Perran Aguilar, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Avui abandonem les platges i ens posem més cap a un territori de l'interior.
Avui canviem una mica ja d'espai o d'hàbitat i ens endinsem al bosc.
De fet, avui farem un itinerari que, vaja, potser parlem des del punt de vista més personal,
però la percepció és que és un itinerari poc conegut respecte als altres que podem trobar en aquesta guia.
Avui anem fins a la Font del Garrot.
On és la Font del Garrot?
Doncs la Font del Garrot està entre Sant Salvador i el Pont del Diable.
Podríem fer un triangle entre Sant Salvador, el Pont del Diable i Pallaresos.
Seria tota la massa forestal que quedaria entre aquest triangle i faria de barrera l'autopista AP7 i Sant Pere i Sant Pau.
Molt bé, si partim del centre de la ciutat de Tarragona ens podem desplaçar en autobús.
El punt de partida seria...?
Seria justament el barri de Sant Ramon, que és Sant Salvador.
És justament on comença el barri.
A més fa referència, el topònim fa referència al barranc del Comellà, que és justament el que hem de creuar quan comença aquest itinerari.
Això és una riera, llàgicament.
És una riera, sí.
Una riera que, en principi, per molt que plogui, no...
Bé, últimament sí que baixa.
Amb aquests últims dies així de tardor, que ha plogut força,
doncs ha baixat perquè al terra ara hi ha força aigua, no?
Partim d'una zona absolutament urbana, doncs, i de mica en mica ens hem endinsat creuant un pont ja en plena natura.
Sí.
Com deia, doncs, passarem el barranc del Comellà.
Aquí ja podem notar que hi ha un microclima que és molt diferent a la resta.
Et puc assegurar que justament aquest espai, a diferència de Tarragona,
hi ha una diferència de 3 a 4 graus a l'hivern.
Això vol dir que aquí passa alguna cosa.
Aquesta barrancada es connecta amb altres barrancades que venen des dels Pallaresos
i amb el riu Francolí fa que la humitat es quedi molt més condensada en aquest espai.
Això és molt interessant perquè hi ha moltes plantes i molts animals que no trobarem a altres llocs.
Hi ha vegades, i si m'equivoco em rectifiques, a mi em dóna la sensació que passant per allà,
no exactament per aquest lloc, sinó per tota aquesta mena d'ecosistema que dius que existeix,
es veuen unes boires molt baixes.
Sí, exacte. Això és el que passa pel matí.
És molt curiós de veure perquè es creen unes boires baixes que es mantenen durant tota la nit
a partir d'un metre i mig fins al cinc, i això fa que tota aquesta rosada el que fa és mantindre un grau d'humitat interessant
i fa que, per exemple, molts bolets, moltes molses, fins i tot molts amfibis depenguin d'aquesta boira
i en altres indrets molt propers que estan molt secs, aquí podem trobar molses que estan mullades realment.
Aquest canvi el notem immediatament, hem travessat el pont, quan comencem també a contemplar els boscos de pins
o hem de caminar una miqueta més per notar aquest canvi?
No, en pocs metres ho podem notar perquè a més hi ha una frescor especial.
Hem de pensar també que aquests indrets on passejarem avui, antigament eren conreus,
o sigui, veurem que bàsicament tots els arbres tenen la mateixa edat.
I com podem saber exactament l'edat? Allò de tallar l'arbre i tot això sí que ho hem vist sempre,
però sense fer malbé l'arbre podem saber quina edat tenen?
Sí, sense fer malbé l'arbre els forestals tenen unes taules que amb un cordill donaríem el tomb a l'escorça,
a la base, o sigui, faríem el perímetre i depenent d'aquesta longitud podríem saber quina edat tenen.
Llavors, si anem passant per aquí, veurem que bàsicament tots aquests arbres tenen entre uns 20, 25, 30 anys.
Això vol dir que tots aquests conreus que antigament eren avellaners,
a les zones més baixes i a les zones més altes, que serien més solana, era vinya,
doncs fa entre uns 40 i uns 30 anys que estan abandonats.
I el que queda ara són avellaners, algun caltre garrofer, m'imagino?
Sí, això és el que queda d'una manera més relicta,
o sigui, que ens donen indicis però que no podem veure cultius que estiguin ara mateix conservats.
Però tinc entès que comencen a sortir els hines per aquesta zona entre els avellaners.
Sí, això és una cosa molt curiosa.
Una de les coses que proposem amb aquest itinerari és que també, a més de veure o olorar, és de sentir.
I hi ha un ocell que es diu gaig.
Aquí a Catalunya tenim una cultura sobre els ocells molt interessant.
Fins i tot et podria dir que quasi ben bé, tots no, però moltíssims, fan referència al so.
O sigui que el nom de l'ocell fa aquesta referència, com podria ser l'apoput, o podria ser el bitxac o el trist, tot aquest fins al gaig.
El gaig el que fa és uns crits al bosc que funcionen com una mena d'alarma.
Quan entra un carnívor o quan entra un perill, el que fa és començar a cridar.
Faig gaig, gaig, aquest és el nom, no?
I el soroll l'emet amb aquest objectiu, alertar la resta d'espècies, diguem-ne, col·legues seves, que entra algun carnívor a la zona.
Sí, a la seva espècie i això fa que també els altres s'assabentin que passa alguna cosa.
I, a banda d'això, aquest ocell el que fa és, durant la tardor, a l'hivern, recolleix les seglans de les alzines i les amaga.
Per què? Perquè fa un rebost.
El que passa és que...
Perquè s'alimenta d'això?
Sí, durant l'hivern el que fa és amagar aquestes llavors i després, quan fa molt de fred, com aquestes llavors tenen molts greixos i tenen un valor energètic molt fort,
doncs els és molt interessant per poder sobreviure durant aquesta època.
Però què passa? Que el gat té molt poca memòria i el que fa, quan amaga aquestes llavors, és sembrar aquestes seglans.
Llavors, veurem que quan anem passant per aquests conreus que estan abandonats, veurem alguns saballaners,
però ens sobtarà que entre els saballaners surten moltes alzines petites.
Llavors, clar, mirem a l'entorn i no veiem ni una zona alzina.
Llavors, dient, com és possible que hagin arribat aquestes alzines aquí?
Doncs bé, això ha sigut el gat, que amb la seva feina d'anar preparant aquest rebost, com se li obliden aquestes llavors,
doncs el que fa és sembrar.
Això, jo explica una anècdota, doncs que a Anglaterra es van adonar que els boscos s'estaven envellint i realment s'estaven morint.
Per què? Perquè no tenien gatxos ja.
Els havien matat quasi ben bé tots.
Els tenien però es van extingir, doncs?
Es van extingir i llavors van tindre que fer campanyes perquè el millor repoblador del bosc, que és el gatx,
que té una mica de mala fama entre els pallesos, especialment els que tenen cirerers,
perquè les cireres els perden i llavors van a menjar totes les cireres que poden.
Però bé, hem de veure que aquests animals, doncs, és possible que ens perjudiquin una mica,
però realment el benefici que tenim és molt gran.
Home, fan de vigilants i a més estan plantant noves espècies i espècies molt agraïdes per aquesta zona, precisament.
I és una espècie que està, dic en la nostra zona, en el nostre entorn més immediat,
està en una situació complicada en quant a la seva pervivència o està en un bon moment, vull dir, el gatx?
Fa uns anys va ser molt perseguit per això que et deia, perquè menjava molta fruita.
Ara, actualment, doncs, com malauradament s'han abandonat molts conreus,
el que ha passat és que comença a ser un ocell força comú i això es nota al bosc.
O sigui, ja et dic aquí, aquí una de les coses més interessants és que puguem observar el paisatge
i traduir una mica el que passa.
O sigui, el bosc ens explica el que ha passat.
Realment ens explica el que ha passat durant 30, 40, 50 anys, no?
Llavors veiem tot el procés i un d'aquests personatges que participa molt en el canvi del paisatge vegetal
és aquest animal, que és el gatx.
Hi ha una fotografia en aquesta magnífica guia que ha editat a l'Àrea de Medi Ambient de l'Ajuntament
i veiem que a la fotografia, un color marronor rosat, però té unes plomes realment espectaculars, amb blaves.
Blaves, de color metalitzat.
Amb un bec molt afilat, molt esmolat.
Sí, sí, és curiós. I escolta, parlant de fotografies, jo ja sé que em salto una miqueta a l'itinerari,
però és que m'ha cridat moltíssim l'atenció el fet de saber, que jo no hagués parat mai compte,
que hi ha orquídees.
Hi ha orquídees. El nostre país és un dels països europeus que té més orquídees.
Sempre pensem que les orquídees, o les associem a llocs tropicals o llocs càlids,
perquè són orquídees que tenen gran mida, que són les que podem comprar als gardens i a floristeries,
el nostre país és molt ric. El que passa és que són orquídees que viuen al terra.
Les que veiem tropicals són orquídees que viuen més a l'estrat arbori,
viuen sobre altres arbres molt grans.
I entre les muntanyes de Prades i Montsant podem trobar fins a quasi 50 espècies.
És molt curiós perquè tenim la biodiversitat més alta a Catalunya
i podíem dir fins i tot del que és la península ibèrica.
I justament en aquesta zona, en aquest itinerari,
hem pogut trobar fins a 5 espècies,
però el conjunt entre la Font d'Angarrot i el Pont del Diable
n'hem trobat 11 espècies.
11 espècies al costat d'una ciutat.
És molt extraordinari, no?
És molt extraordinari.
Aquesta que surt a la fotografia es veu una orquídea molt sofisticada
en quant al color i en quant a la seva forma.
Sí, perquè les orquídees són una de les plantes més evolucionades,
han creat unes estratègies supercomplicades.
Hem de pensar que la seva flor i la seva olor
té d'haver a un insecte femella
que el que fa és atreure insectes mascle
i aquests, quan intenten copular amb aquesta flor,
el que fan és polinitzar-la.
O sigui, agafen uns sacs de polen que es diuen polinis,
s'enganxen al cap de l'insecte
i quan van a copular amb una altra flor
és quan polinitzen i hi ha un intercanvi genètic.
A més, de tot això, perquè podríem parlar moltes coses sobre les orquídees
perquè és un món totalment apassionant...
En aquesta llarga llista de programes pendents
incloureu un sobre les orquídees.
Clar que sí.
Una de les coses també molt interessants
és que les llavors,
que són llavors quasi ben bé microscòpiques,
s'han d'associar amb un fong per viure.
O sigui, que no és una planta que fa una llavor normal i corrent,
que podríem dir aquestes llavors grans que tenen energia,
sinó que no tenen res d'energia
i per poder sobreviure s'han d'associar amb un fong
que és característic quasi per cada espècie.
Llavors, és molt complexa.
O sigui, aquesta llavor, quan cau al terra,
s'ha de trobar amb aquest fong,
s'han d'entendre,
llavors aquest fong ha de, podríem dir,
d'aportar aliment a aquesta llavor.
Llavors és quan surt aquesta orquídea.
És una evidència el que comentarem ara,
però, de fet, quan pares compta en comentaris
com els que estàs fent,
t'adones que, al final, nosaltres,
si parlem des del punt de vista fins i tot de científic i de recerca,
el que estem és imitant, emulant,
el que són els processos naturals, no?
Sí, això sempre, eh?
Està claríssim.
Escolta, que ens hem aturat a les orquídees.
On se suposa que som ara?
Hem sortit del comallà, no sé on podríem ser.
Sí, ara hauríem passat una mica els conreus
on havíem vist aquestes alzines petites.
Entre aquestes alzines,
especialment als mesos de març i abril,
quan podem observar aquestes orquídees,
són molt efímeres.
O sigui, si no anem durant aquests mesos,
és molt complicat veure-les.
Llavors, aquí arribaríem a un punt
on hi ha una cruïlla i ens trobaríem
a la mare, pare, de totes les alzinetes petites,
que és una alzina monumental,
és un arbre increïblement gran,
que és l'alzina d'engarrot, eh?
L'alzina d'engarrot.
Que seria el lloc de culte del gatx, eh?
Que va allà a buscar...
Seria el lloc de culte.
Aquí és on roba aquestes alzines
i les van sembrant per tot arreu.
És prou notable.
Per tant, des del punt de vista d'orientació,
immediatament veuríem que som en aquest punt
de la ruta, no?, de l'itinerari.
Sí, perquè és una alzina, com pots veure
amb aquesta fotografia,
que té quasi 25 metres de diàmetre
i té un perímetre al voltant de dos metres i mig,
lo qual és una alzina centenària prou interessant.
Ara, parlant una mica d'això,
estem intentant amb l'Ajuntament de Tarragona
incloure'l dintre dels sabres monumentals,
perquè no estava...
No estava catalogada.
No estava catalogada.
Aquí hem d'agafar un camí,
aquí no hem de seguir recta.
No, aquí agafem un camí a la dreta,
continuem...
Aquí el paisatge...
Entrem en una vall,
el paisatge canvia,
o sigui, canviem d'una part molt forestal
a una part força agrícola,
ens opta perquè començarem a veure camps de blat,
començarem a veure alguna horta,
i especialment una de les coses
que ens crida molt d'atenció són els marges.
aquí a Tarragona...
Els de pedra seca.
Sí, aquí a Tarragona,
el que seria tant el tarragonès com el baix camp,
com en el camp,
tenim una cultura de pedra seca superinteressant,
tenim uns marges, tenim unes barraques,
hem de pensar que són tot construccions
fetes amb un llenginy i amb un ofici que s'ha perdut.
Es fa algun taller de tant en tant,
però simbòlicament, perquè això, recuperar-ho és...
Jo ho he intentat, fins i tot he fet algun marge a la meva vida,
i realment t'adones de com complexa que és.
És molt difícil.
Hem de pensar que aquestes construccions
no es fan amb cap tipus de suport
que uneixi les pedres.
Són les pedres, només.
Només les pedres, amb l'acció mecànica
i saber on col·locar-les
perquè la força doncs quedi fixa.
Hem de pensar que són marges,
alguns d'ells que tenen 100 anys.
I és curiós perquè encara que d'un temps cap aquí
s'intenta alertar la gent que no els faci malbé,
però anys enrere s'han fet malbé
molts marges de pedra seca,
moltes construccions amb les urbanitzacions.
Fins i tot gent que anava a agafar pedres,
innocentment, perquè no sabien realment
que estaven perjudicant un patrimoni importantíssim.
Sí, però això també hem de pensar
que el poc coneixement de les coses
és el que porta malmetre...
Sí, és per això una falta de coneixement.
Ara ja afortunadament se'n parla
i ho valorem més com a forma de tradició de vida
i de paisatge de la Mediterrània.
Aquí podria destacar, per exemple,
el Pla de Santa Maria.
Hi ha un itinerari que jo recomano també,
curiosíssim,
i es fa anant visitant totes aquestes barraques.
Aquí veurem molts marges d'aquests,
de pedra seca, els podem observar.
I el que deies,
és un conreu molt típic
d'aquesta franja de la Mediterrània, no?
Sí.
Trobarem en Matllers,
trobarem Avellaners,
trobarem alguna olivera, alguna horta,
també trobarem...
Una cosa que jo destaco,
que els ecòlegs comenten
que són parts molt importants
dels ecosistemes mediterranis,
que són els secotonos.
Què són els...
Els secotonos són zones
on es barregen comunitats vegetals.
O sigui, on podem veure que hi ha,
per exemple,
doncs hi ha un bosc, no?,
i hi ha una horta,
i entre l'horta i el bosc
trobem marges en el qual
hi ha arbustos i arbres.
Totes aquestes zones
serien els secotonos
que funcionen
com a intercanvi
de moltes espècies.
Ho dic això perquè veurem
que, per exemple,
en aquests marges
o al voltant,
entre els límits
d'aquests conreus,
veurem lladoners,
veurem nogueres,
veurem arbres
o arbustos
que no trobem
ni a les hortes
ni al bosc.
Ells sí que són multiculturals,
i conviuen a Marmonià,
Déu-n'hi-do.
Sí, sí.
I a més aquí veurem,
per exemple,
hi ha algun peu
d'algun lladoner
que té fins als 30 metres,
o sigui,
són arbres
de força envergadura.
Escolta, Ferran,
a la guia,
ja saps que això
de les animalons
crida l'atenció,
jo veig en la fotografia
no sé si és un gripau
o què és exactament,
perquè no hi entenc gaire,
que és un anfibi segur,
però no sé quina espècie és.
És un gripau corredor.
Es diu corredor
perquè normalment
aquest tipus d'amfibis
el que fan és saltar,
però aquest no.
És lletxot el pobre.
Bé, entén-me,
jo ja sé que parla
de lleig i de bonic
el sentit estètic
a la natura,
però vaja,
que jo,
si m'asseguren
que és un príncep,
li faig un petó,
però si no,
em costaria força,
pel seu aspecte.
Bé, a veure,
aquí també podíem parlar
com l'altre programa
que vam estar a parlar
sobre els dragons,
no?
El tema de la roba,
els menjar roba.
No, no,
ja estic fent campanya,
per rehabilitar la seva imatge,
ja t'ho dic ara.
amb aquests,
també hi ha una cultura
de desprestigi
d'aquests animals
que tenen un paper
ecològic importantíssim,
és que els gripaus
escopeixen
i et queda sec
o que cau el cabell.
A veure,
tot això té...
Que et cau el cabell,
si els toca.
Sí, si els toca.
Però això és veritat?
Jo no ho havia sentit mai.
No, això no és veritat,
però hi ha una part de veritat.
La part de veritat
és que ben bé
tots els amfibis
i tots els amfibis,
els gripaus
del gènere bufo,
tenen unes verrugues
en el qual tenen
una espècie com de mucus
que és tòxic.
Per què el fan servir?
El fan servir
perquè si hi ha un altre animal
que el mossega,
segrega aquesta mucusitat
que és tòxica,
que té mal gust
i llavors el que li provoca
és una inflamació
de les mucoses,
dels ulls,
però jo penso
que no hi ha ningú
que vagi pel camp
mossegant gripaus
ni granotes
llavors no penso
que li vagi a passar res.
Algú pot fer un petó
pensant que és un príncep encantat,
però ja és el seu problema.
El que passa
és que després semblarà
que s'ha ficat silicona als llavis.
Bé, escolta,
hi ha qui paga per això,
també.
Molt bé, Ferran,
anem acabant l'itinerari,
no?
Sí.
I arribarem ja
al que és el nostre destí.
que en aquest cas
el destí és important,
però el més important
és l'itinerari propi, eh?
Sí.
Veurem que justament
passant aquests marges
ens adonarem
que entre el bosc
a la banda dreta
veurem uns pins blancs
enormes
que tenen al voltant
d'uns 30,
35,
40 metres.
Són uns pins
que realment
jo penso
que a la demarcació
serà molt difícil
trobar uns pins
tan grans com aquests.
I veurem
que encara
aquest augment
de frescor
augmenta
perquè anirem
a una zona obaga
en el qual
veurem altres arbres
com per exemple
Tilès,
Nespres,
eh?
En aquesta zona.
Veurem que hi ha
un petit corriol
i ja arribem
a la font d'engarrot.
Hem de pensar
que aquest itinerari,
bueno,
que no diria
que és el meu preferit
però que tinc
una certa afinitat
amb aquest itinerari
perquè des de molt petit
que el faig,
és un itinerari
que antigament
era molt conegut
a Tarragona.
Els nostres avis,
els pares o mares,
doncs especialment
durant la postguerra
era un dels llocs
o un dels indrets
doncs molt tradicional
i els tarragonins
anaven molt
a parlar català,
a ballar sardanes,
a menjar la mona
i llavors
hi havia
una certa intimitat cultural
que en aquells temps
doncs com tu saps
doncs
era clandestí
tot això també,
era més clandestí
no es podia fer
obertament.
Llavors per això
doncs era un dels itineraris
que pels seus valors naturals
pel seu valor cultural
i per la seva tradició
tarragonina
doncs jo volia recuperar.
Ja per acabar
perquè com sempre
estem fora de temps
aquesta preciositat
de papallona
de color verd
si és una papallona
sí
vaja
jo és que no m'atreveixo
a posar no
però és una papallona
oi?
Sí,
és una papallona
de bosc
que es diu rubí
i es diu rubí
justament per aquest color
que té aquest verdós rubí
metalitzat.
No tocar les papallones
sisplau,
no?
No,
millor que no.
No,
només toco,
és que si toques ja...
Sí,
les escates es perden
i la seva vida
s'escurça molt.
La propera setmana
que anirem al pont del diable?
La propera setmana
anirem al pont del diable
que podíem dir
és el germà gran
d'aquest espai
perquè parlem
d'una unitat forestal
i veurem
que moltes coses
tenen a veure
amb aquest espai.
Des d'avui
fins la propera setmana
passejarem
per aquest
comallà
font del Garrot
una ruta
sens dubte
per descobrir
o redescobrir
per a molts
des d'aquesta guia
que recordem
ha ditat
l'àrea de medi ambient
de l'Ajuntament
de Tarragona
que té un preu simbòlic
de dos euros
i que es pot adquirir
a qualsevol
de les oficines
del Patronat Municipal
de Turisme
de Tarragona
i també
de forma gratuïta
està penjada
a la web municipal.
Ferna Aguilar
Naturalista
moltíssimes gràcies
sempre és un plaer
la teva companyia.
De res igualment.
Adéu-siau.