Fins demà!
Fins demà!
Impressionat és veure centenars de nens, un al costat de l'altre, entrant amb silenci, amb els monitors i els professors allà, cosa que a casa en tens dos o tres i és impossible.
I entraven amb un silenci, amb un respecte allà dins del metropol sentint la música. És espectacular això.
Però jo no sé si vostè ho ha comentat alguna vegada amb algun mestre o mestre dels seus fills, de dir, home, deus tenir ganes de vacances, no? Després de tenir 25 nanos a l'aula, trobar-te amb els dos teus, diu, no, és molt pitjor. I això ho diuen els mestres, no?
Sí, sí, sí.
Dos o tres nens a casa és ben diferent. No, no, va ser impecable el comportament d'aquests nens.
Molt maco, molt maco, molt maco.
En fi, nosaltres també volem saludar el convidat d'avui, és el doctor Vicente Romeu, és cap de Medicina Interna de la xarxa. Doctor Romeu, bon dia.
Bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos. El passat dilluns va ser un dia, declarat el dia de la tuberculosi, és d'aquells dies, m'imagino que és l'OMS qui institueix aquests dies.
Adreçats una mica crea consciència, no només al col·lectiu mèdic sanitari, sinó a la societat en general, de quina manera afecta i prevaleix aquesta malaltia,
que és la que ens ocupa arreu del món i en particular al nostre país. Parlem de la tuberculosi, que sembla que sigui encara,
i jo no sé si sobretot les persones grans potser tenen aquella idea que és una malaltia maleïda, que és una malaltia marginal, que s'ha d'amagar.
Abans hi havia aquesta creença, probablement perquè, diguem-ne, que la curació dels malalts no era tan satisfactòria com és ara, no?
Encara té aquesta cosa...
Sí, no, no, jo no ho sé. El que sí que és cert, venint ara, m'estava recordant d'un pòster que ja sempre està al Servei Català de la Salut,
allà a la Generalitat de Catalunya, que és, que hi ha l'original, que és molt bonic, que és d'una mare i un nen, a l'època de la postguerra immediata,
i encara amb la Generalitat Republicana, on parlava de la tuberculosi, i de la tuberculosi, vigila-la, cal prevenir-la,
fes mesures de prevenció de la tuberculosi, i es veia una persona pobra, de pau parada, trista, plorosa, amb uns ulls plorosos, d'una intensa tristesa.
Jo crec que moltes de les persones que van viure la postguerra d'Espanya recordaran aquest sentiment que hi havia una por tremenda,
té una taca, es deia, la gent deia, té una taca, li han trobat una taca al pomó.
Avui quan parles d'això algú sospita que té un tumor, en aquella època li han trobat una taca, era que tenia tuberculosi.
I una mica el temor era perquè l'única de les opcions que hi havia, com que no hi havia uns tractaments antibiòtics,
era retirar aquestes persones i, a més, donar-los les úniques coses que els hi podies donar, vida sana i menjar.
I és que es van crear els sanatoris antituberculosos, dels quals tenim un exemple fantàstic a Tarragona,
molt ben conservat per les nostres autoritats i que ens dona un gran fluid com és la Sabinosa.
Sí, sí, una utilitat que tenim d'aquest esfai.
Una utilitat fabulosa cara al mar i una cosa meravellosa.
Sí, sí, la de coses que estem fent allà.
Sí, sí, sí. A més que té una gran projecció de nivell social i cultural d'impuls de Tarragona, no?
Doncs allò era el sanatori antituberculos.
Fixis el volum que tenia allò i pensem la quantitat de persones que acabaven tenint aquesta única opció.
I això era a Tarragona i per les rodalies de la ciutat i de la província,
imaginis el que es tractava a la resta de l'estat.
I era l'única manera que hi havia per poder, un, tallar la transmissió,
per tant aquestes persones no passarien la infecció amb una altra,
i després donar-los recursos que només hi havia a l'abast,
que era alguna petita, alguna, alguna, alguna, alguna, alguna química,
més sobretot menjar, sol i una mica d'alimentació.
Per què? Perquè la tuberculosi s'ha associat fins fa molt pocs anys a la misèria.
I la misèria de la postguerra va aportar tot això.
Avui en el món es moren un milió 800.000 persones cada any de tuberculosi.
I en els països més pobres es considera que el 98%,
la causa de mortalitat més alta que arriba al 98% és de malaltia infecciosa,
és per la tuberculosi, directa o indirectament.
Per tant, aquest lligam cultural que vostè comentava és el 100% cert,
no és cap cosa, diguem-ne, malentesa, sinó que s'associava a la progresa,
desgraciadament, i avui s'hi afegeix que en aquesta globalització que estem parlant
arriben molta gent i molta d'aquesta gent que arriben,
en el seu país d'origen, no han pogut tindre accés a les prestacions de sanitat pública.
Clar, els fluxos de població traslladen a tot allò el bo i el dolent
i també determinats virus i malalties.
Però anem en tot cas al més bàsic, perquè probablement ens escolti gent molt jove
que mai ha sentit a parlar de la tuberculosi com a tal,
no tenen aquest referent històric de la postguerra.
Doctor Romeu, què és la tuberculosi exactament?
Estem parlant d'una malaltia infecciosa que afecta els pulmons?
Què és?
Bé, és una malaltia infecciosa produïda pel bacill tuberculós,
Mycobacterium tuberculosis, és el seu nom,
i es transmeteix per via aèria, fonamentalment.
Quan una persona té una malaltia tuberculosa amb la tos,
produeix bactèries tuberculoses i aquestes bactèries es respiren per una altra persona
i llavors és com es contagia la tuberculosi.
És un contagi molt ràpid, molt fàcil.
No, és fàcil contagiar, però desenvolupar la malaltia no és tan fàcil.
Requereix que la persona tingui una debilitat de les seves defenses
per desnutrició, per males condicions de vida, etcètera, etcètera,
i això facilita que la bactèria que tu tens acantonada dintre desenvolupi la malaltia.
Nosaltres distingim el que és infecció i el que és malaltia tuberculosa.
L'infecció és adquirir la bactèria, que si tens bé les defenses pots amb ella,
la deixes aturada, però si tu tens baixes defenses,
la bactèria pot amb la persona i desenvolupa la malaltia.
És una bactèria, però podríem establir una comparació al virus de la sida
que hi ha qui és portador del virus però no desenvolupa la malaltia
i altres persones no?
Home, no...
Són coses diferents, ja ho sé.
És diferent, sí, perquè en el cas del virus de la sida hi ha algunes poblacions
que sembla que no la desenvolupen, però és raro.
El més habitual és que en el pas del temps tothom acaba desenvolupant,
amb el progrés del virus, acaba desenvolupant la deficiència immunològica.
La tuberculosi és més freqüent, potser, aturar-la,
amb bones condicions de vida, amb una bona nutrició,
quan el cos té unes bones defenses, és més fàcil d'aturar que no en cas del virus del sida.
Aturar, però no curar? És crònica?
Bé, pots estar tota la vida amb la bactèria cantonada i acabes morint de vell
i no has desenvolupat la malaltia.
Estàs infectat, però no has estat malalt de tuberculosi.
Hi ha població en una mateixa societat, no parlem comparant territoris andalons,
però hi ha població en la nostra mateixa que sigui més susceptible a adquirir o a desenvolupar la malaltia
que una altra, homes, dones, nens, gent gran...
No, bàsicament hi ha una sèrie de factors de risc,
que és, com ja hem dit, els que tenen immunodeficiència adquirida
o que tenen el virus de la sida, alcoholisme, desnutrició,
les males condicions de vida, amuntegament,
molta gent vivint en un espai petit perquè, clar, això favoreix el contagi.
Com que és via aèria, per via respiratòria, si estem en un espai petit,
moltes persones respirant el mateix aire i un d'ells té la infecció,
la malaltia, perdó, produeix la bactèria amb la tos,
doncs moltes persones es poden contagiar.
L'amuntegament és un altre factor de risc, com he dit, l'alcoolisme...
I l'alcoolisme també, sí, malaltia...
Però per la falta de defenses...
Sí, per la falta de defenses, perquè les condicions de vida que porta un alcohòlic
també favoreixen la transmissió, malalties pulmonars prèvies,
tenir certes malalties pulmonars també disminueix la defensa,
com que l'entrada és via aèria, via pulmonar,
si tu tens el pulmó malalt tampoc és defensa bé, etcètera, no?
Quina és la simptomatologia?
La tos, diguem-ne que és la imatge més evident, no?
Més notable, però hi ha altres símptomes que poden diagnosticar?
Sí, s'ha de sospitar, sobretot, quan una persona porta diverses setmanes
amb símptomes com tos, febreta, unes dècimes de febre, no molt alta,
cansament, pèrdua de pes...
quan tot això s'associa i va durant molt, doncs s'ha de sospitar que pot tenir una malaltia tuberculosa.
I com es fa evident el diagnòstic 100% segur?
100% segur és aquesta bactèria que es produeix, que produeix la tuberculosi,
doncs és aïllar-la amb alguna mostra analítica, no?
Bàsicament l'esput, no?
Sospitem quan hi ha una...
Parlo de malaltia tuberculosa.
No de ser portant de la infecció, sinó desenvolupar la malaltia.
La malaltia amb una radiografia de tòrax, hi ha lesions característiques,
dona unes imatges radiològiques molt...
Allò dels forats, que deia el doctor Azzarà.
Molt típiques, cavernes, sí.
Hi ha una sèrie d'imatges que els metges distingim i detectem
que són molt sospitoses de tuberculosi i amb aquests malalts
se'ls treuen mostres d'esput, no?
Es fa un anàlisi de l'esput, es fa una tensió determinada al laboratori
i aquí es pot veure la bactèria.
De vegades no es veu directament, però cultivant l'esput,
que això es posa en uns mitjans de creixement, de nutrició per la pròpia bactèria,
al cap d'unes setmanes creix i llavors es pot identificar
com un micobacterium tuberculosi i això és el que dona el diagnòstic.
Jo me'n recordo, no sé si segurament tots els, molts dels oients
se'n recordaran, que en aquella època que estem parlant,
però jo no he viscut la postguerra, però recordo que no sé si era per l'Emili
o abans o després també me va tocar fer-ho, cosa que avui és ancestral
i que ja no es fa i està en desús, però la sanitat tenia uns aparells
de radiologia molt primitius on es feien radiografies de tòrax.
Jo recordo uns aparells, quan eren petits, les revisions escolars,
que passaves i era com una televisió que et posaves allà i et sortia l'esquelet,
com si diguéssim, i et feia molta gràcia.
Feien petites radiografies.
Ah, no, no, aquí et passaven per pantalla, ni imprimien radiografies ni res, no?
El correcte es feia, però el correcte es feia, era feien petites radiografies,
es feia com un clitxé de fotografia gros, tamany 12x12, una cosa així, i amb cinta.
Hi havia parells de radiologia amb grans bombos immensos, jo els he vist i els he tingut,
recordo que estava delegat de sanitat, els vam portar magatzems que hi havia,
que l'Arxiu Històric de la Generalitat els custodiés, amb plaques de radiologia,
que era tota la gent que passava a revisió.
I llavors el metge que feia la revisió, doncs tenia un gran bombo immens,
de centenars i milers de radiografies,
on anaven passant una a una com si anessis veient diapositives petites,
que imagina't amb el que estem dient,
home, les coses espectaculars, segur que les enxampaves,
la resta no enxampaves ni una.
Però que era perquè estava, la pandèmia era tan important
que les mesures de detecció que acaba d'explicar el doctor Romeu,
doncs estaven inclús universalitzades, avui tot això evidentment no existeix.
Però a més a mi el que em fa molta ràbia,
amb el que estava ella ara comentant quan comentava els mitjans de cultiu,
és que aquest bacil té un creixement molt lent.
Nosaltres agafem un coca, un streptococ, el que donen les engines, per exemple,
que és una bactèria, l'estreptococ, el posa un mitjà de cultiu,
a les hores, a les 8, 10, 12 hores, allò està,
ha crescut milions de germans i han fet colònies
i com no ho treguis d'allà et surt per les orelles el germe,
perquè tenen una capacitat de creixement tremenda
i d'infestació, aquests altres bacteris
que són els que normalment ens barallem cada dia.
la ràbia del bacil de coc
és que fa una mitosis una per dia.
Per tant, vol dir que el necessari creixement
perquè arribi a provocar una infecció
han de passar anys,
perquè vegis una quantitat allà important
i que arribi a fer aquesta gran lesió.
Per tant, una cosa que és tan feble
des del punt de vista de la seva capacitat de reproducció,
perquè des d'aquest punt de vista,
és un mitjà que és resistent i està fent multiresistències
i té unes altres fortaleses, si no, no faria això.
Però des del punt de vista de la seva capacitat
d'exèrcit que ataca,
és un exèrcit feble que no pot multiplicar-se brutalment.
i clar, aquest exèrcit feble,
fruit de la no prevenció,
fruit de la fam, de l'assinament,
de les males condicions,
té el territori abonat
i que ningú va darrere a mirar-ho.
L'única prevenció que es pot fer
són unes condicions de vida dignes,
d'alimentació, d'higiene, de sanitat.
Aleshores, en determinats països
o en determinats contextos,
aquesta prevenció no es pot fer.
No és allà una pindoleta i ja està, no?
Està molt associat justament a situacions,
a context socioeconòmic.
Sí.
Bé, les eines de prevenció
bàsicament són intentar detectar
el més aviat possible els malalts
i, doncs, començar el tractament, no?
Fer un aïllament i començar el tractament.
Es continua amb l'aïllament, no?
Sí.
Quan nosaltres detectem un malalt
que acudeix a l'hospital i sospitem,
perquè ja hem dit que el diagnòstic es fa
detectant el bacil a l'esput,
però sospitem per la radiografia i la clínica
que pot tenir una malaltia tuberculosa,
el que es fa és aïllament respiratori,
aïllament aèri.
És a dir, s'ha d'aïllar a una habitació individual
i tothom ha d'entrar a dintre
amb mascaretes d'aïllament respiratori,
el personal i els familiars.
No s'ha de fer obligatòriament a l'hospital això.
Si el malalt és un malalt col·laborador
i ho entén,
l'aïllament es pot fer al seu domicili,
però explicant molt bé el que s'ha de fer
i acceptant-ho tant el malalt com la seva família.
Jo tinc entès que pel que fa al tractament farmacològic,
el que és fonamental és que es faci
d'una manera continuada i sistemàtica.
Efectivament.
El tractament és un tractament llarg,
precisament pel lent creixement de la bactèria,
com ha dit el doctor Atzerà,
doncs la seva resposta també és lenta,
no és com una amigdalitis,
unes angines que en un tractament,
en uns dies això es cura,
o sigui, es reprodueix ràpid,
però també millora ràpid.
El bacill tuberculós,
per la seva biologia,
la seva capacitat infecciosa
i com és acantona dintre de l'organisme,
necessita un tractament lent
i el tractament dura,
les pautes habituals són sis mesos de tractament
i s'ha de fer a diari
i no s'ha de deixar mai
perquè pot ni fer intermitentment
perquè precisament això crea resistències
i això contribueix també
a la continuació de la malaltia.
Tenint en compte que alguns d'aquests pacients
són persones que poden tenir uns hàbits de vida,
de moure's molt,
d'un lloc cap a l'altre deu dificultar a vegades
el propi tractament.
Aquí està la història que s'ha d'intentar.
Aquest és el problema.
I una discussió que hi ha en aquest moment al carrer.
Si no, no hi hauria cap problema.
Diagnostiquem, tractem,
i aquesta persona es cura
i ja traiem algú més
perquè contagia els altres.
Però si hi ha aquesta dificultat del tractament...
Hi ha un problema que no és únic d'aquesta malaltia,
sinó que n'hi ha d'altres,
sobretot les malalties
que en diem de declaració obligatòria,
d'infectocontagioses.
El gran grup de malalties infectocontagioses
i que serien de política sanitària pública,
diguem-ne que una persona infectada pot afectar amb un tercer,
on hi ha un gravat ètic,
que és fins i tot la lluita,
la discussió entre la llibertat individual,
si aquesta persona pot anar lliurement perquè li dóna la gana,
o bé l'autoritat sanitària té capacitat de retenir-la
fins que aquesta persona,
i forçar-la a donar-se el tractament,
o estar retinguda,
fins que no pugui fer mal a un altre.
Aquesta és una gran discussió.
Aquesta discussió no està resolta,
però, si per exemple,
jo sé que en aquest moment a Barcelona s'ho estan plantejant,
perquè hi ha dues dades,
la taxa espanyola són 25 casos per 100.000 habitants.
Dins del que és el món de l'epidemiologia, això és molt?
Això estem a la setena, vuitena, per darrere,
clar, no som els vuiters cap avall,
de la comunitat econòmica europea.
I davant nostre van els grans països,
França, Alemanya, Inglaterra,
tots estan al davant, eh?
I nosaltres estem a la cua i ens queden els petitons.
Per tant, no ho estem fent gaire bé.
La segona cosa és que Catalunya és 50.
Més que la resta d'Espanya?
Més que la resta d'Espanya.
I a la ciutat de Barcelona
se'n diagnostiquen 80 casos per 100.000 habitants.
80 per 5.000?
En alguns barris, com és el barri...
I on? Doncs al barri de Raval i al barri del Bassos,
que lògicament coincideixen on hi ha aquesta població assinada,
on hi ha aquestes pisos patera,
on hi ha totes aquestes qüestions que estan al carrer contínuament.
Llavors, aquí és on se planteja aquesta discussió.
D'escolti, aquesta persona,
pensem en el que hem dit de sis mesos de tractament.
Com garanteixo jo la continuïtat del tractament?
Perquè quan ja s'ha vist les orelles
que li ha marxat la febre,
que deia abans el doctor Romeu,
i ja no està feble,
ja es veu sencer per anar i sortir i trobar-se tot bé,
aquesta persona ha de seguir aquest tractament
per dos motius.
Primer, perquè això no es cura.
I segon,
si quan després torna a començar al cap de no sé quant,
tinc que tornar a donar-li antibiòtic,
a aquell antibiòtic que ja li he adonat,
el més probable és que s'hagi fet resistent
i m'ha generat un bitxo
que ara és resistent a el que jo tinc d'eines
i quan passi amb una altra també passa amb aquestes resistències.
Per tant, la dificultat en curar
els que ell traslladarà a aquesta malaltia
és molt més grossa.
I aquí és on jo emullo tremendament,
que dic,
ho he defensat sempre,
que crec que l'autoritat sanitària
haurien de tindre la capacitat suficient,
via judicial,
per retindre aquesta persona,
forçar i garantir el tractament.
Clar, si estàs que d'un tema de salut pública en general,
doncs s'hauria de ser molt més acurat.
No estem parlant de confidencialitat de dades
ni de determinades qüestions mal concretes,
sinó d'un tema epidemiològic, no?
Són malalties de declaració obligatòria,
per tant, evidentment no surt al diari,
però en aquest grup de malalties,
en aquest cas almenys sí,
sí que està ja acceptat
i és llei
que qualsevol metge
que hagi identificat una persona
que tingui aquesta malaltia
l'ha de declarar individualment,
ha de dir,
el Joan Maria Atzarà,
que sóc jo,
doncs se li ha detectat aquesta malaltia.
Per tant,
estan identificats,
si algun sanitari
identifica aquesta persona,
aquesta persona
està registrada i identificada
que la té
i s'hauria de veure
fins al moment
en què estigui resolt.
Aquest procés,
des que la té,
la resolt,
des del meu punt de vista,
l'autoritat sanitària,
hauria de tindre força legal,
coercitiva,
per poder fer aquest seguiment,
vetllar aquest seguiment
i imposar,
si convé,
mesures cautelars
de garantir el tractament.
Per tant,
tenim una doble lluita,
d'una banda de l'assil
i d'una altra amb aquest debat social
que encara resta obert
i que em penso que no es tancarà
amb molta rapidesa.
Doctor Romeu,
des de la seva experiència professional
i sense donar
una validesa estadística,
que no estem parlant
de xifres,
hem comentat
les dades a nivell de l'Estat,
a nivell de Catalunya,
en general,
quan vostès tracten
alguna persona
o diagnostiquen
algun cas de tuberculosi,
poden fer aquesta continuïtat
en el malalt?
I parlo des de l'experiència
estrictament personal,
sense valor estadístic.
Sí, no,
habitualment sí,
però també és cert
que precisament
per el tipus de malalt
del que estem parlant,
malalts amb immigrants
o perquè tenen més prevalença
o malalts amb una vida,
diguem,
una mica inestable,
alcohòlics,
etcètera,
o transeúns,
gent que estan de pas
i detecten la malaltia aquí,
de vegades hi ha
un petit percentatge
que no pot continuar
el tractament,
no acudeixen a les consultes,
canvien de domicili
i això que nosaltres
a la xarxa Santa Tegla
tenim un protocol
amb primària
i amb assistència social,
els centres d'assistència primària
que depenen
de la xarxa
per fer controls
de familiars,
per anar al seu domicili,
o sigui,
intentem perseguir
una mica
aquests malalts,
però clar,
si una persona
és immigrant,
està a Tarragona
provisionalment,
ja ho pensa,
i li surt una feina
a Barcelona
o a Lleida,
o on sigui,
o a Madrid,
vull dir,
aquesta persona
marxa
perquè el més important
per ell
és sobreviure,
segurament,
llavors,
ell va a la seva feina
a guanyar diners
i a intentar
tenir una vida
correcta,
i llavors
alguns s'escapen,
però el més habitual,
aquests pocs
que s'escapen
són els que,
són el reservori
que fa contagiosa
i fa mantenir
la malaltia,
aquest és el problema.
Per vostès
deu ser molt frustrant,
perquè diu,
diagnostico un cas,
el treball,
o puc fer el tractament,
aquesta persona s'ha curat,
té una qualitat
de vida important,
però per X casos
que puc tirar endavant,
se m'escapen alguns
i no puc fer-hi res.
Sí, són pocs,
però realment
és frustrant, sí.
El proper
Consell Interlectual,
o sigui,
amb motiu d'això
del dia de l'OMS,
del dia d'ahir,
que va ser el dia mundial,
hi ha previst
un pla nacional
de tuberculosi
a l'estat espanyol,
s'impulsa,
quan s'impulsa
un pla nacional
vol dir que les coses
no van bé,
o sigui,
hem de dir les coses
claretes,
perquè si no no...
Home,
el que crea
d'alarma social
sota el meu modest
punt de vista
és no dir-les.
No dir-les.
Dir-les clarament
i tenir informació
és el millor.
Evidentment,
no hi ha un rebrot
de la tuberculosi,
sinó, com hem dit,
que s'està continguda
i baixant,
hi ha una maceta
que no baixa
amb la taxa
d'incidència
que hauria de baixar
i justament
crec que s'han de posar
mesures,
com les que estem dient,
per intentar
tornar
en aquesta caiguda
que hi havia
amb la tuberculosi,
d'això
s'ha impulsat un pla nacional
nou,
un nou pla nacional
de la lluita
contra la tuberculosi
que està ja
pràcticament tancat
i que,
si no tinc mal entès,
anirà al proper
Consell Interterritorial
del nou govern,
en quan hi hagi
nou govern a Madrid,
que són
el Consell Interterritorial
és el Ministeri de Salut
amb les conselleries
de totes les comunitats autònomes,
hi ha una comissió
que és aquesta,
amb les quals
s'aproven els plans nacionals
que estan
d'alguna manera
consensuats
entre tots
les conselleries
de salut
de totes les comunitats autònomes
i el Ministeri de Salut.
Dins d'aquest document,
una de les mesures
fins on jo tinc coneixement,
però que em sembla
que hi es proposa
i si pot avançar
seria molt bona,
és que
per aquest tipus de pacients
aquest tractament
fos gratuït.
Perquè un altre element,
fixem-se,
anem sumant coses,
estem sumant
un col·lectiu
deprimit,
que lògicament
no estan
amontegats
en una casa
per capritxos,
estan perquè no tenen diners
i al damunt
a la millor
tenen feina,
a la millor no,
però no estan
a l'atur
i a la millor
són immigrants
il·legals
i el que no els sobra
són els diners.
I aquesta medicació,
que són sis mesos
i a vegades
fins a 12,
24,
en alguns casos
molt especials,
es pot arribar
en aquesta xifra
de temps,
valen diners
i com que valen diners
se'ls han de pagar
doble conscienciació
necessària
i a vegades
fins i tot
impossible.
Anar a buscar
resoldre coses
impossibles
és la millor
manera de no
resoldre-les.
Llavors jo crec
que aquesta també
seria una mesura
molt important
si s'aprovés
aquest pla nacional
de contingència
que facilitaria
els moviments
migratoris
de gent
entre comunitats
autònomes
i d'identificació
i dos,
el que
aquestes persones
tinguessin accés
gratuït a la medicació
perquè com a mínim
aquesta justificació
no hi sigui.
Doncs això és com
quan es fa una llei
d'educació
o qualsevol altra
iniciativa legal
que parlin
amb la gent
que està
diguem-ne
sobre el terreny
treballant
i que són els professionals
de la sanitat
els metges
que dia rere dia
veuen aquests casos
i segur que fan
un perfil exacte
de les necessitats
d'aquests pacients.
Res a veure
amb la dama
de les camèlies
perquè els romàntics
també déu-n'hi-do
si utilitzaven
la malaltia
de la tuberculosi
en el cos
de les heroïnes
i tot això
és terrible
aquesta malaltia
si comparem
amb aquella visió romàntica
que ens volien donar
al segle XIX
no?
No, no,
aquesta malaltia mata
mata
per tant
l'hem de curar
mata
i no ho hem comentat
perquè hem comentat
la fórmula respiratòria
però és una malaltia
més estem ja fora de temps
sempre es passa igual
vull dir que ja estan
acostumats
els ullets
però una de les
o sigui
aquesta fórmula respiratòria
que d'alguna manera
és la més benigna
la més identificable
la porta d'entrada
en el sistema
com ha dit
molt bé
el doctor Romeu
pot progressar
en altres fórmules
d'infecciositat
com pot ser
la meningitis tuberculosa
que era
probablement
la fórmula
de meningitis
si no és una vírica
que fa sensibilitat
probablement
la que
deix més lesions
perquè
l'estructura
d'aquesta meningia
amb la fibrosi
que fa la infecciositat
tuberculosa
és molt complicat
que no deixi
secures
a posteriorment
pot anar fent
fórmules
de tot el cos
en altres llocs
de l'economia humana
per tant
no és
sent un virus
sent un bacil
respiratori
d'entrada
respiratori
pot
no acabar-se
aquí el problema
sinó que anar
en altres territoris
i fer malalties
més greus
caldrà vigilar-lo
a prop
doctor Romeu
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
ha estat un plaer
doctor Atzerà
si no hi ha novetat
ens trobem la propera setmana
si me volen
si encara m'aguanten
dimecres que ve
a veure si surt
algun bol o més
i el portem
gràcies
bon dia
molt bé
gràcies