La una del migdia, cinc minuts, avui és el dia que donem
per tancats aquests itineraris que han estat una mostra guiada
i molt ben guiada dels itineraris que ens proposen
des de l'àrea de medi ambient de l'Ajuntament de Tarragona.
Una guia que, recordem, es pot adquirir el preu mòdic de dos euros
a les oficines del Patronat Municipal de Turisme
o bé us la podeu descarregar a través de la web de l'Ajuntament de Tarragona.
Hem passejat per tots aquests indrets acompanyats aquí
als Estudis de l'Avinguda Roma amb l'ambientalista Ferran Aguilar.
Però avui, com que és l'últim itinerari, hem decidit sortir a l'exterior
i la proximitat que té la ràdio del Parc de la Ciutat
ens dona l'oportunitat de recórrer aquests caminets
en companyia de Jordi Sorinyac i Ferran Aguilar.
Que ja estan al Parc de la Ciutat, Jordi Ferran, molt bon dia.
Bon dia, bona hora.
Amb Joan Maria Bertran. Hola, Ferran.
Joan Maria Bertran molt tapadet també, m'imagino, no? Un raconet.
Vaja, ella està millor que nosaltres perquè s'ha tancat al cotxe.
S'ha quedat al cotxe. Ell sempre el més viu.
Però bé, ja sabeu que és tan malaltor que es cuidi.
Sou exactament en quin punt del Parc de la Ciutat?
On heu decidit que començaria l'itinerari?
Doncs mira, comencem l'itinerari on diu la guia, on diu la ruta.
Estem a l'entrada principal des del carrer Pere Martell.
Hi ha una barana a Xiprés, al costat de l'aparcament que dona entre...
Vaja, el carrer d'Utor Batestini, al costat de l'estació d'autobusos.
Tenim aquí al davant una glorieta.
Ara ho comentarem, però abans que tot, Ferran, hem de donar dades d'interès sobre el Parc de la Ciutat.
Sí, com sempre, començarem donant aquesta informació, aquesta fitxa tècnica
que ens indica i ens recomana com vindrà fins aquí.
Podem agafar les línies d'autobús municipal, la 3, la 35, la 11, la 5, la 6, la 7 i la 97, parada a Pere Martell.
Com sempre, calçat còmode, doncs ganes de caminar, avui amb moltes ganes perquè és un dia frescot.
L'itinerari és més o menys d'un quilòmetre i mig i el temps recomanat és d'una hora i mitja,
sempre pensant que són itineraris per gaudir i no per caminar.
Nosaltres avui gaudirem en la mesura del possible, tenint en compte que haurem de resumir-ho això en 15 minuts.
En lloc d'una hora i mitja ens estarem 15 minuts, però vaja, aprofitarem el temps.
Hacem en aquesta entrada des del carrer Pere Martell, aquí perquè, vaja, la gent segur que s'ho coneix,
però perquè ho hem de tenir clar, doncs hi ha un parell de senderons que fan una miqueta curva,
salves un desnivell amb rampes o amb escales. Quins punts d'interès tenim aquí, Ferran?
Bé, aquí començaríem aquest itinerari justament amb aquesta entrada que tu estaves comentant.
Comencem a baixar per uns seslaons que estan fets amb fustes, alguns d'ells amb travesses,
i arribaríem fins a una petita glorieta que va ser donada per la família Sallar Sant Joan
i que va ser restaurada per la brigada municipal.
Justament en aquest punt començaríem una mica el que seria l'itinerari botànic.
Aniríem fins a una petita zona allardinada on hi ha palmeres, palmeres, margallons,
i és on més o menys s'intueix el que seria l'antic jardí romàntic de la finca.
Perquè aquesta zona, exactament, què era abans?
El parc aquest, vaja, no sé si tenim constància de com va néixer el parc,
tenim la referència de la Quinta Sant Rafel, ara hi anirem,
al que és pròpiament aquest edifici modernista,
però tu feia referència que això era abans el jardí de la finca.
Com va no, una miqueta de tot plegat, Ferran?
Sí, aquesta finca era la casa dels germans Puig i Valls.
Si recorden els nostres oients, ja vam comentar a l'itinerari del Pont del Diable,
que el Rafael Puig i Valls va ser una persona que va lluitar molt per la defensa de la natura,
va ser el que va proposar com a primer part natural les muntanyes de Montserrat, a Barcelona,
i és el que va instaurar la Festa de l'Arbre al nostre país i també a Europa.
Llavors, ells eren propietaris de la finca del Mas dels Arcs,
que seria la finca, el parc ecohistòric que hi ha al Pont del Diable,
i també justament aquesta finca, que està anomenada com part de la ciutat,
o Quinta, que és el nom de la que seria la finca,
i era la seva residència habitual.
Estem ara just al costat d'aquesta glorieta,
aquesta glorieta que ara comentàvem,
donada per la família Sallar-Sant Joan,
restaurada recentment per la brigada municipal,
i perquè aquells oients s'estituïn,
saben que d'aquí de la glorieta parteixen dos camins principals,
un més aviat despullat, que va directe fins a l'esplanada central del parc,
i l'altre que va directe fins a la Quinta,
que és un passeig més estret,
i aquí és on trobem ja primeres palmeres, primers punts d'interès.
Sí, aquí és on, bueno, ja veiem una mica aquesta morfologia
que tenien aquests jardins romàntics.
Hem de pensar que el que trobem ara serien una mica aquestes pinzellades,
de com eren aquests jardins.
Jardins pensats per la contemplació,
pel gaudiment de la natura, per descansar,
potser per festejar també,
i en el qual hi havia una arquitectura
amb plantes de tot el món realment.
O sigui, aquestes persones,
fins i tot en molts llocs són aquests indians que venien de Cuba,
que recordem aquestes mansions o aquests masos grans
sempre presidits per aquestes palmeres,
el que feien era construir camins, senderons,
fins i tot algun laberint,
en el qual aquestes plantes tenien una funció,
podríem dir, d'arquitectura vegetal.
Aquí podem trobar, com pots veure,
margallons de grans dimensions.
Ara molts d'ells, com pots veure també,
estan plens de dàtils.
No són dàtils comestibles,
com serien d'una palmera de Canàries o una d'atilífera,
però que tenen propietats medicinals.
Aquests mateixos d'aquí poden tenir propietats medicinals, Ferran?
Sí, aquests seran utilitzats per tallar el mal de panxa
i també la diarrea.
A més, el margalló és l'única palmera autòctona
i antigament era utilitzada per fer cistells, per fer escombres
i ara fins i tot, actualment, no el mateix margalló,
si un molt similar,
es venen per fer amanides,
el palmito, que seria en castellà.
També trobem salpicat entre els margallons,
palmeres canariensis
i també xipressos,
que m'estic alegrant molt
perquè no sé si sabíeu que aquest any
han patit una enfermedad molt greu,
molts d'ells s'han mort
i ve que justament els del parc
que havien estat bastant atacats per un fong,
aquí pots veure que algunes parts d'aquest xiprer estan seques.
Sí, s'han completament marrons
que contrasten amb la verdor habitual.
Fa poques setmanes encara era molt més greu
i és perquè és un fong que ataca justament els conductes
que porten la saba des de les arrels fins a la part superior.
És un fong que s'havia patit aquí a la ciutat de Tarragona?
Bé, és un foc que encara no se sap ben bé el que ha passat,
perquè és un tema climàtic.
Sembla ser que per aquests anys
que ha hagut molta sequera
i que després ha plogut molt,
doncs ha hagut, podríem dir, com una passa,
i ell s'ha atacat amb molts d'ells bastant fort.
Però vaja, hi havia aquí a reserves, eh?
Sant Rafet.
Sí, sí, ara es veu perfectament
que l'arbre ha pogut combatre aquesta enfermedad
i realment estan molt bé ara.
Continuem caminant per aquest passeig
que ens condueix, insistim,
fins a l'edifici pròpiament de la Quinta Sant Rafel.
Si sentiu soroll de fons d'Ellolanda
és el soroll de la gent que està tallant la gespa,
és la gent del manteniment del parc
que està fent la seva feina.
A vosaltres us deu arribar l'oloreta també de la gespa
que va de tallar, eh?
Això mateix, arriben olors interessants,
òbviament, en aquest passeig.
Justament, si mirem a la part dreta,
per aquest camí,
podem veure algun arbre força interessant també.
Perdona, Ferran, per situar-nos
la part més propera a l'Avinguda Roma, eh?
Sí, exacte.
Hi ha uns arbres amb una fulla molt fineta,
molt estreta, que són els tamarius.
Els tamarius són arbres
que estan vinculats més a la zona costanera
i fins i tot ens donen topònims.
A la nostra costa tenim el castell de...
Tamarit.
De Tamarit,
que fa referència o que té origen amb aquest arbre.
I eren arbres que vivien molt a prop del mar
i que tenen aquesta facultat de poder resistir molt
la falta d'aigua i també la sal.
Arbre mediterrani, si em permet l'expressió.
Totalment mediterrani.
Continuem avançant per aquest passeig
i arribem a aquest edifici,
que ja saben que actualment està desocupat
i que, en bona part,
ha donat durant molt temps part,
no en aquest parc,
perquè es coneix com el parc de la ciutat,
o el parc de la Quinta de Sant Rafel,
una casa modernista,
una casa interessant, Ferran.
Sí, aquesta casa tan interessant,
que esperem que havia d'estigui més plena
del que està ara mateix,
va ser construïda l'any 1912
per l'arquitecte Julián Maria Fossas.
Això va ser un encàrrec d'aquesta família Puig i Valls.
I just abans de trobar-nos
amb aquesta casa tan magnífica,
jo voldria ressaltar un arbre molt interessant,
quasi ben ben monumental,
que és aquest lladoner,
que tenim just enfront de la casa.
És un lladoner que s'ha protegit
per unes estanques de fusta.
Exactament, està protegit.
Ara, com veus,
ja està canviant quasi ben ben totalment
el color del groc al verd
i es poden veure els fruits
que són els lladons.
Si t'hi fixes una mica,
veuràs unes boletes negres.
Veus unes boletes negres aquí?
Sí, i tant.
Aquestes boletes negres són els lladons.
Antigament, als pobles,
era conegut amb les guerres dels lladons,
amb els nens.
Feien unes serbatanes
i llavors, a més de l'ús de la fusta,
perquè amb aquest arbre es feien forques,
es feien moltes eines,
era un arbre molt utilitzat pel pagès,
perquè té un creixement ràpid,
perquè fixa molt l'aigua,
doncs, bueno,
tenia aquest ús més de lleure pels nens
i l'ús més tradicionals,
en aquest cas,
doncs, per fer forques pels pagesos.
Continuem avançant,
ens trobem ja gairebé,
vaja, davant de la Quinta de Sant Rafel,
davant de l'edifici,
pròpiament a l'esplanada central,
i aquí molt a la vora hem de trobar un arbre
del qual el Ferran diu directament
no ens l'acabarem, eh?
A veure si en diem bé el nom,
el ginko, ho hem de dir, Ferran, això?
Sí, aquest és el ginko biloba,
és un arbre japonès,
és un arbre realment que si busquem informació
ens sobtarà,
perquè és que realment totes les curiositats
i les característiques que té aquest arbre
són impressionants.
Coses interessants, doncs,
què podríem dir?
Bé, és un arbre que té origen al Japó,
és un arbre que ja convivia amb els dinosauris,
o sigui que imagina't tu el temps que porta
amb aquest planeta.
Sí, que és una espècie que resiste
a tots els canvis del món i més, eh?
Podríem dir.
Sí, sí, realment sobta fins al punt
que com a anècdota podem dir que
Hiroshima, quan van llançar la bomba atòmica,
va ser ben bé l'únic arbre que va tornar a reneixer
després de sotmetre-se a una radiació tan brutal,
el qual ens sobta, no?
Estudis que s'han fet al Japó, doncs, han confirmat
que hi ha una cultura lligada a aquest arbre,
una cultura amb elús tradicional dels seus fruits,
que té components antioxidants,
que s'ha comprovat que els pobles
que han vinculat a la seva dieta els fruits d'aquest arbre
normalment superen els 90 anys,
o sigui que realment és un arbre amb unes propietats medicinals
i curatives impressionants,
i que normalment es planten als jardins,
perquè té una fulla curiosa, ja veus aquí el dibuix,
que té una fulla molt ampla,
molt verda, ara també el podem veure
amb el típic color groc de més de tarda o hivern.
Per situar-nos, si ens situem a l'esplanada central,
venint, per exemple, de Ramon i Cajal,
ens encanem cap a la Quinta i el trobaríem a Masquerra,
ara són uns arbres que tenim amb un color groc,
doncs, característic, òbviament, d'aquest temps.
Sí, hi ha un petit pou d'aigua,
també, si vols, situar un pou que també forma part
de lo que seria l'arquitectura
i el que seria una mica tot l'edifici,
i justament també a la vora podem veure
una guasintònia enorme
que té al voltant d'uns 20 metres,
està contemplat com una planta monumental,
en tenim, si no recordo malament, sí, una parella,
en tenim dos, que són les que presideixen
l'entrada justament de la porta,
i també, com a part interessant,
veuríem el que seria els petits als dinars,
que estan justament per allà darrere,
hi ha una zona molt més sombrívola,
que si vols anem ara...
Sí, és la zona, com si diguéssim,
ja tirem a tocar de Vidal i Barraquer,
veiem de fons, saps que hi ha dues obertures
cap a la zona del Parc Central,
doncs ja anem avançant per aquesta esplanada,
aquesta esplanada a la qual, doncs, vaja,
ha tingut algun ús, ara feia en memòria,
doncs, aquí s'instal·la, per exemple,
a Circric, aquí, en el marc de les festes
de Santa Tecla, aquí, Iolanda,
vam fer un programa especial del Plan Avanza,
fa un any i mig.
Sí, sí, ho recordo, amb els ordinadors, sí.
Amb els ordinadors, jo aquí recordo també
algun concert de les festes de Santa Tecla,
no gaire, ja a mi m'arriba això...
La festa de l'esport que feia el patronat
per als nens i nenes de Cluenda
de les activitats a les escoles,
també s'ha fet aquí.
Això també ja fa molts anys.
La fira, fa molts anys, també.
La fira, el Parc de Nadal,
el Parc de la Nadal, sí, sí.
Vaja, aquí, jo crec que vaig pujar
per primera vegada a la novia,
aquí al Parc de la Ciutat, però vaja, deixarem...
Quins temps, Jordi, quins temps, aquells?
Això mateix.
Continuem-ne al tema que ens ocupa, Ferran.
Sí, aquesta zona,
a la descripció que té l'itinerari,
vam fer com un apartat especial,
perquè era interessant que la gent
entengués que certs arbres
creen una espècie com de microclima,
o sigui que tindríem una part
molt més de solana i més seca,
que seria la zona de les palmeres.
Aquesta és la zona més ombrí, volà.
Aquesta seria la zona més sombrívola,
més obaga, també.
És una zona en la qual es poden observar
molts ocells insectívors.
Si t'hi fixes, allà baix hi ha un ocellet
petit de color fosc, el veus al terra?
Sí, sí, sí.
Bueno, allò és una cotxa fumada.
Una cotxa fumada.
Sí, és un ocell insectívor petit.
Insectívor vol dir que menys insectes.
Sí, que és molt similar
a el que seria un pit roig.
No sé si ho pots apreciar,
però és negre i té una mena com de color...
Ara podem intentar apropar-nos a veure si...
Sí, vinga, va, ens apropem una miqueta.
Una mica anava a dir,
no som Fèlix o Rodríguez de la Fuente, però vaja.
Una cotxa fumada.
Jo hauria demanat en un establiment de menjar ràpid, això.
Bueno, ens tornem apropant, eh?
Ara segur que quan hi arribem l'ocell marxarà,
però vaja, ja sabem que és la llei de morfi.
A veure, ara veus quan vola que té la cua vermella?
Sí, sí, sí, un color més rujenc.
No vermell del tu, però més rujenc.
I ara al seu costat també ha saltat una merla.
Bueno, es diu fumada perquè els mascles
tenen uns tons grisosos des del pit fins al cap
i sembla que estigui fumat, no?
Sembla que s'hagi tacat pel fum.
En castellà li diuen colirrojo,
perquè té la cua quan surt volant
es fica així de color vermell.
Color vermell, taronllós.
Per què deia que aquesta zona era tan interessant?
Perquè aquesta part que sembla tan umbrívola
fa que hi hagi més insectes.
Llavors hi ha molts ocells, especialment insectívors,
que durant la migració i durant l'hivern
aquí troben un lloc per descansar i per menjar.
Parla ara d'això de la potxa fumada,
hem vist ara també una merla.
Hi ha altres ocells interessants
que s'aproximen a aquesta zona de la ciutat?
Sí, doncs aquí podem trobar pitrotx,
podem veure poput,
podem veure la típica tortura turca,
que és una mica ja plaga la ciutat,
podem veure els dos estornells,
el negre i el pintat.
Els estornells també es veuen per tota la ciutat.
Jo puc fer una pregunta?
I dues, si vols.
És que aquests dies estic veient uns ocells que són,
a veure si soc capaç de fer la descripció,
no tinc ni idea com es diuen i tinc curiositat,
uns ocells que s'obintegren molt a la ciutat de Tarragona,
també, sobretot a espais oberts,
que són blancs i negres amb la cua molt llarga,
amb un plomall molt llarg a la cua,
i que estan tot el dia tic-tic-tic contra el terra,
buscant cucs, m'imagino.
Què són aquests ocells?
Aquests ocells són cuaretes blanques.
Però són grossos, no són petits.
I són grossos perquè n'has semblant un ara mateix, Jolanda.
Efectivament, vull dir, ja és casualitat.
Ha vingut l'ocell quan tu feies la pregunta,
ha vingut cap aquí a presentar-nos i ara amb ell amunt.
Aquests ocells que tu comentes són cuaretes blanques.
Cuaretes blanques.
A veure, també podria ser un pinçar.
Ara justament acaba de saltar un volant que ve cap aquí
i s'ha parat just al terra.
A veure si és un...
Ara anem a cercionar-nos...
Pregunteu-li, home, ja que veu...
Com em contesti, vaja, em quedo...
Escolta, tu què ets un...
A veure, que s'ha amagat aquí...
No, doncs és una cuareta torrentera.
Aquesta és com la blanca, però és de color groc.
Es diu torrentera perquè viuen a prop dels rius.
O sigui, per què la podem veure aquí?
I tu et diries, bueno, però no estem al costat del riu, però...
Sí, no, perquè ens queda una miqueta lluny aquí.
Bueno, relativament, sí.
No, per un ocell no.
Per un ocell està força a prop.
Llavors, aquesta proximitat del riu fa que molts ocells que a vegades visiten el riu busquin zones arbrades
i llavors, doncs, vinguin aquí a menjar.
El que havíem vist abans, que jo t'he assenyalat, però hi havia un que estava més a prop,
era el pit roig, eh?
El petit roj, en castellà.
Aquest petit ocell insectívor que té...
Bueno, tot el pit de... No roig, és més taronja, però, bueno, el nom popular és aquest,
i al tarragonès li diuen cagamànex.
Cagamànex, no ho havia sentit mai, jo m'havia quedat amb per roig. Cagamànex.
Sí, perquè el pagès, quan clava la fanga o la pala, el pit roig sempre va molt a la vora del pagès
perquè, com està remenant terra, treuen cucs.
Llavors, menja el cuc, es para a sobre del mànec per vigilar si hi ha més i aprofita per deixar un regalet.
És a dir, que té una digestió ràpida, eh?
Sí, perquè estan menjant durant tot el dia sense parar, eh?
Hem de pensar que aquests ocells fan una feina terrible.
Des de ben bé, quan surt el sol fins la nit, no paren de menjar insectes i cucs.
Llavors, és el millor insecticida que hi ha.
Deixem dir que estem ara acusats d'aquestes restes romanes que corresponen, si no vaig errat, a una necròpolis.
Si no vaig errat, són les restes que els ciutadans de Tarragona ja les coneixen perquè també estan conseqüentment tancades.
Com anem de temps, Illolanda?
Home, doncs un minutet, poc més, eh?
Perquè ja tinc aquí el Josep Sunyer que ens vol explicar el que ens espera aquesta tarda.
Escolta'm, ens quedaria tornar cap amunt una altra vegada,
des d'aquí, des de la zona de Ramon y Cajal una altra vegada cap a Pere Martell,
no tenim temps de continuar el reconegut, però, vaja, què és el que destacaríem d'aquest tram de parc que ens falta?
Bé, aquest tram continua amb aquesta part ombrívola.
Deixaríem, doncs, aquesta necròpolis vilaromana encara no està molt clar.
Parlen alguns arqueòlegs que sigui un alberg o fins i tot un prostíbul,
per la bateria, com estaven disposades aquestes habitacions,
o també un punt, doncs, on la gent abans d'entrar a Tarraco, doncs, venien a descansar.
Bàsicament, aquesta última part que hem estat parlant seria,
l'últim tram seria gairebé ben bé idèntic,
o sigui que estaríem en una zona ombrívola, una zona que hi ha també roures,
com un altre arbre que també el que fa és crear aquesta humitat,
i aniríem trobant, bàsicament, els ines, roures, algun nom, algun freixa,
i, bueno, la curiositat és veure que hi ha molts ocells insectius en aquesta zona.
Doncs, escolteu, no dona temps de fer tot l'itinerari,
ja ho dèiem a l'inici de la connexió, que és un itinerari que ens pot tenir com una hora i mitja,
però el que sí ens ha quedat a tots claríssim, i d'això no hi ha dubte,
és que aquí, al parc de la ciutat, hem fet una descoberta impressionant,
mai haguéssim pensat que té tanta riquesa i tan a la vora.
I jo em quedo, això de la potxa torrada se'n quedarà gravat sempre.
Deixem agrair al Ferran perquè, a més a més, avui tanquem aquest recorregut,
aquests vuit itineraris, han estat vuit setmanes, vuit dijous,
però amb veu baixa i no ens sent ningú, amb una mica de sort, al gener hi tornarem.
Esperem que sí, que puguem tornar i continuar diferents aspectes
que tenen a veure amb la natura més propera a casa nostra.
Ferran, moltíssimes gràcies, hem après moltíssim, eh?
Moltes gràcies, ha sigut un plaer i espero també diure-ho amb veu baixa,
poder continuar fent algun programa d'aquest tipus vosaltres.
Avui ho diem amb veu baixa, tant de bo que ho puguem dir amb veu ben alta.
Gràcies, nois, fins després.
Fins després.
Adéu-siau.
Adéu, adéu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.