Com cada dimecres aquí,
i al matí de Tarragona Ràdio ens curem en salut
i ho fem amb la xarxa social i sanitària
de l'Hospital de Sant Pao i Santa Tecla.
Una setmana més agraïm la seva companyia,
el director gerent de la xarxa, doctor Joan Marietzera.
Molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Avui bé acompanyat de la Gemma Castellbí i la Sandra Padré,
totes dues són infermeres d'urgències,
perquè avui justament el que volem parlar
és del paper de les infermeres, d'una banda,
però també conèixer com funcionen els protocols,
el triatge quan nosaltres arribem a un servei d'urgències.
Gemma, Sandra, bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per venir avui a la ràdio.
I és que sempre s'ha parlat molt d'urgències,
sempre s'ha parlat, ai, que m'he esperat molt,
ai, aquest li fan cas primer que a mi,
que jo he arribat abans...
Ai, això, miri que ho hem explicat,
però la gent, quan anem al metge i més a les urgències,
tenim aquesta tendència.
I ara se'n parla més encara, no?
Sí, bueno...
Hi ha més demanda, probablement.
Una mica tall que està sortint continuadament aquests dies,
doncs ens semblava que teníem que un altre cop parlar d'urgències.
És cert, tot el que es diu és cert,
per tant no cal dir que una cosa no és així perquè és cert.
La major part de les vegades a urgències ja és molt plural,
és com quan un va al mercat i segons l'hora que hi va,
doncs trobarà molta gent o hi trobarà menys gent.
I això sembla que no, però estacionalment és així,
i ja ho sabem, ja mirem d'adaptar-nos,
però, clar, quan hi ha un gruix de gent que arriba,
doncs, lògicament, doncs t'has d'esperar.
Ara bé, dit això,
a nosaltres què ens preocupa des de l'òptica professional?
El que ens preocupa fonamentalment és que,
quan arriba un gruix de persones,
poder destrillar quines són d'una atenció més necessària,
més immediata, més greu,
d'aquella persona que realment no és tan greu,
la seva patologia, no dic que no sigui urgent,
però jo sempre dic que el mal d'aquest xal pot ser una urgència,
per tant, Déu m'ho guarda de decidir mai
que pertoca o no pertoca d'una atenció immediata
en un servei d'urgències,
una atenció que no pot derivar-se a 24 o 48 hores.
Però sí que probablement pot esperar una estona,
sobretot si davant d'ell hi ha una persona més greu,
i aquesta persona més greu també necessita uns recursos
que no són els recursos que a la millor necessita el mal de queixal,
que amb una vegita en té prou
i se li administra el tractament i ja està.
Mentre que aquell que té una sospita d'una angina de pit,
un infart de miocardi,
és una persona que requerirà un altre recurs,
que és monitoritzar-lo,
que és fer-lo en un electrocardiograma,
posar-lo en una camilla,
prendre-lo als nostres constants, etcètera.
Això, que és el que ens preocupa
i ens ha preocupat sempre en els serveis d'urgències,
i és famós aquelles coses que deien a vegades
que estàs assentats durant no sé quant de temps
i ningú li ha dit res,
i passava, i era veritat que passava,
i era veritat que això tenia un risc,
i era veritat que alguna vegada hi havia hagut algun problema,
i totes aquestes coses eren veritat,
ha motivat a articular
l'ordenació del servei d'urgències,
aquest tràfeg,
d'una altra manera,
fent una cosa que en diem el triatge,
el triatge,
que es va inventar fa molts anys,
i que és el que fa aquest procés.
I les persones que ens acompanyen
són les que han tirat endavant tot aquest projecte,
que ja porta un temps,
i els hem convidat perquè ens expliquin
la seva vivència directa
i el resultat que jo crec que ha estat molt exitós.
I una tasca que no és fàcil,
aviam, allò que sempre som crítics,
amb el sistema sanitari en aquest cas o amb altres àrees,
també ho hem dit moltes vegades des d'aquest programa,
experiències al servei d'urgències,
sempre o majoritàriament són personals individuals,
i cadascú explicarà com li ha anat tan bé ser,
i això es pot constatar,
i ho hem dit alguna vegada,
quan hi ha un Madrid-Barça,
les urgències estan buides.
I aquell mal que tens,
aquell dolor,
si tant de mal et fa,
vés quan jugo al Madrid i Barça.
A determinades hores del dia o de la nit,
vas a les urgències i estan buides.
És el moment que realment necessites l'urgència.
No després que he anat a buscar el diari
i el pa i ja ho tinc tot fet i ara me'n vaig a urgències.
A veure, diran,
i a vostè què?
Doncs són experiències personals que ho hem vist.
Vas a l'hora que ho necessites realment,
i si és una hora que no és una hora habitual,
no esperes gens perquè no hi ha ningú.
Sí, sí, l'afluència de gent és així.
Com que elles no ho poden dir, ho dic jo.
Segurament, per allò de ser políticament correctes.
Com que jo ni soc infermera ni treballo a urgències
i parlo des del punt de vista personal.
També és cert que et pots trobar
en determinades circumstàncies,
però la norma general és bastant.
I no estem fent caricatura del tema
perquè realment és així.
Què entenem per triatge
quan parlem del servei d'urgències?
La pròpia paraula ho diu,
però ho podem explicar una miqueta més detalladament,
us sembla?
Home, triatge bàsicament,
et ve donat ja per una ubicació d'un espai físic
amb uns recursos que tens tu dintre l'hospital.
Llavors, tens un àrea de boxos
i tens un àrea que vindrien a ser com unes consultes
que en el cas del nostre hospital
n'anomenem atenció continuada,
que vindria a ser dins dels recursos d'un hospital,
més com l'assistència que podries tindre
en un àrea bàsica de salut.
Llavors, la importància de destriar aquesta mena de patologies al triatge
sempre des de la visió que no fem un diagnòstic mèdic,
infermeria no vol fer un diagnòstic mèdic,
sinó una orientació de la gravetat del pacient
a l'hora de donar-li una ubicació a una altra.
En aquest aspecte,
nosaltres, quan passem una persona a la saleta de triatge,
partim d'una orientació que ens dona l'administratiu,
que ve per dificultat per respirar,
que ve per un tall,
però sempre ens basem en el que ens està explicant la persona en aquell moment,
signes i símptomes que presenta,
constants vitals,
suport d'algunes proves com ara un electrocardiograma,
i d'aquí destriam si és una patologia amb risc vital
que immediatament es passa en zona de boxos
amb una atenció mèdica totalment immediata,
una patologia greu o potencialment greu
que també es passa en zona de boxos
però amb una atenció que dintre de ser en els següents minuts
però pot ser una mica més relaxada entre cometes,
o una patologia que es pot esperar a ser atès
a les consultes que nosaltres tenim d'atenció continuada
que fins i tot hi ha recomanacions de triatge i això
que diuen que es poden esperar fins a tres hores.
Tres hores és el màxim que es considera raonable
quan no hi ha aquesta urgència vital.
Perquè no hi ha una urgència vital,
en principi el que porta la persona a vindre a urgències,
entre cometes, no la matarà,
o es pensa que no pot tenir un risc vital.
Clar, aquest triatge, la resposta potser és òbvia,
però ens podríem estendre una mica,
si ho considereu oportú i per què es fa?
Perquè ja ha augmentat una demanda dels serveis d'urgències.
Abans no hi ha n'haventat de gent, m'imagino.
Sí, avui en dia, no sé si és per un no tan bon ús
dels serveis que dona la sanitat,
o bé per no voler-se esperar a poder a cites pròximes,
els serveis d'urgències actualment estan bastant col·lapsats.
Clar, el que comentàveu abans,
que per distingir una miqueta del que és urgència vital
i un altre tipus d'urgència,
que podria esperar una mica més a ser visitat.
Llavors, es pot entendre que un adult
que té 38 i mig de febre,
una miqueta de congestió, el mal de gola, que Déu-n'hi-do,
i és un diumenge a la tarda,
et pots esperar dilluns, se suposa.
Un nen, un nadó que té 40 de febre,
aleshores sí que el portes cap urgències.
Estem parlant d'una criatureta molt petita.
Per tant, aquí també, a banda de tota la feina que es pugui fer allà,
el sentit comú del pacient també hauria de jugar un cert paper, no?
Però és que aquí ja entra el concepte de l'urgència subjectiva.
Jo potser estic a 39 de febre,
o jo, qui sigui, a casa m'aprenc un paracetamol i passo.
En canvi, una altra persona està a 39 de febre,
és la mort per ell, està fatal i no pot esmenar-se.
Però haurà d'assumir que si davant seu hi ha persones
amb un problema cardíac, amb una fractura molt greu,
en un accident, s'haurà d'esperar 3 hores.
En lloc d'esperar-se a casa, s'haurà d'esperar allà.
Que l'atendran, però s'haurà d'esperar.
Allò de les 3 hores, jo diria que s'hauria d'intentar que no sigui.
No, és el màxim recomanable.
Els objectius és que en aquesta zona d'atenció continuada que diem,
que són consultes a l'estàndard, com si anessis al cap.
A veure, si m'home no va a la muntanya, no? Al revés.
Per tant, allò que és tributari d'una atenció
que en un dia de cada dia, en una hora de normal,
aniries al metge de família i t'atendria a la seva consulta
i t'atendria correctament bé, perquè la patologia que s'estrilla
és tributària d'aquell recurs que no el dona per una entrevista,
per una petita exploració i fer unes receptes,
doncs es faci en una àrea on és això.
Però justament, no només per ubicar-lo ben ubicat,
sinó per agilitzar el procés.
Perquè hi ha tota una sèrie maniobres estàndard
que es fan ja d'una manera programada
quan algú entra a l'àrea de Vox,
que com que se l'ha d'escoltar i mirar,
ja es despulla, se li posa la bata, s'estira,
i es fa tot un procediment que,
si només vens per un mal d'orella, no cal.
Per tant, fins i tot és menys...
per la persona que és atesa,
és menys aferregós, menys espectacular, diguem-ne,
però si em mires...
Veníem cap a un mal d'orella i, mira, passava això, eh?
Me n'has tirat amb una camilla, m'he fet despullar,
m'han mirat no sé què...
Però bé, clar, doncs si vols estandarditzar les coses,
el previ és que et classifiquis.
I dius, escolta, el mal d'orella, cap aquí.
La sospita d'angina, cap allà.
I en aquell, doncs ja només entri, ja se li farà tot això,
perquè ja està estandarditzat, etcètera, etcètera.
Jo, de les recomanacions que se fa en general de dir
l'abús del servei d'urgències,
que segurament hi és, des de molts punts de vista,
i el sentit comú que deia vostè,
que jo crec que és l'eina a fer servir, no?, el sentit comú.
Però abans de posar obstacles,
abans de recomanar, d'incidir en que la gent s'automediqui
i que la gent es quedi a casa,
jo personalment i com a professional he vist de tot.
Moltes vegades gent innecessària
i alguna vegada gent que s'ha passat de frenada,
que s'ha quedat excessivament a casa,
perquè justament és el contrari,
que és una persona...
Bé, doncs potser no cal.
Bé, doncs potser...
Però no molestar, no?
No molestar, veig en quina hora aniré demà al matí
i arriba, quan arriba,
arriba havent-se passat de frenada
amb unes hores perdudes,
amb un temps perdut,
amb una situació que abans s'hagués pogut resoldre.
Poso, per exemple, l'angina de pit.
Avui, la malaltia coronària,
tenim uns instruments que agafen...
O sigui, el temps en què es comença a debutar
és absolutament vital
perquè no hi hagi lesions.
Per tant, si aquella persona que ho té al cap,
bueno, però al mig se'n passarà.
Això jo he viscut personalment
i no una, moltes vegades.
De manera que dèiem gent soferta.
No, no, no, però em quedo...
Bueno, veieu, potser se'n passa.
Mira, com que eren les tres,
no he volgut despertar la dona,
no l'he volgut no sé què,
a veure si se'n passaves,
sí que fa una estona i quanta ve a les set del matí.
És que llavors, quan ja no podia més,
llavors els he cridat,
hi ha vingut el nen...
Escolti, no pot ser.
Això, aquest, no pot ser.
Per tant, la recomanació és molt complicat.
La necessitat de fer un exercici professional
com es fa amb el triatge,
jo crec que és el sistema
de realment poder triar la palla del gran.
Una mica l'itinerari,
ja ho heu esmentat d'alguna manera,
arriba a la persona,
el personal d'administració li pren les dades,
li pregunta obertament què li passa,
diu el que li passa,
i per l'experiència que podem tenir tots,
que poc o molt hem anat a urgències alguna vegada,
aleshores el que vosaltres dieu d'una manera gairebé immediata
és la infermera qui parla amb nosaltres,
no?, és a dir,
aquella persona que ens fa passar una consulta
i que li expliquem és una infermera.
Aquest és el protocol per a tothom, no?
Sí.
I això és immediat,
vull dir, que li passa,
i és a partir d'aquell moment que la infermera,
a partir,
i en quins criteris decideix,
doncs mira,
potser que aquí, allà,
i diu,
passarem aquest primer,
després passarem aquest segon,
internament, vosaltres com organitzeu tot això?
Home, internament,
bueno,
lo d'immediatament,
de fet en aquest últim any
fins i tot hem fet un estudi
a una mitjana d'espera de menys de 10 minuts
per tal de passar a la sala de triatge.
Aquesta primera presa de contacte.
A la sala de triatge.
Llavors,
el primer,
jo crec que ha de ser la presentació de la infermera,
perquè no hi hagi confusions
que pugui ser una primera atenció mèdica,
de hola, bon dia,
sóc la infermera
i estem aquí per fer això.
I ara m'explicarà una mica el que li passa
i llavors,
llavors,
fins ara,
doncs,
preníem constants vitals,
depèn de la patologia que es tractava,
si eren contusions
o un cop m'he torçat el turmell i tot això,
demanava miar la radiografia,
perquè a vegades
també depèn del tipus de contusió o no,
també s'hauria de derivar en un nivell o en un altre.
I a partir d'aquí
preníem una decisió.
A partir d'ara,
posarem en marxa també un altre sistema,
que és en base d'algoritmes.
Nosaltres tindrem,
uns fulls on cada tipus d'assistència,
contusions,
el dolor toràcic,
la patologia respiratòria.
Tots treballarem sobre uns criteris
totalment objectius
que a tu et vindrà la persona.
No, òbviament,
sempre hi ha un...
Tot això s'ha d'encomillar una miqueta,
perquè a vegades
les persones no toleren igual de bé.
I el fet de veure la persona
i tirar-la al davant
i la impressió de la graveta
que et dona aquella persona fa molt, no?
L'edat,
si és un nen,
si és una persona gran, no?
I moltes vegades més que una dada
d'una tensió,
d'una febre
o d'una saturació d'oxigen.
I en base d'aquests algoritmes
ja serà pràcticament automàtic
que anirà seguint preguntes
segons els símptomes
o signes que es presentin
i et donarà un nivell
d'assistència per a la persona.
Això a vosaltres facilitar la feina.
Possible.
La feina i, d'altra banda,
una mica també la relació amb el pacient.
Perquè quantes vegades
no hauràs sentit allò de
jo he arribat abans?
Moltes, moltes.
I més ara,
poquet a poquet,
s'ha anat modificant
perquè en un principi...
Ara el primer contacte
és com més íntim
amb el pacient
que va visitar-se.
Abans era a la sala d'espera
davant de la gent
i vostè per què ve.
Ara, poquet a poquet,
fa un parell d'anys va ser?
Un any i mig.
Un any i mig.
Tenim la nostra consulta
que és on fem el primer contacte
amb el malalt.
Tenim el recolzament
d'un programa informàtic
que allà també podem mirar
antecedents patològics
del malalt.
per el mateix
que has dit abans,
perquè hi ha molta gent
que poder esperar massa
o poder no li donar
tanta importància
i poder veus patologia
que ella ja té de base
que més o menys
la pots orientar
per passar en un lloc
o per passar en un altre
o per prioritat
de visita.
En el cas
d'aquells pacients
que un cop fet el triatge
van a atenció continuada,
si ho ubiquem físicament
a l'hospital,
passes, diguem-ne,
el que són les consultes habituals,
geogràficament,
si parlem de l'hospital.
La primera planta.
la primera planta.
allà, diguem-ne que hi ha un canvi,
com si diguéssim,
entres com en un altre circuit.
Les persones que tenen
aquesta gravetat
i queden a baixar a boxes
i després, doncs,
hi ha una altra cosa,
un altre temps d'espera,
que és aquí on podem parlar
que es pot allargar
en el temps o no,
en funció de la demanda
que hi hagi, no?
Perquè diguem-ne que
totes les persones
que van a atenció continuada
poden revestir
un nivell similar
de gravetat.
Més o menys.
Més o menys.
Més o menys.
Si no s'haguessin quedat baix
o s'haguessin anat cap a casa.
Sí.
Vull dir que necessiten
una atenció
però que no és vital.
Podem parlar
de les persones
que van a atenció continuada?
Seria aquest quadre
així molt genèric.
Sí, és que potser
atenció continuada
a vegades una mica
un sac
on hi capa una mica de tot, no?
Pot cabre des d'una contusió
a una reacció al·lèrgica,
parlem de reaccions lleus,
cotània,
que t'hagin sortit uns granets,
que un quadre gripal
que més o menys
amb bones saturacions d'oxigen,
que no tingui una febrada molt alta,
que estigui mínimament...
És un sac.
Clar.
I aquests criteris són,
perdoni, doctor,
serà l'ordre d'arribada
o quins serien els criteris,
tenint en compte
que hi ha un nivell...
En atenció continuada
sol ser per ordre d'arribada.
Per ordre d'arribada.
A menys que no vegis alguna cosa...
A veure,
no és el mateix un tall
que t'hagis fet
i sigui per suturar igual.
I ja no s'agni
que un tall
que estigui amb una hemorràgia
que el passaràs
per davant d'una altra,
però en principi...
O una fractura o un esguins.
Hi ha una uniformitat
ja en atenció continuada.
La terminologia
atenció continuada
és una terminologia
que hem adoptat
de l'atenció primària.
O sigui,
l'atenció primària de salut
justament per diferenciar
i per no fer caure en error
quan algú va
en un centre d'atenció primària
en un CAP
on no hi ha el recurs
dins el CAP
de la radiologia,
de les analítiques
i d'una sèrie
d'elements de suport
que hi són als hospitals,
es deia,
doncs mira,
no li diem urgències,
encara que,
vulgarment la gent,
tots diem serveis d'urgències,
però li diem
en un centre de salut,
en un CAP,
el CAP de Torredambarra,
el CAP de...
de qualsevol d'aquests centros
que tenen...
el de Vilaseca,
el nostre,
el de Tlatorre,
el de Calafell,
que no tenen...
no hi ha un hospital
al darrere
perquè tothom,
ningú,
estigui enredat
de quan va
i quins recursos
hi ha al darrere,
li diem atenció continuada
i no urgències.
Bona nit,
el que hem fet a l'hospital?
Hem dit,
escolti,
aquella persona
que ve en un centre
però que el resoldria
com en un centre de salut,
habilitar un espai
equivalent a un centre de salut,
perquè,
diem-ho així,
on tot això,
teòricament,
ha de ser fins i tot
més flexible.
Saps què passa?
Que abans,
aquestes persones,
quan diem que aquestes persones
tindran un temps
o no determinat d'espera,
aquest temps
era molt,
era absolutament imprevisible.
Com a mínim,
ara és previsible
perquè els separes
de l'atenció d'urgències ordinària
i com que hi ha uns altres professionals
que no són aquells
i aquells professionals
van fent la seva cadència
i a vegades nosaltres,
quan tenim coneixement
dels fluxes,
en posem més o menys,
li poso un exemple
a l'Hospital del Vendrell
que encara és molt més evident,
on hi ha un pic a l'estiu
d'unes 400 urgències al dia
i una estacionalitat a l'hivern
en un dia ordinari
de 100,
120,
130,
140
i 180
al cap de setmana.
Quan hi ha 400
d'atenció continuada,
ocupem 4 despatxos
o 5,
mentre que els dies
de cada dia
en tenim 1 o 2.
I com que sabem
més o menys
la gent que ve
en atenció continuada,
que ja no depèn
de la gravetat
i que et passin al davant
i t'hagis d'esperar,
sinó que és
el que va arribant
i el que va resolent,
aquell professional
no és el mateix
que està a baixos urgències,
és un altre professional,
la qual cosa
no deix de fer la seva feina
perquè ara ha arribat
un accidentat.
I els que estan
als accidentats
també tenen
la seva cadència
d'ordre
i això fa
que en principi
puguem
realment
controlar
que per molt
que en un moment
determinat
vinguin
3 fractures
no hi haurà
gent que s'estigui
en 8 hores,
sinó com que
n'hi ha en un altre lloc
dependrà
d'aquest altre lloc
i aniran fent.
Clar,
per tirar davant
una gestió
d'aquestes característiques
el que és
infermeria
ha d'assumir
un paper
que fins fa uns anys
no tenia
però això passa
en moltes altres àrees
la formació
acadèmica
d'infermeria
cada cop
té més nivell
i cada cop
s'exigeix més
i més que s'exigirà
amb els temps
que venen
a les professionals
d'Iglas
perquè la majoria
són dones
encara d'infermeria.
Clar,
per assumir
aquestes tasques
dins d'urgències
vosaltres
també en paral·lel
heu d'anar fent
una preparació
diferent
a la que pot tenir
una infermera
que estigui ocupant-se
en una altra àrea
hospitalària
per exemple.
Òbviament...
Perdeu de prendre decisions.
Sí.
Cosa que fa uns anys
a les infermeres
això de prendre decisions
era cosa de metges
només.
Vull dir,
a mesura que el coneixement,
la formació
de les infermeres
ha augmentat
també la demanda
de la seva responsabilitat
en aquest cas.
Òbviament no.
El que passa
que...
Clar,
jo crec que
el que s'ha de posar
al cap
la infermera
que fa triatge
és que ha de tindre
uns coneixements
en urgència
i sobretot
que no ha de fer
cap mena
de diagnòstic.
nosaltres
valorem
dificultats respiratòries.
Valoreu símptomes.
No asmes
ni
regoditzacions
de patologia
obstructiva crònica.
No li poseu noms
a les coses,
sinó...
Valorem dolors toràssics,
no engines de pitzo
o infarts.
És això
el que...
I intentar
destriar
i això
t'ho dona
als coneixements
adquirits,
t'ho dona
a l'experiència
saber destriar
un dolor
que sembla
coronari
d'un que no sembla.
Recursat
amb un electrocardiograma,
amb el suport
d'un metge
que t'avalori
aquell electrocardiograma,
però ja
aprendre
a destriar
aquest tipus de...
De totes maneres
aquesta cursa
cap a cada cop
un protagonisme
més important
de la infermeria
dins de la comunitat
sanitària
que va començar
fa uns anys
és una cursa
que encara
li queda molt de camí,
no?
Perquè les perspectives
és que cada cop
assumireu
més responsabilitat
i més protagonisme
en el que és
l'atenció
i no només
l'atenció primària.
Això
està claríssim,
no?
A banda
que...
O sigui,
aviam,
per un motiu
molt senzill,
és el personal
fins i tot
el que està
més preparat.
O sigui,
la valoració
de les necessitats,
la persona
que té
en el seu registre mental
i el seu registre
professional
i de formació
més preparat
per veure-ho
sol ser l'infermera,
no?
I a més,
avui el nivell acadèmic
que té
d'aquí quatre dies
seguirà pujant
molt més
i és un fenomen
de rastre
amb el nou
nivell de grau
de l'infermeria
que està a caure
com a molt tard
serà el 2010
i per tant
això farà un fenomen
de ràstric
i farà un canvi
molt important,
jo crec.
jo penso
més en un reconeixement
del rol
que no pas
de la
molt més increment
de la necessitat
perquè el que és
lògic
és que la persona
com elles
que ja porten
una àmplia experiència
d'urgències
doncs
són les persones
més preparades,
més especialitzades
en això
de la mateixa manera
que l'infermera
que està al quiròfano
i que és instrumentista
té unes habilitats
i un temps
i una espertesa
amb una especialització
d'alguna cosa
que no la té una altra
però també
el mateix que passa
amb els professionals metges
jo crec que
avui
el que està passant
és el reconeixement
d'una capacitació
que ja fa anys
que va avançant
i que la nostra societat
doncs
l'està reconeixent
i aquest és el que
anirà fent camí
perquè
és un contingent
de professionals
ho dic
com a bandera
d'algunes
de les declaracions
que han anat sortint
darrerament
aquests dies
i un col·legi
professional
es baralla amb un altre
i uns se discuteix
sense prescripció
o no prescripció
amb la nova llei
del medicament
que això està al caure
clar
jo
el que em fa
com una mica
de vergonya
de personal
de veure
sentir
i llegir
companys
i professionals
de les dos
oficis
el que
sense
pensar
i parlar
i parlar
de veritat
de les capacitacions
i no
de titulacions
i hem de parlar
de capacitacions
les persones
i reconeixen
les persones
pel que saben
no perquè
hi ha molta gent
que té un carret de conduir
i no ha conduït mai
i el carret de conduir
no li demostra
que sàpiga conduir
les capacitacions
de veritat
amb unes estructures
sanitàries
són les que acaben
definint els rols
i aquestes capacitacions
avui
les capacitacions
del personal
d'infermeria
la que s'ha preparat
la que s'ha format
la que continua
la que està en el dia
la que fa
tots aquests processos
està absolutament
capacitada
fins i tot més
que el propi metge
per fer
aquest triatge
aquest impuls
de
de
sopesar
les diferents demandes
que té la persona
en el moment
que arriba
que hem guanyat
moltíssim
amb això
és que jo crec
que infermeria
té un
un avantatge
molt gran
em permetré
la llicència
sobre els metges
que vulguis o no
és la que està
24 hores
al peu del llit
som qui estem
al peu del canó
i moltes vegades
passem a ser
la boca
els ulls
i les orelles
del pacient
una persona
que estigui inconscient
no li dirà
al metge
m'ha fa mal aquí
i moltes vegades
i quan portes
temps ja treballant
doncs
acabes reconeixent
uns patrons
que a vegades
es van repetint
d'altres no
perquè en la medicina
òbviament
la sanitat
no és una ciència exacta
dos més dos
mai són quatre
però sí que hi ha
uns patrons
que es poden anar repetint
i a base
d'estar allí
un torn continuat
amb un pacient
és quan
ho vas veient
i aquesta és una
de les armes
que crec que
l'infermeria
s'hi ha d'affarrar molt
i que ajuda
per exemple
molt amb la tasca
del triatge
sou les que teniu
més informació real
real de les 24 hores
al dia
no tenim gaire temps
voleu que
diguem alguna cosa
als usuaris
de la sanitat
molt ràpidament
un altre element
que és
també per l'usuari
perquè en tingui coneixement
i per nosaltres
és que
ja s'ha apuntat
aquí també
que tot aquest procés
queda registrat
a banda
del
que pot
possibilitar
i ajudar
els algoritmes
a prendre decisions
ja avui
des de fa un temps
hi ha coses
molt tontes
però molt útils
per exemple
el que ells
el que ells
explicaven
doncs té un semàforo
vermell
blau
i verd
no?
sinó
és per classificar
la persona
la vermella
és aquella persona
d'alt risc
i per tant
surt a l'ordinador
pam
que se li ha posat
un dibuixet vermell
una taca vermella
al davant
a partir d'aquell moment
tothom
ningú
ningú
pot dir
que no ho han dit
no cal que t'ho diguin
està a l'ordinador
poses el nom
d'aquella persona
i una taca vermella
d'alerta
que diu
ei
cuidado
que aquest
té un problema
greu
i evidentment
passa al circuit
però
ja tothom
té que tindre
aquesta alerta
per un cantó
a més a més
és un sistema
d'avís ràpid
però a més
ningú pot dir
que
com que no m'han avisat
no cal que t'avisi
mira
allà hi està
i per tant l'alerta
la persona
que té
un nivell
de menys
de menys gravetat
i té un altre tipus
de semàfor
doncs
estarà allà
s'ha definit
des del primer moment
allò està apuntat
i també tothom
avui, demà, demà passat
i d'aquí a aquests temps
podrem anar-hi
i avaluar
aquests registres
que ells es diuen
també
que estan apuntant
en text
també queda
aquest informe
i quan ara
per exemple
si ara volguéssim
en aquest moment
en temps real
mirar les persones
que estan atenent
podríem veure
l'informe
d'enfermeria
de triatge
escrit
que està allà
que de l'ordinador
a més de la classificació
que se li ha posat
i a més després
l'informe
que estan fent els altres
del que no hi ha dubte
és que
l'urgència mai
s'atén
en un sistema arbitrari
i això és el que
li ha de quedar
a tothom
claríssim
probablement
aquest fora un missatge
per acabar
l'espai d'avui
no sé què us sembla
a vosaltres
sí
sobretot això
m'han passat
al davant
deu persones
que sàpiguen
que no és perquè
ens agraden més
el nom
sinó perquè
realment creiem
que tenien
un risc
més important
molt bé
Gemma Castellvis
Sandra Pedret
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
doctor Joan Maria
Etzerà
si no hi ha novetat
la propera setmana
ens veiem aquí a la ràdio
jo no
que serà argentina
que se'n va a Argentina
me'n vaig
toca la primera setmana
com està l'assumptu
bé
ara han acabat
ara l'estiu
ja comencem
a veure com
preparar-me a tardor
doncs caldrà parlar-ne
quan torni
molt bé
bon viatge
gràcies
Gràcies