Fins demà!
Temps per parlar del món de l'audiovisual, ja no limitem només aquest espai setmanal,
el món del cinema, de les sales, aquest espai creix, com creixen els seus col·laboradors,
la qual cosa ens omple de satisfacció, i saludem a David Serra, bon dia.
Bon dia.
Víctor Juanjo, el saludo primer perquè és el més veterà i el més gran.
Bon dia.
Bon dia.
Comencem parlant de cinema, avui de tota la cartellera i les pel·lícules que s'estrenen,
ens feu només dues propostes, jo no sé si és perquè són les més espectaculars,
perquè són les que més us han agradat, sé que una d'elles ja les heu vista, no?
Avui portem una bona i una dolenta.
Ui, no em facis dir quina és la bona i quina és la dolenta.
Ja t'ho direm després, ja.
Sí?
A veure, a mi la primera, com que des d'aquesta setmana hem estrenat l'espai amb l'IPES,
amb l'Institut Català de Paleocologia Social,
dic, calla, que jo crec que els membres de l'IPES no aniran a veure la pel·lícula aquesta 10.000, no?
No crec, no crec.
No? Escoltem una miqueta, a veure com sona aquesta pel·lícula.
A veure com un!
Él no es un dió!
Sona així, suposo que a l'hora de veure-la es deixi veure millor que sona, no?
Sí, jo alucino perquè és la pel·lícula amb el peor currículum de la història.
Sí, sí, sí.
Que encima te lo ponen el director del día de mañana.
Aquest home que es dedica a destruir el món cada cop que té l'oportunitat, no?
I el cap dels espectadors.
Diré.
Jo crec que, siendo el director del día de mañana, lo tendrían que ocultar.
Tenia que poner el director de...
Perquè ha fet el día de hace 10.000 años.
Té un robato superprometedor que está empezando ahora.
Però no sigueu tan cruels, perquè, de fet, fer una pel·lícula
que es basi en posar una selva enorme
i un senyor corrents tot el dia davant d'un bitxarraco
no és fàcil.
No ho és pas.
Sempre recordem l'apocalipto.
O a mi no em va agradar gens.
Bueno, a mi me va agradar.
Jo soc dels defensors de la pel·lícula.
Perquè sou uns gores i us encanta la sang i tot això.
Potser era per portar-te tot el contrari.
Segurament.
Però, bueno, a mi em va agradar.
De fet, penso que, clar, evidentment el que ha dit el Víctor té tota la raó
i el que ha dit el Juanjo també.
O sigui, el dia de mañana era una de les pel·lícules més espectaculars,
una de les grans promeses,
però tornem a dir que Roland Emmerich és un Spielberg de baratillo,
en el sentit que les seves històries no aporten realment unes dosis dramàtiques
valuoses des del punt de vista difícils.
Però escolteu una cosa, vosaltres que sou tenen amants dels videojocs i tot això,
diuen que tècnicament i d'afectes que és magnífica.
Tampoc.
Home, a veure.
Els mamuts estan bé, pel que has vist el tràiler.
Però agafa els mamuts.
És que venim del 300, venim de l'apocalipto, que està molt ben feta.
No, això sí.
No sorprèn ja.
A mi no m'agrada perquè hi ha molta guarreria de sang tota la pel·li,
però reconec que té el seu.
És Mel Gibson, que és una miqueta sàdic.
A veure, jo el que he vist en el tràiler de 10.000
és que són dinosaurios i mamuts hechos en 3D.
Sí.
Y eso no puede ser.
El 3D, para que sea bueno, no tienes que pensar que es 3D,
no te tienes que dar cuenta.
Clar, no ho has de notar.
No, això és un expert.
Si dices, esto es un dinosaurio en 3D, pues están fallando.
Home, jo he llegit en alguns a la premsa d'avui,
que lògicament fan ampli desplegament per parlar
i posen com a referència pel·lícules com El món perdut dels anys 20,
que a mi m'encanta aquella pel·lícula.
Aquí sí que es pot notar que són 3D i 4D i el que convingui,
perquè amb els mitjans que tenien...
Ray Harryhausen, aquella era una animació frame a frame.
És un déu.
La de fa un milió d'anys amb la Raquel Welch era, no?,
amb un bikini.
Molt espléndida, ella.
Fet de pell.
I bé, i després el clàssic, La recerca del foc,
de Jean-Jacques No, un senyor que jo el trobo bastant suporífer,
però és una opinió personal.
Bueno, és veritat.
Aquella pel·lícula també tindrà la seva importància,
però era una pel·lícula suporífera.
El problema d'aquesta pel·lícula, comenten que probablement el suport
ve condicionat per una grandesa dels efectes especials molt mal distribuïda.
A mi me l'han comparada amb Troia,
que és molt espectacular visualment, però no té ànima.
L'he de veure encara, però la gent que l'ha vista
diu que és com Troia.
Un gran espectacle avorrit.
Vosaltres no ho direu,
perquè sou uns homes del vostre temps,
però ja ho dic jo.
La Xica en Espresso és guapíssima, la prota.
Això sí, tornem una altra vegada.
Sé que no ho diríeu, perquè sou persones amb seny,
però ja ho dic jo.
És la Camila Bell,
és una dona molt guapa.
Exacte, espectacular.
I a més és curiós perquè surt a la pel·lícula així
amb unes rastes molt de perruqueria,
la qual cosa també li resta credibilitat.
Exacte.
Insisteixo, els senyors de l'IPES
no crec que la vagin a veure,
perquè no crec que els hi faci cap gràcia.
La de Sidney Lumet, què tal?
Aquesta l'heu vista, no?
El títol és, a veure, a veure,
antes de que el diablo sepa que has muerto.
Que ve d'una dita irlandesa, si no m'equivoco,
que vol dir aprofitar tot el que puguis
abans de que tot...
Clar, què diem.
Sí, però més pessimista encara.
De tot s'anirà a Norris,
per dir-ho de manera fina,
i aprofita avui, que demà serà molt fosc.
I és una història molt de tragèdia grega,
és totalment teatral,
amb actors espectaculars,
però li falla una miqueta el ritme.
La direcció de Sidney Lumet, bé, però...
Ens escoltem a veure com sona.
¿Necesitas dinero?
És un delito grave.
No és tan grave com pode parecer.
Què estàs pensant?
No preguntes, no hables.
És una joyería, un negoci familiar.
No t'has hecho cap a més.
Compra una pistola, una pistola de pega.
Nada de disparos.
Tu conduces, jo lo hago.
Entendido, entendido.
¿Cuántos años tienes, 60, 70?
No toque nada, no diga nada.
9-3 en un burro.
Mírame, 9-3 en un burro.
Dinero fácil de ganar.
Es la tienda de papá y mamá.
Sidney Lumet, jo confesso que és un dels meus directors preferits.
M'agrada moltíssim.
M'agraden gairebé totes les seves pel·lícules.
No l'he vista aquesta, ni em penso que la pugui veure.
Aquesta t'agradarà, però no crec que la vegis al cinema.
Quan deies això de la teatralitat, vosaltres que l'heu vista,
a Doce Hombres sin piedad venia a fer una cosa similar.
Sí, sí, és molt semblant.
Perquè tota la pel·lícula, aquell Henry Fonda, aquella pel·lícula,
tenia aquesta dosi de teatre dins del cinema.
Aquesta càmera amb distància, amb l'actor, amb l'espectador.
El que passa és que només té un problema de rinda
que és massa llarga poder, però, bueno,
és que acabem de descobrir que no ho sabran els nostres oients.
Que no l'estrenen a Tavallona.
Però què esteu dient?
Que resulta que no.
Això és un error.
És que a més estava jo molt rabiós.
No dic un error de la cartellera,
perquè voleu dir que no l'estrenen aquí.
T'ho dic de veritat.
Han volgut estrenar pel·lícules que jo no hagués estrenat, evidentment.
I una gran joia, que a més és la pel·lícula, clarament, de la setmana,
devia ser la pel·lícula de la setmana,
en contra d'aquests 10.000, doncs no la fan.
S'ha passat més vegades, tu ja ho saps.
Sí, sí, però en una experiència, a vegades...
I nosaltres posant la mel als llavis de les oients.
Clar, veníem il·lusionadíssims amb el Cindy Lómez.
Sí, sí, no parlem de descàrregues, perquè no toca.
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
Esperem que la setmana vinen.
Però escolta, que això és molt fort.
O sigui, jo, la veritat, estava rabiós...
Ens obliguen a delinquir, a vegades, eh?
Sí, exactament.
O sigui, després ens acusen.
Jo parlaria de cometes en el cielo,
perquè és l'única que pot portar...
I si la fan?
Sí, la fan, aquesta sí.
Doncs mira, m'estranya que facin cometes en el cielo.
No, perquè no van fer la de la Buda,
i el Buda explotó d'ira.
Però aquesta és una versió dolça, del Buda, explotó de vergüenza.
El Buda explotó de vergüenza,
o van dir la passada setmana,
és una pel·lícula extraordinària.
Sí, i ara aquesta de cometes en el cielo,
que és una de les pel·lícules, doncs, bueno,
també que parla d'actualitzar...
És una mirada occidental, aquesta,
perquè aquella era d'una directora molt jove iraniana,
i aquesta és una mirada occidental,
que per molt bé que estigui,
sempre és diferent, sempre és més adolcurada.
Sí, ja, exactament.
Molt més adolcurada.
Té darrere un gran guionista,
com és el Benioff,
que era el guionista de la darrera nit de l'Spigli,
i això a mi em dona molt bon rotllo,
en el sentit que realment és una persona
que, aunque sigui un apropament occidental,
ens narra una història d'aquestes
que moltes vegades serveixen
perquè l'espectador s'aboqui a les pantalles
per descobrir històries necessàries.
I a més, és una pel·lícula que ha creat problemes
als seus nens,
perquè un dels protagonistes,
el nen nafodanès,
doncs ha tingut seriosos problemes
amb el seu país,
perquè ha sigut demonitzat
per la cultura talibana.
Jo, a falta del Sidney Lómez,
crec que és una bona opció,
però no és tan bona.
No, no, veritat.
Diferent, completament diferent,
però abans d'anar a veure
com corren per la selva,
aquests dos,
doncs tampoc no...
Has vist alguna cosa
que estigui encara a la selva?
Doncs jo faré ràpidament
un repàs de les quatre...
Però tu diràs el que no hem d'anar a veure.
No, no, és que m'han forçat,
perquè la setmana passada,
que evidentment no vaig poder assistir,
malauradament,
però tenia el Juanjo i el Víctor,
doncs em vaig carregar
entre pit i esquena,
els dos meus ulls,
van captar quatre autèntics bodrios
que pel meu desconcert
són les pel·lícules més vistes als Òscars.
I estic parlant de les Hermanes Bolena,
una pel·lícula que realment és impossible,
que el millor de la pel·lícula
és l'Anna Torrent,
que hem de dir que
si dona una lliçó magistral
d'interpretació a les americanes,
però no té res a veure,
perquè no sé si els amants,
tu i jo ho sabem,
la pel·lícula d'Anna de los 100 dies,
aquella pel·lícula magistral
que ens explica una història
que ha quedat més coneguda
que les propies històries nostres,
la d'Enrique,
Anna Bolena,
Catalina,
són històries molt interessants,
però estan errada
a l'estil de Hollywood
més patillero.
O sigui,
directament,
no et creus
a cap dels intèrpretes.
Un Enrique VIII impossible,
com és el Eric Bana...
Ja deurà Riqui,
Riqui,
ja van un llenguatge així com a més...
Ni pels joves,
ni pels grans,
ni per ningú.
En el punto de mira.
Un altre que no t'agrada.
Pòl·lícula confusa.
El pobre Eduardo Noriega,
perdut,
són vuit punts de vista
d'un magnicidi
que per més,
si ens diuen
que transcorreix a Salamanca,
Espanya,
i que és mentira,
evidentment és Mèxic...
Salamanca México.
Sí,
que es va rodar
a l'excusa és a veure...
Si haguessin dit Guadalajara
encara podria colar,
no?
No,
no t'ho creus
perquè realment
tot sembla mexicans,
o sigui,
realment penses
aquesta pel·lícula
està l'inversement.
Estarà feta a les Rambles de Barcelona,
pels barrets,
dic.
Pels barrets,
potser sí.
O aquí a la catedral.
Aquí a la catedral,
pels barrets mexicans.
Directament.
Però escolta,
que la pel·lícula,
tornem al millor de la pel·lícula,
és el Denis Quiet,
que se fa gran
i que dona interpretacions
bens semblants,
però que l'Eduardo Noriega
està perdut.
Escolta, David,
jo no l'he vist encara,
però el Matthew Fox,
que és un dels protagonistes
de l'host,
de Perdíodos,
què tal el tenim aquí?
Bé, molt bé,
o sigui,
diguem-ne que els protagonistes
americans saben
de què va la pel·lícula,
l'Eduardo Noriega
no ho sabia.
Potser no es va llegir el guió,
no li va donar temps.
O igual li se lo dieron,
no tienen por qué dárselo.
Ah, no?
Le dan su trozo y fuera.
Sí, sí, funciona.
Així funciona el tema.
Home,
però jo m'imagino
que un actor...
És a dir,
i t'has de menjar això?
Vull dir,
no pots reclamar
que et donin tot el guió
de la pel·lícula?
Bueno,
això ja no és ninguna norma.
O depèn de tu?
No és ninguna norma.
No, no.
Però tindran el teu paperet
i ja està.
És a dir,
són pel·lícules alimentícies
moltes vegades, no?
En los dan el guión recortado
para que no sepan la intriga.
A veure,
per això ja ho veig
en una altra motivació
perquè parlem d'un serial.
Amb aquesta música
hem de dir
¡Vámonas a Salamanca, cuate!
I bueno,
27 vestidos.
Ui, aquesta hi ha el títol.
Ñoña.
A mi va...
Bueno,
la protagonista
és la protagonista
d'Anatomia de Grey,
la vol en potenciar,
que la veritat
és que és maca,
és una noia atractiva,
però res més.
I de què va,
27 vestidos?
Doncs bueno,
d'aquesta cosa
que donen tanto valor
els americans
que són les dames de companyia,
les dames d'honor.
Ah, sí,
de les bodes
que van totes vestides
que semblen merengues.
I aquí la història
és d'una dona
que té una patologia
que col·lecciona realment...
Bueno,
la seva il·lusió
és ser...
Tindre la seva pròpia boda.
El guionista ha fet
un esforç mental.
Les pel·lícules de bodes americanes...
Sí.
Però aquesta realment...
No em toquis el Hugh Grant
i les seves pel·lícules de bodes
perquè aquí sí que no t'ho permetré.
Però és molt arriscat.
Està fineta avui, Lluís.
Molt bé.
Sí, senyor.
No, aquesta no me la toqueu, eh?
No, però per cada pel·lícula bona
tenim 10 o 20 dolentíssimes.
Yo he trabajado muchos años
como haciendo vídeos de bodas.
Pero seguro que se pueden hacer
muchas pel·lícules, eh?
I millors que la de 27 vestidos.
No, no, no l'he visto,
però bueno, hay de todo.
T'ho ben asseguro.
T'ho ben asseguro.
I després,
una pel·lícula que se'n va,
Diu a Déu,
que és precisament
la pel·lícula fantàstica
que jo pensava
que parlaríem d'aquesta,
que era del Raiz,
la de...
que és una pel·lícula de vampirs
que a més té més pinta
de telefilm de pilot
que no de pel·lícula.
És una alternativa al Blade.
És una dona
que és contagiada
per un vampir.
Són vampirs
que el més original
és que no mosseguen
sinó que tenen que anar
amb un instrument
per fer la seva.
Soc urran més, vaja.
Sí.
Han de portar eines.
Tampoc és original
perquè ja estava la pel·lícula
de l'Ànsia
de David Bowie,
pel·lícula per la que jo tinc debilitat,
però que no porta res.
Jo no la vaig poder acabar, eh?
A mi m'encanta.
Jo la vaig veure en el seu moment.
I és que sóc molt bàsica.
Absolutament.
Ho entenc, que sóc molt bàsica.
Però bé, de totes maneres,
se'n diu adeu
a aquesta pel·lícula
dels amants del subgènere
tenen una referència important.
A veure, veig que vosaltres
aneu per una banda
i els programadors
de les sales tarragonines
per unes altres.
Sí, van per lliure.
Treballeu molt
per portar molta informació
als oients,
però després resulta
que hi ha pel·lis
que no s'estrenen.
Sí, és por la contrària.
Anem cap al món del videogeo,
com sembla?
Aquesta setmana
només tenim pel·lícules dolentes
i una bona
que no l'estrenen.
O sigui, davant de tanta tristesa
anem amb una miqueta d'alegria.
Doncs sí,
perquè avui la cosa del videojoc
heu abandonat
els territoris bèl·lics.
I vinga, festa, no?
És el que proposeu avui.
Clar que sí.
This is Space Channel 5.
Se'n recorden
que a l'últim programa
parlàvem
de la funció extraordinària
que fa la música
en el món del videojoc.
A vegades la música
esdevé protagonista
i l'Eif Motil
del propi videojoc, no?
Sí, el gènere musical
és una creació bastant nova.
De fet,
va sorgir a la meitat
de la dècada dels 90
i va sorgir
en dues vessants.
Aquells llocs
que explicaven una història
o tenien una funció narrativa
que es controlaven
d'una manera normal
però seguint el ritme
de la música,
com és el Space Channel 5
que sentim ara la música.
I del que parlarem avui
és d'aquell lloc musical
que té un control diferent
que implica
una interacció
més propera
a la música de veritat,
com és el Guitar Hero,
el Singstar...
Oh, el Guitar Hero,
que xulo!
Jo el vull.
Ja comencem a demanar.
Sí, jo el vull.
Als Reis.
Als Reis.
Però on comencem?
A veure,
a mi me gustaría decir
la primera impresió
que tuve al jugar
Space Channel 5.
¿Cuántos años tiene, Víctor?
En què consisteix?
Perquè, clar,
no tothom ho coneix això.
Tiene 10...
Sí, hace 10 años este año.
Vale, pues consiste en...
És una chica
que viene a salvar
el universo o algo así.
Sí, sí.
Bailando, ¿no?
És una reportera.
Sí, una reportera.
Sí.
I entonces tú tienes...
Ella va haciendo unos bailes,
unos pases
que tú tienes que ir
marcándole con el botón.
Yo la primera impresión
que tuve...
La protagonista
es una chica muy sexy
y tal.
La primera impresión
que tuve que...
posaran allà...
És que, clar...
Lo primero que pensé
es que era un juego
a rastres de Tomb Raider.
Tomb Raider tuvo mucho éxito
porque, aparte que era bueno el juego,
el protagonista era una chica.
L'Angelina Jolie, directamente.
Bueno, años antes de Angel.
Ah, abans,
perquè el Tomb Raider
aquest més nou
a casa roda per allà
és l'Angelina Jolie
o intenta semblar-se
a l'Angelina Jolie.
El clàssic.
Entonces tuvo mucho éxito
porque era una chica
y bueno, pues jugar con una chica.
Entonces yo vi que Space Channel
me pareció la excusa
para poder poner a una chica
verla completamente
como baila y tal
y todos los gestos y tal.
¿Y no cambiaste de opinión
al jugarlo?
Bueno, me cansé enseguida.
Deberías haber seguido.
Un cop passat allò
la primera emoció
del moment de la chica,
com diu ell,
doncs ja la cosa
va perdre interés.
És per mi el musical perfecte
en sentit narratiu
de videojoc.
És totalment hortera,
com ha de ser
un bon musical clàssic.
Coma, clar.
Barrejant la galàxia
amb un futurisme
dels anys 60,
aquest retrofuturisme
que s'ha posat de moda ara,
amb l'estil esbucerrat japonès,
totalment quix.
O sigui, l'has de veure.
Space Channel 5,
qui el pugui trobar
està per la PlayStation 2,
és molt recomanable.
Però el que ens interessa
a nosaltres avui
és aquest tipus de joc
que té un perifèric,
per exemple,
la guitarra de plàstic,
els tambors de plàstic.
I això comença
a meitats dels 90
amb una divisió
de la companya japonesa
Konami
que es diu Bemani,
jocs de beatmania,
de seguir el ritme.
I el primer gran joc
va ser el Dance Dance Revolution,
que estic seguríssim
que tothom coneix
com la màquina de bailar.
Home, per favor,
qui no ha fet
o ha intentat
fer funcionar
la màquina de bailar?
Intentat, eh?
Jo ho he intentat,
però és impossible.
Has de tenir
una coordinació extraordinària.
És complicat aprendre,
però quan aprens...
Tu no ho domines?
Jo tinc un nivell bastant...
No està bé que ho digui,
però bastant avançat.
El que passa és que
hi ha gent pel món
que és boníssima.
Però bé, em defenso, eh?
Jo he vist a vegades
allò, imatges i vídeos
de gent que dius,
home, però és que no sé
com pot portar...
A mi sembla que no es mogui.
Sembla que no es mogui d'allò.
Nosaltres, els novatos,
quan movem una cama
ja ha passat no sé
quantes indicacions
i quantes fletxes
per la pantalla.
Bé, és com aprendre a conduir.
Sí, sí.
Jo ho trobo més complexa i tot, eh?
Doncs el Dance Dance Revolution
és un joc que tothom coneix,
que està a tot arreu,
que està tenint molta difusió.
De fet, aquí a Tarragona
per fi el podem trobar
allà a la volera de les Gavarres.
Tenim un pumpidap,
que és la competència,
i tenim aquí al parcentral
també tenim un altre, un pumpidap.
No és el que passa,
que a mi se'm presenta
la peli de Santiago Segura
i se'm van les ganes.
Calla, calla, calla.
Aquesta pel·lícula
em van gravar com a extra,
anava a un saló del manga
vestit.
Què dius ara?
Vestit d'Anna King Skywalker.
Això no ho sabia.
Això no ho sabia.
Però tu és dels que s'han disfressats
als salons i aquestes coses.
Però crec que no he volgut veure la pel·lícula,
però m'han dit que no m'han vist.
Però jo sortia d'Anna King Skywalker,
a més portada al pantinat,
igual que a l'episodi 3,
amb la meva exnòvia per aquell moment.
és que no m'ho puc veure.
Vestida de la Padme.
I em van dir,
estem fent una pel·lícula
que és com una mena de Rocky
del Dance Dance Revolution.
I vaig dir, hòstia,
quina bona idea.
I quan la meva colla la va veure
em va dir,
passa de la pel·lícula
que és dolentíssim.
És un bodriu, no?
És un joc que s'ha d'anar trepitjant,
perquè no l'haig viscut.
S'han d'anar trepitjant les fletxes
al ritme de la música.
És bastant intuïtiu,
una vegada aprens.
I jo des d'aquí el recomano a tothom
perquè els instituts d'Estats Units
l'estan fent servir
perquè facin gimnàsia.
Estan combatint l'obesitat
amb dents d'evolució.
Pensa que és un exercici molt bo,
un cardiovascular molt bo.
El que passa és que, clar,
si ho fas a un ritme molt exagerat,
t'has d'anar amb compte, també, no?
Depèn de la teva condició física.
S'ha de tenir mesura en tot.
Ai, Víctor,
has descobert aquí una part...
El meu passat fosc.
El teu passat molt fosc, eh?
David, tu ho sabies, això?
Doncs no, aquest passat fosc.
És que estic espantat, ja.
Quan surt de les fronteres de Tarragona
és transformat, eh?
Déu-n'hi-do.
La primera vez que vi a uno de estos disfantados
dije, no puede ser.
Y resulta que lo tengo un amigo
que también lo hace.
És un amigo.
Jo no sé si us heu de replantejar
la vostra amistat.
Oye, pues,
de Duffman,
arraso donde voy, eh?
Sí, sí, eso es buenísimo.
El perdonaràs alguna vegada, Juanjo.
Sí, ja l'he perdonado.
Oye,
això està millor
perquè la música aquesta
de la màquina de bailar
és terrible.
És el tecno japonès
aquest Superhortera, també.
Terrible, terrible.
Què tenim aquí?
Guitar Hero, Juanjo.
Bueno, buenísimo.
A ver,
consiste en una guitarra de plástico
que connectas a la Playstation
o a...
Bueno, ahora en cualquier consola.
Estàs tangüí.
I és un simulador
de guitarra elèctrica.
Però fas com feien a les discoteques
que es posaven els xics
i quan tocaven a l'Smog
en The Water
feien així amb la mà
fent veure que té una guitarra.
És això.
És a dir,
la versió tecnològica
de fer l'hortera
a la discoteca.
Però i a més,
cuanto más agitas
i tal,
más puntúas.
Sí, sí, sí.
Déu-n'hi-do.
Jo te puc imaginar,
Juanjo,
amb aquesta camiseta
que portes realment
roquera,
negra,
tots grocs,
dels anys 70.
Jo t'imagino, eh?
La verdad es que
te metes en el papel
de guitarra de grupo
que es que te sumerges.
Puedes estar horas
tocando la guitarra.
Però tu fas alguna cosa
o t'ho fas veure, només?
No, no,
toques al ritme.
Toques de verdad.
Tens cinc botons
a lo que seria el traste
i un que seria la corda.
Han simplificado
la forma de tocar,
pero toques de verdad.
I el repertori
deu ser amplíssim, no?
Tenim quatre entregues
de moment
i en cançons descarregables
i, bueno,
ja tenim de tot.
Fins extremo duro,
que a mi no m'agrada,
però, bueno,
tinc els que estan molt contents.
El juego en cada momento
te va diciendo
la tecla que tienes que pulsar
y el ritmo, no?
Pero, bueno,
es dificilísimo,
es un gran reto.
Sí.
De hecho,
en el último se han pasado,
però...
Combinar teclas...
Per què ho dius, Víctor,
que s'han passat?
El 3 el va canviar d'equip
i és més difícil
del que hauria de ser.
Si ja no segueix
tant al ritme,
sinó que és anar ràpid
i ja està.
Allà han de ser uns virtuosos,
eh?
Sí, jo recomano el 2.
Tengo un amigo
que es guitarra de un grupo,
un grupo bastante conocido,
que dice que el guitar giro
es más difícil
que tocar la guitarra.
Sí, sí, sí.
Almenys para él.
Déu-n'hi-do.
Pues millor no diem
a qui és el guitarrista,
eh?
No, no,
lo bueno es que tocar la guitarra
resulta muy sencillo.
Tu vols tot avui,
estàs pido l'aire,
eh?
T'ho demana.
Déu-n'hi-do.
Jo no tinc el guitar giro
perquè avui vull fer competicions amb ells.
És a dir,
que tu ets més de màquina de bailar
i Juanjo és més de guitar giro,
no?
No, Víctor és més de tot.
És la meva passió.
Jo tinc tot,
tu vens a casa meva
i tinc els bongos,
tinc la càmera,
tinc tot.
Ara estem molt liats
amb molts programes
de dixis,
d'eleccions i tot.
Un divendres vindrem a casa teva
a fer el programa.
Ja, Aurem, ja.
Estaves dient que volies la guitarra.
Jo tinc una proposta
que es diu Rock Band.
Què dius ara?
Aquest joc és l'evolució natural.
Després del Guitar Hero 2,
l'equip original es va anar,
la MTV es va quedar amb aquest equip
i els altres en van anar a fer...
Aquest és el que vas provar a Nova York.
Exacte.
I els creadors del Guitar Hero,
que de fet era una còpia
d'un concepte japonès
que es diu Guitar Freaks,
però és igual,
està molt bé el Guitar Hero
i ha creat molta empenta la indústria,
han fet el pas següent
de la proposta,
que és tot el grup.
Rock Band, literalment.
Tota la banda de rock.
Jo, ui, per què no muntem una?
Vinga, fem una col·lecta,
però doncs quan el venguin
fem una col·lecta i...
És que estem ansiosos
i no el treuen.
I sabem quan ha d'arribar,
perquè clar, serà un dels jocs
sensació de la temporada,
sens dubte.
No diuen res.
I als Estats Units
ja fa temps que rula per allà?
Sí, sí, jo al desembre
el vaig provar a Nova York.
És una bateria,
que de fet diuen
que la bateria és superrealista,
que es pot aprendre
a tocar la bateria amb aquesta.
En Estats Units
son 170 dólares,
que lo veo bastante asequible
si te lo compras
entre cuatro amigos, por ejemplo.
Sí, lo que pasa
es que para un niño y tal,
pues difícil.
Claro, pero es que un niño...
El niño,
los niños tienen más gasto
que tinc que yo, Juanjo.
Podriem muntar
el Momento Free
en la emissora,
anar al Metropol
en un moment d'aquestos
de...
I fer-ho.
I fer l'estrena
del Rock Band a Tarragona.
Doncs mira, sí, sí,
tot és qüestió de parlar.
Añaliendo vídeo,
haciendo streaming.
Em poseu en uns embolits
entre tots.
Això ve a ser com
el SingStar,
però en plan guai.
Sí, és un SingStar
revolucionat.
Revolucionat,
amb els seus instruments.
És la barreja de tot.
El SingStar
va ser també
un gran èxit
del joc social
que diuen ara.
Jo diria que és
dels jocs
que ha jugat tothom,
fins i tot la gent
que habitualment
no juga
a videojocs.
Segurament sigui
el joc més conegut
entre el públic casual.
És el Monopoli d'ara.
Sí.
És el Trivial d'ara.
Jo no lo suporto.
Me parece malísimo.
Bueno,
és un karaoke.
És que el repertori
és un karaoke.
i et posen la il·lusió
que tu estàs seguint
una línia
però que no està
massa ben triada.
Has d'anar
modulant la veu
però ja et dic
el que et demanen
no encaixa
bé amb la veu.
Puedes sacar-ho
una puntuació
sin cantar.
Sí, sí, sí.
Ah, sí?
Els ruïdos.
Ah, sí.
El tono que toca.
Com això,
teníem un amic
que ha fet
i sempre el treu
al màxim.
I és que l'ho diu.
Però ni tan sols
diu la lletra
en condicions.
Què va, què va, què va.
Com la tecnologia
no està tan avançada,
només reconeixer el...
Ah, puja, baixa.
I amb això ja guanya.
Sí, sí, sí.
I a mi em guanya tothom
i aquest jo també em guanya.
Tu que cantes
allò com si hi posis un...
Jo canto fatal
però poso emoció
que s'hauria de valorar.
Jo crec que realment
és això,
és un karaoke.
Sí, és un karaoke
i és divertit per, mira,
fer unes birres,
un singstar i...
I és com sempre,
quan les primeres vegades
és divertit
i després ho acabes a...
Bueno, el van renovant
i ara el que sí que està bé
és que la Play 3
ha sortit al singstore
que diuen,
que és com una botiga
i tu vas descarregant cançons
amb el que jo crec
que el repertori
s'anirà ampliant
i tindrem ja de tot
perquè a mi m'agradaria
cantar més REM,
cantar més Radiohead,
cantar més Muse...
És que tot és molt modern.
És que et poses
en Paulina Rubio
i tots aquests i...
Agafa jo amb l'oreja de Bango
que també m'agrada cantar-la
perquè queda fatal.
Tu ets molt indie.
Però vamos,
no funciona bé
ese juego.
Indiana Jones.
És com un perrillo.
Tu le llamas
por su nombre,
le llamas Raisa
y viene.
Le llamas zanahoria
con el mismo tono
y viene también.
Sí, sí, sí.
No té emoció,
és plan.
És una excusa
para vender un karaoke
como videojuego.
I reunir a la gent
i que s'ho passi bé.
I si t'ho passes bé
ja està bé.
Ara com a videojoc
en condicions molt currat
i molt interessant
i que sigui un repte
per aquell que juga,
no, lògicament.
Però aquests altres
que heu comentat,
doncs sí, no?
Guitar Hero sobre todo.
Guitar Hero,
Dance Dance
per als experts
o PampiDub
que és el que tenim aquí a Tarragona.
El Dance Dance
el tenim al Port Aventura.
Mira, avui estic fent promoció
però és que s'ho mereix
perquè és un joc
que ha trigat molt
anar a arribar aquí
a la ciutat
i a Barcelona
el Saló del Manga
i el Saló del Còmic
sempre fan competicions.
Té molta fama,
s'està estenent.
No sé si a causa
o què
de la pel·lícula
de Santiago Segura.
M'imagino que no
perquè és una pel·lícula
que no va agradar massa.
Difícilment voldria
semblar-te als personatges
d'aquella pel·lícula.
Sí, sí, sí,
déu-n'hi-do.
No tothom que es juga
és tan friki
ni tan, bueno...
Naturalment és un estereotip
que no té res a veure
amb la realitat.
Ja diem això sempre, no?
Però bueno, juguem disfassats també.
Molt bé.
Que bé que feu tantes coses
i després ho compartiu
aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Què fareu aquest cap de setmana?
Aniràs al cinema
o estàs molt enfadat
amb les sales de vid?
Doncs no, no, no.
Estic enfadat
però aniré al cinema
amb dosificació
perquè la veritat
és que no pot ser tan dolent
una setmana
com la que vaig tenir la setmana passada.
Ves a veure aquests
de les cometes.
Víctor,
què jugaràs aquest cap de setmana?
A Poquet perquè treballo
de puzles,
tens una eina
que fa portals dimensionals
i has d'anar
passant habitacions.
Bueno, està molt currat.
I el Mario Galaxy
per fi el tinc
i és una delícia.
També el comentarem
algun dia.
Treballar ja a casa
amb la maquineta, eh?
El rotllo japonès.
A la nit.
Juanjo,
o no tens temps per jugar ja?
Sí, sí,
però
és que yo no sé
qué voy a hacer
hasta el momento
antes de hacerlo.
No sé qué decir.
Sota una filosofía, eh?
Bé, doncs
en tot cas
al proper programa
ens dius
a què has jugat
el cap de setmana anterior.
Juanjo, Víctor, David,
de Veritat,
un plaer com sempre.
Gràcies per acompanyar-nos
i bon cap de setmana.
Ens retrobem la propera setmana?
El mateix.
Molt bé.
D'acord.