Saludem ja Anabel Lambea. Bon dia, Anabel, benvinguda.
Bon dia.
Avui l'Anabel ens proposarà allò que fa sempre,
fer com un recorregut per alguns dels prestatges de la biblioteca.
Hi ha alguna novetat, que s'incorporen moltíssimes,
perquè ja saben que es publiquen tants llibres.
I clar, la biblioteca va fent i va incorporant sobretot les novetats,
que hi ha molta demanda, van anar amb reedicions també que es fan
i una miqueta de tot ens has portat avui, no, Anabel?
Sí, o pupurris.
I això és com una pastisseria, eh?
L'Anabel té tot el desplegament aquí a la taula i dic
Ai, avui d'aquest, dona'm aquest altre, és com si compressin pastissos,
quan estem davant dels llibres.
Home, això de fet és de les coses que més em va costar
al principi de treballar a la biblioteca.
Clar, et van passant tantes coses pel davant.
Que ho vols tot, ho vols tot.
Vull llegir aquest, vull llegir aquest.
I hem de reconèixer que a vegades els lectors som una miqueta gulafres
perquè diguem que comprem més pastissos dels que podem menjar.
És a dir, arrepleguem més títols dels que podem llegir
perquè dius que no d'on hora vas, però clar, són tan atractius molts d'ells, no?
Sí, sí.
No t'hi pots resistir.
No, no.
I a mi, per exemple, a mi em passa molt amb contes,
que no me'ls agafo, no?
Però veus cada conte infantil que dius, ostres, que m'agacu, no?
Jo, quan era petita, no hi havia aquests contes.
No.
Bé.
Fan coses molt maques, eh?
Amb literatura infantil molt treballades.
En canvi, nosaltres no vam tenir una literatura infantil treballada, saps?
Ara té una entitat molt...
No sé, vam tenir la que teníem.
També llegíem els de Foix, llegíem l'Eddie Blyton...
Sí, però era un moment, si fas, vaja, qualsevol història de la literatura infantil,
també va en relació amb el concepte que s'ha tingut de la infància al llarg de la història.
Era un gènere menor, eh?
I aleshores...
I a partir de l'edat mitjana, que el nen era un adult baixet, però era un adult.
O sigui, no hi havia una consideració diferent cap a la infància.
Per tant, les lectures, les poques que hi havia, no existia la literatura infantil.
Però bueno, això jo...
No, però mira, ara que has dit literatura infantil, i molt ràpidament passem ja,
perquè sempre que ve l'anar bé ens passa igual, ja ho saben vostès, ja ens coneixen.
Ara que deies això de la literatura infantil i juvenil, i això que quan érem petits,
no és una reflexió profunda, eh?, la que et faré ara,
però fixa-t'hi que l'altre dia, amb els llibres de la penya dels tigres,
estava pensant que els llibres de Los Cinco, de l'Eddie Blyton i la penya dels tigres,
és el mateix, només que la penya dels tigres està adaptada a aquesta època
i els llibres tenen un perfil com per toc ara.
Però la base és la mateixa, un grup de nois i noies que entren a investigar en un món
i entren al món del crim, de l'AMPA, que són tan intel·ligents, que se'n surten...
És a dir, que potser és la mirada, però sempre hi ha hagut gent que s'ha dedicat a...
És que hi ha coses que dius, bueno, sí, la societat canvia,
però hi ha coses, no?, de l'etapa adolescent o coses de l'etapa infantil
que són perpètues, no?, vull dir, no...
La dificultat de l'edat adolescent és la que és, no?,
llavors identificar-te amb un tipus de...
El gènere d'aventura sempre ha sigut un gènere que...
Ara et costaria de veure un adolescent de 14 anys
llegint les aventures de la Jou, del Riqui, de l'Anna,
que preparaven la melmelada de gengibre i tot allò, fora ridícul,
i, a més, tan acultural a la cultura d'aquí, no?,
perquè tot era molt britànic, eh?
Perquè deies, això de la crema de cacahuete, ara la pots comprar aquí, però abans...
I la cervesa de gengibre, que era el que sempre bevien los cinco.
Sí, sí, coses molt curioses, però bueno...
Deixem el moment nostàlgia i passem ja al que ens portes avui.
Molt bé, doncs mira, he intentat...
En principi feia una cosa una mica que tingués relació una cosa amb l'altra,
perquè, mira, m'ha arribat a les mans, ens ha arribat ara fa poc,
una traducció al català d'un autor grec que fa policíaca
que fins ara no tenia traducció al català, que es diu Petros Marqueris.
Que li estan donant una campanya publicitària que en quatre dies arrasarà, eh?
Que, de fet, aquest home, la gent que li agradava policíaca el coneixia molt,
o sigui que realment és una persona que ja té un...
I que no fa quatre dies que escriu, ni molt menys, no?, aquest home.
No, no, és veterà, és veterà, ja.
I, en canvi, aquí no era una persona molt, molt coneguda, no?
Però sí que hi havia gent, certa gent, per exemple,
suaris de la biblioteca, molt lectors de policíaca que el coneixien.
Llegien en castellà, en aquest cas.
O en anglès, perquè ja ho tenien traduït a l'anglès, no?
Llavors, bé, nosaltres fa dos o tres anys que ja és una cosa,
quan veus el Petros Marqueris ja l'agafes,
perquè, a més a més, realment t'adones que la gent que agafa un després
el continua llegint, que això és el que realment et diu
quan un autor...
Vaja, a mi és el que em serveix d'indicador, no?
Si realment allò s'ha de continuar comprant o no.
Si hi ha demanda dels lectors i usuaris,
tu ja saps que allò tirarà.
És el millor indicador que teniu a la biblioteca.
És el que va passar, per exemple, amb el Mankel, no?
Que vam comprar un i, de seguida, la gent va continuar demanant-lo, no?
Sí, que el Mankel el coneix tothom, però fa cinc anys...
Fa cinc anys no el coneixia gairebé ningú.
No el coneixia ningú.
I, a més, és un autor que té molta cosa de literatura juvenil
molt interessant, el Mankel,
perquè té moltes històries de...
Clar, jo és que els he llegit pel tema del Club Juvenil de Lectura, no?
I és un autor que treballa molt el tema de pas,
ritus de pas de l'adolescència a la vida adulta, no?
Clar que és una visió...
Molt nòrdica.
Exacte, molt nòrdica i molt diferent,
però està bé en el sentit que és això,
és justament una visió molt diferent, no?
Però els ritus de pas...
Sí, ve a ser el mateix, eh?
Canvia la forma, però al fons és el mateix.
Exacte, adaptat, no?, a cada lloc, no?
Però els te són interessants, els seus llibres de juvenil.
Doncs bé, en aquest cas, el Petros Márqueris
li han fet aquesta traducció al català,
de l'accionista principal.
haig de dir que l'edició no és gens atractiva,
o sigui, realment li han fet una edició poc...
Pobre.
Poc treballada, estèticament,
però suposo que ell ven per si mateix, no?
Bé, és una nissaga d'aquestes de policia, que...
Sí, no té més, des del gènere té qualitat, està bé,
però per amants del gènere, eh?
Sí, però és curiós, perquè trobo que és un gènere
que mou molta gent, eh?
Agrava moltíssim, perquè també ha assolit
uns nivells de qualitat literària importants, eh?
Hi ha el Camilleri, per exemple, que és allò, un clàssic,
i que la gent més jove que comença a provar-lo
li agrada i continua.
Perquè ha passat una mica salvant les distàncies
com la literatura juvenil, que ha deixat de ser un gènere menor
per entrar per la porta gran de la literatura,
i no només des del punt de vista comercial,
sinó en quant a continguts i qualitat literària,
a banda d'explicar històries, que al final és el que volem,
els lectors que ens expliquen una història.
I deixem-nos ja de tonteries, sí o no?
Bé, llavors, seguint aquesta tradició,
doncs clar, ell té un...
un...
un... no, un policia, no?
Com ell té el Camilleri, té el Salvo Montano,
el Manc, ell també té el seu...
Doncs ell també té un tinent de policia
que es diu Caritos,
o en castellà l'han traduït amb jota,
per Haritos.
Vale, podríem deixar el nom grec original, no?
Jo crec que el català l'ha deixat més...
més semblant a la paraula original.
En aquest cas, Caritos,
que no sé si K-H en grec es deu dir d'alguna manera,
però bé.
Llavors, enllaçant també amb això,
havia portat una de les...
de les darreres reedicions
que li han fet al Francisco González de Desma,
saps que ara han fet dos o tres així,
en molt poc temps,
i m'ha fet molta gràcia
perquè en aquest cas
he vist ell,
dels últims llibres que va treure
a la ciutat sense temps,
amb un pseudònim,
que era Enrique Muriel, no?
Sí.
Doncs en aquest cas,
Enrique Muriel resulta que és un personatge
d'un llibre anterior d'ell
que li van censurar
fa uns anys
i ara l'han tret realment sencera,
sense censurar,
i resulta que un personatge
de la novel·la es diu Enrique Muriel.
Sí, el pseudònim amb el qual ell va publicar,
el va treure,
el va manllevar d'una pròpia obra seva.
Sí, sí, però és un...
De fet, ell ha utilitzat diferents pseudònims,
ara també li han reditat una
amb el pseudònim de Silver Kane.
Sí.
I que té diferents, no?
Però m'ha fet molta gràcia
perquè he pensat,
ostres, mira,
no sé, jo que he vist Enrique Muriel
i dius, a veure...
Aquest nom més familiar, no?
Anem a lligar-ho tot, no?
I bé,
penso que el González de Desma
és un autor d'aquells
que no fa gaire soroll
i en canvi...
i en canvi els seus llibres,
per exemple,
a la biblioteca
estan molt prestats,
molt prestats
i ara, per exemple,
que ha tret tres o quatre,
realment és que no els trobes mai,
sempre estan circulant, no?
I un és aquest de som...
Es diu Sombras Viejas,
que en aquest cas
ell també té un personatge, no?
L'inspector o el policia,
un policia que es diu Méndez,
que va ser jo com el Carballo,
doncs ell té un...
Sí, sí, el seu inspector de capçalera.
Sí, però també té altres coses,
per exemple,
dels últims que va fer
és la història de Miscalles,
que era una història de...
bé, dels carrers
i de la vida que ell recorda a Barcelona, no?
En aquest sentit és molt paral·lel, no?
El bàsquet Montalbà,
amb una història, no?
Una recreació de moments històrics
de Barcelona...
No, té un perfil similar
amb la distància i la personalitat
impactant de tots dos,
però realment hi ha un cert paral·lelisme.
Sí, tenen un punt així.
Doncs bé, l'altre és aquest,
Sombras Viejas.
A més, últimament li han donat
uns quants premis,
per exemple, aquest d'Història de Miscalles
li van donar el Premi Ciutat de Barcelona,
vol dir que...
Home, molt lligadet, no?
Sí, sí.
Estava ben pensat, no?
Era obligat, era obligat donar-li...
Era fàcil, era fàcil.
Molt bé.
La línia aquesta de policia,
que no ben bé, però d'aquestes d'intriga,
a mi sempre...
Ja saps que sempre porto aquests d'intriga
relacionats amb el món de l'art.
A mi em semblen molt graciosos.
Mira, a mi em resulten simpàtics, aquests llibres.
Home, m'has portat alguns extraordinaris i entretinguts i macos.
Doncs amb aquesta línia he trobat,
ara hi ha un del Juan Bolea,
que es diu Crimenes para una exposición.
Diu que dius...
Mira, ja és curiós, no?, el títol.
I bé, és una història que lliga
d'aquestes d'intriga
i ja que és un autor en castellà
que sempre portem...
Estrangers, allò com deien les àvies, estrangers,
els italians, els alemanys...
Mira, ja porto el González de Desma,
però dic, vinga, anem a portar el Juan Bolea.
Jo no conec el Juan Bolea.
Doncs hi ha una...
Té una novel·la anterior que va sortir moltíssim
i encara surt a la biblioteca,
que es diu La mariposa d'Obsidiana.
Aquesta novel·la...
Era una novel·la que et demanava la gent.
Té algunes...
Té d'altres, eh?
No...
Aquesta potser és la vuitena novel·la que fa.
Té d'altres.
Però jo, de totes les que té,
la que reconec i la que sé que van demanar
és aquesta de La mariposa d'Obsidiana.
I ara he tret aquest de Crimenes para una exposición.
I et dic, també té un personatge
que aquest, per això també lligava amb aquests
del Camiller i el González Ledesma,
també té un personatge que en aquest cas
és una subinspectora...
Oh, ja està bé.
...que tenim una dona
que es diu Martina de Santo.
Té un nom també així com a suggerent.
Sí, no?
Sí, no?
Té Martina de Santo.
Dius, mira...
Saps aquelles coses que dius subtils, no?
Però el títol de La mariposa d'Obsidiana
també és maco.
Fixa't, això ho dic per dir-ho, eh?
Que segurament diré una vaginada.
Però ara, fent una memòria ràpida,
dones inspectores, diguem-ne,
de novel·la, de sèrie negra,
només estan creant els americans, eh?
Bueno, tenim la Petra Delgado.
Per això, eh?
Bueno, sí, però en general...
Sí, la Petra Delgado.
Crec que sí.
Però els que fan literatura negra
en llengua castellana i europea,
en general,
sempre són senyors.
Però els americans hi estan posant alguna...
Ara les posen Tenient-hi Onil, eh?
A totes?
Totes on Tenient-hi Onil?
Tenient-hi Onil.
Estupendes, allò, buf,
que et fan por i tot.
En fi, parèntesi que tanco.
Home, doncs, clar,
per això dius, home, provem, no?
De fet, això, no?
El títol aquest de la Mariposa d'Obsidiana,
el nom de l'inspectora Martina de Santos,
són...
Què t'ha agradat, Anabel?
Què t'ha agradat?
Què t'ha agradat aquest llibre?
Sí, mira, té bona pinta,
no sé per què.
I que és una exposició d'allò d'humor
a molts quartos, molts artistes.
Mira, ara que s'inaugura Arco,
és com a molt...
Sí, a més barreja moltes coses
perquè et diu que, clar,
un altre personatge es diu Mauricio Amandi,
que és un pianista,
que està molt obsessionat
per una obra que es diu
Quadros per a una exposició,
saps?
I tot ho lliga.
El llibre es diu Crímenes per a una exposició,
però el personatge està molt obsessionat
amb una obra d'un autor rus
que es diu Quadros per a una exposició.
I, o sigui, que tenim el pianista,
la música...
Art.
I art.
Hi ha un bon decorat,
perquè si la història funciona,
el decorat no està gens malament.
Es diu Juan Bolera,
Crímenes per a una exposició.
Molt bé.
I llavors,
he portat...
Que ens queda temps.
Comento un parell de coses així.
Sí, ens queden cinc minutets.
Vinga, va, ràpid.
Hi ha un que l'has de comentar
perquè a mi és que...
Mira, se'm van balne els ulls
com si fos un imant.
Mira, comentarem aquests dos,
que és més ràpid de comentar.
Mira, un és una reedició...
Un clàssic.
Un personatge superclàssic,
que és la senyora Pearl S. Buck,
que va a ser un Premi Nobel de Literatura el 38.
A totes les cases, perdona,
Anabel, hi havia la novel·la
Aquella Viento de l'Este, Viento de l'Oeste?
Sí.
És que aquest llibre ja és a totes les cases, eh?
Jo crec que és la novel·la
que hem llegit tots primer d'aquesta autora.
I clar, vull dir, clar,
la gent jove suposo que ni la coneix,
aquesta dona,
però bé, és un Premi Nobel de Literatura,
és una persona que va viure molts anys a Xina,
és allò, bueno,
com a filla de diplomàtics, no?
A la Xina colonial, tot allò.
I clar, però bé, una societat que ja coneix,
per tant, quasi totes les novel·les,
per no dir totes,
passen a Xina.
Els personatges són xinesos,
vull dir que era un...
És tot un referent,
a part una persona que ho coneixia, no?
I llavors, en aquest cas...
Perquè és una erradició,
tornant a sortir les...
Sí, sí.
En aquest, bueno, de fet posa inèdito,
però no ho és inèdito.
Sí, a més, és una col·lecció de butxaca,
vull dir, molt assequibles.
No l'han tret així en tapadura
i això ha sortit directament en butxaca.
El primer que van reeditar
va ser el de Viento de l'Este,
Viento de l'Oeste,
per suposat,
que suposo que és la més, més, més superconeguda,
i ara han reeditat aquest de Pavellón de Mujeres.
Nosaltres, de fet,
a la biblioteca tenim molts d'ella,
però els tenim amb una col·lecció
molt vella, molt vella, molt vella.
Amb la lletra molt petita, molt petita.
La col·lecció en reno.
Sí, és un clàssic.
És un clàssic de lletra molt petita.
Molt petita.
Però molt petita.
Una molt desagradable de llegir,
però que nosaltres conservem
perquè realment,
imagina't,
aquesta dona ara té dos títols reeditats,
però tota la resta,
no la busquis que no la trobaràs.
Què dius ara?
Sí, sí, potser,
si en té aquesta dona,
30 o 40 títols,
que té moltíssims,
vull dir, va ser molt...
Reeditats, diguem-ne, actualitzats, només dos.
No, actualitzats...
No, és curiós.
Té dos.
O sigui que, clar,
això no es pot llençar,
s'ha de conservar.
No, no, no,
els llibres no es llencen,
es guarden.
No sé on els guardareu al final,
però els guardeu en algun lloc.
Bé, i l'últim comentari
és per un còmic que he portat.
L'autora és la Marjana Satrapi,
que ara s'ha fet molt coneguda
perquè li han fet la pel·lícula del còmic Persepolis,
i aquest era un còmic que tenia anterior,
que...
Que fins a Persepolis
era un personatge molt desconegut aquí.
Sí.
I vosaltres aquest llibre,
en Bordados, el teniu fa temps o no?
No, Bordados no,
però Persepolis feia molt de temps que el teníem.
Persepolis ja feia potser
tres o quatre anys que estava a la biblioteca.
Veus?
Però ha de ser al cinema
o mitjans audiovisuals que llancin...
I un altre aquest que es diu Pollo con Ciruelas,
també el tenim d'abans.
Aquest de Bordados és que just li han reeditat ara.
Però és antic.
Però és antic, és anterior a Persepolis.
Però li han reeditat ara.
Continua molt la línia de Persepolis,
així com Pollo con Ciruelas
és un còmic que no té a veure,
és diferent, és una altra història,
això té molt a veure amb les dones i l'iran.
Del compromís.
Com viuen...
Aquest, de fet, té un toc molt humorístic, no?
És allò, les reunions de dones,
com els homes els engeguen fora de la seva reunió
i és el seu espai, no?
Realment s'esplallen i expliquen les coses
amb diferents generacions de dones,
amb edats molt diferents, no?
L'àvia, a més, és que els personatges
són els de Persepolis.
Ella és ella, l'àvia és l'àvia.
Però són les reunions de dones...
Que és el seu feuda, eh?
Exacte.
És on elles realment tenen poder, no?
Però, clar, el que és més curiós
és que trenca,
que també em va semblar Persepolis que ho feia,
trenca molt el mite
d'aquella dona tan tancada, tan sumisa...
És la mirada eurocentrista, no?
Exacte.
Nostra sempre de creure'ns tots els tòpics.
Sí, sí.
Llavors, en aquest sentit em sembla molt interessant
perquè trenca totalment els tòpics que podem tenir, no?
Llavors, veus les coses d'una altra manera, no?
I sobretot en Persepolis,
que Persepolis, clar, a més és la història d'Iran, no?
De com ells mateixos van viure la revolució,
que, clar, si tu pares a pensar realment,
gent que va creure que la revolució seria una cosa...
Ens les llibraria una miqueta, no?
Clar, són els que pitjor ho van portar, no?
Perquè realment són els grans decebuts d'això, no?
Perquè qui esperava una cosa molt més oberta
doncs es va trobar totalment amb el contrari, no?
I és gent que realment...
Molt malament, no?
En aquest cas, qui ho teniu?
A la zona de còmic?
Sí.
Sí, sí, és un còmic tal qual, eh?
És còmic de petit format, però còmic.
Sí, sí, sí.
O sigui, pensa que el criteri perquè vagi a la zona de còmic
és que sigui un còmic.
El que passa és que després hi ha el concepte aquest de novel·la...
Ara han fet aquest concepte, no?, de novel·la gràfica
i hi ha vegades que dius...
És a dir, el cas és que us compliquen la vida, les bibliotecàries,
perquè ara, novel·la gràfica, si ja teniu problemes per catalogar segons què,
dius, a veure, ara això...
Jo, per mi, una novel·la gràfica és un còmic.
És un còmic.
No té més.
Amb una història potent, al darrere,
i amb un fil important,
per exemple, Persepolis és una novel·la gràfica.
Oh, i tant.
Això ho podries passar a la literatura.
I aquesta també podries dir que és una novel·la gràfica.
No, perquè té més dibuix, eh?
Més de vinyeta i és una altra cosa.
Això no, això és una situació concreta
en un moment determinat i com viuen elles,
doncs una conversa de dones,
que dius, bueno, no hi ha tanta diferència
entre una conversa de dones d'aquí
i una conversa de dones d'allà.
Sí, perquè segur que també parlen de llibres, eh?
No més faltaria.
No, és un espai en què tenen unes concessions
que potser en un altre espai no les tens i ja està.
I es permeten coses que fora d'aquí no les diries.
Molt bé.
I, bueno, per això existeix aquell espai, no?
Només faltaria.
Anaven l'Ambéa, que bé que sempre ens portis tants títols,
tants llibres, que ens alegris la setmana
i ens donis alguna recomanació.
Perquè aquestes alçades, aquells llibres que vam comprar
o ens vam regalar per a les festes de Nadal
ja haurien d'estar llestos.
Per tant, hem d'anar a la biblioteca
i anar a buscar noves obres.
parlaves de Perlicebuc i de fet que va viure tants anys a la Xina.
De fet, nosaltres ara parlarem de la Xina
però des d'una perspectiva tarragonina
perquè parlarem de la presència de 67 estudiants xinesos
a la Universitat Rovira i Virgili.
Anaven l'Ambéa, un plaer, com sempre,
que dir-te, si ja ho saps, ens retrobem en el proper programa.
Molt bé.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu.
Adéu-siau, bon dia.