Fins demà!
Fins demà!
Al costat, a la vora del llac de Ticaca.
I què feies allà?
Pujava amb una barqueta per anar a veure els Uros, que són uns indis que viuen en unes illes que es fan ells mateixos de tot hora,
i que sembla que estiguis, jo què sé, igual que pensis fa mil anys com fa 500 anys estaven exactament igual.
Quina jornada era del teu viatge al Perú?
Bastant avançat, eh?
Ja t'havies aclimatat, eh?
Sí, ja estava aclimatada, a 3.800 metres d'alçada, amb un cel blau fantàstic, i estaves tocant el cel.
Fa dos anys estava tocant el cel.
Allò del viatge iniciàtic sembla un tòpic, sembla que s'ha de fer a una determinada edat relacionada amb la joventut,
però jo pel que t'he sentit parlar de vegades, hi ha un abans i un després de quan vas anar al Perú.
D'entrada era un somni, jo diria, gairebé infantil, no?, de quan eres petita.
De gran vull anar al Perú.
Vull anar al Machu Picchu.
Al Machu Picchu.
El meu somni era anar al Machu Picchu.
Per què?
Doncs mira, no ho sé, m'agradava l'arqueologia, m'agradaven els maies i llegir llibres d'aquestos d'aventures tipus Indiana Jones.
I al Machu Picchu m'agradava, vull dir, trobava que era com a màgic, com un lloc, com un castell, no?
I volia anar-hi, vull dir, tenia molt clar que volia anar-hi.
I la veritat és que he trigat bastant, mig segle, a anar-hi.
I m'ha encantat, però si només hagués anat al Machu Picchu m'hagués decebut, saps?
Vaig anar dos dies, el primer dia em va semblar una mica, perquè ens entenguem les rebajes del cortinglès,
autobusos, bajen, suben, paguen, entren, miren, hagan fotos i vayan-se.
I em va deixar una mica així, però és que vaig descobrir el Perú, vaig descobrir la selva de l'Amazones,
que he sentit que després ve una persona experta amb indígenes,
i jo crec que allò sí que és el paraíso terrenal, l'edent, la meravella de les meravelles.
Per tant, l'entusiasme.
Si deixem Machu Picchu i ampliem cap a tot el Perú,
a vegades diuen que els somnis d'infantesa, quan s'acompleixen, doncs deceben una miqueta.
En el teu cas tot el contrari, no?
Sí, no, a veure, el Machu Picchu en si és allò de dir,
vale, ja ho he vist, ja ho he tocat, ja he fet la foto i ja està.
Però penso que els somnis s'han de complir per tenir-ne en més.
Simplement per això, encara que només sigui per això.
Per dir, aquest ja he arribat, ara m'haig de plantejar un altre,
perquè t'ajuden molt a viure.
I després també no vull que es prenguin una mala impressió,
em va encantar el Machu Picchu, però em va encantar l'endemà,
que vaig anar a les 6 del dematí i vaig veure sortir el sol allà,
quan no hi havia les rebajes del cort inglès,
vull dir, quan no hi havia massificació.
quan van pujar el Guaina Picchu,
que si recordes la foto típica del Machu Picchu,
està a les ruïnes i darrere hi ha un pic molt altet.
I la gent ens deia, oh, és molt duro.
I veies que la gent anava pujant
i t'has d'apuntar en una llista
perquè després te controlin quan marxes,
que no et quedis per ahí tirat.
I has d'apuntar l'edat.
I quan nosaltres anàvem apuntant l'edat,
els 4 que hi anàvem pensaves, mare de Déu,
que si bé som la cua de la llista, no?
Hi havia quantitat, entre 20 i 30, la immensa majoria.
I pensàvem, no sé si pujarem, no sé si podrem pujar.
I vam pujar, vam pujar.
Vam pujar i va ser allò que jo m'esperava del Machu Picchu.
A veure, el Nàstic no ha pujat de categoria,
però el Nàstic va pujar al Machu Picchu.
Al Machu Picchu i al Guaina Picchu.
I al Guaina Picchu perquè tenim aquí algunes fotografies
que ens ha portat Nani
i ella i altres companys de viatge
llueixen no en una foto i un únic model,
sinó amb moltes fotos i amb molts models
la samarreta del Nàstic de Tarragona.
A més, és molt bo perquè ens van reconèixer.
No ens van pagar res al club ni res per fer propaganda així.
No, no, que ho fèiem perquè ens ha sortit de l'ànima.
I a més, ens van reconèixer.
Vull dir, gent que ens deia,
a l'altre sou de Tarragona, no?
I es nota molt que posa Nàstic,
però avui has de ser una mica futbolero, no?
I gent d'Espanya, evidentment, ens deien,
enhorabuena, que vaig subit.
A més, clar, era l'any de la pujada.
És veritat que parlem del 2006, eh?
És a dir, van pujar a primera i van pujar al Guaina.
Va ser l'any de les pujades.
Ara, en aquests moments,
quin gran invent internet.
A Lima hi ha 18 graus de temperatura.
Tu recordes la teva arribada a l'aeroport de Lima
quan vas a aterrar el vol?
Tu estaves ja disposada a complir
tots aquests somnis magnífics que tenies.
recordes quan vas a aterrar
a l'aeroport internacional Jorge Chávez?
Com va anar la cosa?
Sí, perquè vam veure tot com a nubós, com a gris,
i, evidentment, vas documentant-te,
i abans d'anar-hi,
i jo, sobretot, m'ho vaig empassar tot
per saber exactament on anava,
i li diuen a l'autor de Moby Dick,
a l'Hermann Neville,
deia Lima la triste,
i és una mica trista,
perquè venen els vents del Pacífic,
la cordillera fa de muralla,
i és que tota la zona costera del Perú
és una zona molt boirosa,
molt amb cels grisos,
amb temperatura...
És la tristesa carregada de bellesa, també,
la melangia...
Exacte, molt melancòlic.
M'imagino que hi ha de haver grans poetes
perquè t'inspira allò de dir
doncs me pongo a meditar sobre el bien i el mal,
molt així.
I el fet d'entrada,
a Lima vam estar només dos dies,
i després vam marxar a Cusco,
que era el que nosaltres volíem fer
als voltants de Cusco.
Cusco, que diuen ells,
que ells ho diuen amb S i ho escriuen amb S.
I després vam tornar a Lima.
I després, quan vam tornar,
ja vam veure el centre,
vam veure més la vida de Lima,
i em va agradar més per la primera vegada,
també vaig pensar a Lima la triste.
Però una cosa molt divertida,
el primer que vaig fer quan vaig arribar al lavabo,
que a més ho portava com a molt preparat,
era obrir l'aixeta,
a veure si és veritat que l'aigua gira
en sentit contrari.
Ah, clar, és veritat, sí, sí, sí.
I que realment va girar en sentit contrari.
Gira en sentit contrari.
Gira, gira.
Vam omplir una mica el lavabo,
i vam treure el tap,
i vam dir, és veritat,
estem sota l'Equador, no?
La gent?
Jo diria que com a tot arreu,
el millor, el millor la gent.
I a més la gent humil.
Vull dir, quan vas,
quan pujàvem per caminals,
i per, bueno, uns viatges,
unes excursions d'aquestes,
que dius, estic a, no sé,
si em perdo aquí,
no em troben,
ni que em busquin,
ni amb algú,
ni amb el Google aquell,
el mapa aquell,
amb el satèl·lit,
no em trobarien.
I veus la gent que viuen allà
i són feliços.
Vull dir, somriuen,
no tenen absolutament res.
Tallen el cereal, el blat,
o el moresc a mà,
a mà com tu,
et descriuen a l'edat mitjana,
però passes i el nena et somriu,
i la senyora aixeca el cap i somriu,
i deu estar destrossada,
perquè allò és...
Aparenta una mica...
La vida físicament.
Molt dura, molt dura.
Però veus una mica el campesí,
aquell romàntic que viu feliç,
i no és així, realment no és així.
Hi ha molts problemes de salut,
molts problemes de desnutrició,
però aquell somriure,
que veus una nena
que passa amb sus chanchitos,
tothom té su chanchito,
que es su cerdito,
i van passejant,
bé, van passejant,
els porten amunt i avall,
i veus aquella nena que para,
que es gira,
i que et mira amb un somriure preciós,
preciós,
amb una dentadura meravellosa,
allò que dius,
és el somriure més sincer,
que he vist amb molt de temps.
Quan es parla de viatge,
sempre s'utilitzen els tòpics,
és inevitable,
però ja saps,
la gent més feliç
diuen que són aquells
que no tenen por a perdre el que tenen,
perquè tenen ben poc, no?
Sí, realment és així,
a tots ens va semblar encantadora,
i quan vam anar a la zona de la selva,
a la zona del Parc Nacional del Manu,
que és selva maçònica,
la gent que vivia allí igual.
Jo recordo una nena,
vam arribar a l'últim poble,
que ja abans d'entrar a la selva
ja no hi ha cap altre poble,
ni assistència mèdica,
ni res,
que es diu Atalaia,
i hi havia una nena petita
amb l'orella de l'arracada,
tenia un...
Com una infracció?
Però horrorós, eh?
Vull dir,
amb un apús,
que deies aquella nena pobreta,
i vam veure allò,
li vam posar una miqueta de pomada,
i el somriure d'aquella nena
valia tots els...
Deies,
però si aquí a Tarragona
una nena amb la dècima part
estaria plorant,
cridant,
i la mama corrents a urgències
i tots revolucionats,
i ella,
aquella nena,
descalça,
corrent per la vora del riu,
amb un...
I era feliç,
aquella nena era feliç.
A veure,
és una felicitat falsa,
perquè no coneix res més,
perquè és el que té,
però és aquella felicitat sincera,
que la veus,
que aquella gent t'agraeixen veure't,
t'agraeixen que els miris,
que els somriguis.
Tu creus que encara hi ha
aquesta actitud una miqueta,
diguem-ne,
de...
Com ho diria jo,
de...
de...
de rebre el conqueridor,
no?
Encara era de...
No, no, no,
en els dintre d'aquesta falsa humilitat,
no?
Aquest servilisme,
que a vegades doncs sembla que...
No, jo crec que no.
No, i a més,
no, no...
A veure,
no puc dir que...
A les zones més allunyades de les ciutats,
et parlo, eh?
A les zones més rurals...
I ens deien,
ah,
vostès són espanyoles.
I nosaltres,
no,
catalanes,
també estem oprimides per Castilla,
per compensar,
perquè no,
no tenim massa bona premsa.
No, no,
clar,
és lògic, eh?
Sí.
i no només d'aleshores,
sinó que en els últims anys també,
bé o n'hi do,
hi ha hagut un altre tipus de colonització.
Sí,
tenim una fama allò de la metròpoli
que vine aquí a quedar-se con nosotros,
que no,
però bueno...
Vau aconseguir trobar camins
que no fossin plens de turistes,
com aquelles hores puntes del Machu Picchu?
Sí,
evidentment que sí.
Quins van ser aquests camins,
més o menys,
n'hi ha alguns d'ells?
Jo diria els camins de la selva,
els camins de la selva,
perquè vam anar a Talaia
i després amb un loig,
que és allò que t'imagines,
una cabanyeta aguantada
sobre pals de fusta,
és que es diu un palafit,
però un palafit és damunt de l'aigua
i allò estava damunt de la selva.
Clar,
per evitar,
m'imagino,
la humitat,
els insectes.
No, no,
els bitxos.
Els insectes i els bitxos,
clar.
I allà sí que estaves absolutament allà.
Bitxos molts, no?
Molts, molts.
I grossos,
macos.
A veure,
massa grossos.
A veure,
jo et vull dir
que el que vam veure en altres
va ser una huella de pecari,
que ja és.
Home,
si vas veure allò,
l'empenta,
ja dius,
el pecari no l'he vist.
No,
però ha passat.
Aquí hi havia un.
Sí, senyor.
Les proves són les proves,
querido Watson.
Un mono.
Un mono.
Un,
un.
De color groc amb una cua espectacular.
El devien deixar anar
perquè sabien que hi havia algun turista.
Quantitat de formigues,
aranyes.
Això ja no fa tanta gràcia.
De tot tipus.
Sí,
perquè saps aquelles formiguetes
que porten un retalló de fulla a sobre?
Van carregadetes pel tronc.
Com de compte.
Sí,
i anaven per allà
i les veies passar.
Hosti,
eren matineres,
eh?
Un pic es feia de dia
i ja estaven elles amb les fulles
amunt i avall
i et feien gràcia
perquè és que semblen,
doncs això,
treballadores,
no?
Allò de dir,
mineros,
que van a buscar
i passen tots en fila
i veies les fulletes
que anaven caminant.
Aranyes,
van menjar termites
que tenen gust de menta.
Ah,
sí?
Sí.
Jo em vaig atrevir.
El meu home va dir que no,
però com es mengen les termites?
Tal qual?
Surten del formiguet?
Els termites estan penjats als arbres,
són com una espècie de bola de fang
i poses un pal,
clar,
els hi fas un forat.
Però els va menjar perquè volia
o ja els vas explicar?
Escolta,
com que hi va,
jo què sé,
pel camp i es menja una poma
que ha agafat una pomera?
No,
perquè la guia ens va dir
proveu-les.
Ah, clar.
I tal qual,
en cru.
La guia és molt divertit
perquè la guia es deia Maria
i era una noia rosa,
espectacular
i nascuda a Sòria.
Ja veus.
I estava fent la guia
a la selva de l'Amazones
que sobtava,
i a més, clar,
ens explicava tot
i ho teníem com a molt familiar
perquè era una noia com nosaltres
i ens explicava,
li cridava l'atenció
o ens explicava les coses
que a nosaltres ens cridava l'atenció.
I explica el moment termita.
Termita.
Va ficar el palet
i llavors surten...
Realment no són ben bé formigues,
és un altre insecte
però semblen formigues blanques,
dos colorides,
allò que no hem pres el sol.
I llavors te les donava amb el palet
i te les menjaves
i cric, cric, cric.
Estàs molt més gent,
tant qual,
com si et menges pipes.
Sí.
I tenien una mica
de regust de menta.
Es veu que és molt important
pels indis d'allà
perquè és una font de proteïnes.
Deu tenir molt d'aliment
això de la termita,
perquè es menja força.
Sí,
el meu home em va mirar
com si mai més
em tornés a dirigir la paraula.
Tens una cuchina
menjant aquí termites
com si no tinguessis
altra cosa a menjar.
Però em van semblar fantàstiques.
Espera,
guins bitxos més,
veig a una formiga grossa,
grossa,
que li diuen...
A veure,
però quan dius grossa...
Grossa vull dir
com un escarabat d'aquí.
Però, clar,
li veus tot,
li veus el cap,
els ulls,
les potetes.
És enorme,
aquella bitxarracu.
Que li deien
la de les 24 hores.
Aquesta no era combustible.
No.
I ens van dir,
ojo,
quan s'hi apuyeu una malabra,
perquè aquesta li diuen
la de les 24 hores
i si et piques
el que passes 24 hores
rebien com un gos.
No et mors,
però pateixen.
Les passes canutes.
Déu-n'hi-do, no?
Si li deien Ísola,
no ho sé.
I, escolta,
en els desplaçaments
per la selva,
vull dir,
era desplaçament d'un dia,
us quedàveu a dormir
en algun lloc?
Ens vam quedar a dormir
al loig aquest d'Erica,
que era una agrupació
de cabanyetes
al mig de la selva,
allunyada de tot arreu,
i per moure't
hi havia algun sender
per la selva
i després hi havia el cayuco,
que anava el riu
amunt i avall.
Estava a la vora del riu
Alto Madre de Dios,
que després va parar
el Madre de Dios
i després va parar
l'Amazones.
I era un riu
prou caudalós
i anàvem amb cayuco
amunt i avall.
I vam anar
a un lloc
que també em va semblar,
perquè et facis una idea,
jo a l'ordinador de casa
tinc la foto
del catxo aquest,
que era
un meandre de riu
que es tanca
i queda allà
com una espècie de llac
i allà és on viuen
els caimanes.
I jo vaig veure
els ulls grocs
d'un de petitó a petitó.
No puc dir
que vaig veure caimanes grossos,
però vaig estar...
És una viatgera sincera,
una petjada de pecari,
no el pecari.
Exacte.
Un mico,
només un,
i els ulls
d'un caimà petitet.
Sí, petitet.
Però se suposa
que n'hi havia més.
Se suposa
que n'hi havia més,
però nosaltres
només vam veure aquell.
Termites,
jo m'imagino
que cebitxet
estaries un dia
o un altre,
i el menjar,
a veure,
tema gastronòmic
que també és interessant.
Doncs això penso
que és una filosofia de vida.
Tu pots anar fora
i demanar un bistec
amb patates.
Sí,
però no val la pena
que això ja ho menges aquí,
no?
Jo no,
jo soc de les que menges
tot el que m'ho ofereixen.
I què et va agradar més?
Què és el que vas tastar?
Què vas dir?
Que bo que és això.
La lluca de gallina,
ho sento,
però era un caldito
com el de la mama.
Saps?
La sopa,
molt contundent,
amb patatetes,
una mica de mores
que per tonar
la nota exòtica,
però estava bonic,
estava, bueno, genial.
Vaig provar el cui,
que és allò,
el conejo d'Índies,
que totes les famílies
tenen la seva gavieta
amb els seus conejos d'Índies.
Aquí també,
però per una altra...
Sí,
no,
doncs allà,
pobrets,
els veus després al platet.
Saps com aquí posen les porcelles,
els lechones,
a l'altre,
així obertets,
així te'ls posen al plat
i cap justet al plat.
Això és una rata,
nani,
no ens enganyem.
Doncs mira,
té gust de conill
i si t'agrada anar
refilant els ossets
és molt entretingudet.
I està,
fan així a la brasa?
A la braseta,
sí.
No et posen la patata escalivada,
però poc li falta.
Tema dolç,
perquè, escolta,
allà la cosa dolça
són molt llaminer,
no?
Tema dolç,
doncs no recordo res
massa dolç.
I el piscó,
on el vas tastar?
Piscosaurer.
i és cert que el fan
mastegant les dones,
allò,
les herbes.
Jo no l'hi he vist fer,
jo l'he demanat a mon bar
i me l'han posat allà al demà.
De l'ampolla directament,
no?
Sí.
Encara sort.
Sí,
el piscó.
Ah,
una cosa curiosa
és que a tot arreu,
això m'agrada al Perú,
és l'únic país,
em sembla que n'hi ha
Austràlia
o dos més al món,
que la beguda més popular
no és la Coca-Cola,
la més venuda.
Allà és la Inca-Cola,
que el nom ja té...
Inca-Cola.
Inca-Cola.
La Inca-Cola,
que a més és
de color groc,
anava a dir
sembla pipí,
però realment
el color ho sembla.
Però té el seu punt de gas.
Sí,
però molt poquet,
i és infusió de Maria Lluïsa,
i la veuen a tot arreu.
I li diuen Inca-Cola.
Inca-Cola.
I tothom demana Inca-Cola
i és infusió de Maria Lluïsa.
És molt medicinal,
és estupendo.
Fas el rotet,
després de vinga.
Tema souvenirs,
jo com que fa calor
dic que nani,
avui no es posarà el ponxo,
però en jugo el que vulgui
és que un ponxo,
com a mínim,
et vas comprar.
Sí,
jerseis i jerseis d'alpaca,
que a més me'n van donar
un consell,
me'l van donar allà
amb un mercadet,
i és genial.
Rentar els jerseis
de llana,
delicat,
d'alpaca,
no cal dir-ho,
però de barreja,
o aquí,
els jerseis que et compris bons,
amb xampú de cabell
amb suavitzant.
Va fantàstic.
Amb aquell xampú
que ja porta el suavitzant
incorporant
i queda fantàstic.
Evidentment,
si vas al Perú
has de comprar llana,
perquè a més trobes
a tot arreu,
precioses,
guants,
bufandes,
gorros,
els jerseis són magnífics,
preciosos.
Veus gent
que teixeix llana
per tot arreu,
veus les àvies
assentades a la porta de casa
anant-li fent,
gorritos
els fan per tot arreu,
del banc,
i estan de l'ETP
com el gorrito,
vull dir,
i veus que ho fan realment elles
i t'ho venen elles,
si vols,
evidentment.
Has de comprar plata.
És el que t'anava a dir,
que la plata,
els setmanaris,
els braçalets,
tot aquest tipus de coses,
polseres,
sobretot,
hi ha molta...
Tot això molt, molt, molt.
Ve de preu.
Ve de preu.
En comparació, esclar.
Tot està ve de preu.
Tot està ve de preu.
Sí, a veure,
jo recordo un dinar
que vam fer a Pilcó
pagat en un poble,
no,
Pau Cartambo era.
un postre
en un lloc d'aquestos
de taula gran
i vans a costat i costat
75 cèntims d'euro.
Saps?
A veure,
si tu vas a un hotel occidental,
pagues preu occidental.
Els hotels estan igual que aquí.
Però si tu et barreges amb ells
i vas a dinar on ells dinen,
on la gent d'allà dinen,
el preu és...
És la manera realment
de conèixer el país
i conèixer la gent.
Aquest matí miràvem
una miqueta
la premsa,
els diaris
del Perú,
dels més antics
i Pobles del Comercio.
I en un altre dels diaris,
ara no recordo exactament
quin era,
era curiós
que en la seva versió digital
sortia un anunci d'aquests
constant de
si ets conscient
d'algun acte de violència,
denúncia-ho,
si te delinquecen,
si te delinquecen,
protesta,
dir-lo...
Aquesta sensació
que anys enrere
es tenia del Perú
i no parlo només
del tema
Sant de Lluminós,
que és un altre tema,
sinó de la inseguretat.
jo recordo que fa un perill
de dècades,
tu també,
no, no,
el Perú,
dels països més perillosos
del món
per anar com a turista.
Tu aquesta sensació
de perill
la vas tenir en algun moment?
No, no,
en absolut.
A més,
ens ho van dir,
no aneu al centre de Lima
sols,
sobretot no aneu al centre de Lima
sols.
la primera vegada
estàvem a Miraflores,
que és un barri
que toca el mar,
que no és el centre de Lima
i cap problema.
Però la segona vegada
que hi vam anar,
que vam visitar el centre,
vam anar sols
i jo no vaig tenir
cap sensació especial
que no puguis tenir
aquí a la Rambla
un dia que hi hagi gent
o que a Barcelona
o a Madrid.
La mateixa sensació.
A veure,
també ells ha de dir
que ens van robar
una càmera de fotos
amb un poblet
un dia de professor,
era la mare d'Edo
al Carme
i vam treure la professora.
Com aquí fa 50 anys,
vull dir exactament igual,
jo diria que les mateixes músiques
i la mateixa devoció,
bueno,
i li van robar
la càmera de fotos
al nostre company,
però...
Perquè també la podien haver robat
perfectament.
Sí,
i també s'ha de dir
que era molt alt,
destacava molt
i anava tot el rato
fent fotos,
en plan,
a Mary Yankee,
aquí estoy yo
i hago fotos
i no la va guardar convenientment
i llavors li van robar,
però el que sí que he tingut
és la sensació
que les dones
són un esglaó secundària,
això sí.
És molt evident
pel carrer
i en els llocs
que el paper de la dona...
Sí,
que van vestides d'indígena,
que n'hi ha moltes,
que fan servir
el vestit tradicional,
tallant cereal al camp,
vull dir,
amb el que li ho penjant.
Segur que és més còmode
que qualsevol altra peça de roba,
està pensat justament per això.
Sí,
i abriga molt,
que són llocs
que fan molt,
molt de fred,
no?
I et miren
amb un somriure tímid
d'aquells que dius...
que es nota
una submissió
amb la mirada
de la dona
que no es nota
amb la de l'home.
I et vaig curiosir
que què podien pensar,
no dic que parlessis,
perquè només faltava
que anessis a fer
mítings pel món,
no?
Però,
en algun moment
vas tenir alguna sensació,
vas,
no sé,
pensar com...
quina era la mirada
que feien aquestes dones
a la dona occidental?
Quan us veien a vosaltres,
que anàveu així
tan sueltes
pel món,
tan autònomes,
tant que fèieu la vostra,
vas percebre,
doncs,
algun sentiment,
alguna cosa?
Una mica de mirada
d'enveja,
sí.
I llavors pensava
que no torni prepotent
aquesta mirada,
saps?
Vull dir,
baixa,
no vagis així
d'occidental
perquè en feia...
Vam anar
a un poble
que es diu
Guaraz,
que hi ha
una persona de Tarragona,
hi ha l'Hostel Catalunya
i l'Hotel Barcelona
en Guaraz,
sí,
que són...
Són de Tarragona.
Que venen de Tarragona,
sí.
I vam anar allà
i allà parlant
amb el...
amb el...
amo de l'hotel
que el seu pare
era de Tarragona,
quan es referia
a les dones
sí que notaves
que no eren
de primera categoria,
vull dir,
el llenguatge
que feia servir,
evidentment,
no li vam dir res,
vull dir,
tampoc eres
el que dius tu,
doncs cadascú
es conèixia,
està, no?
Però sí que notaves
una certa menyspreu
cap al paper de la dona.
El moment polític
en dos anys
ha canviat
i força,
és un moment
ara molt complex,
a més,
amb aquestes tendències
tan diferentment
radicals
que hi ha
a Amèrica Llatina.
De totes maneres,
quan anàveu
a aquests restaurants,
a aquests llocs,
quan anàveu
pel carrer
o pujàveu
a un transport públic,
és inevitable,
jo diria que fins i tot
necessari,
quan vas de viatge,
per a l'orella.
A veure,
de què parla la gent?
De què parlava la gent?
No,
de política no, eh?
No.
No,
a més,
a Guaraz
aquí hi havia
una presó
de seguretat
que és on estaven
els líders
de Sendero Luminoso,
estan tancats a Guaraz.
I allò que pensaves,
bueno,
a veure si...
Hi havia molts llocs,
al voltant de la presó
hi havia bufets d'advocat,
que et sorprenia,
no?
Vull dir,
perquè hi havia
diverses oficines
de bufets d'advocats,
però la gent
no ha absolutament res
de política.
I agafaves el diari
i miraves
i molt succeso,
l'hama té
perquè era mía,
però el que era
parlar de política
al carrer no.
Sí, de fet,
mira,
aquí tenim la portada
del comercio.
Mira,
mira,
mira,
mira,
a més,
ara fixa't
que estem de sort
perquè diu
que la infografia
multimèdia
de Machu Picchu
del comercio
ganó el premio
de la SIP.
El Partido Nacionalista
votaria a favor
del desafuero
de Carlos Torres Caro.
La policia
capturó
a dos mandos
de Sendero Luminoso
còmplices
del camarada
Artemio,
encara estem així,
no?
Sí,
sí,
encara estem així.
Però no,
al carrer
no hi ha converses
ni sense converses,
sense converses
quotidianes
de la comida,
de la calle,
de l'helado,
de coses normales.
A veure,
quotidianes.
Jo no vaig escoltar
ningú,
ni vaig poder
parlar amb ningú
quan estàvem
a la selva
que teníem
un guia,
l'Erwin,
que era d'allà
i li feies preguntes
i com ho vivís
i no sé.
intentes una mica,
sí,
sí,
absolutament.
Hi ha por,
hi ha por
que t'impliquin
en alguna cosa
que potser no tens
a veure
per l'únic fet
de parlar-ne,
no?
Segurament.
Jo diria que la política
va en una esfera
i ells estan
amb una altra esfera.
Són dos mons
absolutament
allunyats
l'un de l'altre.
I el nostre
és un món
molt allunyat
també,
no?
D'ells.
D'ells,
sí,
molt allunyat,
molt fred,
molt egoista.
No només
des del punt de vista
material,
que aquí ja
anem sobrats de tot,
sinó en tots els aspectes
generals.
Sí,
molesta molt
aquella gent
que van
i veuen els indígenes
com un cromo.
Es fan la foto.
que no tenen la mirada
com a mínim solidària
i avergonyida.
A mi m'avergonyia
a vegades
veure com vivien ells
i com vivia jo.
Ho sento,
sé que no tinc cap culpa,
ni ells ni jo,
però em resultava
violent
veure que tenien tan poc
i que eren capaços
de somriure
amb aquella sinceritat.
I que tenen
un país meravellós
amb una naturalesa
extraordinària.
Espectacular,
espectacular.
S'aguantarà bé
des del punt de vista
ecològic?
Jo soc molt optimista,
que vols que et digui.
Sí,
i a més el Parc Nacional
del Manu,
que és un dels més grans
de l'Amazones
i el tenen molt cuidat.
No deixen entrar a tothom.
Hi ha tribus
no contactades,
vull dir que no tenen contacte
amb l'home blanc
i això volen que ho presentin.
A veure,
no sé si és filosofia del país
o és que s'ha instaurat
aquesta manera de cuidar,
però penso que sí,
penso que se'n sortiran.
Jo soc molt optimista.
El que sí que és cert
és que conserven el territori.
estant-hi allà.
Sí,
i el valoren, eh?
El valoren.
i el valoren, sí.
Quan el paisatge,
jo diria que sí,
que saben que tenen un país preciós
i realment és enorme,
immens,
amb 50.000 paisatges,
perquè trobes de tot.
Però molt bonic,
molt bonic.
la vida a vegades és tan curta
com la butxaca
i el món és molt gran
i ens agradaria anar
a tants llocs
que tornar al Perú
probablement sigui difícil
per a tu
perquè és un somni
que has complert.
I ara n'has de tenir un altre.
l'has posat en marxa allà?
Quin serà el teu proper destí de somni?
No dic aquests destins
que fem més o menys de vacances.
El teu destí de somni,
el proper,
quin seria?
Has de tornar a la infantesa també
o no cal?
No, no cal.
Ara ja en tinc de nous
i a més va molt bé
que m'ho preguntis
perquè és fer la ruta de Santiago.
M'encantaria fer-la.
El que passa
que no trobo,
no trobes els dies
i és una cosa llarga
i tampoc vull fer
de Pontferrada
a Santiago.
i fer-lo de debò.
Vols fer-lo si podré.
Si dona, sí.
Ara quan surtis de la ràdio
pots començar a caminar.
Compro les xiruques.
No, no, no dic per anar-te
sinó per anar preparant-te físicament.
Tot el que tu ets molt caminadora.
Sí, m'agrada.
M'agradaria molt fer-lo.
M'agradaria molt fer-lo.
I m'agradaria molt anar a la Índia
i anar a Escòcia
i anar...
Però és igual,
ja anirem fent.
Vés fent
i a mesura que els facis
nosaltres intentarem continuar fent aquest espai
i ens ho expliques
perquè de veritat
com sempre
sota qualsevol circumstància
sempre és un plaer
conversar una estona
amb Nani Rodríguez
periodista
professora de l'AURB.
Nani, que tinguis bon estiu.
Moltes gràcies per venir avui.
Moltes gràcies a vosaltres.
Adéu-siau.
M'agradaria molt fer-lo.
Gràcies.