Sintonia de Tertúlia, temps per comentar les notícies d'actualitat de la jornada.
Avui amb un inspector d'ensenyament, en Rafa Muñoz.
Rafa, què tal? Bon dia.
Bon dia.
En Rafa Muñoz que s'emminoria professionalment parlant
amb els seus tres col·legues de Tertúlia, tres advocats.
Lluís Badia, bon dia, bona hora.
Hola, molt bon dia.
Maria Mercè Martorell, què tal? Bon dia, benvinguda.
Hola, bon dia.
I també ens acompanya al Degà del Col·legi d'Advocats, en Toni Vives.
Bon dia, freds dies.
Ara escalfarem el dia amb una mica amb la Tertúlia.
Ara, acompanyant a Rafa Muñoz, què tal?
La professió d'advocats, que tenim tres representants.
Jo, com que soc optimista per naturalesa,
sempre contesto que millor impossible.
Certament estem en una situació de moltíssima crisi.
La crisi afecta tothom.
També els advocats, allò que diuen que en època de crisi,
els advocats són els que es guanyen més bé la vida, és incert.
Jo crec que nosaltres ens guanyem la vida quan se la guanya tothom
i quan els diners corren, corren per tothom.
Els diners és com la sang, que la necessita tothom,
inclús els advocats.
Però, bueno, s'ha de ser optimista
i crec que entre tots i amb una mica de temps
solucionarem aquesta crisi o aquesta recessió.
Els proposo precisament començar parlant de diners,
no de l'economia més domèstica,
sinó dels comptes municipals,
perquè demà l'Ajuntament de Tarragona
tindrà lloc al plenari de pressupostos.
S'han d'aprovar els comptes,
uns comptes que preveuen per a l'exercici del 2009
200 milions d'euros a l'Ajuntament de Tarragona.
Aquests són els diners que s'han pressupostat.
Uns comptes que han avançat teòricament
alguna inversió prevista per més endavant.
L'Ajuntament té el compromís de l'equip de govern
d'avançar inversió
i uns pressupostos que venen envoltats
de certa polèmica perquè aquests dies
l'oposició havia demanat que es revisessin
sobretot el que fa a l'increment de les taxes
perquè s'han fet amb una previsió
d'un increment del 4,7%,
que és l'IPC que teníem durant bona part de l'any,
però ara tot fa indicar les dades
que de cara a final d'any i de cara al gener
tindrem un IPC força inferior del 4,7%,
que és el que s'ha previst en aquests comptes.
No sé si han seguit una miqueta la terminació
d'aquests comptes.
Què semblen les inversions que hi ha previstes,
aquesta polèmica?
Vaja, què n'esperen dels comptes municipals
per a l'any vinent?
Bé, de fet, el no estar dintre de l'Ajuntament,
jo crec que tampoc tenim el detall nosaltres
en aquest moment,
del que són exactament la totalitat de comptes.
Sens dubte són uns pressupostos restrictius
perquè és una època de crisi
i en principi la previsió era
que hi hagués una reducció bastant important
d'aquests pressupostos al marge de l'IPC,
que si en principi estava calculat,
com tu deies, més d'un 4 i al final és menys,
això pot afavorir.
Però, en definitiva, la previsió que hi hauria,
em sembla que anava inclús a un 30-40%
de reducció del que seria el pressupost municipal,
per tant bé, jo diria que és un pressupost
que, malauradament, com deia el Degà,
com deia l'Antonio,
en època de crisi toca apretar-se el cinturon a tothom
i l'administració tampoc no és una excepció,
sigui la local o sigui la que sigui.
Per tant, tant de bo no hi hagués aquesta crisi
i tant de bo no hi hagués la disminució dels pressupostos
perquè, en definitiva, vol dir que hi ha molt menys activitat
a nivell del que tenim més proper,
que és precisament l'administració municipal.
Més opinions, Antoni.
Desconec jo els pressupostos,
a part que soc al·lèrgic als números,
o sigui que més aviat m'agraden les letres.
Però, bueno, jo crec que l'Ajuntament notarà la crisi
com la nota a tothom
i potser l'Ajuntament la notarà més
perquè tindrà una davallada important d'ingressos
derivada de les llicències d'obres
i de totes aquestes activitats urbanístiques
que es feien fins ara.
D'alguna manera, això es tindrà que contrarrestar
amb ingressos procedents d'algun altre lloc
i el que sí que és cert que es planteja cada any
quan se fa un pressupost,
que en definitiva és la clau de l'acció de govern
de qualsevol equip que dirigeixi qualsevol entitat,
és el financiament de les entitats locals.
Jo crec que s'ha de fer una reflexió en aquest país realment
de qui té que financiar les entitats locals,
com se tenen que financiar les entitats locals
i també el control de la despesa,
perquè moltes vegades aquesta despesa,
no dic que sigui incontrolada,
però, bueno, una mica a l'ordre de preferències.
A mi no em sembla malament que s'incrementi,
si realment és necessari aquest increment
per compensar aquesta manca d'ingressos d'un altre cantó.
O sigui que d'alguna manera l'Ajuntament ha de funcionar,
s'han de complir els programes,
s'han de complir els objectius,
s'ha de fer acció de govern
i realment després ens queixarem que no es fan coses,
si no es fan coses és perquè no hi ha diners.
No crec que l'alcalde no les faci perquè no les vulgui fer,
sinó perquè té impossibilitat de fer-les
i, entre altres coses, té impossibilitat de fer-les
perquè hi ha manca de diners.
En definitiva, és el que deia aquell alcalde de Barcelona
fa molts anys,
administració, administració, administració.
De diners no n'hi ha mai suficients,
però és qüestió del que tinguem a administrar-lo.
Però en temps de crisi, Lluís,
segurament se li exigeix encara més a les administracions locals,
s'exigeix més inversió,
però en canvi als ajuntaments locals
on tenen més diners a la caixa
s'ha d'intentar fer la quadratura del cercle, no?
No, jo és que sóc més dràstic que la Maria Mercè
o el Toni Vives, no?
Jo crec que són uns pressupostos irreals,
igual que els pressupostos de l'Estat,
que, per cert, tindran una vegada més el veto del Senat
i, per tant, demostra que això dels pressupostos
o no ho toquem o no ho volem tocar.
I jo, que he sigut part també de la classe política,
doncs, evidentment, jo lamento molt
que els polítics no toquin de peus a terra
i m'explicaré per ser objectiu, no?
És a dir, un pressupost, i més el pressupost municipal,
es composa d'ingressos
perquè puguis després fer despeses
i el que és evident és que tothom diu
totes les enquestes, no l'IPC,
totes les enquestes d'opinió
i totes les enquestes reals o totes les dades reals
és que d'enguany hi haurà una disminució important
de la despesa, perdó, dels ingressos
a les entitats municipals,
com n'hi ha al propi estat.
És a dir, l'altre dia es publicava
que la deuta per IVA a l'administració central
és un disbarat, no?
Bé, jo crec que hi haurà una disminució
perquè la gent no podrà pagar l'IBI,
perquè la gent no podrà pagar determinades taxes municipals
i això comportarà que no es poden desenvolupar
determinades despeses.
Per tant, jo el que crec aquí és que no som realistes,
és a dir, que ens de la classe política no ser realista
de quins són els ingressos i quines són les despeses.
Això per una banda.
I per una altra banda, que jo crec que encara és més greu,
és que no es vol tocar de peus a terra,
és a dir, seguim incrementant els pressupostos,
sent conscients que no tindrem els ingressos
per desenvolupar-ho.
I ja em diran com determinades inversions
que proposa l'Ajuntament de Targona seran reals
si realment no hi ha els calés per tirar-les endavant.
I jo repto a qualsevol membre del govern
o qualsevol membre de l'economia municipal
que em demostri com tiraran endavant
determinades inversions que s'han anunciat,
si segur, segur hi ha avui, abans de provar-los,
que no hi haurà els ingressos necessaris.
Aquest és el problema.
Llavors vull dir, escolta, jo és que crec que hem de tocar de peus a terra.
I per altra banda, jo crec que la qüestió més greu, no?
Jo crec que en uns pressupostos municipals,
com els actuals,
tant municipals, com de Catalunya, com de l'Estat,
no preveguin la situació de molta gent
que ho passarà molt malament
i això no es prevegui en partides concretes
per ajudar aquesta gent,
m'assembla que no som concrets, no som realistes
i no som conscients de la situació de crisi
que afecta a molts, cents, mils de persones
a la ciutat de Tarragona.
Jo he reclamat modestament, tant el meu partit
com en altres moments que he intervingut
a mitjans de comunicació,
l'encetat d'aquí és una partida específica
als pressupostos municipals de Tarragona
per ajudar la gent que a partir del mes d'abril,
de l'1 de maig, no podrà pagar la quota d'hipoteca,
no podrà pagar l'IBI, no podrà pagar les taxes,
no podrà pagar i segurament tindrà dificultats
per tirar endavant.
Jo crec que això s'hauria de contemplar
i escolta, seguim parlant de grans inversions,
d'inversions segurament que no són necessàries
o no són primordials,
quan hauríem de potenciar aquestes altres qüestions
que em semblen més importants
perquè toquen l'economia de les persones
i de les famílies de casa nostra.
Rafa, alguna d'aquestes inversions previstes,
per exemple, el 2009 a Sant,
partides per al nou estadi del Nàssic,
per a la caserna de la Guàrdia Urbana,
algunes d'aquestes inversions haurien d'esperar?
Jo no sé, jo vull agafar una miqueta la línia del Lluís
que ha fet ara,
perquè en èpoques de recessió econòmica o de crisi
és molt difícil que les administracions públiques,
fonamentalment, també és particulars,
però és molt difícil que puguin compaginar
les polítiques socials amb d'altres polítiques
més globals, més macroeconòmiques.
Però, clar, que hi ha un fet evident,
hi ha partides que és que s'han de fer,
no hi ha més remei,
és a dir, les administracions tenen l'obligació,
perquè estem en un tipus d'estat,
que així ens ho fa,
suposo que en Estats Units
o en d'altres països més liberals,
això no seria necessari,
aquí és necessari fer front a les polítiques socials.
Però, clar, si les fonts d'ingressos dels ajuntaments,
perquè ara parlem d'ajuntaments,
venen d'uns sectors, com potser la construcció,
que en aquests moments està en una clara crisi econòmica,
vol dir que aquests ingressos no vindran per aquí.
Si es pretén que els ingressos vinguin
només del factor impositiu sobre el ciutadà de peu,
això genera un conflicte ètic important.
I és, justament per facilitar les polítiques socials
als que més ho necessiten,
els hi demanem percentual més
als que més ho necessiten, també.
Clar, això és una miqueta incongruent.
Com podem pujar els impostos un 4,7%
perquè l'IPC de no sé quin moment era aquest
quan la major part de les nòmines dels treballadors
o no es veuran incrementades,
o si es veuran incrementades com a molt,
es veuran amb un 3%,
els més privilegiats.
La majoria serà 0 o sota 0.
Clar, aquestes qüestions un ajuntament o un ajuntament socialista
s'hauria de plantejar d'una altra manera.
I no sé quina és la manera,
probablement la manera consistiria en cobrar més
a qui més pot pagar
i menys a qui menys ho pot pagar.
Però això també és difícil, ja ho sé.
I després hi ha altres macroinversions
que probablement en època de crisi econòmica
doncs s'han d'aparcar, senzillament,
perquè les prioritats han de ser uns altres.
Perquè si no hi ha ingressos, no hi ha ingressos.
I si no, a mi no surten els comptes.
O clar, o encenem deute més,
o renegocien el deute públic amb la banca,
amb tot el que això suposa.
Alguna opinió més al respecte, Antoni Maria Mercè?
Bé, jo penso que aquest debat o aquesta reflexió
no cal fer-la no solament en època de crisi,
sinó que és una reflexió que s'ha de fer sempre.
Llavors, una miqueta el peix que es mossega la cua.
Grans obres són necessàries també,
perquè l'obra pública és l'únic
que pot crear llocs de treballs
en una situació d'aquest tipus, no?
El Lluís Batín que no.
Jo estic frontalment en contra d'aquest rotllo
que l'obra pública crea dos treballs.
Si mirem l'obra pública que s'ha fet a l'estat espanyol,
en qui ha beneficiat ha sigut a les 7, 8, 10,
12 grans empreses multinacionals
o grans empreses de construcció.
Jo estic d'acord en fer obra pública,
però això ha d'arribar a les petites empreses.
I com arriba, si et fan una adjudicació
d'una obra de mils o de cents de milions
o de milions d'euros,
com arriba això a la petita empresa?
Jo crec que molt bé el discurs aquest.
Escolta, ja hem de fer obra pública.
Però subcontratant, tu saps millor que ningú,
que quan subcontraten, imposen les condicions
de cobrament, de pagament.
I a mi em sembla molt bé aquests discursos
de dir, hem de fer més obra pública, molt bé.
Com la farem? Modificarem la fórmula d'adjudicació
d'obra pública? Com farem que arribi a la petita i mitjana empresa?
I són els temes que s'han de tocar.
Jo estic d'acord amb tu, Toni, que evidentment
en època de crisis o en època d'abonança,
el que han de fer les administracions és administrar
el millor possible i el més transparent possible.
Però jo crec que com li hem d'explicar als ciutadans
de Tarragona que farem el camp del Nàstic,
que tu saps que jo soc nàstic que hi ha tope
i crec que és important tenir el camp.
Com li explicarem que farem el camp del Nàstic
i no donarem resposta a necessitats que es produiran
els propers mesos perquè haurà perdut la feina
o no podrà pagar o la seva esposa haurà...
És a dir, se li hauran reduït
el sostén bàsic dels seus ingressos
i n'entros gastarem els calés.
Jo és que crec que aquesta és la reflexió
en el que diu el Rafa.
És a dir, n'entros hem de fer una reflexió
i com no estem a la vida política del dia a dia
aquesta reflexió, escolta, jo la feia
dins d'Esquerra Republicana fins a Convergència
per Sant Palpé i pel Partit Socialista.
No és un problema polític-partista,
és un polític de reflexió.
No, no, no.
Jo el tema de l'obra pública no em referia
al camp del Nàstic.
O sigui, jo el camp del Nàstic
crec que és un tema que aparcaria,
evidentment, no ara en temps de crisi,
sinó que l'hagués aparcat l'any passat.
A mi em sembla que avui per avui
la ciutat de Tarragona...
Jo soc un fanàtic del Nàstic
i soc dels que cada diumenge
vaig al camp i entenc que el camp que tenim
no té la categoria suficient.
Però bé, també entenc que Tarragona
té altres preferències anteriors
abans de gastar-se 3.000 milions de pessetes
perquè cada 15 dies 11 senyors juguin al futbol.
O sigui que...
Hauríem de fer que vaig a tercera.
No, no, ha de pujar a primera,
però potser hi ha altres preferències,
potser hi ha altres qüestions
jo 3.000 milions de pessetes
potser abans les destinaria a altres necessitats
que té la ciutat
que són molt més urgents
i molt més perentòries
que del camp de futbol
que és molt bonic
i que dona molta imatge
i tot el que vulguis
però que, en definitiva,
del que es tracta
és de satisfer interessos generals,
no interessos...
Generals més particulars.
No, Toni, vull dir,
però aquest és un problema...
I perdona, Mercè.
No, no, no.
Si els calers fossin nostres,
dels quatre que estem aquí,
ho faríem o no ho faríem?
No, no.
No ho faríem.
Per tant, vull dir,
jo, si l'administració municipal
que ens representen antros
hauríem d'actuar de la mateixa manera
i jo el que crec
és que hi ha aquesta...
Escolta, anem passant, no?
I si no,
ja acudirem al dèficit públic.
Clar, vull dir,
això la gent no ha d'entendre
què vol dir acudir al dèficit públic.
Vol dir que el que avui no paguem
haureu de pagar amb el futur.
Per tant,
al final,
sempre pagant els mateixos
com deia el Rafa Muñoz, no?
Vull dir,
aquesta és la realitat.
Paga el mateix
i impedeix fer acció de govern
perquè llavors
en recaudes per pagar,
no recaudes per fer res.
O sigui,
jo penso que l'endeutament
és nefast, no?
Endeutar,
és igual que endeutar-se una família,
treballes per pagar els deutes.
Llavors,
no pots mai fer
ni siquiera el manteniment
o la despesa corrent,
que és el que passa avui dia,
que molta gent s'empenya
per pagar la despesa corrent
o els ajuntaments
demanen crèdits
per pagar la despesa corrent.
Jo també,
en aquests moments,
el que s'hi demanen als polítics
com a mínim
és que facin l'esforç
i, clar,
ja sé que el que no és
gairebé impossible,
però que facin l'esforç
com a mínim de consensu
a aquests pressupostos.
És a dir,
el pitjor que ens pot passar
és que en una època,
en qualsevol època,
però en una època
de recessió econòmica
el pitjor que pot passar
és que els que et governen
donin la imatge de desunió.
Que es mantingui l'unanimitat
que es va tenir lloc,
per exemple,
divendres passat amb el POU.
Per exemple,
perquè això
la ciutadania ho pot entendre
i tothom entenc
que un pla general
o un pla urbanístic
beneficia i perjudica.
Però, vull dir,
quan els dirigents de la ciutat
donen la imatge d'unitat,
com a mínim,
es veu que aquells possibles
perjudicis que s'han fet
s'han fet perquè no hi havia
més remei que fer-los.
Si hi ha uns pressupostos
en els que depèn moltes coses
de la ciutat,
però també de la vida particular
dels ciutadans,
aquesta imatge d'unió estrenca
encara crearà
molta més divergència
entre la classe política
i la classe ciutadana,
que s'absurd,
parla de classes,
però que ens està encunyant
aquest concepte de classe política
que és perillósíssim,
una democràcia.
Mercè, per tancar.
Sí, jo, a veure,
jo estic d'acord una miqueta
en cada un de tot el que s'ha dit aquí.
Jo estic d'acord
amb el que diu l'Antonio.
Mireu, jo,
i sempre ho vaig dir
durant tota l'època
que vaig estar a l'Ajuntament,
jo el meu avi deia
que l'alegria crida,
l'alegria i la misèria,
la misèria.
O sigui, ara quan estem sentint
algunes declaracions de polítics
de que, escolta,
i gasti, ni faci, ni tal,
doncs, escolta,
potser no és que s'han espantat tant
fa equits temps,
perquè, clar,
el que no pot ser
és haver estat
que viene el lobo,
que viene el lobo,
dient-se a tots
que no d'allò
no gasti,
no faci...
I ara es fa aquestes crides
al consumisme.
I ara cridar al consumisme.
Evidentment,
si tot s'atura,
tot s'atura.
I si tot s'atura,
sí, serà el meu veí,
el fill del meu veí,
el meu cosí,
el meu...
Evidentment,
però és que això
potser es tenia d'haver previst abans
i no espantar tantíssim a la gent.
Si, escolta,
i no vagin amb tanta alegria,
frenin una miqueta,
clar,
ha arribat un moment
que la gent quan surt un ministre
i diu,
tranquils,
que els dipòsits estan segurs,
la gent els llença al banc
a treure els dipòsits.
Però, escolta,
calli, calli, calli.
És quan penses que es podrà ara.
Clar,
quan es diu una altra cosa...
Llavors,
quan ja tot està tan enredat
que tenim la gent
que està perdent feina,
ara els diem,
no,
però pateixi,
gasti,
gasti.
Llavors,
clar,
jo crec que el tema
de la...
de lo que és l'economia privada
i sobretot el tema de construcció,
que no oblidem
que la construcció
arrossega tot.
O sigui,
arrossega
la pròpia construcció,
arrossega la decoració,
arrossega el que posa a les cortines,
pot arrossegar la fusta,
pot arrossegar
absolutament el que posa als vidres,
a tothom.
I, evidentment,
a les llicències,
com deia l'Antonio,
el notari que fa les escritures,
o sigui,
és que és a tothom.
Els advocats
o els apis o no sé què,
a tothom.
Llavors,
en aquest moment,
la inversió privada
està molt malament
perquè la gent,
el que té diners,
no està gastant ni un duro
i el que no en té,
doncs,
és el que diríem,
gasti, home,
gasti,
no una cistella,
quatre,
si el demà el posa,
es troba al carrer,
és igual, no?
Llavors,
clar,
el problema és aquest,
el problema és que realment,
com deia el Rafa,
entitats com Càritas i tot això
s'estan plantejant coses
que no s'han plantejat mai,
que és que gent que mai a la vida
havia estat necessitada d'anar-hi,
doncs,
com molt bé comentava,
l'any que ve,
potser s'hi trobaran
amb la necessitat.
S'explicava,
diumenge passat va ser el Dia Mundial
sense sostre
i Càritas alertava precisament
i com deia Lluís
que la situació pot agraejar-se
la primavera de l'any vinent
quan moltes persones
que ara estan cobrant l'atur,
per exemple,
deixin de cobrar-la.
Sí, home,
mira,
ahir hi havia una doctora
d'aquesta ciutat
que m'ha comentat
que a vegades
que té que posar allò
una senyora
una determinada dieta
i li deia,
mira,
doncs,
verdura,
fruita,
verdura,
doncs,
el que diríem
de fulla verda i tal,
i la gent li contestava,
però és que això és molt car,
és greu això,
és greu.
Llavors, clar,
si no hi ha inversió privada,
doncs,
l'administració sí que és cert
que, clar,
és un endeutament,
però com que la cultura
que hem anat tenint
és la de l'endeutament
i l'única diferència
és que les administracions
no se les embarga,
doncs,
almenys algú
que inverteixi a algú.
Jo amb això crec
que val la pena,
doncs,
això,
l'únic que passa
és que no donant
els contractes,
com deia molt bé Lluís,
els de sempre,
sinó almenys intentant
que si es fa,
i que no serà el nàstic,
sens dubte,
però que tampoc parar-ho tot,
no?,
parar la inversió,
doncs,
almenys que l'obra pública
vagi a les empreses petites,
si poden ser de la ciutat,
i que almenys
el que pot invertir,
no perquè pugui,
sinó perquè no l'embargaran,
ni l'embargaran
a l'edifici municipal,
ni l'hi executaran,
no sé què,
doncs,
que almenys aquest ho faci,
no?
És que tenim
una economia de ficció.
Totalment,
totalment.
En aquest país
s'ha enriquit
canviant cromos
i fem plusvalia
canviant cromos,
no,
perquè no han produït
res,
indústria,
ni s'ha invertit
en res,
o sigui,
que pràcticament
aquí les fortunes
s'han fet
canviant immobles,
i comprant solars,
prenent solars
i fent cases,
no?
Hem jugat al monopoli.
Llavors,
ara paguem,
paguem
aquesta imprevisió
d'una planificació
d'inversió industrial,
etcètera,
etcètera.
Jo no sóc economista,
però, vaja,
la realitat econòmica nostra,
si tu examines al voltant,
doncs,
tots canviem papers,
eh?
A veure,
dels que estem aquí
ens dediquem a canviar papers,
o sigui,
no hi ha ningú
que produeixi camises
o produeixi pantalons
o faci sabates
i el que tenim
ens ve tot de fora.
Llavors,
la reflexió també és...
Això és el que es diu
el dèficit públic.
Clar.
I l'endaltament.
Sí,
però bé,
l'endaltament.
Jo ja dic,
no sóc economista
ni n'entenc,
però la reflexió és dir,
replantegem-se
el que fem,
no?
Però és que ara,
per exemple,
s'adonen que tenim un dèficit,
per exemple,
en un tema com la formació.
és que,
en aquests moments,
jo ara,
jo ja estic d'acord
amb el Lluís,
la construcció
com a gran
font d'inversió pública
és una tentació
que sempre han tingut,
a més,
els regims totalitaris.
Però és que és l'únic que tenim.
Rafa,
en aquest país no hi ha res més?
Si no invertim
en obra pública,
no hi ha res més, eh?
Perdona,
com ho fem arribar
a l'obra pública
a la petita empresa?
No, home,
perdona,
però això no és un problema
que nosaltres podem dir
que no,
ja ho arreglarem,
ja farem un estudi
o ja farem un anàlisi.
No, no, no,
l'Estat té que arreglar-ho.
Ho ha de arreglar
abans d'ahir.
No, no,
és que aquest problema
no es produeix ara,
es produeix des de fa segles.
No, no, no.
Qui fa l'obra pública?
El petit empresari
que està subcontractat
i que perd diners
amb en Salva,
o sigui,
les carreteres que veiem
les fa gent
que està perdent diners
a costa que guanyen,
sí,
les quatre multinacionals.
Però això jo,
és que jo ja superava
aquest estadi.
Ara deia un altre escenari.
Molt bé,
ara en aquests moments
tenim una gran quantitat
d'aturats.
Bé,
aquests aturats
quin nivell de formació tenen?
Pràcticament nul, eh?
Perquè la major part
dels aturats que tenim,
no ens enganyem, eh?
Procedeixen del sector
de la construcció,
que en aquests moments
té una gran aturada,
i procedeixen del sector serveis,
fonamentalment del sector
de l'hostaleria,
que sempre és,
en segon lloc,
qui rep el cop
en temps de recessió econòmica.
Aquests treballadors
que tenim tant a l'hostaleria
com a la construcció
tenen una formació
gairebé nul·la.
Gairebé nul·la.
Això és molt curiós
perquè ha fet un fenomen
que nosaltres ho hem vist
en educació,
que és que en aquests moments
la demanda de places escolars
en les escoles d'adults
ha creat overbooking.
Comunitats com Múrcia,
en aquests moments
han hagut de dir,
Múrcia és un i provincial,
té més de 3.000 adults
que volen fer cursos d'adults
que els han dit que no
perquè no hi ha places.
Clar,
què vol dir això?
Ara la gent es planteja,
home,
és que potser
ho hem de tenir
una formació
més polivalent.
Perquè, clar,
què passarà
amb aquesta gent?
És a dir,
encara que volen fer inversió,
no estan formats.
I això explica
que durant molts anys
aquesta economia
ha sigut,
com diu l'Antoni,
fictícia.
Hem tingut una economia
basada en pràcticament
en dos eixos,
construcció i hosteleria.
M'ho has posat bé.
Deixeu-me avançar
en una altra banda,
però parlaves ara
de formació d'educació
i precisament aquests dies
l'àmbit de l'ensenyament
està força mogut.
Aquest diumenge
hi ha una manifestació
sempre s'ha pogut
igual Rafa,
però vaja,
aquests dies encara més.
Aquest diumenge
hi ha una manifestació
important a Barcelona.
Des de Tarragona,
per exemple,
se s'han fent crides
a banda dels sindicats,
UGT i comissions obreres
per insistir
a aquesta marxa
en contra de la llei
d'educació
que s'està tramitant
aquests dies
al Parlament
i pel que fa
a les universitats
hi ha moltes protestes.
A la Universitat
de Rugger i Virgili
segurament no moltes,
però especialment
a Barcelona,
a l'UB i a l'Autònoma
hi ha moltes protestes
pel que fa
al pla de Bologna.
L'àmbit educatiu
està mogut.
Suposo que també,
Rafa,
una miqueta
per alguna d'aquestes coses
que s'ha de comentar.
Sí, però amb una matització.
La manifestació
que es fa
de comissions UGT
a Barcelona
no és contra la llei
d'educació.
És a favor
de reformar
la llei d'educació,
que és molt diferent.
Perquè en aquest moment
la llei d'educació
és una llei
que està en el Parlament.
Per tant,
no es fan vagues
contra els parlaments.
S'està debatint.
S'està debatint.
S'està tramit parlamentari.
S'està debatint.
Per tant,
jo crec que d'alguna manera
el que fan els sindicats,
legítimament a més,
perquè per això són sindicats,
és donar una opinió
respecte d'alguns aspectes
que els afecten
als seus interessos,
que són els dels treballadors
de l'ensenyament.
Però les lleis d'ensenyament
no poden ser només dels professors
ni dels inspectors.
Són lleis de ciutadans.
Perquè afecten el salut
en primer lloc,
però també de les famílies.
Llavors,
ja és bo que hi hagi manifestacions
perquè els parlamentaris
també puguin copsar
l'opinió de la gent.
El que passa és que jo sempre dic,
juntament a les manifestacions,
i això ho vol dir
també per als estudiants a Bologna,
juntament a les manifestacions,
hi han d'haver contrapropostes.
I s'ha de fer arribar
als partits polítics,
les inquietuds,
les idees
i les alternatives.
Perquè senyor
està fent demagogia pura i dura.
No sé si han seguit
el debat de l'educació, Antoni.
No he seguit
el debat de l'educació.
A mi de l'educació,
com a pare,
em preocupa
que cada govern
treu una llei d'educació.
llavors,
jo com a ciutadà,
com a pare
i com a persona
que se m'educa
cada dia,
però jo estic
en un reciclatge permanent,
com tots
en aquesta societat,
crec que
qualsevol llei d'educació
té que ser
una llei
consensuada
per tots,
pares,
sindicats,
professors,
alumnes,
tothom.
I té que ser
una llei
que duri
almenys
una generació.
El que no pot ser,
jo tinc tres fills,
cada fill ha fet
un pla d'estudis diferent.
Ja no és pels llibres
que no els pots comprar,
que això ja és una altra qüestió,
sinó que
per una raó
de coherència.
Això vol dir
que es legisla malament,
això vol dir
que es planifica malament.
Jo només demano
un consens
i una estabilitat
en l'educació
i no crec
que sigui difícil.
No pot ser
que cada conseller
que arribi,
cada ministre,
faci la seva llei.
Això
no passa enlloc.
El problema,
Antoni,
és que ara
el propi govern,
dins del propi govern
hi ha tres projectes de llei.
És a dir,
ja no és un problema
entre govern i oposició,
sinó entre el propi govern
de la Generalitat
i hi ha tres plantejaments
de model educatiu diferent.
Bé,
jo crec que aquest és
un tema
molt complicat
i de molt difícil resolució.
Jo estic d'acord.
No, molt difícil.
Sí, home,
jo estic d'acord.
Home,
perquè hi ha
contraindicacions
entre les diverses opcions polítiques
respecte
a quin és el model educatiu
que hi hauria d'haver.
I per això
ja cada vegada
que hi ha un govern nou
hi ha un canvi d'educació.
Evidentment
que aquest hauria de ser
l'objectiu
que hi hagués una
i que en servís
per X temps.
Però, bueno,
malauradament això no és així.
i per altra banda
el que volia afegir
és a dir
el que deia també el Rafa
de contrapropostes.
A mi el que
a mi em sembla perfecta
la reivindicació
que fan els estudiants
de l'universitat
respecte al pla de Bolònia
i la crítica.
El que passa
és que
en front a aquesta crítica
no hi ha cap alternativa.
És a dir,
si el front és a dir
no el pla de Bolònia
per no el capitalisme.
Molt bé, d'acord.
Quina és l'alternativa?
Aquest és el problema, no?
És a dir,
som en un món
on ens afrontem a tot
però no donem alternatives.
És clar,
és a dir,
això de la situació sanitària
és culpa de no sé qui.
Quina és l'alternativa?
No en tenim cap.
Jo crec que ens hem d'acostumar
i ara en època de crisi
és a donar alternatives, no?
I crec que aquí
té una obligació
de la pròpia societat
i dels seus polítics, no?
De saber donar alternatives
i jo crec que és
que hi ha una mancança important
d'alternatives
en molts dels temes
que estan en discussió.
Sí, potser
però l'alternativa
la té que donar
la classe política
i la té que donar
també la societat civil
i la tenim que donar
a través d'aquests debats, no?
Reflexionant públicament
i pensant públicament
i donant opinió pública, no?
I els temes de debat, Mercè,
per exemple,
la manca d'inversió pública
es denuncien
què passa amb les escoles concertades
amb els concerts
cap a aquestes escoles
el grau de laïcisme
que ha d'haver-hi
a l'escola pública
són algunes d'aquestes qüestions
que precisament
estan a debat
en aquesta llei de l'educació.
Sí, a veure,
jo crec que és el que comentava l'Antoni
jo vaig estudiar amb l'AGB
i recordo que
em sembla que a tercer
ja no s'aplicava
tot el sistema
de les fitxes
i d'una sèrie de coses
que era l'ideal
d'aquell sistema
a tercer de bàsica
ja no s'aplicava, no?
I això que s'acabava
de posar en marxa.
Això hi hem estat acostumats
absolutament sempre
i, clar,
més en aquest moment
perquè això estem parlant
de fa molts, molts anys.
O sigui, estem parlant,
doncs, no ho sé,
del 73, 74, 75...
El judici jo, com a mínim,
jo en tenim coses que també...
Jo sóc l'únic del plan del 53.
És igual.
Del plan del Ruiz Jiménez.
Antoni, la llei era la mateixa,
la llei Moiano encara,
de 1875.
Jo recordo
la del plan del 53,
últim de per universitari,
diuen que un batxiller
de la nostra època
equivale a un doctor d'ara
al grau de culto.
El Lluís i jo
són la primera del cou.
La primera del cou.
Ah, però jo sóc l'últim
de per universitari.
Però encara van agafant
l'última revalida.
Exacte.
Jo també ja sóc del cou.
Però vull dir que...
Tu ets molt joveneta,
Maria Barcelona.
Que va, que va, que va.
De la primera volada.
Que vas fer l'EGB.
Si tant, i l'EGB i tant.
Però el principi de l'EGB.
Deixes que tu diguem
que ets joveneta.
Que va.
Però a totes maneres,
si en aquell moment,
que a veure,
que no hi havia discussió,
perquè tampoc ni podia haver-hi,
ja hi havien canvis i canvis
i canvis de plan
o sobre el mateix plan,
es anaven canviant,
imagina-vos ara.
O sigui, clar,
ara el que deia el Lluís
és cert,
abans era una discussió
govern-oposició.
Estaves dient concertació,
no més o menys laïcisme,
no sé què,
ensenyament d'altres religions
en funció de la diversitat,
totes aquestes coses.
Però, clar,
és que ara ens trobem,
per exemple,
en el cas de Catalunya
i la Generalitat,
que com que hi ha tres ideologies
que estan governant juntes,
que s'entendran per governar,
molt bé,
perquè interessa el moment,
per governar,
m'en refereixo per governar,
per estar,
no per governar.
Però que després,
a l'hora de la veritat,
parteixen de tres pensaments
totalment diferents
o que tenen elements diferents
que es noten molt
en tema educatiu,
que potser són ens noten més,
perquè no oblidem
que avui en dia
la política,
els partits estan molt propers
els uns a l'altre.
Potser si hi ha un punt
on encara es nota més,
pot ser sanitat,
pot ser sobretot ensenyament.
Doncs clar,
això fa que s'obri
una diferència
entre els uns i els altres
que si ja no s'entén el govern,
imagineu-se quan això s'apliqui
i que evidentment
el que vingui a darrere
en un determinat moment que canvi
o que en comptes dels tres
n'en quedi un
o n'en quedi dos,
tornaran a canviar-ho.
Això és el pim-pam-pum.
Amb l'educació
es tenen que recuperar
els valors tradicionals
de l'esforç,
l'estudi,
la voluntat.
No pot ser,
Rafa,
tu no sé si estàs d'acord o no,
això de progressa adequadament.
O no sé què apliquen.
No, no està, no està.
També significa...
No, no,
ja hem tornat a les modificacions.
Ara hem tornat amb notable.
Me n'alegro,
me n'alegro,
que...
Ja hem tornat, hem tornat.
amb l'alegria...
Nosaltres hem aprovat amb nota, eh?
Això mateix,
ja es posem un notable,
si els sembla notable,
els nostres contartulis.
Vinga, va,
excel·lent per l'Antoni,
per la Maria Mercè,
pel Rafa i el Lluís.
Senyors,
moltes gràcies per compartir
aquesta tertulia amb els oients
i fins la propera.
Gràcies.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.