.
Continuem.
David Serra, bon dia i bona hora.
Bon dia.
Bon dia, eh?
Que és que, vaja, ja estem cobrint temps de tartúdia, eh?
Sí, no, no, estem en faena, estem en faena, ja.
I també amb l'aigua.
Tinc que dir que he sortit d'una malaltia, tinc la veu una mica canviada.
El Víctor també el tenim, Víctor, bon dia i bona hora.
Sí, no?
I soc jo, eh?
El tenim en un procés gripal així una mica...
Si no es nota la veu, soc jo.
I el Juanjo crec que és el més sa de tots, Juanjo, bon dia i bona hora.
Sí, bueno, no tinc ni una malaltia, però no crec que sigui el més sa.
El Juanjo, perquè ja d'entrada s'ha ficat a l'altre costat de la taula
per esquivar-se una miqueta dels virus.
Comencem, si us sembla, per repassar les estrenes cinematogràfiques d'aquesta setmana,
parlarem de Body of Lies, de Cuerpo i Mentires,
l'estrena més destacada de la setmana passada.
I comencem, si us sembla, per Gomorra,
que és aquesta pel·lícula que adapta el llibre de l'escriptor italià Roberto Saviano,
un llibre, un autèntic bestseller, líder de ventes en molts països,
aquell llibre que relata el funcionament de la màfia siciliana
o que un llibre que li ha acusat a l'autor l'amenaça de mort.
S'ha hagut d'exiliar, ha hagut de deixar Itàlia per poder fugir de l'amenaça.
Escoltem, vaja, fem-nos una idea de la pel·lícula a partir d'un tastet del seu tràiler.
Todo limpio por aquí arriba.
Aquí d'ara.
Nuestra empresa está en disposición de eliminar los residuos que su fábrica produce en año.
800 toneladas.
800 toneladas.
Estoy trabajando. ¿Qué tal? ¿No sabes lo que ha pasado?
No vale que vengan a imponerse a mi zona. Aquí mando yo.
Tienen que morir y basta.
Una pel·lícula, David, diuen que molt bona.
Doncs sí, a més, ahir un amic meu la va poder veure també amb una mena de preestrena
en el Festival de Cinema Negre de Manresa.
I vaig poder xerrar a altres hores de la nit, això sí, amb un amic i company,
que és personament la persona que va portar l'exposició de Guillermo del Toro,
Tarragona Antonio Busquets.
Només te la sentim, però és igual, el saludo des de la ràdio, aprofitant, la vinentesa.
I la veritat és que va sortir comocionat.
Jo tinc l'avantatge que el llibre l'havia llegit i, a més, coneixia bastant bé la història del Sabiano
perquè el productor amb aquest tic-tac de cinematogràfic
se'l va tindre la possibilitat de compartir una estona llarga, un dinar i un sopar,
amb l'escriptor que realment viu una vida molt complicada
perquè ha de canviar de rutes, ha d'anar com si fos un president del govern amb protecció policial.
En aquest cas no se'n parlen de política d'aparador,
sinó que la vida d'aquest personatge, de Roberto Sabiano, perilla realment.
Realment, realment.
I ell ho deia que el tenia...
Sobretot pel·ligra, no per el que contava, sinó per l'èxit que ha tingut.
Que és el que més li ha dolid a la màfia, per lo visto.
Això és el que se cuenta.
Exacte.
Que no és que diga nada, sinó que ha tenido mucho éxito y les molesta bastante.
Y ahora ya, decimos, se hace la película, pues...
El que ha fet que esparli de la camorra.
Perquè, a més a més, no estem parlant d'una història com la del Padrino,
tot plegat, estem parlant d'històries reals que passen avui en dia al segle XXI.
Seria l'equivalent a aquestes pel·lícules brasileres del cuerpo de élite, del Ciudad de Dios,
o sigui, parlant de la màfia d'ara, la camorra d'ara,
amb un estil molt actual i molt directe i, bueno, sense amagar res.
De hecho, esto parece bastante más creíble que el Padrino.
Sí.
El Padrino son películones, pero...
Quiero decir, yo no dejaban de ser asesinos que te acababan cayendo bien y todo,
y que iban bien vestidos, glamurosos, educados...
El Padrino era más grande que la vida, com es diu normalment.
En canvi, este hombre lo que cuenta es todo lo contrario.
Gentuza, desalinyados, paletos...
Com se suste un negoci que realment és el negoci de la moda, de l'alta costura,
a partir de tallers que infrautilitzen les persones,
i bueno, que és una realitat que fa que guanyin molts, molts calés.
Perquè ens pensem segurament que això de la màfia era humita, que no existia ni existeix...
Mira, jo t'explicaré un cas.
Al sud d'Itàlia, conec gent que va estar d'Erasmus,
i van haver d'anar en grup a parlar amb el cap local de la camorra
per demanar que paressin de robar-los, de saltar-los pels carrers,
que no podien sortir al carrer del perillós que era.
O sigui, tot el barri, tota la zona estava dominada per una camorra,
i havies de tenir el permís, el salvoconducto, diguem-ne,
per poder passejar pel carrer.
I van dir que els estudiants de fora eren com el motor econòmic de la regió,
que paressin una miqueta que...
I llegia avui la cronica.
Un parell d'any, això sí que és actual.
És recent, no?
I avui la cronica Carlos Balleró al País, la crítica,
i deia que el pitjor de tot, la sensació que això és irremallable
i que no hi ha res a fer per part de la població local, no?
Vull dir, que és una situació que es produeix, que és supercruel,
però que és veritat a ple segle XXI.
I a més és que és molt difícil de canviar.
O sigui, realment, Sabiano ha fet un pas, jo penso, important,
per denunciar uns fets que, bueno, són flagrants
i que són trencadors de consciències.
Hi ha un tema que és ja estrictament cinematogràfic,
o sigui, el fet que la pel·lícula hagi estat rodada
en espais que són realment feudos de màfies locals
i que inclús s'han rodat escenes,
les principals, amb palauets de la màfia,
de la màfia local,
doncs, bueno, certifica aquesta mena de cinema verité,
d'un cinema de veritat,
que bé s'hagués pogut beneficiar d'una versió original,
perquè el doblatge falseja molt
el que realment són diàlegs molt veristes,
molt a l'estil del neorealisme italià,
una mica a la línia del Pasolini,
i que, de fet, s'ha beneficiat també
de l'actuació d'actors professionals
i amb persones que són absoluts desconeguts
i que no són ni tan sols actors,
sinó que pertanyen a grups
que podria ser,
i que segur que a algú pertanyen a les mateixes màfies.
Doncs, vaja, recomanem fervorosament, per tant, la pel·lícula
i recomanem també que d'aquí uns mesos
ens comprem el DVD per poder veure-la amb el original.
I el llibre que realment és...
Per pagar els guardespatlles de la Vitoque.
Sí, sí.
I malauradament els guardespatlles, els viatges...
I tot el que hi ha.
I tot aquell al darrere d'aquesta obra tan valenta
de Roberto Sabiano.
Gomo és segurament una de les estrenes destacades
i podem parlar d'altres pel·lícules.
Tenim, per exemple, una pel·lícula espanyola,
tenim diferents pel·lícules espanyoles
que arriben aquesta setmana.
Una és la del Gerardo Herrero, David,
que és a Que parezca un accidente,
amb la Carmen Maura com a principal actriu protagonista.
L'has vist?
I Federico Lupi.
Jo penso que és el millor de la funció,
però, clar, dóna una sensació estranya.
És una pel·lícula que a mi em va sorprendre,
perquè, evidentment, Gerardo Herrero
és un director que sempre s'ha beneficiat
d'obres literàries amb una certa entitat.
Jo sempre he dit, i amb això he tingut
algunes baralles professionals,
que Gerardo Herrero és un productor solvent,
però un director bastant pobre i bastant avorridot.
Ja l'ha deixat anar, eh?
Directament.
I ara va a una comèdia, va a una comèdia negra,
que, evidentment, tenia també el seu paper
al Festival de Cinema de Manresa,
però que és, probablement,
una pel·lícula bastant dolenta.
Dolenta.
La paraula és que està absolutament deslligada,
el guió és irregular,
sembla escrit a cinc mans que no es coneixien,
cinc mans disperses.
I dos actors com Carmen Maura i Lupi no ho salven?
És el que salven els mòbils, per dir-ho una manera,
i és en els moments en què estan davant de la pantalla
que pots dir que són grans actors
perquè fan sostenible o insostenible.
O sigui, és una mena de miracle, directament.
Jo, Lupi, m'ha gust molt la primera pel·lícula
en la que el vi.
Sí.
I després ja era tot igual.
Un tío mayor de mala leche.
No he vist la pel·lícula, però segur que sale.
És un assassí,
bueno, de fet, és un assassí professional
que ho està deixant.
Que una dona ho contracta
al descobrir les infidelitats del submarí.
O sigui, realment,
és una trama de Budeville, directament.
I la pel·lícula, suposo que només pretenia això.
El paper, el que diu el Juan J,
és veritat, o sigui, realment, aquest punt...
Quan sense veure la pel·lícula l'encertes,
això és el pitjor que et pot passar.
És que el pobre actor aquest està bastant encasillat.
És que, clar, el vi amb Martí Natche m'encantó.
Sí, grandiós.
I després, totes les pel·lícules igual.
Home, en Cronos és una miqueta més.
En Cronos no l'he vist.
Una miqueta més.
Però sí, normalment li...
A veure, l'Upi és d'aquestes figures
que són personatges ja de per si, no?
Que agafes el l'Upi ja perquè vols
que compleixi un rol dins de la pel·lícula,
que no és un actor que desapareix.
Hace falta un...
Bueno, tenemos un personaje mayor y mayor de...
Federico Lupi.
És ideal.
Normalment és un plaer veure-lo.
El que passa és que és un rostre
que omple les pantalles.
Una mica el que li passa a Carmen Maura,
que poc que faci quatre mirades,
doncs realment te la creus.
Home, però no...
Home, Carmen Maura,
jo la tinc molt més millor situada
que no pas l'Upi, no?
No, no creguis.
L'Upi és un actor que a nivell internacional
té solvència.
O sigui, jo no...
Ara no entraria en comparacions.
És la meva opinió.
Però, de totes maneres,
penso que tots dos compleixen
dins del que seria la...
Bueno, la iniquitat d'un guió impossible
i d'una direcció pitjor.
Arriba una pel·lícula
de gaire completament diferent,
The Fall,
El sueño de Alejandria,
d'aquí Baixa Víctor.
Sí, que estàvem pensant
que no s'havia estrenat,
però és que estàvem buscant part
pel títol original
i és el sueño de Alejandria.
Doncs tenim molta curiositat
per aquesta pel·li,
perquè és del director,
és un paio indi
que es diu Tarsem V,
normalment signa només com Tarsem,
que va fer la pel·lícula aquella
de Cell,
de la tipa aquesta,
la Jennifer López.
Jennifer López.
Sí, la Jennifer López.
El somni, sí.
Que visualment era molt interessant,
era una pel·lícula molt onírica,
passava dins de la ment d'un assassí.
El que passa és que el guió
era directament una còpia cutre
del Silencio de los Corderos,
de tot aquest Psycho Killer,
Psycho Thriller,
molt cutre,
molt manit ja.
Però visualment era una gran promesa
i des de Cell,
que no he vist cap altra cosa
d'aquest director,
estava bastant retirat
i ara he tornat amb una pel·li
que sembla molt més personal,
molt més compacta.
Una pel·li que explica una història,
pel que diuen les crítiques,
bastant interessant
i que tot té a veure
l'estètica
amb la història que expliques.
És la història d'un especialista de cinema
que té un accident,
va a l'hospital
i al llit del costat
té una noia
que li va explicant
la història més gran del món,
li diu.
I és tota aquesta fantasia
que es desenvolupa
entre la noia
i l'especialista
paral·lelament
a la relació real.
O sigui,
aquesta vegada sí que està ben barrejat
el tema de la fantasia,
dels somnis,
de les històries,
de la màgia,
diguem-ne.
Una cosa que saps que em parla moltes vegades
amb Guillermo del Toro,
per exemple.
Jo la vaig veure a Sitges l'any passat,
va guanyar el premi del festival.
Sí,
és curioso perquè s'estrenó en el 2006,
aquesta pel·lícula.
Sí,
per això quan l'ha vist a la cartellera
m'he volgut...
Bueno,
asseguradé
que va amb aquesta pel·lícula
perquè a mi m'ha semblat...
És aquesta,
exacte,
doncs havia perdut la pista.
És una pel·lícula que en el seu moment,
i a mi has vist en pressió original
i en condicions,
d'on resultava un espectacle
fascinant i fascinador
a parts iguals.
Una pel·lícula que va ser molt valorada
tant pel públic
com per la crítica,
sobretot per el que deia el Víctor,
que tu no l'has vist,
em sembla que no l'has arribat a veure.
Potser ho vas dir tu i tot,
com ja fa un any.
Però m'ha agradat
perquè realment,
a banda de la sinopsi,
és el que és,
és una història de fascinacions,
i és una història
que té una sensibilitat
gairebé pictòrica,
doncs una fantasia
no sempre amable,
això també s'ha de dir,
i que The Fallen
és una de les pel·lícules
més estranyes
davant d'una carterera
que és molt plena de tòpics.
A banda d'aquesta Gomorra,
pel·lícula esplèndida,
podríem dir que The Fallen
seria la fugida cap endavant,
cap a universos imaginaris
que ens poden,
en certa manera,
compensar la realitat estricta
d'aquesta Gomorra.
Si parlem de tòpics,
de coses amanides,
arriba no una segona
ni tercera ni quarta,
sinó una cinquena part
d'una pel·lícula de terror
de Sau,
la cinquena part
s'estrena també
aquesta setmana,
què n'hem d'esperar?
Jo em vaig quedar
amb la primera,
que era una pel·li bona,
i ja està,
o sigui,
ja estava prou estirada
la primera,
i havies de suspendre la...
Sí,
de hecho,
la primera
podia durar media hora
i era suficiente.
Podria ser un cort,
perquè además
tenías que quedar-te
per donar massa cosetes
petites
que no acabaven
d'encaixar,
però diies,
mira,
és una pel·lícula
que està ben feta,
està ben explicada,
té gràcia,
la segona directament
es salvava només
per una trama paral·lela
molt petita,
però el cos de la pel·lícula
era dolentíssim,
i a la tercera
vaig aguantar mitja hora,
perquè al cap de mitja hora
no estava explicant res,
era només una trampa
darrere a l'altra.
Recordem que aquestes pel·lis
van de l'assassí aquest,
que fa trampes
per posar la gent a prova
en plan,
si vols sobreviure
has de menjar-te
l'estómac
del teu millor amic,
coses cada vegada
més escabroses,
més bèsties,
i que, bueno,
a mi m'agrada el gore,
m'agrada les pel·lícules
de terror
amb aquest punt
com juganer,
però ja cansa el sou aquest.
Sí, la verdad
es que debieron ver
que en la primera
funcionaba el tema
este de las torturas
y las trampas
que te torturan
y tal,
vieron que tenía éxito
y dijeron, bueno,
pero aquí nos vamos
a complicar la vida,
vamos a hacer,
a partir de ahora,
pel·lícules
en que una sea
una tortura
de estas detrás de otra.
Sí,
però estem parlant
d'una estructura
que segurament
podria funcionar
molt millor
com a sèrie de televisió,
d'acord,
que no pas
com a diferents pel·lícules,
capítols de 40-50 minuts...
Ja la faran,
la sèrie.
A veure,
el que passa
és que en la tele...
No donem idees,
sisplau.
La maledicció de saps...
La tele no creo
que funcionarà
algo así
gore y tal.
Bueno,
en la HBO...
En televisions aquestes
ha de caure
en nord-americanes.
Ara estic veient
la sèrie nova
de l'Alan Bolt,
el creador
de Dos metros
bajo tierra,
de l'American Beauty.
True World, no?
True World.
I és bastant...
O sigui,
a vegades
està a punt
de creuar el límit.
A veure,
CSI la cruza
direcament.
Sí, sí, sí.
CSI és más gore.
I ja t'asseguro jo
que NipTac també.
Una cosa molt curiosa
de Sou
és una iniciativa
de les Gavarres
que ja vam felicitar
la de posar pel·lícules
en versió original.
Vam poder veure,
ara parlarem d'ella,
la de Body of Life,
Red de Mentiras
en versió original.
Gràcies,
senyor Gavarres.
I ara han fet
un marató de Sou.
una rere a l'altra
que, bueno,
és una gran iniciativa.
Malauradament,
les pel·lícules
no estan a l'alçada.
No li veurem el d'entrada.
Molt dura.
No li veurem cap de nosaltres
però, vaja.
I veurem les cinc pel·lis de Sou,
doncs mira,
si a mi se'm va fer llarga
la primera,
les cinc...
Jo no parlo
perquè estic tan d'acord
amb els companys.
De fet,
jo a la quarta
ja n'hi vaig al cine
i és una...
Sí, jo no sabia
que hi havia una quarta.
Era la cinquena
i jo vaig haver
d'investigar a internet
i la quarta on.
Lo que passa és que
jo he vist totes
però no me acuerdo
que salen cada una.
No sé.
És com el Freddy Krueger,
eh?
La indiferença
és el pitjor que has pot passar.
Sí,
la cosa más asquerosa
que he visto,
además,
era un tío
que le empieza...
Semon l'arri protagite,
Juanjo.
Bueno,
sí.
Suaviza, suaviza.
Un tío que le empiezan
a tirar cerdos podridos
encima.
per res,
sí.
Sí,
per res,
no te...
Vaja...
Canvien,
canvien de tema,
però que la gente
vea lo que se puede encontrar.
Ho lleguem perquè toca,
eh?
No perquè vagi...
Kevin Costner,
nova pel·lícula,
es diu
El último voto.
Un Kevin Costner,
un d'aquests actors,
moltes vegades hem parlat
d'aquests actors
de carreres
i de trajectòries irregulars.
Kevin Costner
és el protagonista
d'aquesta mena de comèdia
en què el seu vot,
David,
decideix
qui és el president
dels Estats Units d'Amèrica.
Sí,
una pel·lícula oportuna,
una comèdia
a l'estil del Capra,
però imagino
que molt lluny
dels bons guions
del Frank Capra
i companyia.
O sigui,
a mi el Kevin Costner,
jo he sigut un,
diguem-ne,
un valent defensor
moltes vegades,
no tant de la seva carrera,
de les seves seleccions,
sinó com a actor
que m'ha arribat a suspendre
i inclús a vegades
penso que
és una persona
que ha sigut
denostat
i injustament.
O sigui...
Sí.
No, no,
ho dic directament.
Quan estàs a la primera plana
tot el dia,
al final se't carreguen.
Però aquesta elecció,
en un paper de comèdia,
que jo penso que al Costner
li pot anar molt bé,
com anèia el dit,
però no és un personatge
com el Juan Nadie,
un James Stewart,
per dir-ho d'una manera.
I aquesta pel·lícula,
doncs, bueno,
jo penso que és
una pel·lícula oportunista
que precisament parla
d'una situació
bastant inversemblant,
que és com pot depèn
d'un sol home
l'elecció
del president dels Estats Units.
Un sol vot.
Saps que penso jo
que aquesta pel·li és
el Kevin Costner
ja no té reclam,
la gent no va veure'l,
i ha hagut de tirar
del reclam de les eleccions
que als Estats Units
han estat molt fortes,
ha estat una campanya
llarguíssima,
potser la més llarga
de la dècada
i de les dues passades dècades.
Doncs s'ha dit,
mira,
fem una pel·li sobre les eleccions
molt amable,
que una vegada que hagin passat,
que de fet s'ha estrenat
més o menys a la vegada,
que mira,
en el moment àlgid
de les eleccions,
la gent està amb el tema
parlant tot el dia
i vol veure una pel·lícula
sobre eleccions.
i com que a més des d'ell
encara les eleccions
serien tan renyides,
finalment no han estat,
vaja,
no de pes.
Oportunist,
no de pes d'un bon
i d'algú.
La darrera oportunitat,
realment no és el de rebot,
és la darrera oportunitat
del Kevin Costner
que s'està pensant
de fer el guardaespatges 2.
O sigui,
aquest tio està desesperat.
a Woody Huston també o no?
Però no,
pregunto,
pregunto.
A mí me da mucha rabia
lo que se le ha hecho
a este hombre,
porque ha hecho
grandes películas,
como actor
y como director,
bailando con lobos.
La gente se olvidó
de bailando con lobos
enseguida.
Fracasa en una
y la gente olvida
todo lo bueno que ha hecho.
Que más fracasó
porque quiso hacer películas
que él tenía en el corazón,
porque a ver,
son chorras,
son películas,
son cuentos.
Sí,
y era porque le apetecía
y fracasó.
La primera fracasó,
la de Waterworld,
porque se le destruyó
el escenario,
uno de los escenarios
más caros de la historia,
se le destruyó
tres o cuatro veces
por la tormenta.
Un segon apocalipsis 9.
Claro,
y siempre,
los grandes siempre
tienen gente detrás
que va a esperar
que se tropice
para matxacarlo.
Sí,
después van a ir mensajero
en el futuro
y muchas cosas más.
Per tancar el capítulo
cinematográfico,
ret de mentiras,
¿qué tal funciona
el duel interpretativo
entre Russell Crow
y Leo DiCaprio?
Es un plaer.
A més,
en versión original
que fan l'accent
aquest del sud
dels Estats Units,
molt arrastrant,
arrossegant cada paraula,
és molt xula,
és una pel·li molt compacta,
una història
supercomplexa,
o sigui,
és una pel·li
que en mans
de qualsevol altre
guionista o director
es podia perdre
l'espectador
en qualsevol moment,
perquè recordem,
David,
que té trames obertes,
va canviant gairebé
de gènere
cada cinc minuts
i no obstant,
és bastant fàcil
de seguir
i té un final
molt satisfactori.
Jo aquí
l'aplaudiment
ho faria a Juanjo
quan va descriure
les capacitats
de Ridley Scott
la setmana passada,
em sembla que vam parlar d'ell,
aquí es compleix perfectament,
es demostra
la bona màqueta
d'aquest home
dirigint actors,
maquinàries,
és a dir,
tota la complexitat
que té una pel·lícula
de producció tan elevada
doncs sembla
un joc de nens,
o sigui,
té això
de la màgia
dels prestigitadors,
o sigui,
quan fan...
Això ho fan Spielberg,
Ridley Scott
i quatre més,
i pocs més.
Últimament parece
que a Spielberg
le cuesta más,
sí,
Spielberg està una mica
arrenqueant,
però aquesta pel·lícula
és magnífica,
perquè a més
t'informa
de moltes realitats
fosques
que hi ha
en els serveis
d'intel·ligència
nord-americans
amb una història
superinteressant,
superadient
amb els temps
que ens ha tocat viure
i amb un duel interpretatiu
com bé deia ell
de gran alçada,
una pel·lícula magnífica,
una recomanació
sense cap mena dubta,
tant la versió original
com la versió doblada
per a les persones
que els hi costi,
doncs són...
És una pel·lícula
que s'ha de veure
és molt moderna,
molt actual,
és com el Gomorra,
però parlant de la...
O sigui,
és una pel·lícula
que és necessària,
això que sempre diem
de pel·li necessària,
s'ha de parlar
de tota aquesta guerra
contra el terrorisme
d'una manera més directa
i hòstia,
té collons
que un director
de primera fila,
un director,
o sigui,
una pel·lícula
que és un blockbuster
de gran pressupost,
estigui parlant
com està parlant
del mig d'Orient.
És que és molt directa,
molt certera
i...
Ràpidament,
deixeu-vos convidar
en aquesta festa
Steven Seagal,
per exemple.
Podem convidar
Steven Seagal
en aquesta festa?
Steven Seagal
és la darrera opció.
Ho hem de dir tot.
Entrem ja
en el capítol
dels videojocs,
ja ho teníem pendent
de fa unes quantes setmanes.
Avui volem repassar,
Víctor,
alguns jocs protagonitzats
per famosos
en què apareixien
els famosos
en primera persona
amb resultats
desiguals.
Això és de fons,
sona a un joc
en què tenia
Steven Seagal
de protagonista.
Un Steven Seagal
digitalitzat
a partir de vídeos reals
anava repartint
tonyines super...
És la risa.
Absoluta.
Hi ha que veure-lo,
hi ha que veure-lo.
Sí,
és d'unes patades
i dos puñetazos
que parece que la saga
lo saga con sigilo,
con tanto sigilo
que ni lo noten,
¿no?
Però me has pegado.
Ui!
No,
eren els 90,
era una època
en què els videojocs
gairebé començaven
a ser una gran força
a la indústria
i tothom es volia
pujar al carro,
apuntar a la moda
i mira,
van agafar
i els personatges famosos,
o sigui,
directament no l'actor
fent d'un paper,
com és possible
que es faci ara
en jocs moderns,
sinó que era,
doncs jo soc
el Tim Allen
i vull tenir un joc
que estigui protagonitzat
per Tim Allen
i que sigui la meva cara
i que sigui el meu nom.
Ara arribarà a Tim Allen
però ho deixem,
hem convidat a Steven Seagal.
Aquest joc es va cancel·lar,
era per la Super Nintendo,
es va cancel·lar,
el van intentar tornar a fer
per la Playstation
i es va tornar a cancel·lar,
o sigui,
és un joc,
si us plau,
els soviens que el busquin
al YouTube,
Steven Seagal
is the last option,
la darrera opció,
és supercutre
i no m'estranya
que es cancel·lés aquest joc.
El joc que va tirar endavant
i amb uns resultats nefastos
és el següent,
es diu Shaq Fu
i tenia de protagonista
i no jugant a bàsquet,
Shaquille O'Neill.
David?
Què et sembla,
tu?
Tu te lo compraste o què?
I va ser
el que se va comprar,
va ser.
He de dir
que el va reconèixer
i va vindre,
jo tenia un forat negre
a la meva memòria
i era aquest joc.
Quan ho vaig veure
ho vaig reconèixer.
Era un joc,
això,
que l'estrella de la NBA,
aleshores encara
els Orlando Magic segurament,
Shaquille O'Neill,
doncs va protagonitzar
un joc de lluita
en què ell era el protagonista.
El tema era aquest,
que agafaven el gran nom,
agafen el personatge,
tenien un concepte
segurament ja prou desenvolupat
i mira,
colaven dins el personatge,
si teníem un joc de lluita,
doncs teníem la mòmia,
el lluitador
que era un monstre
de no sé què.
Faltava un.
Cony,
el Shaquille O'Neill,
ja teníem el joc,
teníem el nom,
a més estava com
molt de moda el Kung Fu,
no?
Molt propi.
A més,
en la majoria de casos
era el mateix joc,
entenem-nos,
el mateix joc de nivells
en què t'anaves donant rivals,
els hi havies,
doncs,
de vèncer a la lluita
i l'únic que canviava
era el protagonista.
Sí,
que estava el Shaquille O'Neill.
És que eren jocs
que no tenien,
o sigui,
no justificava
que estigués el Shaquille O'Neill allà.
A més,
la història era molt cutre.
Era Shaquille O'Neill
que entrava a una botiga
d'aquestes dels xinos,
com el xino
que van dir els Gremlins,
igual.
I li deia,
hòstia,
aquesta tarda
tinc un partit benèfic,
sempre eren partits benèfics
en aquestes històries,
però no sé què,
he de comprar no sé qui,
i el xinès aquest li deia,
doncs mira,
tinc aquí un portal dimensional
que han segrestat
a un amic meu
i has d'anar a rescatar-lo.
I mira,
el Shaquille O'Neill,
el Shaquille O'Neill
tot trempat,
deia,
doncs sí,
mira,
vaig a aquesta dimensió desconeguda.
Això és divertit,
però el joc segurament
més divertit
dels que ens proposes avui
és un que es deia
Michael Jackson
Small Walker
i que tenia
de protagonista
el rei del pop.
Deixem que se senti...
Un crit i tot,
un crit de les fans també.
Aquest Michael
no són fans,
són nens petits
que el Michael Jackson
anava a rescatar.
O sigui,
vist des d'avui,
amb la distància,
és bastant mòrbid.
Bastant cruel.
Déu-n'hi-do.
A veure,
el de Shaquille O'Neill
normalment
sempre apareix
a les llistes
dels pitjors jocs
de la història,
però aquest Juanjo
ha tret un éxit.
Sí, la verdad,
este tuvo éxito
i no estaba mal,
almenys la primera pantalla.
Té molt sentit de l'humor.
En aquella época...
No, no, recordem,
Michael Jackson
l'objectiu del joc
era rescatar nens petits.
És que he vist...
Que no és molt bé.
És que he vist
amb els tis d'avui.
En aquella època
hacían la primera pantalla
molt chula.
Sí, sí.
Y luego se olvidaron
un poco del resto del juego.
Sí.
Y yo vi esta...
La primera pantalla
estaba muy bien.
Además aparecía
Michael Jackson
vestido de blanco
con el sombrero y tal
de...
Era el primer clip
de Smooth Criminal.
Sí.
Y lanzaba el sombrero,
¿no?
Me parece.
Y como pegaba.
Haciendo el baile este
de la patada.
Uh, uh.
Es un joke.
Cuando se posan...
Pegaba como Steven Seagal.
Sí, sí.
Realmente no.
Sí, sí, muy parecido.
No hi havia diferencias.
Entre la patada
vayan del Michael Jackson
y la otra que...
i feia el...
Hi ha un moment
que tots es posen
a fer la mateixa coreografia,
els dolents,
els antagonistes.
Sí, sí, sí.
Se'ls carrega ballant
i bueno...
I és fascinant.
És fascinant.
Estan morts
però s'aixequen
i comencen a ballar
tots en grup i...
El qui també havia de donar...
Doncs vaja,
el qui també havia de lluitar
contra els dolents
en una ciutat xicà
o en aquesta ocasió
una mica estranya
era Michael Jordan.
Ell, vaja,
no donava lluita,
tenia un queixer superior
al de Shaquille O'Neill
però també va tenir
el seu videojoc.
Michael Jordan's
Chaos in the Windy City
podríem dir això,
el Michael Jordan
en la ciutat dels vents
en aquesta ocasió
amb un Chicago futurista
una mica estrany també.
Bueno, sí,
futurista
o directament barrejaven
tot el que estava de moda,
els dibuixos animats,
els gángsters,
el futurisme,
el cyberpunk...
Era un Chicago
que tenia tot el que molava
els videojocs,
el Michael Jordan
era com una mena
de Super Mario,
anava saltant
i en lloc de boles de foc
llançava pilotes
de bàsquet.
És impressionant.
I hem de dir
que les músiques
molen moltíssim.
Sí,
estava ben travat.
Ara,
si vols,
David,
després el Lluís
se l'has passat a l'iPod
perquè em puguis dir.
Ràpid.
Doncs Michael Jordan
també va tenir...
Vaja,
Michael Jordan
en va tenir molts de jocs
però aquest fora
de l'àmbit del bàsquet.
No,
este no lo conozco,
no sé si tuvo éxito...
No,
no,
por eso no salen
las listas de peores juegos
porque nadie se ha acordado
de él.
Sí,
pero es que era ridículo.
En aquella época
todo lo que tocaba
Michael Jordan
triomfava.
Seguramente lo taparon
por esto.
Fue un juego
que cayó tan mal
que dijeron
hostia,
vamos a taparlo,
vamos a esconderlo.
I acabem amb un joc
que la veritat
jo no tenia controlat
i que a més a més
sobte des del punt de vista
que aquest personatge,
l'actor Tim Allen
arribés a tenir un videojoc.
Aquesta és la sintonia,
si no recordo malament,
de la sèrie.
Sí,
era de la sèrie
Aquella humanitat
és en casa.
El videojoc
que es deia
Tim Allen's Home Improvement,
la millora...
Sí,
era el nom original
de la sèrie.
La traducció literal
de la sèrie
així com Tim Allen
millora la seva casa
o una cosa d'aquestes
i teníem un joc
en què una adaptació
d'una sèrie de televisió
en què Tim Allen
feia això
de manetes,
de xispes
a casa seva.
A mi m'ha agradat
el tema de l'arapadora
perquè és realment
l'únic que lligaria
el personatge
amb la realitat
de la sèrie.
A mi m'ha gustat
molt la sèrie.
Sí, clar,
la sèrie m'ha agradat.
Me hacía mucha gracia
la cara de este hombre.
¿T'has visto el juego?
No.
És una adaptació
se suposa
que literal
de la sèrie
o sigui del mateix nom
i tot
però passa
en el món
dels dinosaures.
És una cosa absurda.
Un altre cop
la mòmia
als 90
estava super de moda.
Qualsevol joc
que havia tenut
en la mòmia
i abans de la pel·lícula.
Era tot super genèric
i hi havia un paio
que deien
que l'altimalen
però que tu dius
per la grafadora
que està industrial.
Per la grafadora
el que sí trobo
és que són jocs
molt kitsch
i que realment
pels amants
d'aquestes bizarries
perquè són jocs
molt bizarros.
Doncs realment
tenim molta grapa
perquè realment
són jocs impossibles.
O sigui,
quines menys perverses
havien dessinat
aquest univers?
A veure,
la cosa està
en que
esto ha pasado muchas veces
hacen un juego
y
¿cómo lo vendemos?
Pues metemos
a un famoso
que no tiene absolutamente
nada que ver.
Canvian los sprites
que son
6 o 7
igual,
no sé.
I ja està.
I és un juego
que no tiene nada que ver
pero que aparece
el protagonista
este,
el sprite
i
i és així,
se hacen
bodrios auténticos.
El que passa
és que és el que diu el David
que ja no es fa
amb aquest
sentit festiu
de dir
tot vale,
tot val
i el Michael Jordan
llençant pilotes de foc
contra un monstre
fet de residus tòxics
ja no es fa.
Ara sí que tenim
el Michael Jackson
va tornar,
va repetir els videojocs
a la Dreamcast
amb el joc de ball
Space Channel
que ja tenia sentit
era un joc de ball,
era una història
completament aïllada
del Michael Jackson
però era el convidat especial
que una pantalla
el podies rescatar
i anava amb el teu grup
ballant de fons
i era molt simpàtic.
La conclusió és que això
avui en dia
aquest canal
que no es faria.
que s'ha convertit
en aquesta secció
avui ja no es fa.
Exacte.
Jo penso que això
era com les pintures rupestres.
O sigui,
són moments
la història
en què si es feien
unes proves
s'havia arribat
a una tecnologia
que suposo
que després
va donar molt de sí
perquè en grans jocs
i tu les has presentat
però aquí
la gent no s'esforçava gaire.
La veritat
és que era el mínim esforç
i ara
el nivell de laboració
o sigui,
els laboriosos
que són els videojocs
ara
que són fascinants
fins i tot
des del punt de vista
creatiu i narratiu
sorprèn davant
d'aquestes històries.
Donem un toc
de modernitat
per acabar la secció.
Parlem de la que
segurament ha estat
la notícia
en l'àmbit audiovisual
d'aquesta setmana
perquè hi ha hagut
una mena de febre
de cues
aquí a l'estat espanyol
a Barcelona i Madrid
la gent fent cua
d'hores
passant la nit
al ras
davant de l'EFNAC
per poder-se comprar
l'extensió
d'un joc.
De quin joc, Victor?
World of Warcraft.
Aquí no sortiran famosos
directament
però segurament
hi haurà famosos jugant
perquè com tu has dit abans
ha jugat tothom
a aquest joc.
Fem-nos, vaja,
un petit tast
de què és aquesta extensió
del World of Warcraft.
Hijo mío.
El día que naciste
hasta los bosques
del Orderon
susurraron tu nombre.
Arzas.
Hijo,
observé con orgullo
como te convertías
en un arma
de rectitud.
Recuerda,
nuestro linaje
siempre ha gobernado
con sabiduría
y fuerza.
l'extensió
de la ira
del rei Lig
o alguna cosa
d'aquestes
d'un joc
molt addictiu
que té
més de 9 milions
de jugadors
arreu del món
i en què
és un joc
en xarxa
en què
juga
en comunitat
i en què
la gent
s'hi passa
hores.
És un món
virtual
com un senyor
dels anells
virtual.
Tu et fas
un personatge,
un avatar
que pot ser
un ogre,
pot ser
un guerrer,
pot ser el que sigui
i res,
vas fent aventures,
ajuntant-te en grups,
bueno.
Jo que no s'acaba
mai,
no té un final.
Jo crec que aquest
és el principal problema
per la gent.
O la virtut.
Jo lo veo
un inconveniente
no para el juego
sinó para la gente
que lo juega.
Hay casos
de gente
que no tiene
los dos de frente
y como el juego
no acaba
es que no paran
nunca de jugar.
Y además
ganas prestigio
dentro del juego,
eres alguien.
Sí, sí, sí,
hi ha un creixement.
Perquè aquí
hi ha unes
classificacions,
arreu del món
i tu pots ser
el primer
més...
És com una vida paral·lela
i si ets el més fort
doncs no importa
que tu siguis americà
que seràs el més fort
de tot el món.
Com has dit,
se ha parodiado
esto en South Park.
Brillant la paròdia
que no sé si
l'estan fent
per la 4
o la 6a
South Park
qui pugui enganxar
aquest capítol
estarà penjat
a internet segurament.
Es diu
Fes l'amor
no la guerra
Warcraft
make love
not Warcraft
i és boníssim
i explica molt bé
en què consisteix el joc.
O sigui,
qui vulgui saber
qui no hagi jugat a Warcraft
segurament l'entendrà millor
veient South Park
que no...
amb les nostres explicacions.
Tot i això
com que és un fenomen
tan impendent
per fer un especial
amb el nostre tècnic de soc.
Amb el nostre tècnic de soc
entre d'altres
i vaja
crec que tens tu
David antecedents familiars.
El meu germà
és el vincle
en aquesta mena de jocs.
És un gran aficionat.
Evidentment
el meu germà
i aquests problemes
que comentava Juanjo
ell no s'ha tingut
en el sentit
que són molt addictius
i generen
una autèntica
com et diria jo
una addicció
però
sí que t'esforça
estant-hi moltes hores
davant de l'ordinador
intentant mantindre
aquests nivells
i sobretot
perquè el nivell d'exploració
el nivell de participació
col·lectiva
és tan gran.
No té límits.
És tremendo.
Aquest món
està sempre en actiu
sempre hi ha gent connectada
sempre estan passant coses
i el fet de no estar connectat
i pensant
pot ser que et perdis alguna cosa.
què estarà passant ara
o
hòstia
què estaran fent els meus companys
o aquest monstre
que em volia carregar
o sigui
et perdràs coses
i tindràs la necessitat
de buscar-les.
Jo te puc dir
que quan parla
el meu germà
d'algunes de les batalles
que ha tingut
èpiques
t'fascina tant
com si veies
que és una pel·lícula
o sigui
el fet que t'anar rieit
què ha passat
com ha anat
com han caigut
arriba moments
que realment
et creus de veritat
que estàs davant d'un fet
és demasiado bueno
és molt bo
és un juego muy bueno
el convidarem a parlar
i no acaba
tenim pendent
taula rodona
amb el germà
del David Serra
Lluís Comas
que passarà
a l'altra banda del vidre
i tindrem taula rodona
del World of Warcraft
senyors
ho deixem aquí
ens hem passat
ho havíem advertit
i ens hem passat
amb esclareix del temps
la setmana vinent més
perfecte
fins divendres vinent
gràcies
adeu