Cinta Daufí, molt bon dia, benvinguda, anava a dir vens amb energies renovades,
però bé, no cal que renovis energies perquè ja les tens molt integrades tu, les energies, eh?
Bueno, sí, energies renovables.
Diríem que sí. A veure, crisi econòmica tot el dia, ja estan amb la crisi econòmica,
no, nosaltres no tenim ni idea d'economia més enllà de l'economia domèstica,
que com vostès que ara ens escolten hem de batallar diàriament,
però sí que és cert que des del punt de vista sanitari,
a vegades se sobredimensionen determinats aspectes relacionats amb la prevenció de la salut.
I per què ho diem això? Perquè les empreses farmacèutiques, legítimament,
perquè les lleis ho permeten, doncs creen productes, creen necessitats,
i nosaltres comprem productes i també omplim les expectatives d'aquestes empreses.
S'està creant una bombolla farmacèutica, hi ha una sobrecompra i sobreconsum,
probablement de productes que probablement no siguin tan necessaris com ens pensem, no?
No, i una sobreoferta. Jo n'he dit la bombolla de la medicalització absoluta de la vida quotidiana.
És un terme molt particular.
Tens gràcia a posar en títol, Cinta?
Bueno, suposo que tots els oients ja han estat una miqueta fars,
ja tots comencem a estar una mica fars, de sentir parlar de crisi,
de les hipoteques basura, de les regulacions o desregulacions del mercat,
i ara està entrant també tot aquest dilema de si realment un axioma que ara semblava
que no es podia tocar del sistema capitalista, que era que el mercat es regula tot sol
i no cal la intervenció, vull dir això, el que se'n coneix una miqueta com a capitalisme salvatge,
menys això diuen els economistes.
És que, disculpa, diem, és que això és legítim,
com parlàvem ara de la comercialització de determinats productes.
Clar, si el marc legal és tan ampli i tan elàstic, qualsevol cosa pot ser legítima també, no?
Llavors, una miqueta al voltant de tot el que sembla que ha passat
amb tot això de la bombolla immobiliària,
tot el que sembla que va...
aquesta crisi financera, que sembla, pel que diuen els que n'entenen,
i el que podem arribar a entendre els que no n'entenem massa,
que va ser una miqueta per aquesta ambició de les entitats financeres d'ampliar el mercat, no?
De dir, bueno, ja havien col·locat hipoteques a tothom que podien,
i dir, bueno, què podem fer per ampliar el mercat
i col·locar moltes més hipoteques.
I va ser quan van venir les hipoteques basura i tot això, no?
Bé, diríem que amb el mercat de la salut,
perquè no hem de perdre de vista que amb l'actual sistema sanitari
està funcionant molt com un mercat.
Sí, sí, sí.
Sobretot tenim en compte que les empreses farmacèutiques són això,
són empreses, no són ONGs ni organismes estatals,
i que com a tals empreses estan amb el seu legítim dret
de buscar el benefici màxim.
I, per tant, com a empreses, què és el que volen?
Doncs ampliar.
Guanyar diners, clar.
Ampliar cada vegada més el seu mercat, cada vegada vendre més.
I llavors, clar, arriba un moment que han dit, bueno,
ja estem venent tots els fàrmacs per a les malalties que existeixen
que podíem fabricar.
Però, escolta, Cinta, no ens venen coses també per coses que no existeixen?
Sí, clar, llavors, el pas següent ha sigut dir, bueno,
com podem fer per ampliar el mercat, per a vendre més?
Que no perquè hem de vista, ja ho hem dit,
això sense treure que realment algunes aportacions
de l'empresa farmacèutica han sigut molt útils
per a la millora de la salut de la població.
Això, evidentment, no ho posem en entredit.
Però, en què estem entrant actualment?
Bueno, estem entrant en que, si ja estem venent fàrmacs
per a totes les malalties que existeixen,
què podem fer?
Creem malalties noves.
I avui ho explicarem una miqueta...
Malalties i, a vegades, no malalties, sinó necessitats, no?
Sí, sí, ara ho explicarem.
Com se fa això de fabricar, inventar o crear una malaltia?
El que està donant lloc a un fenomen
que, dins la literatura científica, cada vegada preocupa més
i cada vegada es veuen més publicacions i més reflexions
sobre el que en diem la medicalització de la vida quotidiana.
Fem un parèntesi.
Venim de Santa Tecla i de les vacances.
I ja fa uns quants anys que, i amb tots els respectes,
a mi em sembla una cosa bastant ridícula
quan es parla síndrome postvacacional.
Això vol dir que és una malaltia.
des del moment que la qualifiquem com un síndrome,
tu que ets metgessa epidòmióloga,
diuen, no, no, escolti, és que quan torno de vacances
em fa mandra anar a la feina, però he de treballar.
Però és que això és normal.
Que no passa res.
Però és que això és normal.
Per tant, ja estem creant una malaltia que no existeix, no?
Bé, i clar, en primer lloc,
algunes coses que ens hauríem de preguntar.
Qui decideix el que és o no malaltia?
Qui defineix les malalties?
És a dir, qui té el poder de posar etiquetes a determinades coses?
Això jo crec que la gent s'ho hauria de preguntar.
El síndrome postvacacional,
bé, qui ho ha dit això?
En base a què?
A partir de quines dades?
Quins estudis?
En quins criteris?
Perquè ja veurem que no hi ha cosa més fàcil
que inventar-se una malaltia
i que posar etiquetes.
I, clar, en això...
En això, des del moment que...
Bé, hi ha dues maneres,
dues estratègies fonamentals
que fa servir l'endústria farmacèutica
per inventar noves malalties.
La primera és convertir el que són problemes
de la vida quotidiana o de la condició humana.
No dir que és un problema, com això,
a tothom fa mandra tornar a la feina.
No, ara direm que és un síndrome, eh?
Per exemple.
O les dones han de tenir la menopausa
perquè estan en la seva naturalesa,
no és cap malaltia.
No és cap malaltia.
Bé, doncs ja veurem.
I això és, per exemple,
crear o posar etiquetes de malaltia
al dol, a la tristesa,
a la menopausa, al part...
Als moments difícils de la vida
que tots passem i hem de passar, no?
A les etapes de crisi de la vida,
l'adolescència, la tornada a la feina...
I, bé, jo aquí voldria ressaltar...
És a dir, allò que és normal i quotidià,
l'estat de tristesa, d'alegria, d'ansietat,
de no sé què, que és absolutament normal,
i va en la nostra naturalesa,
ho transformem en una malaltia
i, conseqüentment,
hi busquem un tractament terapèutic, no?
Una malaltia que, per supòs,
per supòs, té un tractament
que està fora del...
Clar, és que això,
després ja ho parlarem
dels efectes perversos
de la hipermedicalització.
És a dir, penseu que avui en dia
qualsevol...
La bellesa, per exemple,
anar envellint no és una malaltia.
És un procés.
Ens ho presentem com una malaltia.
És un procés normal.
que un nen o nena
passin de nens,
passin per...
L'adolescència no és una malaltia,
és una fase normal de la vida
on poden haver...
Bueno, passar per diferents etapes,
més o menys turbulentes,
alteracions del caràcter, però...
Oi els grans, que a vegades no estem igual.
Això no és una malaltia.
Que una mare tingui un fill adolescent
no és una malaltia.
És que fins i tot que una dona
es quedi embarassada i pareixi
no és una malaltia.
I això, també jo voldria aquí dir
fins a quin punt s'ha arribat
a hipermedicalitzar i tecnificar
tot el que són els processos
relançats amb l'embaràs i el part.
Sort que ara, amb bastant...
Però a partir d'associacions de dones,
s'està intentant que en alguns hospitals
les dones puguen tenir un part
que se'n diu natural, desmedicalitzat.
Això seria objecte d'una altra idea.
És a dir, aquesta és una de les estratègies
que fan servir.
Clar, això amplia molt el mercat,
perquè aquí no té algun problema vital
alguna vegada.
Sí, vostès que ara ens escolten,
si s'aturen un moment i reflexionen,
segur que si fan una ronda
per les seves 24 hores al dia,
alguna que altra coseta
comprada en la farmàcia...
Parlem de persones sanes,
no parlem de persones
que tinguin una malaltia crònica
i hagin de fer un tractament.
No estem parlant d'això.
Estem parlant d'aquelles no malalties.
Quantes coses prenem al cap del dia
pel restrenyiment, pels nervis,
per dormir, per no sé què?
Diríem que el restrenyiment,
per exemple, és una altra cosa,
és una...
no és una alteració,
però diríem que és una manera
de funcionar de manera fisiològica.
A veure, no tots els cossos
funcionen de la mateixa manera.
Intentem pensar que sí,
que el normal és anar de ventre
cada dia, no sé què, no sé quantos.
Doncs no.
Hi ha gent que el normal és anar cada dia
i hi ha persones que el normal
pel seu organisme serà un cop a la setmana,
però això no és una malaltia.
No, però si vas un cop a la setmana
estàs malalt.
I llavors ja estàs malalt.
És a dir, diríem, això és una estratègia
i l'altra estratègia és
considerar que els factors de risc
ja són malalties.
És a dir...
Expliquem-ho això, Bessita,
que és molt interessant.
Perquè avui en dia hi ha molta confusió
entre el que és un factor de risc
i una malaltia.
Però confonem el factor de risc
amb la prevenció,
que és un tema diferent, no?
A veure,
un infart
és clarament una malaltia.
La hipertensió
és un factor de risc.
És una condició
que ens augmenta la probabilitat
de patir un infart.
És a dir,
els factors de risc
són aquelles condicions,
no necessàriament malalties,
que ens augmenten la probabilitat
de patir
una malaltia,
a vegades,
segons els estudis,
amb els propers
cinc o deu anys.
És a dir,
que quan tractem un factor de risc,
el que estem tractant
és una probabilitat
de patir una malaltia
d'aquí a un determinat temps.
El mateix passa
amb la hipercolesterolemia,
que de per si
la hipercolesterolemia
no és una malaltia,
és un factor de risc.
És un factor de risc
de lo mateix,
de malaltia cardiovascular.
El mateix passa
amb l'osteoporosi.
Potser l'osteoporosi
seria un paradigma
de com s'ha anat creant
primer la tecnologia
per detectar-la.
Jo m'havia centrat molt
en l'exemple
de l'osteoporosi
perquè s'ha creat,
primer,
se va crear
la tecnologia
per detectar-la.
Abans que es poguessin
fer densitometries oseis,
no hi havia
l'osteoporosi.
No existia.
Per què?
Perquè l'osteoporosi
només se podia detectar
quan ja estava
realment molt avançada.
Podíem detectar
la malaltia
que pot provocar,
que són els aixafaments vertebrals
o les fractures.
Però l'osteoporosi
no ha de ser
un factor de risc
de fractura entre altres.
I de fet,
l'osteoporosi,
això és un tema controvertit,
no tots els metges
estan d'acord amb això,
l'osteoporosi
és un efecte normal
de l'envelliment.
Com és normal
que el cabell
se posi blanc,
que la pell
s'arrugui
i tantes altres coses
que són efectes
de l'envelliment.
Doncs bé,
dins del procés normal
de l'envelliment
en algunes persones
es dona
la pèrdua
de massa òsia,
vol dir,
els ossos
són menys densos.
I això
és un factor
de risc
de fractura.
Per què diuen
que s'ha de tractar
l'osteoporosi?
Per disminuir
el risc
de fractura.
Se poden fer altres coses
per disminuir
el risc de fractures?
Sí.
Mantenir
un bon
estat físic,
vol dir,
l'exercici físic
enforteix els ossos,
és a dir,
a la gent gran
se li pot dir
aneu a caminar,
feu aquagim,
evidentment no hem de fer exercicis
que no...
Vigilar
tot el que són
els efectes sensorials,
per exemple,
porteu ulleres
si no us hi viu bé,
tot això.
Per si en principi
a les campanyes
ja ens ho diuen,
una dieta sana,
una mica d'exercici moderat...
Tornar a lo mateix.
Clar,
què és el que
han fet
les companyies
farmacèutiques?
Dir que
van començar
venent
calcitonina
i coses d'aquestes,
que després,
a més,
en el de l'osteoporosi
s'ha sigut molt clar,
perquè els primers fàrmacs
que es feien servir
per a l'osteoporosi
es van fer servir
sense haver demostrat
que disminuïen
la incidència
de fractures.
Senzillament
el que havien demostrat
és que quan se'ls feia
una densitometria
havia augmentat
la massa ósea,
però això...
Però això no prevenia
la fractura posterior.
No prevenia,
que espera
el que pretenem.
I total,
quan un se detén
a mirar els números,
que a vegades
val la pena mirar-se's
en lupa,
dius,
bueno,
a veure,
si tu a una persona
li dius,
mire,
vostè,
si es pren aquest fàrmac,
la seva probabilitat
de patir osteoporosi
disminuirà
de tant.
Si no se'l pren,
la seva probabilitat,
perquè continua
havent una probabilitat,
la probabilitat zero
no existeix.
Això també és una característica
de les societats modernes.
Volem risc zero.
No,
però és impossible.
El risc zero no existeix.
Bé,
a lo que anàvem.
Avui en dia,
les companyies farmacèutiques
estan descobrint
factors de risc
per tot arreu.
Clar,
què passa?
Que,
per exemple,
en el cas de l'osteoporosi,
a partir d'una certa edat,
per exemple,
en les dones
postmenopàusiques,
dones més grans
de 50 anys,
aproximadament
un 28%
pateixen osteoporosi.
Clar,
això és un mercat potencial
impressionant.
En el cas de la menopausa,
en el cas de considerar
que la menopausa
no és un procés normal,
sinó que és un procés
fisiològic,
doncs clar,
imagineu-vos,
a partir d'una determinada edat,
el 100% de les dones
són tributàries
d'un cert tractament.
Tot això
obre per a les empreses
farmacèutiques
un mercat impressionant.
No sé si sabeu
que
dins del que és
la indústria
legal,
és a dir,
els negocis
legals,
dels il·legals
evidentment
el que maneja
més diners
és l'armament
i després
les drogues,
però dins del que són
els negocis
legals,
un dels que maneja
realment
més diners
arreu del món
és
el de la indústria
farmacèutica.
Això,
perquè també
tampoc hem de ser
tan innocents
de pensar que aquesta gent
no tenen un cert poder.
No, no,
que s'agraï moltíssim
que ens fabriquin
els ibuprofenos
i les aspirines,
però hi ha altres coses
que potser
tampoc no cal consumir-les.
Ja tenim
a la indústria farmacèutica,
dient,
per exemple,
aquí tenim la maquineta
que ens diagnostica
l'osteoporosi,
aquí tenim el fàrmac
per a curar
l'osteoporosi,
què ens fa falta?
Ens fa falta
tota una campanya
perquè realment
que la gent identifiqui
aquesta malaltia
en ells mateixos,
no?
Primer,
per a crear la demanda,
és a dir,
que el públic
no sigui conscient
que això és una malaltia
i que me n'he d'anar
a decidir el metge.
Segona,
fer que realment
els professionals,
que al final
són els que agafen
el bolígrafo
i escriuen la recepta,
arriben a integrar
que tot això
és una malaltia
i que han de començar
a tractar
els seus pacients,
evidentment,
per a fer-los un bé.
Bé,
i com se fa tot això?
perquè, clar,
requereix tota una estratègia
on intervenen
diversos actors.
Diríem que els protagonistes
és la indústria farmacèutica,
però necessita
d'altres aliats.
Diríem que aquí,
bàsicament,
el principal actor
és la indústria farmacèutica,
que és el que primer
diu, bueno,
a vegades
la cosa és al revés.
Tenim aquest fàrmac,
anem a trobar-li
una malaltia
perquè el poguéssim vendre.
Això, per exemple,
és el que va passar
amb el cas de la Viagra.
Ah, sí,
que era un tema
per malalties cardiovasculars
i vam descobrir
que servia per una altra cosa.
Era una molècula
que estaven investigant
no sé si com a hipertensiu
o com a antipertensiu
o així
i vam veure,
ostres,
que com a efecte secundari
tenia això.
Com a efecte secundari,
imagina't.
I vam dir,
doncs sabeu què?
Olvidem on de fer servir això
per a la prevenció
com a antipertensiu
i anem a crear
la sensació
i llavors,
no sé si els que
vau estar tot això
ho recordareu,
però
alguna cosa
que era un tema tabú,
és a dir,
la impotència masculina,
que ja no es diu impotència,
se dia,
a més li van inventat
amb un nom,
disfunció erèctil.
Disfunció erèctil, exactament.
Perquè, clar,
el tema d'impotència
ja tenia unes connotacions
que no valia dir
tenim un fàrmac
per tractar la impotència,
perquè a veure qui reconeixia
que era impotent, no?
Llavors, no, ja està,
s'inventa.
Disfunció erèctil.
De sobte,
un tema que era tabú
se'n començava a parlar
per totes les coses.
Sí, es feien sevillanes
i acudits amb la Viagra,
vull dir que
ja ho van fer bé ja.
Llavors, com comencen?
Per exemple,
quan en tenen un fàrmac
per a vendre,
però la malaltia
encara no està assumida
com a malaltia.
Però fixa't, per exemple,
de la Viagra
ja no se'n parla.
Jo no sé si es consumeix o no,
però no se'n parla.
Però es fa servir, eh?
Es fa servir.
I el laboratori que havia de fer
el negoci,
ja et dic jo que el va fer,
i bé, eh?
I bé, perquè a vegades...
Bé, després ja ho explicarem.
A vegades hi ha un boom.
Bé, doncs què fan
els laboratoris?
Doncs fan diverses coses, eh?
Actuen a diversos nivells.
Bé, bé,
què és el primer que hem de fer?
Ja tenim la Viagra
o ja tenim el densitòmetre
i els bifosfonats
o el fàrmac que sigui
per curar l'esteoporosi.
Coses que fan.
Anem a finançar
un grup de recerca
que investigui sobre això.
eh?
Primera cosa,
doncs crearem
un grup de recerca
sobre la disfunció erèctil
o sobre l'esteoporosi.
Clar, i aquesta gent,
amb el finançament,
sempre hi ha investigadors
disposats a investigar
tot l'investigable
i aquí també hem de dir
que, bé,
que la gent que es dedica
a la recerca científica
també no són sants, eh?
Vull dir, són gent
que evidentment
tenen la seva part
de...
bé,
altruista,
i m'he dedicat a això,
però bé,
viuen d'això.
I tal com està
el tema del finançament
dels grups de recerca,
lògicament,
quan ve un capital
i els ofereix
la possibilitat
de treballar
en un determinat camp,
lògicament,
s'hi apunten, no?
Se finança
un grup de recerca
i s'intenten captar
el que són
líders d'opinió
dins
dins de l'àmbit científic,
no?
Perquè penseu
que dins
de l'àmbit científic
encara funciona
molt
l'argument
d'autoritat.
Si això
ho diu
el senyor Fulano,
que és una patú,
allò va a missa.
Ningú ho qüestiona, no?
Ningú ho qüestiona.
Llavors,
se finança
en grups de recerca,
se busquen
líders d'opinió
que escriguen
articles
en revistes
rellevants,
eh?
I, bueno,
i el grup de recerca
ja comença
a donar-se els fruits.
Oh,
resulta
que el 40%
dels homes
de no sé quina edat
admeten tenir
disfunció erèctil.
I llavors,
el pas següent
és passar tot això
als mitjans de comunicació
i començar
a crear
la sensació
que allò realment
és un problema, eh?
Llavors,
durant un temps,
diaris,
mitjans de comunicació,
tot això,
bueno,
n'anàvem plens.
Primer es crea
de, bueno,
això,
què diem
amb la disfunció erèctil
i amb l'osteoporosi.
Els últims estudis
revelen
que al voltant
del 30%
de les dones
podrien tenir
osteoporosi
i a part,
també ho van dient
que podrien patir
un problema
i no ho saben
i no s'estan sent tractats.
És la cursa
del corredor de fons,
poquet a poquet,
constant, eh?
Sí,
perquè a més
hem de dir
que a la Unió Europea
està prohibida
la publicitat
directa
al consumidor.
És a dir,
l'empresa farmacèutica
no pot fer publicitat
de Viagra
a la tele
i als diaris,
només pot fer
publicitat
als diaris mèdics
o als professionals,
però no importa.
No cal,
vull dir,
no sé si ho recordeu...
Hi ha diaris,
revistes científiques,
articles de societat
en els diaris generals
que també...
No sé si recordeu
un anunci molt xulo
que sortia Pelé
al voltant de la Viagra,
sortia Pelé...
Sí, que deia que estava fatal
l'home, no?
Que deia
en cap moment
se nombrava
ni la Viagra,
en cap moment
se nombrava el farmacèutic.
Estava que ja era feliç.
No feia falta,
no feia falta.
És a dir,
ja aquí
un dels altres
que intervenen
són els mitjans
de comunicació,
esbombant
tot això.
Ui, sí, sí,
doncs fixa't,
és que resulta
que el no sé
quants percent
de les dones
poden ser...
poden tenir osteoporosi
i no ho saben.
Oh!
Tal.
I un altre pas
és ja treballar
amb associacions
de pacients,
finançar
associacions
de pacients.
Això també ho fan
molt les indústries
farmacèutiques.
En aquest cas
seria,
per exemple,
anem a fer
una associació
de dones
postmenopàusiques
que reivindiquen
que el tractament
o el finançament
per a la menopausa
sigui...
És a dir,
fàrmacs
en principi
no estava contemplat
que siguessin finançats
per la societat social.
Se creen...
A veure,
evidentment,
tot això
no ho fan
a la descarada.
Poques associacions
de pacients
admetran
o potser
molta de la gent
associada
no ho saben
que al fons
aquella associació
de pacients
està finançada
per un laboratori
i que moltes
d'estes associacions
de vegades
van només encaminades
a demanar
a l'administració
que es finança
tal tractament
per la seva patologia.
Pel que expliques
es juga
una mica
també
amb la innocència
nostra,
no?
Una mica
del tot,
no?
Jo diria que
més que la innocència
se juga
en la falta
de sentit crític.
Suposa que nosaltres
no som metges,
no hi entenem,
per tant,
quan ve signat
per determinats noms
o determinades sigles
ens ho creiem tot.
És això
el que una miqueta
ens hauríem de...
Bueno,
primera premissa.
No creures
mai res de ningú.
Jo això
és una cosa
que quan faig...
Jo una
de la part
de la meva feina
és fer classe
a metges residents
de Medicina Familiar
i comunitària
i normalment
sempre us dic això,
dic,
hauríeu de tenir
com a principal resultat
de la vostra formació
o el que més
us hauria de preocupar
és tenir un sa
sentit crític.
Qüestionar-ho
tot.
No donar res per bo.
Però un cop ens ho hem
qüestionat,
Cinta,
qui et diu
a tu
que no ets metge
en el cas
qui em diria a mi
que hi ha de prendre
o no hi ha de prendre
un determinat tractament
per una determinada
i suposada malaltia?
Qui m'ho ha de dir?
Doncs ho diu el metge.
Aquest és un altre tema
que ara també està a debat.
El meu metge
de capçalera
com es deia abans
el meu metge
de l'assistència primària
és una figura
que en tot cas
tots hem de posar-hi valor
perquè al final
és la persona
que ens ha de guiar
és la que ens coneix.
No?
Bé,
ara hi ha un altre
també arrel de tot això
hi ha una altra qüestió
que també surt a debat
en tot aquest aspecte
d'esta hipermedicalització
i d'aquest tractament
de les probabilitats
és a dir,
no tractar malalties
sinó tractar probabilitats.
Està clar
que quan una persona
té una neumonia
neumocòsica
que li està
el metge
no pot dubtar massa
escolta
s'ha de donar antibiòtics
i s'ha de
i aquí
sí que es pot
copsar l'opinió
del pacient
però diríem
que d'alguna manera
està clar
que aquí la
és el metge
qui ha de decidir.
Però una altra cosa
que ara actualment
se planteja
dius clar
amb aquesta medicació
que estem donant
per factors de risc
realment
avui en dia
el metge
davant d'un factor de risc
fa el seu propi procés
de decisió
perquè també diríem
que avui en dia
se mira molt
quin és el risc global
d'una persona
i que realment
els bons professionals
diuen
mira escolta
jo donant-li aquest fàrmac
realment
el seu risc global
de patir un infart
o qualsevol altra cosa
li disminuiré
molt poc
i en canvi
la sometré a una medicació
que pensem
que els fàrmacs
sempre
sempre
sempre
tenen efectes secundaris
sempre
i més aquest tipus
de fàrmacs
es donen
per a aquestes coses
que normalment
són per a tota la vida
quan un se tracta
la hipertensió
s'ha de prendre
la pastilleta
tota la vida
i si insistís molt
en que en aquestes qüestions
on realment
estem parlant
de disminuir probabilitats
a canvi d'un risc
s'hauria d'implicar
molt més
el pacient
en prendre aquesta decisió
tot i que a vegades
és difícil
explicar això
perquè és manejar
a dir
bueno mire
si vostè
se pren aquest fàrmac
la seva probabilitat
de patir un infart
amb els propers 10 anys
disminuirà de tant
a canvi
vostè correrà
tal i tal
i tal risc
d'efectes secundaris
l'altra alternativa
doncs mira
si vostè
canvia tal i tal
i tal
l'estit de vida
s'hauria de jugar
amb aquest
hauríem de ser capaços
de
com tu deies
tota la construcció
d'aquest món
d'aquesta bombolla
d'hipermedicalització
no la fa
el pacient
no la fa
la fa
la veïna
el pacient
els mitjans de comunicació
l'investigador
la recerca
clar
sintonitzar
que tothom es posés d'acord
Cinta no tenim més temps
com sempre ens hem passat
a mascareix
arribes
i et donem més temps
del que tenim
però és igual
perquè sempre ens agrada
per cert
que tractant-se d'un espai
de salut pública
i comunitari
ens agafa molt lluny
però és curiós
que avui llegíem
als diaris
de base internacional
que després d'aquest
drama
de la contaminació
de la llet
diguem drama
perquè ha afectat
a moltíssims infants
i això realment
és dramàtic
les dones
tornen a lletar
amb el pit
els seus nadons
que trist
que s'hagi d'apicar
haguem de morir
el sistema
més econòmic
més saludable
i més bo de lletament
però és que a més
és que és el més saludable
penseu que normalment
quan parlem de tractaments
el més barat
i el més
com ho diríem
el més sentit comú
sol ser el més bo
per a la salut
sentit comú
és el que posa
ciència i experiència
naturalment
també Cinta
des de la salut
d'enxarxa
t'esperem
d'aquí un mes
mira que se'ns fa llarg
Cinta Daufí
d'aquí un mes
ves a saber
què haurà passat
perquè les coses
passen tan depressió
ja hi haurà tema
segur que estàs
emetent a l'actualitat
i ens ho podràs explicar
Cinta Daufí
matgesa d'epidèmia
l'Uga
gràcies
bon dia
i bon mes
adeu-siau