El matí de Tarragona Ràdio, després de les 11, com és habitual,
dediquem un temps a parlar d'aspectes que envolten el món de les lleis
i l'administració de justícia, sempre intentant que estiguin vinculats
amb l'actualitat.
Avui ens acompanya en Pepe Nolguera, bon dia.
Bon dia.
Benvingut, Laura Picó, bon dia.
Hola, bon dia.
I el tema que posem damunt la taula, ara que parlàvem de vinculació amb l'actualitat,
és l'anomenada reforma del Codi Civil Català.
Alguns aspectes que probablement s'han transcendit més en titulars
perquè tenen més a veure amb la vida quotidiana de tots nosaltres.
Jo m'imagino que hi ha altres aspectes que són com més tècnics, més profuns,
però aquells que potser despertin més curiositat entre els oients
són els que tenim intenció de comentar avui, no?
Home, a mi el que m'ha cridat molt l'atenció és aquest aspecte molt puntual
que els pares, segons aquesta proposta de reforma,
tindran obligació, no sé com ho arbitraran això,
però obligació de dir als fills a partir dels 14, dels 12 anys, crec, recordar,
que són fills adoptats i no naturals.
No sé com ho posaran, no sé quina obligació hi haurà,
però a mi personalment, clar, no soc psicòloga,
però em sembla que això entra dintre del menjador de les cases
i de la pròpia, no sé, la manera com els pares vulguin tenir la relació amb els seus fills.
Jo no estic gaire d'acord amb això, no sé què pensarà el Pepe.
No, jo tampoc. Jo crec que el dret no ha de ser invasiu de la vida privada.
i llavors obligar, quan arriba a determinada edat,
a que uns pares adoptius li diguin al fill la situació amb la que es troba,
és invair la intimitat, com deies tu.
Què més? Hi ha situacions, a veure, que el propi fill ho veu ràpidament,
quan són de diferents races que es veuen les adopcions,
ja ho sap, el criu, amb 12 anys ja té la consciència
que algú no és tot el normal que seria i ja arriba amb aquesta convicció.
Però, clar, tot depèn de l'evolució del fill, de l'àmbit familiar, etcètera, etcètera,
per arribar al moment de dir-li realment a un criu què és adoptat.
És una circumstància que la família, jo crec que és la que ha de determinar més aquest fet
i no ser una llei obligatòria o una llei que obligui realment a manifestar-li amb aquella persona
la situació d'on prové, etcètera, etcètera.
És que repa que els fills adoptants tenen exactament els mateixos drets que els fills naturals, diguem.
Per tant, no trobo...
De totes maneres, si no ho tinc malentès, no és tan allò, probablement sí que marquin una franja d'edat,
sinó que plantegen que quan el fill o la filla estigui prou madur,
i clar, aquesta evolució és molt personal, cada nen i cada nena desenvolupa la seva maduresa d'una forma diferent.
12 anys, 14, 8, hi ha molta canalla menor de 12 anys que saben perfectament, com tu deies, Pepi,
que són adoptats i de totes maneres tampoc no...
El que tinc entès també és que amb aquesta modificació també s'autoritza o es vol autoritzar.
Jo no he acabat de llegir perquè tot en principi són notícies de premsa, etcètera, etcètera,
però no he vist, diguem-ne, el projecte de llei que fa aquesta modificació,
que tindrien inclús dret a poder conèixer, segons el seu criteri, la seva provenença,
saber qui són els pares biològics, etcètera, etcètera.
És una situació que, bueno, entenc que es pot regular això,
però que no es podria, no deuria fixar, segons el meu criteri,
jo com a persona del carrer ja parlo, ja ni com a abogat,
la obligatorietat de fer aquests tràmits.
És una qüestió d'aquestes que falta veure el que diu exactament el text legal
o la proposició de llei que hi ha,
però llavors, doncs, bueno, crec que també tindrien que sometre
els legisladors, els advocats i gent que toca els temes davant dels tribunals,
a l'abast de tot això per poder arribar a una situació que sigui realment,
doncs, entre cometes, curioseta, que quedi bé
i que no es perjudiquin els drets ni dels fills adoptats ni dels pares adoptants.
Potser facilitar una mica el procediment perquè un fill que sap que és adoptat
tingui dret a saber qui són els seus pares,
que això tampoc estic molt segura del que estic dient,
però potser això tindria una vessant pràctica,
però com ho fas perquè com obligues a un pare a dir a partir de certa edat
que és adoptat o no?
Com ho controles això?
I quina reclamació davant dels jutges hi ha davant d'això?
Però això no és real perquè no es farà ni hi haurà cap inspector.
Si han prou feines, es tira endavant la feina dels jutgats,
ningú anirà a les cases a comprovar si li han dit al seu fill o a la seva filla
quan tocava, si era adoptat.
Va en la línia probablement d'en Pepe de dir
home, doncs quan un noi o una noia, els seus pares no els donen prou informació,
més aviat es podria interpretar com un dret que li donen als nens i a les nenes,
si els seus pares no volen donar-li la informació sobre el seu origen,
que puguin tenir una eina amb suport jurídic o el que sigui,
tot i que siguin menors, que tenen dret a fer-ho, a saber-ho.
Però també ens oblidem dels pares que imaginem que no és una adopció internacional
o que no és un nen que no tingui pares, sinó que tenen pares,
però aquests pares l'han deixat el nen a protecció de l'estat, etcètera,
perquè no han pogut, pel que sigui, o perquè tenen algun problema.
També s'hauria de mirar una mica els drets d'aquests pares
que han deixat aquest nen, que potser ho han fet precisament per bé del nen
i que no tenen cap interès en que el nen sàpiga d'on prové, etcètera.
Suposo que en això estan, en intentar posar en una llei una cosa així,
però és que ho trobo una mica complicat.
Sí, jo crec que això és una cosa que s'ha d'afilar molt prim,
s'ha d'anar molt al tanto amb el que digui el text legal
perquè poden donar situacions realment conflictives.
És un dret que té el menor, també, entenc jo,
i així ho de preveure el legislador, de saber els seus orígens.
El que passa és que moltes vegades, igual, els pares adoptius
no volen facilitar quins són realment els orígens
perquè no hi hagi un trauma per part d'aquest nen o aquesta nena
que vegi que els pares no eren persones realment
tal com entenem una persona de bé.
I per aquí podria anar també el fet de no ser tan ràpids dels 12 anys,
sinó, doncs, bueno, o esperar la majoria d'edat,
perquè llavors, igual que pots votar, pots prendre decisions en tot l'aspecte,
o com estan fent altres països que estan rebaixant la majoria d'edat cap als 16 anys.
Doncs, bueno, buscar, diguem-ne, un interregno
i trobar realment, doncs, la manera de passar realment el fil per l'agulla,
que quedi bé, que quedi ben regulat, sense, insisteixo,
perjudicar ni els menors ni els pares.
De totes maneres, el fet que es plantegi una reforma, en aquest cas,
del Codi Civil relatiu a la persona i la família,
amb l'objectiu d'adaptar-se a la societat real, ja és un pas important.
A grans trets es reflecteix que es reconeixen les parelles independentment del seu sexe,
tot i que hi ha una llei que permet que parelles del mateix sexe es puguin casar
i formalitzar legalment la seva situació.
en l'àmbit de la família inclou aspectes, com ara que pot cridar l'atenció,
però que no està malament, i llegim textualment,
i en l'àmbit de la família s'inclou, entre d'altres,
una referència al deure dels conjugués a contribuir a les responsabilitats domèstiques
i, per primera vegada, s'incorporen els acords amistosos de separació,
impulsant i potenciant la mediació.
Sí, el que passa és que això s'està fent ja.
Sempre una mica la llei va una mica més enrere del que estem fent els que treballem.
Però calia revalidar aquesta pràctica amb una llei,
és a dir, amb un text legal que doni suport a aquesta pràctica,
que probablement per la pròpia experiència dels juristes,
en el dia a dia per resoldre els conflictes ja s'aplica, no?
Sí, s'està fent això avui en dia, tant la mediació,
per suposat, que hem parlat aquí aquesta hora moltes vegades,
com les mesures per regular els musos d'acord, etcètera.
Això ja s'està fent.
El que passa és que sempre està bé que ho posi en una llei
i així anem més segurs pel món.
Però a veure, hi ha una cosa que ens consta a tots,
perquè sabem les notícies, que no s'està fent
i que probablement també sigui un dels aspectes molt importants
que no se li ha donat tant de ressò
i és que el projecte preveu que l'autoritat judicial
pugui suspendre o denegar les relacions dels progenitors
amb els fills que hagin estat víctimes de maltractament.
Sabem que pares maltractadors i mares maltractadores
poden visitar i poden estar els seus fills
i en alguns casos fins i tot se'ls ha donat la custòdia.
Sí, també estem en un tema perillós amb aquest.
Com dèiem abans amb aquesta reforma,
s'ha de mirar cas per cas.
És veritat que molta gent de fora del carrer,
quan nosaltres expliquem que el pare té dret
de veure els seus fills quan ha sigut un pare maltractador,
es posen les mans al cap.
Però així, de forma general, entenc aquesta reacció.
Però també s'ha de mirar cas per cas.
I és probable o és possible que aquell pare maltractador
ho hagi estat una vegada
o hagi estat perquè estava sota influència de substàncies determinades
que ara no estava sota aquesta influència, etc.
Llavors, cada cas és diferent.
I és més, et faries creus dels fills
que inclús havent estat maltractats,
no de forma molt exagerada,
però que no han tingut una relació perfecta amb els seus pares,
segueixen volent veure els seus pares.
I aquest dret dels seus fills també s'ha de protegir.
No et dic que et deixin sol amb els pares,
però en un entorn determinat,
en un escàs acollida o en algun entorn determinat,
puguin estar protegits.
I puguin tenir dret a veure els seus pares.
Però has de crear un marc general per poder regular tot això.
Sí, però això també s'ha de contemplar.
No hem de ser rígids amb això.
Les qüestions ètiques, les qüestions psicològiques,
jo m'imagino que entren en un altre camp.
El jurista probablement el que necessita són aquestes eines,
perquè a vegades ens posem les mans al cap d'injustícies
que es poden cometre,
però clar, davant de determinats casos,
que dius, home, és que això no s'aguanta,
que hi hagi una llei que realment permeti
protegir sobretot els més indefensos,
com són els nens o la gent gran, per exemple.
Sí, el que passa és que això demana molts medis.
I si la base de la justícia ja té mancança d'aquests medis,
arribar a aquests extrems ens demanarà un esforç molt gran a tots.
Els advocats ja ho intentem amb la mediació,
perquè la llei parla de mediació perquè els advocats
hem impulsat aquesta nova fórmula jurídica
per arribar sobretot a temes d'aquests de separacions,
divorcis, tema de custòdies, custòdies compartides, etcètera,
per redactar els convenis, per presentar mútuos acords
en comptes de temes contenciosos al jutjat,
que són més fàcils de solventar d'aquesta manera
i llavors la justícia és més ràpida,
perquè si la justícia no és ràpida, no és justícia.
Llavors, què passa?
Que en aquestes situacions que parlem de nens maltractats,
fins a quin punt pots esbrinar si és maltractat o no maltractat?
Fins a quin punt tens els medis o tens els psicòlegs
que treballin per als jutjats o que siguin de plantilla, etcètera,
que puguin determinar si un nen està manipulat
o no està manipulat pel pare o per la mare?
Hi ha hagut sentències recients aquí que deien,
escolti'm, el pare té dret a veure els nens
perquè la mare els ha manipulat,
la mare té dret a veure els nens
perquè el pare els ha manipulat en contra d'ella.
És molt difícil tot això.
Llavors, clar, o tenim els medis,
ja està bé que es dicti la llei,
ja està bé que existeixi la norma,
però el que passa és que hem de posar,
al mateix temps que es dicta la norma,
que es publica, que entra en vigor,
tots els medis perquè aquesta situació es pugui complir.
el que contempli la llei, el que contempli la disposició en concret,
tindre tots els medis perquè es pugui funcionar.
Clar, si parlem d'aquí a Tarragona,
ho venim reclamant tot el col·lectiu d'advocats,
no només els matrimonialistes,
des del col·legi es demana un segon jutjat de família.
Va desbordat el que hi ha,
amb una problemàtica immensa,
perquè entren una quantitat de temes,
no només de separacions o divorcis,
hi ha tota una sèrie de qüestions
que van a parar aquí perquè tot és dret de família.
Un sol jutjat amb una capital com Tarragona
no pot funcionar de cap de les maneres.
Fa ja tres, quatre anys que s'està demanant promeses,
s'estudiarà i, clar, si no tenim els medis,
i el primer medi ja és el local amb el jutge,
el secretari o la secretària,
els funcionaris, etcètera, etcètera,
perquè pugui funcionar tot això.
Llavors, queda molt bonica la llei,
però els polítics el que han de fer,
a part de vetllar perquè vagin dictant lleis, etcètera,
donar o mirar de com es poden donar
o aconseguir els medis perquè es pugui guater-me.
Clar, això ho podem traslladar a l'àmbit de l'educació,
de la salut, la llei de la dependència,
que ja sabem que està tenint moltes dificultats
per complir-se per un tema de dotació econòmica exclusivament.
El que passa que, clar, jo la mirada la faig una miqueta,
m'aprenc la llibertat de pensar una mica com els oients,
que probablement, com a servidora,
no tenen ni idea del món de les lleis,
però sabem també, per exemple,
que tot i que hi ha una legislació
que protegeix el dret de les persones,
en aquesta reforma també es parla en cas de mort.
Sense testament es reconeixen els mateixos drets
a tots els tipus de parella, matrimonis,
unions estables de parella, heterosexuals, homosexuals.
Home, és dins del panorama del món mundial
en quant a drets, en dret de família,
és molt avançat i ni que sigui paper
que després no tingui aquesta facilitat
com a reconeixement de drets,
probablement sí que és quelcom positiu.
A mi això em sembla molt bé,
perquè és que, això que dèiem,
la llei va una miqueta més enrere,
nosaltres hem fet uns passos determinats
i ara la llei s'està posant al dia.
Però mira, per exemple,
amb els matrimonis homosexuals,
em va passar l'altre dia,
em truca una clienta que està casada,
que tenen fills,
ja té una altra dona,
i em diu que ha anat,
ha adoptat els fills biològics de la seva dona,
llavors ha anat a fer el DNI dels nanos,
i clar, allà posa padre, madre,
i no li volien posar,
al lloc del padre,
posa padre,
no li volien posar el seu nom.
I si, per exemple, es deia,
que no és aquest nom,
però es deia Pepa, la mare,
doncs li va dir al funcionari,
escolta, i si hi posem Pepe?
Clar, això és absurd.
Perquè el funcionari no té cap eina,
per fer-ho d'una altra manera.
Al final va posar el nom d'ella,
perquè van trucar al jutge,
van demanar testimoni de mil coses, etcètera.
Això hauria de ser automàtic, no?,
tenint en compte la llei.
Clar, a comissaria no està en el dia amb això,
i hauria de ser absurdament automàtic,
igual que és el registre civil.
Llavors, a mi va, home,
si no fos perquè és greu,
seria còmic.
O sigui, eren capaços de posar un nom
que no té res a veure,
perquè no hi ha cap senyor que es digui Pepe allà,
però com que era un home,
ja volien posar Pepe.
Clar, però posar pare i mare,
haurien d'haver-hi formularis
que posés mare, mare, pare, pare.
Clar, però com que no està en el dia això,
i és de tot l'estat espanyol,
no està en el dia.
Sí, sí, és evident, és evident,
que tindria que sigui així.
I el que deies tu,
el tema aquest de les herències,
etcètera, etcètera,
això era un clamor popular.
Clar, a través dels advocats,
els ciutadans ja et deien,
escolti,
més que jo fa 30 anys que visc amb aquesta persona,
no hem signat cap paper
i per què jo no tinc dret ara?
I clar, realment,
doncs, a base d'insistir,
a base de plantejar
demandes i situacions
dintre dels propis jutjats,
finalment, doncs,
el legislador sabia que realment
hi ha una realitat social
que demana una norma
que reguli aquestes situacions.
I clar, això és per felicitants
que realment s'arribi
amb aquestes conclusions,
però jo insisteixo,
el paper queda molt bé,
faltaran els medis.
S'ha d'aspirar sempre a més.
Sempre.
L'interessant és que es vegi
un cert moviment.
Hi ha moltes coses per reformar,
en general,
sota el vostre punt de vista.
Imaginem, en el millor dels mons,
que demà posen els mitjans
perquè es pugui tirar endavant
tot el que en l'actualitat
està legislat.
S'haurien de canviar altres coses?
Ja no és una qüestió de diners.
O creieu que en aquest àmbit,
el de la família,
més o menys està tot ja,
diguem-ne,
que està en sintonia
amb la realitat
de la societat catalana
en aquests moments?
Jo penso que s'haurien de canviar
moltes coses,
però molt important
el que diu el Pepe,
dotacions econòmiques,
perquè és que si no,
tot el que ja ha fet
no tirem endavant.
I per què fer més coses
quan no hi ha diners per fer-les?
Per exemple,
modificacions positives.
Hi ha un programa
que va fer
i està portant a terme
la Generalitat,
d'acord,
com a mínim,
amb els col·legis de procuradors,
que és el sistema Lexnet,
que són les notificacions judicials
d'ordinador a ordinador,
d'ordinador del jutjat
a l'ordinador del procurador.
Què passa?
que a vegades
la notificació no arriba,
perquè el que té la tècnica
és això,
que a vegades falla
i el procurador
es troba que no pot justificar
si li ha arribat
o no li ha arribat
perquè l'emissor
de l'avís
també li dona
rebut
i ja està,
però a vegades
et passa que no,
com passa a vegades
amb els faxos
que ha vingut passant això
i al final
et venen els tècnics
i diuen
que el fax és manipulable.
Llavors,
pots manipular la data del fax
i diu
no,
jo ho he enviat amb tal data
i no s'ha enviat amb aquella data
sinó amb una data posterior,
etcètera,
etcètera.
Bueno,
amb el sistema aquest d'Exnet
que es guanya rapidesa,
però què passa?
Que els abogats,
per exemple,
no tenim accés
de moment
amb aquest sistema
que també aniria molt bé
quan has de
contestar
un recurs
que et donen un plaç
de 3 dies,
5 dies,
10 dies,
etcètera,
poder-ho enviar tu
directament
al funcionari
o a l'ordinador
del jutjat
on ha de rebre
aquesta comunicació
per estar dintre de plaç,
no ha de fer
desplaçaments,
etcètera,
etcètera.
Això és bonic.
Està començant
a funcionar
i confiem
que funcioni.
Per què?
Perquè llavors
el suport de paper,
diguem-ne,
que els jutjats van plens
i nosaltres també
i estem acabant
amb els boscos
en realitat,
doncs ajudaria
que la justícia
fos també més ràpida.
Què passa?
fins ara
i nosaltres ho veiem,
un jutjat
de repent
t'envia una notificació
via fax,
si sap el teu número
de fax.
Tu no pots contestar
allò via fax.
Clar.
Ells tenen
una possibilitat
que et neguen a tu.
Seria
més còmodo.
Comencem per aquí,
solventem això,
però bueno,
anem poquet a poquet,
anem avançant,
però...
a banda de donar més diners
no caldria també
com una reforma
de la manera
de treballar,
de ser més operatius,
a banda d'injectar
més diners
a l'administració
de justícia.
Probablement allò
que se'n diu ara així
d'aquesta manera
tan gran i eloqüent
d'optimitzar recursos.
Sí, home,
això seria més fàcil,
però bueno,
aviam...
Més formació,
canvis des de la tecnologia
que a la llarga
i a la curta
han després resultat
molt més econòmic
per tothom.
Estan duplicant papers ara.
i una feina increïble.
Jo et comento
en qualsevol reclamació.
Jo tinc una reclamació
amb la Laura,
ella me la guanya,
jo consigno
les quantitats
al jutjat
i el jutjat
en comptes de dir-li
Laura,
aquí tens
que el PP ha consignat això.
Dicten
una providència
que diu
per rebutar
la quantitat
d'aquestes segons
a l'extracte
de comptes
del banc tal,
comuniquis-hi
a l'aparactora
què vol fer.
Si són els seus diners.
És evident que els volen.
el que vol és dir-li
que això seria un pim-pam.
Passi per aquí
que li donem això.
I ja està.
Això què porta?
Dies,
setmanes de vegades
i paper,
paper,
paper general
i fer feina
que resulta
la llarga inútil
perquè llavors
ella té que presentar
un escrit
dient
escolti'm
com aquests diners
són meus
que és el que fixa
la sentència
demano
que se m'entregui
i llavors
el jutjat té
vist l'escrit
presentat
per la lletrada
Laura Picó
entregues-li
la quantitat
etcètera,
per tant falten diners
però també eficàcia.
Eficàcia.
És que, a veure,
moltes coses
el que hem de demanar
i el que demanem
tots sempre a vegades
és el sentit comú
amb certes qüestions.
I què passa?
Doncs que a vegades
no hi pensem
amb el que és
el més senzill.
l'afany de seguretat
que hi havia
a l'època
perquè estem
aplicant
pràcticament
temes
decimonònics
estem tramitant
els procediments
de la mateixa manera
s'han canviat
les lleis
però els sistemes
de treball
pràcticament
són els mateixos
a banda
que tinguin
ordinadors
i bases
de dades
però
el sistema
al final
són les diligències
les providències
les notificacions
etcètera
i per aquesta banda
mai s'esplanteja
des del legislador
doncs simplificar
tots els tràmits
a vegades
és un aparell
tan gran
que és un monstre
vols dir que cal
tanta parafernàlia
tant de paper
tot això
probablement
es podria simplificar
al segle XXI
aquests itineraris
tan ferragosos
que es fan
amb l'administració
es podrien estar
a algunes passes
per exemple
amb el judici ràpid
s'han fet coses
abans
prèvies i prèvies
i anys i anys
amb un maltractament
amb un accident
etcètera
ara hi ha un judici ràpid
que ens van força bé
en el sentit
que no són els ràpids
que haurien de ser
però Déu-n'hi-do
vull dir
et assenyalen
el judici
al cap de dues setmanes
etcètera
vull dir
no és com abans
que tardaves dos anys
amb cada cosa
quan tenies totes les proves
i totes les coses
al mateix dia
que passaven els fets
no això
és problemàtic
perquè hi ha moltes coses
hem dit
és un monstre
és una cosa
una roda
que per fer-la girar
és increïblement difícil
què passa
per exemple
en procediments
com diu ella
procediments penals
qualifica el Ministeri Fiscal
fa un escrit d'acusació
i llavors
a les parts
no se'ls hi donen
els originals
sinó que es fa una fotocòpia
de tot l'expedient
que a vegades té
escrits
triplicats
quadruplicats
tres atestats
perquè s'han fet còpies
per enviar
amb un poble
perquè ratifiqui
un senyor
la denúncia
i a més
citacions
per triplicat
i a més
tu com a ciutadà
no entens
ni un borrall
del que posa allà
que aquesta és una altra
i et passen
200 fotocòpies
de les que aprofitables
són 30 o 40
això és un gasto immens
que
bueno
tu dius
escolta'm
per què
això
abans
t'entregaven els originals
l'únic que tenien
que controlar
i el que es tenia
que ha demanat
és que la llei
digués
escolti'm
el procurador
i l'advocat
quan rebin això
que tenen un pla
se'ls hi donguin 5
i se'ls hi donguin 10 dies
en un cas extraordinari
20 o 30
per el tamany
de la causa
etcètera
però signen
sota la seva responsabilitat
i si no
les corresponen sancions
des de fora
dona la sensació
que el legislador
s'ocupa
dels grans temes
però li falta
una miqueta
tocar de peus a terra
molt del respecte
reformem això
adaptem les lleis
però primer
passem una miqueta
l'escombra
per veure on hi ha pols
i la traiem
i ho deixem tot netet
jo penso que la gent que decideix
i la gent que mana
haurien de trepitjar els jutjats
des dels
per això diuen els mestres també
i els metges
i les infermeres
des dels colegis
advocats
fins a
fins a la conselleria
etcètera
haurien de trepitjar els jutjats
perquè no
o sigui és un monstre
no tenen ni idea
del que està passant allà dintre
que et va bé
va bé
no alarmem
que va bé
però podria anar millor
podria anar molt millor
i facilitar la feina a tothom
i augmentar en rapidesa
en efectivitat
i estalviar
doncs
moltes males estones
d'espera
d'angoixa
i de perda de paciència
moltes vegades
que el cas al final
se soluciona
com s'ha de solucionar
d'una manera correcta
però clar
es dilata tant en el temps
que es va distorsionar
en tot plegat segurament
sí
i ningú acaba content
ni el que guanya
perquè no ha guanyat
el que tenia que haver guanyat
i el que perd
naturalment que no
perquè tampoc li va bé
en fi
que vagin fent les reformes
que és el seu paper
que les vagin fent
adaptant-se
amb la realitat
però en tot cas
que ajustin el temps
amb la realitat
i a les necessitats
que no convencem
els ciutadans
i després ells legislin
segurament aquest seria el desig
i més dinerets
no?
Home, uns quants
uns quants dinerets
Pepe Noguera
Laura Pico
moltíssimes gràcies
com sempre ha estat un pla
i si no hi ha novetat
ens retrobem en un proper programa
molt bé
adeu-siau
i deo-siau
i deo-siau
i en-siau
i deo-siau
i deo-siau
aquí
on toster