ara està el Liceu?
On està ara el Liceu, exactament.
Era un antic convent dels Trinitaris.
Sí, sí, sí. Els frares, doncs, que sabeu que els convents,
els frares s'enterren en els propis convents, no?
Quan antigament era així, no?
Doncs no els va fer, carai, gràcia a tot aquest tema.
És que fer un teatre...
En un lloc sant, doncs, no és el mateix.
És a dir, en el costat d'un hospital, encara,
però en el lloc del convent no va agradar massa, no?
Llavors, hi ha una llegenda que diu que ja en el teatre,
ja es va enterrar en algun lloc del teatre,
un anell consagrat per l'ordre dels Trinitaris
i fins que no es trobi aquest anell,
el Liceu continuarà a estar en perill, no?
Això no és broma, eh?
Perquè pensin que el Liceu...
Ara tothom se'n recorda de quan es va cremar l'any 94.
Sí, un incendi terrible.
Jo, quan m'ho van dir, no m'ho acabava de creure,
vaig baixar a veure-ho amb un bar a veure si era veritat
per la tele si ho estàvem fent i, efectivament,
sortia una fumera.
O sigui, una mica com quan passava a les torres bessones,
que no t'ho acabes de creure.
Sí, que et semblen coses tan inversemblants
que ho has de constatar amb la imatge, si no...
Sí, sí, doncs mirin, l'any 1994 va ser la segona bar
que es va cremar al Liceu,
perquè el 1861 va haver un primer incendi del Liceu.
Per tant, anem amb compte perquè segurament aquest anell...
Ho anem a buscar l'anell, que no és dels nivellums...
De moment es veu que, malgrat tota la...
Jo vaig estar quan van fer les obres al Liceu
i van enfonsar molt cap avall, però allà ningú va trobar res.
Sí, home, però l'anell és una cosa petita,
vull dir, si no saps la llegenda i no el busques expressament,
de moment toquem fusta i que s'aguanti,
que la llegenda no actuï.
Bé, anem a un altre espai?
Sí, sí, sí, per favor.
No voldria que ara, quan estiguem d'aquí,
hi hagués una fumera que s'incendi.
No, no, no.
Hi ha sortida d'emergència.
Bòrri no el programa, eh?
Se n'anem...
Ara hem sortit d'una banda de la Rambla,
hem entret a la Rambla, anem a l'altra banda de la Rambla
i anem a la plaça del Rei.
La plaça del Rei, més enllà de l'edicació al monarcal que hi ha,
és l'espai dels antics ajusticiaments
que es feien a Barcelona, no?
Era el patíbul públic.
Era allà on la gent l'executava,
la decapitava, no que convingués.
Allà agafaven un escenari, un cadafalc...
Home, hem vist a Serrallonga,
la sèrie aquesta tan exitosa,
si no recordo malament,
quan el desquarteren i quan acaben ja de fer xixina,
és precisament a la plaça del Rei, si no m'equivoco.
Ara no m'ho pot ser dir, però bé,
en tot cas, d'aquí surt aquella expressió
d'anar a la Quinta Forca, no?
La Quinta Forca era la forca que posaven
per penjar els ajusticiats, no?
Ah, clar, clar, mira.
No és broma, això.
Ara ens ho pensaré molt d'enviar alguna cosa a la Quinta Forca, eh?
Sí, sí, per favor.
Els feien, diguéssim, així una mica amplis
els xous aquests, no?
En fi, tot això anava precedit
d'un seguissi poc festiu, jo diria,
més aviat, doncs, més similar
al que podria ser la passió de Jesucrist, no?
On hi havia escopinades, cridòries, cops...
De vegades els acusats els arribaran a posar
damunt d'algun roquet per acabar ja de simular...
Emplomats?
Sí, sí, una miqueta amb aquest intent
de vexació i de ridiculització, no?
Contínua, no?
De la justiciat.
Bé, això a Barcelona no és broma,
doncs succeïa entre l'espai de la Passa del Rei
i la via Lletana.
Veia tot aquest linxament fins que arribava
al punt on l'executaven.
Sí, sí, sí, més o menys, no?
I llavors diuen que en aquesta zona
doncs se senten encara ànimes amb pena, no?
Ah, llocs!
Ànimes amb pena que s'escolten
però també de tant en tant apareixen...
Mira, les mites, les ànimes que venen aquí a la rata també.
I llumanetes, no?
Que ve a ser una mica, doncs, el símbol dels justiciats, no?
Que ronden sobretot per aquesta zona, no?
Per la plaça, es mouen per la plaça.
Per la plaça, per la via Lletana,
hi ha un carrer que es diu el carrer de la Bòria,
que és això, i en definitiva, és a dir,
la Quinta Forca, no?
Aquesta expressió ve d'aquí, no?
És a dir, això és bastant real, no?
És a dir, d'aquí també se vivien experiències traumàtiques.
Fixeu-vos que anem de teatres a espais d'experiències traumàtiques, no?
Teatres, hospitals, espais...
Saps què li donaven els condemnats a mort
perquè s'animessin una miqueta?
Això no és de Barcelona, això és de Tarragona.
No ho sé.
Doncs li donaven un vi dolç que es diu Malvasia.
La Malvasia?
Sí, la Malvasia.
Però la Malvasia també s'utilitzava, diguem-ne,
per deixar les enamorades allò en baixa forma, també, no?
Uf, uf, uf.
La Malvasia, les senyores ho prenien molt, també, als salons, tinc entès.
Mare meva, això no ho sabia jo.
És a dir, els donaven Malvasia.
Sí, i és curiós perquè en el cas aquest a Sitges,
hi ha encara, doncs, a l'Hospital de Sitges,
que té encara les vinyes de Malvasia
que s'utilitzaven precisament com a tonificació,
que es produïa i es produeix Malvasia,
que s'utilitzava posteriorment com a tonificació.
La Malvasia podien ser com uns aromes de Montserrat,
una cosa així, no?
Sí, és un vinet d'olz d'any, una certa...
Una aigua del Carme...
No té tanta gradació, però sí que s'utilitzava amb aquesta finalitat.
I això dius que a Tarragona es donava,
perquè, clar, aquí també teníem els nostres butxins
i els nostres aixecutats.
La Congregació de la Sang,
que era qui durant molts segles va exercir,
doncs, igual que en altres llocs,
normalment hi ha dues congregacions,
que són la de la Sang i la de la Vera Creu,
que són les que normalment assistien.
O sigui, quan algú t'adjusticiaven,
doncs entraves amb...
t'havien condemnat i per tant...
Hi havia un protocol, eh?
No, ningú t'estimava.
Ningú t'estimava.
Amb el teu últim trànsit,
qui t'acompanyava,
doncs eren aquestes congregacions que tenien...
Ah, un tema de caritat cristiana.
Exacte, sí, sí.
I, doncs, realment això era així.
I llavors, vull dir,
hi havia entre les coses que es feien,
eren, doncs, reconfortar, entre cometes,
aquella persona que moriria.
Per cert, aquí, doncs...
Sí, m'imagino l'escena té,
una copeta de malvasió.
Estic jo per copetes, ara.
És que, clar...
Jo crec que més d'un li devia anar bé, però vaja.
Seguim amb uns altres personatges, sí?
Sí, sí.
El Lluís està aquí també tirant sons.
Doncs mira, com...
Igual que en el món, doncs, de la natura i rural
hi ha fades i bruixes,
també a Barcelona hi ha bruixes, no?
I, en aquest cas, més o menys,
doncs, en aquest cas podríem dir que hi havia un barri,
que era el barri de la Ribera,
on s'han anat documentant
tota una sèrie de botigues,
per dir-ho d'alguna manera,
que estaven vinculats amb el món de l'alquímia,
de la màgia, de l'esoterisme,
i que, de fet, en diferents inventaris es pot trobar,
i encara hi ha aquí més o menys...
Això, de fet, hi ha un llibre del Joan Amades,
que no l'estem utilitzant avui,
però hi ha un llibre que parla d'això,
Històries i llegendes de Barcelona,
que està editat per l'esoterisme,
en 1962,
i que, si no recordo malament,
parla concretament d'aquests botiguers,
doncs, una mica de l'altre costat,
no?, del botiguers,
una mica d'aquests dels encants, no?,
és a dir, no...
A la Ribera, un barri,
doncs, una mica que es movia amb això, no?
Què es podia vendre o què es podia comprar
en aquests espais, no?,
una mica especial, no?
Com la teva botigueta del Harry Potter, no?,
una mica...
Sí, una mica això, sí, sí, sí.
Uns dits, en un pot de formal...
Ara parlarem d'un dit,
parlarem...
Quan m'haguem d'acabar,
acabarem amb el dit,
expliquem això i després anem amb el dit.
Bé, bé, d'acord, d'acord.
Què es pot comprar en un barri,
doncs, de bruixes, no?
Es pot comprar aigua encantada
per fer pocions i ungüents, no?
Això, jo no sé més o menys
si vostès coneixen alguns carrers a la zona,
però el carrer Pou de la Cadena,
tocar el carrer Princesa,
allà hi havia un obrador d'això, no?
Escoles de bruixes, sí, senyor,
la regentada al carrer Neu de Sant Cugat
per una bruixa que es domenava La Seca, no?
Era la que manava una mica tot això.
O què utilitzaven aquestes bruixes
per fer els seus cursets i les seves classes?
Uns simpòsiums, unes coses, no?
Tenim una botiga especialitzada
al carrer Flaçadés
on es compraven i venien conills negres,
que eren negres, no blancs, eh?
I amb això feien l'estofat que queria fer per fer...
El Mag Lari quan treu...
Ah, en blanc.
Treu blanc, doncs, les bruixes negres.
Negre, clar, com el gat.
Un negre, clar.
I també què podrien comprar?
Doncs aranyes, no?
Les aranyes és un element, doncs, també...
Són gratis, les trobes...
que li han pagat la diner.
Ara sí, però aleshores...
L'apallès geranya és molt particular.
Bueno, al mig de tota aquesta parafernalia
i al mig d'aquest personatge és, com m'he dit, La Seca,
quin és el personatge més destacat
que va ser acusat, precisament,
de vinculacions amb tot aquest món esotèric i de la bruixeria?
Però parles d'algun personatge històric famós?
Un personatge històric, escriptor i...
Van haver-hi molts, eh?
Doncs Jacint Verdaguer.
Jacint Verdaguer vivia al número 7 del carrer Mirallers
i es dedicava...
Monsent Cinto.
Monsent Cinto era un exorcista.
Monsent Cinto, doncs,
va estar molt vinculat amb aquestes relacions
fins al punt que l'església, en un moment,
que l'exorcisme que ell practicava
no el va considerar l'exorcisme ortodoxa
i el va disposar del càrrec.
Perquè feia servir estris comprats a Cala Seca.
Aquí ja no t'ho puc dir, si arribem tot.
Però vaja, tot això es barallava.
Doncs sí, sí, m'ho sencito, Verdaguer, exorcista.
M'has deixat realment...
Sí, sí, sí.
Com era llogo, que a vegades ja es m'ha perduda.
Sí, sí, sí.
I què deies dels dits?
I acabarem amb el dit.
N'hi ha moltes, podem fer un altre dia.
Sí, per favor, els oients, a veure que aixequi la mà
els oients que vulguin que torni a parlar.
Ah, tots, tots, mira, Joan Maria i Lluís també,
però això és normal.
Avui els tècnics s'ho estan passant en el gran.
A més, a més, que no ho sabien, això, vull dir que...
Però vaja, doncs tu has tret el tema de...
Què m'has dit?
Dits en furmol.
D'un dit en furmol.
Doncs mira, no sé si era en furmol o no,
però acabarem parlant del dit de Santa Eulàlia.
El dit de Santa Eulàlia.
A Santa Eulàlia no li van tallar els pits?
A Santa Eulàlia és la patrona.
Ara t'explicaré què va passar amb el dit de Santa Eulàlia.
No és que vingui d'aquí el martiri,
però resulta que...
Bueno, ara sembla que hem fet un programa una mica d'Argo avui, no?
O Jojimé de l'Oso, una mica així.
Doncs, bueno, avui acabarem parlant d'un dit.
Mai havíem fet un programa així.
Sí, vam parlar dels boscos i hem parlat...
Un dia vam fer Tarragona, vam fer el mateix, també.
I de les ninfes.
Vam parlar del cementiri dels Jans,
vam parlar del tocaferro, tot això.
Però hem de tornar a Tarragona, eh?
A Barcelona hi ha una plaça de l'Àngel
a tocar de la via Lalletana.
Ens hem de situar en el segle XIV,
l'any 1339,
que es va decidir fer un trasllat
des d'on estaven en aquell moment
les relíquies de Santa Eulàlia,
que era la Basílica de Santa Maria del Mar,
fins a la Catedral de Barcelona.
No és que fos un gran trànsit,
però en tot cas es tractava de dos temples molt importants
que s'havien de connectar,
s'havia de traslladar...
I unes relíquies importantíssimes.
Es va organitzar una processó de gran nivell, no?
Diu la llegenda
que on avui està aquesta plaça de l'Àngel
les restes de la santa
es van fer més i més pesants.
Fins al punt...
Però què portaven?
Tota la santa, en restes?
Jo no ho sé exactament.
Jo m'imagino que era el que estava enterrada a Santa Eulàlia.
Seria com tot un sepulcre, com si diguéssim, no?
Sí.
Però es veu que passava cada cop més, no?
Fins al punt que els que portaven això,
imagineu-vos que quan surt el braç de Santa Tecla,
de sobte el braç de Santa Tecla quedés aturat, no?
O i què passa?
No poden espitjar-lo, no?
Doncs resulta que es va aparèixer un àngel en aquest moment,
enmig de l'any 1379,
encara apareixien els àngels a les processons.
I va acusar un càrrec eclesiàstic
dels que anava a la processó
d'haver robat una relíquia de la santa.
I quina relíquia faltava en aquelles despulles que es traslladaven?
El dit.
El dit de Santa Eulàlia.
Exacte.
I qui el va robar?
Un càrrec...
Però la història no diu qui...
No era el Verdaguer, eh?
El Verdaguer era...
No, no.
Però la història no diu quin càrrec de la col·lia.
No, el nom no el tinc, ja el buscarem.
Home, per favor.
Bueno, total, que aquest senyor,
que no sabem com es deia,
aquest senyor no li haurien dedicat cap plaça si era un lladre, no?
No, però segurament li farien tornar el dit, no?
Li van fer tornar el dit, perquè si no es quedava la putxaca o així.
No ho detallar, no ho detallar.
El cas és que ell va tornar el dit
i es van traslladar les restes, les despulles.
I aleshores es va lleugerir.
Exacte, i es va portar fins a la catedral de Barcelona, no?
Per recordar aquest miracle, no?, o aquesta denúncia,
doncs a la plaça de l'Àngel
es va col·locar una imatge de Santa Eulàlia
i també una imatge d'un àngel que era Sant Miquel,
l'arcàngel Sant Miquel,
que s'assenyalaven mútuament, podem dir, no?
Això, amb el pas dels temps,
doncs va desaparèixer, es diu que l'any 1865,
a mig d'aquestes convulsions que afectaven també, doncs,
els convents, doncs es va perdre la imatge de la Santa
i la de l'Àngel encara la poden veure,
els nostres oients, doncs,
és una escultura del segle XVIII
al Museu d'Història de la ciutat de Barcelona,
perquè, doncs, es va conservar
en lloc de ser, diguéssim, perduda o destruïda.
Doncs que bonic, eh?, tot això que has explicat avui, Jordi.
Déu-n'hi-do, són llegendes,
no sé si són molt conegudes, poc conegudes,
però el que sí que saps és que val la pena mantenir-les,
no? Deixa de ser un entreteniment
i una mica la referència també
de llocs comuns, no?, el que és tota la història.
Per cert, que hem de tornar a parlar de Tarraona
i ara pensàvem, mentre anaves parlant d'aquests edificis...
T'ha agradat això de l'esoterisme, tu?
No, no m'agrada, però de tant en tant és xulo, no?
A veure, per parlar-ne cada dia,
els oients estaran d'acord, però de tant en tant...
Però, per exemple, jo ara penso,
i parlo en el sentit aquest, eh?,
que no estic buscant,
l'edifici de la Sabinosa.
Sí.
Allà, alguna cosa.
Allà estaríem en el mateix cas,
podríem dir, d'una manera o altra,
del convent de les egipciaques, que dèiem,
o del carrer aquest, doncs,
de la Bòria, no?,
on hi havien fets traumàtics, no?,
dels assistents.
La Chartres, com que sembla que a l'Escola d'Idiomes
encara no la posen,
vols dir que allà no trobaríem alguna cosa, també,
abans de...
Sí, jo, hi ha un espai que,
a més, podem fer un programa de transició,
si vols, la setmana que ve el fem, aquest,
hi ha un espai que,
algú dels oients segurament,
si ha anat a Barcelona amb alguna visita,
doncs, així, una mica guiada,
o teatralitzada,
que té moltes llegendes, o dos espais, no?
Un és la Sagrada Família,
Sagrada Família té moltes llegendes.
I nosaltres tenim un espai
a la ciutat,
que és, bueno,
és una àrea, més que un espai,
que és on està, doncs,
l'Església de Jesús i Maria,
que hi ha una obra de l'Antoni Gaudí,
i el Teatre Metropol,
que és del Jujol.
I tenen molts punts en contacte.
Tenen molts punts en contacte,
perquè aquests senyors,
els modernistes...
S'agradava molt tot això.
Bueno...
Ah, que no els agradava.
El de l'Urder de Gué va ser poc,
al costat del...
Sí, sí, si no, nunca més cal veure les baranes.
Saps quin número portava
el tramvia que va matar el Gaudí?
No, no, no, no ho sé.
Pel proper programa ho sabrem.
Molt bé, doncs ho deixem, eh?
Com a incognitari, Jordi Bertram.
Moltíssimes gràcies, bona setmana, adeu-siau.
Vinga, salut.